IV

Patir per un pare patidor

Ja he dit que els resultats de les proves mèdiques que es va fer la tardor del 2011 suggerien que no li passava res. Així, la meva decisió de tornar a viure a Barcelona el maig del 2012 després del meu primer any a Richmond (el cinquè als Estats Units) en principi no tenia res a veure amb la seva malaltia. Més aviat es relacionava amb el fet que durant aquell hivern havia anat mantenint el contacte amb un noi que havia conegut a Formentera l’estiu abans, en Carles. Sí que vaig pensar, però, que al Papitu i a mi ens aniria bé tornar a passar més temps plegats. D’una banda, per recuperar la complicitat que notava que començava a fallar, i també perquè jo sentia que es feia gran i que convenia que em plantegés una vida més a prop seu.

Em vaig instal·lar a casa seva pensant que seria provisional i m’hi vaig acabar quedant dos anys. La meva fantasia del retorn era com la pel·lícula de la Blancaneus de Disney, que transforma la llar dels set nans, brutíssima i desendreçada, amb l’ajut dels animalets del bosc tot cantant i ballant. El resultat és fantàstic i els set nans n’estan contentíssims. Però la realitat no va ser com la d’aquests dibuixos romàntics. El problema era més profund que el d’una casa desgavellada i el Papitu, tot i que li encantava Walt Disney i havíem vist plegats aquesta cinta dotzenes de vegades, no va entrar en el joc.

Almenys haver tornat em va obligar a mirar la situació de cara. Em vaig trobar tot d’una que l’havia de vigilar i que no el podia deixar sol. Així que, com que la relació amb el meu noviet d’estiu s’estava convertint en amor d’hivern i volíem viure junts, vaig idear la solució d’estar mitja setmana amb l’un i l’altra mitja amb l’altre. De dilluns al matí a dijous a la tarda amb el meu pare i la resta amb en Carles, que vivia fora de Barcelona. Però no estava mai tranquil·la perquè durant el lapse de temps que no hi era sempre li passaven coses i de tant en tant alguna de greu, com una vegada que es va trobar malament i va ser incapaç d’agafar el telèfon per avisar algú.

Quina sensació més estranya, haver de controlar un pare. És gairebé contra natura. Dintre dels meus plans entrava la idea d’haver-me de preocupar de possibles xacres físiques, típiques de la vellesa. Però mai havia considerat que em caldria dubtar del seu judici, anar en contra de la seva voluntat o ficar-me en la manera com vivia la seva vida. En canvi, sí que trobava natural que ell maneflegés els meus assumptes. Potser remugava però en el fons m’ho prenia com una mostra d’interès i de ganes d’ajudar-me. I és que sempre es preocupava molt per mi. Per si estava bé o tenia fred, per si menjava adequadament, tenia diners, estava trista… En la nostra correspondència la inquietud pel meu benestar és una mena de leitmotiv. En un correu, quan jo era a Anglaterra, em va escriure:

I al cap d’uns mesos em deia una cosa semblant:

No cal dir que veure com s’invertien els papers no ens va agradar ni a l’un ni a l’altre. El veia fer coses que el perjudicaven, i m’era un imperatiu categòric intentar evitar que es fes mal, però llavors es rebel·lava com el pitjor adolescent del món. M’hauria estat molt més fàcil fer-li cas i no intentar cuidar-lo, ell ho veia com una intrusió. Per primera vegada em trobava que per mostrar-li la meva estima l’havia de contrariar i que havia de lluitar, de fet, en contra seva. En canvi a mi sempre m’havia agradat molt notar que em cuidava. De petita, saber que ell estaria darrere meu passés el que passés em donava força. D’adolescent potser me n’havia queixat alguna vegada i li havia dit que era un pesat, però l’hi explicava tot, i saber que estava sota el seu ull vigilant em feia sentir acotxada. I de més gran? De gran també perquè m’era molt agradable sentir que encara era la nena d’algú.

