16

Des que era al far havia experimentat tot l’espectre dels turments. O això creia. Els dies que van seguir a la mort d’en Caffó van aportar un suplici nou. Les contradictòries relacions que havíem mantingut afegien més desgovern al meu ànim. L’aflicció que em corprenia, molt confusa, actuava com una borratxera de sal. Una mena de tristesa desconcertada, que no sabia quina direcció prendre. De vegades plorava amb els llargs sanglots dels nens, de vegades reia amb audàcia, i, encara més sovint, feia totes dues coses alhora. Ni jo mateix m’entenia.

Pot ser enyorat algú de qui mai no podríem dir res de bo? Sí, però només al far, on l’alçada dels nàufrags es jutjava per les esquerdes dels seus defectes. Al far, on fins i tot la humanitat més llunyana se’ns apropava. En Batís havia estat un home radicalment estrany a mi. Però també havia estat l’últim home que mai veuria. Ara que no hi era afloraven les seves qualitats de roca impassible i de germà d’armes. Sota el pes d’aquella pena tan tèrbola, al mateix temps excitada i abúlica, m’era impossible separar la mort de la realitat. Quan reparava estralls i omplia com podia els esvorancs de la defensa, quan feia tot això, parlava amb ell en veu alta. Com si encara hagués de suportar la seva veu feréstega, les maneres abruptes, els «zum Leuchtturm» dels capvespres. Sovint el buscava per coordinar una vigilància o una construcció i topava amb aire. Quan per fi comprenia que no hi era, que no hi seria mai més, alguna cosa es desinflava dins meu.

Ignoro quants dies, o fins i tot setmanes, vaig viure sotmès a aquella mena de paràlisi, més mental que física. Suposo que només em movia la inèrcia adquirida. En Batís era mort i jo tenia l’esma perduda. Contra l’adversitat, dos homes junts són un exèrcit -ho havíem demostrat amb escreix-, un de solitari val per a ben poc. Les meves esperances consistien a establir diàlegs amb l’enemic. Però el suïcidi d’en Batís sabotejava la base mateixa de l’estratègia. Per què haurien de voler la pau, ara que podien matar-me sense dificultats? Per què haurien de negociar res, després que en Batís els tirotegés? Gairebé no tenia municions. La guarnició del baluard s’havia reduït a la meitat. Un parell d’assalts més i el far seria runa. Estava sol i quasi indefens.

Per això m’astorava tant l’actitud que adoptaven els citauca. A la mort d’en Caffó va seguir el silenci. No atacaven l’illa. I no podia donar cap crèdit a unes onades increïblement plàcides. Les nits desfilaven sense novetats. Jo al balcó, recolzant el fusell a la barana, i ella muda, gràcies a Déu. Quan arribava l’albada em sentia com una ampolla buida.

Durant aquelles jornades de dol privat em vaig desentendre de l’Aneris. Ni tan sols la tocava, per bé que dormíem junts en el llit d’en Batís. A la meva crisi de solitud s’hi afegia la seva conducta distant i freda. M’aclaparava. Era com si no hagués passat res. Recull llenya, la transporta; omple cabassos, els transporta. Contempla el capvespre. Dorm. Es desperta. Té un marge d’actuació que mai supera les operacions més elementals. En la seva vida diària es comporta com els obrers adscrits a les palanques d’un torn industrial, amb aquests moviments reiteratius que es troben en tants cossos de manicomi.

Un matí em van despertar uns sorolls nous. Des del llit em vaig fixar en l’Aneris. Seia de genollons damunt la taula. Tenia a les mans un esclop de fusta d’en Batís i practicava un joc tan simple com exasperant: l’alçava amb el braç estès i el deixava caure. Cloc, sonava, quan la gravetat feia que s’estavellés contra la taula, també de fusta. Mai s’acostumaria a la densitat del nostre aire, infinitament més lleugera que la del seu món.

Mentre observava aquell joc un núvol de pensaments prenia forma. La seva figura s’engrandia, però d’una forma malèvola. El problema no era el que feia, si no el que no feia. En Batís era mort i ella no expressava cap emoció, ni a favor ni en contra. En quina realitat vivia?

