10,00

Tan aviat com Sally penjà, Leona agafà el bocinet de paper en el qual havia trobat el número telefònic de Sally. Hi llegí també: «Senyor Evans. Richmond, 8:1112». Marcà el número acuradament, i se sorprengué quan la telefonista la interrompé al cap d’un moment.

—Truqueu al 8:1112 de Richmond, W. Evans?

—Sí… —contestà, amb aprensió, Leona—. Aquest és el número.

—Doncs aquest número… ha estat desconnectat.

Leona es redreçà al llit, tot deixant caure l’aparell al suport, fixant la mirada a l’espai…, molt oberts els ulls i com extraviats. Els esdeveniments d’aquesta estranya nit se succeïen al seu cervell d’una manera follament contínua. L’absència de Henry, els assassins parlant per telèfon, la senyoreta Jennings, la història idiota de Sally…, res de tot això no tenia sentit. I tanmateix, intuïa que planava algun perill dins l’atmosfera. Potser Henry tenia algun problema. Potser hi havia coses que ella ni havia mai sospitat. La idea que es trobava sola enmig d’aquesta trifulga, encoratjava dins ella un sentiment d’autopietat. Per què havia de passar tot això aquesta nit…, precisament aquesta nit, quan no tenia a prop seu ni tan sols una criada? Això era massa. Massa perquè pogués suportar-ho una invàlida. Es mullà els llavis i marcà el número de les conferències, i després demanà Jim Cotterell, de Xicago.

La telefonista de Xicago repetí el número, i Leona no trigà a sentir el timbre del telèfon de la casa de Jim Cotterell. Algú l’agafà, i Leona cridà:

—Hola! —però callà instantàniament. El silenci l’exasperà, i remugà una estona. S’escolaren els segons, i finalment la telefonista digué suaument:

—El senyor Cotterell no es troba en aquest número de Lake Forest, senyora. Intentaré de localitzar-vos-el.

—Com? —Leona era al capdamunt de l’exaltació.

—Ja us tornaré a trucar, senyora —replicà la telefonista, i tallà la comunicació.

Abatuda pel costum del seu pare d’anar a passar les nits als cabarets o a les cases de joc, tornà a passar llista de les persones a les quals podia confiar la seva angoixa. Era difícil de seleccionar algú que pogués assistir-la donat que, a Nova York, era una veritable desconeguda. L’encert de l’elecció era atabalador.

A la fi, recordà el metge…, el doctor Alexander. Era la persona més adient. L’havia reconeguda diverses vegades. Li havia fet diverses proves, de les quals ella encara desconeixia els resultats. Podia enviar a cercar-lo, i hauria de venir. Almenys, tindria al seu costat algú que la protegís.

Allargà la mà al telèfon, mentre un altre tren rodava sorollosament pel pont. Era paorós aquell aldarull. Quina bogeria, pensà, de viure en una ciutat on ningú, fos qui fos, no podia trobar pau ni tranquil·litat. També recordà el tren que l’assassí havia mencionat (un tren similar al que llavors passava), i s’estremí. Era preferible de no recordar una cosa tan terrible.

El soroll del tren anà minvant, i féu un altre gest cap al telèfon. Però l’aparell escollí aquell precís moment per deixar sentir el seu timbre. L’alçà.

Era Evans. No va tenir la més petita dificultat a reconèixer la seva veu, culta, grossa, profunda.

—Ha arribat el senyor Stevenson? —preguntà.

—No. Sou el senyor Evans, vós?

—Sí, senyora Stevenson.

—Abans de tot —digué ella agudament—, desitjo saber la veritat sobre el negoci de Staten Island. Aquesta nit me n’he assabentat, ja em trobo prou nerviosa per l’absència del meu marit i tota aquesta mena de trucs estranys, incloent-hi els dos assassins, i ara vull… —s’interrompé, sense alè.

