17

Vaig estar borratxo tres dies i tres nits. O potser van ser més. L’alcohol i el temps jugaven a fet i a amagar. L’ebrietat era un lloc on les ocurrències giraven en espiral. I res més. Bevia i així vivia rere el teló, com si la funció no hagués de començar mai. De vegades, quan el sol se n’anava, feia l’intent de defensar el balcó. L’únic que aconseguia era adormir-me entre vapors etílics. Al matí tenia els dits d’un violeta fosc. I el contacte amb el ferro del gatell per ben poc que no m’obliga a amputar-me l’índex. Vivia perquè els citauca planificaven molt bé l’últim atac; només vivia gràcies al respecte adquirit a trets. Quin consol més trist.

Però l’ebrietat m’oferia més avantatges que inconvenients. Sobretot: la sensació que desitjava menys l’Aneris. També vaig vestir-la per tal d’estalviar-me aquella nuesa enlluernadora. Un jersei de llana negra, amb grandiosos pedaços fets amb roba de sac. Les mànigues eren més llargues que els braços, i la roba la cobria fins als genolls. Quan era prop meu, de vegades, li etzibava puntades de peu sense moure’m del seient.

I tanmateix, quines pretensions tan infructuoses. Els meus escarnis només afirmaven un poder fals, més fràgil que el d’un imperi defensat per muralles de fum o soldadets de plom. Quan estava massa borratxo, o massa poc, es fonien tots els artificis. Ella no s’oposava als meus atacs. Per què hauria de fer-ho? Com més aparentava un domini absolut més lluïen les meves misèries. Cada cop que la posseïa ratificava que vivia en un presidi, amb deserts en lloc de barrots. I tant de bo em guiés la simple concupiscència. La majoria de les ocasions, abans que consumés res, m’interrompia un plor patètic. Sí, van ser més de tres dies de borratxera, molts més.

L’últim d’aquells matins l’Aneris va tenir l’atreviment de despertar-me. M’estirava un peu amb totes les seves forces, però amb prou feines va aconseguir que obrís els ulls. Sota la carn dels narius s’havia instal·lat un dolor que ja m’era familiar, producte dels meus excessos amb la ginebra. Respirava sucre. Fins i tot mig inconscient vaig ser capaç de fer un càlcul: ignorar-la em representaria menys incomoditats que l’esforç de repel·lir-la. Però va insistir, aquesta vegada estirant-me dels cabells. El dolor es va confondre amb la ràbia i vaig fer l’intent de colpejar-la, cec encara. Ella m’esquivava amb uns sorollets de telègraf excitat.

Vaig llançar una ampolla contra les seves formes bellugadisses, i una altra. Al final va fugir per la trapa i jo vaig caure en un d’aquests sopors tan amargs i tan desagradables.

No podia dormir ni desvetllar-me del tot. Quanta estona vaig perdre en aquell estat desvalgut? El meu cervell era una plaça pública farcida de profetes i demagogs. Les idees clares es barrejaven amb futilitats inimaginables, sense cap jerarquia, i no podia discernir les unes de les altres. A poc a poc es va imposar el raonament, elemental, que l’Aneris havia de tenir motius molt seriosos per molestar un borratxo tan irascible.

L’albada despuntava pel balcó amb una timidesa intel·ligent, com si el sol descobrís l’illa per primera vegada. Ara podia sentir-los, a l’interior del far, sota meu. Una cacofonia de tons que pujava per les escales. La part de mi que més es resistia era la boca. Filava paraules com un moribund: fusell, cadenat, bengala. Però no vaig fer res. Només podia mirar la trapa sotmès a una rara hipnosi.

Un braç va obrir la trapa. Dues cintes daurades en una bocamàniga. Després va aparèixer una gorra de capità amb les insígnies de la república francesa. I després uns ulls sense amics, d’ideals intolerants, amb un nas llarg i carnós flanquejat per dues patilles rosses, també molt llargues. La boca fumava un havà. L’individu va entrar sense fixar-se especialment en la meva persona. Era quasi dins de l’estança quan una ampolla que duia a la butxaca del gavany va encallar-lo. Ho va resoldre bramant:

—Tècnic en senyals marítims! Es pot saber per què no contesta quan se’l crida? Què ha passat en aquest illot del dimoni? Quina ha estat la catàstrofe? Un terratrèmol? Creia que aquesta no era terra sísmica.

