2

La caixa número cinc estava tancada i a punt de sortir. Vaig moure la caixa gegant plena de roba cap a la pila que ja havia preparat. La Judi cantussejava a la cuina, recollint els estris que li interessaven.

—Aquí ja està tot —va cridar, tota contenta. Jo vaig arrugar el front—. Nena? Què ho fa que estàs tan trista?

Vaig girar el cap a banda i banda, esperant sentir aquell crac al coll que indicava un alliberament de tensió, i vaig arrufar les celles perquè no ho vaig aconseguir.

—No ho sé. Odio les mudances. Sempre em fa la sensació que és una cosa definitiva. Com si un cop fet aquest pas no poguessis tornar enrere.

—Au, vinga. T’instal·laràs amb nosaltres i et semblarà que sempre has sigut un element d’aquella casa.

Un element. Fantàstic. Una cosa inanimada i immòbil. Però d’aquí a pocs dies em traslladaria a la casa del meu pròxim client. En Wes ho sabia, tot i que encara no n’havíem parlat. Necessitava saber que podia acabar el que havia començat per salvar la meva família sense rebre un grapat de diners del meu nòvio exageradament ric. L’última cosa que volia era viure de gorra. La gent odia les mantingudes, i jo també. Són fatals, i jo estava ben decidida a no ser-ho. A en Wes, d’altra banda, li devien agradar molt aquest tipus de dones i volia que jo m’hi convertís. Cosa que no passaria.

Al final del matí, després d’haver empaquetat la meva vida en tan sols tres hores, el meu estat d’ànim no havia millorat. Vaig agafar el mòbil i vaig trucar a una malparida.

—Val més que sigui important, nena. Tinc els ulls posats en un jugador de pòquer —va dir la Gin al telèfon.

El front segurament se’m va arrugar encara més quan vaig fer sorolls d’ennuegament i de nàusees.

—Què passa? No em jutgis. Jo no estic fent companyia feliçment al meu client de puta mare número cent dotze en un interval de… què, sis mesos? Una noia ha de mirar pel seu futur, saps?!

—Gin, ho dius de debò? Un jugador de pòquer? Però si tu mateixa em vas dir que no hi havia res pitjor que aquests paios. Que aquests desgraciats acabaven perdent la casa, la dona i els estalvis amb l’esperança de guanyar la banca. No t’enamoris d’un tio d’aquests. Un jugador de pòquer de debò, professional, estaria fent partides clandestines a porta tancada amb els seus amiguets rics, no presumint davant d’una noia de Las Vegas. Va, tranquil·litza’t una mica i estigues per mi.

Les mastegades de xiclet ressonaven a la meva orella, i malgrat que em va semblar que em perforava el timpà, preferia sentir això que no pas les xuclades cancerígenes que feia quan fumava cigarrets.

—M’he traslladat a casa d’en Wes.

Va deixar de mastegar el xiclet. Va quedar absolutament en silenci. No se sentia res a través de la línia. Em vaig apartar el telèfon de l’orella per mirar la pantalla. Res, continuava connectada.

—Gin? Hola?

—Tens els collons de dir-me que te n’has anat a viure amb el solter número u? Hòstia santa! —El seu to era de sorpresa barrejada amb una gran dosi de «quina puta merda».

—Ehhh, no exactament. Vull dir que… més o menys. Sí. Potser. Mmm… sí. —Em vaig mossegar l’ungla i vaig esperar.

—T’has traslladat a casa del teu Ken de Malibu?

Vaig parpellejar i vaig esperar.

—El Senyor Regles? —va dir, amb to burleta.

Continuar en silenci era l’única opció. Feia molt de temps que la coneixia, i necessitava temps per processar aquestes coses.

—El déu bronzejat de la planxa de surf? —Aquesta vegada el seu to de veu era somiador. Molt bé, ja començàvem a arribar a algun lloc.

—El guionista de pel·lícules, el que canvia la protagonista perquè s’assembli a la meva millor amiga supersexi? T’has traslladat a casa seva, a la mansió de Malibu?

—Bé, no és exactament una mansió… —vaig començar a dir, però em va interrompre.

—Calla! Que estàs sonada? Que t’has de fer mirar el cap?

Em vaig posar una mà al cap i vaig acariciar-me’l una mica.

—No, que jo sàpiga.

Va remugar.

