4

—Déu meu, ja sé que no reso gaire sovint, i que no vaig a l’església tant com tu voldries. —Vaig gemegar i vaig deixar anar un esbufec—. Això és mentida. Saps perfectament que és mentida. No hi vaig mai, a l’església. No recordo ni l’última vegada que hi vaig posar els peus.

Vaig prémer els llavis, vaig pressionar-los sobre els dits entrellaçats i vaig tancar els ulls. Estava agenollada al costat del llit de l’hotel. El sol ja s’havia post i la Maddy i en Matt havien sortit a sopar abans de fer el torn de nit amb el pare. Se suposava que jo havia de dormir, però era impossible. L’únic en què em podia concentrar era en en Wes, l’únic que podia fer era preocupar-me per ell i patir pel que li podria haver passat. El que desitjava en aquell moment era pujar a un avió i anar cap a l’illa on el van veure per última vegada. Però ni tan sols sabia exactament de quina illa es tractava. En Warren no m’havia trucat, i ja havien passat dotze hores. Dotze hores senceres sense saber absolutament res.

Ni una paraula, ni un bri d’esperança, res de res.

I això era el que m’havia impulsat a agenollar-me al costat del llit, ajuntar les mans i resar a un Déu amb qui mai no havia connectat realment.

—Deixa’m començar de nou, Déu. Ho puc fer, oi? —Vaig brandar el cap—. Ho puc fer. A tu no et sap pas greu. Ja saps que no sóc perfecta. Molt bé, doncs aquí ho tens. —Tot el cos se’m va estremir quan vaig començar de nou la pregària—. L’home que estimo ha desaparegut. Em nego a creure que és mort. Crec que ho sabria, si fos mort. Oi? Vull dir que Tu ets el que fas aquestes connexions entre les ànimes bessones, oi? I les ànimes bessones intueixen coses de l’altre d’una manera que no es pot descriure. Per tant, si la meva altra meitat no fos en aquest món, jo ho sentiria, ho notaria. —Mentre esperava a veure si Déu em responia, em vaig sentir buida per dins. Si m’hagués pogut enviar un centelleig, una ràfega d’energia, un impuls, qualsevol cosa que m’ajudés a creure que anava ben encaminada, m’hauria emocionat.

Vaig esperar una estona. Res.

Vaig remugar fent un esbufec.

—Mira, la cosa està així. En Wes significa molt més per a mi del que he sigut capaç d’admetre davant d’ell. Si te l’emportes, no tindré l’oportunitat de dir-l’hi.

Vaig sospirar i vaig reunir el valor per dir el que havia de dir a en Wes, encara que fos a través d’una pregària.

—Wes, tu fas que estimar algú sembli fàcil, malgrat que sempre ha estat difícil. Estar amb tu és com seure a la superfície del sol sense cremar-te. L’amor que sento per tu m’ha fet canviar. M’ha convertit en algú diferent. En una dona digna del que tu m’has promès. El nostre paradís.

I llavors em vaig posar a plorar.

—Sisplau, Déu meu, sisplau, no t’emportis el paradís abans que tingui l’oportunitat de respirar-ne l’aire, de gaudir de la seva calidesa, de submergir-me en les profunditats de la seva bellesa.

El cos se’m va començar a balancejar endavant i endarrere, mentre xiuxiuejava sense parar aquelles paraules com una pregària, com un cant.

«Sisplau, sisplau, no t’emportis en Wes».

«No t’emportis en Wes».

«No t’emportis en Wes».

Uns quants «dings» em van despertar d’un son intranquil. M’havia quedat adormida agenollada al costat del llit mentre resava. L’últim que recordava era que suplicava al Senyor que no s’emportés l’home que estimava. El temps diria si Ell s’apiadaria de mi.

La pantalla del mòbil parpellejava sobre la tauleta de nit, on l’havia posat a carregar. Com una vella amb artritis, vaig desentumir les articulacions rígides i el cos exhaust per posar-me dreta. Vaig alçar els braços ben amunt, cap al sostre, i em vaig posar de puntetes per estirar els músculs adormits. Em van petar uns quants ossos, protestant per les hores passades en una cadira de plàstic, agenollada resant i per la falta de repòs.

Vaig anar cap al costat del llit i m’hi vaig asseure tot agafant el telèfon.

