11

La catàstrofe va caure damunt nostre amb la violència afegida dels imprevistos. No havien passat ni quaranta-vuit hores des de la gran carnisseria. Dos dies, només dos dies sense que ens ataquessin. Em trobava en algun lloc del bosc. Passejava armat amb un llapis i un bloc, tot reconstruint el calendari. Feia molt temps que ignorava la data exacta en la qual vivíem. En Caffó no es prenia cap molèstia al respecte i jo havia abandonat el seguiment amb intermitències. Durant les èpoques més perilloses no vaig marcar cap creu sobre el dia que s’acabava, senzillament perquè no creia que arribés al següent. I pàgines senceres del calendari, afegint-hi defectes, havien estat resseguides dues vegades. Era el cas d’un mes sencer, que havia repetit per error tots els dies: podia seguir el traç nerviós que havia canviat del llapis negre al vermell, causa de la confusió. El negre suprimia les jornades afusellant-les amb una línia. Però era com si el vermell no donés validesa als dies suprimits pel negre i tornés a començar el mateix mes, dia a dia. Amb barroquisme geomètric, el vermell s’entretenia a cada data, minuciosament, decorant els números fins que adquirien les formes del caprici. L’u de febrer era un monstre a l’aguait; el dos un monstre que s’encongia abans del salt; el vuit una muntanya de cossos escalant el far; l’onze un grup en columna. Ja no recordava haver plasmat tanta inconsistència mental i no l’assumia com a producte meu. Al principi, i com és natural, vaig tenir una alegria: si havia alentit falsament el temps volia dir que el meu vaixell vindria abans del que m’esperava. Però el càlcul dels meus errors, dels dies que havia suprimit dues vegades, donava un resultat exactament oposat a l’alegria: el calendari em deia que el meu vaixell hauria d’haver aparegut feia dues setmanes.

Què podia haver succeït? Una nova guerra d’abast mundial que aturés el trànsit naval fins a la conclusió de les hostilitats? Potser sí. Però si bé els homes tenim tendència a donar la culpa de les nostres penes a les grans hecatombes —això realça la nostra importància com a individus—, la veritat quasi sempre s’escriu amb minúscula. Jo era l’últim gra de sorra d’aquesta platja infinita que es diu Europa. Un element avançat, patrulla mínima, súbdit sense rei. El més probable era que un buròcrata inepte o una confusió d’expedient, qualsevol fet insignificant, hagués amagat la missió meteorològica en un arxiu erroni. La cadena de comandament s’havia desfet per algun lloc i això era tot. Jo no constava. Un oficial atmosfèric perdut a la rodalia antàrtica, oh fatalitat, quin greu desfici per a una corporació naviliera d’abast internacional! De ben segur que la junta directiva no m’inclouria en l’ordre del dia de cap de les seves reunions.

Recordo que passava les pàgines amb nervi, intentant refer uns càlculs catastròfics, que totes les aritmètiques confirmaven. Recordo l’ungla negra del meu dit índex, amunt i avall, com si jo fos el més tètric dels comptables. Res, no res. Dins meu podia sentir com s’escampava la desesperació, un castell que s’ensorrava a l’interior de l’estómac. Assumint la categoria de sentència judicial, el calendari em notificava la meva condemna a reclusió perpètua. Em venien ganes de morir. I tanmateix, la millor manera d’oblidar una mala notícia és sentir-ne una de pitjor. Podia existir una notícia pitjor? Sí.

Senzillament, no podia creure aquella veu, zum Leuchtturm!, que m’avisava des del balcó. Vaig sentir l’alarma d’en Batís, i trets foradant l’atmosfera freda, i alguna cosa molt delicada es va desfer dins meu. Al principi no en vaig tenir consciència. Vaig deixar caure llapis i paper i vaig córrer per salvar la vida.

Ni tan sols havien esperat la nit. Apareixien amb els primers clarobscurs, encerclant el far cremat i pigat de metralla. Kollege, Kollege, m’advertia en Batís disparant en totes les direccions. Les escales del granit havien quedat desfetes per les explosions. Per arribar a la porta em calia grimpar. En Batís em cobria. Escollia per blanc els monstres que més se m’apropaven. Apareixien i desapareixien a cada tret. Quan em trobava a un parell de metres del refugi, però, la por es va transformar en ràbia. Per què tornaven? Els havíem matat a centenars. I allà els teníem altra vegada, altra vegada. En lloc d’amagar-me vaig lapidar a pedrades el més proper. Agafava rocs de granit i els hi llançava a la cara, un, dos, tres. Recordo que vaig escridassar-lo. El monstre es cobria amb els braços. Va recular una mica. I després, fet insòlit, em va apedregar ell a mi! Tot allò era horripilant i esperpèntic alhora. En Caffó el va liquidar d’un tret ben dirigit.

