9

Va romandre unes setmanes, guiant-se per les estrelles, sempre en direcció al sud. Quan les provisions i l’aigua van exhaurir-se-li es trobava perdut enmig d’un oceà d’arena. El jove i el camell caminaven sense esma, pujant i baixant dunes. Va perdre la noció del temps, estava exhaust però la seva ferma voluntat el mantenia viu, aferrat al ramal del camell, que anava al seu costat. Una gran tempesta de sorra va enfosquir el cel, submergint-los en una atmosfera vertiginosa. No podia obrir els ulls i notava com se li clavaven els grans de sorra al rostre, com si fossin minúsculs bocins de cristall. Amb el fidel animal van ajupir-se al terra. Durant tota la nit va quedar-se protegit entre les potes del camell. A l’albada, quan despertà, va distingir, retallat a l’horitzó, un tràfec de genets, carros. Pensava que era un miratge, una al·lucinació i es posà dempeus. Aleshores, va veure com un grupet de genets es desprenia d’aquella llarguíssima filera i es dirigia directe cap a ell. Comprengué que aquell era el poderós exèrcit del sultà Abu al-Hasimi. Els lladres que havien robat el plànol al savi Mohidín Ibn al-Arabi a Bagdad havien viatjat sense perdre temps al Caire.

El sobirà, tan aviat com va tenir el mapa a les mans, encapçalà la gran campanya per conquerir el desert de l’Oblit i apoderar-se del tresor. El jove vinebrà, mentre pensava en tot això, no les tenia totes, però confiava en l’antiga i tradicional hospitalitat dels homes que viatgen pel desert i troben algun viatger perdut o extraviat d’alguna caravana. Els genets van apropar-se fins on estava. Abans que li preguntessin res, va posar-se de genolls a terra, plorant i suplicant Al·là, amb grans gesticulacions, perquè li donessin aigua. Va explicar-los que viatjava amb una caravana en direcció a Damasc i una forta tempesta de sorra els va sorprendre; va perdre el contacte amb la resta de la caravana i feia alguns dies que estava perdut sense aigua ni menjar. Els soldats del sultà, en veure aquell noi cobert de parracs, amb la cara cremada, plorant i suplicant, donant gràcies i besant els seus peus desesperadament, van emportar-se’l cap a l’expedició i van deixar-lo en mans del cap dels esclaus, lacais i serfs del sobirà.

Van passar els dies i van guarir-li les ferides. Tan aviat com va estar totalment restablert, va passar a formar part del grup de cambrers que servien el menjar i les begudes a la cort del sultà Abu al-Hasimi. L’expedició ja portava algunes setmanes cercant la porta d’entrada al desert de l’Oblit sense cap èxit. Molts homes començaven a pensar que allò només era una llegenda que havia arrabassat el seny al jove sultà, i que mai no trobarien el fabulós tresor, ni cap cosa per l’estil. La moral de la tropa cada dia estava més baixa; la recerca semblava la cacera d’un fantasma, la persecució de la pròpia ombra, una exhalació que mai no deixa enxampar-se.

Cada nit, un nombrós grup d’astròlegs, situats en una tenda al costat del fastuós pavelló del sultà, protegit per la seva guàrdia personal, es reunien amb ell. Mentre Alí servia menjar, fruites i begudes, mirava de reüll aquest document, que era el plànol que els cruels malfactors del soldà van robar al seu mestre al-Arabi. Tots estaven enraonant, capficats a desxifrar el mapa. Alí, molt discretament, se situà darrere d’un savi; així, observà detingudament el signe, la lletra lam que hi havia al mig del plànol. El pergamí estava totalment cobert per diminuts símbols. Semblava que en aquell petit espai s’haguessin concentrat, de forma absolutament desordenada i caòtica, totes les lletres, xifres i grafies dels alfabets de totes les llengües de la humanitat, tant del present com del passat i, fins i tot, probablement, també del futur. Els savis, abocats sobre el pergamí, miraven amb cristalls d’augment totes les representacions, emblemes, imatges, classificant les lletres i els signes que reconeixien, cercant algun tipus d’ordre en aquell inimaginable caos. Finalment, al cap de moltes nits de llargues discussions que duraven fins a l’alba, s’imposà el criteri d’un nigromant que argumentava que el mapa era un laberint construït amb les grafies de totes les llengües del món, les quals només servirien per delimitar els camins i passadissos, però, al mateix temps, confondrien els homes que volguessin trobar la joia Lam, la més pura de totes.

El nigromant comunicà al sultà el resultat de la seva complexa investigació. Abu al-Hasimi estava assegut en un petit tron elevat al mig del pavelló, embolcallat per cortines transparents de seda de diferents colors.