Lluïa una barba de paper de vidre que el degradava. La casaca blavenca estava consumida per una legió de rosegadors, com si fes anys que no toqués port. En termes generals, el seu aspecte feia pensar en un desertor de l’armada que ha optat per la pirateria. La tripulació pudia a desinfectant de caserna i a coses pitjors. Eren mariners de colònies, la majoria asiàtics o mestissos. Cadascun duia pells diferents, cap uniforme regular, i això els donava un aire de mercenaris. Ells mai entendrien la commoció que generava dins meu la seva simple presència. Feia més d’un any que vivia aïllat del món; els meus sentits s’havien acostumat a les reiteracions. I de cop i volta m’inundaven dotzenes de cares noves, de veus cridaneres, d’olors oblidades. Per pròpia iniciativa van començar a remenar l’estança amb el propòsit de saquejar-la. Entre ells en destacava un de molt jove, evidentment semita, cabells de rínxols negres i ulleres de ferro. Aquest s’abstenia de qualsevol ambició. No era mariner i vestia millor que els altres. Robes de despatx, poc o gens adequades per a la vida marítima. Una cadeneta que desapareixia a la butxaca de l’armilla parlava d’un rellotge amagat. Els homes mostraven aquelles faccions que es graven amb l’exercici constant de la indisciplina. El jueu, en canvi, tenia la cara de mel de qui ha llegit massa llibres sense substància. Tossia molt.

—Amb qui parlo? Quin és el seu grau? —em va interrogar el capità—. Mut, ferit, malalt, no m’entén? Quins idiomes coneix? Com es diu? Contesti! O és que s’ha tornat boig? És clar, boig —es va aturar ensumant l’aire—. D’on vénen tantes ferums? Si els peixos suessin farien aquesta olor, tota la casa fa aquesta pudor.

Alguns mariners van riure. Reien de mi. Havien descobert que ben poca cosa podrien robar i ara em dedicaven més atencions. El jueu fullejava uns papers oficials i molt gastats, i mentre els llegia va dir:

—Abans de sortir d’Europa vaig demanar al ministeri una còpia del registre internacional de destins ultramarins. Aquí hi figura un tal Caffó, Batís Caffó —va alçar els ulls, dubtant—. O això sembla.

—Caffó? Tècnic en Senyals Marítims Caffó? —va preguntar el capità.

—Ho suposo, no n’estic gens segur —va reconèixer el jueu, ajustant-se les ulleres—. En el llistat públic és l’únic nom que hi apareix. Però no se’ns especifica la nacionalitat ni el càrrec. Ni tan sols hi diu quin organisme el va enviar, quan i amb quina missió exacta. Només hi diu que tenia aquesta illa com a destinació. La culpa la té la corporació naviliera, que es reserva el dret de trametre a les administracions públiques la relació de tècnics expatriats. Ho fa amb recances i malament. Quan torni, protestaré. Aquesta política només perjudica els seus propis empleats. O sigui, a mi. Sembla mentida! Tots els països es comuniquen les dades de les estacions internacionals. En canvi, la corporació amaga els noms que li convé. I estem parlant d’un misèrrim observatori meteorològic!

Però els interessos del jueu i el capità eren molt diferents, una aliança momentània. I el capità era un home pràctic. Els detalls no li interessaven, i va insistir:

—Tècnic en senyals marítims Caffó: aquest home ve a substituir l’anterior oficial atmosfèric. Però no sabem on para. Si no ens dóna una resposta satisfactòria, haurem de deduir que vostè és el responsable de la seva desaparició. Entén de què se l’acusa? Contesti! Contesti, dimoni, contesti! La casa de l’oficial atmosfèric és veïna, això és un illot, per força ha de saber què se n’ha fet! Creu que aquests trajectes són una ganga? Vaig partir d’Indoxina en direcció a Bordeus, però la Corporació m’ha obligat a desviar-me mil milles nàutiques per recollir un home. Només un. I ara resulta que no el trobo. Aquí, precisament aquí, una illa on hi cap menys terra que en un segell de correus!

Em va mirar amb fúria, esperant que l’energia dels seus ulls m’intimidés o que el silenci sostingut m’obligués a parlar. No va aconseguir cap de les dues coses. Va fer un gest de rendició amb la mà. Bona part de la seva autoritat es basava en la relació que mantenia amb el puro. Va desprendre un fum tan espès que hauria pogut mastegar-lo. Es va dirigir al jove jueu:

—Els silencis acusen els seus propietaris, jo crec que és culpable. Me l’enduré perquè el pengin del coll.

