ESCENA PRIMERA

XEIXA garbellant blat. Després PEPA i ANTÒNIA.

XEIXA: Tant se me’n dóna que quedi net com brut, aquest blat. (Buida el garbell i torna a omplir-lo). Té: i que li amargui a l’amo.

PEPA (ve de fora amb un cabàs de mongetes per esclofollar): Déu vos guard.

XEIXA: Bo! Les d’aquí al costat!

ANTÒNIA (entrant): Hola, Xeixa!

XEIXA (indiferent): Hola.

PEPA: Venim a fer companyia a la Marta. Sembla mentida! Lo molí tocant a casa, i si nosaltres no vinguéssim… Oi, Xeixa?

XEIXA (seguint garbellant indiferent): Oi.

ANTÒNIA (cridant): Marta! Marta!

PEPA (cridant): Som les Perdigones. Surt!

XEIXA: No sortirà pas, la Marta. Amb això, si veniu a fer les tafaneres, ja us en podeu entornar, que no hi ha feina.

PEPA (asseient-se): Què vol, aquest? Veuràs: jo esclofollo les mongetes pel sopar. Ajuda’m, Antònia.

ANTÒNIA (a la PEPA): I pregunta-li del casament.

PEPA (a l’ANTÒNIA): Espera’t.

ANTÒNIA: Àpala, dona!

PEPA: Doncs… Doncs, que es casa o no es casa, la Marta?

XEIXA (cantant i garbellant. Burlant-se’n): «A la vora de la mar / n’hi ha una donzella…».

ANTÒNIA (a la PEPA): Torna-hi.

PEPA: Xeixa: doncs que es casa…?

XEIXA: Pepa…!

PEPA: Què hi ha?

XEIXA: Doncs que us caseu o no us caseu, vosaltres?

PEPA: Ves amb què sortiu, ara!

ANTÒNIA: Què n’heu de fer, vós?

XEIXA: Com que ja l’heu passat, lo floret de la joventut… Que l’Antònia ja deu anar pels quaranta. (A la PEPA). I tu, minyona, si fa no fa…!

PEPA: És que no ens n’amaguem cap, nosaltres, d’any!

XEIXA: Quants, doncs, quants?

ANTÒNIA: Ne tenim…, els que ens dóna la gana!

PEPA: Esclofolla, dona! (Fent la carinyosa). Veureu, Xeixa: nosaltres voldríem saber com està això de la Marta…

XEIXA (no deixant-la seguir): No sé què us passa a tots, los Perdigons, que ningú us truca a la porta.

PEPA: És que si jo em volgués casar…! (Cremada).

ANTÒNIA: I jo, ves! Jo que… (Ho han dit les dues juntes).

XEIXA (no deixant-les dir): El vostre germà gran, el Josep, se va casar; i té, viudo als quatre dies. El Nando és solter, i…, res, que a hores d’ara us trobeu per merèixer entre mascles i femelles cinc de la germandat. (Lo volen interrompre. Ell riu). Cinc de despariats, i que s’estan al saltador…, i no n’hi ha de fets. I vaja, que si no es casa la Nuri quan siga més grandeta, se’n perdrà la mena, dels Perdigons. (Se’n torna a garbellar rient desvergonyit).

PEPA: Tot això és de ràbia, Antònia, perquè no s’ha pogut casar amb la Marta.

XEIXA (cantant i burlant-se’n): «A la vora de la mar / n’hi ha una donzella / n’hi ha una donzella…».

PEPA: I que en deveu tenir de verí al cos d’ençà que es va morir el pare de la Marta! Vós us diríeu, és clar: s’ha mort el moliner; ara em casaran amb la molinera. I mireu’s-e: d’això ja fa un any, i us l’espinyeu, el casament, com nosaltres.

XEIXA: Val més que canti. (Segueix cantant).

ANTÒNIA: Que en té poca a la cara…!

PEPA: Esclofolla! Que no veus que l’engreixes?