6

Quan em vaig despertar una placidesa fantàstica dominava el món. En algun moment d’aquella nit les funcions vitals havien tornat a mi com l’ànima d’un Llàtzer al seu cos, encaixada per decret. Allà fora les onades picaven moderadament contra els esculls més propers, i el sorolls marítims actuaven amb efectes terapèutics. Estirat, l’espai interior del far feia una impressió dura i alhora acollidora. Per les troneres que resseguien el pas de les escales de cargol es filtraven raigs de llum a diferents nivells. En la projecció del més proper vaig veure-hi una engruna de pols que surava ingràvida, molt lenta, amb una harmonia absurda i melangiosa.

Tenia la boca seca. Vaig alçar mig cos i vaig agafar una garrafa. Era vinagre, tant m’era. Si fos quitrà bullint també me l’hauria begut. En moure’m vaig sentir unes fiblades doloroses, milers d’agulles a cada membre, com si la sang no hagués circulat durant anys. Encara assegut, vaig poder observar canvis substancials. La base del far exercia de magatzem, sí, però ara el notava molt més ple, farcit de caixes, sacs i baguls. M’hi vaig fixar. Eren meus. En Batís va entrar al far.

—Com dimonis ha pogut carregar tot això en mig matí? —vaig dir amb la veu de l’anestesiat que torna.

—Fa cinquanta hores que dorm —va contestar mentre deixava caure un sac de farina. Em vaig mirar les mans, molt estúpid:

—Tinc gana.

—Ja ho sé.

No va afegir cap indicació, però vaig pujar les escales rere seu. Sense aturar-se ni girar-se va dir:

—No els ha sentit? Gens ni mica? Ahir al vespre per poc em donen un disgust.

Últimament estan més esvalotats que mai —i en veu més baixa: —Escòria, escòria… Va alçar la trapa i vam entrar al pis. Segui, i em va manar assenyalant una cadira i una taula. Vaig obeir-lo. Ell es va quedar mirant pel balcó, omplia una pipa. Jo em fregava la cara amb els colzes sobre la taula. Em van posar un plat al davant. Les mans que el dipositaven eren les d’un d’ells, dits prims i lligats per membranes. Vaig saltar de la cadira en un acte reflex, mig crit d’espant a la boca. Podia sentir-me el cor bategant a canonades. Tornava a ser a l’illa.

—No cal que cridi —va dir en Batís—. Només és sopa de pèsols.

En Caffó va fer un espetec amb la boca com un pagès que dóna l’alto a la mula. La bestioleta es va esvair trapa avall, fantasmalment. No vam creuar més paraules fins que vaig acabar el plat.

—Gràcies per la sopa.

—La sopa era seva.

—Doncs gràcies per oferirme-la.

—L’ha dut ella.

Ni cadenes ni lligams la retenien. Vaig preguntar:

—No fuig del far?

—Fuig el gos de la masia?

Es va fer un silenci i no vaig poder evitar certa animositat:

—Té alguna altra habilitat, a més de transportar plats i cubells? També li ha ensenyat llatí? -Em va mirar amb duresa.

No volia brega però estava disposat a repel·lir-la.

—No —va replicar—. Ni llatí ni grec. Només li he ensenyat això—. I va aixecar la culata del Remington—. Val per totes les lliçons de llatí i grec juntes.

—Sí, és clar —vaig dir fregant-me el cap. Una espantosa migranya m’impedia seguir la conversa.

—Però si he de contestar la seva pregunta li diré que sí, que té algunes habilitats que la fan molt valuosa. Quan hi ha granotots a prop, canta.

—Canta?

—Canta. Com els canaris, —se li va escapar l’ombra d’una riallada, profunda, macabra, molt lletja, i va afegir:

—Suposo que tenir-la du bona sort al seu propietari. Es la millor mascota que es pot trobar per les rodalies.

No vam dir res més. Em vaig quedar quiet a la cadira. El meu cervell funcionava lentament. Em costava associar les imatges a les paraules que les definien. Consternat, posseït pel desconcert d’aquell que sobreviu a una allau, em mirava l’habitació, el llit, el balcó, en Batís immòbil, una tronera, i res no tenia un significat gaire precís.

—Potser li hauria de fer cinc cèntims de tot plegat —va dir en Batís, assumint per passiva el meu estat—. Vingui.

