10,30

—Digueu? —la seva veu sorgia feblement, llastimosament.

—La senyora Stevenson?

No tingué cap dificultat a reconèixer aquella veu.

—Sí, senyor Evans —digué—, sóc la senyora Stevenson.

—Encara no ha arribat el senyor Stevenson?

—No —respongué somicant—, encara no ha arribat. No vindrà fins demà —i després, explotant, afegí—: Per favor…, feu-me la mercè…, senyor Evans, expliqueu-me tot el que passa! Per què em truqueu cada cinc minuts?

—Ho sento molt —contestà Evans, en so d’excusa—. No volia pas enutjar-vos.

—Bé, doncs, sí, m’amoïneu —cridà ella—. Insisteixo que vós…

—Aquest és un moment una mica precari… per al senyor Stevenson, això és —digué Evans, tristament—. Havia pensat que tal volta podríeu dir-li…

—Jo no rebo encàrrecs —l’interrompé Leona bruscament—. Estic massa neguitosa…

—Temo que l’hauríeu d’acceptar, aquest encàrrec, senyora Stevenson. És una cosa molt important.

—Però quin dret teniu vós…? —començà a preguntar.

Evans seguí impertorbable:

—Per favor, digueu al senyor Stevenson que la casa de Dunham Terrace, 20, enteneu? D-u-n-h-a-m, Dunham Terra-ce, 20, ha estat escorcollada. Jo l’havia ja escorcollada també aquesta tarda.

—Com…? Què és tot això? —cridà ella, amb ensurt.

—A més…, per favor, digueu al senyor Stevenson —continuà la veu a poc a poc— que jo no crec que Morano —el nom es lletreja M-o-r-a-n-o— ens hagi descobert a la policia, perquè ha estat ja arrestat. I així tampoc no aconseguiria de treure’n diners.

—Però…, qui és Morano? —preguntà Leona feblement.

Evans fingí que ignorava la qüestió, com ho havia fet amb les altres.

—Tercer: digueu, si us plau, al senyor Stevenson que jo he pogut escapar, i que ara sóc a l’adreça de Manhattan. De tota manera, no espero quedar-m’hi fins després de mitjanit, i si vol parlar amb mi, pot trucar al Caledònia, 5:1133.

—Però…, però què és tot això? —protestà ella.

—I ara crec que això és tot —la tallà ell, suaument—. Si fóssiu tan amable de repetir-me tot el que us he dit…

—Repetir-vos-ho! No ho faré pas! —cridà ella—. No compreneu que sóc una invàlida, senyor Evans? Que em trobo greument malalta? Que no puc suportar tot… tot això?

—Em trobo força al corrent de la vostra delicada situació, senyora Stevenson —digué Evans amb un toc de compassió en la seva veu—. En realitat, ja fa temps que estic assabentat de tot el que a vós respecta.

—Ho coneixeu tot respecte a mi? —digué Leona, enfurismada—. Tingueu ben entès que mai…, mai!, no havia sentit parlar de vós!

—Ho sento molt per vós, senyora Stevenson —afegí Evans amb certa deferència—. Però puc ben assegurar-vos que tot… l’assumpte, no ha estat pas culpa del senyor Stevenson solament.

—Per Déu diví! Voleu deixar de parlar-me amb enigmes? Què ha passat? —exigí Leona.

—Potser sí, que seria millor de contar-vos-ho tot —digué Evans, pensarosament—, abans que tots els fets siguin garbellats per la… ah… policia.

—La «policia»?

Evans féu una petita pausa, i després continuà pausadament:

—Teniu un llapis, senyora Stevenson? Hi ha noms i llocs que voldria anomenar-vos i que podrien ajudar-vos…, si vós…, bé…, anoteu-los.

«Tot començà la nit en què vaig fer coneixença amb el senyor Stevenson —digué Evans—. Crec que la data exacta fou el 2 d’octubre de 1946. I el lloc, la fàbrica del vostre pare, a Cicero, Illinois. Hi havia hagut molta feina, i jo era encara al laboratori, malgrat ésser una hora ja avançada, fent investigacions sobre una nova fórmula. Un lleuger so a la meva esquena em cridà l’atenció i em vaig girar. Vaig veure un subjecte que m’estava mirant des de l’altra banda del vidre de la porta. Un instant després, la porta s’obria i un jove entrava al local.