No calia ser gaire clarivident per entendre que havia viscut d’esquena a en Batís Caffó, i que viuria d’esquena a mi. Jo creia que la tirania d’en Batís actuava com una resclosa humana que contenia l’Aneris. Però un cop trencada, d’aquella resclosa no en rajava res. Ni tan sols estava segur que les sensacions que ella devia d’haver viscut allà, al far, fossin semblants a les meves. Fins i tot em vaig preguntar si seria possible que aquell conflicte li plagués, que la seva egolatria gaudís de ser el premi pel qual guerrejaven dos móns.

Vaig llençar l’esclop pel balcó. La vaig prendre per les galtes amb les dues mans. L’acaronava i al mateix temps l’empresonava. Volia que entengués que m’estava fent més mal que tots els citauca junts. Volia que em mirés, per sant Patrici, que em mirés, i potser veuria un home honest, sense gaires ambicions. Un home que només buscava un lloc on viure en pau, lluny de tot i de tothom, de la crueltat i dels cruels. Ni ella ni jo havíem escollit les condicions d’aquella illa lletja, freda i ara cremada. I tanmateix seria la nostra pàtria mentre hi visquéssim, ens agradés o no, i ens corresponia a nosaltres fer-la habitable. Però per aconseguir-ho necessitava que en mi hi veiés alguna cosa més que dues mans armades.

No sé en quin moment vaig deixar d’escridassar-la, i de sacsejar-li les galtes, per afegir-hi mastegots. Estava tan furiós que la frontera entre l’insult i la violència es convertia en un paper de fumar. Em va replicar. Quan ella em colpejava amb les seves mans membranoses era com si em fustiguessin la cara amb una tovallola mullada. Quan jo la bufetejava no era odi, era impotència. Amb l’última empenta va quedar estesa al matalàs. Allà la tenia, caragolada com un gat, esperant-me amb les ungles a punt.

Vaig renunciar. Per què escarrassar-m’hi? Què hi guanyava, pegant-li? Els seus buits, els seus menyspreus, tot em deia que era un accessori dels seus interessos, que mai seria altra cosa. Per fi comprenia l’abisme que ens separava: jo m’havia refugiat en ella, ella en el far. Mai no han existit principis tan propers i tan contradictoris. Però saber això feia que la desitgés menys, que la necessités menys? No. Desgraciadament, no. Ella actuava sobre el meu amor com el volcà amb Pompeia: el destruïa i alhora el mantenia intacte.

També és cert que aquella escena tumultuosa va tenir la virtut de desembussar-me el cervell. Per primera vegada des de la mort d’en Batís m’escapava del meu aïllament interior. Els peus em van dur fora del far. Un acte tan simple com inspirar l’aire fred em revifava extraordinàriament. Els seus beneficis es van estendre fins a les galtes. No em calia veure-les per notar que adquirien colors de roses. Vaig trigar molta estona a adonar-me que m’observaven.

Eren al llindar del bosc, altra vegada. Sis, set, vuit, potser més. Podien aprofitar l’ocasió per abalançar-se damunt meu en una corredissa mortal, però no ho feien. Em rendia a la seva indulgència. Tot i que en Batís els havia disparat en plena treva, tot i la nostra perfídia, concedien una última oportunitat.

La història del far no era la d’un raciocini perfecte. Es podria creure que vaig anar cap a ells feliç de dur a la pràctica, per fi, el meu ideari negociador. Això és cert, sí. Tan cert com que aquest no va ser el primer impuls que em va moure: els vaig veure, i el meu sentiment va ser l’esperança de recuperar el triangle. Vaig alçar les mans nues. Em vaig dirigir cap al llindar del bosc, sense pressa però decidit, i l’únic soroll del món era el de la neu que trepitjava. Estava preparat per desplegar totes les meves capacitats mímiques.

Què devien pensar? La curiositat els enriquia els ulls. En ells s’hi veia alguna cosa d’aquell interès tan incisiu dels seus nens. Tenien els cossos alerta però relaxats. Uns em miraven als ulls, d’altres les mans. Podia interpretar de mil maneres cadascun dels seus parpelleigs, i vaig pensar que la curiositat mútua podia ser un gran antídot contra la violència.

Però aquell far era el reialme de la por. Pensem en un insecte amb fibló que ens entra per l’orella. Així em va conquerir el dubte, de sobte i amb dolor. Vaig començar a fer-me preguntes i les preguntes es van fer més fortes que els meus interlocutors: i si lluitaven per alguna cosa més que per la possessió d’un illot oceànic? Després de tot, per què haurien de voler aquella terra erma, la seva vegetació absurda, els seus pedrots cantelluts? Potser, només potser, el que desitjaven era un bé molt superior: el mateix que jo desitjava.

