Els sants

Els sants tenen, cadascun, una caseta a la costa amb un balcó que dóna a l’oceà, i aquell oceà és Déu.

A l’estiu, quan fa calor, per refrescar-se, es tiren a les fresques aigües, i aquelles fresques aigües són Déu.

Quan es té notícia que ha d’arribar un nou sant, s’emprèn immediatament la construcció d’una caseta al costat de les altres. Formen així un rengle llarguíssim a la vora del mar. I és ben cert que l’espai no hi manca.

Fins i tot sant Ganxil, en arribar al lloc, després del nomenament, va trobar la seva caseta llesta, igual que les altres, amb mobles, roba blanca, parament de cuina i taula, algun bon llibre i tot el que calia. Fins hi havia, penjat a la paret, un graciós espantamosques, perquè en aquell lloc n’hi havia força, però no eren empipadores.

Ganxil no era un sant clamorós, havia viscut humilment fent de pagès i tan sols després de la seva mort, algú, en pensar-hi, s’havia adonat de la gràcia que omplia aquell home, irradiant al voltant seu, almenys tres o quatre metres. I el prebost, sense massa fe, en veritat, havia fet els primers passos pel procés de beatificació. Des d’aleshores, havien passat gairebé dos-cents anys.

Però en el si profund de l’Església, pas a pas, sense presses, el procés havia anat endavant. Morien bisbes i papes un darrera l’altre i se’n feien de nous; malgrat això la documentació de Ganxil anava passant, gairebé tota sola, d’un despatx a un altre, sempre més amunt, més amunt. Un buf de gràcia havia quedat misteriosament arrapat a aquella paperassa que ara ja estava descolorida i no hi havia prelat que, en remenar-la, no se n’adonés. Això explica per què no s’havia deixat córrer l’assumpte. Fins que va arribar el matí en què la imatge del camperol, amb una corona de raigs d’or, fou hissada a Sant Pere, molt amunt, i, a sota, el sant Pare, personalment, va entonar el salm de glòria, elevant així Ganxil a la majestat dels altars.

Al seu poble es varen fer grans festes i un erudit de la història local va creure identificar la casa on Ganxil havia nascut, viscut i mort, casa que fou transformada en una espècie de rústec museu. Però com que ja ningú no es recordava d’ell i tots els seus parents havien desaparegut, la popularitat del nou sant va durar ben pocs dies. Des de temps immemorials, en aquell poble era venerat com a patró un altre sant, Marcolino, i per besar la seva imatge, que tenia fama de taumatúrgica, venien pelegrins fins i tot de contrades llunyanes. Precisament al costat mateix de la sumptuosa capella de sant Marcolino, atapeïda d’ex-vots i de llums, es va construir el nou altar de Ganxil. Però, qui hi parava esment? Qui s’agenollava per pregar-hi? Era una figura tan esborrada, després de dos-cents anys! No tenia res que colpís la imaginació.

Malgrat això, Ganxil, que no s’hauria imaginat mai tant d’honor, es va instal·lar en la seva caseta i, assegut al sol, en el balcó, va contemplar amb beatitud l’oceà que alenava plàcid i poderós.

Però, el matí següent, havent-se alçat d’hora, va veure entrar un carter d’uniforme que havia arribat en bicicleta, a la caseta veïna portant un gran paquet; després va veure’l passar a la caseta següent per deixar-hi un altre paquet i féu el mateix a totes les casetes, fins que Ganxil el va perdre de vista; però per a ell, res.

El fet s’havia anat repetint els dies successius. Ganxil, encuriosit, va fer senyal al carter que s’acostés i li va preguntar:

—Perdona’m; què és el que portes cada matí als meus companys, però que a mi no em portes mai?

—És el correu —va respondre el carter traient-se respectuosament la gorra—, i jo sóc el carter.

—Quin correu? Qui l’envia?

El carter va somriure per aquesta pregunta i va fer un gest com per indicar els de l’altra banda, els d’allà, la gent de baix, del vell món.

—Peticions? —va preguntar sant Ganxil, que començava a comprendre.

—Peticions, sí, pregàries de tota mena —digué el carter en to indiferent, com si es tractés de foteses, per no mortificar el nou sant.

—I cada dia n’arriben tantes?

El carter hauria volgut dir que era una temporada morta i que en els dies d’aglomeració s’arribava a deu o vint vegades més. Però, pensant que a Ganxil podia saber-li greu, se’n va sortir amb un:

—Bé, segons, depèn —i després va trobar un pretext per esquitllar-se.

El fet és que ningú no s’adreçava mai a sant Ganxil. Com si no existís. Ni una carta, ni una nota, ni tan sols una postal. I ell, en veure tots aquells plecs dirigits als seus col·legues cada matí —no és que fos envejós, perquè era incapaç de sentiments vils—, li sabia greu encara que només fos pel remordiment d’estar-se allí, sense fer res, mentre els altres enllestien una pila d’afers; en resum, gairebé tenia la sensació de menjar-se el pa dels sants a traïció —era un pa especial, un xic més bo que el dels simples benaventurats.

Aquest turment el va portar un dia a tafanejar als voltants d’una de les casetes més properes, d’on venia un curiós teclejar.

