9

Finalment va arribar el divendres, i no tenia ni idea de com calmaria en Blaine, sense diners i sense cap intenció de ficar-me al llit amb ell. El pare estava en vies de recuperació. En Matt i la Maddy estaven ben reconciliats i havien tornat a la seva vida habitual. En Max encara era a la ciutat, i la Ginelle estava fora de perill. De moment. Jo, en canvi… Era una història totalment diferent. Estava feta un coi d’embolic. Ja havien passat uns quants dies i no havia rebut cap trucada d’en Wes ni havia obtingut cap més informació d’en Warren, malgrat que li havia trucat tres cops al dia des que em va dir que en Wes estava viu. Ell havia decidit ignorar les meves trucades. Un cop em va contestar la Kathleen i em va dir que en Warren hi estava a sobre i que no pararia fins que aconseguís saber on era en Wes. De moment, però, no es veia amb cor d’escoltar la meva veu entretallada i no tenir cap informació per donar-me. Ho comprenia. Si jo fos ell, no seria capaç de fer res amb una sonada emocionalment ensorrada que em truqués cada cinc minuts per saber si hi havia novetats.

Així deu ser l’infern. Sabia que l’home que estimava, la persona per la qual donaria la meva vida, estava patint mentalment i físicament i jo no podia tocar-lo, oferir-li una mà o donar-li suport mentre es recuperava. Sincerament, era una puta merda.

Tenia una rampa permanent al coll de tant acotar el cap per mirar la pantalla del mòbil, esperant una trucada d’un número desconegut. Cada vegada que aquell maleït estri sonava, em sobresaltava, se’m disparaven totes les alarmes i el cor se m’accelerava, i llavors descobria que era en Max, la Maddy o la Gin. Aiiix.

La nit abans finalment vaig trucar a alguns amics. L’Hector va plorar mentre li explicava el que li havia passat a en Wes. En Tony es va enfadar i em va demanar si necessitava diners, bitllets d’avió o qualsevol cosa que pogués ajudar. Un home molt pràctic. Els vaig assegurar que ho tenia tot controlat i que tenia l’esperança que aviat tornés a casa. Més o menys una mentida pietosa. Em van donar instruccions estrictes de trucar-los la setmana següent, si no, em vindrien a buscar. No tenia cap dubte que complirien l’amenaça. En Mason no va ser gens amable. Més aviat es va emprenyar molt. Estava disposat a saltar-se els últims partits de la temporada, malgrat que els Red Sox estaven arrasant i ell era el pitcher principal. Vaig recordar la trucada de la nit anterior.

—Mia, això és una bestiesa. Has d’esperar fins que tot està tan emmerdat per trucar-me? —La veu d’en Mason va sonar lluny, com si s’hagués apartat de l’auricular—. No, Rach, no em penso calmar, collons. Això no està bé. Som la seva família.

Sentir que deia que era la seva família em va arribar al cor. No tenia cap dret a guardar-me tot aquell drama per a mi sola. Hi havia persones que es preocupaven, que m’estimaven igual que jo les estimava a elles. Començava a ser hora que comptés més amb elles, si no físicament, almenys emocionalment.

Va tornar a la línia.

—No em puc creure que hagis descobert que tens un germà. Quina bogeria.

—Sí, però és realment fantàstic, i no t’ho perdis: ara sóc la propietària del vint-i-cinc per cent de Cunningham Oil & Gas.

—Què collons? Que et fots de mi o què?

—No. Es veu que en Jackson Cunningham coneixia la meva existència i volia que jo tingués una part del seu llegat com a germana d’en Max. El que no sabia era que hi havia la Maddy, que resulta que és membre del clan Cunningham al cent per cent. El que passa és que la meva mare va fer passar la Maddy com a filla del meu pare.

—Hòstia, Déu n’hi do, la teva mare.

Vaig pensar en en Mason i en la seva mare, que s’havia mort tan jove d’un càncer de mama. La seva mare hauria donat qualsevol cosa per poder passar un dia més amb els seus fills, i la meva mare, en canvi, va abandonar no un, sinó tres fills que la necessitaven. Aquest és el tipus de fet que et canvia la vida i que no pots perdonar. Em vaig preguntar si en Max havia tingut oportunitat de posar a treballar el seu investigador en la recerca de la nostra estimada mare. Si trobava la Meryl Colgrove, sabria què dir-li? Fas pena, per exemple? Això sí, li refregaria pels morros com en som de fantàstics. Bé, en tot cas, en Max i la Maddy se’n surten molt bé. I jo? Jo només sóc una acompanyant que intenta pagar el deute de l’home que ella va abandonar.