—Gran califa! —va dir el nigromant dibuixant una ampla reverència. Sense aixecar el cap, continuà parlant—: Hem arribat a la següent conclusió: el pergamí és el plànol d’un excepcional laberint. Per tant, per arribar al seu centre, on hi ha el gran tresor, només cal seguir l’eterna i secreta regla de resolució laberíntica, la qual molts de nosaltres coneixem perquè l’hem estudiat directament a la llunyana Illa de Creta, al laberint del Minotaure.

A la matinada, en acabar les oracions en direcció a la Meca, l’exèrcit continuà el viatge i Alí restà entre la multitud d’esclaus i lacais que acompanyaven el sultà. Al capvespre d’aquell mateix dia, els camells i cavalls van començar a inquietar-se. El sol s’ocultava alhora que la ratlla sinuosa de l’horitzó semblava un colossal rèptil que serpentejava i adquiria tonalitats vermelles i daurades. Els astròlegs, en veure aquell fenomenal moviment a l’horitzó, van comunicar al sobirà que aquelles eren les perilloses arenes de l’Oblit. Les impressionants muntanyes de sorra eren iguals que les de tots els deserts del món, només es diferenciaven en el seu rapidíssim moviment. Es desplaçaven impetuoses, creuant-se les unes amb les altres com si fossin les ones d’un veritable mar de sorra al bell mig de la immensitat de la resta del desert en calma. El sultà va situar el campament en aquell mateix indret, des d’on podia controlar el moviment intempestiu de les dunes. Aquell dia tothom estava de gresca: el sultà havia promès una gran recompensa a tots els soldats si conquerien aquell indret. A la matinada, va manar als seus generals que es preparessin. Ordenà a un dels savis que encapçalés l’expedició: els soldats havien de seguir-lo a través del laberint de sorra. Abu al-Hasimi digué als generals, erudits, mags, astròlegs, que, si en set dies no tenia cap notícia de la partida, entendria que havien fracassat o, tal vegada, eren morts, derrotats pels temibles nòmades del clan dels assassins. El sultà seguiria des lluny el moviment del desert de l’Oblit i aniria enviant successives expedicions cada set dies, encapçalades per un mag coneixedor dels secrets del laberint del Minotaure.

Els oficials van ordenar diferents posicions de combat als experts genets berbers; les seves gumies corbades, subjectes al cinturó, relluïen al sol com espills mortífers. Gairebé tots eren de la tribu dels garamants del Sàhara, reclutats especialment per aquella campanya. Tots havien escoltat les terribles i sanguinàries llegendes dels assassins, segons les quals eren els custodis del misteri i rondaven entre les dunes, sempre a l’aguait. Mentre avançaven en direcció a les impressionats muntanyes de sorra, molts soldats i oficials es figuraven que les ombres del capvespre eren les siluetes dels temibles seguidors del Vell de la Muntanya, que brandaven les simitarres a l’aire tebi, reflectint els últims raigs del sol ponent. Les tropes capdavanteres, encapçalades pel savi, van creuar les primeres dunes mòbils. Tot semblava ben normal, fins que l’expedició va introduir-se al desert i es va perdre de vista.

El sultà i tot el seguici —entre el qual es trobava Alí— anaven seguint el desplaçament irregular de les dunes. Al cap de set dies no tornà cap emissari de la primera partida, i Abu al-Hasimi va enviar la segona ona de genets amb un altre savi.

Al cap de set dies més, tampoc no aparegué cap home. Els soldats començaven a amoïnar-se.

La tercera expedició que destinà el sobirà sortí a la matinada. Entre els guerrers i camells va esmunyir-se el jove Alí, decidit a seguir el consell de Mohidín Ibn al-Arabi. Quan van penetrar en el confí del desert, tot semblava normal, únicament els camells i cavalls es mostraven inquiets, com si intuïssin algun perill darrere de les muntanyes de sorra. Els genets seguien ordenadament el savi de torn, que anava al davant del grup, pronunciant tota mena de sortilegis, fent grans expressions, i llençant a l’aire pedres negres.

Aviat van ser engolits per les dunes que avançaven sense cap ordre, canviant contínuament el paisatge. Van perdre de vista el campament i es van desorientar. Alí anava darrere de tot i durant una estona encara va poder albirar la mitja lluna de l’altíssima bandera de la tenda del sultà. En endinsar-se en aquell mar de sorra, la inquietud dels animals va anar augmentant, fins que fou impossible controlar-los. Al mateix temps que els animals, fora de si, desobeïen les ordres dels experts genets berbers, alguns homes també començaven a dispersar-se entre les dunes, muts, com si fossin guiats per una estranya força hipnòtica que els hauria arrabassat el seny. Un silenci monstruós envaí l’indret, i els homes, caminaren sense esma en totes direccions trencant l’ordre de formació. Els soldats de l’expedició van perdre’s, de forma inexplicable, i cadascú seguia el seu propi i solitari camí, amb la mirada perduda en un punt inconcret de l’espai.