—A veure, digue’m una cosa. I t’aviso que m’emprenya molt haver-te de preguntar això, nena, però ho he de fer. —Vaig agafar aire a poc a poc i vaig esperar pacientment el que m’havia de dir—. Estàs fotent això per aquell malparit titacalenta que et va agredir a Washington DC?

Vaig tancar els ulls i em vaig abraçar a mi mateixa.

—No, maca, no, de cap manera. Quan era a Miami, en Wes va venir per celebrar el meu aniversari.

—Sí, sí, ja ho sé. Jo li vaig llançar el cable, te’n recordes?

—Mentre era allà, tots dos vam reconèixer els nostres sentiments, coses que vénen des que vam estar junts al mes de gener. Gin, l’estimo.

—Oh, Jesús crucificat en un parallamps! No comencis una altra vegada amb la merda que l’estimes! —Va mussitar alguna cosa que no vaig sentir però sabia que era un reguitzell de renecs—. Tu estimes tothom, Mia. Forma part del teu ADN, del teu codi genètic. Coneixes un tio bo. Et folles el tio bo. T’enamores del tio bo. No és ni la primera ni l’última vegada que segueixes aquest patró.

La Ginelle tenia raó en això. En el passat, aquest era el meu sistema de funcionament. Però ara no, no pas amb en Wes.

—No m’he pas enamorat dels altres tios amb qui he follat aquest any. Com ho expliques, això?

—Com una bona rebolcada al paller. Molt bé, quan un noi i una noia es coneixen, hi ha aquesta cosa química que segrega feromones…

Vaig grunyir i vaig esbufegar, esgotada.

—Ginelle! Centra’t en el tema. —Vaig estar a punt de picar de peus a terra de tan exasperada que estava. Merda. Havia trucat a la germana equivocada. Hauria d’haver trucat a la Maddy, la meva germana de sang, no la meva germana d’ànima. A ella li hauria encantat aquesta idea. Sobretot perquè la Maddy havia trobat l’amor de la seva vida i ja estava compromesa. I aquestes persones volen que les altres se sentin igual que elles: felices i enamorades.

—Mia, jo… no vull que en surtis escaldada. Una altra vegada. —Va fer un sospir llarg i profund. Fins i tot en la distància vaig notar el brunzit de la seva angoixa.

—Ja ho sé, Gin. Ja ho sé. Però ja saps que m’he passat tots aquests mesos ara-sí-ara-no, amb ell. Si no hagués de solucionar aquesta merda del pare, ja estaria vivint amb en Wes.

—Si no haguessis de solucionar aquesta merda del pare, no l’hauries ni conegut, per començar! —Touché. Bona observació—. I què me’n dius d’aquella altra tia, la va-Gina? Què passa amb ella? —Parlava amb sornegueria, sense amagar l’emprenyament.

—S’ha acabat.

Es va aclarir la gola.

—S’ha acabat. Ja està. Punt final. —La manera exagerada com ho va dir deixava ben clar que no s’ho empassava.

Vaig arronsar les espatlles, però ella no em podia veure.

—Segons en Wes, sí.

Em va arribar un altre soroll d’ennuegament a través de la línia.

—Si més no, és sensat.

Una riallada em va començar a pujar per la gola i va alliberar tota la tensió que fins llavors m’oprimia el pit. El pes que em molestava com una cremor d’estómac es va començar a dissipar i em vaig sentir alleujada.

—Sisplau, estigues contenta per mi —vaig xiuxiuejar. Hi havia un punt de súplica en aquella petició.

—Nena, ja ho estic. Sempre ho estaré, però ja saps que la teva millor amiga ha de jugar a les dues bandes. Per protegir-te, encara que no ho sembli. Tot això surt en el puto llibre dels millors amics, just a sota de la part on diu dóna-li un copet a l’esquena perquè se senti millor quan hagi passat la nit amb un tio i no recordi el nom del paio amb qui ha follat, cosa que la fa sentir com una puta. Per tant, la meva feina és assegurar-me que, encara que siguis una puta, no et sentis com una puta.

La seva lògica tenia mèrit. Un mèrit refotut i retorçat, però tot i així demostrava que m’estimava. La Ginelle m’estimava moltíssim, i n’estava tan segura com que a mi m’agradaven les samarretes guais dels concerts i la meva moto, la Suzi.

—Gràcies. Per estimar-me i preocupar-te per mi… Encara que siguis un pendó de pa sucat amb oli.

La Gin va sospirar.

—Ja, o sigui que ja hi tornem. Molt bé. —Va fer petar la llengua—. Ja ho capto. Ho capto perfectament, bandarra sonada.