Abans d’acomiadar-nos amb en Mace, li vaig prometre que estaria més en contacte amb ells, que els aniria a veure de cara a l’any que ve i que els presentaria en Wes. Després vaig trucar a l’Anton i la Heather. Per descomptat, l’Anton va tirar per l’enfocament filosòfic, em va preguntar com afectava allò la situació en conjunt, com em sentia jo. Us juro que l’Anton, el Latin Lova, era un hippy de debò sota totes aquelles cadenes d’or. La Heather, d’altra banda, em va oferir tota una sèrie de «No pot ser» i «Hòstia santa». Sobretot es va preocupar per mi i per com m’havia afectat la desaparició d’en Wes. No vaig voler dir gaire res perquè, si em deixava anar, em desfaria en un mar de llàgrimes. Si més no, en Wes m’havia ensenyat a ser forta i a continuar lluitant, i això era el que tenia pensat fer.

L’Alec, per descomptat, era l’Alec. Tot ell, des de la seva veu fins al seu amor sincer, em va fer sentir millor. Tenia un do amb les paraules, i em va dir que confiava plenament en la meva habilitat per sobreviure un altre dia. D’altra banda, si en tenia ganes, no tenia cap problema a emportar-se’m immediatament a França, on em devoraria el cos i m’ompliria l’ànima de llum. Són paraules seves, no meves. Però les va dir en un francès tan eloqüent que em va venir un formigueig per tot el cos. Vaig haver de parar els peus a aquell home tan sexi amb una advertència suau, que el meu frenchie va entendre de seguida. Per a ell, l’amor era l’amor, però acceptava l’amor per a tota la vida i respectaria els meus desitjos. Per tant, això significava que s’havien acabat les rebolcades amb artistes francesos dient obscenitats. Vaig haver de dir aquesta part en anglès i després en francès per deixar-ho ben clar.

En Tai va ser l’últim a qui vaig trucar. Tal com m’esperava, no s’ho va agafar gens bé. Fins al punt que vaig decidir no explicar-li tots els detalls, perquè si li arribo a parlar d’allò d’en Blaine, les amenaces i el segrest, hauria agafat el primer avió amb mitja dotzena de samoans buscant brega. Brega amb en Blaine. Per descomptat, m’haurien fet les coses més fàcils, però haurien pogut sortir-ne ferits. Els homes com en Blaine són massa presumptuosos per barallar-se amb les pròpies mans, tal com va quedar demostrat al passadís amb en Max. En Blaine no va ni intentar tocar en Max. No, en Blaine faria servir els seus pinxos, ganivets i fins i tot armes de foc. En Blaine no pararia fins que tot el clan Niko estigués mort i enterrat en un lloc remot del desert de Nevada on mai més ningú els pogués trobar. I això no volia que li passés al meu sexi samoà. De cap manera, impossible.

A en Tai li vaig parlar del pare i d’en Max. Això va ser suficient per posar el seu mesurador de preocupació a un nivell de deu sobre deu. Vam parlar molta estona fins ben entrada la nit. En un moment determinat, em vaig preguntar què en devia pensar l’Amy, de la nostra llarga conversa, però tot xerrant vaig sentir que li feia un petó de bona nit i li deia que l’esperava al llit. No hi havia ni un bri de preocupació, de malícia o d’angoixa en el seu to de veu. Quan ho vaig comentar a en Tai, simplement va dir: «L’Amy és fantàstica. I entén perfectament que tu formes part de la família».

Una altra vegada aquella paraula. Família. Quan vaig començar aquest viatge nou mesos enrere, aquesta paraula incloïa quatre persones en total. La Maddy, la Ginelle, el pare i la tieta Millie. Ara, no en tenia prou amb els dits de les dues mans per comptar les persones que podia considerar part de la meva extensa família, per no parlar de la relació de sang amb en Max, la Cyndi i la Isabel, a més d’en Jackson, que estava a punt de néixer. Aquests eren quatre nous familiars directes. Sincerament, se’m feia difícil assimilar com m’havia canviat la vida en els últims nou mesos. Molt més del que mai m’hauria imaginat als meus vint-i-cinc anys.

I llavors hi havia en Wes. Vaig mirar una vegada més la pantalla del mòbil. Res. Vaig arrugar el front i em vaig anar a vestir, fent un esforç enorme. Si havia de suplicar i pidolar amb en Blaine perquè em donés més temps, almenys volia fer goig.

