9,55

Era Sally.

—Sento d’haver-me comportat d’una manera tan beneita i misteriosa fa una estona —començà—. No podia parlar. Temia que el meu marit m’escoltés. He hagut de cercar una excusa per a sortir de casa i ficar-me en una cabina telefònica.

—Bé —reconegué Leona—, certament és ben estrany.

—Trobaràs que tot plegat resulta ben rar, Leona, sense saber res de mi tots aquests anys. Però avui havia de veure Henry. He estat tan terriblement preocupada per ell…

—Preocupada? Vaja, puc preguntar-te què és el que et preocupa respecte a Henry? Suposo que recordaràs, Sally, que no dóna gaire bons resultats d’intentar tirar-me sorra als ulls.

—No ho intento pas… Desitjo ajudar. Això podria ser molt seriós…, mortalment seriós per a Henry. És una mica difícil d’explicar. Provaré de dir-t’ho tan de pressa com podré.

—Sí, fes-ho, per favor —suplicà Leona, bruscament.

—Bé, doncs… Fred, el meu marit, és un dels investigadors del Fiscal de Districte.

—Interessant! —es mofà Leona.

—Fa tres setmanes, em va ensenyar un diari que parlava de tu i de Henry. Era una crònica de societat…

—Ho recordo.

—…, i volia saber si es tractava del Henry Stevenson que temps passats havia estat el meu galantejador.

—El teu galantejador? —exclamà Leona—. És ridícul!

—Vaig dir-li que sí, i Fred, tot posant-se a riure, em digué: És el que volia saber. Després es ficà el tros de paper a la butxaca. Vaig preguntar-li per què trobava tan graciós de veure el nom de Henry al diari. Es va limitar a somriure i va contestar que era una coincidència…, quelcom que tenia a veure amb el cas que duia entre mans.

—Un cas!

—Sí. Digué que era una cosa de la qual encara no podia parlar, ja que es tractava només d’una intuïció. Però començà a gastar-me bromes perquè havia estat enamorada de Henry.

—Cosa que tu, naturalment, vas negar —l’interrompé, amb sarcasme, Leona.

—És clar, que sí —afirmà Sally—. Quina cosa més ridícula de dir, al cap de tants anys…

—Bé, segueix.

—En aquell moment quasi havíem acabat de dinar. Trucà el telèfon. Era un dels homes de Fred…, un dels tipus de l’oficina del Fiscal de Districte. Vaig sentir com Fred deia quelcom de «Stevenson», i un altre nom que em semblà com «Harpootlian». Fred digué: «Bé, hi aniré. Digueu a Harpootlian que ho arrangi. Serà dijous, a dos quarts d’onze, a la barraca de canvi del South Ferry».

Sally callà uns moments, i Leona li cridà furiosa:

—Mira, Sally, tot això és força interessant. Però no podries arribar ja al fons de la qüestió? És possible que Henry intenti de trucar-me d’un moment a l’altre. A més, quina possible relació pot haver-hi entre Henry i tot aquest embolic del teu marit?

—T’ho explico al més ràpidament que puc —li assegurà Sally—. Però és un xic complicat, i vull contar-te tota la història. No et molestaria, Leona, si no fos molt important.

—Bé —sospirà Leona amb resignació—, què més?

—Jo… jo els vaig seguir.

—Què vas fer?

—Seguir-los. Aquell dijous al matí. Sé que resulta difícil de creure-ho, sembla tan ximple…, però em trobava espaordida. Volia saber què passava. Al cap i a la fi, conec Henry gairebé de sempre. Jo…, bé…, sé que té coses molt rares. Fa uns quants anys, vaig intentar de dir-t’ho.

Leona manifestà sorollosament la seva impaciència.

—Creus… creus que tot això és tan necessari? Si és que tractes d’alarmar-me, Sally, no cal que continuïs…

La rèplica de Sally fou encara més suplicant.

