XIV

Avi i nét

El meu fill Mateu va néixer el 24 d’octubre de 2014, un parell de setmanes després de portar el Papitu al neuròleg, en plena espera del diagnòstic definitiu. Després del part estava exultant però cansada, com és habitual, i la visita del Papitu a l’hospital em va posar bastant nerviosa. Ja no estava gaire fi, no podia mantenir converses gaire coherents i calia estar molt per ell, cosa difícil tenint un nadó acabat de néixer a les mans. A més, no se li va acudir venir a veure’ns i el vaig haver de fer portar per una amiga. Jo sabia que el motiu de l’aparent indiferència era que aquest tipus de malalts perden l’empatia i la iniciativa, però no vaig poder evitar que em sabés greu. Sobretot perquè l’episodi em va demostrar fins a quin punt l’estava perdent i que el seu nét ja no el coneixeria tal com havia estat sempre.

Passat el primer moment de tristesa, però, em vaig adonar que tenir un nadó de qui fer-me càrrec m’ajudava a acceptar millor la malaltia del seu avi. Les necessitats imperioses que tenen els bebès fan que la resta passi a un segon pla. Per exemple, les poques hores de son que podia esgarrapar les dormia bé, com feia temps que no podia. Anava massa cansada i tenia massa coses d’importància immediata per estar al llit donant voltes. Les nits en vetlla ja no eren perquè estava presa pel terror pel que estava passant sinó perquè el nen volia menjar, tenia còlics o volia que el passegés amunt i avall del pis. No tenia temps per obsessionar-me amb coses tristes perquè les necessitats de la criatura eren massa apressants. És cert que l’alegria del seu naixement va quedar tintada per la pena del que li passava a l’avi, però el procés també es va produir a la inversa; l’inici d’una nova vida em va fer adonar de la continuïtat del cicle vital, i acceptar com a natural el declivi del meu pare.

A més, tenir una altra obligació imperativa que no sigui el malalt ajuda a qui s’ha de responsabilitzar d’una persona amb Alzheimer perquè el força a distreure’s. Disposar d’alguna cosa que impedeixi que la malaltia et xucli en la seva espiral de tristesa i tensió és bo; en el meu cas, haver donat a llum un fill, un altre ésser viu que depenia i depèn tantíssim de mi, va ser el pretext idoni, el més legítim que hauria pogut trobar, per organitzar-me. I és que, de fet, per ocupar-se d’algú de manera efectiva cal ser una mica egoista; tenir família pròpia i obligacions ajuda a ser-ne. Això pot semblar paradoxal, perquè el que tothom acostuma a dir (i sempre m’ha posat una mica nerviosa) és que amb aquest tipus de malalts s’ha de tenir paciència i esperit de sacrifici. I no diré que no és cert, aquestes qualitats fan falta. Però la paciència i l’amor no seran sincers si un mateix no està bé i és feliç. Quan algú està tranquil i content té paciència per donar a gavadals, i si s’està amargat l’únic que transmet és ressentiment. Almenys a mi em va passar, que mentre estava superada per la situació m’era molt difícil trobar dins meu l’amor que sempre havia tingut (i tinc) pel Papitu. Però tan bon punt vaig tenir les coses controlades i em vaig relaxar, els bons sentiments van trobar la possibilitat de tornar a sortir a la superfície sense forçar-los. Ara la paciència que practico no sorgeix de contenir la desesperació de manera heroica sinó d’entendre la seva malaltia i de la tendresa; i aquest n’és el millor tipus.

Però com hauria estat el Papitu com a avi? Sens dubte ell hauria volgut que el seu nét li digués iaio, perquè ho trobava més de barri i que feia per ell. Però m’hi jugo el que sigui que en Mateu l’hauria acabat anomenant Papitu com tothom. També és segur que hauria encoratjat el nen a fer totes les entremaliadures del món i hi hauria jugat hores i hores. Li hauria fet regals extravagants i sense ni plantejar-s’ho li hauria despertat el cuquet de la lectura. Si el Papitu hagués viscut fins als cent vint anys amb una salut de ferro, que és el que volia, s’haurien estimat amb bogeria.