El mòbil va sonar i em vaig afanyar a comprovar la pantalla, resant perquè fos en Weston. El que vaig veure em va fer fer una enorme ganyota que em va arribar fins als dits dels peus. La força vital de tot el meu ésser se’m va escolar i va formar un bassal als meus peus.

Per descomptat que m’esperaria, malparit desgraciat. Mentre agafava la bossa i me la penjava a l’espatlla, en Max va agafar un joc de claus i em va mirar.

—Què passa? —vaig preguntar.

Els llavis d’en Max eren una línia fina mancada del seu habitual color rosat. El seu llenguatge corporal era rígid i confús.

—T’acompanyo.

Em vaig encongir.

—Mmm, no. Estaré bé. No em farà mal, Max. Vol follar amb mi, no matar-me.

En Max va tensar la mandíbula i un múscul se li va moure.

—Va raptar la teva millor amiga, Mia. No és una cosa per agafar-se-la a la lleugera.

Vaig sospirar i li vaig posar una mà al braç. Es va posar tens instintivament.

—Max, no li agradarà que vinguis. Sé amb què, i especialment amb qui, estic tractant. Sóc massa valuosa per a ell, econòmicament i físicament, per fer-me res de dolent. Tot anirà bé. —El vaig mirar directament als ulls i va veure que mentia. En Blaine era com una capsa de sorpreses. Mai no sabia com reaccionaria, què el faria riure, o quan s’emprenyaria i seria com el diable en persona. Esperava que estigués de bona lluna i havia planejat tirar d’aquesta veta, a més d’intentar donar-li allargues amb el tema de ficar-se al llit amb mi. Potser podria servir-me de la seva fal·lera pels diners i prometre-n’hi més, molts més. Podia continuar treballant per a la Millie, si volia, i aconseguir els diners que necessitava, a part dels que guanyés amb Cunningham Oil & Gas. Sabia que en Max no volia que aquells diners anessin a parar a mans d’un criminal, però no tenia cap altra opció si volia viure una cosa semblant a una vida.

—Confia en mi. D’això me’n cuido jo —vaig dir, mentre tirava les espatlles enrere i redreçava l’esquena.

En Max va brandar el cap i va obrir la porta.

—Confia en mi. —Va assenyalar el seu pit—. D’això me’n cuido jo. T’ho he dit abans i t’ho torno a dir ara, nena. Jo em cuido de la meva família. Fi de la discussió.

Les espatlles se’m van enfonsar mentre el seguia cap a l’ascensor i pujava al seu cotxe de lloguer. No vam parlar durant el trajecte fins al Luna Rosa. No tenia ni idea de què dir-li, i crec que ell tenia una sèrie de paraules a punt que jo preferia no escoltar.

Vam entrar al restaurant i, com sempre, en Blaine estava assegut a la taula de la terrassa. Hi havien posat uns para-sols per fer ombra. L’aigua del llac mantenia la temperatura de la terrassa ben bé deu graus per sota de la temperatura normal de Las Vegas. Quan vam sortir, en Blaine es va aixecar. Duia un vestit de sastre impecable de color beix que li quedava perfecte. Una camisa de color corall amb el coll descordat li destacava el to de la pell i li feia brillar els ulls. Em recordaven els ulls d’un gat en la foscor, amb aquella resplendor de color verd-groc.

En Blaine va donar la mà a en Max i va assenyalar la taula que teníem al costat.

—Veig que t’has portat la teva pròpia protecció, com jo. —Va somriure.

Els seus pinxos es van obrir les americanes. Els canons de les pistoles negres de calibre 45 es veien clarament.

En Max va enretirar-me una cadira i vaig seure, i després va enretirar la seva i es va col·locar de manera que pogués veure perfectament en Blaine i els dos pinxos. Molt intel·ligent. M’agradaria que se m’hagués acudit a mi. Durant uns instants, vaig estar realment contenta que en Max hagués insistit per venir, malgrat que no volia que es fiqués en aquest merder.

—Vols prendre alguna cosa? —En Blaine va alçar una copa glaçada de pinot grigio. La boca se’m va assecar de cop i vaig assentir. Me’n va servir una copa i va aguantar l’ampolla alçada fins que en Max el va mirar i va brandar el cap. Estava massa atrafegat fent de personatge imponent per preocupar-se pel vi.

Vaig beure un glop del líquid clar i vaig fer un petit gemec. En Blaine sempre havia tingut un gust excepcional amb el vi. Hi dedicava molt de temps: feia tastos, anava a diferents cellers per tastar les noves seleccions i reserves que acabaven de sortir. Abans envejava el seu bon paladar.

