XV

La televisió: amor i odi

Un dia, quan el Papitu encara vivia a casa seva, em va trucar Joan Bas, un dels antics socis de la productora de dramàtics, per preguntar-me com estava i per anar-lo a veure. Quan li vaig comentar que el volia visitar, simplement xerrar-hi una estoneta, va exclamar de seguida: «De cap de les maneres! No, no i no! Si et diu que li faci un encàrrec digue-li que no, que ja no faig aquestes coses!». Em va fer bastanta gràcia aquesta reacció, no me l’esperava. Com si estigués tan ocupat que no pogués atendre tots els seus compromisos. Per investigar una mica vaig insistir: «Ah nooo??? No vols fer res?? I si et digués de fer una sèrie com les d’abans tampoc ho voldries?». Llavors, tan de sobte com li havia aparegut aquella expressió malhumorada se li va il·luminar la cara, va fer el seu somriure entremaliat característic i va dir: «Dona, si m’ho posa tan bé, potser sí…». Aquest va ser un dels últims besllums del Papitu real que vaig tenir. Mostrava la seva actitud ambivalent respecte al món de la televisió: li encantava però l’odiava… i no s’hi podia resistir.

De petita recordo que em vaig adonar que feia tele quan un dia em va passar una sèrie que tenia gravada en vídeo que es deia A través del cel obert (1979) de la qual havia fet de guionista. Estava inspirada en La finestra indiscreta de Hitchcock i la protagonitzaven la Lurdes Barba i el Juanjo Puigcorbé. Em va encantar perquè hi havia un misteri, una mica de trama amorosa, i a més tenia aquell no sé què que feia que semblés que podia passar al costat de casa. Que era una sèrie en català i que tenia lloc a Barcelona. En vista que m’havia agradat tant me’n va passar una altra que es deia Vídua però no gaire (1982). En aquesta, Àngels Moll, jove i guapíssima, era la protagonista; una dona que perdia el seu marit en circumstàncies sospitoses i que, arran de la seva mort i de veure’s sense un cèntim, trobava feina, actualitzava la decoració de casa seva, canviava d’imatge, s’agençava un parell de nòvios i, en definitiva, es convertia en una noia moderna. També em va entusiasmar, i crec que tant l’una com l’altra me les vaig mirar un munt de vegades. No sé si en el seu moment van tenir èxit o no, perquè quan es va emetre la primera jo encara no havia nascut i a l’estrena de la segona només tenia un any. En tot cas, el Papitu me les va passar que encara no devia haver fet els deu i no em podia imaginar que faltava poc perquè el món de la tele canviés les nostres vides.

Aquest canvi es va produir amb Poblenou, que es va emetre per primera vegada el gener del 1994. No recordo gens com va anar la cosa abans que s’estrenés, però sé que em feia una il·lusió boja i que confiava cegament que tindria èxit, bàsicament perquè creia que tot el que feia el meu papa era meravellós. El cas és que la sèrie va atrapar. A partir d’aquell moment el pis del carrer de València es va omplir de gent, i damunt dels armaris de la cuina s’hi va desplegar un mural de paper gegant amb milers de notes adhesives que representaven les diferents línies d’acció dels personatges. Com abastàvem els plats i els gots és un misteri, però no crec que al Papitu se li acudís ni per un instant que aquest detall de comoditat domèstica tingués cap mena d’importància.

Que la sèrie funcionés va implicar, per a ell, anar seriosament de bòlit, i ja no el recordo d’una altra manera fins que va desenvolupar els primers símptomes de l’Alzheimer. També va significar que a casa sempre hi havia molt ambient, converses apassionades de guionistes diversos i crits del Papitu (no sé com l’aguantaven). Ell no va voler utilitzar mai les oficines de TV3 ni, més endavant, les de Diagonal TV. Sempre va fer que els seus equips anessin a casa seva. Recordo aquella patuleia de gent menjant magdalenes amb xocolata que el Papitu proveïa incansablement i també tones de caramels àcids. A vegades anava a dinar amb ells i m’agradava molt sentir les seves converses sobre els personatges, veure cap a on tirarien les històries que jo seguia per la tele… Van passar molts grups diferents, per aquell pis.

El Papitu vivia l’experiència queixant-se molt, com sempre. Que si no tenia temps de res més…, que el que a ell de debò li agradava fer era teatre…, que ves quina esclavitud… Però també es divertia molt. Connectar amb un públic ampli, tenir incidència social, poder parlar amb normalitat de temes complicats com l’homosexualitat, l’alcoholisme, les drogues, l’incest, els maltractaments psicològics, les persones discapacitades… Va tocar una multitud de qüestions que durant molt de temps havien estat tabú i les va fer comestibles i comprensibles, no només per a la gent «moderna», sinó per a les àvies i les tietes de Catalunya. Això sens dubte el tenia enganxat, però també el pur plaer de crear històries. A més, el ritme trepidant de la televisió, com ja he dit, li va donar l’excusa perfecta per estar sempre molt ocupat i escapar-se d’obligacions familiars, sentimentals i de tota mena. Es queixava, doncs, però li encantava. Ja he dit que patir li donava plaer i el feia sentir viu. I per això criticar el món de la tele, fer-se el desmenjat i dir que li coartava l’existència era una manera de fer-se el «coquetu». Les sèries televisives li proporcionaven excitació i adrenalina, i a canvi ell sempre va intentar donar-los la màxima qualitat de què va ser capaç.