—Kollege! Entri! Què espera?

Vaig ocupar el meu lloc, al seu costat, al balcó. Vaig disparar un o dos projectils. No hi havia molts monstres. Però n’hi havia.

Vaig abaixar el canó. La seva presència demostrava que qualsevol esforç seria inútil. Féssim el que féssim tornarien, sempre, més, tots. Per a ells bales i explosions eren el mateix que la pluja per a les formigues, catàstrofes naturals que s’assumien i només afectaven el nombre, mai la perseverança. Em rendia, alçava bandera blanca.

—On dimonis va ara? —em va recriminar en Batís. No tenia esma ni per contestar. Vaig seure en una cadira amb el fusell creuat als genolls, les mans al cap. Em vaig posar a plorar com una criatura. Al davant tenia la mascota. A diferència d’altres ocasions, seia en una cadira. Seia a la cadira i recolzava mig cos a la taula, indolent. Però, com sempre, es mirava en Batís al balcó, els trets, el meu plor, l’assalt al far, amb la distància que un quadre de motius bèl·lics genera en l’espectador de pinacoteca.

Havia dut el coratge, l’energia i la intel·ligència més enllà de qualsevol límit. Havia lluitat amb ells armat i desarmat, a la terra i al mar, fortificat i al descobert. I tornaven cada nit, quan volien, més i més, impassibles a la destrucció. En Batís continuava disparant. Però aquell combat ja no em pertanyia. Oh Déu meu, em vaig dir fregant-me les llàgrimes, què més podria haver fet un home raonable en la meva situació, què més? Què hauria fet el més decidit, el més sensat dels homes que jo no hagués fet encara?

Em vaig mirar els palmells humits de llàgrimes i la mascota, la mascota i els palmells. Dos dies abans plorava ella i ara plorava jo. El plor havia distès alguna cosa més que el meu cos. Els records em van volar sense cap control —després de plorar pensem amb més llibertat que mai— i la memòria em va dur fins a una vella escena, típica del meu tutor.

Una vegada era davant d’un mirall, abstret en aquest cofoisme tan enigmàtic dels adolescents. El meu tutor em va preguntar a qui veia. A mi, vaig dir, un noi. Correcte, va dir ell. Va posar-me una gorra militar anglesa al cap —vés a saber d’on l’havia tret—: i ara? A un oficial anglès, vaig riure. No, va tallar-me, jo no l’hi pregunto què veu, si no a qui. A mi, vaig dir, amb una gorra anglesa al cap. No és prou correcte, va insistir. Tot ho convertia en un dels seus exercicis, de vegades tan enutjosos. Vaig passar-me mitja tarda amb aquella odiosa gorra al cap. No me la va treure fins que senzillament vaig contestar: a mi, em veig a mi.

La mascota i jo ens vam mirar tota la nit. En Caffó lluitava i nosaltres ens miràvem, cadascú a una banda de la taula, i jo no sabia a qui estava veient ni qui m’estava mirant.

Al final de la nit en Batís em dedicava el menyspreu que es mereixen els desertors. Al matí va sortir a passejar, o a qualsevol altra cosa. Immediatament després vaig pujar a l’habitacle. La mascota dormia arraulida en un angle del llit. Despullada però amb mitjons. La vaig agafar pel canell i la vaig fer seure a taula.

A mitja tarda en Caffó es reunia amb un home enfebrat:

—Batís! —vaig dir, vessant entusiasme—. Endevini què he fet, avui.

—Perdre el temps. He hagut de reforçar la porta tot sol.

—Vingui amb mi.

Vaig endur-me la mascota retenint-la per un colze, en Batís em va seguir un pas enrere. Un cop fora del far la vaig fer seure a terra. Ell es va quedar dempeus, prop meu, impertèrrit.

—Miri això —vaig dir.

