ESCENA III

MARTA, PEPA, ANTÒNIA, NURI; després JOSEP i NANDO. Les dones creuen que la MARTA sortirà de la porta que està coberta amb la cortina, mes ella ve del molí. Avança cap al mig de l’escena amb lo cap baix, i a l’adonar-se de les dones se fica de pressa per la porta de la cortina.

ANTÒNIA: Té; si ve de les moles! I nosaltres que ens pensàvem…

PEPA: Veiam que ens dirà quan ens vegi.

ANTÒNIA: Jo em penso que resa. (Cridant-la). Marta!

NURI: Si se’n va!

PEPA: Marta! Marta! (Ella se’n va més de pressa).

ANTÒNIA: Som nosaltres! (Ja és fora. En XEIXA se n’ha anat ara cap al porxo).

PEPA (girada cap a la cortina): Veuràs: tant és que facis com que no facis, que hi vindrem, al casament. Poca-vergonya!

NURI: Això! Que n’hem d’apendre de casar-nos, nosaltres.

PEPA: Ara que ho sàpiguen el Josep i el Nando.

ANTÒNIA: Si ja són aquí els germans! (Vénen amb les eines del camp a coll i entren de pressa i cansats En JOSEP i En NANDO).

JOSEP: Ja ho sabem tot, tot. (Ràpid).

NANDO: Aquest vespre es casa. (Íd).

PEPA: Jo ho he sapigut de primer, jo.

JOSEP: Nosaltres, que ens ho ha dit el Perruca.

ANTÒNIA: A nosaltres la Nuri… (La NURI mentrestant fa samarra).

PEPA: Que l’hi ha dit l’ermitana. (Tot molt animat).

NANDO: Doncs al Perruca l’ermità mateix.

PEPA (perquè no cridin): Que ella és allà dintre que s’empolaina!

JOSEP: Doncs ho sabem tot, tot. Veureu: feia dies que l’hereu Sebastià li buscava un marit an aqueixa, i no n’hi trobaven cap que li fes, perquè volia un marit que fos ben bèstia, i més bèstia que tots los de per aquí no el trobaven. I és que volia que no sapigués res de…

NURI: De què?

PEPA: Digues, digues.

JOSEP: Doncs l’ermità, que no pensa mal, va dir a l’amo que coneixia un minyó que és pastor, i que no s’havia mogut mai de la vora dels moltons allà pels camins de les Punxales, i que era un tros de pa. Al sentir-ho l’amo va esclafir a riure, perquè ja el coneixia an aquell beneit de pastor. Com que era d’ell lo ramat que guardava! I va dir al Tomàs que, si ell s’hi avenia, ja li feia peça. I no sé com s’ho van engiponar que, tot d’amagat, aquests dies ja la Marta l’ha vist an ell i ell ja l’ha vist a la Marta, i tot està a punt per avui. Afigureu’s-e si és rucàs el Manelic! Li diuen Manelic, sabeu? Doncs afigureu’s-e si ho és, de rucàs, que amb prou feines ha vist quatre persones en sa vida, i encara mascles, que de dones…, potser ni la ferum n’ha sentit, de les dones.

PEPA: Eh, que sembla mentida, Antònia, que hi hagi xicotes que es casin aixís?

NURI: Pobra Marta! Ai, ai! Doncs a mi m’estima força la Marta! I fins un dia, plorant, me va dir que era igual que jo quan era petita.

PEPA: Com tu? Quant pagaria! Vés dient, Josep, corre.

JOSEP: Veureu: ahir va sortir de l’ermita el Tomàs a buscar al Manelic perquè es casin tot seguit que arribi. Que no l’han volgut aquí fins al casament perquè no s’enteri de res. (La NURI vol replicar i no la deixen).

PEPA: I com ho saps…?

JOSEP: L’ermità, a l’anar ahir cap a les Punxales, s’aturà a beure al mas Perruca, i tot satisfet ho va contar a l’hereu Perruca, i el Perruca an a mi. Oh! I que ho va contant a tothom d’aquestos volts! I que aquí no s’ho pensen, i es trobaran que vindrà una gentada al casament.

PEPA: I quin paper més lleig que fa, l’ermità! Ecs!

JOSEP: És que el Tomàs no ho sap, tot això del Sebastià i de la Marta… Que no ho veieu que fa quatre dies que el pobre vell té l’ermita?

ANTÒNIA: Doncs jo ho diré tot, i no es farà el casament.

JOSEP: Reïra de…! Sí, xerreu, i l’amo que ens prenga la casa i les terres!

PEPA (a l’ANTÒNIA): Nosaltres mudes.

NANDO: Res, res; ja s’ho trobaran.

JOSEP: L’amo tot ho fa bé, que és l’amo! Ho sentiu, ruques?

PEPA: A qui dius ruques! Tu sí que ets ruc, tu! (Segueixen insultant-se tots).

NANDO: La Marta!

MARTA (cremada i plorosa): Fora tothom d’aquí! No vui veure a ningú!

PEPA: Si ja ho sabem tot, dona.

MARTA: Que us en aneu, dic.

JOSEP: És que nosaltres veníem…

MARTA: A casa vostra! (No es mouen). Que us en aneu! Doncs…! (Agafant eines, cabassos i tirant-los-hi tot cap al porxo). Teniu! Tot! Tot! Aneu! Aneu! (Se’n van replicant).

PEPA: Ai! Les mongetes! (Arreplegant-les de terra).

NURI: I jo també, Marta! (La MARTA no s’hi ha fixat, en ella).

PEPA: Ajuda’m, Antònia. (Per les mongetes).

MARTA: Tots! No vui ningú! Fora!

NURI: Si sóc la Nuri! (Los altres ja van desapareixent).

MARTA (carinyosa): Tu, Nuri! Vine; fes-me un petó! Té i té. (Besant-la i plorant). Deixa’m! Deixa’m!

NURI (sortint): Pobreta! No sé què deu tenir! M’ha mullat la cara!