12

Qui era? Allà, al far, em vaig fer aquesta pregunta infinites vegades. Quan m’inflamava el desig i just després de tenir-la. Abans i després de cada assalt, quan el sol sortia i quan es ponia. M’ho preguntava cada vegada que una onada cansada arribava a les nostres platges: des del balcó veia el mar, aquesta extensió que sempre havíem cregut buida, i la meva imaginació expandia totes les seves potències per preguntar-se: qui ets, què hi fas, aquí?

Mai sabria res d’ella. Estava condemnat a aquesta ignorància primordial. Entre ella i jo s’estenia una distància inimaginable. Formava part d’una comunitat de sers que vivien sota els oceans. Tota la meva fantasia era impotent a l’hora de concebre el seu món, vida quotidiana i trivialitats, els principis que regien la seva existència. Com podria entendre els conflictes que l’enfrontaven als seus? Com entendria mai les seves frustracions, les seves derrotes? Mai sabria què la va dur a amagar-se al far. Això era tan impossible com que ella arribés a entendre els motius que havien dut fins allà un irlandès desertor. Abans d’arribar al far la meva ànima s’havia mogut per viaranys tortuosos. I si acceptava la possibilitat que ella fos una igual a mi, també havia d’assumir que la seva vida s’hagués mogut per camins equivalents, sí, però infinitament llunyans. Ignorava, fins i tot, si entre ells la paraula «amor» tenia algun contingut.

La tractava amb una dolçor que mai no havia practicat amb ella. La primera vegada que vaig posseir-la va ser un acte purament casual, per desesperat. Abans que la toqués les seves olors em repel·lien. Els buits capil·lars, el tacte i el color de la pell, sempre humida. Ara no em podia creure que aquestes recances haguessin existit mai. També va succeir que ni jo mateix controlava les meves tendreses. És innegable que al principi era premeditat: creia que demostrant-li un afecte, estimant-la com ho faria amb qualsevol dona, s’iniciaria un apropament mutu. Creia que si tenia un mínim de sensibilitat, copsaria l’enorme distància que em separava d’un Batís Caffó. D’aquesta manera, pensava, la seva part més humana veuria la llum com una papallona que surt del capoll. No va ser així. Sense voler-ho, jo li dedicava una passió cada cop més sincera i ella no es commovia. Notava que dins meu creixia un amor nou, un amor que el far estava inventant. Però com més m’apropava a ella, amb més resistències topava aquest amor sense precedents. Abans de fer l’amor mai em mirava als ulls. Després, era tan poc receptiva als somriures com a les carícies. Regulava el plaer amb l’exactitud d’un rellotge que marca les hores. I amb la mateixa fredor.

Si fora del far tolerava el meu cos, a dins el convertia en un fantasma. Em defugia. Era inútil arrencar-li una atenció. També hi havia un factor afegit: el mateix Caffó. Quan ell era present es tornava més insociable, si això era possible. Volia fer l’intent de pensar-la com un ser particular, un ser sotmès a una especial tirania. Un cop al far, però, entre els fusells i el seu amo, era el cos idiota de sempre, una barreja de gos submís i gat fugisser. Tot allò que m’havia semblat veure es convertia en un miratge.

Aquests dies ja no sabia de quina banda estava la raó. Potser només volia dignificar el meu desig. Potser volia elevar-la al meu nivell, per por que la mort se m’endugués en estat salvatge. D’altra banda jo havia renunciat al món, a tots els homes. I encara que em semblés increïble, dins meu s’obria camí la idea que, sense saber-ho, ella era el refugi que havia estat buscant des que vaig fugir d’Europa. Quan només la mirava, quan només la tocava, en aquells moments les crueltats del far no existien. I podia constatar, astorat de mi mateix, que ni tan sols m’importava que pogués ser més o menys humana, més o menys dona. Es mentida: el setè dia el bon Déu no va descansar. El setè dia la va fer a ella i ens la va amagar sota les onades.

Fos com fos, els meus actes s’independitzaven de les meves reflexions. Ara feia esforços quasi disbauxats per posseir-la lluny d’en Batís. En certa ocasió me la vaig endur al bosc i després vam adormir-nos sobre la molsa. Aquell dia es van fer palesos els inconvenients d’un amor tan grotescament clandestí. I més coses.

Sóc un titella sense fils, he esgotat músculs del meu cos que ni tan sols sabia que existissin. Em regiro en el llit de molsa, amb una consciència que vaga per móns lànguids. Però quan em fuig un petit badall, noto que la mà d’ella em tapa la boca i m’emmudeix amb la fermesa d’una ventosa de carn. Obro els ulls. Què fa?