—Els silencis també poden ser una gran defensa —va dir el jove, que fullejava un llibre—. Recordi, capità, que va rebre l’encàrrec de transportar-me perquè el vaixell que m’hi havia de dur va patir els efectes del tifó. Ens hem endarrerit mesos sencers. Qui sap com va pair la solitud, l’anterior oficial atmosfèric? I si ha succeït alguna mena de desgràcia, aquest home fa més aspecte de testimoni que de responsable.

De cop i volta el capità va dirigir l’atenció a un mariner asiàtic que encara remenava calaixos. Abans que el mariner se n’adonés ja havia rebut tres cops de puny al clatell. El capità li va prendre una cigarrera de plata robada. La va examinar severament, sense treure’s el cigar dels llavis, i acte seguit la va fer desaparèixer per les fondàries del seu gavany. El noi jueu no es va immutar. Devia estar acostumat a aquelles escenes. Em va dir, molt cerimoniós, apropant-me el llibre de Frazer:

—No ha gaudit de cap altra lectura en tot aquest temps? Ha de saber que la república de les lletres ha canviat de rumb. Ara s’invoquen principis intel·lectuals més elevats.

No. S’equivocava. Res no havia canviat. Hauria de mirar aquells homes bruts, que envaïen el far com una horda de clients de prostíbul. Uns homes que, mentre ell parlava dels cims de l’intel·lecte, denigraven tot el que tocaven. Mirar-me a mi, un home que no temia que el pengessin, que temia molt més viure a la vora d’aquells homes. Un home que havia escollit el desterrament al desordre, i que ja no seria capaç de resistir el viatge invers. Pobre noi. Desbordava suficiència. Si tinguéssim una balança el reptaria a posar tots els seus llibres en un platet i l’Aneris en l’altre.

Naturalment, les amenaces del capità eren fàtues. Jo només significava un destorb i com a tal vaig ser tractat. En cert moment es va treure la gorra, cridant. Fustigava els seus homes a cops de gorra en una barreja de francès i xinès, o el que fos, i abans que me n’adonés ja no hi eren. Encara els vaig sentir per les escales del far. Les ordres, els renecs i els insults es barrejaven alegrement i a parts iguals. Després, no-res. Se n’havien anat com havien vingut. La mar estava més picada que de costum; algunes onades colpejaven el far amb un soroll de pedra contra pedra. D’altres feien pensar en el clam d’un lleó. Molta gent ha vist un fantasma, però jo tenia la impressió de ser el primer a qui visita un grup sencer. O potser era jo, el fantasma.

En tot el dia no em vaig moure de la balconada. L’objecte real de la meva atenció era la meva pròpia curiositat. Feia tant de temps que no veia un grup d’homes que tots els moviments m’eren insòlits. Abans d’anar-se’n van reparar la casa de l’oficial atmosfèric. Ho feien amb desgana, forçats per les ordres del capità. Quan el vent m’era propici podia sentir el soroll d’eines i la veu furibunda de l’home. Però ni ell hi posava esma. Els improperis li sortien massa teatrals, un compromís entre el seu càrrec i el seu desig d’embarcar-se tan aviat com pogués. Vaig veure una petita columna de fum, també figures humanes. Ara el capità bevia més que no fumava. No feia gaire cas a tot allò que el jove jueu li suggeria. Glopejava directament d’una petaca, ensenyant l’esquena quan hi insistia massa. Volia anar-se’n.

Què són els nostres sentiments? Notícies que ens parlen de nosaltres. Les xalupes van abandonar la platja abans que es fes fosc, i jo no sentia res, res, ni tan sols nostàlgia. El vaixell s’ensorrava per l’horitzó. La xemeneia de l’oficial atmosfèric treia fum. Rere meu, la trapa es va obrir amb un grinyol. No em calia girar-me per saber que era ella. Vés a saber per on s’havia amagat.

Em vaig restablir menjant faves de llauna. Feia espetecs amb els llavis i l’Aneris m’obeïa d’immediat. Va desparar la taula, i va despullar-se a corre-cuita. A la seva manera estava contenta. Suposo que la borratxera havia estat un imprevist desorientador. Però no. Allà em tenia, fidel i sense exigir-li més del que volia donar-me. Jo també em despullava. Em treia l’últim jersei quan ella va canviar de postura. Fa una ganyota elèctrica. Seu amb les cames encreuades. Canta parlant, o parla cantant.