»—Bona nit —em digué—, ja és una mica tard, oi?

»—Sí, senyor Stevenson —vaig contestar-li—. Però era necessari.

»Li vaig explicar que el meu costum era plegar tard cada vespre.

»He estat pensant en aquest laboratori —em digué tot donant voltes—. Aquesta és la primera vegada que he pogut donar-hi una ullada.

»Això m’agradà. Jo tenia molt pocs visitants que s’interessessin per la meva feina, i haig de confessar que l’oportunitat de fer alguna exhibició de les meves habilitats fou molt ben rebuda. I com que el senyor Stevenson era el gendre del senyor Cotterell, la visita resultava doblement interessant.

»El laboratori era un lloc agradable. Posseïa el millor equip en què jo havia treballat, i tot havia estat arranjat de la millor manera possible, sota bateries de llums fluorescents que relluïen des del sostre i es reflectien a les rajoles de les parets, pintades de colors suaus.

»—Hi ha res d’interessant que vulgueu que us ensenyi? —li vaig preguntar.

»—No…, no…, era sols curiositat —féu ell—. Sempre he sentit curiositat per visitar aquest departament. Què hi feu, aquí?

»—La nostra feina, aquí —li vaig explicar—, consisteix a treballar amb narcòtics. Els narcòtics no sempre són les coses tan odioses i perilloses de que deveu haver sentit parlar. La majoria són bones per a la humanitat, si les prens en la dosi adequada…, com passa amb molts dels productes Cotterell.

»Suposo que la meva explicació, bon xic pedant, li va fer gràcia. Em va somriure.

»—Mireu, Evans, gairebé tota la meva vida, me l’he passada enmig de drogues. I ara, digueu-me, què feu aquí exactament?

»—Bé, doncs —vaig contestar-li—, en aquest laboratori, transformem l’opi en els seus diversos alcaloides. Suposo que ja sabeu que l’opi conté vint-i-quatre alcaloides: morfina, codeïna…

»—És clar —em va interrompre—, tot són drogues. En deveu tenir una pila, aquí.

»—Sí, certament —vaig reconèixer—. I això és una gran responsabilitat, m’està malament de dir-ho.

»—I què feu amb els diversos alcaloides? —volgué saber.

»—Doncs, com és natural, els usem en els productes Cotterell.

»—No, no, vull dir què en feu abans que siguin emprats per a les necessitats de la fàbrica. Suposo que no els deveu pas guardar dins una gerra, en un prestatge.

»—Bé…, això és tot un secret —em vaig defensar.

»—Bé, de tota manera, suposo que podria preguntar-ho al senyor Cotterell i…

»—Ximpleries! —vaig assegurar-li—. Sols tractava d’impressionar-vos, perquè us adonéssiu de la cura que tinc d’aquest secret. Però, naturalment, no hi ha cap motiu perquè el gendre del senyor Cotterell no ho sàpiga.

»Vaig apropar-me a la paret enrajolada, al cantó oposat a la porta, i vaig ficar una clau en un petit forat que hi havia just damunt l’interruptor de la llum. Una part de la paret es va fer a un costat, i revelà la caixa de seguretat on guardàvem les provisions de narcòtics. El senyor Stevenson semblà que quedava molt ben impressionat.

»—No esteu preocupat? —em va preguntar—. Em refereixo a haver de guardar tot això, que és dinamita pura.

»—Com ja us he dit —vaig tornar a assegurar-li—, és una gran responsabilitat, però aquesta caixa no s’obre si no és mitjançant l’adequada combinació.

»—El que vull dir és —continuà ell—: i les equivocacions? Suposeu que cometeu una equivocació en la quantitat de droga que heu de posar en una píndola. No podríeu fer molt de mal?

