ESCENA V

NURI, TOMÀS, XEIXA, PEPA i ANTÒNIA.

NURI (corrent): L’ermità! L’ermità!

TOMÀS: Ai! Ai! I quina cruixidera als ossos, Xeixa!

PEPA: I doncs, que no ha baixat, aquell pastor? (En TOMÀS s’ha assegut).

NURI: Se diu Manelic. Quin nom més bufó! Fa cabrit, oi?

ANTÒNIA: I que no baixa?

XEIXA: No l’amoïneu, al Tomàs.

TOMÀS: Veureu: el Manelic ja tresca a hores d’ara; sinó que el minyó ha tingut d’ensinistrar a l’home que es queda amb el ramat. Mes digueu a la Marta que no trigarà, no, que ja pot fer tocar les campanes!

PEPA: Anem-hi, i veurem què fa.

ANTÒNIA: Jo davant, jo.

NURI: Jo l’hi diré, jo.

XEIXA (cridant): Aquí totes! De seguida!

TOMÀS: Quan penso que jo l’hauré fet, aquest casament, tinc una mena d’alegria…!

XEIXA: I tanmateix s’hi casarà aqueix pastor amb la Marta, Tomàs?

TOMÀS: Que si s’hi casarà, dius? Si està boig de content, l’home! Pobret! Això per ell és com si tornés a néixer.

PEPA: És que jo he sentit a dir que és un totxorrot.

ANTÒNIA: Sí, sí; un babau.

XEIXA (a part): Jo l’hi haig de contar tot, al Tomàs.

TOMÀS: Babau…! Qui ho diu que és un babau el Manelic? És un àngel de Déu. Tot bondat, i amb un cor! Que prou jo el conec de quan el tenia de rabadà. Això sí, també té el seu geniot, també; que un dia de poc no mata un home.

ANTÒNIA: I com és? Com?

NURI: Jo em penso que deu ser més bonic!

PEPA: Calla, dona, calla.

TOMÀS (molt alegre): Doncs veus aquí que hi he arribat i encara no era ben bé de dia, i me’l trobo encara dintre la jaça voltat dels bens i cantant, l’home. Los gossos quan m’han sentit, quins lladrucs! Jo em penso que al Manelic m’ha pres per una mala cosa, perquè anava a agafar l’escopeta. Compteu quan m’ha vist! S’ha posat a saltar com…, com una daixonses; perquè n’està d’enamorat! (La PEPA i l’ANTÒNIA se’n burlen).

NURI: Pepa; i se salta si s’està enamorat? I com se fa per estar-ho?

TOMÀS (rient): Aquesta m’ha fet riure! Com se fa, tafanerota? Se n’està, vet-ho aquí; que això no s’ensenya ni a la doctrina, ni a estudi, ni…, ni… Se n’està i prou. Si ell m’ha dit que tot lo dia se’l passa enraonant amb la Marta! (Les dones no ho entenen). Sí, sí: per fer-s’hi. Ca! Si té una cabrota que tot lo dia la crida: «Marta, ací! Marta, allà…!». (Tots se posen a riure). I ara sortim a fora, que està per arribar el Manelic. (S’alça per anar a fora).

NURI: Anem!

PEPA (al TOMÀS): Agafeu’s-e.

TOMÀS: Ja puc, ara. (Van cap a la porta).

XEIXA: Espereu’s-e, Tomàs.

ANTÒNIA: Anem, anem. (Surt).

NURI (empenyent a la PEPA): Surt! De pressa!

TOMÀS (a XEIXA): Què hi ha?

XEIXA: Escolteu. Que no hi havíeu estat mai per aquestes terres?

TOMÀS: No, fill.

XEIXA: Ni al mas de l’amo, ni aquí?

TOMÀS: Veuràs: jo menava terres d’un oncle del Sebastià, d’allà vora Figueres. I ja no podia, en bona refè. I el Sebastià m’ha donat l’ermita per mi i la dona. I si tu ja ho saps que fa quatre dies que hi som!

XEIXA: És a dir, que vós no sabeu res de…

TOMÀS: De què? Parla clar, home.

XEIXA: Doncs, clar; veureu. Que si el Manelic és un ximple, com diuen, no es té de casar amb la Marta; i si no ho és, menos.

TOMÀS: Potser sí que t’hi voldries casar tu! Mira’t que ja us conec a vosaltres!

XEIXA: Jo? Ni que me la donessin coberta d’or, a la Marta, la voldria. I mireu: busco amo per anar-me’n, que prou n’hi he aguantat de coses. Mes aquesta pillastrada que ara faran aquí no l’aguanto.

TOMÀS: Digues, digues, que no m’agrada fer mals pensaments.

XEIXA: No ho sé si ho sabeu com va començar aquest tripijoc. Veureu, anem al gra. La Marta, que era una minyoneta, captava pel món amb son pare…, o un que li feia de pare, que això mai ho he vist clar. I el Sebastià…, m’enteneu?, els va fer quedar als dos en aquestes terres, i al vell li va donar, perquè el portés, aquest molí.

TOMÀS: Això ja ho sabia. I ben bé que va fer el Sebastià.

XEIXA: Doncs ho va fer…

TOMÀS: Digues.

XEIXA: Si sembla que no em vulgueu entendre! Doncs ho va fer, vaja, perquè la Marta i el Sebastià…

TOMÀS: Això és mentida! Embusteràs!

XEIXA: Espereu’s-e. I sabeu ara per què la casa?

TOMÀS: Que et dic que ets un embustero! Ho sents?

XEIXA: Deixeu-me dir! Doncs la casa a fi de que la gent no enraoni. Perquè el Sebastià té empenyades les hisendes i els ramats, i els tribunals estan per tirar-s’hi a sobre. I ell per salvar-ho tot s’ha de casar amb una pubilla. Sinó que no l’haurà, la pubilla, mentres que no es crega tothom que s’ha acabat això de la Marta.

TOMÀS: Te torno a dir que això és mentida!

XEIXA: Si lo de la Marta ho sap tothom, aquí!

TOMÀS: Mala llengua! Vés-te’n d’aquí, si no…! (Amenaçant-lo).

XEIXA: Doncs digueu que vós hi consentiu!

TOMÀS: Que jo hi consento…!

XEIXA: Sí, que ho he dit, sí!

TOMÀS: Dolent! Mal escorpit!

XEIXA: Sí, que ho he dit, sí! (Van a agafar-se quan se senten crits fora).