5

Amb pas ferm, va anar baixant pel taulat i pujà al llaüt. Un home, dempeus, amb calça curta i turbant va mirar-lo:

—Tu ets Alí, oi?, el nét de Suliman… Sóc el patró… Bé, bé, ja fa una estona que t’estàvem esperant.

Va fer un senyal a la foscor i van aparèixer tres homes. Van deslligar les amarres i van saltar dins l’embarcació. Aquells devien ser els peons, va pensar Alí. El llaüt anava carregat amb bótes d’oli, sacs de gra i altres productes. El jove, per indicació del patró, es va situar davant de la cambra de popa, sota els seus peus. Va fer-se un lloc com va poder, un clot entre les mercaderies. Encara era de nit. El vaixell, amb l’embranzida de les perxes que manejaven els peons, va lliscar cap al mig de l’Ebre per agafar una veta de corrent. La nau va aviar-se riu avall. Una gran lluna rentava els llargs cabells de plata sobre l’espill del corrent. El jove, colgat entre les borrasses, estava mig espantat, no podia aclucar els ulls. Mentre contemplava el patró que governava l’arjau entre les cames, pensava en l’avi, en els pares adoptius i també en ella… «Amina, què ens ha passat?». Va girar la vista a una banda i l’altra i va reconèixer la silueta fosca de les muntanyes que encerclaven la seua preciosa vall. Una esgarrifança el va travessar, tal vegada ja no veuria mai més aquell paisatge, el clos matern on havia viscut sempre. No entenia ben bé per què marxava; ho trobava injust. Moltes paraules de l’avi encara eren incomprensibles.

El patró dominava amb destresa el timó, coneixia els secrets del corrent del riu. Els perillosos remolins, les retornes, les roques invisibles submergides sota l’aigua, com destrals traïdorenques que podien foradar la nau. La seua vista estava sempre atenta al moviment de les aigües. De tant en tant, aixecava el cap i mirava una riba i l’altra per agafar els punts de referència, els pics, muntanyes, galatxos, gleres…, i automàticament feia un cop de timó per situar la proa en la trajectòria justa. La lluor del dia desplaçava les ombres nocturnes. Les puntes i crestalls més elevats s’il·luminaven amb llepades rosades i ocres i del riu brollaven els primers fils de boira.

Aviat van ser engolits per l’embut del pas de l’Ase i la claror va minvar de cop. En travessar les parets de roca viva que encaixonen el riu, els bancs de broma es van fer més intensos, enterbolien la vista. Alí va mirar cap a dalt… Els imponents roquerars que flanquegen el pas de l’Ebre adoptaven formes fantasmagòriques. Veia monstres, dansarines, guerrers, cavalls voladors, genis colossals. Tots els mites d’aquells fabulosos contes de Les mil i una nits que el vell anacoreta li explicava es materialitzaven, prenien vida posseint l’esperit de les roques i muntanyes que escanyaven el corrent.

Un primer raig de llum va petar contra la roca del sol, els seus ulls van il·luminar-se. Dalt d’aquella gran pedra quadrada que tantes vegades havia mirat des de les illes per saber l’hora, va creure veure la imatge de l’avi fent adéu amb la mà. Això li va donar un respir. Va amollar la tensió del cos. Va recolzar el cap sobre un farcell i escoltà la cantarella de l’aigua. Els seus ulls estaven com hipnotitzats contemplant el deixant, els galls d’aigua del llaüt que llaurava la pell del riu, i es va deixar anar cap als paratges del somni.

A les proximitats de Móra, el sol daurava el paisatge. Quan van passar per davant del galatxo, on el castell dels Entença coronava majestuosament un petit turó elevat sobre el poble i el riu, Alí va deixondir-se de sobte amb la mirada esfereïda. Llavors, va mirar les imponents terrasses i contemplà l’estendard…, l’escut dels Entença: cap de sabre, banda superior negra, sobre camp d’or. Un brot de ràbia se li va despertar dins les seues entranyes. L’odi es va anar aplacant lentament, i amb el pes de la tristesa va cloure les parpelles.