El que sí que el preocupava de debò era no poder ser més exigent amb els productes que feien ell i els seus equips. L’hauria entusiasmat poder participar en una producció d’alt pressupost i amb un nombre de capítols tancat per a cada temporada com les sèries nord-americanes actuals. Això hauria significat poder tenir temps per pensar bé les històries, travar-les fins a l’últim detall, i cuidar cada un dels diàlegs i de les escenes. També voldria dir disposar d’exteriors i de localitzacions que haurien enriquit les trames i… sobretot de temps. Temps per obtenir un resultat rodó. Això, amb les sèries diàries, era del tot impossible, encara que, al contrari del que la gent es pensa, es planificaven molt.

El veig com si fos ara, assegut al seu escriptori, jo en una butaca davant seu fent deures, i tot d’una el sentia que es posava a cridar «Tòpics, tòpics, tòòòpicccs!!! No podem escriure sempre el mateix! Què carai vol dir “hem de parlar”, la gent no ho diu, això. La gent parla!!!». Això el molestava molt, que per falta de temps per solucionar una escena algú del seu equip caigués en expressions sentides mil vegades, i que segons ell no tenien sentit real. L’altra cosa que també acostumava a cridar des de darrere del seu ordinador era «Pronoms febles!!! Per què ja ningú utilitza els pronoms febles?!». L’afusellament de la llengua el posava negre i tenia unes reaccions de fúria cega que eren bastant còmiques quan no n’eres el receptor. M’imagino que, amb el temps, els altres guionistes es devien anar acostumant a la seva manera de fer i que es van adonar que, passat el xàfec, li sabia greu. En definitiva, li costava, amb el seu caràcter perfeccionista, acceptar les limitacions dels serials diaris. Ell, quan feia teatre, ho planificava tot fins a l’últim detall abans d’escriure i després revisava, revisava… En canvi, haver de treballar a contrarellotge i haver de pactar amb la impossibilitat de controlar els detalls… Li era força dur. I emocionant.

A mi m’agradava molt seguir les sèries i sempre que vaig poder me les mirava el dia que les retransmetien. Hi va haver èpoques, però, que podia veure els capítols bastant abans que apareguessin en pantalla i encara era millor. De Poblenou, per exemple, em passava els vídeos al vespre a l’hora de sopar, i xalava molt. També recordo tenir uns quants amics de classe a casa a berenar i fer projeccions de capítols avançats de la temporada. Eren els meus amics de sempre i no ho anaven escampant, però ens encantava tenir accés privilegiat a un material ben sucós. Em sembla que això estava del tot prohibit però, mira, el Papitu ens ho deixava fer perquè li queien molt bé «els nens» del meu grupet.

En general, em va fer molta il·lusió que comencés a aparèixer a la televisió i que la gent el reconegués pel carrer. Abans de Poblenou no havia passat mai perquè el món del teatre, i més del tipus d’obres que feia, arriba només als més interessats i, a més, encara que vagis a veure un espectacle no necessàriament reconeixeràs la cara de l’autor de l’obra. Però això va ser molt diferent i, de sobte, l’entrevistaven als diaris i a les ràdios, i apareixia a la petita pantalla. Recordo que si sortíem al cine tots dos junts (que ho fèiem sovint), o anàvem a algun restaurant, sempre em fixava en si la gent el reconeixia, i allò em feia gràcia. Una vegada, quan tenia setze anys, fèiem cua en un cinema, va passar un grupet de nois i vam sentir que deien: «Mira, és en Benet i Jornet, i va amb una noia molt jove, és clar, com que és famós!», i nosaltres no podíem parar de riure. Jo contenta perquè l’havien reconegut i perquè segur que s’havien pensat que jo era més gran, i el Papitu estufat perquè algú pogués pensar que tenia èxit amb les noies, en fi…, aquest tipus de situacions em divertien i no em molestaven gens. Diguéssim que tenia el nivell de fama suficient perquè afalagués sense molestar. D’altra banda, algun inconvenient també es va presentar. Aquesta petita fama del meu pare feia que la gent tingués de mi una idea preconcebuda una mica estranya abans de conèixer-me. Recordo un dia que era a casa d’una amiga que havia organitzat una festa i vaig sentir que una de les mares deia: «Doncs sembla prou bona noia per ser la filla d’en Benet». Vés a saber què es devia pensar, aquella senyora… I és que, alguna vegada, el fet que el Papitu fos conegut va causar que caigués més atenció sobre mi de la que necessitava. No em vull imaginar el que els passa als fills de celebritats de debò, la cosa deu ser bastant incòmoda.