Sento una aspra cançoneta alemanya. A prop nostre, les botes de pell d’en Batís trepitgen la vegetació. Busca troncs per a les obres del far. Quan apareix una víctima adequada, la destral li cau al damunt sense clemència. Palpa cada troballa, s’admira del seu poder i riu en solitari. Des de la meva posició només li puc veure els peus, quatre arbres enllà. S’apropa una mica més, tant que els cops de destral fan ploure encenalls de fusta sobre els nostres cossos. Ella manté una calma admirable. Ni respira ni parpelleja, i la seva mà em demana que la imiti. Obeeixo. La seva experiència em precedeix: quantes vegades es deu haver emmascarat de balenes assassines i de mil perills submarins? En Batís fa uns sorolls amb la gola, unes gàrgares satisfetes. S’allunya cantant.

Hores després en Caffó es reunia amb un altre home. Va entrar a l’estança i va seure davant meu, mig distret. No vaig dir res. Ell parlava del mateix de sempre, l’obsessió per les municions i les portes malmeses.

—Batís —el vaig interrompre sense moure’m—. No són monstres.

—Perdoni?

Vaig trigar molt a repetir-ho:

—No lluitem contra feres, n’estic segur.

—Kollege! Aquest far torna boig qualsevol. Sobretot a vostè. És feble, Kollege, un home molt feble! No tothom pot resistir el far.

Però ja no podia seguir-lo més enllà. Les nostres divergències eren dos camins que arribaven a una cruïlla. Vaig negar amb el cap, molt cansat. Vaig arrossegar les paraules. Cadascuna tenia el seu pes:

—No, Batís, no. S’equivoca. Això s’acaba aquí. Els hem d’enviar un senyal de bona voluntat.

—M’he tornat sord.

—Hauríem de fer un gest. Potser així entenguin que aquesta guerra no ens interessa —em vaig desinflar—: Segurament ja és massa tard. Però no hi ha un altre camí.

Naturalment, jo no podia explicar-li tota la veritat. No podia dir-li que les bèsties no entenen d’amors secrets ni amaguen adulteris. No podia dir-li que tots els seus arguments emmudien davant d’aquella mà que m’havia tapat la boca. Vaig divagar una mica més i ell, d’una manotada, va escampar tots els objectes de la taula. A dins dels seus ulls les pupil·les s’havien reduït a caps d’agulles, més negres que mai.

No volia sentir-me, es va aixecar de la taula. Però res no podia ser més absurd que aquella matança. L’enemic no era una bèstia, i aquesta simple constatació feia que em resultés impossible disparar contra ells. Quin sentit podia tenir que ens matéssim? Per què havíem de perdre la vida en una illa misèrrima de l’Atlàntic sud? Cap resposta era raonable. Vaig moure les mans amb gestos que imploraven la comprensió de l’interlocutor:

—Esforci’s una mica, Batís. Tenen mil greuges contra nosaltres. Pensi-ho així: som invasors. Aquesta és la seva terra, l’única terra que tenen. I nosaltres l’hem ocupat amb un fortí i una guarnició armada. No li sembla prou motiu perquè ens ataquin? —em vaig esverar, sense voler-ho—: Jo no puc recriminar-los que lluitin per alliberar la seva illa dels invasors! No puc!

—On era aquesta tarda?

Aquell canvi sobtat de tema va obligar-me a adoptar un to més submís:

—Feia una migdiada, al bosc. On volia que fos?

—Sí, és clar —va dir, com absent—; una migdiada. Les migdiades tonifiquen. Ara prepari’s, es fa fosc.

Amb una mà m’atansava el meu Remington. No el vaig prendre. Només era un rampell, producte de la discussió anterior. El meu refús el va indignar. Però no va dir res. Jo tampoc. Ell va sortir al balcó i poc després vaig seguir-lo. Jo, desarmat, bufava aire entre les mans per escalfar-me. En Batís va prendre un grapat de neu i me’l va llançar al pit:

—Tingui! —va dir—. Potser els foragiti amb boles de neu.

—Calli.

Ella cantava. Des del bosc, tan negre, van arribar-nos unes veus de ferro. Uns udols llargs, sostinguts i tendres. Una tendresa que ens matava de por. En Batís va carregar el seu Remington amb aquell soroll tan conegut, crec-clic.

—No tiri! —vaig dir.

—Canta! —va dir ell.

—No.

L’expressió d’en Batís afirmava la seva convicció que m’havia tornat boig. Vaig xiuxiuejar:

—No canta, parlen. Escolti.

