Estructura i acció dramàtica

Maria Rosa té una estructura convencional, amb tres actes que es corresponen, respectivament, amb el plantejament, el nus i el desenllaç de la història. Cada acte es troba constituït per una sèrie d’escenes (catorze el primer, quinze el segon i onze el tercer), que acompleixen dues funcions: primer, creen situacions que fan avançar l’acció dramàtica i, després, algunes d’elles serveixen per a trencar la cruesa i la intensitat de l’obra. Aquest darrer aspecte és important, perquè Guimerà sap compensar molt bé els diferents moments dramàtics: incorpora escenes narratives —quan Maria Rosa explica com va conèixer Andreu— o quasi còmiques —les baralles de Quirze i Tomasa— que rebaixen l’atmosfera de tensió.

En el primer acte, se’ns donen tots els trets ambientals i de caracterització de personatges que es mantindran al llarg del drama. Sabem que Andreu, el marit de Maria Rosa, ha estat acusat de l’assassinat del capatàs i, també, que el culpable és Marçal, que ha preparat les proves per acusar el seu pretès amic. Maria Rosa lluita perquè es faci justícia i Marçal espera que tot li sigui favorable per aconseguir la dona que estima.

Situats «en l’època actual», l’ambient en què es mou la vida dels treballadors de la carretera és miserable. Les acotacions parlen d’una «casa pobríssima» i d’una «casa molt pobra, quasi barraca». Són homes i dones que viuen de treballs eventuals, que no tenen instrucció, només la Maria Rosa sap llegir i escriure —recordem les escenes de les cartes—. Viuen en unes condicions laborals de gran duresa. Així, Tomasa diu a Badori, quan s’incorpora a la brigada de peons: «Noi, mudaràs la pell, com les serps, i t’hauràs d’entaforar en una cova… que si un hom no es torna bestiola és un voler de Déu. Oi, Quirze?». També estan sotmesos a les arbitrarietats i als interessos de l’empresa que els paga les quinzenes quan i com vol. Podríem interpretar, doncs, que aquesta situació penosa i explosiva ha d’acabar sent un dels conflictes centrals de la història. De fet, l’assassinat del capatàs es va produir després que s’enfrontés violentament amb els treballadors, perquè «[…] ens havia rebaixat el sou de la quinzena sense dir-nos-ho abans», diu Marçal.

La realitat, però, és que quan es produeix la fi de l’acte primer comencem a endevinar que el desig amorós té poc a veure amb el cobrament d’unes quinzenes, encara que siguin vitals per a sobreviure. Efectivament, Guimerà crea un contrast, molt ben resolt des del punt de vista dramàtic, en l’escena de la carta que anuncia la mort d’Andreu. D’una banda, tenim els treballadors alegres i entusiasmats, perquè els paguen els diners que els deuen; de l’altra, se’ns presenta la imatge tràgica de Maria Rosa, que plora la pèrdua del marit i que té a prop en Marçal que veu arribada la seva hora, l’hora de la paga que realment li interessa —com insinua Gepa, jutge vigilant i acusador implacable—. A partir d’aquest moment podem entendre que el conflicte passional serà el centre de l’acció dramàtica i marginarà qualsevol altra problemàtica.

En el segon acte constatem el paper central que va agafant el conflicte passional, mentre que la problemàtica social arriba al seu punt més àlgid, però alhora simptomàtic de la seva pròxima resolució. Han passat quinze mesos des de la mort d’Andreu i les quinzenes s’endarrereixen novament: «que ja ens en deuen tres». Una comissió negociadora exigent o l’ús de la violència són descartades com a respostes davant de la injustícia. La proposta de la vaga ni tan sols s’arriba a plantejar. Ben al contrari, es potencia una actitud de diàleg a través de la realització d’una carta que exposi la situació difícil que travessen els treballadors. Ingènuament, es vol «tocar el cor dels contractistes». El respecte i, sobretot, la por de perdre un lloc de treball molt fràgil sembla que són els factors que condicionen el col·lectiu. Mitjançant aquesta situació dramàtica es posa en evidència la creença de l’autor que amb una actitud pacífica i dialogant és possible arribar a solucionar els problemes socials. Guimerà sempre va somiar en la utopia de superar els conflictes de classe mitjançant la fraternitat. De fet, la problemàtica social es tanca amb un final feliç a l’inici del tercer acte:

GEPA: Ens van dir: el dia que s’acabi la carretera cobrareu l’endarrerit i el corrent. Doncs nosaltres l’hem acabada i ells han complert la paraula.

