11

Abans de marxar, va ajupir-se i agafa del terra un grapat de sorra. Va recordar les paraules del mestre sufí al-Arabi… «Guarda la bossa, Alí. Més endavant et farà falta». I va guardar els grans d’arena dins la petita bossa que duia penjada al coll. Aixecà la vista al cel. Aquells grans prodigiosos, que podien materialitzar qualsevol cosa, només component el seu nom, mai no els utilitzaria per aconseguir riqueses materials ni poder, ni per humiliar o fer mal a ningú. Amb la seva màgia, no aconseguiria canviar els éssers humans. Els meravellosos granets de sorra que s’enduia només els faria servir en cas de necessitat i mai per minvar la llibertat de cap ésser; sobretot, havia de portar-los a la seva llunyana terra, allí els estaven esperant i esdevindrien la peça clau del miracle! Després va escriure amb els dits sobre la sorra el nom del sultà:

—Abu al-Hasimi.

Automàticament aparegué en els confins del desert de l’Oblit. Un grup de soldats espaordits, encapçalats per un savi, creuaven les primeres dunes. Els genets, quan van veure el jove Yunan, de seguida van córrer cap a ell molt excitats. Tots cridaven d’alegria perquè pensaven que finalment una expedició havia trobat el camí del laberint d’arena. Van agafar-lo i van portar-lo davant del sultà. Abu al-Hasimi estava esperant-lo a la seva fastuosa tenda, amb la resta de savis.

Alí va contar al sultà i a tota la seva cort d’erudits quin era el veritable tresor del desert de l’Oblit, i va revelar-los que no existia cap tribu d’assassins. Naturalment, ningú no se’l va creure. Tots pensaven que amagava la ruta per a ell sol i quan l’exèrcit del sobirà desistís dels seus intents, s’apoderaria del fabulós tresor. Els savis se’n reien i el turmentaven. Van pegar-li, van escopir-li al rostre i d’una estrebada li van arrancar la bossa que duia al coll. En obrir-la i comprovar que era arena, tots van riure…

—Ha, ha, ha… Ens vol enganyar amb aquest ridícul ardit… Això és una burla!, és boig!

Van abocar la bossa damunt del seu cap i de la seua cara, i ell va allargar les mans, tremoloses, plorant, cridant, intentant agafar l’arena que s’escolava, desapareixia; ningú va veure aquella minúscula pluja de guspires que s’evaporaven abans d’arribar a terra.

—No, no, és el tresor… Mireu, cada gra és una lletra. Lletres… No us enganyo…

—Calla boig —va dir un dels mags colpejant-li les mans.

Alí encara va poder salvar un grapadet de sorra que va conservar dins dels punys closos amb ràbia, la resta es va fondre.

El sultà cada cop estava més enfadat. Va fer acudir els guàrdies i ordenà que li posessin un grilló. El jove, desesperat, seguia repetint:

—No hi ha cap tresor material! Són lletres… El verb és un tresor espiritual. Només pot copsar-se amb el coneixement sincer d’un mateix!

Una vegada i una altra advertí a tots aquells homes cecs per la cobdícia que els éssers que entraven al desert amb el cor ple d’ambició, amb la intenció de trobar un fabulós botí de riqueses materials, perdien totalment la memòria, oblidaven els records de la seva vida i també se’ls esborraven de la ment totes les paraules i pensaments. Caminaven esmaperduts sense saber on anaven fins que morien de set i calor, amb la consciència i el pensament totalment buits.

—L’única forma de trobar el vertader tresor és amb la sentència: «Coneix-te a tu mateix».

Ell perseverava en el seu missatge. Els savis i generals no paraven de riure, no creien res d’allò que els estava dient. En veure l’obstinació que mostrava el jove en els interrogatoris, repetint una vegada i una altra aquella absurda idea «del verb, i del tresor espiritual», el sultà va pensar que l’única cosa que faria canviar aquell esclau tossut seria ficar-lo davant de la propera expedició. Abu al-Hasimi estava convençut que parlaria i revelaria el camí segur que conduïa al gran tresor. Va comunicar als seus generals que, l’endemà, ell mateix en persona dirigiria l’exèrcit per apoderar-se del botí. Al capdavant de les tropes caminaria aquell desgraciat, aquell boig que volia enganyar-los, i que no tindria altre remei més que guiar-los fins al lloc on hi havia el tresor o morir. Van encadenar-lo a un gran pal enmig d’una tenda voltada de guàrdies.

