6

—Tornem-hi! —va cridar la Maria—. No! Para la música. —Va moure la mà en l’aire i la música es va aturar.

Em vaig quedar en un racó, esperant el meu torn perquè em renyés. Havia treballat en la mateixa escena tot el dia. Bàsicament, apareixia caminant de manera supersexi, després feia un gir de malucs cap a un costat i cap a l’altre, m’inclinava, em redreçava, feia moure les tetes i m’arquejava enrere. En el ball final, l’Anton seria darrere meu, fent els seus moviments amb els ballarins. Alguns dels passos que jo havia après anirien lligats amb els que ell estava assajant i amb els moviments del seu cos. Sincerament, el que jo feia no era res comparat amb el que la Maria exigia als altres ballarins, i tot i així estava esgotada. Havia sigut un dia llarguíssim. Necessitava dutxar-me, menjar i dormir. A més, l’endemà era el meu aniversari, i l’Anton m’havia donat el dia lliure. Això també significava que arribaria en Wes.

M’envaïa a parts iguals una sensació d’emoció i de torbament quan pensava en el meu tranquil surfista-cineasta. Tenia tantes ganes de veure en Wes que em feia mal tot. Tanmateix, em feia por emportar-me un desengany quan li digués que estava preparada per ser exclusiva. Per ser la seva noia. Si tenia sort.

Per fer això, però, ell havia de tallar amb la Gina DeLuca. Prou de sexe ocasional amb l’actriu més seductora i sexi del país. Només de pensar-hi, el monstre d’ulls verds ja treia el seu cap repugnant. Si volíem començar una relació de debò, ens havíem de comprometre tots dos. Collons. Comprometre. Era una paraula que no havia dit en molt de temps ni a prop de cap individu del sexe oposat. Sobretot perquè cada vegada que ho feia me la fotien d’una manera o altra.

—Mia, hermosa, vine aquí. —La Maria va assenyalar un punt del terra on hi havia una X de color negre. Era el lloc on m’havia d’aturar i refregar el cos contra el de l’Anton en el vídeo. Es va assegurar que sabia exactament quantes passes havia de fer, on havien d’estar col·locades les meves cames, i com estarien distribuïts els altres ballarins. Després, entre ella i la Heather van fer ballar tots els nois al meu voltant, cobejant-me, mentre jo caminava, m’asseia i em repenjava contra una paret. Hi havia uns quants passos que m’havia d’aprendre, però la majoria ja els dominava. La Maria era una coreògrafa amable amb una paciència infinita. Cada vegada que m’equivocava els altres ballarins feien mala cara, conscients que ho haurien de repetir tot. La Maria, en canvi, no tenia cap problema a fer-los repetir els passos una vegada i una altra. No parava de dir que així perfeccionarien els seus moviments.

La Maria em va col·locar bé i va fer veure que era el personatge de l’Anton.

—Torneu a fer els moviments. —Va llançar una mirada als ballarins—. No faig això perquè la Mia necessiti ajuda. És que només feu que gandulejar. M’és igual si esteu cansats. M’és igual si teniu els músculs adolorits i els peus us fan mal. Voleu sortir al vídeo de hip-hop més impressionant que s’ha fet mai? —Els seus ulls blaus es van tornar glacials mentre els resseguia amb la mirada—. Doncs aquest és el preu. Trabajad por ello. Treballeu per aconseguir-ho! —Va repetir en anglès, tal com feia sovint—. I ara, Mia, comencem de nou des del principi.

Vaig tornar al racó de la sala, vaig respirar fondo, vaig tancar els ulls i em vaig concentrar en el que volia aconseguir. Aquell era el meu primer vídeo musical. La meva cara apareixeria a la televisió, a internet, als mòbils de tot el planeta. Tu pots. Fes-ho per la Maria, pels ballarins, per l’Anton… a la merda amb tot això, ho penso fer per mi mateixa!

La música va començar a sonar, els llums van baixar d’intensitat i vaig començar a moure els malucs i les espatlles d’un costat a l’altre. Molt a l’estil Jessica Rabbit. Quan va sonar la nota que indicava la meva entrada, vaig sortir a l’escenari, a exhibir-me. Abans d’haver fet cinc passos, ja tenia unes mans masculines als malucs.