Aquesta era la meva noia. Vaig somriure.

—Almenys jo no remeno el cul per guanyar-me la vida —li vaig llançar.

Ella va fer veure que s’escandalitzava.

—Almenys jo no m’obro de cames per fotre quatre calerons, meuca!

—T’estimo, Gin.

—Jo també, cara de mico. Ens veiem aviat?

—Això espero, cul gros. —Vaig penjar superràpid. Aquesta era l’estratègia. Vaig guanyar. Vaig llançar un puny en l’aire i vaig fer un petit ball de victòria, amb un moviment de cames i de cul inclòs, tal com la Maria de la Torre m’havia ensenyat a Miami. Collons, ja sabia ballar. Ara, si ho feia bé o no, era una altra història. Però com a mínim havia guanyat la meva millor amiga penjant primer el telèfon. Poques vegades ho aconseguia, però aquesta vegada… la victòria era meva.

—No vull que te’n vagis. —En Wes va moure els malucs, pressionant amb força. Se li tornava a posar dura de seguida mentre la tenia a dintre meu, tot i que tot just havíem acabat un round de sexe intens.

—Ja n’hem parlat, d’això. I hi has estat d’acord.

Va arrugar el front i va fer una envestida suau. La suor dels nostres cossos encara no s’havia ni refredat i ell ja començava a preparar el segon round. Era insaciable. Realment em sentia una noia molt i molt afortunada.

Els dits d’en Wes se’m van clavar als malucs.

—Ja ho sé, però he pensat que potser et podria convèncer d’una altra manera, d’una manera més plaent. —Es va inclinar endavant i es va ficar un mugró a la boca. L’escalfor de la seva boca a sobre el pit i els cops suaus de la llengua em van fer retorçar instintivament la pelvis, de manera que la cigala se’m va clavar encara més endins. Tots dos vam gemegar—. Ho veus? Ja ho comences a entendre.

Va somriure i va empènyer amunt mentre em pressionava els malucs avall. Completament a dintre meu. Li vaig posar les mans al pit i amb la força de les cuixes em vaig impulsar i li vaig fer una envestida.

—Collons! Avisa’m el pròxim cop. Nena, em deixaràs desfet abans que comenci la diversió. —Es va incorporar i, fent força amb els talons, es va repenjar d’esquena al capçal i em va arraulir entre els seus braços. Amb els genolls doblegats, va clavar-me aquella rigidesa d’acer en una nova posició, una posició molt maca. Em casaria amb aquesta posició si pogués.

Amb un sospir, vaig passar-li els braços per darrere el coll i vaig acostar els llavis als seus. Llengua contra llengua, pit contra pit, cor contra cor, ens vam morrejar. Cap dels dos movia el cos, ell la tenia llarga i dura, ben clavada fins al fons. Vaig besar en Wes i l’hi vaig donar tot. Volia que sabés que allò entre nosaltres era real, que anés on anés estava compromesa amb la nostra relació. Amb ell. Amb nosaltres.

En Wes va gemegar i em va mossegar els llavis.

—Demà agafaràs aquell avió, oi?

Vaig assentir i vaig fregar el front amb el seu. Teníem la boca tan a prop que respiràvem el nostre alè. Era un moment íntim i privat. Ben enganxats, compartint l’aire que respiràvem, amb la seva virilitat molt endins del meu cos. Tot plegat era màgic.

Tal com ell havia dit abans… era el paradís. I llavors hi vaig caure. En Wes i jo teníem molts anys al davant, tota una vida per compartir, per estimar-nos, per desviure’ns l’un per l’altre. Per desgràcia, ara mateix jo tenia una obligació per complir, pel pare i per mi, abans de poder-me quedar en aquella bombolla per sempre.

—Wes, carinyo, ja saps que ho he de fer. El deute del meu pare no es pot barrejar amb la nostra relació.

Ell va brandar el cap.

—Seria molt fàcil acceptar els diners. Pagar a aquell pinxo i quedar-te aquí, amb mi. No et vols quedar? Començar la vida de nou, des de zero?

—M’encantaria, Wes, però em conec molt bé. —Em vaig posar una mà al pit—. Sé que, dins del meu cor, sempre tindria la sensació que et dec alguna cosa. I mig milió de dòlars no és una quantitat que et pugui arribar a tornar mai. No podem començar la relació estant en deute. No està bé. No és un bon començament.