—Anem directes al gra, us sembla bé? —va dir en Blaine, i pràcticament em vaig ennuegar a mig xarrupar el vi. Encara no havia pensat com ho faria per sortir d’aquell mal pas, però moriria en l’intent. Sí, estava convençuda que em moriria perquè en Blaine segurament em fotria un tret allà mateix, però no tenia cap altra opció. Havia de seguir endavant.

—Mira, Blaine, ja sé que vas dir que no podia disposar de més temps, però hi ha moltes coses que no saps que han passat últimament i, bé…

La mirada d’en Blaine es va enfosquir i em va interrompre.

—Val més que em diguis que acceptes la porta número dos, que és la del meu dormitori, perquè les excuses són com els imbècils, preciosa. Tothom en té un a la família, però ningú no en vol tenir cap a prop.

Vaig respirar fondo i vaig notar que les llàgrimes em coïen darrere les parpelles.

—Doncs m’hauràs de matar.

En Blaine va esbufegar al mateix temps que el puny d’en Max va caure com un martell sobre la taula, fent trontollar les copes i vessant tot el meu vi. Vaig agafar de seguida la copa en un intent de recollir tot el que pogués abans que es vessés a terra.

—I una merda —va grunyir, i es va aixecar. El meu germà era un gegant, normalment, però quan estaves assegut i ell es posava dret, era com una muntanya. Es va ficar la mà a la butxaca del darrere i la tensió a l’ambient va passar de cent a mil en un instant. En Blaine va fer un gest i els seus pinxos es van moure com ninges. Al cap d’un segon, en Max ja tenia un canó de pistola a la templa i un altre a la nuca. Es va posar rígid de cop.

—Val més que tinguis un bon motiu per ficar-te la mà a la butxaca del darrere, cowboy, perquè si no els meus homes t’acompanyaran cap a fora i s’encarregaran de tu a l’estil de l’Oest antic. Sóc l’amo d’aquesta puta ciutat —va remugar, entre dents—. I els polis d’aquí els tinc tots en nòmina. Val més que t’ho pensis bé, abans de fer cap moviment.

En Max va parpellejar i va mantenir la mirada clavada en els ulls d’en Blaine.

—Estava traient un sobre. El company d’aquí al darrere pot veure que no vaig armat.

—Diu la veritat, mestre —va dir l’home grassonet, que semblava que imités un paio de la màfia d’una pel·lícula de sèrie B.

En Blaine va fer un gest amb la barbeta i en Max va treure el sobre. Es va inclinar endavant, el va deixar a la taula i hi va donar un copet amb el dit índex.

—Aquí tens els teus calés. Els quatre-cents mil dòlars.

En aquell moment, sorpresa no era la paraula que hauria pogut utilitzar per definir el que sentia. Les emocions se m’arremolinaven una rere l’altra. Alleujament. Por. Orgull. Amor. L’última, però, em va treure del remolí.

Indignació.

En aquell moment, estava indignada amb mi mateixa perquè el meu germà, segurament un dels homes més bondadosos del món, i que no es mereixia res de tot allò, estava pagant el meu deute. El deute del meu pare. Un deute força important. No era com, per exemple, dir: «Ei, nano, em pots deixar cinquanta dòlars?». No, això eren quatre-cents mil dòlars. Gairebé mig milió.

—No pots —vaig xiuxiuejar. La veu em va sortir esmorteïda, com si parlés amb una bola de cotó a la boca.

En Max em va clavar la mirada.

—Ho he de fer. Ningú no amenaça la meva germana ni fa mal a la meva família quan jo me’n puc cuidar.

—Aquests calés poden ser rastrejats? —va preguntar en Blaine, tot mirant el sobre, que devia contenir un xec perquè era molt prim. Quatre-cents mil, fins i tot en bitllets de cent, havien de fer un bon feix.

En Max va assentir.

—Sí, són del meu compte personal. Si els vols en efectiu, els tindré al final del dia i te’ls portaré a la recepció del teu casino. Però volia portar aquest xec per demostrar la bona intenció.

En Blaine va alçar les celles.

—Et fa res que faci una trucada per verificar que tens prou fons?

En Max va esbufegar.

—En absolut.

En Blaine va fer un gest amb el cap i els dos pinxos van agafar el xec per anar a la part posterior de la terrassa. Per primera vegada, em vaig adonar que no hi havia clients, malgrat que era l’hora de dinar d’un divendres al barri comercial. Vaig suposar que en Blaine s’havia assegurat que tot quedés en privat. Vaig agafar la copa de vi que en Blaine m’havia tornat a omplir i vaig esperar impacientment. No sabia què fer ni què dir a en Max. Què podia dir per millorar una mica la situació?