»—És molt inversemblant que succeeixi una cosa així —el vaig tranquil·litzar—. Les nostres mesures són ben exactes, i d’acord amb cada una de les fórmules. Ja fa quinze anys que sóc aquí, i fin ara no ha passat res.

»—És clar —somrigué—, era només curiositat.

»Després de la primera vegada, vingué al laboratori de tant en tant…, i es comportava amb mi sempre molt amistosament i amb gran honestedat. Jo vaig fer-li conèixer diversos processos en acció, i ell semblava que posseïa, gràcies als seus anys d’experiència de droguer, una comprensió bàsica de tota aquella complicada terminologia. Jo em sentia molt cofoi que un personatge tan enlairat de la companyia es mostrés tan cordial amb mi.

No m’heu dit res que no sabés, pensà ella. Henry és així. Curiós. Molt curiós. I assabentar-se de tot el que fa referència a la companyia forma part del seu treball. Allò que el papà en diu tafanejar. Aquesta és una de les coses per les quals van discutir. Henry es pensa que el papà es ressent d’això i que tracta de subjectar-lo. Fins i tot va dir-ho al doctor Alexandre. Potser el papà s’ha mostrat massa sever.

»Al cap d’un mes d’haver fet coneixença amb el senyor Stevenson, jo em trobava fora de la fàbrica esperant l’autobús que em portés a casa. Era un vespre més aviat trist, amb vent i quatre gotes de pluja que queien gairebé horitzontals damunt els carrers de la població. El meu paraigua no em servia de gaire protecció, com ja us podeu imaginar. Jo patia, mentre m’esperava a la cantonada. Però no per massa temps. Un sedan negre, magnífic, frenà just al meu davant, i vaig sentir que em cridaven:

»—Evans!

»Vaig sotjar per entremig de la pluja i vaig veure al senyor Stevenson.

»—Pugeu —m’invità—. Us duré en el cotxe.

»—Us ho agraeixo. Però no vull causar-vos cap molèstia. Ara, potser sí, que podríeu acompanyar-me una mica més enllà, fins a poder pujar en un autobús. No voldria haver de quedar-me més temps sota la pluja.

»—Res d’això. Encantat de deixar-vos a casa vostra. I a més, no m’agrada gens ni gota de conduir tot sol.

»Rodàrem suaument, i no vaig poder estar-me d’admirar les magnífiques disposicions de l’automòbil.

»—És de la meva muller —m’explicà el senyor Stevenson, en sentir-me.

»—No n’he tingut mai cap, de cotxe —vaig dir-li—. Sempre m’han semblat unes joguines massa mecàniques. Personalment, prefereixo un parell de cavalls ben decidits i un bon carruatge.

»El senyor Stevenson em va anar seguint la veta, i vam parlar una bona estona de cavalls. Jo m’he criat entre cavalls, es pot dir. Allà, a Surrey. I això és una cosa que es fica dins la sang.

»—Els cavalls són criatures delicades —vaig dir—, tan poderoses i alhora tan gentils. Molt sovint he desitjat posseir-ne a centenars.

»El senyor Stevenson, en sentir-me, em guaità d’una manera més aviat estranya.

»—Ho dieu de veres?

»—Sí —li vaig assegurar—. No hi ha res que més m’agradés. Tenir la meva granja. Amb uns estables ben nets. Amb molt de camp per a pasturar. I amb la millor quadra de tot Anglaterra.

»—Anglaterra? —repetí el senyor Stevenson.

»—Oh, sí! —vaig replicar—. Crec que tots els anglesos desitgem de passar la nostra vellesa al nostre país. Hi ha quelcom que es fica dins de nosaltres, siguis on siguis.

»Em tornà a guaitar, amb un lleuger somriure als llavis.

»—No hi ha cap mal, a voler una cosa així. El pitjor és no procurar-ho.

»—Això és fàcil de dir, si em perdoneu la franquesa, però no tothom té prou energia per al retorn…, ni prou diners. Molt sovint, un hom no sap el que vol fins que ja és massa tard. Per exemple, jo jugo un petit joc amb mi mateix.

»—Vós…? —digué, més aviat divertit.