Va deixar caure les espatlles i em va agafar les galtes.

—No puc suportar pensar que passaràs el temps amb un altre home. Que flirtejarà amb tu, s’enamorarà de tu.

Ara el vaig agafar jo per les galtes.

—Això no passarà.

—No? —Va alçar una cella amb aire desafiador.

Mentre li acariciava la cella arquejada, vaig brandar el cap.

—No, no passarà.

—Però a mi em va passar. Em vaig enamorar de tu. Estic segur que la meitat dels homes, si no tots, s’han enamorat de tu d’alguna manera o altra. Qui ho diu que en els propers cinc mesos un d’ells no et semblarà l’home més extraordinari que has conegut mai? I si et deixa totalment encisada? Eh? Llavors què?

Vaig respirar profundament.

—És impossible.

—Però és… —va començar, però li vaig posar dos dits als llavis i vaig desitjar que me’ls mossegués.

—No, és impossible, perquè ja he flirtejat i m’he enamorat de l’home més extraordinari que he conegut mai, i m’he quedat tan encisada que la màgia no desapareixerà mai. —Va fer aquell somriure de surfista sexi que desitjava poder veure cada dia durant la resta de la meva vida. Ho vaig interpretar com un senyal, com el moment perfecte per demostrar-li com l’estimava. Vaig acostar els llavis als seus, gairebé tocant-los, i vaig xiuxiuejar—: El meu cor et pertany a tu. El meu cos et pertany a tu perquè t’estimo. I tu has de tenir una mica de fe i confiar en mi.

En Wes va tancar els ulls. Semblava un àngel, quan tancava els ulls. Amb les pestanyes negres sobre la pell bronzejada pel sol. Els cabells, un embull de flocs daurats, em van provocar una onada de devoció tan gran que gairebé no podia respirar. Li vaig apartar un floc de cabells del front i li vaig acariciar la templa, li vaig resseguir el perfil de la cara fins a la barbeta i l’hi vaig agafar amb el polze i l’índex. Li vaig alçar el cap i ell va obrir els ulls. «T’estimo, Wes. A tu. Sisplau, confia en mi i creu-me quan et dic que et seré fidel». I després el vaig besar.

Vaig saber el moment en què el petó va canviar. Els seus llavis eren més ferms i la boca més oberta, la llengua més ansiosa, i quan les dents van entrar en joc em va passar una mà per la nuca i em va robar el petó. Va obrir el camí a través d’una luxúria ferotge i d’un desig tan ardent que m’ho va robar tot excepte la necessitat de fer l’amor amb ell. Els nostres cossos es van fondre fins que tots els pensaments van volar lluny d’on érem.

—Nena, com et desitjo —va gemegar en Wes, amb els dits clavats a l’esquena mentre amb els malucs empenyia cap amunt, perforant-me a cada envestida. El plaer era tan intens que les dents em petaven al ritme dels seus moviments.

Li vaig devorar els llavis, li vaig resseguir la galta amb un camí de petons humits fins a l’orella, on vaig jugar amb el lòbul fins que va gemegar i tot el cos se li va tensar.

—Jo et desitjo més —vaig dir, sense alè, mentre m’alçava una mica i tornava a ficar-me la cigala ben endins, agafant-la amb tota la pell sensible del meu sexe per intentar obtenir el màxim de plaer possible, tant per a mi com per a ell. Quan em vaig arrapar amb força al voltant de l’erecció, amb els músculs del sexe ben tensos, en Wes va serrar les dents. M’encantava fer-lo gemegar. M’encantava proporcionar-li tant de plaer que s’oblidés de qualsevol dona que hi hagués hagut abans que jo.

Sense parar d’envestir-nos, ens vam donar tot el que vam poder. Allò no era fer l’amor. No era sexe. Era follar intensament, no amb ràbia, però tampoc amb papallones i ocellets i paraules suaus d’amor. Les obscenitats que em deia en comptes de les paraules cursis em feien posar més calenta, més molla, i em feien desitjar-lo bojament.

—Et penso deixar el cony ben adolorit. —Me la va clavar fins al fons. En aquell moment, jo m’agafava al capçal del llit mentre m’envestia, vaig abaixar el cul i vam xocar amb la pell nua i el sexe humit.

Em va follar tan fort i amb tanta intensitat que vaig perdre l’habilitat de parlar amb coherència. Només em va sortir un reguitzell de grunys i gemecs mentre muntava en Wes, a punt d’arribar al segon clímax de la nit.