Recordo una vegada durant el meu primer curs d’escola, quan encara no tenia ni tres anys, que a última hora de la tarda se’m va escapar un pet i m’ho vaig fer a sobre. Això era un drama, perquè en començar el preescolar les mestres havien estat a punt de fer-me esperar un any més per entrar. Jo sóc del desembre, era gairebé un curs més petita que la resta de la classe. Perquè m’hi pogués quedar (cosa que volia desesperadament) van posar la condició que em sabés controlar les necessitats fisiològiques. Per això aquell dia tenia tanta vergonya que no li vaig dir a ningú el que m’havia passat i vaig aguantar les dues últimes hores d’escola amb la tova entre les cames. Estava resignada a dir-l’hi a la cangur que em venia a buscar normalment quan, per sorpresa, en lloc d’aquella noia va aparèixer el meu papa maco a l’horitzó. Amb el seu caminar desastrat, el bigoti i el somriure que sempre feia quan em veia. Va ser el meu heroi, el meu salvador…; vaig pensar que havia utilitzat els seus poders per saber que tenia problemes i havia vingut cavalcant en el seu unicorn blanc. Me li vaig tirar als braços i li vaig confessar el meu secret terrible: «Papa, m’he fet caca com si fos petita!». I ell, òbviament, no es va enfadar, em va canviar, ningú va saber mai el que havia passat i em va prometre que sempre, sempre, solucionaria els meus problemes.

I a la seva manera ho va fer. S’esforçava molt per ajudar-me tot i que no actuava a la manera típica de pare, eficient i adulta, sinó més aviat com un nen amb recursos n’ajudaria un altre. Amb mètodes poc ortodoxos i sense renyar-me. Recordo, per exemple, que molts diumenges al vespre, quan ens adonàvem de sobte que no havia fet la redacció que havia d’entregar el dilluns (oblidada davant la perspectiva d’anar junts al teatre, passar-nos el matí llegint en pijama o anar al cinema a la tarda), en lloc de renyar-me per la falta de previsió de seguida es posava a ajudar-me. Em feia lloc al seu despatx davant de l’ordinador i parlàvem fins que se m’acudia un tema per escriure o m’ajudava a buscar la informació necessària. Després ens posàvem a treballar l’un davant de l’altre, cadascú en el que havia de fer, i quan jo ja tenia la versió definitiva de l’escrit me’l dictava perquè la pogués passar a net més ràpidament. Mai em retreia que no hagués pensat a fer els deures abans perquè s’identificava plenament amb les meves ganes de jugar i alliberar-me de la rutina escolar.

Tampoc es va enfadar mai amb mi les mil vegades que d’adolescent vaig perdre les claus o el mòbil i el despertava a les tres de la matinada trucant a l’intèrfon des del portal. Baixava de seguida i amb una mitja rialleta als llavis em preguntava «Què ha passaaaaaaattt???» i jo li explicava tota compungida el meu oblit. Però és que a ell li passava el mateix. Quan s’atabalava, podia perdre fins i tot la camisa. A mi em succeeix el mateix, per bé que vaig millorar una mica gràcies als meus altres progenitors, que es van esforçar perquè desenvolupés estratègies per no ser tan desastre.

El Papitu no va aconseguir mai matisar ni que fos una mica aquest punt escapat. Hi ha una anècdota famosa entre els seus amics que ho explica molt bé. Va passar molts anys encallat en l’escriptura de la seva obra El manuscrit d’Alí Bei (1985), i li va costar moltíssim acabar-la. Finalment, però, ho va aconseguir. Tot emocionat, es va endur vés a saber on l’única còpia escrita a màquina que n’existia i en arribar al seu destí va veure que se l’havia deixat dins del taxi. El pànic el va envair. Sort que el Terenci, que tenia solucions poc ortodoxes per a les situacions que en necessitaven, es va posar en marxa i va trucar a un programa de ràdio que tots els taxistes de l’època seguien, Encarna de noche. Amb el seu encant natural va explicar la tràgica història de les pàgines perdudes i va aconseguir, amb una sort increïble, que li fossin retornades aquella mateixa nit. No va tenir tanta xamba en una altra ocasió, al cap d’uns anys, que també es va deixar en un taxi l’únic exemplar del primer projecte de la sèrie Poblenou, que havia escrit a cuita-corrents, amb sang, suor i llàgrimes. Aquest es va perdre per sempre, però va tornar a casa, es va tancar, no va dormir, i l’endemà ja l’havia repetit. Ell era així, i aquests accidents a què era propens feien que fos molt comprensiu amb els que tenien els altres. Almenys amb els meus sempre en va ser, i va intentar estar al cas de les meves trifulgues i tenir cura de mi fins i tot quan ja era molt gran. Però aquell 2012 havia arribat el moment d’invertir els papers. Calia que jo comencés a cuidar-lo a ell i no sabia com posar-m’hi.