Mentre parlava, s’havia adonat d’un soroll que brunzia al telèfon. Li arribava d’allí on fos el senyor Evans. Mentre l’escoltà, augmentà de volum. Era com quelcom que ja moltes vegades havia sentit…, com els autos bombers o els cotxes policials, pels carrers de la ciutat.

—Sou aquí encara, senyor Evans? —preguntà, angoixosament.

El so va créixer més i més, i ella repetí:

—Senyor Evans…, encara sou aquí?

No hi hagué altra resposta que el so sibil·lant i, desesperada, penjà l’aparell. Immediatament, el timbre sonà.

—Digueu? El senyor Evans? —preguntà ràpidament. No hi hagué resposta. En canvi, escoltà una remor més espaordidora que abans.

—Senyor Evans! —cridà novament, molt fort, però la resposta seguí essent la mateixa.

—Hola! —cridà quasi histèricament—. Qui és? Qui truca? —féu una pausa i tornà a cridar—: Per què no em contesteu! —Una altra pausa. Després, en veure que no sortia el més lleu so de l’aparell, s’apoderaren d’ella onades d’histèria, i va gemegar—: «Contesteu-me!».

Des de molt lluny, gairebé soterrada pel continu brunzit, li arribà una veu molt tènue:

—Leona…?

—Qui és? —preguntà Leona, molt espantada.

El soroll semblà esvair-se un xic, i més distintament sentí la veu altra volta.

—Sóc Sally. Et telefono des d’una estació del metro. En aquest veïnat totes les tendes tanquen a les deu. Havia de parlar-te, i per això he baixat al metro. He estat a casa, Leona, des que hem estat parlant, i ha ocorregut «alguna cosa» més.

Leona, amb el rostre tens i fatigat, digué:

—Aquesta vegada, per favor, Sally, vés de pressa, o no em molestis més. Ja he escoltat prou coses, aquesta nit.

—Quan he arribat a casa hi havia un cotxe policial davant la porta —li explicà Sally, apressadament—. La casa de Staten Island ha estat escorcollada aquesta tarda. La policia l’ha rodejada. Han capturat tres individus. Però Evans ha pogut fugir.

—Però qui és Evans? I quina relació té amb Henry? —preguntà Leona.

—Encara no ho he pogut esbrinar, Leona. Però sé que tot plegat té quelcom a veure amb la companyia del teu pare…

—La companyia del meu pare? Però…, això és absurd. El meu pare m’ha trucat des de Xicago aquesta mateixa nit, i no m’ha dit res.

Callà, mentre esperava que s’esvaís el soroll d’un altre tren. Després continuà:

—Vejam, posem les coses en clar. Qui ha estat arrestat. I per què?

—Tres individus —contestà Sally—, però no en sé el motiu.

—I per què penses que Henry és un dells.

—No ho he dit pas, això —negà Sally—. Només sé que hi està complicat.

L’exasperació de Leona va créixer més encara.

—Han dit que anava a ser arrestat, o que ja ho havia estat?

—No, no exactament.

—Llavors…, què pretens de dir-me? —preguntà Leona, iradament—. Per què em truques? No comprens que m’estàs espantant fins a morir?

—Ho sé, però…

—Primer, he agafat el telèfon i he escoltat aquella conversa entre dos terribles assassins…

—Assassins?

—… planejant l’assassinat d’una pobra dona… Després, aquest tipus, Evans, que m’ha trucat, i semblava que parlava des de la sepultura… Ara, tothom està enfeinat, o té el telèfon desconnectat…, i per fi, tu… sense cap motiu…

—Ho sento…

—Sense cap bon motiu —féu una pausa per a recobrar l’alè—. Encara sents gelosia perquè el vaig apartar del teu costat? No pots suportar de veure’m feliç?

—Però, Leona…

—No pots deixar de dir mentides i de plantejar problemes? No em crec una sola paraula de tot el que m’has dit, ho sents? Ni una paraula. Henry és innocent. I ara mateix és ja camí de casa… Ara mateix!