A Miravet, el sol ja dividia el cel de l’estret pas de Barrufemes; aquell era el límit de la Ribera. El castell de l’orde del Temple encimbellat en el serral rogenc, ple de figueres xumbes, dominava el curs de l’Ebre. Era una fortalesa inexpugnable que imposava respecte. Es va aixecar vent de dalt i el patró va ordenar als peons que despleguessin les veles, la Trau i la Gabia. El jove dormia plàcidament i un dels homes va cobrir-lo amb una borrassa. Cap al migdia arribarien a Portfangós, el gran port de Tortosa on havia de cercar un vaixell per iniciar la llarga travessia cap a Orient.

Crits de gent, aldarull i xivarri van desvetllar sobtadament Alí. El llaüt havia entrat en un gran canal, el ramal principal de la desembocadura. Hi havia un intens tràfic d’embarcacions que entraven per diferents canals laterals secundaris. Els homes de terra carregaven i descarregaven mercaderies, arrossegaven cordams d’un cantó a l’altre; els grinyols de cadenes i politges es barrejaven amb els clapoteigs sobtats dels rems de les naus que salpaven i entraven contínuament als molls. Una gran activitat es desenvolupava en aquella zona. Al fons Alí distingí els pals de les grans naus que pujaven i baixaven, gronxades per l’oneig irregular de l’aigua. Aquells eren els grans vaixells que creuaven el mar Mediterrani. A una banda s’alçaven grans edificis que eren els alfòndics on s’emmagatzemaven les mercaderies, a l’altre cantó les drassanes es retallaven perfectament sobre l’horitzó; les quilles sobre els teulats amb la carcanada mig construïda d’algun vaixell semblaven les costelles descarnades d’un animal enorme i monstruós, antediluvià. Darrere del dantesc escenari, el mar era un teló de fons que s’estenia en totes direccions, diluint l’atmosfera en una degradació infinita de tonalitats blavoses. Era la primera vegada que contemplava el mar. Va impressionar-se. Va quedar-se uns instants fitant el fons del paisatge marí, tal com el seu avi l’havia ensinistrat en el difícil art de sotjar la llunyania, la profunditat. Però no hi havia res a fer: en el mar, la vista es perdia i era engolida per grans dunes d’aigua, com les dunes de sorra del desert del qual tant havia sentit contar al seu avi. Una estranya boirina calitjosa creava en aquella atmosfera un tel borrós, imperceptible. Però la brisa també era diferent, molt més refrescant i més punyent, i, sobretot, l’olor salabrosa del port que molt prompte va identificar i ja mai més no s’esborraria de la seua ment. A les dues bandes d’aquell canal sortien diferents ramificacions, que eren canals més petits, on els llaüts, barques, llenys i altres naus estaven amarrades a les argolles o salpaven en diferents direccions; algunes seguirien la ruta de l’Ebre.

La seua embarcació baixava i va entrar en un dels canals laterals. Els peons van amarrar-la i van començar a descarregar les mercaderies. Fins aquell moment Alí no se n’adonà que el patró també era sarraí com ell. Abans d’acomiadar el jove, va indicar-li una fonda regentada per un mahometà amic seu, on l’atendrien molt bé mentre cerqués vaixell que el transportés a Orient.

—Pregunta per la fonda del moro i digues a Yusuf, l’amo, que véns de part d’Abenfasim, el barquer de Mequinensa. Ell i jo som amics i t’atendrà bé, no pateixis home… Cap al tard fes el possible per anar a la taverna del Canalero, tothom la coneix. Aquest antre el freqüenten els mariners dels grans vaixell que travessen el Mediterrani… Ah, t’aconsello que quan surtis de casa no portis massa diners damunt i, sobretot, penja’t la simitarra que portes tan ben amagada a l’equipatge. Nosaltres, els mahometans, tenim prohibit portar armes damunt, però aquest port, quan arriben les hores baixes, és un niu de lladres, corsaris i contrabandistes que es refugien en la xarxa laberíntica dels canals. Vés amb molt de compte i no et refiïs de ningú…

Estava una mica atordit, encara no s’havia fet a la idea de tot el que estava vivint. Les dades que li havia donat el patró Abenfasim li ballaven pel cap i va haver de fer un petit esforç per memoritzar-les. Llavors va donar-li les gràcies per tot i d’un salt sortí del llaüt.