La sang em tornava a circular per les benes. Afermar el blindatge de la porta, encendre les llums del far, distribuir la poca munició que em queda. Vull tenir una bengala a prop, Déu meu, me’n queden molt poques. Tot en ordre? Sí, i no. Tot estava en ordre, sí. Les coses estaven tan ben ordenades que ja no em necessitaven.

Els citauca van envair l’illa per la costa est i oest simultàniament. Es tractava de dos petits grups que abans de l’assalt es reunien al bosc. Es van apropar al far, a saltirons. De vegades els focus il·luminaven un parell d’ulls. Alguns els tenien de color verd metàl·lic. Mentre els apuntava em va venir a la memòria un vell manual de la lluita guerrillera: els insurgents només atacaran una posició fortificada amb superioritat numèrica i de nit, sempre, especialment en cas d’inferioritat d’armament. I si poden escollir entre dues posicions enemigues optaran, sempre, per la menys fortificada. Pot semblar pur sentit comú, però als guerrillers vocacionals els calen grans lliçons de sentit comú.

Es van difuminar, i un minut després udolaven a l’altre extrem de l’illa. L’ordre de les coses ja no reclamava aquell home, la meva persona, que netejava tranquil·lament el seu fusell mentre sentia trets. Aquell home que es feia el sord quan un altre ser humà lluitava per la seva vida, allà, a la mateixa cantonada. I ben mirat, què hauria d’haver fet?

Comunicar al capità francès que ens envoltaven un milió de citauca? Sortir del far, ara, en plena nit? Almenys vaig comptar nou trets, i a mi només se’m va acudir que hauria d’estar prohibit malbaratar la munició tan estúpidament.

L’endemà vaig arribar-m’hi. Una boira molt espessa no em va permetre veure’l fins que quasi vaig ser a la porta. Pel que es podia constatar estava més o menys viu. Cabells d’escarola, ulls inflats. Encara vestia com un oficinista d’assegurances. L’illa mai havia vist vestimenta tan impròpia. Si m’hagués quedat algun vestigi de sentit de l’humor, hauria rigut. Camisa blanca i sense botons, americana negra, pantalons negres arrugats i rebregats per la batalla. Del coll fins i tot li penjava una corbateta fluixa. Un vidre de les ulleres s’havia esquerdat fent una teranyina, les sabates brutes de fang. En una nit havia passat de la condició de petit burgès a la de pària sense pàtria. Amb la mà dreta sostenia un revòlver que encara fumejava. Aquella petita arma, paradoxalment, encara afegia més indefensió a la seva estampa. Va trotar cap a mi enmig de la boira:

—Senyor Caffó, gràcies a Déu! Creia que mai més tornaria a veure un ser humà.

No vaig dir res, només era un fantasma de carn. Mentre li regirava la cabana em va seguir com un gosset. A algunes persones l’exposició a l’abisme els provoca loquacitats compulsives. Ell parlava molt, jo no l’escoltava gens. Les dues caixes de municions eren a sota d’uns grans sacs de llegums. Tenien forma de petits taüts. Amb una palanca de ferro vaig fer saltar la tapa de la primera i es va crear un silenci, així com si obríssim un sepulcre sant. Vaig remenar les bales.

—Oh, Senyor! És veritat —va dir ell agenollant-se al meu costat—. De ben segur que hi ha un fusell en alguna altra caixa. El reglament obliga els oficials atmosfèrics expatriats a mantenir un arsenal mínim. Ahir al vespre no ho vaig recordar. No podia pensar en res. Sort que duia aquest revòlver per protegir-me dels sodomites de la nau. Qui podia imaginar-se que aquesta illa era la residència del dimoni?

—Un mai no sap on pot anar a parar. Hauríem de saber quin és el nostre bagatge —vaig sentenciar.

—Bé doncs; vostè ha fet bon ús del seu bagatge —i va afegir amb una veueta tímida—: Si no no seria viu.

Tenia raó. La qual cosa no evitava que em sentís vagament ofès. Jo no treia els ulls i els dits de les bales de coure:

—Ara es tracta que vostè també en faci bon ús. Per part meva, no tinc cap inconvenient a cedir-li mitja illa. Té dues caixes de munició. No li sabrà greu que me’n quedi una.

Va parpellejar sense comprendre. Es va posar dret. Amb un peu va tancar la tapa oberta. Per poc que no m’enxampa els dits.

—Endur-se la munició al far? Però de què parla? És a mi, a qui s’ha d’endur al far!

