9,35

Estrenyia el telèfon, mirant-lo fixament, mirant-lo horroritzada, i després deixà caure la seva mirada damunt l’atapeïda tauleta de nit. Què acabava d’escoltar? No podia ésser…, no, no podia ésser. Havia de tractar-se d’un truc de la seva imaginació…, d’una breu pausa del temps, en la qual la realitat havia desaparegut, mentre un somni s’obria pas per entre les cavernes del seu cervell. Però el to calmós, impersonal de George i l’altre home, el de la veu profunda, tornava a sentir-los amb tota claredat tan bon punt intentava de recordar-los. No hi ha cap somni tan perfectament definit. Els havia sentits. Era tan segur com que el negre telèfon era fet de matèria real. Havia escoltat aquella conversa. Havia sentit dues veus diferents esquematitzant la mort d’una pobra dona…, una pobra dona sola, l’assassinat de la qual havien ordenat de la mateixa manera que demanes queviures al mercat de la cantonada.

Però, què podia fer? O millor, què havia de fer? Tot això ho havia sentit incidentalment, per una falla mecànica del sistema telefònic. No havia escoltat res que pogués conduir directament vers aquells homes. Potser el millor seria tractar d’oblidar aquella curiosa conversa. Però no…, hi havia la dona —potser una dona com ella mateixa, sola i sense amistats—, que havia d’ésser avisada, si hi havia cap manera de fer-ho. No, no podia quedar-se aclaparada, sense fer res, havia de fer el que fos per tal de tranquil·litzar la seva consciència. Amb dits tremolosos, tornà a agafar el telèfon i demanà la telefonista.

—Senyoreta —digué, nerviosament—, m’han tallat la línia.

—Ho sento, senyora. A quin número trucàveu?

—Bé —contestà ella—, havia de ser el 3:0093 de Murray Hill, però no ho era. Deu haver-se produït un encreuament de fils, i m’han donat un número equivocat, i jo… he escoltat la cosa més inversemblant…, un assassinat… —aixecà la veu imperiosament—. I ara vull que torneu a donar-me aquest número!

—Ho sento, senyora, però no us entenc.

—Oh! —exclamà amb impaciència—. Sé que era un número equivocat, i que jo no havia d’escoltar el que deien aquells dos individus, però els dos…, diguem-ne sangfredes, volen assassinar algú. Una pobra dona innocent —que viu sola—, en una casa prop d’un pont. I el nostre deure és d’impedir-ho…, sí, ho hem d’impedir!

—A quin número trucàveu, senyora? —tornà a preguntar la telefonista, armant-se de paciència.

—Això no importa! —explotà ella—. Era un número equivocat. Un número que vós mateixa vau marcar. I hem de descobrir-lo immediatament.

—Però, senyora…

—Per què sou tan estúpida? —s’enrabià—. Mireu: amb tota seguretat va ser degut a una errada del vostre dit. Jo us vaig demanar que em poséssiu el 3:0093 de Murray Hill. Vós vau marcar-lo. Però us devia fallar el dit… i em vau posar en comunicació amb un altre número, i jo podia escoltar tot el que deien, però ells no podien sentir-me. Ara, el que no comprenc és per què no podeu cometre la mateixa equivocació, fent-ho expressament. No podríeu marcar el número 3:0093 de Murray Hill de la mateixa manera descurada?

—3:0093 de Murray Hill —digué ràpidament la telefonista—. Un moment, si us plau.

Mentre esperava, la seva mà lliure es va moure per damunt les ampolletes i flascons medicinals de la tauleta de nit, i agafà un petit mocador de randa que hi havia rebregat, entremig. S’eixugava el front quan ressonà el senyal de línia ocupada, i la telefonista digué amb veu monòtona:

—La línia està ocupada, senyora.

Fora de si, colpejà el capçal del llit amb el puny.

—Senyoreta! —cridà—. Senyoreta! Us he dit que intentéssiu de marcar el número equivocat. Us ho he demanat amb tota claredat. I vós heu marcat el número correcte. El que desitjo és que tracteu de seguir el rastre d’aquell truc. És el vostre deure!

—Un moment —digué la telefonista, amablement—. Us posaré amb la telefonista en cap.