»—Sí —vaig afirmar—. Fa uns quants anys, vaig tornar a Anglaterra, a passar-hi unes vacances, i vaig visitar una granja prop de Dorking. Un lloc perfecte. Una mica de terra, molta herba verda i arbres ombrívols, i un magnífic riu. Els cavalls aprecien els rius. De tant en tant pregunto el preu d’aquell lloc, però sols per divertir-me, perquè sé prou bé que mai no seré capaç de recollir els diners necessaris per a comprar-lo. Però m’agrada de planejar el que jo hi faria, en una granja com aquella.

»—Teniu raó —contestà el senyor Stevenson, cínicament—. Mai no podreu comprar la granja treballant pel meu sogre.

»Aquestes paraules em deixaren bocabadat.

»—No —vaig reconèixer—. Suposo que no.

»Em tornà a guaitar, i la seva mirada llavors fou un xic especulativa, com si estigués decidint si dir-me, o no dir-me, quelcom. Quan m’ho digué, a la fi, quasi estava al damunt meu.

»—Vós i jo, Evans, tenim moltes coses en comú.

Fantàstic!, pensà Leona, Henry i aquest vellot! Per què s’havia de relacionar Henry amb un droguer? Sembla una mica excèntric.

»—Però…, però…, senyor Stevenson, quina sorpresa! Jo em pensava…

»—No penseu, Evans, si no és en la vostra feina i en aquella granja d’Anglaterra.

»La seva resposta fou un xic mofeta. Durant una bona estona cap del dos no va parlar. Quan vam arribar a casa meva, vaig obrir la portella del cotxe per eixir-ne. De cop, vaig sentir la seva mà damunt el meu braç.

»—Espereu un instant, Evans, voldria parlar amb vós.

»—Certament, senyor Stevenson —vaig acceptar tot tancant de nou la portella.

»—Evans —començà ell—, tinc una petita idea. Si és bona, significa aquella granja d’Anglaterra per a vós. Per a mi, significa…, bé no importa el que significa per a mi. Vós podríeu dir-me si la idea és bona, Evans. Ningú més que vós no pot dir-m’ho.

»Ara no somreia. L’expressió de la seva cara era tan fosca com una negra nit. Els seus ulls semblaven voler traspassar-me. La pressió del seu braç es féu més poderosa, fins a fer-me mal.

»—Què voleu dir? —vaig preguntar-li, ja que el seu aspecte gairebé m’espantava.

»—Vull dir que podríeu comprar aquella granja d’Anglaterra, o qualsevol altra cosa, sols cometent unes petites equivocacions.

»—Equivocacions? —vaig ennuegar-me—. Temo que no us entenc.

»—Equivocacions —repetí ràpid— en la quantitat de droga que poseu als productes Cotterell. No més, Evans…, sinó menys. Molt menys.

»—No, Déu del cel! —jo tremolava—. Mai no he sentit…

»—Ningú, llevat de vós i jo, no ho sabria, Evans —em digué ell—. Vós sabeu tan bé com jo mateix, que aquestes píndoles serien molt més bones per a la humanitat si continguessin menys droga. Ningú, i certament, menys que ningú, la companyia Cotterell, no hi notaria la diferència. I la droga que sobrés, Evans, serviria per a poder comprar aquella granja d’Anglaterra de la qual m’heu parlat.

No!, cridà ella interiorment. És impossible! Aquest home és un llunàtic. Què pretén? Com pensa que puc empassar-me les seves mentides? Suggerir que Henry sigui capaç de tal monstruositat! És boig! Vet aquí el que és: un boig! Però deu haver-hi quelcom sota tota aquesta ximpleria. Henry deu haver mantingut alguns tractes amb aquest tipus. La Jennings em digué que havia estat visitant Henry diverses vegades.

»Jo em trobava petrificat i horroritzat. S’havia mostrat tan ardit, que jo gairebé no podia pensar. Necessitava cert temps per a coordinar les idees.

»—Estic ben cert que la cosa no seria tan senzilla com la presenteu —vaig objectar.

»—No? Per a un químic tan destre com vós, seria d’allò més senzill.

