La inauguració de la carretera

Pel 20 de juny de 1845 havia estat fixada, des de feia temps, la inauguració de la nova carretera de 80 quilòmetres, entre la capital i San Piero, poble gran, de 40.000 habitants, situat gairebé als confins del regne, isolat enmig de landes inhabitades. L’obra havia estat començada per l’antic governador. El nou, elegit a penes feia dos mesos, no s’havia interessat excessivament en l’empresa i amb el pretext d’una indisposició, es féu representar a la cerimònia pel comte Carlo Mortimer, ministre de l’Interior.

El viatge inaugural tingué lloc malgrat no estar completament acabada la carretera; en els últims 20 quilòmetres, cap a San Piero, consistia encara en un engravat rudimentari, però el director dels treballs va garantir que els carruatges podrien arribar fins al final. D’altra banda, no va semblar oportú d’ajornar una cerimònia tan esperada. La població de San Piero fremia d’entusiasme i d’impaciència. A primers de juny van arribar a la capital una dotzena de coloms missatgers amb missatges de devoció al governador i amb l’anunci que a San Piero s’havien preparat grans festes.

Així doncs, el 19 de juny va sortir el seguici inaugural. Era format per un escamot de guàrdies a cavall i de quatre carruatges.

En el primer, prengueren lloc el Comte Carlo Mortimer, el seu secretari Vasco Detui, l’inspector d’obres públiques Vincenzo Lagosi —pare d’aquell Lagosi que després havia de caure heroicament a la batalla de Riante— i el constructor i concessionari Franco Mazzaroli, que havia dirigit la construcció de la carretera.

En el segon hi havia el general Antes-Lequoz amb la muller, dona valenta i animosa, i dos funcionaris governatius.

En el tercer, el cap de cerimònies don Diego Crampi amb la seva dona i el joveníssim secretari i, a més, el doctor Gerolamo Attesi, metge-cirurgià.

El quart era per al servei i les provisions, ja que durant el trajecte no era fàcil trobar menjar.

Fins a Passo Terne, petit poble on les autoritats pernoctaren, el viatge va anar vent en popa. El dia següent, només quedaven una trentena de quilòmetres per fer; vint d’aquests, però, tal com ja s’havia dit, els havien d’obligar a anar a un pas lent i dificultós pel fet que la carretera no estava acabada del tot.

Els personatges van sortir de Passo Terne a les sis del matí, per gaudir de les hores més fresques. Tots estaven de bon humor, malgrat que la zona que travessaven era particularment àrida; una plana recremada pel sol i interrompuda aquí i allí per innombrables geps de terra vermella, d’estranya silueta, alts d’uns deu o vint metres. Hi havia escassos arbres i cases encara més escasses. De tant en tant es trobaven petites barraques que havien allotjat, en altre temps, els treballadors assignats a les obres.

Una hora a penes de bon trot va portar els viatgers fins al punt on la carretera, que no estava acabada, es feia irregular, amb el paviment menys dur i més estreta. Hi havia esperant-los molts obrers que havien alçat, amb pedres, un rústec arc de triomf ornat amb ramades i tires de roba vermella.

Els cavalls foren constrets a un pas molt més lent i els carruatges van començar a ballar, grinyolant malgrat llur sòlida estructura. Feia molta calor i en l’atmosfera estantissa hi havia vapors humits en suspensió. El paisatge s’anava fent menys atractiu; fins a l’horitzó, per tots costats, una estesa de terra vermellosa, amb poca i pobra vegetació.

La conversa, en els cotxes, llanguia a causa d’una invencible somnolència. Només el comte Mortimer semblava inquiet i mirava amb insistència, davant d’ell la carretera que de metre en metre esdevenia menys practicable.

A un cert punt, el tercer carruatge es va encallar, decantant-se; una roda s’havia ensorrat en un sot i va acabar trencant-se a causa dels repetits esforços que van fer per treure-la. El mestre de cerimònies, la seva esposa, el secretari i el metge hagueren d’acomodar-se en els altres cotxes.