Mentrestant, al llarg del segon acte, Marçal i Maria Rosa són totalment aliens al desenvolupament de la problemàtica social. Fins i tot, Marçal explica el seu desig amorós per Maria Rosa a través de la carta que ella ha d’escriure per plantejar les queixes dels treballadors. Aquest moment és una clara demostració de com Marçal incideix en l’acció dramàtica: anul·la el protagonisme col·lectiu i fa valer el seu desig individual. L’expressió de la voluntat posada en la construcció de la carretera es converteix en un recurs hàbil per a confessar i declarar la passió amorosa per Maria Rosa:

MARÇAL: Sí, sí. «Nosaltres tenim voluntat a la carretera…». (Convertint a poc a poc lo que dicta en apassionat). Escriu: «Per ella ho donaríem tot…». (Ella anirà escrivint; després quedarà amb la ploma sobre el paper i el cap baix escoltant). «Fins la sang de les venes, un hom donaria, perquè… perquè no es té cap culpa si es posa la voluntat; i la voluntat ja hi és posada d’ençà del dia… del dia que es va començar la carretera. 1 després, al veure-la tan sola un se deleix per donar-li la… ventura; perquè ella no ha fet cap mal a ningú per passar tantes penes; i en canvi d’una estimació per tota la vida… un voldria que… més enllà… quan ella volgués, fos, davant de Déu, la meva muller, perquè, Maria Rosa, jo t’estimo!…». (En MARÇAL l’ha agafada pel braç a l’acte que ella s’alçava per fugir).

Ara, la passió de Marçal per Maria Rosa és clara i definida, ha esclatat amb tota la seva força, i quan ell aconsegueix de comprometre-la, la fugida que ella pretenia ja no és possible. La Maria Rosa d’aquest acte ha esdevingut una dona complexa, que lluita amb forces interiors que la porten vers Marçal. Experimenta per ell una atracció sexual, però el record del marit mort actua com a fre. Alhora, endevina alguna cosa estranya en aquell home que la desitja i l’estima. A la fi de l’acte, amb l’efectisme habitual d’aquests moments dramàtics, es remarca la solitud i l’assetjament que pateix Maria Rosa: Marçal l’ha compromès amb mentides, Quirze la maltracta amb violència perquè creu que l’ha enganyat i el grup de treballadors celebren la situació creada com una victòria d’un rival sobre l’altre en la seva lluita per la dona.

El tercer acte centra l’acció dramàtica en el casament entre Maria Rosa i Marçal, i en les conseqüències que provocarà. Entrem plenament en el terreny del conflicte passional. La incompatibilitat del desig amorós de Marçal amb el sentit de la veritat i de la justícia posarà en marxa una sèrie de situacions que conduiran al final tràgic. Maria Rosa constata la naturalesa veritable de Marçal i ell és conscient d’haver actuat sense escrúpols per aconseguir la satisfacció del seu desig:

La convenció del vi de les bodes s’integra en el desenvolupament de l’acció i esdevé element capital de la força poètica i tràgica del moment dramàtic. La potenciació simbòlica vi / sang vessada actua sobre Marçal i Maria Rosa d’una manera definitiva. Ella vol saber, ell confessa i la veritat dóna raons al braç executor de la justícia i de la venjança. El final de l’acte remarca, també, el protagonisme de Maria Rosa. Ara és l’heroïna tràgica que actua amb contundència. Mata Marçal i assumeix amb solemnitat el seu gest davant de tothom:

MARÇAL: Mireu’s-el! Sí que ho era, sí, l’assassino del capatàs. I va perdre l’Andreu! Jo els he venjat Jo; jo l’he mort!

Marçal es resisteix a perdre-la, enmig de la seva agonia: «En MARÇAL subjecta el vestit de la Maria Rosa movent-lo en l’agonia i murmurant paraules». Però, ara, la fermesa de Maria Rosa és absoluta. Es desfà del contacte amb aquell home i el condemna: «A l’infern! Maleït sigues!». I és, en aquest últim moment, quan s’imposa la humanitat de la dona commocionada per tot el que ha passat. Se sent «horroritzada» i s’abraça al germà. Una reacció emotiva que la retorna al món dels mortals i que li fa perdre la rigidesa tràgica.