I si són notícies sobre en Wes?

Quan vaig mirar la pantalla em va envair una barreja d’inquietud i expectació que em tensaven el pit a parts iguals, però de seguida vaig arrugar el front.

Que estic en deute amb ell! Quins collons, el molt malparit fill de puta.

La pressió dels dits a les temples no em va alleujar la tensió que em provocava haver-me d’enfrontar a en Blaine. La veritat era que no tenia els diners, i era impossible que pogués fer-los aparèixer per art de màgia. No només devia aquests cent mil dòlars per haver-me saltat el termini del mes, sinó que, a sobre, el sou del mes anterior va anar a parar al client que havia deixat plantat. Per tant, teòricament tenia un deute de dos-cents mil dòlars, perquè el termini de finals de mes tampoc no el cobraria. Fins ara, havia pagat sis mesos a en Blaine, cada final de mes, que cobrien un total de sis-cents mil dòlars del milió que li devia el pare. La Millie no havia tingut cap altra opció que pagar al client número nou els cent mil dòlars que havia guanyat a l’agost amb en Max, per salvar el seu cul i també per salvar l’empresa. Normalment em pagaven els honoraris a final de mes, i com que al setembre no treballaria, això representaven cent mil dòlars perduts. El negoci era el negoci, i un home que tenia cent mil dòlars per gastar-se amb una acompanyant podia tenir la Millie als tribunals durant anys. La tieta ho hauria perdut tot, o sigui que el millor era pagar i callar. Però ara era jo la que estava a punt de perdre-ho tot una altra vegada. Merda!

Què podia fer? Si en Wes fos aquí, s’oferiria per pagar el deute. Per descomptat que ho faria. I ara mateix jo no tindria cap més opció que acceptar el seu oferiment, almenys fins que aconseguís alguns diners extra com a nova propietària de Cunningham Oil & Gas. Podia demanar els diners a en Max. Me’ls donaria segur… però no ho podia fer, això. No hi ha res pitjor que una germana desapareguda que apareix pidolant diners. «Ei, sóc la teva nova germana. Gràcies pel vint-i-cinc per cent de l’empresa familiar. Em pots deixar dos-cents mil dòlars fins que em paguis dividends l’any que ve i pugui tornar-te’ls?».

Em vaig deixar caure d’esquena al llit mentre llegia de nou el missatge. Només em calia una mica de temps.

Vaig suposar que això dels interessos li agradaria. En qualsevol cas, en Blaine era un home de negocis i els diners eren la seva kriptonita.

Instantàniament, vaig passar d’estar nerviosa a estar cabrejada. Com s’atrevia a demanar-me que sortís amb ell mentre el meu pare s’estava morint i el meu nòvio havia desaparegut? D’acord, ell no la sabia, la part del nòvio, però, tot i així, quina barra. Què coi es proposava en Blaine? L’última vegada que vaig ser aquí, ja m’havia demanat per sortir. Ara, una altra vegada. És com si hagués oblidat que em va enganyar, i no amb una dona, sinó amb dues —al mateix temps—, el mateix puto dia que se’m va declarar. Quan m’ho va demanar, jo em volia prendre un temps per pensar-ho. Havia de decidir si volia ser una mantinguda. En Blaine m’havia ofert el món: joies, un àtic amb vistes a l’avinguda principal de Las Vegas… Tot. Em va dir que no m’hauria de preocupar de res més que d’estar guapa i de cuidar-me del meu home. En aquell moment, semblava un tracte collonut. A més, hi havia l’avantatge que s’havia ofert per pagar l’educació de la Maddy si m’avenia a ser la seva dona.

Però era molt jove, i necessitava pensar-ho. Per una banda, m’oferia l’oportunitat de sortir d’aquell infern terrible, però també em podia llançar directament en un altre. Sabia que en Blaine no era un simple home de negocis. Havia vist les reunions clandestines, l’estranya necessitat d’anar amb guardaespatlles constantment. La gent que ens trobàvem als casinos o pel carrer el coneixien o sabien coses d’ell, i el que sabien els plantava una expressió de por a la mirada, una por que no es podia amagar. Això no m’havia fet mai cap gràcia. No va ser fins més tard, després de trobar-lo amb la cigala clavada al fons de la figa de la seva recepcionista i amb la boca tastant la mercaderia del fastigós cony de la seva germana bessona, que vaig descobrir que el seu negoci principal era un altre. Quan em va dir que es dedicava als préstecs, no era pas perquè treballés per a algun banc o corredoria local. Es tractava d’un sistema de préstecs totalment diferent, en el qual, si no pagaves en el termini establert i amb interessos, tastaves les aigües de l’embarcador infestades de taurons i amb unes sabates de formigó als peus.