»Haig d’admetre que les seves lloances m’afalagaren. Ningú mai no s’havia pres la molèstia de lloar o sols apreciar els miracles de química que es produïen en aquell laboratori sota la meva direcció. I menys que ningú, el propi senyor Cotterell!

»—Ho creieu de debò, que jo sóc un bon químic? —vaig voler saber.

»—Sé que sou el millor del país —em contestà tot seguit—. He vigilat els vostres treballs. He llegit el vostre expedient. I no m’agrada gens de veure com us trenqueu el cap amb aquestes nicieses.

»Jo no sabia què fer. La temptació és quelcom terrible, especialment quan el que volien de mi era tan senzill de realitzar… per a un bon químic. Vaig titubejar, jugant amb la nansa de la portella del cotxe. Però el senyor Stevenson tenia quelcom més a dir-me.

»—Vinga, Evans, no sigueu ximple. Gairebé tinc ja arranjada la cosa amb una altra persona.

»—Una altra persona? —vaig cridar astorat—. Déu del cel, i quina bogeria!

»—Cap bogeria —respongué ell, somrient cínicament—. Enteniment. Algú ha de vendre la droga… Jo no sabria com desprendre-me’n. Almenys, no pas per ara. Però el tipus del qual us parlo, sí. Es diu Morano. Vendrà tot el que jo li doni… i anirem a tres parts.

És boig!, pensà ella, ara no en tinc cap dubte. Potser un empleat acomiadat, que s’ha tornat fluix d’enteniment. Això és un conte de folls. Sembla una pel·lícula.

»L’enormitat i sang freda de l’assumpte, finalment, va fer sonar com una campaneta d’avís dins el meu cervell. Si no s’hagués tractat del senyor Stevenson, no m’hauria xocat tant. Però aquell jove, poderós, elegant, i que vivia enmig una família milionària, era impossible que hagués planejat un projecte tan atrevit.

»—Vós…, vós em feu la traveta, senyor Stevenson —em vaig defensar feblement—. Per què vós, vós precisament, us heu de voler enredar en un assumpte tan perillós com aquest? Suposo que heu volgut posar a prova la meva integritat…, i això no m’agrada, senyor.

»Ell encorbà els llavis, i la ganyota de la seva cara no era gens agradable.

»—Evans —em digué—, vós desitgeu quelcom: la granja. Jo també desitjo quelcom: diners. Diners meus. I haig d’aconseguir-los. I al més aviat millor. I al més fàcilment millor, encara. Això és tot. I els aconseguiré. I ara, pugem a la vostra cambra, i parlem-ne.

»—Però espereu —vaig tractar d’objectar—. I si ens atrapen?

»—No ens atraparan. Pugem».

* *

«I no ens atraparen, senyora Stevenson. Des del 15 de desembre de 1946 fins el 30 d’abril de 1947, no ens atraparen. Jo vaig poder complir la meva part del pacte amb una facilitat sorprenent. Resultava molt senzill de substituir les pólvores i els líquids inofensius per considerables quantitats d’alcaloides de morfina. Usualment, ho feia a les nits, quan el meu personal no hi era. Ningú, però, no posava la més petita atenció a les meves manipulacions. I cada divendres lliurava al senyor Stevenson uns paquetets amb les drogues. Ell, llavors, els lliurava a Morano. On, no ho sé. Jo no havia vist mai el tal Morano.

»Cap al 30 d’abril tenia ja estalviats gairebé quinze mil dòlars. Era increïble. Era el meu somni esdevenint realitat. Després, un dia, vaig rebre un comunicat de la companyia Cotterell, dient-me que em traslladaven a Bayonne, la fàbrica de Nova Jersey. Encara que, segons la comunicació, també hi estaria a càrrec del laboratori de narcòtics, em vaig espantar. Em semblava innecessari que em traslladessin en un lloc on havia de realitzar la mateixa feina per la mateixa paga. Vaig anar a veure el senyor Stevenson tan bon punt em fou possible.

»Una vegada a soles al seu despatx, vaig ensenyar-li la nova del meu trasllat.

»—Ho heu demanat vós? —em preguntà asprament.