Vam pujar l’escala de ferro que unia l’habitatge amb la planta superior. Allà, sota la cúpula mateixa del far, hi havia la maquinària de les llums. Un engranatge de rellotgeria complex; peces d’indústria siderúrgica, massisses. Al centre de la sala, un generador que alimentava els dos focus. Uns eixos de metall unien el generador i els dos focus. La instal·lació mòbil descansava damunt d’una mena de ferrocarril nan que voltava l’estança per la part exterior. En Batís va accionar tres palanques i el conjunt es va moure, superant la inèrcia estàtica amb uns grinyols elefantins.

—Com pot veure, he graduat l’angle dels focus de manera que rastregin els contorns del far. Així tinc una possibilitat de detectar-los quan s’apropen. A cada volta, però, els focus canvien d’inclinació. Enfoquen, alternativament, els peus del far i una certa distància. Puc cobrir el bosc sencer. Si cal, la llum fins i tot banya la casa de l’oficial atmosfèric, a l’altre extrem de l’illa.

—Ja ho sé.

Ni jo mateix sabia si les meves paraules eren una recriminació o una simple constatació. En Batís va ignorar tots dos sentits.

—Podria fer que la llum es limités a enfocar la porta, sota nostre, estàticament. Però de què em serviria? Esquivarien els focus. Amb el moviment continuat els obligo a moure’s per defugir el feix. I com totes les bèsties infernals odien la llum, divina o humana.

Aquell era el punt més elevat de l’illot i ens oferia una perspectiva magnífica. La terra s’estenia en forma de mitjó. La teulada de pissarra de la casa es retallava al fons de tot, al taló del mitjó. A banda i banda de la costa, resseguint-la, esculls de diferents dimensions omplien de pigues l’oceà. A la part nord n’hi havia un de més prominent que els altres, a uns cent o cent cinquanta metres de l’illa. M’hi vaig fixar bé, i a la vora vaig veure que sobresortia la proa d’un petit vaixell ensorrat.

—Portuguesos —em va informar en Batís abans que li demanés res—. No fa gaire, del naufragi. Venien de la seva colònia de Moçambic. Es dirigien a un port del sud de Xile. Duien una càrrega il·legal i per això seguien una derrota tan allunyada de les rutes comercials. Era un vaixell de petit tonatge, van tenir problemes i volien fer escala a l’illa Bouvet. Però van ensopegar amb els esculls —va concloure amb la indiferència del qui rememora una anècdota d’infància.

—Suposo que vostè, amb la seva habitual gentilesa i diligència, els va socórrer d’immediat oferint-los refugi i vitualles —vaig dir amb un cinisme carregat de verí.

—Tampoc hauria tingut ocasió de fer-hi res —es va mig defensar—. Van naufragar de nit, quan els esculls són més perillosos. La tripulació es va enfilar al rocam que toca la proa. El veu? Aquella petita superfície, sí. Naturalment, van ser devorats abans que sortís el sol.

—I així, doncs, com és que coneix detalls de la nacionalitat, ruta i destí que seguien els portuguesos? —Al matí encara n’hi havia un de viu. No sé com ho va aconseguir, però es va poder refugiar en una cabina de la proa, un minúscul compartiment situat a la part emergida. Li podia veure la cara per l’ull de bou. Vaig parlar a crits amb ell, des de la costa. Al principi no ens enteníem: el vidre era molt gruixut, només podia veure com movia els llavis. Va sortir de la cabina, va pujar a coberta i vam parlar uns moments. El pobre dimoni s’havia tornat boig, boig del tot. Al final li va agafar un rampell i va acabar disparant-me amb un revòlver —en Batís va esbossar un somriure brut—: em confonia amb un dels monstres. Tant és, tenia molt mala punteria. Després va tornar a la cabina, i allà es va quedar, esperant la nit. Recordo la seva cara, emmarcada per l’ull de bou. Pobre idiota. Si li hagués quedat una mica de seny s’hauria reservat l’última bala per a ell.

Podria fer molts retrets a en Batís. Però el pitjor no eren els fets que explicava, sinó el to. Es referia a la sort d’aquells desgraciats portuguesos amb una fredor que esparverava. Sense afegir-hi reflexions. Sobretot: sense emocions. Vam tornar al pis que habitava. Em va instruir sobre la disposició i les tàctiques defensives del reducte. Bàsicament concentrava els seus esforços en el balconet. Les troneres medievals eren punts d’observació i posicions de tir, des de les quals cobria els tres-cents seixanta graus del far. No l’amoïnava que entressin per les troneres, ja que els granotots mai no cabrien per aquelles estretors i la pedra tenia una consistència massa sòlida per perforar-la. Si per algun lloc podien forçar l’entrada era, justament, el balcó. Així s’explicaven les estaques punxegudes i altres fortificacions de les parets. Un sol tirador mínimament hàbil podia repel·lir qualsevol atac, per intens o col·lectiu que fos.