La relació que imagino existeix en una línia paral·lela en el temps en la qual l’Alzheimer no va interrompre el transcurs natural de les coses. Aquest Papitu i aquest Mateu estan junts en una galàxia molt llunyana i comparteixen moments fantàstics. Per exemple, un cap de setmana que els pares hem baixat a Barcelona amb ganes de sortir a la nit i el Papitu s’ha ofert per fer de cangur. Jo me’n malfio perquè sé que faran totes les dolenteries que puguin, però ha guanyat la insistència del iaio. Segurament també penso que el nen, que en aquesta dimensió té set anys, ja és prou gran per gaudir d’una nit de disbauxa i descontrol. El Papitu li ha encomanat a la seva fantàstica dona de fer feines que cuini els plats preferits del seu nét, i arribada l’hora el deixa triar i remenar i potinejar tot el que vol de les diverses menges. Potser fins i tot, davant la meva indignació, li ha comprat una joguina per celebrar l’ocasió encara que no sigui ni l’aniversari ni el sant ni res. Podrien ser… dues espases fluorescents de La guerra de les galàxies? Alguna cosa per l’estil. Juguen tot el vespre a invasions marcianes, que és el que més li agrada del món al Papitu i que li deu resultar refrescant respecte a la sobredosi de princeses i fades que va tenir amb mi. Segur que li fa un casc espacial al Mateu amb paper d’alumini i que converteixen el pis en una nau interestel·lar. Quan ja estan cansats de lluitar amb extraterrestres mengen grans quantitats de gelat. El Papitu sempre ha estat un llepafils, però els gelats li encanten. I miren alguna pel·lícula tipus Godzilla. Potser fins i tot li deixa tastar una mica la seva beguda preferida, una coca-cola, que jo no compro mai dels mais. A en Mateu li fa l’efecte que està cometent una gran infracció bevent-ne, i per això li sembla encara més deliciosa. Quan arribem el Carles i jo només fa un moment que s’han adormit, arraulits tots dos al llit de l’avi. Apaguem la televisió, els tapem i riem del desordre campal que regna pertot arreu.

Aquest és el iaio Papitu que existeix a l’altra banda del forat negre. Espero poder fer-li entendre al Mateu del nostre sistema solar que ell se l’estima i que li hauria agradat molt estar aquí amb nosaltres, per veure’l créixer. Uns mesos abans que nasqués va intentar escriure la continuació de la seva obra infantil Supertot per dedicar-l’hi a ell, i va aconseguir produir un manuscrit. El text necessita un bon repàs i caldria que algú l’edités bé, però el que és important és que existeix: va aconseguir escriure una peça de superherois per al seu nét; regalar-li una obra dedicada a ell com en el seu moment em va fer a mi.

Cal dir, però, que encara que la relació que tenen no és la que jo m’hauria imaginat ni la que seria si el Papitu estigués sa, avi i nét comparteixen una connexió evident. Per raons logístiques i geogràfiques, al principi no portava prou sovint el Mateu a veure’l, però quan ho feia sempre quedava sorpresa de com reaccionava. És un nen que ens ha sortit molt homenot, que no li agrada gaire que l’atabalin amb abraçades i carícies, que s’ho passa bé amb jocs una mica bèsties… però des del principi quan està amb el seu iaio se suavitza. És molt curiós perquè no li havíem explicat res i tanmateix era com si sabés alguna cosa. Amb un any i mig recordo que deixava que l’agafés a coll, se li abraçava, l’agafava de la mà i el portava a passejar pel pis… A més, com que encara només deia paraules sense lligar el nivell de comunicació bàsic de què disposava era molt fàcil per al Papitu i el meu pare s’hi sentia còmode. El nen veia la gateta i cridava «GAT!», el seu iaio repetia «GAT!» i tots dos estaven contentíssims. O el Papitu se’l mirava i li deia «Mateuet!» i el nen amb la seva veu de tro contestava autoassenyalant-se «MI!» i començava a riure com un boig. No calia res més, ja està tot dit.

Fins i tot ara que el nen ja té tres anys no té cap temor a visitar-lo a la residència i hi anem sovint tots dos junts perquè la tenim a prop de casa. Ell em diu quan surt de l’escola: «Anem a veure el iaio Papitu?», i jo li dic: «D’acord!». Una vegada allà travessa tranquil la sala on són tots els avis i ja se sent el Papitu que diu: «Oh… que maco, que maco… és preciós». Llavors el Mateu s’enfila a la cadira de rodes i para la careta perquè li faci un petó. Després arriba el moment més desitjat de tots dos, que els busqui una saleta amb televisió per veure junts el Mickey Mouse. Em fa gràcia que al nen li agradin uns dibuixos tan clàssics i va molt bé perquè el Papitu els gaudeix molt. De tant en tant em diu: «Estan molt bé, eh?», o «Això ho conec i és boníssim!». Fan tendresa tots dos asseguts, mirant la pantalla, taral·lejant la música… però a vegades m’adono que el Papitu ja no mira la pantalla. Només es mira el seu nét, com riu, com està atent, com li demana que es fixi en les coses que li criden l’atenció.

No sé si en Mateu nota la fragilitat del seu iaio i per això el tracta amb tanta tendresa; o si el fet que tots dos es trobin còmodes en un nivell de comunicació senzill fa que s’entenguin de seguida; o potser és que l’habilitat del Papitu de comunicar-se amb els infants encara perdura… Probablement és una barreja de tot. En tot cas em quedo amb una imatge de fa dos anys. El Papitu assegut al seu llit davant de l’armari de l’habitació mirava com el nen aprenia a obrir la porta i a tancar-la. Els pares ens havíem cansat de mirar l’operació després que l’hagués repetit cinquanta vegades. El Papitu, però, estava disposat a celebrar la proesa cada vegada com si fos la primera, i hi estava genuïnament molt interessat. El petit ho notava i se’l mirava i reia amb ell amb autèntica complicitat. Potser no em cal imaginar la relació que haurien tingut, potser només em cal aprendre a valorar la que tenen ara.