Malgrat això, sempre em va agradar la seva faceta de guionista: m’entusiasmava que em fes partícip de les històries que s’anava inventant. Les que més em van agradar van ser Nissaga de poder i Ventdelplà. La primera perquè era tràgica, amb personatges amb molt carisma… especialment la guapíssima i estilosíssima Eulàlia Montsolís. La gent fins i tot li perdonava que fos una assassina perquè, és clar, matava per amor i per salvar el seu fill. I Ventdelplà perquè la idea d’una dona maltractada fugint i començant de zero em va enganxar. Ara que ho penso, tots dos serials es basen en personatges de dones madures i amb caràcters complicats; això també tenia gràcia perquè trencava amb la idea que o bé la protagonista era una joveneta innocent o bé el personatge amb caràcter havia de ser home.

Però, malgrat l’èxit d’aquestes produccions, al Papitu li hauria agradat fer altres coses a part d’històries sentimentals, principalment fer thrillers o ciència-ficció, els seus gèneres preferits. Hi va haver algun projecte sobre dimensions paral·leles però no es va acabar fent i va quedar encasellat en el melodrama. De tota manera, estic segura que encara que hagués pogut escriure un serial d’extraterrestres d’alta qualitat, i hagués tingut molt de temps per preparar-lo, hauria continuat tenint una actitud ambivalent respecte al seu treball a la tele. En part hi té molt a veure el fet que escriure guions fos lucratiu; per a la seva mentalitat judeocristiana, fer una cosa que li permetés guanyar diners i que li donés un cert reconeixement havia d’estar malament per força. I com que no creia en Déu però sí que creia en l’Art, ho veia com una manera de fer-li el salt al Teatre. Fins i tot encara que de fet les sèries li servissin de descompressió entre obra i obra. I és que, sent realistes, encara que no hagués treballat fent guions no hauria pogut escriure més obres ni crec que li haguessin sortit millor. Ell no podia fer peces teatrals com xurros perquè hi posava tota l’ànima. Entre l’una i l’altra necessitava un temps per recuperar-se, descansar una mica, tenir una altra idea, madurar-la lentament, prendre notes… Què hauria fet entre obra i obra si no hagués tingut la tele i hagués pogut viure de renda és un misteri per a mi. Fer guions era l’ocupació ideal quan no escrivia teatre perquè no necessitava posar-hi el cor en joc, però en canvi l’obligava a exercitar la tècnica. S’ho passava bé inventant-se històries de recepta, buscant els elements que ell creia que les podien fer atractives per al públic, resolent problemes argumentals, trobant solucions als diàlegs… però no requerien que s’hi buidés intel·lectualment ni emocionalment.

De tota manera, també hi ha referències als guions en els seus textos teatrals. Per exemple, en la comèdia Això a un fill no se li fa se’n riu moltíssim i es refereix bastant directament a Nissaga de poder, que es basava en les relacions familiars i incestuoses d’una rica família en el negoci del vi i el cava. Per això li fa dir a un presentador: «Finalitzem, doncs, aquest butlletí de notícies. Una mica de publicitat i de seguida els acompanyarà el rum-rum del nostre serial de sobretaula: Incest entre les vinyes! […] podran degradar-se a gust, com cada dia, amb el capítol cinc-cents quaranta… Set-cents trenta… Quin número hi diu, aquí?» (2002: 39). I també en la seva obra Salamandra n’hi ha mencions indirectes. Els seus dos protagonistes, Claud i Travis, representen el doble vessant de la carrera del Papitu: «D’un cantó hi ha dos amics; o dos germans, no n’estic segur. En tot cas es coneixen des de petits. S’aprecien i s’odien; es dediquen a la mateixa feina però tenen maneres oposades d’entendre-la. Potser, en realitat, cadascun d’ells pensa que és l’altre qui té la raó» (2005, 139). Claud fa pel·lícules comercials que encanten a la gent i Travis fa documentals innovadors. El que fa el primer són melodrames, però s’hi deixa la pell, els pensa, els planifica amb molta cura i fa el possible perquè siguin un bon producte. I el segon, tot i ser considerat intel·lectual i atrevit, no té mai l’èxit de públic ni els diners del primer. Aquesta, de manera molt simplificada, era la visió que tenia ell mateix del seu doble vessant professional. S’adonava que tots dos havien d’existir, que potser l’un competia amb l’altre… però que ell els havia d’harmonitzar en el seu dia a dia.

Va fer-se tips i farts de maleir el món de la tele, però també se l’estimava molt. Córrer perpètuament amb encàrrecs per abans-d’ahir, la vida que li donaven els projectes en equip, poder connectar amb la gent que no està interessada en el teatre d’autor… En el fons estava acomplint un somni d’infància, el de poder explicar històries com les que escoltaven per la ràdio la seva mare i les veïnes, totes juntes davant de l’aparell, i fer somniar aquest públic tan ampli.