Quan el campament va quedar submergit en el silenci de la mitjanit, va obrir els punys. Quedaven molt poques lletres. La bossa de cuiro estava al terra, la va agafar i va introduir aquell minúscul muntet que havia pogut salvar. Aleshores va tindre una idea, amb molta cura seleccionà cinc granets. Llavors va quedar-se adormit amb la mà fermament tancada oprimint els cinc grans.

Abans que sortís el sol, l’host del sultà va posar-se en moviment i van col·locar el jove Yunan davant de tot, completament sol. Al seu darrere anava el sobirà amb el seguici personal junt amb els erudits, nigromants i astròlegs i, per últim, el gros de l’exèrcit. Alí no tenia altre remei que conduir-los fins al gran tresor si volia conservar la vida. En poca estona, mentre la primera llum del dia començava a matisar l’aurèola sinuosa de l’horitzó, van arribar a les portes del desert. Alí Yunan va girar-se amb la mà aixecada, fent un gest per intentar deturar l’avanç del sultà i de totes les seves tropes. Per última vegada, va provar de convèncer tots aquells homes enfollits, obstinats a aconseguir el tresor. Una lleugera brisa s’endugué les paraules del seu discurs, ningú no va voler escoltar-lo. Els homes el contemplaven muts, desitjant que acabés prompte, ansiejant introduir-se en el desert i seguir les seves petjades. Tots odiaven aquell esclau que no volia compartir el descobriment amb ningú. Pensaven que era un ésser menyspreable i egoista; allí mateix l’haguessin lapidat. No podien fer-ho, perquè ell era l’únic que havia sortit amb vida d’aquell paratge, era l’únic home que coneixia el veritable camí del perillós laberint. Alí, quan va acabar de fer les darreres advertències, va veure reflectida en la mirada dels homes una estranya lluor. Sabia que tot era inútil: estaven cecs i decidits a entrar dins la tomba de la memòria.

Va sentir a la mà, fermament tancada, la pressió punyent dels cinc grans de sorra que la nit passada havia triat de la bossa de cuiro. Havia arribat l’hora d’utilitzar-los. Obrí la mà i pronuncià, amb veu enèrgica, el mot que formaven aquelles cinc lletres…

—OBLIT!

Els cinc grans de sorra van esclatar enlaire com si fossin diminutes pampallugues. Els homes d’aquella gran host, des del sultà fins a l’últim soldat de la tropa, van oblidar-lo per complet, com si fos un ésser invisible, una ombra sense cos, com si no existís, ni hagués existit mai.

La mirada de tots aquells homes va començar a titil·lar. L’espectacle era extraordinari. El sol encara no havia emergit en el mar de sorra, i les figures dels homes només eren ombres que formaven una gran taca fosca, espurnejada amb milers i milers de punts brillants de tots els colors; semblava com si un tros de l’últim firmament de la nit hagués caigut del cel en un increïble llenç, enmig del desert.

El sultà, la cort d’erudits i mags, i les milícies, van posar-se en marxa. Passaven a frec d’Alí, pel seu costat, avançant cap a la seva pròpia tomba. Ell contemplava els seus ulls… La visió de tots aquells éssers humans s’havia transformat en el tresor que cobejaven. La mirada del sobirà eren dos grans diamants que guspirejaven intensament al davant de tot. Els ulls dels astròlegs s’havia convertit en safirs, turqueses i lapislàtzulis; els dels nigromants eren robins; sota les peludes celles dels savis i erudits espurnejaven les diferents tonalitats de les maragdes; en els ulls dels mags brillaven intensament les gemmes. En els generals, la visió tenia una gamma de colors molt variada: destacaven els cristalls de quars, però també hi havia ivori i joies combinades amb metalls nobles. En la resta de soldats i homes els ulls tenien una gradació infinita de colors i formes: predominaven les monedes d’or, plata; també hi havia diferents objectes de metall: simitarres, ganivets, elms i altres estris. En alguns podia distingir-se el perfil de precioses donzelles dansant entremig dels coixins d’un gran harem; en altres, el color i la variada forma d’un fabulós àpat: grans safates amb rostits, vins, fruites…, però la majoria, potser més pobres i amb menys ambició, dos petits pans fumejant aclaparaven llur mirada. Una gran quantitat d’esclaus caminaven al costat de la tropa i en els rostres només s’endevinaven resplendors del seu anhel de llibertat.