Aquesta era la mena d’home que era realment en Blaine Pintero, i jo tenia la sort de trobar-me emmerdada amb els seus tripijocs perquè el tio havia ben fotut el meu pare, i a mi de rebot.

Què pensava fer-me que ja no m’hagués fet desitjar estar morta? Fer més mal al meu pare? A més, ja havia cobrat sis-cents mil dòlars del deute. Havia demostrat que compliria. Vaig fer uns càlculs mentals ràpids i vaig fer treballar els dits, resant perquè s’empassés l’esquer. La sensació de mareig a l’estómac no m’ajudava gaire. Necessitava menjar alguna cosa més que la bosseta de galetes salades que li havia sobrat el dia abans a en Max, si volia enfrontar-me a un malparit com en Blaine.

Vaig llegir el missatge unes quantes vegades i el vaig enviar. Em vaig quedar asseguda agafant el telèfon amb força mentre esperava que aparegués el símbol que indicava que l’havia llegit. I després vaig resar. Ben intensament. Fes que accepti el tracte. Concedeix-me tan sols aquest petit alliberament.

Merda! Ja només em faltava això. Un cop de porta darrere meu em va sobresaltar. El cos robust d’en Maxwell va entrar a l’habitació.

—Ei, el teu pare està millor! —va dir, amb la veu tenyida d’alegria i emoció. El pit li pujava i li baixava com si hagués corregut uns quants quilòmetres.

Em vaig aixecar ràpid, però em vaig aturar de cop perquè em va venir un mareig sobtat. Unes estrelletes omplien el meu camp de visió mentre parpellejava per refer-me.

—Què ha passat? —Quan vaig aconseguir orientar-me, em vaig acostar a en Max i vam sortir de l’habitació de l’hotel, vam baixar amb l’ascensor i vam travessar el carrer.

—No ho sé ben bé. El metge només ha dit que li traurien el respirador. Pel que sembla, respira per si mateix.

Aturar-me al mig d’un pas de vianants d’un carrer de Las Vegas molt transitat no era una bona idea, però ho vaig fer igualment, de tan corpresa que m’havia deixat aquella informació. L’onada d’alleujament que em va colpejar va ser intensa, com un tsunami, i em vaig quedar bloquejada i no podia avançar.

En Max es va posar a riure i em va passar un braç per les espatlles.

—Au, vinga, germaneta. Anem amb el teu pare i a veure què més ens ha de dir el metge.

Quan vam entrar a l’habitació, la Maddy estava arraulida entre els braços del seu nòvio, en Matt. Els pares del noi estaven drets en un racó, donant-nos suport en silenci. El metge remenava els botons de la màquina on el pare estava connectat. Va alçar la mirada cap a mi quan m’hi vaig acostar.

—Ah, perfecte. Gràcies, senyor Cunningham, per portar-la tan ràpid —va dir el metge a en Max, i després se’m va adreçar a mi—. Ara que les dues germanes sou aquí, ja us puc donar la informació. Pel que sembla, el senyor Saunders ha començat a intentar respirar per si mateix. Ara per ara, l’esforç que fa és suficient perquè puguem regular el respirador, de manera que respirarà per ell mateix i només rebrà ajuda si la saturació d’oxigen cau per sota d’un determinat nivell.

Em vaig humitejar els llavis i vaig respirar lentament, per ordenar-me les idees.

—Això vol dir que està més bé? Que la medicació funciona?

El metge va fer un sospir.

—No ho sabem segur, però sens dubte això és un bon senyal. Per l’experiència que tinc, els pacients que comencen a respirar per si mateixos es recuperen molt més ràpidament. El problema en el cas del teu pare és que ja estava en coma. Un coma que no ens expliquem. Tots els gràfics eren normals fins que va contraure el virus, seguit de les dues reaccions anafilàctiques, que van suposar un gran impacte sistèmic. Ara també hi havia el risc que s’hagués tornat dependent del respirador. És molt bon senyal que hagi començat a respirar per si mateix, però aquest tipus de recuperacions requereixen temps, de manera que l’únic que podem fer és esperar a veure com evoluciona. Segurament sabrem més coses en els propers dies, però de moment jo diria que el pronòstic és molt millor —va dir abans de tancar l’historial del pare, penjar-lo als peus del llit i sortir de l’habitació.