—Per favor, no m’acusis. Només tracto de dir-te el que va succeir, perquè podria estar relacionat amb la seva absència d’aquesta nit. No ho sé de segur, però deixa’m acabar.

—Sí, però per l’amor de Déu —consentí Leona—, vés tan de pressa com puguis.

—Aquest matí ja saps que plovisquejava. Jo portava un paraigua que em tapava la cara, encara que no crec que hi hagués massa diferència. No és difícil de seguir la gent, sobretot sota la pluja.

»Vaig veure com Fred es trobava amb dos individus: un d’ells era Joe Harris, que gairebé sempre treballa amb Fred, i l’altre era un tipus corpulent, amb cabell blanc, ondulat. Suposo que era aquell Harpootlian que Fred havia anomenat.

»Vaig esperar-me a certa distància, fins que ells es confongueren amb la multitud que anava cap al ferry. Llavors vaig treure bitllet i els vaig seguir. Gairebé vaig passar tot el viatge al tocador de senyores.

—Molt agradable! —rigué Leona.

—Bé…, era el lloc més segur —es defensà Sally—. Bé, un cop el ferry arribà a Staten Island, es van ficar al tren. I jo també. És clar que no al mateix vagó…

—És clar! —repetí Leona.

—… sinó un parell més endavant. Vaig vigilar fins que van saltar a terra, i els vaig imitar. Encara plovia, i ningú no es fixà en mi. Gairebé tothom es posà a córrer, suposo que desitjosos d’escapar de la pluja.

—Molt ben observat —digué Leona.

—Allò és una espècie de colònia de platja, Leona. És completament retallat i buit. Els carrers són tots sinuosos i mal pavimentats. Els clots es troben plens de sorra. Les cases més aviat són barraques, i just al centre de totes hi ha un casino. Quan vaig veure que Fred i els dos acompanyants seus es dirigien cap a la platja, jo me’n vaig anar al casino i em vaig posar sota el portal, dissimulada, a fi de poder vigilar. Des d’allí tenia una bona perspectiva. I ningú no podia veure’m per entremig de les ombres.

—Però… —exclamà Leona—, però creus de veritat que haig d’empassar-me tot això?

—És cert! És cert! —protestà Sally—. Ja t’he dit que et semblaria una bogeria…

—Bogeria no és exactament la paraula.

—Només hi havia una persona, a més de Fred i els dos homes…, un noiet que cercava petxines als sots de l’aigua. L’home dels cabells blancs es deturà uns instants i mirà el noiet, i aquest mogué el cap, indicant quelcom a distància. Després continuà cercant petxines, i els homes es dirigiren en un berenador i hi entraren.

Leona, traient fum d’indignació, l’interrompé, cridant:

—Per tots el sants del cel, Sally…, no pots parlar més de pressa? No pots dir-me el que va passar, sense explicar-me fil per randa l’ocorregut a Staten Island? O és que em tens enganxada al telèfon amb tota deliberació?

—Has d’escoltar-ho tot —la tranquil·litzà Sally—. Creus que hi estic gaire bé, en aquesta cabina telefònica? L’amo de la tenda no fa més que dirigir-me mirades sospitoses a cada moment. Crec que està enfadat perquè té ganes de tancar.

»A més —continuà—, tornant a Staten Island, em vaig esperar més d’una hora sota la porta, mentre seguia plovent, i res no va passar, i llavors, mig convençuda que m’havia portat com una folla, d’emprendre un viatge com aquell, vaig veure una cosa molt estranya. El noiet que cercava petxines es redreçà i alçà els braços com si badallés. Poc després vaig sentir el motor d’un vaixell o una barca que roncava dins el mar, i tot seguit vaig veure l’embarcació com s’apropava a terra, enfilant cap en una mena de moll, al costat de la més rara de les cases de per allà.

»M’agradaria que haguessis vist aquella casa, Leona. Tan vella com els pujols, i lleugerament desnivellada. Suposo que els seus fonaments deu fer molts anys que es van enfonsant. En fi, és una casa d’aspecte sinistre, llegendari, com les cases de Charles Addams… al New Yorker, recordes?