—En conseqüència, l’exposició del defensor en el balconet és el seu perill —vaig reflexionar—. Per què no ens limitem a tancar els finestrals amb aquests porticons de ferro que vostè hi ha afegit?

—A la llarga seria inútil —va dir—, els granotots tenen forces sobrehumanes. Lentament desgastarien el blindatge i l’illa no té material per reposar-lo. Tancat i barrat a l’interior seria presoner de les meves pròpies defenses. Encara que foradés una tronera em faltaria angle per disparar. No. L’únic mètode consisteix a mantenir-los allunyats a escopetades.

Va dir tot això i no em va quedar més remei que admetre el bon sentit de les seves paraules. Després vam baixar fins a la planta inferior. A la portalada, molt robusta, hi havia afegit tres barres de fusta gruixuda. Estaven posades horitzontalment. Per enretirar-les només calia fer-les entrar a la pedra, en uns forats laterals molt profunds fets expressament. A l’exterior del far en Batís havia ideat les defenses que jo ja coneixia.

—S’enfilen com micos, són increïbles —va dir amb admiració mal continguda.

L’únic que podia fer era crear una teranyina de cordes i llaunes buides per sentir-los venir; soldar els pedrots amb pasta de paper bullit i barrejat amb sorra; encastar claus i vidres trencats.

—Mai de la vida llenci un clau rovellat o una ampolla buida —em va advertir amb un to de mercenari—, al país dels granotots la divisa oficial es diu vidre i el clau és l’espècia més valuosa.

No tenia gaire cosa més a dir-me. A la tarda vaig anar fins a la casa de l’oficial atmosfèric. Comparada amb el far em semblava una capseta de mistos, fràgil, indefensable i misèrrima. En Batís s’ho havia endut tot menys el meu matalàs. Vaig fer venir la mascota amb mi, per precaució —no estava gens segur que a la tornada em trobés la porta del far oberta. Però no em va donar cap disgust. La raça dels germànics és així. Intel·ligència llarga i estreta, que avança en línia recta fins que els esdeveniments violents fan que giri noranta graus. Almenys en aparença la meva presència s’acceptava amb la força dels fets consumats.

Un cop al far vaig dipositar el matalàs en un racó de la planta baixa. Allà dormiria. Als peus de la paret més pròxima al mar. Les nits de temporal les onades saltarien els esculls, picarien contra l’edifici i només la pedra em separaria de la mar brava. Però el far era una obra forta, i saber-me tan a prop de l’onatge, i alhora tan ben resguardat pel far, m’oferiria la sensació gratificant del llençol infantil, refugi que ens empara dels pitjors temors. Havia acabat d’enllestir un parament mínim quan en Batís em va cridar. Treia mig cos per la trapa oberta, dalt de tot:

—Kollege! Ha tancat bé la porta? Pugi. Aviat tindrem visita.

Una atmosfera bèl·lica impregnava el pis. En Batís anava de costat a costat, mirava per les troneres, un instant, arreplegava municions, pertrets diversos i bengales —del meu equipatge, per cert.

—Què espera? Agafi el seu fusell! —em va dir sense mirar-me. Aquell que havia estat un adversari es convertia, de sobte, en company d’armes.

—Està segur que avui atacaran?

—El Papa viu a Roma?

Vam ocupar el petit balcó, ell a la dreta i jo a l’esquerra, de genolls. Amb prou feines ens separava un metre i mig, i era tan estret que l’espai entre el llindar i la barana no feia ni tres pams. Per damunt, pels costats i, encara més, per sota, dotzenes d’estaques de dimensions variables sortien com ullals d’unicorn, apuntant a totes les direccions. Algunes encara mostraven taques de sang blava resseca. En Batís premia la seva escopeta. Al seu costat, a terra, el Remington i tres cilindres de bengales. Havia encès el far. El soroll de la maquinària ens arribava esmorteït, un carrisqueig de pèndol, més fort quan els vagons dels focus circulaven just damunt nostre, més lleu quan s’allunyaven. La llum escombrava la base de granit i, una mica més enllà, amb oscil·lacions, la frontera del bosc. Però no apareixien. Ràfegues de vent gelat arrossegaven branquillons. Un vent que xiulava fent raspera, indiferent a les emocions que despertava. Quan els focus se n’anaven una foscor quasi absoluta s’apoderava del paisatge.

