16

Records del passat. Estiu de fa un any

Estem en ple mes d’agost, la temperatura és genial tot i ser dos quarts de set del matí. Anem a recollir el paquet d’avui a cal Jaume, ens ha comentat en Javi que es tracta d’un antic alt funcionari de l’estat, un paio que sabia massa.

No el coneixem, aquests individus solen estar a l’ombra dels governs. Són aquells funcionaris que sempre hi són sigui quin sigui el color que governi. Les seves funciones, eren les de primera línia de xoc amb els polítics, estudiar les seves propostes, aconsellar-los en cada moment, aguantar les seves rebequeries, guiar-los en el difícil camí de governar, en resum, posar límits a una colla de brètols.

Hi ha polítics que tenen formació en matèria de funció pública, coneixen el procediment administratiu i els temps de l’administració, temps que jo com a funcionari no els considero ni bons ni dolents, ni ràpids ni lents, els considero simplement necessaris. Els temps de l’administració són necessaris per evitar malversacions, abusos de poder, prevaricacions i qualsevol altre delicte o discriminació que es pugui produir. Per mi els funcionaris són com una mena d’heroi del dia a dia que sempre hi és per defensar el ciutadà de la cobdícia dels poderosos, tot i que, desgraciadament, li he posat teatre, però que sigui allà per tocar els pebrots als polítics és una garantia que no la faran de l’alçada d’un campanar.

El nostre paquet era un funcionari gris i sense gràcia. Ni guapo, ni lleig. Ni simpàtic, ni antipàtic. Ni alt, ni baix. El podies deixar a qualsevol lloc del món que ningú s’hi fixaria en ell. Si els quadres del museu del Louvre no tinguessin alarma, aquest home podria sortir per la porta del museu amb la Mona-Lisa sota el braç i no el detindria ningú. Simplement no el veurien. Si passeges amb un Ferrari pel passeig marítim de Cannes, l’ignoraria tothom, aquest home seria capaç de deslluir el mateix Ferrari i fer-lo transparent inclús als ulls dels adolescents més fanàtics del motor.

Si a qualsevol adolescent, incloent-hi ell mateix quan ho era, li demanessis que vol ser de gran, a cap se li acudiria dir que volia ser com ell. Doncs tot i el retrat gris i anodí, aquest home i uns quants més igual de grisos i anodins havien concentrat a les seves mans una part important del poder de l’estat fiscalitzant dia a dia les accions dels polítics de tots els colors, animant-los en les decisions que ells consideraven correctes i fent-los veure el parany en les decisions que ells consideraven errònies. Herois anònims que cercaven la continuïtat i el manteniment del sistema. Arribar a demà o fer que tot canvií sense que canvií res, tot un art.

En entrar al cobert el trobem assegut esperant-nos, en Julià De la Torre. Porta pantalons de vestir, segurament d’un vestit, mocassins i camisa blanca. El mirem, ens mira com si la seva indumentària fos el més normal per aquests camins perduts.

—Que collons és aquesta roba? —Pregunto mirant cap en Jaume.

—No s’ha volgut mudar, jo ja l’he avisat, però res, que diu que no sap caminar amb altra cosa. M’he de menjar cada marró de la hostia, de debò que estic fart. Si vol anar així, doncs mirà ja arribarà.

—Si, i la merda ens la mengem nosaltres —contesto—, tu saps el festival que serà travessar els Pirineus amb mocassins?

—Jo ja l’he tingut prou —contesta en Jaume—, a partir d’aquí com si vol passar en boles.

—Que? —li demano a en Julià— serem bons o donarem pel cul?

En Julià em mira com si la cosa no anés amb ell, com si tant li fes que li rebentin els peus.

—A veure, —li dic— travessarem els Pirineus, la ruta serà dura i feixuga. Aquest calçat no és recomanable.

—No sé caminar amb un altra cosa —respon.

—Bé, doncs, que hi farem!

M’he resignat molt aviat, però aquest paio és tant gris que amb una sola mirada s’han esfondrat les meves ganes de discutir per la indumentària. És com un personatge de dibuixos animats que t’hipnotitza amb una mirada grisa i glaçada que anul·la la teva voluntat. Si es va guanyar la vida com alt funcionari en lloc de posar-se un turbant, hipnotitzar la gent i llegir-los la bona ventura és ben bé que la humanitat va perdre un gran actiu.