Vaig arreplegar sota el braç un, dos, tres, quatre troncs de llenya. El quart, però, el vaig deixar caure expressament. Feia teatre, és clar. Recollia el tronc, i un altre em lliscava del feix. La maniobra es repetia i repetia. En Batís em mirava a la seva manera, sense entendre però sense interrompre’m. Au vinga, vinga, pensava jo. Durant el matí, durant l’absència d’en Batís, havia fet aquell experiment. Però ara no obtenia resultats. En Batís em mirava a mi, jo a la mascota i ella els troncs.

Per fi, va riure. La veritat és que calia una mica d’imaginació per assumir que allò era un riure tal com s’acostuma a entendre. Però ho era. Primer ressonava des del pit. Encara mantenia la boca tancada però ja sentíem una estridència. La traïa alguna glotis interna i ens arribaven sons. Després va obrir els llavis. Reia, en efecte. Seia amb les cames encreuades i sacsejava el cap de costat a costat. Amb els palmells es picava la part interna de les cuixes. Ara movia el tors endavant, ara girava els ulls al cel. Els pits li ballaven al compàs de les riallades.

—Ho veu? —vaig dir amb una mena de satisfacció triomfal—. Ho veu? I ara què en pensa?

—Que el meu Kollege no és capaç de sostenir quatre troncs alhora.

—Batís! Està rient! —vaig fer una pausa esperant una reacció que no es presentava. Vaig afegir: —Plora. Riu. A quines conclusions arriba?

—Conclusions? —va cridar—. Jo li diré a quines conclusions arribo! Penso que en vam estossinar pocs, molt pocs! Penso que es reprodueixen com escarabats. Penso que aviat tornaran a la càrrega, i no com les últimes nits, sinó a milers. Serà el nostre últim vespre sobre la Terra. I vostè s’entreté remenant quatre pals com un pallasso de fira.

Però jo només pensava en ella. Què feia allà, al far, amb un troglodita per companyia? Fet i fet només li coneixia una biografia anecdòtica. Una vegada en Batís m’havia dit que la va trobar estesa a la sorra, com algunes meduses que venien a morir a les nostres platges.

—Mai ha volgut fugir? Mai ha sortit de l’illa? —vaig demanar. En Batís no em concedia cap atenció. Vaig insistir: —Vostè, sovint, li pega. Li hauria de tenir por. Però no fuig. I no li falten oportunitats.

—Vostè, últimament, té idees rares.

—Sí. I no puc evitar un pensament forassenyat —vaig anunciar—. S’imagina que fossin alguna cosa més que monstres submarins?

—Alguna cosa més que monstres submarins… —deia ell sense escoltar-me, comptant una munició que minvava cada dia.

—Per què no? Potser sota aquests cranis pelats hi hagi més coses que simples instints. Si així fos —vaig insistir—, podríem entendre’ns amb ells.

—I jo crec que hauria de lligar més curta la seva fantasia —em va interrompre, tot carregant el fusell amb una estridència premeditada.

No guanyàvem res discutint i vaig preferir estalviar-me un vespre de polèmiques.

Certament, els atacs no sovintejaven. La mascota no cantava i això ens procurava una mena de seguretat relativa. Però no ens podíem enganyar. Els nostres sentits s’havien aguditzat, els combats del far ens havien fet experts en un coneixement tan invisible com palpable. Una mar picada; unes onades de color albergínia; una humitat a l’aire, tan espessida que pel cel hi podrien nedar balenes. Coses que no haurien de significar res, i que, tanmateix, sense motius racionals, sense que poguéssim unir causa i conseqüència, ens indicaven que el judici final s’apropava. Que sota les onades s’aplegaven forces, i que aquesta vegada el nostre minvat arsenal no les aturaria.

Tots els signes ens abocaven a la mort. I potser per això mateix vaig tornar a reincidir amb la mascota, perquè tot perdia importància. No em van caldre gaires precaucions per amagar-me d’en Batís. La mort estava a punt de desembarcar en la nostra illa, la nostra mort, i amb allò n’hi havia prou perquè l’home es capfiqués en el seu món interior. Perdia el temps en activitats gens pràctiques però molt entretingudes. S’evadia de la realitat reparant la porta, o comptant els pocs cartutxos que ens quedaven. Els coneixia un a un, com els pagesos les seves vaques, i fins i tot els posava noms. Les bales que li semblaven més boniques —ignoro amb quin criteri diferenciava les unes de les altres— les reservava a part, embolicant-les en un mocador de seda. Desfeia el nus i tornava a comptar-les. Entretancant els ulls, assenyalant-les amb un dit, com si mai estigués prou segur del nombre exacte. Ell sabia que la seva minuciositat em posava frenètic, així que, encara que només fos per evitar tensions, era natural que m’allunyés del far. Durant aquestes llargues estones fornicava amb la mascota. A la casa de l’oficial atmosfèric, però sobretot al bosc, per si en Batís apareixia de sobte.