»—No, us ho asseguro. És per això que em trobo un xic neguitós. Estic cert que sospiten.

»—Bestieses! —respongué—. Si res hagués anat malament, faria ja molt de temps que la policia us hauria enxampat. Aquest trasllat deu ser un assumpte de rutina. Faré les meves pesquisses…, però, no. Per què cridar l’atenció? No hi ha res que pugui preocupar-nos.

»Jo no em trobava totalment tranquil·litzat per la seva calma. El senyor Stevenson té un caràcter ferreny, però jo no.

»—És un senyal —vaig dir nerviós—. Un presagi. N’estic ben cert.

»—Un presagi… de què? —em preguntà.

»—Que ens hem de deturar. Aquest…, oh, aquest és un assumpte terrible, senyor Stevenson! Jo ja no puc més. Ja no sóc jove. Tinc ja gairebé els diners necessaris per a realitzar el meu somni a Anglaterra. Potser podré fer-ho quan el meu trasllat a Bayonne sigui una cosa efectiva.

»El senyor Stevenson em guaità amb el seu petit somriure sarcàstic. Us asseguro que em glaçava la sang.

»—Evans —digué, suaument—, us deturareu quan jo us ho manaré. Que quedi perfectament clar: quan jo us ho manaré. Abans, no.

»S’alçà de la seva taula i s’apropà a la porta per tal d’assegurar-se que ningú no ens escoltés. Després, va anar a asseure’s damunt un angle de la taula, molt a prop de la meva butaca. Encara somreia, però els seus ulls eren freds com el marbre.

»—Us necessito, Evans, i no heu d’intentar de fugir. Potser, a vós, us interessen els quatre bitllets que heu fet, però a mi, no. Jo en desitjo més. Molts més, Evans, i els aconseguiré. I crec que sé com fer-ho… més de pressa. Més de pressa que fins ara.

»—Què voleu dir?

»—Vós m’heu donat una idea, una gran idea…, la mena d’idea que m’escau a mi. Teníeu raó quan heu dit que el vostre trasllat era un senyal. És el senyal més gran que hàgiu vist en la vostra vida. Quan jo hauré reunit tots aquests diners que vull…, podreu guillar, Evans. I ara, precisament, estic ja veient la manera de fer aquests diners. No, no haureu d’esperar gaire… si obeïu tot el que us diré.

»Parlava en veu baixa, però jo veia clar que tenia una ferma determinació. Els seus ulls eren il·luminats per una claror intensa, com els d’un maníac.

»—Per caritat, senyor Stevenson —vaig suplicar-li, esteu segur que és gaire assenyat de portar l’assumpte més lluny? Sí, puc admetre que és una cosa molt senzilla de fer. Però no serà que aquest èxit inicial us ha capgirat el cervell? Al cap i a la fi, fins on podeu fiar-vos-en, de Morano?

»—Morano? —se’n burlà—. És un gàngster. A nosaltres ens considera com un parell d’aprenents, Evans. Nosaltres acceptem tots els riscs, i ell sols en treu beneficis.

»S’aixecà, s’apropà a la finestra i guaità cap enfora, a la fàbrica. D’esquena a mi, em digué:

»—Ja no veig Morano dins el quadre. No, no l’hi veig…, Evans, crec que Morano hauria que cercar algú altre que l’aprovisioni de drogues.

»No tenia cap idea del que parlava.

»—No resulta fàcil de deixar de treballar amb un tipus com Morano, no us penseu. Aquests individus treballen agrupats, i generalment són una mica difícils, “físicament”, en tals casos —vaig objectar jo.

»—Jo me’n preocuparé, de Morano —replicà ell—. Quan sàpiga que us han traslladat a Bayonne, deixant-me a mi sense subministre de drogues, no tornarà a pensar-hi més. És un tipus estúpid, Evans. I tots ells són igual. No tenen cervell. No, no ens plantejarà cap problema.