—Sí, serà millor —es conformà ella, recolzant-se de nou, amb indignació, damunt els coixins—. Telefonista en cap! —altra vegada es concentrà al micròfon de l’aparell, parlant amb exagerat acurament, tensa la veu per l’enuig—. Sóc una invàlida, i acabo de tenir un terrible esglai… per telèfon… i necessito tornar a poder comunicar amb aquell número. Es tractava d’un assassinat…, un terrible assassinat a sang freda d’una pobra dona, aquesta nit…, a un quart de dotze. Mireu, jo intentava de comunicar amb el despatx del meu marit. Estic sola…, la minyona ha sortit i els altres servents dormen fora. El meu marit m’havia promès que fóra a casa a les sis… Per això, quan han tocat les nou i no era aquí, he començat a trucar-li. Però el seu telèfon només fa el senyal de línia ocupada. Llavors he pensat que hi podia haver alguna avaria al meu numerador, i he demanat a la telefonista que em marqués el número ella mateixa. Quan ho ha fet, s’ha produït un encreuament de fils i he sentit aquesta paorosa conversa entre dos assassins. I llavors s’ha trencat la comunicació abans de poder saber on eren aquells dos individus, i jo pensava que la telefonista podia posar-me altra vegada amb aquest número equivocat, o seguir-li el rastre, o el que calgui.

La telefonista en cap era amable i comprensiva…, fins massa i tot. Li explicà que només podien ésser rastrejats els trucs autèntics. I que quan quedaven desconnectats, ja no hi havia res a fer, és clar.

—Comprenc que ara ja deuen haver acabat de parlar —digué ella, malagradosa—. No es tractava d’una senzilla xerrameca. Per això he demanat a la vostra telefonista que procurés de seguir el rastre d’aquell número. Em creia que seria una cosa molt senzilla…

L’amarga crítica del seu to no va impressionar la telefonista en cap.

—Quin és el motiu del vostre interès per tornar a trucar a aquest número, senyora?

—El motiu! —cridà ella—. En necessiteu un altre, després del que acabo de donar-vos? He escoltat la conversa entre dos «assassins». L’assassinat de què parlaven ha de ser comès aquesta nit, a un quart de dotze. Volen matar una dona…, en algun lloc de la ciutat…

La telefonista en cap era simpàtica i força raonable.

—Us comprenc perfectament bé, senyora —digué—. Però crec millor de suggerir-vos que passeu aquesta informació a la policia. Podeu demanar-li-ho a la telefonista i us hi posarà.

Va penjar un instant, i després tornà a agafar l’aparell i esperà el senyal del to. S’anava apoderant d’ella la fúria, tenia les galtes enrogides, es desentenia de tot, menys del numerador telefònic. No sentia els sorolls esmorteïts dels vaixells que creuaven el riu negrós, ni el blum-blum-blum del tràfic que rodolava per la calçada que vorejava el riu. No sentia tampoc el trontoll i les queixes del ferro damunt el ferro, el xuc-xuc xuc-xuc del tren quan s’apropava al pont. No sentia el tremolor dels finestrons de la seva cambra…, les vibracions transmeses molecularment des del pont tremolós. No fou fins que el tren hagué arribat al grau més alt del soroll, que ella el sentí, però en aquell moment la telefonista li deia ja:

—Què desitgeu, per favor?

—Poseu-me amb la policia —respongué arrufant el nas, mentre els grinyols del ferro torturat eren recollits per la nit i morien a poc a poc.

Mentre el telèfon brunzinava, s’adonà una vegada més de la xafogor opressiva. Va eixugar-se novament el front i la cara humida dessota els seus ulls amb el mocadoret.

—Comissaria de policia. Districte dissetè —digué de cop una veu fatigada—. Parla el sergent Duffy.

—Sóc la senyora Stevenson…, la senyora Henry Stevenson, del 43 de Sutton Place —explicà ella—. Us truco per informar-vos d’un assassinat…

—Un què dieu, senyora?

—Dic que vull informar-vos d’un assassinat…

—Un «assassinat», senyora?

—Si volguéssiu deixar-me acabar…

—Sí, senyora.

—Es tracta d’un assassinat que encara no ha estat comès…, però ho serà ben aviat… He escoltat els plans per telèfon…

—Dieu que ho heu escoltat tot per telèfon, senyora?