En Wes em va devorar un mugró i va mossegar la punta erecta. Vaig cridar i li vaig aguantar el cap sobre el pit. No volia que parés de llepar-me, de mossegar-me, d’enviar-me aquelles descàrregues elèctriques directament al clítoris amb cada estirada.

—Veig que a algú li agrada que li magregin els pits, oi, carinyo?

No podia respondre, estava completament encisada amb la meravella de follar amb en Wes. Va canviar de pit, em va devorar, mossegar i estirar cada mugró, fins que vaig començar a moure els malucs intensament i estava tan molla que sentia el soroll relliscós de les envestides. El moviment del penis quan s’enfonsava fins al fons i després em resseguia tot el teixit sensible quan es retirava em provocava vertigen. Era el cel i l’infern tot barrejat. Cada envestida era tan plaent que sospirava. I amb cada retirada feia igual, però patia perquè el seu cos sortia del meu i no volia que ho fes mai.

—Vull que t’escorris sobre la meva cigala, nena. Necessito notar aquest cony tan dolç ben agafat al meu voltant. Aquest cony tan sexi que mai no em vol deixar anar. No pateixis… —Em va fer una envestida forta i jo vaig panteixar, notant les contraccions i els espasmes de l’orgasme imminent a punt d’explotar—. Et deixaré tan plena que notaràs la meva essència a l’entrecuix durant dies, per deixar clar de qui és aquest cony. Meu, tot meu. Dóna-m’ho tot! —em va ordenar, i el meu cos va respondre.

Se’m tensaven tots els músculs i se’m crispaven totes les terminacions nervioses amb cada nou espasme. Em sentia cada centímetre de pell ben viu, estimat i, sobretot, adorat. Vaig passar els braços al voltant del coll d’en Wes, li vaig plantar els llavis als seus i li vaig fer un petó amb tot el que tenia. Llargues llepades amb la llengua, mossegadetes amb les dents, fins que se li va posar dura com una roca i va començar a gemegar, a grunyir i a moure’s sota meu. Li vaig posseir la boca per notar-li el gust del desig i de la passió mentre deixava anar tota la seva essència bombejant-me desenfrenadament.

—T’estimo —va dir-me enganxat a la meva boca, amb aquells llavis molsuts ara humits i inflats de tants petons.

—T’estimo —vaig repetir.

—Ets meva —va panteixar, mentre els últims espasmes de l’orgasme li sacsejaven el cos.

—Ets meu —vaig dir, perquè era veritat, jo era seva i ell era meu. No caldria cap altra definició d’aquí en endavant. Només esperava que durés, que ell finalment acceptés la meva feina i la nostra situació com a parella. Jo no volia marxar, però no em podia quedar. De moment. Però ben aviat, i esperava que per a la resta de la meva vida, estaria en aquest llit, amb aquest home, fent això mateix d’aquí a un any, d’aquí a deu, o quinze, fins al meu últim alè.

—Continues decidida a marxar —va dir, mentre em feia petons per tot el coll i la clavícula i em feia massatge a la part posterior del cap. Em calmava i em sentia en un estat de felicitat pura. Però jo no havia canviat d’opinió després dels dos rounds de sexe intens.

—Sí, però saps què? —Li vaig enfonsar els dits als cabells de la nuca.

—Mmm? —va dir, una mica melancòlic.

—Tornaré d’aquí a tres setmanes. Et prometo que tornaré a casa entre feines.

Un somriure radiant li va omplir la cara.

—A casa? —Va continuar somrient, sense amagar el fet que li encantava quan feia servir aquella paraula per referir-me a aquesta casa de Malibu. La casa on gairebé m’havia obligat a mudar-me.

—Sí, casa meva és allà on ets tu. —Vaig repenjar el cap sobre el seu pit i li vaig fer un petó—. Però t’enyoraré molt.

Va sospirar.

—Jo encara més. —I malgrat que ho dubtava, m’agradava sentir-li dir això i notar que ho creia de debò.

Mai no havia sentit res semblant per ningú, però ara que ho sentia entenia per què la gent deia aquestes coses. Era un compromís amb la persona que estimaven. El fet de saber que jo era l’amor d’algú, la seva llum, el bon final després d’un dia horrorós, em provocava una sensació de poder que no es podia afeblir amb res. Sempre seria aquí, brillant i potent, perquè el seu amor m’il·luminaria el camí cap a casa.