El ritme de la música es va endurir, vaig tancar els ulls i vaig continuar amb l’actuació, vaig arquejar l’esquena i vaig deixar que l’Anton em pressionés el cul mentre jo l’agafava per la nuca. L’olor de coco va quedar surant al meu voltant. Amb les mans als malucs, l’Anton em va fer girar i llavors va començar a pujar per les cuixes, la pelvis i la panxa, i finalment es va arquejar enrere. Jo el vaig imitar, empenyent-lo fort amb el cos. Va caure a terra, igual que els altres ballarins, com si l’hagués tombat amb el meu moviment. Llavors es va posar de genolls a terra i va empènyer els malucs cap a mi fent una demostració gràfica de la seva virilitat.

«Munta, nena, munta…», envestida.

«Amb mi, tota la nit…».

«Vull fer-m’ho amb tu…», envestida.

«I munta, nena, munta…».

La música s’ajustava perfectament als nostres moviments. Cap al final de la cançó, l’Anton va fer una mena de correguda i un salt a l’estil ninja davant dels miralls de l’estudi, va aterrar sobre els peus, em va estirar per la cintura, va posar un genoll a terra i em va col·locar sobre l’altra cama. L’esquena se m’arquejava dolorosament sobre el seu genoll, i llavors em va fer un petó fort i sorollós a la boca.

I aleshores va ser quan em va tornar a passar.

Li dono un bon cop de puny a la boca i li parteixo el llavi, però de seguida em subjecta les dues mans amb una de seva mentre amb l’altra em toca tot el cos. Li baixen gotes de sang per la barbeta i les dents se li tenyeixen d’un vermell fastigós. L’Aaron m’encasta contra la paret de formigó. Un dolor intens se m’escampa per la pell tendra de l’esquena per la irritació que em provoca la superfície dura. Ell no para de pressionar-me amb els malucs, sense parar, mentre es refrega a sobre meu, amb la seva erecció com un pal d’acer que se’m clava al sexe.

Intento cridar, però de seguida em tapa la boca amb la seva i no em surt res més que un soroll esmorteït. Crido desesperadament quan sento el soroll dels pantalons que es descorden i el de la cremallera que s’abaixa, com si fos a càmera lenta. L’Aaron reacciona clavant-me una mossegada als llavis i colpejant-me el cap contra la paret. Veig estrelletes i tot se’m torna borrós. M’estira la vora del vestit i me l’apuja fins a la cintura. Noto l’aire fred sobre la pell nua. Veig més remolins de llum distorsionada i borrosa. Parpellejo unes quantes vegades, per intentar mantenir-me conscient. L’Aaron baixa els dits pel ventre, arriba al seu objectiu i em magreja el sexe amb rudesa, pressionant el teixit tendre. Sento els propis gemecs mentre em puja una glopada de bilis i em ve una arcada tan forta que tinc ganes de vomitar.

—Et penso follar ben fort, maca, et follaré com la puta que ets. Una merda de puta blanca —gruny, tirant-me capellans a la cara. Aquest és l’home que em va tocar mentre dormia i no se’n penedia gens. L’Aaron Shipley, senador de Califòrnia, està a punt de violar-me. Aquí, en públic, amb una gran festa a menys de cent metres.

Li noto la punta de la cigala a les cuixes mentre la desplaça amunt i avall.

—No —xiuxiuejo, i brando el cap, però només rebo com a resposta un somriure fastigós. Començo a cridar, però em tapa la boca amb una mà, per esmorteir el so. Li mossego la mà. Noto gust de sal i de sang a la boca. Ell renega emprenyat i em torna a colpejar el cap contra la paret. No em puc aguantar i em desplomo, amb el cos ingràvid, i mentre la foscor s’apodera de mi veig ben clar que em violarà.

—Treu-me les putes mans de sobre! —vaig cridar, amb una força que hauria pogut ensorrar la casa.

—Mia, no, no! Lo siento. Lo siento. Ho sento. Lucita, torna. Merda! —L’Anton em bressolava el cap quan vaig tornar en si. Tenia l’estómac regirat. Em vaig aixecar de seguida, vaig córrer cap a la paperera més propera i vaig vomitar el dinar. La Maria va córrer al meu costat, em va aguantar els cabells i em va xiuxiuejar a l’orella paraules per calmar-me i relaxar-me.

Quan vaig acabar, em va donar una tovallola i una ampolla d’aigua. Vaig engolir aquell líquid refrescant, però em va baixar per la gola com si m’empassés navalles afilades, fins que va desaparèixer tota la bilis.