Portava un farcell d’equipatge, on duia roba i tots els efectes personals, la simitarra embolicada acuradament amb un mocador, i la bossa de cuiro amb les monedes d’or la duia penjada al coll sota la gran gel·laba. Un petit turbant, també de color blanc, li coronava el cap i li recollia la llarga cabellera que, a la llum del sol, adquiria infinites tonalitats daurades. Caminava mig trepitjant les mercaderies escampades arreu. Allò semblava un veritable caos; hi havia homes de totes les nacionalitats, que parlaven totes les llengües i dialectes. Allí els corredors d’encant i els corredors d’orella comerciaven i regatejaven el preu del producte. Hi havia gran nombre de carruatges que entraven i sortien com podien, emportant-se les mercaderies terra endins. Dels canals sortien llaüts que desplegaven la típica vela llatina i remuntaven les aigües de l’Ebre, altres es perdien a alta mar i anaven seguint les rutes de cabotatge prop de les costes.

En silenci va pronunciar el nom del seu poble, Amina, el seu avi… Aquelles naus que pujaven amunt remuntarien les aigües cabaloses de l’Ebre; potser quan les veles vinclades al vent travessessin la petita i fèrtil depressió de la Ribera, Amina pensaria en ell. Ràpidament va desfer aquesta il·lusió i es va perdre per aquella bigarrada aglomeració.

No trigà gaire a trobar la conegudíssima fonda del moro. Alí va dir a Yusuf que venia de part del barquer Abenfasim. En un tres i no res el va atendre i li va oferir una de les senzilles habitacions cara al mar. Yusuf era un home baixet i grassonet, sempre reia i es fregava les mans; els seus ulls sortits eren molt vius i escorcolladors. Es notava que aquell home havia tractat amb molta gent. Alí va descansar una estona. A l’hora de dinar, una dona va pujar-li a la habitació una gran safata d’arrossejat i una tassa de te. Va donar-li les gràcies, però va dir-li que no tenia gana. Aquella dona, però, sense dir res, es va plantar enmig de l’habitació i no va marxar fins que no va acabar de menjar. Al principi estava desganat; mai no havia tastat aquell plat típic de la vora del mar. Però a mesura que se l’anava menjant se li va obrir l’estómac. Aquell àpat era deliciós i va acabar-se tota la safata. Quan la dona va marxar Alí va fer una llarga migdiada.

Al capvespre volia sortir de la fonda amb la simitarra a l’esquena. Yusuf, però, li ho va impedir. Va dir-li que esperés una estona fins que es fes fosc. Aleshores es dirigí directament cap a la taverna del Canalero, seguint les instruccions del recorregut que li havia donat el propi Yusuf.

Va travessar carrerons bruts i pudents; també creuà infinitat de petits ponts de fusta que enllaçaven els canals, i finalment, a les proximitats del raval més pròxim al mar, ensopegà amb la taverna del Canalero. Instintivament, va palpar-se la simitarra que duia penjada a l’esquena i avançà decidit cap a la taverna, que estava al fons d’un passeig que moria a la platja mateix, a uns metres de les ones esmorteïdes del Delta. Hi havia un petit fanal sobre la porta i homes que entraven i sortien. En aquella zona del port els edificis estaven dispersos, separats l’un de l’altre. Era ja de nit i va orientar-se en contemplar les drassanes que al matí havia distingit al costat mateix dels grans vaixells. De sobte, just abans d’arribar a la taverna, quan anava a creuar un carreró lateral, van donar-li una forta empenta i caigué al terra atordit. Tot va anar molt ràpid. Estava estirat al terra i un home va arrossegar-lo cap endins, a la foscor. Llavors van sortir dos homes més que es van treure de la faixa les seves dagues i van amenaçar-lo.