—Per favor! —demanà Leona—. Vols anar al gra?

—Bé, la barca va arribar a terra, i un tipus una mica geperut la va anar sirgant fins que la va poder amarrar. Llavors va sortir de la barca un individu esvelt, de mitja edat, completament de negre, llevar d’un panamà, i portant una cartera sota el braç. Tan aviat com el passatger fou fora de la barca, el geperut tornà a engegar el motor i, desfent la corda, saltà dintre i s’allunyà.

»L’home del vestit negre es dirigí a la casa antiga. Un moment després, el noiet de les petxines arreplegà la pala i la galleda i es dirigí al berenador. Vaig adonar-me que quan passà per davant va cridar l’atenció dels de l’interior tot pegant cops amb la pala, intencionadament, a la porta. Devia tractar-se d’un senyal convingut. Tornà a baixar a la platja, i Fred i els altres sortiren sigil·losament del berenador i s’encaminaren a la casa. L’home del cabell blanquinós hi trucà, la porta s’obrí i tots hi entraren.

»Encara no ho acabo d’entendre, Leona… No sé qui eren aquelles persones, ni el que s’esdevenia en aquella casa…

—Sens dubte, una casa de barrets —suggerí Leona, sarcàsticament.

—… però sí que sé que van ser allà dintre més de mitja hora. Quan n’eixiren, Fred portava la cartera… que l’home del vestit negre havia dut abans!

—D’acord —manifestà Leona—, Fred portava la cartera. I què més?

—No ho sé —confessà Sally, feblement—. Tot seguit jo vaig haver de tornar a casa ben de pressa… per tal d’arribar-hi abans que Fred. El que sé —afegí enèrgicament—, és que hem de fer quelcom… i abans no sigui massa tard!

Abans que Leona pogués replicar, es va sentir com la moneda queia al fons de la màquina, i la telefonista tallà. Els cinc minuts de Sally s’havien acabat. Leona pogué sentir com murmurava, mentre cercava un altre níquel dins el portamonedes Finalment, digué:

—Ja està, senyoreta —i després—: Leona… Leona! Ets a l’aparell, encara?

—Sí, sóc aquí —respongué Leona suspicaçment—. T’haig de dir que tot això és molt estrany.

—Ho sé —digué Sally—. A mi també m’ho sembla, d’estrany. No podia creure-ho. No podia relacionar Henry amb… amb la mena de crims que Fred sol investigar. És per això que avui l’he anat a veure… a fi de descobrir la veritat per mitjà d’ell mateix.

—I… ho has aconseguit? —preguntà Leona asprament.

—L’he vist…, bé prou que ho saps, però no he descobert res. No n’he tingut la més petita oportunitat.

—Però has sortit amb ell —objectà Leona—. La seva secretària ho ha vist.

—Sí, he sortit amb ell. I no és pas que ell en tingués gaires ganes. És clar, jo tampoc no esperava que es posés a botar d’alegria. Però el cert és que es va comportar…, bé, diguem-ne escassament civilitzat. Semblava terriblement preocupat. El conec de molt petit, i conec perfectament els símptomes que presenta quan li passa alguna cosa.

»M’ha preguntat si m’agradaria dinar amb ell, i hem anat al Georgian Room del Metròpolis. Gairebé tan aviat com ens hem assegut, un subjecte anomenat Freeman —Bill Freeman—, un tipus ja de certa edat i aspecte de prosperitat, se’ns ha apropat i ha començat a parlar amb Henry d’assumptes de Borsa.

—Freeman? —repetí Leona—. Estic ben certa que no conec ningú que es digui Freeman.