La Maria tenia la mirada dura, fosca i freda. Em va agafar de la mà i em va acompanyar fins a una petita sala al costat de l’estudi de ball.

—Qui és que et fa mal? Conec gent. Persones molt i molt riques que no permetran que una bona noia sigui maltractada per un malparit.

Vaig brandar el cap.

—Maria, no, no és el que sembla.

Es va posar les mans als malucs i va inclinar el cap. Uns flocs negres se li escapaven de la cua.

—De debò? Perquè a mi em sembla que algú t’ha fet tant de mal que pateixes flashbacks. Per no parlar del fet que et quedes glaçada cada vegada que un dels ballarins o l’Anton et toca. És veritat, o no? Em diràs que són imaginacions meves? Sé exactament el que li passa a una dona maltractada, hermosa, perquè jo n’era una. I ho vaig ser durant molts anys. No penso permetre que aquesta merda li passi a una bona noia ni a cap de les meves amigues. Cony, l’Anton no ho permetria.

Em vaig apartar els cabells enrere, vaig respirar fondo i la vaig mirar als ulls.

—L’Anton ho sap. I vosaltres no hi podeu fer res. Ja està solucionat —vaig mentir. Bé, en teoria estava solucionat, de manera que no era cap mentida. El que no havia solucionat era la meva manera d’encaixar el resultat final.

—Necessito saber més, Mia, perquè ara mateix estic emprenyadíssima. És a dir, estic muy caliente i no en el bon sentit. Vull que m’ho expliquis, o sigui que parla. Encara que et faci mal, encara que ploris, vull tocar algun punt sensible. Ho has d’abocar. No pots guardar-t’ho tot a dins. Creu-me, jo hi he passat, i un cop ho vaig treure vaig sortir-ne més forta i intel·ligent. —La seva afirmació era gairebé un discurs; no, una benedicció. Una cosa en què creia al cent per cent. Una cosa que era íntima, una part de la seva ànima, i era prou valenta per compartir-la amb mi.

—El meu últim client tenia un fill que em va agredir, sexualment i físicament. Vaig estar a l’hospital uns quants dies. —Va esbatanar els ulls i li sortien flames com d’un incendi en un bosc sec—. Ja ho estic superant, però tinc problemes quan algú em toca. És estrany. No ho entenc.

La Maria es va acostar i va seure sobre la taula del centre de l’estança on jo recolzava el cul.

—No és estrany. Un cop has perdut la confiança en l’altre sexe, pot ser molt difícil recuperar-la. Això ho sap, l’Anton? —Vaig assentir—. Doncs no t’hauria d’haver fet un petó ni t’hauria hagut d’agafar d’aquella manera.

Vaig deixar anar un esbufec de frustració.

—L’Anton i jo hi hem estat treballant. El ball ha anat bé, fins i tot quan m’agafava, però quan m’ha posat a sobre seu d’aquella manera i m’ha fet el petó, jo… he tornat allà. A aquella nit.

Va assentir i em va passar un braç per les espatlles.

—Per començar, l’Anton no hauria d’haver fet el que ha fet. —Vaig intentar interrompre-la, però va alçar una mà—. No, ell sap el problema que tens, i t’ha llançat sobre el seu cos deixant-te en una posició sexual vulnerable. No ha sigut un moviment intel·ligent. Parlaré amb ell sobre les improvisacions que fa. Aquesta petita escena no formava part de la coreografia. De fet, aquell cabrón se suposa que no aconsegueix la seductora. Està fora del seu abast! —La seva indignació era evident. Les celles negres perfectament perfilades se li van ajuntar i els llavis se li van arrufar.

—Probablement s’ha deixat portar pel moment —vaig dir, amb un petit somriure.

Ella va aprimar els ulls.

—Sí, segur. Ja hi parlaré jo, amb el senyor magrejador. —Em va tornar a estrènyer l’espatlla—. No pateixis, ho superaràs. Trigaràs un temps. Estaria bé que busquessis un professional per parlar-ne. Però el sol fet de dir-m’ho a mi, a l’Anton i a les altres persones que es preocupen per tu, t’ajudarà.

Això em va fer pensar en la Ginelle. Necessitava parlar-ne amb ella. Però parlar-ne de debò, no escombrar-ho sota la catifa i fer veure que no havia passat res. Necessitava explicar-l’hi tot perquè em donés la seva opinió. S’enfadaria. S’emprenyaria molt. Però m’escoltaria, em deixaria desfogar i m’ajudaria a superar-ho. Això és el que faria. Aquell vespre mateix li trucaria i ho deixaria anar tot.