En David no se’n sap avenir. No he discutit ni intentat convèncer a en Julià. Res de res. Comencem a fer camí direcció nord.

En Julià camina força bé tot i els mocassins i els pantalons de vestir. Camina en silenci, m’agradaria deixar-lo fer tranquil però la meva curiositat és més forta que jo, per variar, i vull trencar el gel.

—M’han dit que vostè era funcionari de l’estat, però que no era qualsevol, que era molt important.

En Julià em mira de cua d’ull, com si un insecte insignificant l’estigués emprenyant. Penso que he fet malament, segurament no vol parlar.

Però trenca el silenci:

—He vist passar uns quants presidents i uns quants governs. Tots es deixaven aconsellar, a tots els podies dir el que calia i el que no calia fer, sempre amb arguments, sempre sabent que parlàvem. Hi ha qui feia cas, hi ha que mig-mig, però aquests d’ara són com nens mal criats. Els anteriors presidents eren homes, amb virtuts i defectes, però homes. Aquests no són homes, no s’han fet, són uns desgraciats que es pensen que son alguna cosa. Són l’ou de la serp.

En Julià agafa aire i continua:

—Quan hi havia algun problema, quan veiem que s’apropava una mala decisió intentàvem corregir-los, però no, sempre treien els mateixos arguments de nen mal criat i prepotent, —posa veu de nen— «M’han votat a mi, no a tu», «Que sabreu els funcionaris», «Jo tinc la carrera de no sé què de la Universitat de nens consentits de no sé on» —torna a posar veu normal—. Que què sabrem els funcionaris? Doncs molt més que aquesta colla d’irresponsables i de poca pena.

No hauria imaginat mai un home com aquell parlant així, però allà el tenia, totalment cremat per tot el que havia viscut.

Mentre continuàvem caminant va arrancar la seva història:

—Jo treballava directament per l’oficina del President. Els anteriors no eren cap meravella. No sabien solucionar problemes, només enredaven la troca, eren com una mena de bombers piròmans que tenien la convicció que per apagar les flames cal ruixar-les amb benzina, i com més benzina, millor. Però tot i la seva incapacitat manifesta eren persones. Algun cop havia dinat amb un President anterior a aquest, era una bona persona que les circumstàncies havien dut fins aquell lloc, res més. Si fos per ell, s’hauria conformat amb un despatxet en la seva oficina, ocupant la seva plaça de funcionari feliç i content. Però el seu entorn el va dur allà, no s’hi va negar, tampoc ho va demanar, només seguia el corrent.

El President estava fart de les lluites pel poder que es produïen en el seu entorn, no les podia pair. No entenia que entre tots l’havien pujat allà, però quan ell girava l’esquena, les faccions del partit començaven a repartir punyalades a tort i a dret. Un cop, parlant de tot allò va dir que no es volia posicionar a favor de ningú, que aquella situació no era bona i que si seguien així, acabarien malament.

Ell veia i pressentia que mentre tot seguia per inèrcia, els neo-feixistes els avançaven per la dreta. Ho veiem tots però cap de nosaltres podia imaginar que un cop guanyessin les eleccions les coses canviarien d’una manera tan radical. Pensàvem que tot seguiria la inèrcia de sempre, nous inquilins temporals en el poder que els primers dies cal domesticar. La situació s’havia repetit a l’inici de cada legislatura, si canviava el govern sencer, el problema eren quasi tots, normalment sempre hi havia més d’un ministre que era funcionari en excedència i entenia com anaven les coses, si només canviaven alguns ministres, teníem l’avantatge que la majoria ja estaven ensinistrats.

Recordo legislatures on, de cara enfora, podia semblar que alguns ministres eren perversos i males persones, però, normalment, no sempre, eren persones normals amb qui podies treballar, dialogar i discutir de feina amb respecte i, per què no dir-ho, bona companyonia. Quan havien de fer el discurs en les convencions del partit patien una mena de mutació que els tornava éssers malignes. Tot teatre, teatre del bo. És difícil mantenir-se dalt de tot de l’estructura del partit sense ensenyar les urpes. La gràcia és que ensenyes les urpes justament als que estan sota teu, la desgràcia és que les ensenyes en públic i les veu tothom.