M’havia adonat que ja no era el centre de les atencions dels citauca. Vaig girar el coll. Rere meu, al balcó, apareixia la figura de l’Aneris. Els citauca la miraven a ella, no a mi. Podia olorar l’ansietat de l’Aneris. S’aferrava a la barana amb totes dues mans, impotent davant del que estava passant. Potser creia que els lligams amb què m’havia unit a ella no eren prou sòlids, que la lliuraria als citauca. S’equivocava, és clar.

La simple possibilitat que m’exigissin l’Aneris destruïa la meva voluntat de seguir endavant. Com més m’apropava a ells, més difícil se’m feia seguir avançant. Els meus peus van començar a alentir-se fins i tot abans que els en donés l’ordre. La neu ja no va fer més sorolls.

El sol planava sobre nostre, els núvols el convertien en un petit disc daurat. Era molt a prop del bosc, d’ells. Una arrel gruixuda emergia i es submergia com el cos d’una gran serp. Una de les meves botes la trepitjava. Més enllà, alguns citauca trepitjaven la mateixa arrel. Mai havíem estat tan a prop. Però allò va ser tot.

Durant una bona estona em vaig quedar allà, palplantat. Els citauca esperaven. Què esperaven? Que els donés l’Aneris? L’únic que podien voler de mi era l’únic que no podia donar-los. I fossin quins fossin els conflictes entre l’Aneris i ells, jo no els podria resoldre mai. M’hauria agradat dir-los que fins i tot la meva vida era negociable. Però una vida sense l’Aneris, mai. Podria viure sense amor i per sempre, si calia, però no podria viure sense l’Aneris. Què m’esperava un cop la perdés? Una mort sense vida, una vida sense mort. Què és pitjor? Un estiu que gela o un hivern que crema? I així fins a la fi dels temps.

Ella m’havia fet veure el que ocultaven les llums del far; ella m’havia fet veure que l’enemic podia ser qualsevol cosa menys una bèstia. Que no pot ser-ho mai, enlloc, i potser allà, a l’illa, menys que a cap altre lloc. Sense ella mai hauria sabut la veritat, i només ella podia ensenyar-me-la. Però mentre feia aquest camí cap a la veritat, amb l’Aneris, era inevitable que m’apassionés per l’Aneris, que l’estimés com només poden estimar-se la vida els nàufrags: desesperadament. Per això tot era tan trist, perquè el far em descobria que saber la veritat no canvia la vida.

Si en aquells moments hagués alçat un dit, els llamps haurien caigut damunt nostre i des de tots els punts de l’univers. No vaig alçar cap dit, és clar, vaig tornar enrere.

Em vaig fixar en un detall insignificant: la neu no feia tant de soroll com uns minuts abans, quan em dirigia cap a ells. Era fàcil d’entendre. La neu ja estava premsada; els meus peus s’encabien exactament en els mateixos sots que havia fet quan avançava.

La resta del dia la vaig passar posant ordre en la casa. La discussió amb l’Aneris l’havia convertit en un magatzem de drapaires. Vaig arreglar-ho com vaig poder. Ella no hi era. Havia desaparegut molt poc després que jo entrés al far. Tornaria.

Abans del vespre va entrar per la trapa, tímida i poruga. Si temia una reacció violenta, s’equivocava. Vaig ignorar-la. Durant una bona estona encara em van ocupar tasques de serra i martell. Després vaig seure a la taula reparada, fumant i bevent ginebra com si fos sol. L’Aneris s’havia emparat rere l’estufa de ferro. Li podia veure mitja silueta; els peus, els genolls, i les mans que abraçaven les cames. De vegades treia mig cap i m’espiava.

Se’m va acabar una ampolla. Les guardàvem en un gran bagul reconvertit en celler, que teníem al pis dels focus. Podien tornar a la càrrega aquella mateix nit, i tanmateix no m’importava emborratxar-me. Però quan em dirigia a les escaletes d’accés m’hi vaig repensar. La vaig treure del seu amagatall, arrossegant-la per un peu. Vaig fer que s’alcés per tombar-la d’una bufetada, tan forta que l’endemà encara tenia el palmell vermell. Ella no es va moure de terra, caragolant-se i plorant.

Déu meu, com la desitjava. Però aquella nit el pitjor insult que podia fer-li era no tocar-la.