Vam girar el cap. Ella seia a damunt la taula. La seva veu s’expandia cap al balcó, i més enllà. Em semblava entendre que hi havia un diàleg entre els clams de fora i el seu càntic. Els focus no mostraven res més que volves de neu que queien del cel en espiral. Vaig entrar a l’estança. Quan em vaig apropar a la taula, va emmudir. El bosc també va callar.

El diàleg encara reverberava dins meu. Només sabia que algunes expressions s’havien repetit amb més constància que d’altres. Paraules com «citauca», més o menys. I sobretot «Aneris», o alguna cosa semblant. Però qualsevol intent de transcriure aquells sons seria un fracàs, una partitura avortada. Les meves cordes vocals s’assemblaven tant a les d’ells com un raspall a un violí. Tot i així vaig dir, amb una pobríssima imitació i grans dosis d’imaginació:

—Aneris.

Ella va mirar-me. Amb això en vaig tenir prou per aventurar:

—Citauca, Batís. És el nom que ells es donen —vaig dir, molt generós amb els sons i la meva interpretació—. I ella també té un nom: es diu Aneris. Ells es diuen així, ella es diu així. Cada nit fa l’amor amb una dona que es diu Aneris —i vaig concloure, abaixant la veu—: Es diu Aneris. Un nom molt bonic, per cert.

En Batís els havia reduït a una massa anònima. Jo creia que donant-los un nom la seva visió hauria de modificar-se per força. «Citauca», «Aneris», tant era. Les paraules que construïa, quasi bé inventava, només eren un mirall brut dels sons que ells pronunciaven. Però això importava menys que el fet d’adjudicar-los una identitat concreta. I, tanmateix, vaig aconseguir l’efecte exactament contrari al que buscava. En Batís va esclatar com una bomba:

—Vol parlar l’idioma dels granotots? És això? Doncs tingui el seu diccionari! —i em va llançar bruscament, el meu Remington, que va volar la distància que ens separava—. Sap quanta munició ens queda? Ho sap? Ells són allà fora, nosaltres aquí dins. Surti i doni’ls el fusell! M’agradarà veure com ho fa. Sí, m’agradarà veure com parlamenta amb els granotots!

Jo no vaig dir res, ell encara va agafar més impuls. Va moure un puny tancat:

—Surti d’aquí, maleït Kollege ploramiques! Ocupi el replà! Baixi les escales, defensi la porta! I vostè m’acusava d’assassí? Vostè sí que és un homicida! Un homicida d’il·lusos! Farà que ens matin! Es menjaran la nostra carn, ens xuclaran el moll dels ossos, i quan estiguin farts i tips se’n riuran de les seves idees d’idiota, allà, al fons del seu infern humit! Fora de la meva vista!

Mai l’havia vist d’aquella manera. S’agitava com en els pitjors combats cos a cos al balcó, per un instant va fer que em sentís com si en mi hi veiés un dels seus odiats granotots. Durant uns segons vaig aguantar-li la mirada. Després vaig preferir tallar la conversa. No escoltava. Vaig sortir de l’estança.

El que em sorprenia d’en Batís no eren els arguments, sinó l’actitud. Era lògic que prenguéssim les nostres precaucions. N’havíem matat centenars. No podíem esperar que, de cop i volta, una bandera blanca ho solucionés tot. Però era com si en Batís lapidés qualsevol debat al respecte. No volia ni sentir parlar de la qüestió.

La resta de la nit no va passar res. Pel mirador de la porta en vaig veure alguns, molt pocs, que evadien els focus. Allà dalt en Batís disparava, frenètic, i els increpava en el seu dialecte alemany. Estava molt nerviós. Volaven bengales de color violeta del tot innecessàries. Però de què li podia servir tota aquella energia pirotècnica?

A poc a poc es va replegar dins seu. Defugia qualsevol contacte amb mi. Quan forçosament havíem de coincidir per fer guàrdia, al vespre, parlava sense dir res. Parlava i parlava com mai havia parlat. D’aquesta manera, saturant l’ambient amb xerrameca, parlant per asfixiar la conversa, eludia l’únic tema que interessava discutir. Jo procurava exercir tota la tolerància possible. Volia creure que tard o d’hora cediria.

Com que no podia comptar, ni molt menys, amb la seva ajuda, vaig decidir-me per una iniciativa solitària. M’hauria agradat que fos còmplice de la maniobra. Però es feia impossible atreure’l al meu terreny. El més irònic de tot era que el mateix Caffó m’havia suggerit la idea. Durant la discussió va referir-se a la boja possibilitat de lliurar els nostres fusells als citauca. És exactament el que vaig fer. Amb precaucions, és clar. Feia temps que la vella escopeta d’en Batís no tenia munició del seu calibre i, per tant, ens era del tot inútil. No seria un individu tan pràctic com ell qui l’enyorés.

