TOMASA, que ve de la cuina: He fet un allioli que us en llepareu els dits. Sembla argamassa, d’espès.

MARÇAL, a la MARIA ROSA: Vesteix-te de pressa, que és tard. Jo també em vaig a mudar.

MARIA ROSA, corrent a la calaixera: Sí, sí.

MARÇAL, a part: Diu que tot m’ho perdona. Quan una dona s’entrega… Fins lo que vaig fer a l’Andreu, me perdonaria! (Se’n va).

TOMASA: Noia: no hi podré venir, a l’iglesia, jo. Qui es cuidaria d’això… i de parar taula. (Pausa). Ja ho has sentit, lo de l’allioli? Que no parlo amb ningú jo? (La TOMASA ha tancat la porta del carrer).

MARIA ROSA: Sí; vés dient; vés dient. Jo avui estic… (Se comença a despullar).

TOMASA: Que vols que et pentini?

MARIA ROSA: Ja el tinc bé, el cabell.

TOMASA: Ànsia, doncs! I si vols res, crida’m. Ei, posa’t ben bufona. (Va a la cuina).

MARIA ROSA: Quan més de pressa enllesteixi, millor. (Pausa. S’asseu baixant el cap, com si estigués cansada de vestir-se). Ai, Senyor! Avui no dec parlar del pobret Andreu! (Se torna a alçar). Estar-me’n de parlar d’ell no costa gaire: lo que costa és no pensar-hi. (Al posar-se les faldilles negres). S’han tornat roges, aquestes faldilles. Les vaig estrenar el dia… Per una dona com jo, massa bé que estan! El mocador del coll deu ser aquí dintre… (Obre un calaix; no hi és. Busca un altre). Serà en aquest altre. Què és això? No sé… Mare de Déu!… És la brusa de l’Andreu! La més velleta que tenia! La que jo m’estimava més de totes. On és aquell pedaç?… Aquí. És d’unes faldilles meves dolentes; de quan veremàvem. No s’hi diu gaire, sinó que ell va voler-lo!… (Arrenca en plor). Jo no la donaré mai, mai, aquesta brusa ni se la posarà aquest home! (Corre a amagar-la al calaix, i al sentir que ve la TOMASA treu el mocador del coll i se’l posa de qualsevol manera).

TOMASA: Quina oloreta, eh? Els talls de pollastre salten a la cassola que sembla un ball a plaça! Vine, que ho veuràs. Si el portes a la guerjé^[077] el mocador! Tomba’t, que te l’adreçaré. Ja està.

MARIA ROSA, molt atrafegada. A part: Ara la mantellina. Aixís, aixís!

TOMASA: No tan endavant; deixa.

MARIA ROSA: Ja està bé; de qualsevol manera.

TOMASA: Tu mateixa, noia. (A part). Perquè es casa dues vegades se torna més orgullosa! Com si les dones que no ens quedem viudes hi poguéssim fer res, en això. (Torna a la cuina).

MARIA ROSA, mirant-se al mirall. A part: Se’m coneixerà que he plorat, i tothom… Jo pogués riure força tota la vetlla!… Si em sembla que vaig a un enterro… Tota negra… (Pausa). I aquella pobreta brusa que em crida… (A l’acte que vol anar cap a la calaixera truquen. Dubta, i a l’últim va a obrir perquè tornen a trucar. Alt). Quina pressa! I ara, estiguem alegres! (Amb pena i rient a l’obrir).