—Vinga noi, solta les monedes que portis! O aquí et farem la pell…

Alí estava molt espantat i, instintivament, va ficar-se la mà a l’esquena per agafar la simitarra…

—Què busques…, potser trobes a faltar aquest ganivet lluent i corbat? Ha, ha, ha… Vés amb compte sarraí que et pots tallar.

Els lladres se’n reien, se’n burlaven, i aquell malvat brandava la seua simitarra a l’aire. Van arraconar-lo contra la paret. En aquestes, d’un lloc imprecís de la foscor, va saltar amb gran agilitat un home que es va plantar de cara als lladres. Aquest home duia hàbit amb caputxa i tenia agafada entre les mans una llarga barra. Alí estava atordit, però quan va veure aquell home que va interposar-se entre els lladres i ell va sentir-se un xic més tranquil. Llavors contemplà el seu salvador i va adonar-se’n que era un frare, un cristià que manejava la llarga barra amb una habilitat sorprenent. Amb un cop sec va fer saltar de les mans la simitarra del bandit.

—Agafa la teva arma i defensa’t, mahometà! —va cridar aquell cristià. Alí va saltar com un felí i va recuperar la seua simitarra. Es plantà davant del frare i amb moviments certers i contundents va desarmar els tres lladres i els va segar els cinturons. Aquells malvats van començar a córrer cames ajudeu-me amb les calces mig penjant, agafant-les com podien. El frare s’havia recolzat a la paret amb la llarga barra entre les mans, i se’n reia molt a gust…

—Ha, ha, ha…, aquests no s’ho esperaven, això! Ets un mestre d’aquesta mena de ganivetot sarraí…, eh, noi! Però, a partir d’ara, vigila que no te’l prenguin. Has d’anar amb molt de compte, o et desarmaran en un tres i no res. No n’hi ha prou amb saber dominar l’arma, també s’ha de tenir l’ull ben obert. Si no, ets home mort.

Alí estava bocabadat contemplant el seu salvador; llavors féu:

—Moltes gràcies bon home, si no arriba a ser per vós, hores d’ara potser estaria mort. Aquests lladres m’han agafat desprevingut.

—No cal que em tractis de vós. Si fa no fa devem tenir la mateixa edat. Potser amb l’hàbit semblo més gran, però les aparences enganyen.

Alí va col·locar la simitarra dins la funda, mentre li preguntava:

—Suposo que sou un frare…, l’hàbit us delata. Quin és el vostre nom?

—Em dic Pol i, com bé has endevinat, sóc frare. Si vols saber més coses de mi, anem caminant a la taverna del Canalero. Allí he d’entrevistar-me amb el capità d’un vaixell que partirà demà mateix cap a Orient… Aquest és el meu destí, car jo sóc missioner!

A Alí se li va obrir el cor en sentir les paraules del frare. Llavors li digué:

—Quina coincidència. Jo també he vingut ací per trobar algun vaixell que em porti a Orient.

Fra Pol, en aquest moment, va interrompre a Alí tot dient:

—Si vols fer la travessia amb mi, jo estaré encantat. Només he de confirmar al capità del vaixell que anem dos i tot arreglat. Sospito que deu ser el teu primer gran viatge. No és així?

—Sí, sí… No sabia com concertar la travessia. Trobar-lo ha estat un miracle. M’agradaria viatjar amb vós fins a Orient Tinc diners…, monedes d’or, sap?

El mahometà va traure la bossa que duia penjada al coll. Els ulls del frares es van quedar paralitzats contemplant aquell signe, la lletra gravada… Amb veu baixa va dir:

—Lam… Salam…

«És ell… El portador!», va pensar interiorment. Havia de sobreposar-se i va reaccionar, però en el seu interior havia passat alguna cosa, ara contemplava al descendent de l’estirp dels Yunan de la Ribera amb uns altres ulls. Va callar, tot arribaria al seu moment i va donar gràcies a la providència per aquell sortós encontre. El frare va fer-li un senyal perquè callés; gairebé xiuxiuejant a cau d’orella li va dir que de diners no en volia sentir ni parlar. Viatjarien a Orient a la seva manera i no hauria de pagar res. Això sí, el passatge no seria de luxe, car haurien de treballar a bord del vaixell. Pol va aconsellar-lo que guardés els diners i que per la seua seguretat no ho comentés amb ningú. Després afegí:

—Portar diners, monedes d’or, no et pensis que significa cap salvaguarda. Ans al contrari, si els mariners sabessin que un dels viatgers porta una bossa d’or, no dubtarien ni un moment a llençar-lo per la borda a alta mar i robar-li els diners. Així que ja ho saps: mutis!