Alí caminà una llarga estona sense rumb, fins que va caure rendit damunt el llit ardent de sorra. En el seu pensament va fer-se un buit. Els records s’escolaven com grans d’arena, els perdia i no podia fer res. Entrava en un estat d’amnèsia. Sentia una remor llunyana, el ressò d’una veu que li retronava dins el cap. Eren les primeres paraules que li van venir al pensament des que va separar-se de l’expedició.

Va caure rendit i va tindre un somni. Va projectar-se una cambra i ell estava al mig, empresonat pels barrots d’infinites gàbies. La foscor anava creixent a mesura que apareixien les reixes de noves cel·les en una successió geomètrica infinita. Davant seu aparegué una frase incandescent que no entenia: «CONEIX-TE A TU MATEIX».

Les línies que configuraven noves presons imaginaries anaven creixent al seu entorn i cada cop se sentia més oprimit perquè era incapaç de comprendre aquells mots. Lluitava, reconeixia les lletres, les paraules, li eren molt familiars però no sabia el seu significat i tampoc la manera com pronunciar-les. Va desesperar-se. Dins del seu cap ressonava el seu propi alè. Creia que moriria allí. Aleshores va passar una cosa. La seua pròpia respiració era l’únic soroll que escoltava, anava guanyant força com una oració, i amb cada alenada que aspirava i amollava sentia un batec del seu cor. Va escoltar aquell vaivé de l’aire que entrava i sortia i un raig va enlluernar-lo… El seu alè era la lletra lam. La va reconèixer i s’hi va aferrar com un nàufrag s’agafaria a un ferro roent. Amb aquell signe havia rescatat també l’alfabet.

El jove Yunan recobrà una part de la consciència, però no tenia cap memòria del passat. Va fer un esforç i amb totes aquelles lletres va construir un nom. Ara sabia que el seu propi nom era Alí Yunan, però ja no sabia res més. No sabia qui era, quina era la seva família o els seus amics, que feia allí, ni d’on venia, on anava. Res. Tenia lletres, paraules, però li mancaven els records.

Lluny, perdut al cim d’una duna, albirà la figura d’un home que caminava, esmaperdut, arrossegant el cos. S’adreçà cap a ell. Va cridar-lo una vegada i una altra, però aquell home seguia caminant sense fer-li cas. Va atansar-se i es plantà davant d’ell. Semblava que li haguessin buidat el pensament: tenia els ulls perduts en algun punt de l’espai. Alí va fer un terrible descobriment, aquell indret era anomenat el desert de l’Oblit: perquè els homes, i també els animals que gosaven entrar-hi, a causa d’un desconcertant embruix, perdien la memòria, ho oblidaven completament tot, i vagaven sense esma pel desert fins trobar la mort. Aquest era l’horrible càstig que sofrien els éssers que penetraven en el desert cercant un gran tresor, tal vegada impossible d’assolir. Els homes caminaven d’un lloc a l’altre ignorant on es dirigien, amb la ment en blanc, sense voluntat ni record, com si fossin ànimes perdudes en els llimbs, fins que morien de set o de calor sota la xafogor del sol ardent. L’oblit era el veritable parany del desert, molt més temible que la secta dels assassins.

El descobriment no el consolà gaire. Malgrat que havia desemmascarat el maligne ardit que anihilava tots els éssers, no li servia de res. Va sentir-se abatut, probablement també moriria en aquell infern, sense aigua, ni menjar, ni una ombra per protegir-se dels raigs de sol que queien com a brases. Caminà durant tot el dia. Al capvespre, van començar a mancar-li les forces, gairebé no podia mantenir-se dempeus i tenia els llavis ressecs. Tot d’una, la veu tornà a retrunyir dins el cap: «Coneix-te a tu mateix! Coneix-te a tu mateix!».

Va caure a terra, defallit, mentre la veu seguia repetint una i altra vegada: «Coneix-te a tu mateix!… Coneix-te a tu mateix!». Alí s’enfonsà en la sorra, exhaust. Demanava, implorava que algú el salves d’aquell infern. Estava estirat amb el rostre sobre la sorra, i quan obrí els ulls, va adonar-se d’un fet extraordinari, sorprenent! Tot d’una cridà:

—No pot ser…, no pot ser…! Increïble!, realment meravellós!

Mai no hagués pogut arribar a imaginar allò que estava contemplant. Va fixar-se detingudament en la capritxosa forma dels minúsculs grans de sorra que tenia just davant dels seus ulls. Al principi pensava que allò que estava admirant era un miratge, una al·lucinació producte de l’esgotament, la calor i la set. Mentre s’alçava, agafà un grapat de sorra amb la mà. Comprovà, definitivament, que cada gra de sorra del desert de l’Oblit era una lletra, un símbol. Els raigs esmorteïts del sol ponent tenyien amb tonalitats daurades i vermelles els petits relleus dels signes que anava seleccionant.