3. EL QUE HA D’ÉSSER I EL QUE HA DE PROVAR EL DICCIONARI QUE ANAM A FER

Però, i això que ara hi ha mogut de fer un diccionari de la nostra llengua, és cap cosa nova? Tal volta a Catalunya, a les Balears i a València no n’han fets, de diccionaris? Ja ho crec, que n’han fets, i molts, i ja fa estona! Començà en el segle XVI el gran Nebrija, seguí en el XVII En Lacavalleria, i més envant una partida més, fins que en el segle XIX en feren d’altres a Catalunya, a València, a Mallorca, i provaren de fer-ne en el Rosselló i a Menorca. Prou que ho sabem, tot això, i noves ben espinzellades que en tenim.

És ver que hi ha diccionaris catalans, mallorquins, valencians, rossellonesos; però cada un d’ells se concreta a la llengua de la seva regió i de l’època de l’autor, prescindint de les altres regions i de les altres èpoques.

I com la llengua catalana no és tota a Catalunya ni en el Rosselló ni a les Balears ni a València, sinó en el conjunt d’aqueixes regions; i com la llengua actual no es comprèn ni s’explica bé si se fa cas omís de la dels segles passats; per això aquells diccionaris resulten incomplets; per això volem incloure dins el nostre Diccionari totes les èpoques de la nostra llengua des de son començament devers el segle X fins avui, i volem incloure-hi el llenguatge de totes les regions on és actualment parlada, sense deixar-ne cap.

Dues coses ha de demostrar aquest diccionari: que la llengua que parlen Catalunya espanyola i Catalunya francesa, les Illes Balears i el regne de València és la mateixa amb poques diferències, i que és a més la mateixa llengua dels grans reis En Jaume i En Pere, el Bt. Ramon Llull, Fr. Eiximenis, N’Ausies Marc i En Joanot Martorell, i que, per tant, la llengua d’aquests escriptors imponderables no és morta ni enterrada, sinó ben viva, polent i llampant en les diferents regions que la parlen.

És una de les primeres filles de la llengua llatina, de la qual ja es troben monuments indubtables en el segle X. El llemosí, el provençal, el gascó, el tolosà i el català componen les branques caporals de la famosíssima llengua d’Oc, que en el segle XI ja estenia els seus dominis des del Loire fins a l’Ebre, des dels Alps fins a l’Atlàntic. Entre totes aqueixes varietats llenguadocianes va adquirir la catalana una importància fora mida per la preponderància social i política que anà alcançant cada dia més el poble que la parlava. Fonc el poble català, entre tots els pobles de llengua d’Oc, el més poderós i anomenat, arribant a formar un dels Estats més polents i predominants d’Europa.

Els comtes de Barcelona, no sols anaren eixamplant les seves fronteres a costes i despeses dels sarraïns i demés veïnats, fent-se un dels sobirans més poderosos d’Espanya, sinó que se feren senyors feudals d’una bona partida de senyorius del Migdia de França, arribant a ser comtes de Provença i a tenir per vassalls prínceps tan eminents com els comtes de Tolosa. Unint a la corona de comtes la de reis d’Aragó en el segle XII, anaren sempre creixent i creixent, i en el segle XIII se feren senyors de les Balears i de València, de Múrcia, de Sicília, i en el XIV, de Sardenya. De casi tots aquests territoris s’ensenyorí la llengua catalana, cobrant amb això una extensió i una importància fora mida; i en cobrà més encara per un altre vent: dotant-la Déu nostre Senyor d’estols i més estols d’escriptors insignes que la feren famosíssima dins tot lo món literari i l’enriquiren d’una multitud sens nombre d’obres cabdals, que constituïren a la darreria del segle XV una de les literatures més polents i més notables d’Europa.

ANTONI M. ALCOVER,

«Punts que solia tocar…»,

BDLC, I, pàgs. (132-133).