Amb un moviment brusc, vaig posar les mans a sobre les d’en Max. Me’n va agafar una i em va tapar l’altra amb el seu enorme palmell. El vaig mirar als ulls, verd contra verd, i vaig intentar desesperadament transmetre-li tots els sentiments i les emocions que sentia per ell, pel sacrifici que feia per salvar la meva vida, la de la Maddy, la de la Ginelle i la del pare.

—Gràcies. —Em vaig ennuegar amb les paraules. Va repenjar el front contra el meu. En el moment que els nostres caps es van tocar, vaig notar aquell formigueig familiar. El mateix que vaig notar el primer dia a l’aeroport, quan li vaig encaixar la mà.

—Ho tornaria a fer. Ho faria cent vegades més per mantenir-te fora de perill i dins la meva vida. T’estimo, germaneta. —En Max parlava en veu baixa i plena d’emoció. Aquelles paraules es van obrir pas a través del pit i van arribar fins al cor, on van quedar instal·lades.

—Jo també t’estimo, Maximus. —El vaig atraure cap a mi i el vaig abraçar amb força—. I trobaré la manera de tornar-t’ho.

Va fer una rialleta.

—Xata, d’aquí a poc seràs una dona rica. Trobaràs la manera. —Es va tirar enrere, em va agafar per les galtes i em va eixugar les llàgrimes amb els dits polzes.

—És bo, mestre —va dir el paio de la màfia.

En Blaine va ajuntar les mans, formant un triangle amb els dits.

—Quina llàstima, preciosa Mia. Amb les ganes que tenia de tornar-te a tenir a sota meu.

Aquestes paraules em van provocar un calfred i em vaig estremir.

Llavors, en Max va decidir que ja no podia més.

—Marxem.

Em va agafar pel braç mentre m’ajudava a aixecar-me de la cadira.

—Tindré els diners en efectiu aquest vespre, cap a les set. El banc ja estava avisat que potser necessitaria l’import amb urgència, i ja ho estan preparant.

—Esplèndid. —En Blaine es va aixecar, es va cordar un botó de l’americana i va allargar la mà.

En Max es va quedar mirant fixament la mà, i al final li va fer una encaixada. Ostres, aquell home era massa bo. Hi hauria d’haver un milió d’homes més com ell dirigint el món. Seria un lloc molt més feliç i pacífic.

En Max em va posar una mà al capdavall de l’esquena i em va empènyer per marxar.

—Un moment! —va dir en Blaine, i em vaig girar de cop. Es va acostar lentament cap a mi, com un lleó que avança sigil·losament per llançar-se sobre la presa. Vaig agafar aire i vaig esperar que em posés les seves mans fredes sobre els bíceps.

—Suposo que això és el final, oi?

—El meu deute està saldat —vaig respondre.

Em va acariciar els braços amunt i avall.

—Ets lliure, preciosa Mia. —En Blaine es va inclinar endavant, i pràcticament vaig notar la tensió que acumulava en Max quan en Blaine em va fer dos petons a les galtes. Finalment, va alçar una mà, em va agafar la galta i em va acariciar el llavi inferior amb el dit polze—. Sempre he desitjat el millor per a tu. A la meva manera. Que et vagi bé.

Amb aquesta frase de comiat, es va girar i va travessar el restaurant amb aire decidit. En Max em va fer anar cap al cotxe, però abans que pogués obrir la porta li vaig estrènyer la mà, el vaig atraure cap a mi i li vaig plantar la cara al pit. Vaig passar-li els braços pel voltant de la cintura i el vaig abraçar amb força. En aquella abraçada vaig treure tot el que tenia a dins.

Por.

Dolor.

Alleujament.

I vaig acabar amb una enorme dosi de gratitud.

Mai no podria tornar-li aquell favor, i no em referia als diners. Per a això no tindria cap problema, entre els diners de la feina i els que aviat obtindria de l’empresa. El que no seria capaç de tornar-li era el regal de tenir-lo a ell. La seva presència quan el necessitava. Cuidant-me tal com ho havia fet. L’únic que sabia era que em passaria la resta de la vida agraint tot el que representava en Maxwell Cunningham, fins al dia que em morís. Havia aconseguit una posició dins de la meva vida que igualava la de la meva germana, una posició que mai m’hauria imaginat que la pogués ocupar ningú més a part d’en Wes.