ESCENA II

MANELIC, NURI i MARTA. Ve de l’interior de la casa.

NURI: Bo, la Marta! Fujo!

MANELIC: No et moguis!

MARTA (a part): Sempre aquesta mossota amb ell! Sempre! Si estés anguniat per mi no li agradaria parlar amb ningú! (Va a la llar i mou el foc, sobre el qual hi haurà una olla. Va arreglant el dinar). Aquest foc…, que sembla que avui ho faci expressament de no encendre’s! De què deuen parlar, ara…? Doncs jo no ho vui que parli més amb la Nuri! (Fa un pas per anar-hi; s’atura). Oh! Déu meu! No li puc manar res jo a aquest home! (Se’n va per la porta de l’esquerra).

NURI: Ja és fora: i nosaltres calladets com si no hi fóssim, oi?

MANELIC: Sí, Nuri.

NURI: Jo estava callada perquè comptava punts. I tu, què feies ara?

MANELIC: Jo comptava…, dies.

NURI: Dies? He, he, he! Que te l’estimes força, tu, a la Marta?

MANELIC: Més que a tot lo del món…! Més; molt més…! Com t’ho diré a tu que ets una nena encara…? Perquè jo a la Marta me l’estimava abans, molt abans de conèixer-la. I me l’estimava tant, que el dia que la vaig veure allà dalt, quan me van dir si m’hi volia casar, vaig respondre: «És clar que sí que la vui!». I li anava a dir an ella… «Vaja, que n’has fet massa de trigar tant temps a venir, Marta!». Si jo t’ho contés tot…!

NURI: Au, conta-m’ho. Conta-m’ho!

MANELIC: Que jo, Nuri, més vegades me l’havia mirada la terra baixa del cim d’aquelles crestes agudes…! I em preguntava, quan lo sol batia per tot aquell bé de Déu de muntanyes, que semblaven muntets de sorra, per a on deu ser la xicota que haig de tenir per dona? I saps què feia per a saber-ho?

NURI: Veiam, digues.

MANELIC (molt trist): Doncs posava una pedra a la fona, donava jo tres tombs tancat d’ulls, feia que espetegués en l’aire la fona, i al llençar la pedra mirava, segur de que cap allà a on cauria aquella pedra hi seria ella, que creixeria aleshores hermoseta com una mata de flors per a mi, per a mi sol! I la pedra queia cada vegada cap a llevant, i la Marta ve d’una terra baixa, encara més baixa que aquesta: de la vora de la mar! Quina malaventura!

NURI: Vaja, home, no ploris! Que jo no vui que ploris! (Renyant-lo com si ell fos una criatura). Ves qui te les feia tirar aquelles pedres! Dolent! I si hagués passat algú per la muntanya i l’haguessis tocat…? (Ella riu). A riure de seguida! De seguida! He, he, he! (Se posa a plorar al veure que ell no riu). Té, ja deus estar content! M’has fet plorar! Malviatge l’home! I jo que no ho sé de què ploro!

MANELIC (per ell mateix, plorant): No van atrapar a ningú, no, aquelles pedres; que m’han atrapat a mi, que les he sentides al mig del pit, i totes!

MARTA (tornant. A part): Encara aquí tots dos! (Cridant-la). Nuri!

NURI: La Marta! La Marta! Té el mocador, té. Que no vegi que plores!

MANELIC (a la NURI, sense pendre-l’hi): No, si jo no ploro; no ploro. (Fent per estar serè i apartant-se).

NURI (a la MARTA): He, he, he! Me pensava que era seu, aquest mocador! Com que sóc tan criatura!

MARTA (amb emoció que no pot reprimir): Nuri…!, que no et vui veure més aquí a casa, ho sents? Que no vui que tornis!

NURI: Manelic, corre; que em treu la Marta! (En MANELIC segueix apartat).

MARTA (tractant de dissimular la gelosia): No és que et tregui jo; sinó que avui estic…, que si enraonen sembla que tot m’ho sento aquí dintre. (Per son cap). Que estic més malalta… (Anant cap al foc i ventant de pressa).

NURI: Té això, té, Manelic, (donant-li el cistell amb lo cabdell i la samarra que està fent), que li ventaré el foc a la pobra Marta. (Això sense ironia. Ell s’ha assegut i no li fa cas, a la NURI, que li pega un copet a l’esquena). Doncs que no m’has sentit, dolentot? En aquest xicot n’hi passa alguna, Marta. (Ha deixat el cistell i tot sobre la taula). Dóna’m el ventafocs.

MARTA: No!

NURI (enjogassada): Dóna-me’l; que tu ja no tens gaire força, que vas per vella.

MARTA (fora de si): Vés-te’n! Vés-te’n! O no em podré tenir! Vés-te’n!

NURI (no comprenent-ho): I ara! I què he fet jo?

MARTA: I si tornes a venir…, descarada…! (Amenaçant-la amb lo puny).

NURI: Doncs no me n’aniré que no m’ho mani el Manelic, que ell és l’home; i mira’t, ell mana!

MARTA: Sí, sí; lo que ell mani!

MANELIC: Nuri: aquí fes sempre lo que et diga la Marta. Vés-te’n; ella t’ha tret perquè ella…, sap treure la gent, que aquí és a casa la Marta.

MARTA (volent-lo fer callar): No, Manelic, no! Per Déu!

MANELIC: Té, això; té; i vés. (Pel cistell i la samarra).

MARTA: Nuri: que ara ja no vui que te’n vagis!

NURI (plorant): Doncs ara me’n vaig!

MANELIC: Sí, vés, Nuri. I, mira: jo t’acompanyaré pel camí.

MARTA (suplicant i volent-lo contenir): Tu no, que tu t’estàs aquí amb mi; que tu, Manelic…! (No pot seguir perquè el MANELIC s’ha quedat mirant-la fixament).

MANELIC (després d’una pausa): Què, jo?

MARTA: No ho sé, Déu meu! No ho sé! (Cau asseguda plorant).

MANELIC (sarcàstic): Que et penses que plora la Marta, Nuri? Riu. Si és més de broma! I jo també ho sóc! I riem tots dos! Sí, Marta, sí, jo amb tu rient com al primer dia i ben ditxosos i plegats sempre! (Emportant-se a la NURI agafada per la cintura. Ella no comprèn res). No hi tornis, no, Nuri. Sols, solets; estimant-nos ella i jo! Sempre, sempre estimant-nos! (Va rient sarcàsticament a l’allunyar-se).