—Henry no semblava gaire desitjós de parlar-hi. Però el tal Freeman l’ha retingut. N’he tret la impressió que en un mercat o altre de la Borsa havia passat quelcom de molt seriós, aquest matí. Henry ha dit: «Alguna vegada un home pot equivocar-se», i Freeman s’ha posat a riure i ha contestat: «Alguna vegada, Stevenson? Més aviat diria que heu estat molt poc afortunat. Però és clar que un home de la vostra posició ha de ser castigat d’una manera o altra. Jo, en canvi, haig de mirar viu, ja que no em trobo ben situat».

»Henry no ha menjat gaire, igual que jo. El que m’ha fastiguejat és que aquest senyor Freeman s’estigués allí, amb nosaltres, parlant dels seus problemes, mentre jo no podia ficar-hi cullerada. Finalment, ens hem aixecat i Freeman ha marxat. Henry i jo hem sortit al vestíbul de l’hotel. Henry s’ha excusat dient que tenia una cita concertada al cap de pocs minuts, i que per què no et trucava a tu, Leona, alguna vegada, i sortíem plegades de tant en tant. Però parlava sense sentir-ho de tot cor. T’ho ben juro. Érem ja gairebé a la porta del despatx d’un prestador, prop de l’hotel, quan ha sortit un tipus molt prim, i ha cridat Henry: “Oh, senyor Stevenson, m’agradaria de parlar-vos com més aviat millor!”. Henry s’ha posat molt pàl·lid, almenys així m’ho ha semblat, i ha contestat a l’homenet: “Està bé, amic Hanshaw. Podem parlar ara mateix”. S’ha acomiadat de mi, i ha entrat ben de pressa al despatx del tipus prim. A la porta hi havia un rètol que deia: “T. F. Hanshaw, representant”.

—Però… deu…, sí, deu haver-te dit alguna cosa —explotà Leona—. Estic certa que no heu estat allí parlant tan sols de mercats i accions —coses de les quals ell no sap res—, durant tots els moments de l’àpat.

—Oh! —exclamà Sally—. Li he preguntat si era feliç i si li agradava la seva feina. M’ha contestat: «Excel·lent, excel·lent; ara sóc un gran vice-president. Pitjo més botons que ningú…, llevat de tots els altres vice-presidents». Intentava de fer-se el graciós, però jo m’he pogut adonar de l’amargura que sentia dintre seu. I havia començat a preguntar-li alguna cosa més íntima, quan féu la seva poc agradable aparició el tal Freeman.

—No ho entenc gens ni gota —objectà Leona, amb marcat escepticisme—. T’asseguro que quan Henry se n’ha anat aquest mati s’ha comportat amb la mateixa normalitat de sempre. Hem estat molt feliços durant més de deu anys…, terriblement feliços. Henry no tenia el més lleu problema. El papà es preocupava de tot. I respecte a l’associació amb ell, estic ben certa que era la cosa més adient per a Henry. Deus haver interpretat equivocadament les seves observacions…, si és que te n’ha fet cap. Encara no estic ben certa que tot plegat no sigui una mena de juguesca per a burlar-te de mi, Sally.

Novament, abans que pogués replicar, la telefonista digué monòtonament:

—Se us han acabat els cinc minuts, senyora. Per favor, dipositeu cinc centens si voleu cinc minuts més.

Sally furgà al portamonedes i al final digué desesperadament:

—No tinc cap més níquel. Et tornaré a trucar quan hauré canviat —i afegí ben de pressa—: Només et volia dir —ara sé que es cert— que Henry es troba en mala situació. Fred, aquesta nit, treballa en alguna mena d’informació. El cas, sigui el que sigui, sembla que ja arriba a terme. Ha telefonat molt, i he pogut escoltar diverses vegades el nom de Henry. I en aquest cas hi ha algú més…, un tipus anomenat Evans.

—Se us han acabat els cinc minuts, senyora —repetí la telefonista.

—Waldo Evans —afirmà Sally, gairebé sense alè—. Crec que és el nom de l’home que vaig veure en aquella caseta de Staten Island…

—Se us han «acabat» els cinc minuts, senyora.