—Sí. Per mitjà d’un número equivocat que la telefonista m’ha posat. He tractat de seguir el rastre d’aquest número jo mateixa…, però tothom és tan estúpid…

—Suposo que podreu dir-me on ha de tenir lloc aquest assassinat, senyora.

—És un assassinat perfectament «definit» —contestà amb decisió, adonant-se dels dubtes del policia—. He escoltat els plans amb tota atenció. Eren dos, els homes que parlaven. Tractaven d’assassinar una dona a un quart de dotze d’aquesta nit. Viu en una casa prop d’un pont.

—Sí, senyora.

—Hi ha un policia de ronda al carrer. Acostuma a entrar en un bar de la Segona Avinguda a beure un got de cervesa, i aquest és el moment escollit per l’assassí per escalar la finestra i assassinar la dona amb un ganivet.

—Sí, senyora.

—Hi ha encara un tercer home, el client, així és com el van anomenar, que és qui paga per assolir aquesta… aquesta cosa tan terrible. Vol que l’assassí robi les joies de la dona, per tal que la cosa sembli un vulgar robatori.

—Sí, senyora. Això és tot, senyora?

—Bé, això m’ha trasbalsat… Jo no estic bé…

—Ho comprenc. I quan heu escoltat aquesta conversa, senyora?

—Deu fer cosa de cinc minuts.

—I quin és el vostre nom, senyora?

—Senyora de Henry Stevenson.

—I l’adreça?

—El 43 de Sutton Place. És prop d’un pont. El pont Queensboro, sabeu? I tenim un policia de ronda al carrer…, i a la Segona Avinguda…

—A quin número volíeu trucar, vós, senyora?

—Al 3:0093 de Murray Hill. Però no és aquest el número que em van posar. El 3:0093 de Murray Hill és el número del meu marit. He intentat de parlar amb ell per saber per què encara no ha vingut a casa…

—Bé —la interrompé el policia, fatigosament—, farem el que podrem, senyora Stevenson. Ens posarem en contacte amb la companyia telefònica i…

—Però la companyia telefònica diu que no pot seguir el rastre dels trucs si ambdues parts deixen de parlar. Personalment, crec que hauríeu de prendre mesures més dràstiques que rastrejar el truc. Quan us trobareu sobre la pista…, segurament ja haurà estat comès l’assassinat.

—Bé… ara ens n’ocuparem, senyora —sospirà Duffy—. No us en preocupeu més.

—Però és que estic molt preocupada, sergent —insistí ella—. Heu de fer quelcom per protegir aquesta persona. Fins i tot, jo mateixa em sentiré molt més protegida si envieu un auto-patrulla al nostre veïnat.

Duffy tornà a sospirar.

—Mireu, senyora, sabeu la llargada que té la Segona Avinguda?

—Sí, però…

—I sabeu quants ponts hi ha a Manhattan?

—Naturalment, però…

—I què us fa pensar que aquest assassinat hagi de tenir lloc al vostre bloc de cases, si és que arriba a ser comès? Tal volta ni tan sols era de Nova York la conversa que heu sentit. Potser es tractava d’una conferència.

—Em creia que intentaríeu quelcom —gemegà ella, amargament—. Se suposa que la policia serveix per a protegir les persones decents. Però quan us parlo d’un assassinat que està a punt de ser comès, us ho preneu com si es tractés d’una juguesca.

—Ho sento, senyora —contestà amb calma Duffy—, en aquesta ciutat es cometen molts assassinats. Si poguéssim impedir-los tots, ho faríem. Però una pista com la que vós em doneu…, bé, és un xic vaga, enteneu? És gairebé com si no ens en donéssiu cap. A més —afegí amb animació— potser el que heu sentit era una d’aquestes emissions clandestines. O potser heu captat un programa de crims. Fins i tot, podria ser que ho haguéssiu sentit des de la finestra, i us hàgiu pensat que ho escoltàveu per telèfon…

—No! —cridà ella, amb sequedat—. No i no! Us repeteixo que ho he sentit per telèfon. Per què us mostreu tan incrèdul?

—M’agradaria d’ajudar-vos si pogués, senyora —li assegurà el sergent—. No penseu que podria haver-hi alguna cosa falsa, en aquesta conversa telefònica? Que potser algú precisament planeja el vostre assassinat?