—Com sap que vindran per aquí? La mar és darrere nostre. Si surten de l’aigua escalaran la part oposada del far —vaig dir.

—La mar és per totes bandes, això és un illot. I que siguin bèsties no vol dir que ignorin les portes. Darrere d’una porta hi ha carn —en Batís va captar el meu esgotament, del qual no m’havia recuperat del tot, i el meu nerviosisme, i va afegir:

—Si vol, retiri’s. Municioni’m, o glopegi rom, com prefereixi. He viscut prou atacs tot sol per no necessitar-lo.

—No, no puc. —vaig dir, i vaig afegir: —Tinc massa por.

Les llaunes que penjaven dels murs van ressonar. És el vent, el vent, només el vent, em va calmar ell amb una mà pausada. Jo necessitava disparar contra alguna forma, que no es presentava. En Batís, va moure el cap com un camaleó i va projectar una bengala. La llum vermella va volar amunt, va fer un arc i va caure lentament. Una àmplia superfície es va il·luminar de color grana. Però no hi eren. Una segona bengala, ara verda. No res. La fosforescència moria i només reflectia pedres i arbres sacsejats pel vent.

—Mein Gott, mein Gott… —va xiuxiuejar de sobte en Batís—. Vénen més granotots que mai.

—On són? Jo no veig res. Però en Batís no contestava. Estava molt lluny de mi, tot i que era allà, al meu costat. Tenia els llavis separats i humits de l’idiota, com si mirés cap endins del seu esperit en lloc de vigilar l’exterior del far.

—No veig res. Caffó! No veig res, per què assegura que en són molts?

—Perquè canta molt —va dir amb un to mecànic.

La mascota havia encetat una tonada d’ascendència remotament balinesa, una melodia que seria inútil descriure, una música que defugiria qualsevol pentagrama. Quants humans deuen haver escoltat aquella cançó? Quants sers humans, des dels inicis dels temps, des que l’home és home, han patit el privilegi de sentir aquella música? Només en Batís Caffó i jo? Tots aquells que en algun moment han afrontat l’última batalla? Era un himne espantós i era un salm bàrbar, i era bell en la seva malícia ingènua, molt bell. Tocava tot l’espectre dels nostres sentiments, amb la precisió d’un bisturí; els barrejava, els regirava i els negava tres vegades. La música s’emancipava de la intèrpret. Cantaven cordes vocals que la natura havia preparat per expressar-se en fondàries abismals, la mascota asseguda amb les cames encreuades, tan absent de l’escena com en Batís, com els monstres, que no apareixien. Només un home que neix o un home que mor pot estar tan sol com jo ho vaig estar aquella nit, al far.

—Mite’ls —va anunciar en Batís.

La invasió de l’illot s’havia produït per algun punt distant. Sortien del bosc. Ramats sencers de monstres, a totes dues bandes del camí. Més que veure’ls els intuïa. Sentia les seves veus, un soroll de gàrgares multiplicades per cent, per dos-cents o potser per cinc-cents. Es van apropar a poc a poc, un exèrcit sense forma. Veia ombres i escoltava les gàrgares cada cop més properes. Déu meu, aquell soroll de goles, imaginem algú que vomita àcids. Rere nostre la mascota va aturar els càntics. I per un instant es diria que les bèsties també renunciaven al far. Es van detenir just al límit que marcava el focus. Però de cop van carregar amb una empenta unànime. Corrien i saltaven, els caps a diferents alçades. El tropell avançava i, inevitablement, molts dels monstres van ser retratats pels focus. Vaig disparar frenèticament en totes les direccions. Alguns queien, molts reculaven, però n’hi havia tants que la majoria seguia endavant. Hauria necessitat una metralladora. Vaig disparar, enfollit, fins que en Batís em va agafar el canó del fusell. Cremava, però la pell de la seva manota no se’n ressentia.

—Què dimonis fa? S’ha begut l’enteniment? Quantes nits de resistència ens quedaran si gasta la munició amb tanta alegria? No vull focs d’artifici. No tiri fins que jo ho faci!

