JUSTIFICACIÓ DE LA PRESENT EDICIÓ

Francesc de Borja Moll va aprofitar l’avinentesa del cinquantenari de la mort de Mossèn Alcover per difondre la «doctrina» d’aquest sobre la unitat de la llengua catalana, amb una petita selecció de textos d’èpoques diferents, que palesaven la ferma convicció que l’Apòstol de la llengua catalana mantingué inalterable al llarg de la seva vida, sobre la unitat i l’abast territorial de la llengua que parlam.

Érem a finals del segle XX, i acabàvem d’iniciar una etapa històrica que ens havia de conduir, mitjançant els respectius Estatuts d’Autonomia, al reconeixement de la nostra llengua com a pròpia dels diferents territoris on es parla, després de segles de bandejament de l’ensenyança i de qualsevol ús oficial. Era colpidor comprovar que els arguments de Mossèn Alcover, de més de vuitanta anys enrere, mantenien tot el seu valor argumental, per a combatre els mateixos recels que existien en el moment de la Lletra de convit, l’any 1901. I això que ja s’havien iniciat progressos en el grau de consciència lingüística dels ciutadans —especialment entre els joves que accedien al seu aprenentatge— i en les actuacions institucionals en favor del català.

Ara que el centenari de la publicació de la Lletra de Convit ha posat novament en primer pla la memòria de Mossèn Alcover, nombroses persones que havien tret profit d’aquest opuscle l’any 1982 ens han animat a reeditar-lo. Són conscients que els prop de vint anys que ens separen de la primera edició ens han aportat millores molt importants, des de la promulgació dels Estatuts d’Autonomia i les Lleis de Normalització lingüística dels diferents territoris, fins a l’actuació dels Governs autonòmics a Catalunya, València i les Illes Balears; i també a la Catalunya del Nord —on les autoritats franceses han obert pas a l’ensenyança del català a l’escola—, a l’Alguer i a la Franja d’Aragó, on tindrà aviat un reconeixement més ampli. Però pensen —i creim que tenen raó— que encara queden persones d’edat que participen dels prejudicis que Mossèn Alcover combatia fa cent anys, i que els joves que s’han format en català a l’escola i a la Universitat, i per tant no necessiten aprendre una «doctrina» que coneixen bé, poden rebre, al conjur de les paraules apassionades d’aquell gran mallorquí, l’impuls i el coratge que ell sabé inculcar a les minories conscienciades de tot el territori, que es convertiren en militants entusiastes en favor de la llengua.

Hem decidit, per tant, reproduir els textos essencialment lingüístics de l’opuscle de 1982, amb l’afegitó d’uns altres de caràcter més aviat sociolingüístic, que podem considerar de plena actualitat.

Els lectors veuran que fa cent anys, i al llarg de tota la seva vida, Mossèn Alcover va tenir ben clar, i ho va predicar incansablement, que la llengua pròpia de tot el territori de llengua catalana era la catalana, i no cap altra; i va reivindicar per a ella el caràcter de llengua nacional, sense restriccions. Ho feia sense posar en qüestió la divisió politicoadministrativa en Estats: el que rebutjava era la identificació abusiva del castellà com a espanyol. Per això, la seva clara visió d’Espanya com a Estat plurilingüístic i plurinacional (ben d’acord, doncs, amb la Constitució actual) on les diferents nacions que la constitueixen han de conviure en pla d’igualtat, pot servir de guia a les generacions actuals i als seus dirigents: ningú el pot acusar de «separatista», però no hi ha cap nacionalista radical que el deixi enrere en la reivindicació de la llengua com a signe definidor de la nostra identitat.

A. M. (2001).