Doncs bé, tots esperàvem seguir amb la inèrcia de sempre, va començar la legislatura, van envestir el nou President, el nou President va nomenar ministres i es va produir el relleu. El mateix dia del relleu ja vam notar que alguna portaven de cap. Ni el President, ni els seus ministres, ni els assessors que van dur amb ells no tenien gens de respecte vers nosaltres, teníem la impressió que ens tractaven com mobles vells que estan al mig del pas i que molesten.

En menys de quaranta dies, la majoria els funcionaris de l’oficina del President i de les oficines dels diferents ministres estaven en una nova destinació. Vam quedar només un petit grup per donar indicacions en les tasques de procediment on ells no tenien ni la més remota noció del que havien de fer.

Uns pocs funcionaris altament preparats i amb provada experiència relegats a tasques poc rellevants per nosaltres, poc rellevants però necessàries, enviar publicacions al diari oficial i arxivar documents. Evidentment els nostres sous eren molt elevats per aquestes tasques, era ben clar que allò no duraria gaire.

Els primers dies de la legislatura van passar els empresaris més importants del país pel despatx del President, els coneixíem a tots d’altres legislatures, però ara entraven en aquell despatx amb una aura de prepotència que no feia intuir res bo. En poc temps en van fer ajudar a redactar la nova reforma laboral, era molt més que un escàndol. Aquella reforma laboral travessava totes les línies vermelles del capitalisme social. Vaig intentar raonar amb ells, va ser impossible, només vaig trobar menyspreu.

Era evident que si aquella reforma laboral es materialitzava hi hauria un grapat d’acomiadaments, això si, hi hauria milions de nous contractes amb sous a la baixa, molt a la baixa, la qual cosa implica menys ingressos d’IRPF i de Seguretat Social. Per tant menys ingressos per un estat endeutat fins al moll de l’os. No volien atendre a raons de ningú, per molt expert que fos, estaven com posseïts.

Amb aquella reforma laboral reduïen les indemnitzacions per acomiadament a la seva mínima expressió alhora que dinamitaven el salari mínim interprofessional. Una barbaritat.

Quan encara estàvem pendents d’enviar aquella Llei a publicar van començar les mofes i les befes contra els funcionaris que estàvem en el seu entorn. Vam intuir que després anàvem nosaltres. I evidentment, així va ser. La següent Llei es va carregar el sistema d’alts funcionaris de l’estat. Però mentre ja redactaven aquesta, ja li veiem el cap a la següent, la que anava a dinamitar la funció pública en tot l’estat. Aquí es carregaven d’un cop les administracions autonòmiques i els seus funcionaris. Només van respectar els òrgans polítics que els va interessar per mantenir els seus cobrant un sou públic.

Sense adonar-se havien creat una crisi econòmica que no podien solucionar. Milers i milers d’aturats. Havien trencat l’equilibri en un sistema molt feble.

Aquest cop eren conscients que l’havien fet molt grossa. Llavors va ser quan els seus ideòlegs es van reunir dies i dies durant hores i hores en una mena de pluja d’idees més similar al camarot dels germans Marx fins que van inventar el SEDIC.

Va ser un altre pedaç sobre un pedaç, i com és normal en aquests casos, el pedaç es va descontrolar. El SEDIC es va convertir en una barreja entre la Gestapo i les SS.

Els pocs funcionaris que quedàvem anaven seguint amb atenció el desgavell i veient com una mala decisió no consultada portava un altre, i després un altre i així fins que van portar persones d’una empresa externa per fer les poques tasques que ens quedaven. Ens van demanar que ensenyéssim a les persones de l’empresa subcontractada les nostres tasques i en aquell moment ens vam plantar. No sé si vam fer bé o no, els vam dir que si ens volien substituir i tots eren tan llestos, ja podien ensenyar ells als nous havien de fer, i a més, si aquests nois eren també tan llestos com per substituir-nos, també ho eren per aprendre solets. Aquell dia va ser un festival de crits i amenaces. Van muntar un bon numeret al qual nosaltres vam contraatacar amenaçant-los amb els sindicats. En aquell punt, recordo una frase del mateix President que amb una prepotència irrespectuosa ens va dir: «Aneu a queixar-vos, aneu, quan vegin que es queden sense subvenció uns deixaran tirats, colla de babaus».

L’endemà ens vam incorporar en una nova destinació. Ni vint-i-quatre hores més vam durar. Evidentment la nostra resistència no va servir de res que no fos per accelerar l’inevitable, però ja ens va anar bé.