Ella rigué, nerviosament.

—El meu? És clar, que no! No sigueu ridícul. Vull dir…, per què hauria de voler ningú assassinar-me? A Nova York no conec una ànima. Fa pocs mesos que hi sóc, i no em tracto amb ningú, llevat dels servents i el meu marit.

—Bé, senyora, llavors no hi ha res que us hagi de preocupar —el to del sergent implicava que donava la conversa per llesta—. I ara, si volguéssiu perdonar-me, senyora, hi ha d’altres coses que reclamen la meva atenció. Bona nit, senyora.

Amb una exclamació de disgust, deixà caure l’aparell damunt el suport. Agafà un petit flascó de sals oloroses de la tauleta de nit, el destapà i se’l va passar per sota el nas. Inhalà els penetrants vapors amb alleujament, després tornà a posar el tap a l’ampolleta i va deixar-la damunt la tauleta. Es va tornar a deixar caure damunt els coixins, reflexionant quin hauria d’ésser el seu pròxim pas. Encara es trobava enfurismada pel poc cas que li havia fet el policia. Al cap i a la fi, pensà un xic més calmada, era molt difícil que aquells dos homes poguessin ésser trobats per mesures directes. Però així i tot, la policia hauria hagut de fer quelcom…, almenys, podien haver-se ofert per a enviar un missatge per ràdio, a fi d’alertar la policia de la ciutat respecte al perill que amenaçava algú… en algun lloc.

No trigà gaire, però, a decaure-li aquella urgència que li havia nascut com a resultat de la conversa telefònica. No és que hagués esborrat completament del seu cervell la sorprenent conversa, o el pensament d’aquella pobra dona condemnada a morir. Era que la seva pròpia soledat tornava a ésser novament el fet més enutjós. Era absolutament imperdonable que Henry l’hagués deixada d’aquesta manera. Si ho hagués sabut, hauria ordenat a la serventa que es quedés.

Ara, tot allò que la voltava començà a irritar-li els nervis. La penombra de la cambra, tan ricament, tan esplèndidament moblada, es convertí en una odiosa cel·la de la qual no podia fugir. La caríssima col·lecció de gerres i ampolles, caixetes i polvoritzadors, que brillaven esmorteïdament a la vitrina arrambada a la paret, li recordava la seva decaiguda bellesa. L’otomana, entapissada de color cirera, les cadires i les banquetes de colors alegres, la tauleta de tocador pintada amb delicadesa, tot plegat col·locat damunt una catifa grisa que feia joc amb les parets, semblava posat allí per un director artístic amb molt poca imaginació. La cambra no tenia vida. Era una cel·la. Les cortinetes i els cortinatges que emmarcaven les finestres, també podien haver estat unes barres de ferro. Menyspreava aquell lloc. Menyspreava la seva manca d’habilitat per a suportar la seva soledat. Va tornar a agafar el telèfon i va marcar el número de la telefonista.

—Senyoreta —digué—, voleu provar novament, per l’amor de Déu i dels sants, el 3:0093 de Murray Hill? No crec que pugui telefonar tanta estona!

Aquesta vegada no feia el senyal de línia ocupada! En canvi, el timbre tocà unes quantes vegades, fins que la telefonista digué:

—No contesta.

—Ho sé —féu ella amb veu aspra—, ho sé. No cal que m’ho digueu. Ho puc sentir jo mateixa. —I penjà.

Va estirar-se d’esquena, mirant cap a la porta mig oberta de la cambra, escoltant amb aquella intensitat amb què la gent que es troba sola intenta captar els rumors del voltant, alguna evidència de moviment, algun senyal que la soledat s’acaba. Però no sentí res. La seva mirada caigué damunt la tauleta de nit, curulla d’ampolles de medecina el rellotge, el mocador arrugat…, tot agrupat entorn al telèfon. Gairebé sense pensar, allargà la mà i, obrint el calaixet de la tauleta de nit, va treure’n una pinta artísticament treballada i un mirallet. Començà a pentinar-se, passant-se la pinta suaument pels sedosos cabells i tombant el rostre d’un costat a l’altre, per tal d’estudiar-se dins del mirall. Satisfeta després d’haver restaurat l’elegància del seu pentinat, agafà un pintallavis i acuradament es va resseguir l’arc que li rodejava la boca.

