28

Parem per agafar forces. Entrepà beguda i fer les necessitats. En Martí no vol fer pipí, son pare li diu que potser millor fer pipi ara, jo li demano que ho provi per així evitar aturar-nos més endavant. Continua sense fer cas, els dic que tant és, ja pararem quan tingui ganes, al cap i a la fi, jo també tinc una edat i segurament hauré de parar també.

Continuem. Mai un pipí ha estat tan providencial. El nen diu per fi que té pipi, els recomano apartar-nos del camí principal. Fem una mica de fressa en caminar pel pendent i sento un soroll estrany, un so gutural, com si fessin fer silenci un animal. Els faig aturar-se tots. Ens quedem petrificats. Ens han preparat una emboscada. No puc veure quants són. No puc veure on són. Tinc el cos glaçat.

Per fi els senyors de la guerra comencen a aprendre a utilitzar el factor sorpresa.

Miro en Lucas, en veu molt baixa diu:

—Que fem?

—Esperen que passem pel camí. No farem pas això.

—I?

Penso les opcions que tenim. Si intentem sorprendre’ls, ho tenim complicat, sobreprendríem dos com a molt, la resta sentiran els trets. Només hem sentit un soroll gutural d’un ésser humà. No sabem quants hi ha i tampoc si són ells. Podríem rodejar-los i continuar endavant, però no sabem quantes emboscades hi ha, potser aquí hi ha un grup i més endavant un altre, tot i que a poc tros hi ha un camí alternatiu, el que vam agafar el dia de tornada de pelar l’altre patrulla. Podem tornar enrere, però alguna cosa em diu que si avui ens esperen, és perquè algú els ha dit que passaríem avui. Si tornem, no estarem segurs enlloc, si volem que aquests tres sobrevisquin cal dur-los a França com més aviat millor.

Un altra opció és fer veure que caiem en el parany i quan treguin el cap fer una bona escabetxina.

—Lucas, —dic jo— que et sembla si només un de nosaltres dos va pel camí, L’altre espera amagat i quan els «rul·los» treguin el cap, a trets.

—Sí, però qui va al camí?

—Jo mateix —li dic.

Explico el meu pla en veu baixa, tots tres queden esfereïts, paralitzats per la por. No estaven preparats per aquesta merda. En Lucas em mira.

—Aniré sol fent comèdia, no queda un altre. Vosaltres tres —dic senyalant la família— quedeu-vos aquí. Us estireu a terra i no ens tingueu en compte el que està a punt de passar. Si ens pelen, torneu a cal Jaume. No hi ha més.

En Lucas i jo allarguem el cap, no veiem res. Pugem uns metres intentant no fer soroll. Ara, veig un, dos i tres. Estan a la banda esquerra del camí en direcció França, com nosaltres, ens esperen per la seva dreta, estan amagats entre els matolls. Desconec quants hi ha a l’altre marge del camí. En aquest punt, el camí és una mica ample, un metre i mig aproximadament i queda com enfonsat entre dos talussos.

—Seran tots tres per a tu —li dic a en Lucas.

—Des d’aquí els tinc a tir.

Jo baixo cap al camí.

Torno camí enrere. Em despenjo la motxilla i trec el revòlver i els dos carregadors extra que encara conservo, Em guardo els carregadors a les butxaques del pantaló, em penjo el fusell d’assalt sobre l’espatlla dreta. Inverteixo la posició de la motxilla i em situo sobre el pit la part que va a l’esquena. Passo la nansa que per posició hauria d’anar sobre l’espatlla esquerra sobre la dreta. Així mig oculto el fusel d’assalt, gràcies a les seves mides reduïdes. Prenc el revòlver amb la mà esquerra, sóc dreta i amb l’esquerra no tinc punteria, però ara mateix, això només ho sé jo.

Amb el revòlver disparo tres trets a un arbre, espaio els trets amb una cadència d’uns cinc segons. Quan he acabat surto corrents d’una manera maldestre, parant, mirant enrere, caient, ocultant-me rere els arbres, sempre pel marge esquerre del camí, intentant dificultar la visió dels tres que en Lucas té controlats i obrint el meu camp de visió als del marge dret del camí, encara que hi ha risc que em pelin aquests. Continuo portant el revòlver a la mà esquerra i el fusell d’assalt a la dreta mig ocult.

En arribar al punt de l’emboscada tot va molt ràpid.

Sento crits, volen que m’aturi.

Una veu:

—Alto! Para! Para!

Sento trets. Veig dos caps que han sortit del seu amagatall al marge dret del camí, llenço la motxilla i disparo, uns deu o dotze trets cap a un i altres deu o dotze cap a l’altre. No sé quantes bales queden, estic massa al descobert. Més trets, de cop sento que una bala trenca l’aire prop meu. Veig un altre cap que es mou, disparo les bales que queden al carregador.

M’oculto rere un arbre i canvio el carregador, he deixat un grapat de casquets escampats pel camí. Sóc ajupit rere un arbre, encara sento trets. Trec el cap per mirar cap al marge dret del camí en sentit França. Ja no veig moviment. Si queda algú, s’ha amagat. Surto al camí i busco un arbre que està a un metre del camí a la dreta i que em permetrà estar a cobert i veure que hi ha al marge esquerre.

Tampoc hi ha moviment. Crido:

—Lucas!

No hi ha resposta.

Merda. Si han pelat en Lucas, el que ho ha fet estarà amagat esperant que jo surti a camp obert. O alguna cosa pitjor. Torno a provar-ho:

—Lucas!

—Martí! —És la veu d’en Lucas— per aquí no queda cap!

—Bé.

Pujo cap a les posicions dels tres del marge dret. Ja descansen. Rapinyo tres carregadors plens. En Lucas fa la feina pel seu marge. Vaig a trobar-lo.

—Apartem més els cossos? —Pregunta en Lucas.

—No, anem, ràpid. La patrulla són deu, aquí teníem sis, queden quatre en algun punt del camí. No anirem pel camí principal, segur que ens esperen.

Anem a cercar la Maria Rosa Gonzalez i família, estan ben espantats, els donem presa, cal continuar i trencar cap al camí alternatiu com més aviat millor.

—Torno a tenir pipí —diu el nen espantat.

—Ni pipi ni hòsties —em surt de l’ànima, des del mateix fons de l’ànima cap a la gola i es canalitza amb una veu que encara el fa tremolar més—. Ara no és moment. Farem pipí a l’altre camí.

Avancem, en tres-cents metres trobem el trencant i fem pel camí que quasi ningú utilitza. Més llarg, més sinuós, i avui més segur.