El que va seguir va ser una lliçó macabra. El batibull de monstres s’arremolinava contra la porta. No podien forçar-la i no podien escalar la paret. Però n’hi havia suficients per improvisar torres de cossos. Eren un magma de braços, de cames i de torsos despullats. Sense cap ordre, empentant-se caòticament, uns pujaven damunt dels altres i la muntanya guanyava metres. En Batís encara es va contenir una mica, amb una sang freda que esparverava. Quan el més enlairat gairebé fregava les primeres estaques amb les urpes, en Batís va treure els dos canons de la seva escopeta per la barana. El tret va fer que el cervell del monstre explotés, fragments del crani van volar com metralla. La bèstia va caure i amb ella va rodolar la torre.

—Així, així es fa —va bramar en Batís—, a la seva esquerra!

Una torre similar pujava per la meva banda. Jo en vaig haver d’abatre un parell per ensorrar-la. Queien renillant com hienes ferides, rodolaven i petites multituds s’enduien els cadàvers.

—No dispari contra els que fugen, estalviï bales —em va avisar en Batís—. Si els donem prou carronya es devoraran entre ells.

I, efectivament, tenia raó. Quan una torre es desfeia els monstres semblaven un formiguer trepitjat. Entre cinc, sis, set o vuit agafaven els morts i se n’anaven. No tenien la virtut de la constància i aviat es van disgregar. Van tornar a les seves foscors amb l’estridència d’una bandada d’ànecs silvestres. Cuà, cuà, cuà, els imitava en Batís amb menyspreu, cuà, cuà, cuà!

—Sempre igual —va dir més per a ell que per a mi—. Amb un parell de morts n’hi ha prou perquè no s’enfilin. Volen cruspir-se el bo d’en Batís Caffó i acaben empassant-se els seus morts. Granotots, immunds granotots.

Aquella victòria va marcar un punt d’inflexió en els atacs dels monstres. La nit següent només en vam endevinar un parell, que ni tan sols se’ns van apropar. L’altra, corredisses sense volums. La meva tercera nit al far va ser la primera en què no va fer acte de presència cap monstre. Curiosament no va ser la més tranquil·la, perquè fins a l’albada no vam descansar. L’experiència d’en Batís li deia que els granotots no obeïen cap regularitat i podien atacar en qualsevol instant. Això no és un horari de ferrocarrils prussians, m’advertia.

***

Definitivament havia establert la meva residència a la planta baixa del far. Als vespres pujava les escales i ocupava el meu lloc de combat, al balconet. Es van succeir les nits i els dies, i amb el pas del temps es va imposar una mena de convivència. Qui era aquell home? De l’antic oficial atmosfèric no en quedaven més vestigis que els que podríem trobar en qualsevol nàufrag veterà. Egoista i feréstec com un gat salvatge, la seva insociabilitat no era tant una adaptació al medi com una via que sublimava tendències naturals. Però tot i les pinzellades de barbarisme, tot i els innegables defectes tavernaris, sovint demostrava el caràcter d’un aristòcrata sense propietats. Brusc però a la seva manera lleial; també de viva intel·ligència, sí, encara que la paraula soni estranya. El Caffó més perspicaç es mostrava quan omplia la pipa de tabac; comprimia la cassoleta amb un ull salvatge, sempre atent a l’exterior. En aquells moments recordava un d’aquells volterians que fan esforços d’imaginació i neixen barricades. Era el model d’home circumscrit a una veritat solitària i només una, però fonamental. Tenia la virtut de simplificar. Es podria dir que simplificava tant, i tan bé, que fins i tot ell era capaç d’entendre la base del problema. Quan abordava aspectes tècnics, per exemple, tenia una ment serena i clara. En aquell camp era insuperable i a allò devia la seva supervivència. En d’altres moments, però, queia i dequeia fins a una estètica de cosac desertor. Filòsof de la musculatura, de principis higiènics més que ordinaris, quan menjava feia pensar en un autèntic remugant. La seva respiració era abrupta, es podia sentir a metres de distància. També es reservava espais per a l’il·luminat que viu de mites propis. Amb cada gest, cada menyspreu, anunciava que ell no estava fet per al món, sinó el món per a ell. Com un cèsar boig, personatge que escolta galops de cavalls invisibles i en decapita milers.

