29

Tant avui com el dia que vam passar en Romeu Pérez de Argenta tenen característiques similars.

Primer, els «rulos» ens esperaven, sabíem que passàvem algú important per ells, per tant estaven avisats. Algú els va dir a qui portàvem i quan el portàvem.

I segon, els «rulos» anaven per davant nostre. No hi ha gaires camins, per tant, he de suposar que tenen algun tipus de refugi entre les muntanyes on passen la nit els dies que volen anar de caça major. No he recorregut tants cops les muntanyes com per poder esbrinar on s’amaguen.

Prou bé ens n’hem sortit fins avui.

En una estona parem per descansar, no és una parada prevista, però les emocions són molt intenses i cal recuperar-nos. Els «paquets» ens miren amb una barreja de por i desconfiança. No saben que dir. Jo tampoc sé que dir. No queden gaires arguments. Acabem de matar sis persones davant d’ells, encara que ha estat per protegir-los. La gent que passem no estan preparats per aquestes adversitats, però qui ho està?

Ells veuen que encara estem nerviosos, que escoltem el camí, que mirem a dreta i esquerra, davant i darrere. En aquest darrer tram jo he anat uns cent metres davant la comitiva, en Lucas ha estat atent al camí que deixàvem enrere. Això ho veuen i ho noten. Portem els fusells d’assalt penjant, sempre preparats.

Tornem al camí, vaig al davant, uns cent metres, més o menys. Ja són més o menys dos quarts d’una quan sento que ve algú. En aquest punt no hi ha gaires amagatalls. Em preparo per disparar.

Veig que són la Cristina i la Marta, les passadores, per aquest camí? Que estrany.

—Bon dia! —Els dic a mode de salutació.

—Martí! —Diu la Cristina com si fos una sorpresa veurem per aquest indret, quedo ben parat.

Veig la sorpresa en la cara de totes dues. No sé si estan més sorpreses elles de veure’m o jo que s’hagin sorprès en veure’m. També miren l’arma que duc penjant, relacionen aquestes armes amb la patrulla.

—Alguna cosa no va bé —afirmo.

—Ens han dit que prenem aquest camí, que en Lucas i tu havíeu tingut problemes. També deien que no sabien on éreu —diu la Cristina.

—Quan us ho han dit això?

Ara mateix tinc la mosca al nas.

—Aquest matí, en Ramir. Diu que en Javi l’ha trucat. Ha dit que tornéssim per aquest pas, que el camí principal no era segur i que no sabien si us havien agafat. I que feu amb aquestes metralladores?

Ara ja no entenc res. Com sabia en Javi que anava a tenir problemes?

La resta de la comitiva s’apropa. Tots estan inquiets, la família que duem, nosaltres dos i elles dues.

—Al seu propietari no li cal i a mi em farà servei —els dic assenyalant el fusell d’assalt—. Feu-me un favor, no digueu a ningú que ens heu vist, ni tan sols a ningú dels nostres. A ningú.

Totes dues fan cara d’astorades, de no saber que fer ni que dir. Ho repeteixo:

—A ningú!

Les dues assenteixen.

—Per si no ens torner a veure —els dic— penso que sou molt valentes i que hi ha molt poques persones com vosaltres. Cuideu-vos. Estic convençut que les coses es precipitaran, aneu amb compte i eviteu que us detinguin.

Els faig dos petons a la galta a cada una i començo a caminar direcció França. En Lucas repeteix el comiat i tots continuem.

Queden una estona aturades enmig del camí veient-nos marxar, esperant perdre’ns en la distància.

De cop sento crits, veig com la Cristina i la Marta surten corrents cap a nosaltres, sento trets, un altre cop tot és molt confús. Les veig córrer cap a nosaltres mentre en Lucas i jo posem les armes en posició i cridem «A terra!!!» a la família que protegim. Mentre a cua d’ull veig que es tiren a terra veig com les dues passadores es desplomen a terra entre crits i ganyotes de dolor i començo a disparar cap als «rulos» que venen cap a mi i que tot just perseguien i disparaven a les dues passadores.

En Lucas i jo disparem una rafega drets enmig del camí, de cop i volta no tinc més bales. En aquell instant noto un dolor terrible a la pell de l’espatlla acompanyat d’una cremor que s’endinsa a la pell. Em llenço a terra mentre agafo un altre carregador. Veig en Lucas caient a terra. Carrego ràpidament i torno a disparar endavant uns deu o dotze trets.

De cop s’ha fet el silenci. Em desempallego de la motxilla i em poso de genolls. Miro al meu voltant.

La Maria Rosa, en Carles i el seu fill Martí aixequen el cap per veure la situació. Els faig un gest demanant que no s’aixequin. No es mou ningú més. M’aixeco i vaig cap als «rulos». Són quatre, estan a terra, hi ha dos que gemeguen. Se’ls ha caigut la boina tenen el cap descobert que deixa veure pentinats elaborats amb formes a dues alçades de tall. M’apropo pensant que mal guanyats pentinats. Dos trets al cap, vaig cap als altres dos i repeteixo l’operació.

Ja en portem deu. Tota la patrulla. Però la Cristina, la Marta i en Lucas resten immòbils a terra.

Tinc dolor a l’espatlla, la pell em crema, però només la pell. Vaig primer cap a en Lucas, l’han encertat al cap, no hi ha res que puguem fer, noto una mena d’angoixa que va creixent dins els meus budells i puja des de l’estómac a l’esòfag. Vaig cap a la Cristina i la Marta. Caic de genolls a terres davant d’elles. Tenen forats de bala al cap i a les cames. La sang tenyeix els seus cabells abans de color fosc.

La Cristina i la Marta eren més joves que jo, mai els vaig demanar l’edat, suposo que estarien entre els trenta i els quaranta, eren morenes, eren esportistes, eren simpàtiques, eren agradables en el tracte, eren, eren. L’angoixa que ha pujat des dels budells explota en forma de plor, no puc aturar-lo, és com si les càrregues que duc a l’ànima haguessin mutat en forma liquida i estiguessin vessant en forma de llàgrima. La Maria Rosa, en Carles i el petit Martí estan astorats veient l’escena, han vist moltes coses d’un temps fins aquí, però no s’havien trobat mai amb aquesta situació, avui han vist tretze morts i ha vist el dolor.

M’he de refer. La primera obligació del missatger és salvar el correu. Prenc la motxilla a en Lucas, trec tot menys el seu correu i vaig a buscar les motxilles de les passadores. Arreplego les seves saques a la motxilla d’en Lucas.

Demano ajuda a en Carles.

—Si us plau, ajudem a apartar els passadors del camí.

Els duem un a un cap un petit desnivell i allà endrecem els seus cossos.

Començo a buidar butxaques, dels «rulos» amb els anteriors no ho havíem fet. Els prenc tots els telèfons mòbils i tot l’efectiu. Demano a en Carles que porti la motxilla d’en Lucas i accepta.