XVIII

Engrunes de goig

Potser el darrer record que tindré d’una comunicació real amb el meu pare és el que guardo del 3 de novembre de 2016, quan em va deixar aquesta nota:

Aquell dia vaig arribar d’hora a casa seva però vaig tornar a sortir a fer uns encàrrecs perquè ell encara era al llit. Però el Papitu ja estava despert i en sentir-me marxar es va aixecar d’una revolada, va demanar corrents paper i bolígraf per compondre aquestes ratlles amb gran dificultat, intuint que quan jo tornés ja no recordaria el que em volia dir. Probablement aquest impuls va ser degut al fet que aquella nit es reestrenava la seva obra L’habitació del nen, la primera de tres peces seves que es van dur a l’escenari aquella tardor, i estava molt excitat. Sent realistes caldria interpretar aquesta nota com un agraïment perquè havia contribuït a fer possible aquelles estrenes, malgrat que no hi hagués ni una unça de mèrit meu. Però m’hauria agradat imaginar que, per un moment, havia estat conscient del meu esforç dels últims temps perquè estigués bé i fos feliç i que m’ho havia volgut fer saber amb aquella frase. En tot cas, fos el que fos el que hagués volgut dir, el que sí que clarament transmetien aquelles paraules és el consell més essencial que un pare pot donar a un fill: «Passi el que passi, tu endavant!».

Aquesta serà l’última memòria d’un intent de comunicació profunda que me’n quedi, però en tinc moltes del passat, puc triar. Tots els fills poden rescatar records dels seus pares, únics i meravellosos, per enterrats que estiguin a vegades sota anys de discòrdia i dissidències. És el món particular que cada progenitor ofereix, experiències que són el seu llegat i la seva herència. Pensar amb amor en allò que hi hem compartit és l’únic que se m’acut per ressuscitar-los quan ja no són ells mateixos. Per aquest motiu he volgut deixar constància del que vam viure junts i del que vaig veure-li viure en els seus moments més brillants. Tenir-ho present és guanyar la partida a la malaltia (ni que sigui una mica) perquè significa impedir que s’esborri la persona que va ser.

Això em fa pensar en la seva obra Fugaç, tal com en el seu moment me la va explicar la mare (sempre em feia l’anàlisi de les seves obres, que de petita trobava horroroses i tristíssimes). Em va dir que explica com al llarg dels anys es poden succeir moments meravellosos i d’altres de tragèdia més absoluta, però que la tristesa d’uns no cancel·la la felicitat dels altres. Ambdós estats es combinen i se solapen al llarg de la nostra existència; la part fosca, però, ha de servir, sobretot, per poder apreciar la llum. En paraules del Papitu, «Potser cada engruna d’horror serà compensada, algun dia, d’alguna forma, no sé com, amb una engruna de goig» (1994, 79). Llavors em va semblar un pensament bastant terrible, és clar. Un nen no vol creure que hi puguin haver moments difícils davant seu. Ara m’adono de la certesa d’aquesta idea. Se’m fa evident, per exemple, quan penso que la part més dura de l’època prediagnòstic va ser durant el meu embaràs, que alhora va ser un temps ple d’il·lusió, i que després tot el difícil replantejament de vida que vaig haver d’organitzar va coincidir amb el part i els primers mesos de vida del meu fill. Les dues vivències es van produir alhora i per sempre aniran lligades en la meva memòria, no existeix l’una sense l’altra. La mateixa dualitat la puc aplicar a la seva vida. Potser li ha tocat una malaltia terrible però ha viscut, va viure, intensament. Ell em va escriure una vegada: «Vull que siguis ben feliç, ben feliç. Que si algun dia et trobes en un moment difícil puguis dir-te… Sí, però el que he tingut, el que he viscut, puc recordar-ho, existeix en el temps i ningú, ningú, passi el que passi, no m’ho pot prendre» (09/10/2007). I això és el que em consola quan penso en ell, que va viure moments fantàstics que han existit i que ningú li podrà prendre mai. Al cap i a la fi el declivi és un procés natural que arriba a tothom; en canvi, el que no és comú és tenir l’oportunitat de viure la vida com es vol i dedicar-se a la pròpia passió. El Papitu sí que ho va tenir. Va ser, és, un afortunat.

A més, encara que perdi la memòria deixa el seu pensament en la seva obra. Ell considerava molt important contribuir a la continuïtat del teatre en la nostra llengua i convertir-se en una baula de la cadena de la tradició. Ser una peça que connectés una generació amb l’altra, fer que la nostra cultura fos més forta i ajudar a la seva supervivència, aquestes eren les seves ambicions. Però també sobreviure en els seus escrits i fer que romangués una mica de la seva manera personal de veure el món era el que desitjava. Com va escriure en la peça Testament, «D’aquí a…, d’aquí a centenars de milers d’anys, potser, vés a saber, només hi ha una possibilitat entre cent mil milions… La possibilitat que els fills dels teus fills dels teus fills ens salvin del dolor a tu i a mi. Llavors el meu merdós i covard assaig tindria sentit» (1996, 52). Crec que això ho ha aconseguit, la seva «merdosa i covarda» obra ja és part de la nostra literatura, tingui un lloc petit o gran, és igual. Així ho espero.

Però buscar l’ésser estimat en el seu llegat no és ni molt menys l’exclusiva d’un escriptor, d’un artista. Tota persona deixa en els seus éssers estimats un conjunt de coneixements, una filosofia de vida, una manera de mirar el món que fa que la seva empremta passi a formar part de tots. Jo puc buscar el Papitu en els seus escrits, però d’altres hi poden trobar els seus éssers estimats cuinant el plat que els va ensenyar el pare, refent l’excursió que els va mostrar la mare, gaudint de la casa que els han llegat, o mirant amb orgull els fills que han educat. Cadascú té la seva manera de contribuir al món, de passar el seu coneixement a la generació següent i de morir una miqueta menys. Tenir present aquests records de felicitat i el que ens ha deixat l’amor de les persones que se’ns en van ens pot ajudar a sobreposar-nos davant l’adversitat. La memòria ha de triomfar, acceptant les engrunes d’horror que té la vida, però sobretot estimant les engrunes de goig.

El Papitu em va deixar escrites aquestes paraules al final de l’obra Carlota i la dona de neu, molt abans que em fes gran, molt abans que ell emmalaltís:

Ell va fer un gran esforç per salvar-se de la mort a partir de la seva escriptura. Però també va lluitar perquè jo morís una mica menys creant una història que és una descripció de mi. Jo li volia tornar aquest regal fabulós. I heus aquí el meu esforç contra la dissolució, la seva, la meva, i la del nostre conte de pare i filla. Un altre volum que vagi a fer companyia als seus textos, si tinc sort, en un racó de biblioteca. La lluita de la meva memòria contra la seva mort.