Però no em feia por, no em feia patir. Aviat vaig entendre que d’ell podia esperar-se’n la solidaritat dels corbs. Fos per una noblesa intrínseca o per la capa de primitivisme que l’illot imprimia, el notava molt allunyat de la temptació traïdora. En Batís vivia de cara al futur —tot i que en el seu cas «futur» era una paraula que només incloïa l’endemà—, mai al passat, i un cop vaig ser dins del far va acceptar-ho com un fet consumat. La meva presència abolia la nostra història comuna, mesquineses, animadversions i xantatges.

I jo vivia una època d’excepció, estava disposat a mastegar tots els inconvenients en nom de la supervivència. No eren les grans diferències de personalitat el que em molestava; les assumia. Però així com en els matrimonis, els drames més insofribles els causaven les peces menors. Per exemple: la seva falta quasi absoluta de sentit de l’humor. En Batís només reia en solitari, mai en complicitat. Quan bromejava, quan li explicava acudits fàcils, em mirava amb aire de desconcert, com si ell mateix fos conscient d’una feblesa interior que li impedia percebre la gràcia.

Un matí plovisquejava i alhora feia un sol esplèndid. Jo llegia el llibre de Frazer, que segons en Batís m’havia dit no li pertanyia a ell, sinó al far. O sigui, que algun dels constructors l’havia oblidat. Llegia sense gaire interès, ensopit, i en Batís va passar per davant. Reia i reia amb el cap cot, contenint-se a mitges. Mai no sabré si volia expressar-me alguna cosa o només circulava per allà. Reia, i reia, amb el final d’una espècie d’acudit a la boca:

—… no era sodomita, era italià.

Un riure de caverna que s’autoalimentava. No era sodomita, era italià, repetia. Va pujar les escales, rient i repetint el final d’aquell relat incògnit.

La segona vegada que el vaig veure riure té més història. Després d’un atac força violent jo em vaig retirar al meu matalàs. Es feia clar i el perill s’esvaïa. Em preparava per dormir quan uns sorolls em van treure del llit. Primer van ser uns gemecs de la mascota. L’apallissava? No. Als sons de la mascota aviat s’hi van sobreposar els d’un Batís íntim. No em podia creure el que em deien les meves orelles, fins i tot vaig pensar en una al·lucinació auditiva. No, no ho era. Eren gemecs, sí, però de plaer. Allà dalt el llit feia que el pis trontollés rítmicament. Se’n desprenien petites serradures de fusta, que em queien al damunt com si nevés dins del far. Aviat em vaig veure amb les espatlles i els cabells tacats de serradures. La constitució esfèrica del far escampava els sons, amb ressons, i la meva imaginació escampava la imatge, amb incredulitat. La còpula va durar una hora, o dues, fins que un in crescendo de sorolls i moviments la va tallar en sec.

Com podia fornicar amb un dels mateixos monstres que ens assetjaven cada nit? Quina ruta mental havia seguit per salvar els obstacles de la civilització i la naturalesa? Allò era pitjor que el canibalisme, que es pot arribar a entendre en situacions desesperades. La incontinència sexual d’en Batís requeriria un estudi clínic.

Naturalment, la discreció i les bones maneres no em permetien de comentar la zoofília dels seus genitals. Tanmateix era obvi que jo ho sabia, i si ell no en parlava era més per desídia que per pudor. Un dia va ser el mateix Batís qui va fer una referència passatgera a la qüestió. Sense que m’interessés ni molt ni poc, el meu comentari va ser d’ordre clínic:

—I no pateix disparèunia?

—Dispaquè?

—Disparèunia, coit dolorós.

Dinàvem junts a la taula del seu pis i ell s’havia quedat amb la cullera a mig camí de la boca, oberta. No es va poder acabar el plat. Va riure tant que em creia que se li desencaixaria la mandíbula inferior. Reia fent força amb l’estómac, el pit i el coll. Es donava copets a les cuixes i quasi perdia l’equilibri. Plorava llagrimots, feia una pausa per eixugar-sels i tornava a riure. Va riure, i riure; es va dedicar a polir un fusell però no podia parar de riure. Va riure fins que es va fer fosc i la nit va demanar totes les nostres atencions.

En canvi, un altre dia, quan casualment va sortir el tema de la mascota i vaig preguntar per la raó d’aquella absurda vestimenta d’espantaocells, d’aquell jersei brut, donat i esfilagarsat, la resposta va ser tan rotunda com taxativa:

—Per decència.

Així era, aquell home.