2

Durant tota la nit, Suliman va sentir-se neguitós, inquiet, com si pressentís el dolorós canvi, el senyal miraculós que seria la fi d’una època i el principi d’un nou temps. El moment s’atansava i ell estava preparat, perquè la seva comesa era clara i evident; tot formava part d’un pla que ningú no podia alterar, però hom havia d’actuar amb rapidesa en el moment precís i en l’hora indicada. No coneixia els detalls. Si ho hagués sabut, no hauria dubtat ni un moment a baixar a casa i trencar el voluntari retir per a prevenir els seus i fugir amb la seua família lluny del perill. Però els fets i les circumstàncies de l’esdevenidor són velades als éssers humans. Els grans profetes, els mestres o els místics, en determinats casos, poden conèixer una part del misteri insondable del futur.

Només tenia un deix de nostàlgia quan tornava a recordar aquell misteriós viatger que va canviar la seua vida per sempre. Feia ja molt de temps d’això. Mai es cansava de rememorar el precís moment quan el va conèixer a l’embarcador del pas de l’Ase, on Suliman, home confiança dels cavallers templers d’Ascó, encarregat del transport del vi, tenia la flota de llaguts. Aquell estrany ésser anava amb la humil túnica de llana, la jirqa. Caminava per la vora del riu, el somriure al rostre, un rostre que no era ni jove ni vell, tenia alguna cosa especial. Era la mitja tarda d’un dia del ramadà, els jornalers, tots mahometans de Vinebre, carregaven un dels llaüts mentre ell comptava les tines, organitzava les tasques, ficava els segells, donava instruccions al patró de la nau, manava, cridava als seus hòmens cansats, que no havien provat res durant tota aquella llarga jornada de dejuni. Una d’aquelles bótes amb el famós vin blanc de Vinebre arribaria a la mateixa Roma. El comanador de l’Orde del Temple cada any enviava aquell preuat regal al Sant Pare. Aquell home estrany va apropar-se fins a l’embarcador, els treballadors potser ni el van veure, però Suliman es va quedar captivat per aquella mirada resplendent i va dir-li:

—Salam Aleikum…

—Aleikum Salam… —va contestar l’home sense deixar de somriure.

En el seus viatges, especialment a Granada, que era l’últim territori musulmà de la península governat per la dinastia Nazri, havia conegut hòmens de renom, xeics, poetes, savis, místics, sufís que brillaven per tot l’Islam amb aquella antiga resplendor d’al-Andalus. En les paraules de l’estrany hi havia com un dring antic que evocava palaus llunyans, daurades transparències de mesquites i minarets. En la verdor dels seus ulls intensos va descobrir com una porta, una finestra que s’obria cap a dins de si mateix.

Va ser un miratge, alguna cosa estranya va passar, era com si el temps s’hagués deturat. Va recuperar la realitat amb el bram del corrent, les petites ones colpejant la proa del llaüt amarrat a la vora. Allí estava aquell home, la seua silueta es retallava dins les resplendors moradenques de l’Ebre, quan la foscor anunciava la fi del dejuni. Estaven sols, i ell va dir-li:

—Viatger… Quin és el teu nom?

L’home, sense deixar de caminar i sense moure els llavis, amb el somrís que es va fondre amb l’últim badall del dia va contestar:

—Vine amb mi…

Suliman no va entendre res, però va caminar darrere seu, desconcertat…

—Però on anem? Per què?

—Si has de seguir-me no em preguntis…

El mahometà de Vinebre no sabia per què estava fent allò, per què seguia aquell home que caminava en direcció a la serra del Tormo, remuntant roquerars, clapes de pins i matolls, fins a arribar a la cova, una gruta situada als peus de la roca del sol, aquella gran paret de pedra que era el rellotge natural dels hòmens i dones de la contrada, les tres comunitats del Llibre. Allí el viatger va girar-se. Suliman esbufegant, cansat, va dir-li:

—Què vols de mi? Per què m’has fet pujar fins aquí? —després d’aquestes paraules va prendre consciència d’on es trobava… «Què faig aquí? Per què? Per què he seguit aquest home? Quina força d’atracció m’ha fet seguir els seus passos?». Va estremir-se, es pensava el pitjor, i exclamà—: Que Al·là, el Misericordiós, em perdoni… Només hi ha una cosa, en una sola cosa he pecat. Ho confesso! Bec vi, sí, ho confesso… Li vaig demanar tantes vegades a Al·là que em donés un fill baró… Un hereu! Però la meua dona va morir en el part. Tinc una filla. Però mai no l’he volgut veure. Tampoc no m’he tornat a casar. Oh! Déu, Misericordiós, tingués pietat de mi, només sóc un pobre bevedor. Ofego les penes amb vi… Però juro que mai he begut amb excés i mai he fet oració borratxo, tal com prescriu la quarta sura: «Vosaltres que creeu!, no us apropeu a la oració quan esteu ebris».

Aquell estrany amb una veu dolça i el somrís als llavis va dir:

Suliman estava fora de si, no entenia res, només demanava clemència:

—Que Al·là em perdoni! Ell, l’Únic, la seua Bondat és infinita… Que tingui pietat de mi! Jo he seguit els preceptes del Llibre… Compleixo amb el salat, l’oració, cinc cops al dia, i el dejuni del ramadà, faig caritat, vaig fer la professió de fe públicament, la xahada… No hi ha més Déu que Al·là i Mahoma és el seu profeta… Només em falta complir amb l’últim pilar de l’Islam. Però no, no tinc temps… La feina, el comerç, els llaüts, vostè ho ha vist a l’embarcador, he de manar-ho tot, hi ha molta feina, sí, i els preus… Ah, els preus! Això em fa anar de bòlit! El temps és or, sí, el preu del vi puja i baixa i hem d’estar alerta, saber el moment oportú per què les naus viatgin sense entrebancs, perills, retards, el mal temps, les riuades, la mala mar… El vi s’ha de vendre al seu moment… De vegades és un miracle que arribi a bon port. Cal ser pacient. Però mai, mai no he faltat a la paraula, em quedo amb la part que em toca, el comanador del castell em té tota la confiança, cada any el faig més ric… L’any vinent, sí, ho prometo, l’any vinent tindré més temps, aprofitaré un viatge per fer la peregrinació a la Meca.

