11,10

L’home corpulent, dels cabells blancs i el rostre enfosquit i sempre trist, s’havia allunyat prou de la cabina per a no ésser vist del seu ocupant. Altrament, hauria observat la pal·lidesa de Henry, blanc com la mort…, una pal·lidesa que desafiava la decisió del seu barbó. Però l’home no estava interessat en la conversa telefònica de Henry. Sols estava interessat en Henry. Esperava pacientment, observant la fila de cabines, mentre jugava amb la xapa que tenia a la butxaca.

* *

—De mi? —digué Henry amb tanta naturalitat com li fou possible. I afegí—: Què podia dir de mi?

—M’ha dit coses terribles, Henry. A mi, m’han semblat un cúmul de mentides… Però algunes coses semblaven veritats…

—Un guillat! —sentencià Henry—. No t’has d’escoltar tots els guillats que et truquin. Ara, tracta d’oblidar-ho i…

—M’ha dit… que havíeu estat robant drogues de la companyia del papà. És cert això?

Henry s’ennuegà.

—Cert? I ara, Leona, fins i tot em faries enfadar amb les teves preguntes… Deus haver tingut un mal somni…

—Somni! —xisclà ara ella—. No he somniat, Henry. Ha deixat un encàrrec per a tu. Ha dit que la casa de Staten Island havia estat escorcollada… i que la policia ho sabia tot. Ha dit que un tipus anomenat Morano havia estat arrestat…

—Com! —exclamà Henry—. Què és el que dius?

—I… i mai no me l’hauria cregut…, si no hagués estat aquesta senyora Lord…, recordes? Sally Hunt…, que m’ha dit el mateix.

Un segon regnà el silenci, i a la fi Leona digué:

—Encara ets aquí, Henry?

Ell s’humitejà els llavis.

—Sí —respongué—. Sí, encara sóc aquí.

—M’han dit que eres un criminal —quequejà—, un home desesperat… I Evans em digué que tu…, que tu… volies la meva mort!

—Jo… —començà a dir, però no pogué detenir la verbositat de la seva muller.

—Els diners, Henry…, els cent mil dòlars. Per què no me’ls vas demanar? Jo te’ls hauria lliurat joiosa, si ho hagués sabut.

—Oblida-ho —murmurà ell.

—És ja massa tard? —cridà ella—. Te’ls aconseguiré ara, si no és ja massa tard.

—Està bé —repetí ell—. Oblida-ho.

Les llàgrimes que havien amenaçat de brollar, sortiren ara dels seus ulls, i li rodolaven cara avall. La veu de Leona sonava com escanyada.

—No volia ser tan dolenta per a tu, Henry —digué—. Sols ho vaig ser… perquè t’estimava…, t’estimava molt, amor meu. I temo que tu, en canvi, no, que no m’estimaves. I per això tenia por…, tenia sempre por, inconscientment, que te n’anessis… i em deixessis sola…