El seu to havia canviat. Per primera vegada vaig dedicar-li un examen. Era un d’aquells que moren amb l’esperança als llavis.

—Vostè no ho pot entendre —vaig dir—. Aquí tot és tèrbol.

—Això ja ho he pogut comprovar! Unes fondàries tèrboles i farcides de taurons amb potes!

—En efecte, no m’entén.

Amb una mà el vaig prendre pel coll i el vaig arrossegar fins a la platja. Jo no era gaire més fort, però ell vivia en el desconcert i els meus músculs estaven entrenats per la mecànica de l’illa. Amb les dues mans li vaig girar el cap en direcció al mar:

—Miri! —vaig bramar—. Aquesta nit els ha patit, oi? Ara fixi’s bé: tot un oceà. Què hi veu?

Va gemegar alguna cosa i va caure a la sorra com un ninot desmanegat. Es va posar a plorar. Podia endevinar el que havia vist. Naturalment que podia. Si fos un d’aquells homes capaços de veure una altra cosa mai no hauria arribat a l’illa. Un vent gèlid va apartar la boira. El sol estava més baix del que creia. Va tallar el plor:

—Des de que he arribat a aquesta illa no entenc res. Però el fet és que no vull morir aquí —va tancar un puny—. No vull.

—Doncs vagi-se’n —vaig replicar—. Aquell far és un miratge. Allà dins no hi trobarà cap seguretat. No hi entri. Vagi-se’n, torni a casa.

—Anar-me’n? Com vol que me’n vagi? —va obrir els braços—: Miri al seu voltant! On veu cap vaixell? Som a l’últim esglaó del planeta.

—No cregui en el far —vaig insistir—. Els homes que arriben aquí han perdut la fe i s’aferren als miratges. Però ningú ha abraçat mai un miratge —la veu em va canviar—: Si tingués fe caminaria sobre les aigües i tornaria al lloc d’on ha vingut.

—Se’n riu de mi, oi? O és que parlo amb un dement?

—Ha passat una nit aquí i encara em tracta de boig? —els ossos em feien mal—. Estic cansat.

Vaig seure en una pedra. Em va mirar, al·lucinat. Jo només havia fet de ventríloc, les meves cadenes m’impedien creure en el que acabava de dir. Per sorpresa meva, però, els seus ulls es van convertir en dos punts abruptament lúcids. No parpellejava. Es va posar dret amb una energia salvatge. Es va treure les sabates. Va arromangar-se els pantalons amb gestos secs. Es va desfer de l’americana i de les ulleretes.

Sí, anava cap a l’aigua. Sense dubtes, sense vacil·lacions. Veia l’esquena d’aquell noi tendre i decidit, i una inspiració em va corprendre. Es va aturar a la frontera imprecisa del mar i la terra. Una onada més llarga que les altres li va llepar els peus; jo mateix vaig sentir l’esgarrifança de fred, que se’m transmetia per algun fil invisible. Vaig dubtar. I si se n’anava?

El fusell em queia de les mans. No m’ho podia creure. Realment caminava sobre l’aigua. Feia una passa, i una altra, i el mar li sostenia els peus com un pont líquid. Se n’anava, abolia el far, els vicis que fonamentaven la nostra guerra. Havia entès que amb els miratges no es discuteix, se’ls ignora. Destruïa totes les passions, i totes les perversions, perquè renunciava a elles de bon principi. Aquell noi era les parpelles del món: unes passes més i despertaríem del malson.

Es va girar cap a mi, indignat:

—Què dimoni estic fent? —va cridar amb els braços molt oberts—. Creu que sóc el bon Jesús?

I va refer el camí. Un cop a terra ferma el seu esperit ja era el d’un combatent. Volia lluitar fins l’últim alè. Parlava dels «tauromes», d’enverinar les aigües amb arsènic, d’omplir el litoral amb xarxes farcides de closques de musclos trencades, que servirien de ganivets, de mil estratègies mortíferes. Em vaig apropar a l’aigua. Dos dits per sota de la superfície es podien veure uns esculls plans, sobre els quals havia fet aquelles passes.

Vaig seure a la platja, abraçant el fusell com si fos un nadó. Vaig caure enrere fins que l’esquena va trobar un matalàs de sorra. Definitivament el món era un lloc previsible i sense novetats. Em vaig fer una d’aquelles preguntes que contestem abans d’enunciar-les: on devia ser el meu triangle, on?

El sol declinava.