Aquell estrany continuava dempeus i sense moure els llavis va dir-li:

—Ah, Suliman! Sempre dius que no tens temps i mai no vols escoltar la paraula… No tens paciència… Pensa en Jonàs… —I assenyalant una cova sota la pedra, va afegir—: Aquesta és la teua balena… Aquí descobriràs el secret de la paciència. I quan surtis del ventre de la roca, un descendent del teu llinatge farà el viatge…

—Com? Un descendent? No, no… Tinc una filla i no em tornaré casar…

—No escoltes… Veuràs el senyal des d’aquí dalt, dins la cova… Cel negre sobre un camp daurat. Aleshores tindràs un descendent baró. Hauràs de preparar-lo i ell farà el llarg viatge.

—Però?

—Recorda les meues paraules. El senyal t’anunciarà que ha començat la teua missió. Sortiràs del ventre de la balena, buscaràs el teu descendent i el prepararàs. I quan complirà els anys de la sura del meu nom haurà arribat el moment de partir.

—No, no entenc res…

—Sé que ho faràs, Suliman. Abans de marxar li donaràs aquesta bossa… Tu l’ompliràs d’or per al gran viatge i ell la tornarà plena d’un altre tresor. El més preuat de tots…

I quan va acabar de dir això, aquell viatger es va treure la seua túnica de llana blanca, immaculada, lentament. Després li va oferir amb un gest d’infinita tendresa. Suliman, amb les mans tremoloses, la va agafar i se la va passar pel cap. No sabia per què estava fent allò, era com una resposta instintiva. Aquell estrany viatger havia desaparegut. Era com si li haguessin posat un vel damunt dels ulls. Però la túnica era real, no era cap miratge, i ell la portava al damunt, sentia la llana sobre la seua pell, sentia també un profund agraïment. Era una sensació nova, igual com es podria sentir després d’un confortant bany. Fins aquell moment era un home de món, un comerciant de vi que havia navegat per tota la Mediterrània servint fidelment els cavallers templers de la comanda d’Ascó, però també fidel al profeta i el Llibre, l’Alcorà… Encara que arrossegava aquella gran pena per un fill baró que mai no va tindre, i ara aquell viatger misteriós li deia tot allò…

Molt trasbalsat, no comprenia què estava fent allí dalt, amb aquella túnica de llana, amb la imatge d’aquell home espurnejant encara dins les seues fosques ninetes: un fantasma que el va arrossegar sense saber per què, amb una força d’atracció irresistible, i després va desaparèixer.

Va retirar-se del món i ja no va tornar a sortir de la balma. Alguns amics de Vinebre li deixaven pa i aigua a l’entrada. Ell llegia cada dia un fragment del Llibre. Meditava, i per l’obertura de l’entrada de la gruta veia un boci de cel i a sota una part de les fèrtils illes. Allí a la vora tenia la bossa que va donar-li el viatger amb la lletra lam, «L», del seu alfabet gravada en el cuir. Tenia moltes preguntes a fer-se. Va reflexionar…

Un sortós dia, mentre llegia la sura XVIII, «La caverna», Al Kahf, va caure de genolls a terra implorant el perdó d’Al·là, el Misericordiós… «Oh, Déu! Tu que ens sotmets a les proves de la teua fe… No tenim paciència per a comprendre quina és la veritable senda…». «Benaurats aquells que somien de nit i recorden de dia els somnis perquè ells conrearan alegries…». «Oh Al·là, ara ja sé què és la paciència, ara ja sé qui és aquell viatger… Al-Jadir! Sí, era ell! He vist l’àngel Elies, l’home verd, aquell que és eternament jove. El guia de Moisès d’aquesta sura XVIII… Divuit? Divuit, és clar! Ara ho entenc, quan un descendent del meu llinatge complirà divuit anys… No sortiré d’aquí, del ventre de la balena fins que no vegi el senyal… “Cel negre sobre camp daurat”».

El vell anacoreta recordava tot això amb la mirada fixa, mentre la boirina calitjosa emergia rauxada i fonedissa entre la bigarrada catifa dels pàmpols de les vinyes que abastaven els infinits matisos del verd. Molt prompte iniciarien l’efímera mutació vers el groc, i després la corrupció dels tons vermellosos que esdevindrien marró esmorteït; finalment, arribaria la descomposició del negre verdós. Les illes, seccionades en mil parcel·les, mil línies imaginàries i paral·leles traçades per viaranys flanquejats pels ufanosos ceps. Les vinyes vigoroses, curulles de raïms que semblaven veritables arbres nans. Aquell verger frondós era un somni, una terra prodigiosa propera al paradís que el profeta vaticinà per als creients. Certament, les coses no havien estat tal com tots desitjaven. La conquesta dels templers i dels cavallers catalans fou violenta i temible; Suliman repetia, en silenci, les paraules dels savis de l’aljama: «En el si de tot problema rau la seva solució. Aleshores, en el propi mal hom sempre troba el remei que l’allibera del dolor i el condueix al propi guariment».