El meu error va ser voler fer un grup en una xarxa social per fer el seguiment del pedregar on ens duien. Va ser quan van començar a perseguir-me. Comentàvem com anava tot, les decisions que havien pres i a qui afectaven, algun cop se’ns anava la llengua.

Un dia va arribar una citació judicial, jo no havia estat mai davant un jutge i tenia por. Havia sentit comentaris de les condemnes. Jo vivia sol, sóc solter, no tenia por per ningú proper, tenia por per mi. El dia que vaig anar a declarar no em vaig negar a contestar ningú, pensava que així tot seria més lleu. De cop algú que deia ser acusació particular va començar a treure fulls amb còpies de pantalla impreses de les converses que havíem tingut amb altres companys. No sabia que dir.

Després d’una declaració de dues hores em van deixar anar amb llibertat pagant una fiança de dos-cents mil euros, com els tenia estalviats els vaig pagar. L’endemà de sortir d’allà sense haver trepitjat la presó, vaig entendre que l’objectiu final era condemnar-me. Vaig buscar ajuda entre antics companys per posar-me en contacte amb la xarxa i marxar i aquí estic.

He escoltat amb atenció la seva història i la darrera frase m’ha fet reaccionar.

—Coneixies la xarxa? Qui més coneix la xarxa? Estem vigilats?

—Per l’amor de Déu, molta gent coneix l’existència de la xarxa —assegura en Julià—, ningú sap del cert amb qui contactar, cal buscar entre els amics en qui puguis confiar perquè et posin en contacte amb les persones que t’ajudaran. Si tens una relliscada i demanés als del SEDIC, tindràs un problema, però si saps moure els fils, pots arribar sense dificultat. Jo vaig anar a un bar que em va recomanar un noi del sindicat. Vaig seure a la barra, quan va venir el cambrer li vaig demanar una cervesa i un passaport tal com el noi del sindicat m’havia dit que fes. En un quart d’hora ja havia fet tots els tractes.

—Ens coneix molta gent — pregunto —?

—Molta gent sap que existiu, se’n parla en petits grups, en reunions semiclandestines, hi ha adolescents que voldrien fer-se passadors, per tant, esteu en greu perill. Hi ha gent que parla de vosaltres com dels herois de les novel·les de ficció. Ningú sap noms, però saben que la xarxa existeix i que hi ha molts esglaons en la cadena. No saben les vostres rutes, però saben que existiu i que desafieu les tropes del SEDIC.

Molt bé, ara resulta que som famosos, que som la resistència, una mena d’herois del Segle XXI que es dediquen a creuar els Pirineus per ajudar a la gent. I més desafiem les «tropes imperials». Ara sí que l’hem ben cagada, els «rulos» no trigaran gaire a venir per nosaltres.

Ja podem començar a comptar les sortides del sol, no ens queden gaires.

Portem tot el camí conversant, els coneixements d’aquest home són amplis i mereix que l’escoltin amb atenció. Ha viscut molt temps les estructures que han governat un estat, ha conegut els protagonistes i els ha guiat durant anys.

Després de la parada tècnica de mig camí comença a verbalitzar pensaments més profunds:

—Hi ha una cosa que mai m’ha agradat dels polítics, no tenen el cervell del jugador d’escacs. M’explicaré, el jugador d’escacs, abans de fer un moviment revisa mentalment tots els seus moviments possibles i en tots els seus moviments el possible moviment de resposta del seu adversari. En principi, descarta tots aquells moviments que el puguin perjudicar, però no els descarta del tot, els reserva, és possible que, si no troba una opció millor, els analitzi, tot i que en principi sembla que siguin una pèrdua, potser a la llarga porten un benefici. En la seva ment, els moviments i les possibles respostes de l’adversari s’obren com un arbre de possibilitats que poda com un bonsai descartant aquelles situacions que no interessen o que el duen a un cul de sac. La majoria de polítics són tactistes, però no són capaços de pensar com el jugador d’escacs quan s’enfronten als problemes reals que implica governar. Poden estudiar les jugades quan el rival és un altre polític, però quan el rival és una crisi econòmica no pensen amb la claredat que caldria.

En Julià De la Torre és una persona intel·ligent acostumada a raonar i a trobar solucions a problemes grans. És una llàstima que apartessin, menystinguessin i perseguissin una persona així, però quan el poder ha caigut en mans de persones sense escrúpols i sense educació, no podem esperar res millor.