19

No hi ha una reixa, ni una ratlla pintada a terra, no hi ha res, però és la frontera. Simplement ho sabem. No és més que una línia imaginària que discorre entre pedres plantades en la muntanya. La línia que separa el passat del futur, la persecució de la llibertat, el règim de la por de la República, la foscor de l’esperança.

Quan travessem aquella línia imaginaria estarem en un altre país, teòricament serem immunes, però com no hi haurà ningú que vigili, estarem ben bé igual, desprotegits.

Farem una parada tècnica després de creuar.

Travessem la frontera.

—Ja som a França —anuncio—, però això encara no ha acabat.

Seguim caminant.

Ens apartem del camí i ens aturem en una petita clariana. Tenim la sort que en aquests trams hi ha vegetació que ens protegeix.

No tinc gana, només set, en Lucas tampoc està gaire animat. En Romeu fa el seu àpat mentre emet algun gemec encara adolorit del xec d’hòsties que li ha caigut. A mi no m’entra res. A en Lucas sembla que tampoc. Ho intento, he de menjar alguna cosa, encara que sigui poc, queden hores de viatge.

—És el primer cop que has de prémer el gatell contra algú?

Li pregunto jo.

—Si —respon amb cara trista.

Et pots escalfar per una baralla o per alguna cosa que t’ofengui, pots desitjar fer cops i venjar-te d’alguna cosa, però prémer el gatell i llevar una vida et remou la consciència. Penses de tot, et consoles amb el «eren ells o nosaltres». De fet hem perdut un de nosaltres.

Tornem al camí. No sentim res ni ningú.

Es fa de nit i seguim fins al nostre destí. Arribem a la casa on deixem els paquets. En Gerard surt a rebre’ns. Sabem que anem tard.

En Gerard ens mira i ens compte.

—Hem tingut un problema —li confirmo.

Abans d’arribar aquí hem endreçat els fusells d’assalt a les motxilles, són fusells amb la culata plegable, ens hi caben justos, però els podem ocultar sense gaires problemes.

Engalto en Romeu per la nansa de la motxilla i el dirigeixo cap en Gerard.

—Ara ja l’hem passat. T’ho ben juro que el dia que ens tornem a creuar el mato.

En Gerard es sorprèn de veure qui és el «paquet».

—Veig que us ha donat problemes.

—Ell —li dic assenyalant en Romeu— i deu fills de puta més que ara ja descansen, per desgràcia hem perdut en David.

En Gerard entén el que he volgut dir. Assenteix. No vol saber més.

—Bé, segur que voldreu acabar per avui —diu a tall de comiat—. Arreveure.

S’endú en Romeu i nosaltres anem cap al post.