Fra Pol era un home de mitjana estatura, corpulent i àgil, tal com havia demostrat lluitant contra els lladres. Tenia la cara ampla i els ulls color cendra. Havia contemplat l’escena quan Alí fou empès dins el carreró i decidí ajudar el noi. Pol pertanyia a una nova orde missionera que tenia la seu a Miramar de Montpeller. El fundador era l’insigne savi Ramon Llull. En aquesta escola-monestir els frares aprenien l’àrab i l’hebreu, i també els secrets d’una tècnica revolucionària de càlcul que havia inventat Ramon Llull: l’Ars magna. Quan estaven preparats es convertien en missioners solitaris que s’aventuraven per l’Orient predicant l’evangeli i demostrant la seva irrefutable veritat amb la tècnica de l’Ars magna, aplicada convenientment a les seves demostracions dialèctiques. Predicaven per places i carrers, i també davant de les fastuoses corts orientals i davant, també, dels seus savis i erudits. Aquell era el seu tercer viatge a Orient. Pol tenia un caràcter amable i molt rialler. De seguida va guanyar-se la simpatia i confiança d’Alí.

Quan van entrar al tuguri tot era fosc; una música sorgia d’algun lloc inconcret del fons. Varen sortir al seu pas dos homes alts i fornits. Un d’ells duia un fanal a la mà, va apropar-lo i ràpidament reconegué el frare. Pol, tot d’una, fent un gest, digué:

—Aquest ve amb mi.

Un dels homes va assentir amb el cap i van obrir les gruixudes cortines.

L’antre estava submergit en una mena de penombra. En l’atmosfera suraven fils de boira que sortien dels compartiments laterals; era una mena d’encens penetrant que de seguida copsava l’olfacte. Es distingien clarament els perfils dels clients i dels objectes, però no podien veure’s les faccions del rostre de la gent. El murmuri sord semblava compassat per les notes d’una guitarra que tocava un home que anava de taula en taula. Fra Pol va anar al gra decidit. Ràpidament va contactar amb el capità d’un vaixell que l’endemà al matí partiria cap a Alexandria amb un carregament de bótes d’oli i vi. Al principi es va mostrar reticent quan va dir-li que Alí era el seu acompanyant; però accedí a les peticions del frare. Pel que semblava, Pol i el capità del vaixell, anomenat Bernat Descletxa, ja es coneixien de feia molt de temps.

Van caminar junts pel gran port en direcció a la fonda. Alí va donar les gràcies al seu amic, que primer va salvar-lo dels lladres i ara li solucionava tot el referent a la difícil travessia del Mediterrani. Estava molt agraït i no tenia paraules per demostrar-li-ho. El frare, per la seva banda, va dir-li que ell estava encantat i que no havia d’agrair-li res, car ell l’ajudava sense demanar res a canvi. Alí va dir-li que era de la Ribera d’Ebre, d’un poble anomenat Vinebre; també va fer-li saber que anava a Orient a fer la peregrinació a la Meca.

Abans d’arribar a la fonda del moro es van quedar una estona escoltant una veu que cantava com els àngels. Fra Pol la va reconèixer, aquella tonada que en els últims temps s’havia fet molt popular a Tortosa:

—Són els versos d’Abu Bakr, un gran savi de la teua religió fill d’aquesta mateixa ciutat…

Van emprendre la marxa mentre tornaven a escoltar aquell poema…

Alí va pensar que aquell poeta buscava en el firmament de la nit la mateixa mirada que ell cercava a l’aigua del riu. Els unia el mateix sentiment.

Es van acomiadar als peus de la fonda, el frare estava hostatjat en un altre lloc. Demà sortirien a punta de dia i Pol passaria per allí a buscar-lo.