Abans que pogués afegir res més, Sally havia penjat.

* *

S’estirà novament al llit, reflexionant, mentre entortolligava els dits nerviosament, si havia fet bé de permetre’s el luxe de desfogar-se d’aquella manera. Malgrat tot, Sally podia estar assabentada de quelcom relacionat amb Henry. Però, què? Diners? Tot allò referent a la Borsa? Era difícil de creure-ho. Ella sabia prou bé que un hom no pot jugar a la borsa sense diners. Henry no en tenia. El seu sou com a vice-president de la companyia Cotterell no era pas massa gran, i gairebé tot es gastava en les despeses de la casa, les quals ell s’entossudia a voler pagar. El seu orgull l’hi obligava, igual que havia estat el seu orgull el responsable del ximple episodi de l’apartament…, l’apartament que ell havia insistir a llogar per quan visquessin amb el seu pare a Xicago. No, realment, Henry no tenia diners. Podia, això sí, costejar les despeses de la casa. Però les despeses grosses encara corrien a càrrec de Jim Cotterell.

Tampoc no podia veure la més lleu oportunitat que Henry hagués estat representant el paper de financer. Fins les inversions que Jim li havia traspassat, a fi de reduir els impostos d’herència que alguna dia hauria de pagar pels béns del seu pare… havien estat registrades a nom d’ella, i Henry no les podia tocar. Fora, és clar, que ella es morís. Si moria, tot seria de Henry. El testament que ella havia firmat ho establia clarament…, i ella volia que així fos, pel benestar de Henry. Però, vaja…, quines idees més macabres se li ocorrien ara! Les allunyà del seu cervell a l’instant. Eren massa paoroses.

Però devia haver-hi algun motiu darrera la història de Sally. Si no és que es tractava d’una pura fantasia per part de Sally. Si no és que aquesta desitgés de causar-li alguna ferida, a causa del passat. Suposem que fos així. Era Sally capaç de construir una història com aquella? I si ho era, per què havia escollit aquella nit, entre totes les altres nits?

El misteri anava creixent dins el seu cervell, enterbolint-l’hi amb núvols de preocupació i conjectures. Una lleu sospita, tènue, tímida, s’havia començat a formar al seu interior, i refusava d’esvair-se. Cada pensament en portava un altre, i la seva imaginació no trigà pas gaire a convertir-se en una pantalla per la qual desfilaren breument un seguit de possibilitats més o menys lògiques. Suposicions! Suposicions! Com malsons. El seu terror, totpoderós, provocà en ella una reacció física. El cor va començar a bategar-li més de pressa, més penosament de pressa. En respirar, s’adonà que només podia exhalar l’aire dels pulmons mitjançant un violent esforç. Tremolant, cercà el mocador i s’afanyà a esborrar del rostre els senyals de por. Ja no se sentia preocupada pel que hagués pogut passar a Henry…, o pel que li havia passat. La preocupació per ella mateixa esfumava tot el restant. Li resultava intolerable el caos que endevinava que s’apropava cap a ella, l’esfondrament del petit edifici que havia construït durant aquells deu anys. Havia començat a sentir els dolors d’una penosa agonia, quan el telèfon tornà a vibrar, i Leona retornà a la vida, a l’acció.

—És el Plaza, 9:2265? —preguntà una veu de mascle.

—Sí, qui és? —digué ella, estremint-se, gairebé xiuxiuejant.

—Aquí és la Western Union. Tinc un missatge per a la senyora Stevenson. Hi ha algú aquí que el pugui rebre?

—Sóc la senyora Stevenson.

—El telegrama diu així: «Senyora Henry Stevenson, 43 Sutton Place, Nova York. Nova York. Nena, ho sento terriblement, però he decidit assistir convenció Boston, últim minut. Punt. Surt tren immediatament. Punt. Tornada dissabte matí. Punt. He intentat trucar, però línia constantment ocupada. Punt. Conserva’t bona. T’estima Henry».