Aquest penós fer camí durava ja feia un parell d’hores —San Piero no devia distar per tant més de 10 quilòmetres—, quan el primer carruatge també es va parar fent una sèrie de sotragades. El cotxer, endormiscat, no s’havia adonat a temps que l’engravat de la carretera cessava bruscament, perdent-se en un terreny pedregós i dolent; un cavall havia caigut de mala manera i per poc el cotxe no es bolcà.

Tots van baixar a terra i quedaren aterrits en constatar que tot senyal de carretera acabava en aquell punt. Més endavant no hi havia ni la més mínima traça d’obres. El comte Mortimer, amb veu apagada per la còlera, va fer cridar Mazzaroli, responsable de l’empresa. Però Mazzaroli no va aparèixer. Havia desaparegut d’una manera inexplicable.

Durant uns minuts tots restaren paralitzats per una misteriosa por. Després, Mortimer, en vista que Mazzaroli no hi era i que era inútil recriminar-lo pel seu desvergonyiment, va enviar un guàrdia a una mísera caseta que es veia a un centenar de metres, gairebé encastada a la base d’una gran roca. A la caseta hi vivia un vell que va ésser dut en presència del comte Mortimer.

El vell va dir que de la carretera no en sabia res i que San Piero, on feia més de vint anys que no havia estat, distava uns dues hores de bon camí; calia passar una mena de terrassa de roques, poc elevada, que es veia allí al fons, i després contornejar un aiguamoll. Va afegir que la contrada era gairebé deshabitada del tot i que per això no hi havia ni camins.

Era una tal enormitat que tots, Mortimer comprès, quedaren anihilats. El fet que els treballs de la carretera haguessin quedat a mig fer i que més enllà no hagués estat moguda ni una pedra, no podia trobar cap explicació acceptable, per arriscada que fos. De manera que, després d’un temps, es va proposar la solució més lògica: no es podia fer altra cosa que tornar endarrera, sufocar tant com fos possible l’inaudit escàndol i castigar els responsables.

Amb tot això, el comte Mortimer, amb gran sorpresa de tots, va anunciar en veu alta la seva ferma intenció de prosseguir: a peu, ja que no sabia muntar a cavall. A San Piero, la població l’esperava; gent pobra s’havien embarcat en despeses boges per preparar-li un acolliment digne. Els altres, si volien, no tenien més que tornar-se’n. Quant a ell, era un deure precís que havia de complir.

Van ser inútils els esforços per dissuadir-lo. Era prop de migdia quan les personalitats, sentint-se moralment obligades a seguir el ministre, van reprendre el viatge a peu, precedits dels guàrdies a cavall que portaven les provisions de menjar que havien quedat. Només les dues senyores tornaren a la capital en cotxe.

Sobre la plana clivellada pel sol i pels segles, sense ombra ni verd, queia una calor espantosa. El petit grup prosseguia amb penosa lentitud; les sabates de cerimònia no eren fetes per a aquell terreny irregular i ningú no gosava treure’s l’uniforme que l’oprimia, farcit de condecoracions i pesant, veient com Mortimer avançava sense donar el més petit senyal d’incomoditat, impassible.

La marxa feia poc menys de mitja hora que durava, quan el comandant de la guàrdia digué al ministre que els cavalls de l’escorta, sense cap raó aparent, refusaven de prosseguir; es deixaven martiritzar pels esperons abans de fer un sol pas endavant.

Aquesta vegada, Mortimer es va posar fet una fúria i per tallar curt les discussions va manar que la guàrdia tornés endarrera pel seu propi compte, tret de quatre que acompanyarien el grup de les autoritats.

Cap a les dues del migdia van arribar a un míser corral. Un pagès, qui sap com, havia reeixit a fer cultivable un xic de terreny i a criar algunes cabres, la llet de les quals va retornar els viatgers capolats i assedegats. Però el descans fou de breu durada, perquè el camperol els garantí que un bon caminador no podia pas assolir San Piero en menys de quatre hores.