Henry no havia deixat mai de donar mostres de satisfacció davant la seva bellesa, pensà. Últimament, potser, els seus lacònics comentaris havien estat un xic menys espontanis, un xic més mecànics. O li semblava així a la llum del seu retard, totalment inexplicable? I això li va recordar que el seu veïnat era encara el problema del moment, l’enutjosa situació sobre la qual encara no havien fet res.

Del mateix calaixet de la tauleta de nit, agafà un petit bloc de notes, enquadernat en pell. L’havia obert per la llegra «J», quan sonà el telèfon. Amb rapidesa, va allargar la mà i digué pel micròfon, quasi musicalment:

—Digueu…

La seva joia es va fondre quan sentí:

—Conferència. Demanen per la senyora Henry Stevenson. Parla Xicago.

—Sí —respongué ella—, aquí, la senyora Stevenson —i uns segons més tard—: Hola, papà, com te trobes?

—Molt bé —cridà Jim Cotterell—. Molt bé, Leona. I… com se troba la meva nineta aquesta nit?

Tota la seva vida, Leona Stevenson havia sentit i ressentit els brams amb què el seu pare, un toro amb figura de persona, solia dur les seves converses…, o més ben dit, els seus monòlegs. Usualment, deia sempre a algú allò que havia de fer. I generalment, allò que calia fer era quelcom relatiu al benestar personal de Jim Cotterell, o al seu prodigiós compte bancari, o a ambdós. La seva contínua energia i la seva llengua punyent havien introduït la fórmula d’una píndola en un dels negocis de productes farmacèutics més grans del món. Sense ésser químic, havia copsat la veta de veritable platí que és la passió del públic per l’automedicació. Els químics, com es complaïa a dir quan no hi havia químics presents, i a vegades fins i tot quan n’hi havia, els químics valen deu cèntims la dotzena. Però els bons viatjants de comerç van molt escassos, i valen més or que no pesen.

Trenta anys endarrera, Jim Cotterell havia aconseguit que un químic li vengués per un tres i no res la fórmula per a un remei contra el mal de cap, inofensiu i ocasionalment efectiu. Actualment, les seves píndoles, els pols i els xarops eixien d’una dotzena d’edificis gegants dels quatre cantons del món. Dirigia aquesta vasta organització amb mà de ferro, la mateixa mà que tremolava agitadament cada vegada que la seva filla, Leona, començava a arrugar el front. Era estrany allò que passava entre Jim i Leona, i ningú no ho sabia més bé que Leona i Jim.

La mare de Leona, que no havia sobreviscut al naixement de la filla, havia ostentat una gran bellesa i un amable orgull. Però no havia estat igualada per la que l’havia treta d’aquest món. La mort de la mare de Leona havia estat la primera derrota de Jim, i la més gran de totes. L’havia deixat buit de totes les tendreses, de tot respecte envers els instints més agradosos, menys adquisitius. Excepte en tot allò que es referia a Leona. Leona es convertí, no en un objecte d’amor, sinó en un record d’amor. En tenia cura com un caçador perdut i tremolenc té compte d’una foguera. I a mesura que ella anava creixent, ell s’anava espantant. No per por que la flama el consumís, sinó que arribés a morir-se.

Leona, que havia heretat part de la bellesa de la seva mare, portava dins seu una conjunció de l’orgull de la mare i de l’obstinació del pare. A mesura que els anys transcorrien, no desenvolupà una força de caràcter inusitada, com a producte d’aquesta barreja desequilibrada. En canvi, es tornà molt enginyosa, molt calculadora, decidida a aconseguir tot el que li passés pel cap. I al preu que fos.