»—Ara —continuà, escarxofant-se de nou a la seva butaca—, aquest és el plantejament. Aquest assumpte dels narcòtics és immens. Mai no me n’havia adonat fins que vaig veure un petit gàngster com Morano que vivia com un príncep, gràcies a nosaltres. I no hem d’oblidar que treballa junt amb altres. D’acord. Ara tanquem aquí la botiga, ens desfem de Morano i la seva part serà per a nosaltres. Començarem el nostre nou negoci a Bayonne, passant la droga de contraban a Nova York, que és el mercat més ric de tot el país. Passarem més droga, amb beneficis més grans, i amb participacions més profitoses per a ambdós. El que vós heu de fer és seguir fent el mateix que fins ara. Excepte, potser, guardar la droga en algun lloc més segur. Ja trobarem un altre indret per a la nostra sala d’exposició. Això serà un bon negoci!

»—Però, senyor Stevenson —vaig fer jo—, això és un somni. Suposem, tan sols per discutir-ho, que jo fos capaç de dur això a terme. Com podríeu vós posar-vos en contacte amb els compradors del nostre producte? Haig de dir-vos que és massa arriscat. És millor anar més a poc a poc, i amb seguretat, que temptar la Providència.

»—Mireu, Evans, quan jo era un marrec, que servia sodes i feia paquets en una drogueria, sempre aconseguia embutxacar-me uns pintallavis, uns flascons de perfum…, en fi, petiteses. Sempre hi havia algú que me les comprava, a baix preu, i no em preguntava pas res. Només van atrapar-me una vegada. I un pobre diable anomenat Dodge, que m’estimava i sabia que era pobre i havia d’ajudar la meva família, em va salvar. I em van sorprendre perquè no vaig ser prou amatent…, i llavors vaig aprendre una lliçó. Si un hom és llest i té compte en el que fa, es pot sortir de totes. I bé, Evans, jo sóc prou llest per a establir contactes a Nova York. Vós deixeu-ho per a mi. I creieu-me: ningú no té la més lleu sospita que vós o jo estem complicats en aquest negoci.

Déu meu, quina perfídia! Ara, però, ja començava a creure-ho. Semblava tot tan real… I tot es conjuminava tan bé… Però no, no s’hi atrevia, no podia fiar-se d’ell. No podia ésser cert. Ella no podia permetre que en fos, de cert.

»Un mes i mig més tard vam començar les operacions a Staten Island, Nova York. El nostre quarter general era situat en una vella casa de Dunham Terrace, 20. Jo vaig adquirir la casa per al senyor Stevenson. Vaig contractar un parell de nois del veïnat —no massa intel·ligents, compreneu?— que creien que jo m’ocupava en un projecte científic per encàrrec del govern. Un dels nois actuava per a mi com una mena de guaita, avisant-me quan veia algun desconegut, etcètera. L’altre, un geperut, tenia cura de la casa, i governava la petita motora que jo havia comprat per anar per mar a la casa. Ambdós eren fidels i molt callats, encara que jo no tenia res a témer, ja que, dins la casa, no hi guardava res de compromís. Era tan sols un lloc de distribució —la “sala d’exposició”, que havia dit el senyor Stevenson…—, i les drogues hi eren portades des del magatzem, i distribuïdes a l’instant.

»El magatzem era la meva cambra, el mateix lloc des d’on us parlo ara. Es tracta d’una casa particular eminentment respectable, i el propietari és un pastor protestant retirat, de molta senzillesa. El meu bagul també servia com a dipòsit de les diverses substàncies que veníem. Crec que no hi hauria cap lloc més segur que aquesta cambra.

»Jo anava diverses vegades la setmana a Staten Island, i hi rebia els clients que el senyor Stevenson m’enviava. De quina manera els coneixia, no ho sé pas. Teníem un codi per a identificar els clients, fins que jo acabava per conèixer-los de vista. Aquests individus —entre ells, algunes dones— eren petits compradors. Eren, diríem, els intermediaris. Compraven una quantitat i la revenien… a… diguem-ne l’últim parroquià.

»Com podeu suposar, jo acumulava grans quantitats de diners cada setmana. Però, aparentment, el senyor Stevenson no estava satisfet del meu progrés.