—Però entra, home, fes el favor, aquesta poltrona és bastant confortable. Perdona’m si acabo d’enllestir un petit treball, després estaré de seguida per tu —li va dir el col·lega, cordialment. Aleshores va passar a la cambra del costat on, amb una velocitat estupefaent, va dictar a un taquígraf una dotzena de cartes i algunes ordres de servei que el secretari s’apressà a passar a màquina. Fet això es girà cap a Ganxil.

—Sí, estimat amic, sense un mínim d’organització, seria un afer seriós, amb tot el correu que arriba. Si ara véns cap aquí, t’ensenyaré el meu nou ordenador electrònic, de fitxes perforades. —En resum, va ésser molt gentil.

De fitxes perforadores certament no en necessitava, Ganxil, que se’n va tornar a la seva caseta més aviat moix. I ell pensava: «És possible que ningú no tingui necessitat de mi? I tan útil que podria ésser. I si fes un petit miracle per cridar l’atenció?».

Tal dit, tal fet; se li acudí de fer moure els ulls a la seva imatge de l’església del poble. Davant de l’altar de Sant Ganxil no hi havia mai ningú, però casualment hi va passar Memo Tancia, el beneitó del poble, el qual veié la imatge que movia els ulls i es va posar a cridar que era un miracle.

En el mateix moment, amb la fulmínia velocitat que els és concedida per llur posició social, dos o tres sants es van presentar a Ganxil i amb molta suavitat li van fer entendre que era millor que ho deixés córrer; no perquè hi hagués res de mal, però aquella mena de miracles, per un cert aire de frivolitat, no eren massa grats en «alt lloc». Ho deien sense ombra de malícia, però era possible que els fes impressió aquell darrer vingut que, a l’acte i amb extremada desimboltura, feia miracles que a ells, en canvi, els costava un esforç de mil dimonis.

Sant Ganxil, naturalment, ho va deixar córrer i allí baix, al poble, la gent que havia fet cap en sentir els crits del beneit, van examinar llargament la imatge sense trobar-hi res d’anormal. Per la qual cosa se’n van anar desil·lusionats i poc va mancar perquè Memo Tancia no rebés una pallissa.

Aleshores Ganxil va pensar que atrauria l’atenció dels homes sobre d’ell amb un miracle molt més petit i poètic. I va fer florir una bellíssima rosa que sortia de la pedra de la seva vella tomba, que havia estat restaurada per a la beatificació, però que ara tornava a estar completament abandonada. Però, era el seu destí de no reeixir a fer-se entendre. El capellà del cementiri, havent-ho vist, corregué vers l’enterramorts i el va escridassar:

—Almenys la tomba de sant Ganxil la podries vetllar, no? És una vergonya, gandul, que no ets altra cosa. Ara hi he passat i està tota coberta d’herbotes.

I l’enterramorts va cuitar a arrencar el roser.

Ganxil, aleshores, per assegurar-se, recorregué al més tradicional dels miracles. I al primer cec que va passar davant del seu altar, li va tornar la vista, senzillament.

Aquesta vegada, tampoc no li va sortir bé. Perquè a ningú no li vingué la sospita que el prodigi fos obra de Ganxil, ans tots l’atribuïren a sant Marcolino, que tenia l’altar just al costat. Tal va ésser l’entusiasme, que prengueren a pes de braços l’estàtua de Marcolino que pesava un parell de quintars, i la van portar en processó pels carrers del poble al so de les campanes. I l’altar de sant Ganxil va quedar, més que mai, oblidat i desert.

En aquest punt Ganxil es digué: «El millor és resignar-se; es veu ben clar que ningú no es vol recordar de mi». I es va asseure en el balcó per tornar a mirar l’oceà, cosa que en el fons era un gran descans.

Allí estava contemplant les ones, quan es va sentir que trucaven a la porta. Pam, pam. Va anar a obrir. Era no menys que Marcolino en persona, que volia justificar-se.

Marcolino era un magnífic tros d’home, exuberant i ple d’alegria:

—Què vols fer-hi, Ganxil del meu cor? Jo, en realitat, no en tinc la culpa. He vingut, saps? perquè no voldria que tu poguessis pensar…

—Com pots creure-ho? —va fer Ganxil, molt consolat per aquella visita, rient ell també.

—Veus? —va dir Marcolino—. Jo sóc un homenot, i malgrat això m’assetgen del matí al vespre. Tu ets molt més sant que jo, i tanmateix tots t’obliden. Cal tenir paciència, germà, amb aquest món tan injust —i colpejava afectuosament l’esquena de Ganxil.

—Però per què no entres? D’aquí a poc serà fosc i ja comença a refrescar; podríem encendre el foc i podries quedar-te a sopar.

—Amb molt de gust, de debò, amb molt de gust —respongué Marcolino.

Van entrar, van trencar un xic de llenya i van encendre el foc, amb una certa dificultat, tanmateix, perquè la llenya encara era humida. Però bufa que bufa i al final es va alçar una bella flamarada. Aleshores Ganxil va posar l’olla al foc plena d’aigua per a la sopa, i mentre esperaven que bullís, tots dos s’assegueren en el banc, escalfant-se els peus i xerrant amablement. De la llar de foc va començar a sortir una fina columna de fum, i aquell fum també era Déu.