—Molt bé, aquesta escena ja la tenim dominada. Demà tens el dia lliure. Per què no vas al teu apartament? Vols sortir a sopar aquest vespre?

Vaig brandar el cap.

—Em sap greu, Maria, però estic esgotada. M’agradaria dutxar-me, fer-me un sandvitx de mantega de cacauet amb gelatina i jaure davant de la tele fins que em quedi adormida. Tens idea del que ens arribes a fer cansar? I això que, físicament, jo no faig ni la meitat que els altres ballarins!

Els ulls li brillaven, la ira d’uns moments abans ja s’estava refredant i tornava a tenir aquells ulls de color blau plata que em podria quedar mirant durant dies sense cansar-me.

—Treballar dur va molt bé. Et fa apreciar molt més el producte final.

Ens vam aixecar i em va acompanyar de nou a l’estudi.

L’Anton s’havia passat l’estona caminant amunt i avall, gairebé havia gastat el terra.

—¡Lucita! —Les espatlles se li van enfonsar—. Se me n’ha anat la bola. Lo siento. Sisplau, perdona’m. —Se’l veia realment trist, aclaparat, com si hagués fet una cosa terrible, tot i que no era així. Sí, potser s’havia deixat portar momentàniament, però la seva reacció, davant l’ambient que es respirava i els moviments del ball, era perfectament natural. Si no estigués tan fotuda, m’hauria semblat divertit, fins i tot m’hauria agradat.

—Anton, de debò, no passa res. —M’hi vaig acostar amb els braços oberts. Ell es va quedar dret i va deixar que l’abracés. Quan les seves mans no em tocaven, era fàcil estar al seu costat. Confortable—. Pots abraçar-me.

Va alçar els braços i em va estrènyer contra el seu pit. La por i l’angoixa persistents em van començar a pujar, però les vaig empènyer cap avall. L’Anton era un bon tio i tenia un gran cor. Havia comès un error que ni tan sols hauria sigut un error si jo no hagués estat víctima d’una agressió.

—Em sap greu, Mia. No tornarà a passar —em va xiuxiuejar a cau d’orella, abans de deixar-me anar.

La Maria va picar de mans per captar l’atenció de tothom.

—Molt bé, això és tot per avui, nois. Tothom cap a casa. Demà teniu el dia lliure, i després farem un parell de dies més d’assaig per perfeccionar els passos. I llavors gravarem! —Els deu ballarins van cridar d’alegria, van xocar les mans i es van fer abraçades típicament masculines.

—Estàs segura que estaràs bé? —va preguntar l’Anton mentre la Heather entrava a l’estudi. Es va adonar de la nostra posició i va arrugar el front. Vaig intentar fer-li un somriure mentre s’acostava.

Es va aturar a un metre de distància, amb els braços encreuats davant del pit i els llavis arrufats.

—M’han dit que vols parlar amb mi.

L’Anton es va posar tens.

—Quina arribada més freda —va mussitar, i jo vaig somriure, el vaig abraçar una vegada més i me’n vaig apartar.

—Que surts a sopar? —va preguntar la Heather.

Vaig brandar el cap.

—No, avui em quedo a casa. Necessito descansar i fer-me un bany calent per estovar aquests músculs! —Ho vaig dir prou fort perquè la Maria em sentís. Ella va treure pit i va inclinar el cap amb una riallada, òbviament molt orgullosa d’ella mateixa. Hòstia, aquella dona era una passada. Tota ella, des del seu cos sumptuós fins a la seva habilitat per al ball i la seva bellesa: es podia dir que ho tenia tot. Em vaig preguntar si devia tenir parella. L’Alec l’hauria ben satisfet. Ostres, l’Alec m’havia ben satisfet a mi, i sovint.

Prou Alec.

Vaig sospirar i em vaig acostar a la Heather, la vaig abraçar i li vaig xiuxiuejar:

—No et passis gaire amb ell. Potser no hi veu més enllà del nas, però t’estima com a una germana. Dóna-li el benefici del dubte, d’acord? —Em vaig apartar i la vaig agafar pels braços. Tenia els ulls blaus plens de llàgrimes i va assentir—. Vinga, vés a totes, tigressa —vaig dir, i li vaig donar un cop al cul tot marxant d’allà.

—Ai! Malparida! —va cridar, tot i que l’entusiasme del seu to em va confirmar que no estava enfadada.