Jim, per motius profundament amagats dins els abismes de la seva agressiva natura, animà els excessos de temperament de la seva filla. D’una manera alambinada, li agradava, o satisfeia en ell alguna necessitat, el fet de tenir aquell santuari davant el qual podia abaixar el cap. Pel defora, havia excusat la seva indulgència atribuint a Leona una salut delicada que posava en perill la seva vida. La seva por, en aquest respecte, havia estat animada convenientment pel metge de capçalera que, francament estranyat pels enrevenxinaments de Leona, havia aconsellat una política d’apaivagament. La facilitat amb què, en la seva infantesa, havia aconseguit, alhora, l’espasa i l’escut d’una malaltia imaginària, l’havia encoratjada, fins que, els últims anys, s’havia emparat d’ella una mena de malaltia, amb totes les manifestacions de quelcom veritable. Els records de la seva infantesa es trobaven dessota la superfície del seu conscient i tan sols feien aparició els alarmants símptomes als moments d’extrema irritació. I ara, ja als seus trenta anys, es creia deixondida i a mercè d’un cor dèbil. El seu metge, encara intrigat, opinava que podia molt bé ésser així. Certament, hi havia alguns indicis que abonaven aquest criteri. I havia continuat tractant-la d’acord amb les circumstàncies. Només quan ella havia decidit d’anar-se’n a Nova York, el metge li havia suggerit que consultés un altre especialista del cor.

—Com se troba la meva nineta aquesta nit? —havia preguntat Jim.

—Em trobo terriblement trasbalsada —contestà ella, somicant.

—Trasbalsada?

—I qui no ho estaria? —féu ella—. No sé on es troba Henry, i… he escoltat un assassinat que ha estat planejat per telèfon!

—Per l’amor del cel, criatura, de què dimonis parles?

—He estat tractant de comunicar amb el despatx de Henry. I s’ha produït un encreuament de línies, i he escoltat aquests dos homes parlant sobre una dona que ha de ser assassinada…

—Un moment, per favor! —cridà Jim, exasperat—. Explica-m’ho amb tota claredat. Per què desitjaves parlar amb Henry a la seva oficina… en aquestes hores de la nit?

—Perquè encara no ha arribat a casa. No comprenc què pot haver-li passat. Cada vegada que he volgut comunicar amb el seu despatx, la línia era ocupada. Bé, fins que aquells dos tipus han començat a parlar.

—Francament, nena —remugà el seu pare—, això em treu de polleguera. De manera que aquest pillet no té cap altra responsabilitat al món, i empra aquest truc…? Fins i tot, si se n’hagués anat a la assemblea de Boston, hauria hagut…

—Boston? —cridà ella—. Què passa amb Boston?

—No va dir-t’ho, Henry? —preguntà el seu pare—. Hi ha una convenció de droguers a Boston, i al seu últim informe Henry em comunicava que tal vegada s’hi deixaria caure. Però encara que ho hagués decidit l’últim minut, no tenia dret a marxar sense avisar-te.

—Potser ho ha intentat —digué ella, pensativament—. Potser intentava de comunicar amb mi mentre jo intentava de parlar amb ell. Si havia d’agafar un tren, potser no ha tingut temps de…

—És clar, que podia! —tornà a bramar el pare—. No hi ha res que pogués impedir-li d’avisar-te.

—Ho sé.

—Bé, no tens cap necessitat de preocupar-te, nineta. Ja li parlaré jo, a Henry…

—El pitjor és que no puc deixar d’estar preocupada —somicà novament Leona—. Aquesta conversa telefònica…

—Calma’t, beneitona. Segurament fou una broma…, un parell de titelles. Qui vols que parli d’un assassinat, de debò, per telèfon?

—Era «de veritat» —li assegurà ella, ominosament—. I no em sento gaire segura… sola, aquí, a casa.

—Sola? Vols dir, doncs, que els criats…?

—Això mateix.

—Bé, es una coincidència ben enutjosa… Has trucat a la policia?

—Naturalment. No han fet semblant d’interessar-s’hi massa. Els sembla una atzagaiada.

—Mira, tu ja has fet el que has pogut, en aquestes circumstàncies. Per tant, no et prenguis més molèsties, videta. I fins demà —afegí amb veu més espessa, en la que vibrava una profunda ira—, demà mantindré una petita conversa amb Henry…, sigui allà on sigui.

—Molt bé, papà. Bona nit.

—Bona nit —contestà ell—, i tinc moltes ganes que tornis a casa, maleït siga! Ara, sense tu, sembla un dipòsit de cadàvers. No sé per què vaig permetre que Henry em parlés de… Bé, no et preocupis. Et trucaré demà.

Leona penjà el telèfon, amb la lleu ombra d’un somriure als llavis, en pensar com Henry odiava aquells trucs del seu sogre i al seu sogre. És clar que Henry no en deia res, però el seu odi era quelcom que gairebé es veia o es palpava.