Durant aquells dies de lenta agonia, doncs, les relacions amb en Batís van ser molt esporàdiques. Pitjor encara: l’ambient del far es va enrarir d’una forma poc explícita. El problema no era allò que ens dèiem, sinó allò que ja no ens dèiem. Encara no es decidien a executar-nos i necessitava ocupar la meva ment. Vaig recordar el llibre de Frazer.

—Sap on para el llibre de Frazer? Fa un parell de dies que el busco i no el trobo.

—Llibre? Quin llibre? Jo no llegeixo llibres. Això és cosa de monjos.

No creia ni una paraula del que em deia. Per què mentia? Tanta animadversió li generava que fins i tot m’impedia l’accés a una lectura filosòfica? En Batís, que a la seva manera podia ser molt diplomàtic, em va etzibar des de la cadira on seia:

—Vol llibres? Li cal alguna distracció? Vostè és jove. Potser hauríem de capturar una granotota viva.

I em va dedicar un rictus irònic profundament desagradable. Sospitava alguna cosa? No. Només pretenia insultar la meva sensibilitat. També m’estava dient que em retirés, que sortís de l’estança, que volia fornicar amb la mascota. Jo no volia anar-me’n.

—L’última cosa que pot dir-se d’aquesta illa —vaig replicar—, és que sigui un lloc avorrit. Per què no fa l’intent de dignificar-la? Probablement tinguem davant dels nassos la solució a les nostres desgràcies.

Va contenir un sarcasme:

—De debò? —i va encreuar els braços, molt atent—. Expliqui’m, doncs. Avancen els seus esforços? Quines habilitats li ensenya, exactament? Cuina francesa? Cal·ligrafia xinesa? O en té prou practicant jocs malabars amb quatre troncs?

S’enganyava. La qüestió no era allò que podíem ensenyar-li, sinó allò que podíem aprendre d’ella. El més devastador de tot era que, de fet, res no havia canviat. Havíem estat paisatgistes que pintaven la tempesta d’esquena a l’horitzó. Només ens calia girar el cap, res més.

Tots els ulls miren, pocs observen, molt pocs hi veuen. Ara la mirava buscant humanitat i trobava una dona. Ni més ni menys, ni menys ni més. El que ensorrava muralles eren insignificances: ella somriu, és esquerrana per convicció, no em tolera quan la segueixo i persegueixo i s’ajup per orinar. Una dona, en fi, que practica aquesta idea tan europea del ridícul aliè. Ridícul de mi, encara la jutjo amb el criteri d’un nen que no coneix cap norma adulta. Abans convivia amb un animal, i qualsevol actitud civilitzada s’associava a la domesticació. Cada nou dia al seu costat, cada hora d’observació atenta reduïa distàncies a velocitats de prodigi. Allò que només havia estat presència esdevenia convivència. I com més la tractava més m’obligava a viure-la des de la quotidianitat tranquil·la. Convertia els sentits en instruments aguts i el cert és que en fer-ho, en interpretar-la de qualsevol forma que no fos la d’un animal, l’escenari es transformava com per efecte d’una poció màgica. I ella pertanyia a un món. Ella era ells.

Tots els ulls miren, pocs observen, molt pocs hi veuen. Una nit més som al balcó, mig emparats de la neu que cau. Abans no hauria vist muntanyes de marbre, ara distingia granets de sorra a l’horitzó. Durant un dels atacs menors d’aquells dies, quan posaven a prova la intensitat de les nostres últimes defenses, en Batís va ferir-ne un, més aviat petit. Quatre més van córrer a auxiliar-lo. Oh, Déu meu, Déu meu. Allò que crèiem furor caníbal només era l’esforç d’uns que s’arrisquen per rescatar germans d’armes sota el foc enemic. Jo odiava especialment aquell presumpte canibalisme, aquella ànsia per devorar carronya fins i tot abans que el cos es morís. Quantes vegades no havíem disparat contra individus que només volien salvar germans?