La carretera, inexplicablement interrompuda, la manca de camins, la desolació de la contrada, San Piero que semblava que s’anés allunyant sempre més per molt que caminessin; tot això va sumir els companys de Mortimer en un estat de consternació. Van voltar el ministre conjurant-lo de renunciar al projecte. Era hora d’eixir d’aquell íncube. Era massa fàcil perdre’s en aquell desert, i qui hauria pogut venir a socórrer-los, un cop s’haguessin perdut en aquell territori infernal? No hi havia dubte que una mena de maledicció s’acarnissava damunt d’ells. Fugir, per tant, fugir, i sense perdre temps.

El comte Mortimer, aleshores, declarà que ell prosseguiria sol. En els seus ulls brillava la claror d’una decisió sense retorn. Havent-se fet preparar un paquet de menjar i una botella plena d’aigua, va sortir dirigint-se a grans passes cap a la terrassa rocosa, des de la qual, segons deia el camperol, s’havien de distingir clarament les torres i els campanars de San Piero! Durant alguns minuts els altres es van aguantar la respiració; després, dos només es mogueren per acompanyar el ministre: el secretari Vasco Detui i el doctor Attesi. Comptaven de poder arribar a la meta abans de la nit.

Tots tres prosseguiren en silenci, amb els peus adolorits per l’estesa de terra cremada i el pedregam, sota un sol implacable. Van continuar caminant dues hores fins que van arribar al cim de la terrassa de roques; però San Piero, no van arribar a veure’l. Massa calitja cobria la terra.

Caminaven un darrera l’altre, sota la guia d’una petita brúixola que Mortimer portava penjada a la cadena del rellotge. Van anar més enllà de la terrassa, van trobar més terra seca i bancs pedregosos; el sol no donava treva.

En va esperaren ansiosament veure comparèixer entre la calitja la silueta d’algun campanar. Evidentment havien fet una volta o havien calculat malament la velocitat de llur marxa, amb exagerat optimisme; de tota manera, molt no podia mancar.

Ja s’acostava la posta de sol quan heus ací que els ve a l’encontre un vellet assegut damunt d’un ase. Venia del seu corral, situat en els encontorns —els va explicar— per anar a fer compres a Passo Terne.

—Encara és molt lluny, San Piero? —va preguntar Mortimer.

—San Piero? —repetí el vellet com si no ho hagués entès.

—San Piero, el poble, per Déu, el deus conèixer, no?

—San Piero? —va repetir el vellet gairebé com parlant amb ell mateix—. No, el nom no em sona del tot nou, senyor. Sí, ara em sembla recordar —va afegir després d’una pausa—, sí, el meu pare, de vegades, em parlava d’una ciutat, cap aquell costat —i va assenyalar amb un dit l’horitzó—, una gran ciutat que tenia un nom per l’estil. San Piero o San Dedro, potser. Però, en el fons, jo mai no hi he cregut.

El vellet amb el seu ruc s’allunyà darrera d’ells. Els tres homes s’assegueren sobre unes pedres. Ningú no gosava parlar el primer. Així van deixar arribar la nit.

Finalment fou Mortimer qui parlà en la fosca:

—Bé, amics meus, ja us heu sacrificat prou per mi. Tot just es faci clar, vosaltres dos reprendreu el camí de retorn. Jo encara aniré endavant. Ara ja arribaré tard, ja ho sé, però no vull que els d’allí baix, de San Piero, m’hagin esperat per res. Han fet tantes despeses per obsequiar-me, pobres fills!

En Detui i l’Attesi van explicar, després, que al matí, un vent que s’havia aixecat d’improvís, es va emportar tota la calitja de la plana, sense que apareguessin, però, les cases de San Piero. Sord a llurs súpliques, Mortimer volgué prosseguir tot sol el viatge inaugural, vers el desolat horitzó, a través del pelat desert que semblava que havia de continuar eternament.

El veieren avançar a passes lentes però decidides, enmig de les àrides pedres, fins que va desaparèixer a llurs esguards. Dues o tres vegades encara, els va semblar arribar a veure un breu centelleig; el centelleig del sol sobre els botons del seu uniforme de gran gala.