»Fa uns quants mesos, com ja sabeu, el senyor Stevenson arribà a Nova York, després d’haver aconseguit no sé per quins mitjans el seu propi trasllat a les oficines de la companyia Cotterell, a Nova York. El seu objectiu, com ja deveu haver suposat, era supervisar la nostra venda de drogues, ja que creia que el volum de vendes podia ser augmentat amb la seva presència aquí. Poc després, vaig descobrir els motius que tenia el senyor Stevenson per a guanyar la major quantitat possible de diners. El cert és que el senyor Stevenson havia estat jugant a la borsa, utilitzant com a capital el producte líquid del seu poc honorable negoci. Dissortadament, era molt menys astut en les seves especulacions de borsa que a l’empresa de les drogues. I es trobava amb dificultats monetàries. I el pitjor fou que, tan bon punt arribà a Nova York, esmerçà grans quantitats de diners en les mateixes fútils operacions del mercat de valors, de manera que tots els diners que guanyava per una banda, els perdia seguidament per l’altra, a mans dels seus corredors.

Sally! Sally havia parlat d’un corredor. I aquell tipus… Freeman, fos quin fos el seu nom, es compadia de les pèrdues de Henry. No era cap coincidència. Evans no podia haver inventat aquesta part de la història. A cada moment, tot el passat anava prenent forma, una forma terrible i raonable. Potser no era boig, al cap i a la fi…

»Tot això em resultava summament penós, ja que no veia la manera de poder arribar a deslliurar-me del senyor Stevenson. La seva enorme egolatria, que en realitat era l’arrel de la seva angoixa per assolir l’èxit en un terreny legítim, el conduïa a repetits intents, a fi de recuperar-se de les pèrdues. Quan vaig suggerir-li que es deturés, ja que només amb els fons i estalvis fets amb el nostre negoci en tenia prou, em mirà fredament, iradament, i em digué que podia estalviar-me la saliva.

»Un dia vaig preguntar-li:

»—Senyor Stevenson, per què insistiu a jugar a la borsa? Amb tota seguretat, aquesta és una època en què les possibilitats d’obtenir profits considerables al mercat de valors són ben escasses…, comparades amb els beneficis del nostre negoci.

»Somrigué amb aire mofeta.

»—Ja sabeu que necessito més diners. No una quantitat. Diners, diners per a escampar arreu…, diners, que serveixen perquè la gent em respecti. Necessito molts, molts diners. I no puc esperar-me tota la vida. I a més a més, com puc explicar que els meus diners provenen d’aquest negoci il·lícit? La resposta és… que no puc. Per això jugo a la borsa. Quan ho encerti, ningú no sabrà mai el que m’ha costat d’obtenir-ho. I sempre podré dir que, els diners inicials, els he estalviats de la pasta que el vell Cotterell em pagava per escalfar el cul de les cadires. Després, quan sigui ja un respectable i respectat negociant…, podré dir a Jim Cotterell on pot engegar la meva butaca de vice-president.

»El senyor Stevenson, com podeu veure, es trobava molt amargat… i era molt vanitós. Aquell desig seu de voler ser ben considerat, hauria estat molt ben vist en un altre jove. Però un altre jove s’hauria acontentat amb una feina honorable, a fi d’aconseguir la seva meta, i no com pretenia de fer-ho el senyor Stevenson, sense treballar. Aquesta nit puc moralitzar sobre la manca de moralitat del senyor Stevenson, perquè, com podeu suposar, m’he deslliurat finalment de tots els lligaments. Ja no sóc presoner de ningú. No cerco excuses per a la meva conducta. Però la meva era la feblesa d’un vell sense esperances, fortament temptat. I la seva, per altra banda, era el dissortat producte d’un cervell degenerat, capgirat, dins un cos fort i bell. Dit d’una altra manera: jo sóc un mal home…, ell és un tipus perillós.

»Per sort, o per desgràcia, depèn de com us ho mireu, el capítol final de la nostra història començà a escriure’s mentre el senyor Stevenson anava millorant les vendes de les drogues que jo li proporcionava. Fa prop d’un mes, vam tenir un visitant».