MARIA ROSA: Com que sí, que l’havia passada amb mi.

QUIRZE: Bé, no en parlem més, d’això.

MARIA ROSA: Ves si jo no ho sabré si es va moure de casa aquella nit!

TOMASA: Bé, dona: tu t’adormiries i aleshores se llevaria l’Andreu.

MARIA ROSA: L’Andreu no ha fet cap mal! Ho he jurat davant d’un santcristo^[030] i davant del senyor jutge, i ho juraria cent vegades més. Fins que em trobés al punt de la mort, que ho juraria!

MARÇAL: Jo de tu diria lo mateix encara que em fessin miques.

MARIA ROSA: Mireu’s-e que jo no puc sentir-ho, això! Tothom, i sempre, sempre contra el pobre Andreu! Valdria més que l’haguessin mort de seguida i a mi amb ell, que no patiríem tant. Aquella nit! Justament aquella nit!… Si me’n recordo com si fos ara! Se va fer fosc, i més fosc, i no venia a sopar, l’Andreu: a mi em matava l’angúnia! A l’últim me’l veig venir, i jo, quina alegria! I ens posem a sopar com cada vespre. Ell treballava… per mi i per ell, a la carretera. Ja ho sabeu, que no érem rics; mes de feliços!… no n’hi havia cap al món que ho fos com nosaltres! Doncs sí; me va semblar que estava un xic tristot aquell vespre, i si és no és encès de cara. Jo que li dic: «què tens, Andreu?». I ell aleshores me va contar que s’havia barallat amb en Ramon, el capatàs, i que ell havia rebut una garrotada al cap. Compteu, jo!… Deixo el plat de seguida, m’hi assec a la vora i li poso el cap a la falda; aquí, i com el caparró d’un nen, de pertot el mirava! Hi tenia un trenc, i en un manyoc de cabells la sang presa. No era res; mes jo rient i jugant com una boja, li vaig xopar el cap amb aigua fresca i li vaig embolicar amb un mocador, mateix que una dona. An ell ja li havia passat la malícia al capatàs i reia com jo estrafent la cara i fent-me l’ullet… Que érem ditxosos! I es ficà al llit amb mi, i no es va moure del meu costat, no! Al matí, quan anava a llevar-se per tornar a la feina, trucaren. Jo em vaig tirar unes faldilles, i a obrir de seguida. «Qui demana?». «Obriu en nom de la llei!». «Aquí és a ca l’Andreu». «Obriu! Obriu!». I pegaven cops de culata a la porta. Obro tota espantada i entren uns mossos de l’esquadra, i amb ells uns homes tots negres, que un era el senyor jutge. L’Andreu ja s’havia llevat. «De qui és aquest mocador?» em diuen; i ens en ensenyen un tot rebregat i brut. «És nostre» jo faig, i l’Andreu també. Mentrestant els mossos de l’esquadra regiraven nostra pobra casa; sota el matalàs, a la cuina, pertot. A l’últim vénen amb un ganivet que van trobar per terra. L’obren: era ple de sang. «El coneixes?» li diuen a l’Andreu. «No. No» crido jo també, «mai hem tingut armotes!». No ens escolten: diuen que l’han trobat a l’entrada. Nos empenyen al carrer. Quanta de gent mirant-se a l’Andreu! Els mossos de l’esquadra se’ns emporten carrer amunt i després camí avall; i la gent seguint-nos, i les criatures venint corrent a mirar-se a l’Andreu de ben a prop i fugint esparverades! De cop, al davant nostre, un mort enmig d’un bassal de sang; i feren que l’Andreu se’l mirés de fit a fit, i li donaren aquella arma perquè l’obrís tot mirant-se el mort. I com el pobret se posà a tremolar i l’arma li caigué de les mans, el senyor jutge es girà als altres senyors satisfet, i vaig sentir que la gent deia: «És ell, és ell, l’assassino! S’ha traït». «No!» vaig cridar abraçant-m’hi. «No ho ha sigut, no!». I em vaig ajupir a terra, i vaig collir aquell ganivet, i com boja el vaig posar a les mans de l’Andreu, que ni em veia. «Té, i aguanta’l ferm, fill meu, que et volen perdre!». I ell tremolava de cap a peus, i entre els dos el sosteníem, aquell ganivet que feia por!… Mes, un d’aquells homes m’apartà de l’Andreu. «És l’assassino! És l’assassino!». I el lligaven, i ell me mirà plorant; i jo hi vaig córrer volent-li desfer amb les ungles i les dents aquelles cordes! I no me’n tragueren, d’allí, que me n’arrencaren! «Maria Rosa» cridava l’infeliç, «Maria Rosa, jo no he sigut! No t’ho creguis!». I vaig caure rabiosa, mossegant-me els braços i els punys a mi mateixa. I no sé res més; que vaig quedar com morta. (Cau abatuda en una pedra. La TOMASA s’hi acosta).

GEPA: No sé per què li deixeu contar aquestes coses.

QUIRZE: S’empenya en parlar-ne, i després, té.

TOMASA: Vaja, dona, no ploris. Mira’t que avui mateix hem de prendre els trastets per treballar a cinc hores d’aquí.

QUIRZE, amb afecte: Tomasa: deixa-la que plori.

TOMASA: Quan fa la senyoreta la mataria; però quan es posa aixís… vaja, que no hi puc fer més. (Arrenca en plor fort. Vol tornar a acostar-s’hi).

QUIRZE: T’he dit que la deixis.

TOMASA, a mitja veu als altres: I és tossuda, mireu’s-e! Que no ho ha fet ell! I que no ho ha fet ell! Veureu: al pobre li havien clavat una garrotada. Oi, Marçal?

MARÇAL: Això mateix.

MARIA ROSA: També el capatàs te n’havia clavat una, MARÇAL, i ningú t’ha dit assassino.

MARÇAL, ràpid: És que el ganivet era a casa vostra.

MARIA ROSA: L’havien tirat per sota la porta.

MARÇAL, ràpid: I el mocador, digues?

MARIA ROSA: No ho sé… Algú que ens l’hauria pres.

MARÇAL, satisfet: Ah!

QUIRZE: Vaja, dona; deixa-ho córrer. Vés a estendre la roba, vés.

MARIA ROSA: Ah, si jo descobrís qui va matar al capatàs, i ha perdut a l’Andreu!… i a mi mateixa! (Tornant a prendre el cove, mes no carregant-se l ara al cap). I el cor m’ha dit sempre que jo ho sabré algun dia. Mireu: no tinc forces per a res. Nostre Senyor m’ha fet ben poca cosa; ara mateix rentant m’he girat aquesta munyeca…^[031] Mes d’esperit sí que en tinc, sí; i estic segura que algun dia em té de valdre! Anem a estendre. (Surt per la dreta).