6. RÈPLICA A LA RECENSIÓ DEL P. MUIÑOS^[3]

a). Sobre el to polèmic de les Qüestions…

El nostre objecte era escriure una obra, no exclusivament científica, just endreçada a la intel·ligència, sinó una obra apologètica i de propaganda, on, aprofitant l’avinentesa de l’envestida rabiosa d’En Menéndez Pidal, tractàssem una partida de qüestions que ell havia fetes d’actualitat, referents a la història i constitució íntima de la llengua catalana […] Perquè sabíem que el públic de les obres de filologia pura dins Espanya és ben curt desgraciadament, i perquè no vèiem, per fer-nos llegir de tots els qui volíem, altre remei que la forma polèmica, per això vàrem escriure així com estan les nostres Qüestions […].

b). Sobre la «superioritat» del castellà.

La proposta d’escriure les Qüestions en castellà, perquè tenguen més lectors, no nos sona a les orelles com una heregía catalanista, sinó com un desconeixement de la realitat. La realitat […] evident de tota evidència pels qui saben una mica com estan les coses, és que les Qüestions, escrites en castellà, no haurien tenguda a Catalunya ni a Mallorca la mitat, ni d’un bon tros, de l’acceptació que han tenguda escrites en català.

Com també és evident per tots els qui coneixen gota la situació intel·lectual de les regions de llengua castellana, que l’autor de les Qüestions, si les hagués publicades en castellà, no hauria rebudes la mitat de la mitat de cartes de felicitació i d’encoratjament que no s’atura de rebre. Què n’hem de fer que trenta o quaranta milions de gent parlin castellà, si entre tots plegats no n’hi ha tants que s’interessin per la filologia catalana com dins els tres milions i mig que parlen català?

Si la hermosísima lengua de Cervantes contrapassa la catalana en glorias y excelencias, que les guard i bon profit li facen; que nosaltres malavetjarem guardar i enaltir les de la catalana que els segles passats ens llegaren, i farem tot quant sabrem per augmentar-les i multiplicar-les, refermant la nostra gloriosíssima tradició literària, en mala hora interrompuda en el segle XVI i que es remunta en el segle X, dos segles més enllà que la castellana.

Si aqueixa curolla nostra és consemblant o diferent de la del ingenioso hidalgo manchego o si els vertaders Quixots són els qui s’obstinen en desconèixer i negar la realitat i transcendència de la causa catalanista, que veu tothom…, fora els hidalgos, el temps ho dirà, i en haver acabat, comptarem.

ANTONI M. ALCOVER,

BDLC, I, pàgs. 577-581 (desembre 1903).