Tot marxant, vaig posar-me una mà darrere l’esquena i li vaig ensenyar el dit del mig.

—Puja aquí dalt i balla!

Darrere meu, vaig sentir que la Heather deia a l’Anton:

—És possible que em digui això?

L’Anton va riure, i després vaig sentir un «huumpfff» esmorteït. Em vaig girar i vaig veure que l’Anton aixafava la Heather de tan fort que l’abraçava.

—No em deixis, H. Et necessito.

—No em necessites.

—I una merda! Sort en tinc de tu, que em cuides.

Vaig esperar per veure què li responia.

—Sí, saps què? Que és veritat. I ja comença a ser hora que te n’adonis i facis alguna cosa, perquè si no foto el camp.

—Si te’n vas, vindré a buscar-te. Cap altre grup em prendrà la meva mànager —va remugar.

—Mànager? —La paraula li va sortir trencada i entretallada, com si li fes mal dir-la.

—Exacte. La gent vol que actuï als seus locals? Passen per la meva mànager. Volen que promocionem el seu producte? Passen per la meva mànager. Volen que faci lliuraments de premis? Passen per la meva mànager. I aquesta persona, chica, ets tu. A partir d’ara, la Heather Renee és la mànager del Latin Lova.

La Heather va començar a caminar amunt i avall davant d’ell.

—Així, això vol dir que m’apujaràs el sou?

Ell va assentir.

—Un augment de collons, H. Què et sembla un quinze per cent per cada actuació?

Un xiulet agut va sortir dels llavis de la Maria.

—De debò?

—Tu m’aconsegueixes actuacions, jo et pago. Ho he estat estudiant, H. És més que just, i a més et pagaré les despeses quan viatgem. El teu nom apareixerà als àlbums i tot plegat. O sigui que… —va alçar la mà— acceptes el tracte o què?

La Heather tenia els ulls esbatanats. La boca se li obria i tancava com si no pogués respirar.

—Però… però… però això és molt.

Era una afirmació retòrica, però de totes maneres l’Anton va contestar:

—No, això és el que he d’invertir per conservar el teu talent. I ara, em penses deixar penjat o tanquem el tracte?

La Heather va alçar la mà. Li tremolava quan va encaixar amb l’Anton. Sense dubtar, ell la va estirar i li va fer una abraçada d’aquelles que t’aixafen els ossos. Jo havia estat a l’altre costat d’aquells braços quan ell estava preocupat o espantat.

—No dubtis mai del meu amor, H. Ets la dona amb més talent que conec. Tu m’ajudes a continuar. Tenir la meva germana, mi hermana, mi mejor amiga, cuidant-me i aconseguint els millors contractes és un somni fet realitat. Em sap greu no haver-ho fet abans, això.

Ella va somicar al seu coll mentre les llàgrimes li rodolaven galtes avall. Jo em vaig abraçar a mi mateixa, era incapaç de marxar d’allà. Era massa bonic de veure.

—H, haurem de contractar una nova assistenta personal. Tu estaràs massa enfeinada amb totes les necessitats del dia a dia. Mmm, contractaràs una llatina ben sexi? —Els ulls li brillaven i se li va dibuixar un somriure maliciós als llavis.

Ella va brandar el cap.

—Ah, no, això sí que no. Te la follaràs al cap de cinc segons. Contractaré un gai! Tema resolt. Així no hi haurà distraccions per a cap dels dos.

L’Anton va arronsar les espatlles.

—Ets una aixafaguitarres. —La va fer volar en l’aire i la va tornar a deixar a terra—. I ara ja pots trucar a aquell bastardo que intenta robar-te’m i dir-li que no estàs disponible, que t’han ascendit i que ja pot fotre el camp. Perquè si veig aquell fastigós hijo de puta no seré gens amable. Ha intentat endur-se la meva noia.

La Heather va riure entre dents.

—Ben mirat, és un paio molt agradable. —L’Anton va girar el cap i se la va quedar mirant ensenyant-li totes les dents—. D’acord, d’acord! Avui mateix li diré que no m’interessa!

La mirada d’ell es va suavitzar i va somriure.

En aquell moment vaig sortir de puntetes de l’estudi i vaig anar cap a l’apartament. Ara les coses estaven al seu lloc en el món. Bé, en el món de l’Anton i la Heather. Encara faltava per saber com m’aniria tot amb en Weston. Demà ho sabria.