Em vaig dirigir a la platja que un dia m’havia vist arribar a l’illa. Em constava que ells, sovint, feien servir aquell lloc com a punt de desembarcament. Hi vaig clavar l’escopeta, a la sorra, per la culata i fermament. Vaig envoltar-la amb un cercle de còdols gruixuts, un artifici simple però que revelava les meves intencions. Potser entendrien el senyal. En qualsevol cas, no hi teníem res a perdre.

Es van arrossegar tres dies més, i en honor a la veritat s’ha de dir que en Batís no s’interposava entre l’Aneris i jo. Crec que actuava així per complexes raons. En Batís no sabia afrontar dilemes importants. Naturalment, i pel que feia a les meves relacions amb ella, sospitava alguna cosa. Però eren unes sospites molt més difuses del que podria esperar-se en les nostres circumstàncies.

Els homes abocats a la mar acostumen a ser gent tan ruda com pràctica. De la nostra convivència, i pel simple fet que havia llegit més llibres que ell, deduïa que jo era una mena de bibliotecari fora de lloc. Òbviament, l’única diferència entre nosaltres era que en la meva biografia hi havia entrat un tutor molt especial, res més. Però en Batís compartia aquesta creença, tan estesa, segons la qual els llibres són una mena d’antídot contra les temptacions carnals, i per tant estava convençut que els nostres desigs no tenien cap frontera en comú.

Molt probablement, allò que el destarotava del tot era que no li discutia la propietat de l’Aneris. En aquest cas hauríem tingut batusses de pirates, on el seu caràcter lluitaria en un terreny més propici. Però jo mai li vaig reivindicar una vagina. El que li plantejava era més gran, molt més gran: que l’enemic no era una fera. Un home amb més llums hauria deduït que aquesta idea era la més perillosa per als seus interessos, perquè era una idea que inevitablement m’apropava a l’Aneris. Ell no. Les evidències aclaparaven fins i tot la lògica rudimentària d’un Batís Caffó, però el resultat no era la lucidesa, sinó el col·lapse. I com que refutava tot el plantejament en el seu conjunt, no podia afrontar ni la part que l’afectava de més a prop. La seva resposta consistia a girar-se d’esquena i fer veure que ignorava el problema.

El fet era que en Batís patia un setge doble. Ara l’assetjaven des de fora del far i des de dins del far. No era que en Batís, en Batís Caffó, fos incapaç d’entendre la realitat. El que succeïa era que ni volia ni podia acceptar-la. S’havia adaptat a l’illa a la seva manera. Realment tenia un substrat de principis morals. No era un assassí. O no volia ser-ho. Durant aquests dies repetia més que mai la història de l’italià confós amb un sodomita, o a l’inrevés. No es tractava d’un acudit. Eren fragments d’un passat que jo desconeixia, un accident, un homicidi involuntari, actes més o menys casuals que l’havien convertit en un pària de la societat. Potser va ser així com va arribar a l’illa, fugint de la justícia. Això no m’afectava. Al capdavall, plantejar-se si en Batís era bo o dolent no tenia cap mena d’importància. I a aquell far —podia corroborar-ho— només hi arribaven fugitius d’una o altra mena. La qüestió era que un cop allà, al far, en algun moment es va veure obligat a donar un sentit a la bogeria. Va escollir pensar les nits i eludir els dies. Va bestialitzar l’adversari, amb la qual cosa substituïa el conflicte per la barbàrie, l’antagonista per la bèstia. La paradoxa era que el raonament es mantenia gràcies a les seves inconsistències. El combat per la vida tot ho absorbia. La grandària del perill feia que s’ajornessin debats, que refutava per absurds. I un cop establert el blindatge de la seva lògica qualsevol agressió la perpetuava. El terror dels citauca era el seu aliat natural. Com més s’apropessin els citauca al far, més arguments tindria en Batís. Com més brutals fossin els seus atacs, menys reflexions es mereixeria l’atacant.

Però jo no tenia l’obligació de seguir-lo. En essència, aquesta era l’única llibertat humana que em quedava allà, al far. I en el cas que es demostrés que no eren bèsties, l’ordre d’en Batís es destruiria amb més violència de la que amagaven els arsenals militars de tota Europa. Això ho vaig comprendre més tard. Aquells dies només veia un Batís Caffó que no ponderava. Però qui no estaria disposat a modificar el prisma dels seus ulls quan la vida i el futur depenen de la mirada que dediqui a l’enemic?