Va romandre tot el dia a les portes del desert. Les dunes mòbils, a mesura que la fosca anava engolint la claror del sol, lentament, anaven devorant els homes, la seva memòria i els pensaments impresos en el seu enteniment; els mots de la seva ment s’anaven desgranant i es barrejaven en el caos, fins que el buit copsà llurs consciències… El desert, en aquell moment, va créixer. Tal vegada aquella última duna que Alí contemplà, amagant-se darrere el capvespre, estava formada amb els milers i milers de símbols, paraules de tots aquells homes que no van voler escoltar la veritat.

Va fugir d’aquell lloc. Uns genets de la tribu dels nosairis amb la lletra lam gravada a les túniques el va trobar i el va acollir fins que una caravana va portar-lo al Caire. Quan arribà a la gran ciutat, va notar un estrany presagi. Era com si se li hagués despertat un nou sentit que l’alertava davant del perill. Al principi no en va fer cas, i cercà un llaüt per viatjar aigües avall del Nil fins Alexandria. Mentre es dirigia a l’embarcador, sentí els murmuris de la gent: una caravana de beduïns que acabava d’arribar escampà la notícia de l’atziac final del sultà i de l’exèrcit que l’acompanyava. Tots havien desaparegut al desert de l’Oblit, i mai més no se’n va saber res.

Caminava pel gran mercat del Fursat, entremig de la gent que abarrotava les parades amb les mercaderies escampades pel terra, com si fossin grans catifes de multitud de colors. Recordava els secrets camins que marcaven les fites de tantes llegendes perdudes a l’oblit.

No trigà gaire a trobar un llaüter que va oferir-se a portar-lo. Sortiria a la matinada amb les primeres clarors del dia amb un llaüt que transportava cotó procedent de Núbia fins al port d’Alexandria. Allí es dirigiria al alfòndics i recuperaria la simitarra, tal com va dir-li fra Pol. Llavors, amb el primer vaixell, sortiria cap a terres catalanes. Alí passejava entre les embarcacions i contemplava el gran riu, però el seu pensament volava lluny, a la seva terra, l’Ebre, la seva gent, el seu poble, l’avi, l’amic i, sobretot, Amina… Però també notava un pes terrible al seu pit: allí, dins la bossa de cuiro gravada amb la lletra «L» duia un grapadet d’arena, el tresor tan anhelat i desitjat pels éssers humans. Qui sap els perills i aventures que li tocarien viure abans no arribés a la Ribera d’Ebre. Aquell pensament era un malaurat presagi que cada vegada se li anava fent més clar. Durant tot el dia va notar certa inquietud en el seu estat d’ànim. En algun moment va tenir la impressió que algú el seguia. Tornaven a fer-se presents els senyals: banda negra superior sobre camp daurat… Va escoltar una mena de crit esgarrifós darrere seu. Va girar-se, i una ombra fosca, immaterial, va desfer-se entre la multitud de gent atrafegada, que no notà cap presència estranya. Només ell havia vist, amb la cua de l’ull, aquell estrany fenomen: una figura fosca i perversa que s’esvaïa. Era una mena de sentit que el posava en guàrdia. Va sentir una punyalada freda al pit, al temps que recordava les paraules de fra Pol: «Molts éssers cerquen el tresor del desert de l’Oblit!». Ara, més que mai, necessitava el seu amic. No sabia res de res sobre aquell perill, que el sotjava des de l’altre cantó de la realitat. No s’imaginava com ni per què l’havien reconegut, i d’on provenien o qui els guiava, però estava completament segur que un djinn^[10] el seguia, i al mínim descuit, li prendria els prodigiosos grans de sorra. Pensava en les calamitats i desastres que podrien crear amb el poder d’aquelles paraules meravelloses que ho podien materialitzar tot. Un estremiment recorregué tot el seu cos fins al clatell. Aquella nit l’hauria de passar a l’aguait; no se’n fiava de ningú, ni de la seva pròpia ombra. Mentre caminava, va anar tranquil·litzant-se. Aviat es va fer fosc, i les fèrtils aigües del Nil baixaven tranquil·les. Contemplava el corrent del riu dels faraons i va veure el rostre d’Amina sobre l’espill de les aigües, com si es trobés a les ribes de l’Ebre. La imatge es va transformar en una lluna plena que es gronxava plàcidament, perduda entre els primers estels de la nit, mentre la lluor del dia minvava darrere del minaret de la gran mesquita d’Al-Azhar.