La Maddy se’m va tirar a sobre.

—Quina bona notícia, oi? —Els llavis li tremolaven, com li passava sempre quan era petita i intentava fer-se la valenta.

Vaig abraçar la Maddy, ella em va envoltar amb els seus braços i ens vam estar així agafades durant una estona.

—Em sembla que sí, nena. Estic convençuda que es refarà. El pare és molt valent. Ha passat moltes desgràcies, però ens té a nosaltres. Això bé que ha de comptar per a alguna cosa. Ha de ser un motiu suficient.

En Max se’ns va acostar per darrere i ens va acollir en la calidesa del seu pit ample.

—I tant que és suficient. Creieu-me, noies, vosaltres dues sou més que suficients.

—Hi estic d’acord —va dir en Matt mentre dedicava un somriure a la meva germana.

Un altre punt per a en Matt. No s’havia mogut del costat de la Maddy, només se n’anava al vespre, quan s’acabaven les hores de visita, però a la primera oportunitat que tenia ja tornava a ser allà. Els seus pares també venien cada dia un parell d’hores. La família Rains definitivament sempre ens faria costat. La Maddy sempre seria estimada per aquesta família, i els fills que tingués serien estimats i ben mimats pels avis.

Has fet una feina ben feta, Mia. Em vaig donar un copet a l’esquena mentalment. Allò era l’única cosa que havia fet bé. Havia educat la meva germana per ser alguna cosa més, per esforçar-se a aconseguir tot el que la vida li podia oferir. Estava ben encaminada per aconseguir-ho, i jo no em podia sentir més feliç per ella. Ara bé, si una mica d’aquell bon karma brillés sobre meu i em tornés en Wes a casa i el pare al món dels vius, aleshores ja ho tindria tot.

Amb l’emoció del moment, vaig treure’m el mòbil de la butxaca i vaig enviar un missatge a l’únic home que no volia veure ni en pintura.

Amb un cop del dit polze vaig prémer el botó d’«Enviar». A la merda ell i a la merda les seves collonades.

Aquell vespre, cap al tard, vaig rebre la trucada que havia estat esperant tot el dia.

—Hola, Warren —vaig respondre tan ràpid que les paraules se m’embarbussaven.

—Hola, Mia. —La veu d’en Warren no era càlida, però tampoc no era freda. Era ferma i plena de tristesa. Ostres, no.

Vaig seure a la punta de la tauleta de centre i vaig esperar el pitjor. En Max em clavava la mirada, es va inclinar endavant i em va posar les mans a sobre els genolls. Jo li vaig agafar una de les mans amb tanta força que els nusos dels dits em van quedar blancs.

—Què en saps? Està mort? —Els dos segons que en Warren va trigar a respondre em van semblar tota una vida. Mai no oblidaria el que vaig sentir durant aquell breu instant de temps. Estava destrossada. Desfeta. Derrotada. Tres coses que no desitjava sentir mai més van aparèixer com una espurna sobre l’acer. Per sort, no es va calar foc.

—No, reina, no està mort. —Va agafar aire i es va aclarir la gola.

—És a l’hospital?

En Warren va fer un sospir profund. No hi havia res més a dir. Ho sabia. Collons, ho sabia. Estava viu, però continuava desaparegut. L’home que estimava, l’home amb qui volia passar la resta de la meva vida, l’home a qui vaig trigar set mesos a demostrar-li el que sentia, estava retingut com a ostatge per uns terroristes religiosos radicals a l’altra punta del món, i jo era aquí. Asseguda en una tauleta d’un hotel davant de l’hospital on el meu pare lluitava per sobreviure. Ara mateix, el meu món estava més fotut del que ho havia estat mai, i no tenia ni idea de com arreglar-lo.

—Escolta’m, el president i el secretari d’estat estan a sobre d’aquest tema. Els Estats Units no negocien amb terroristes, però estem parlant amb altres funcionaris d’Indonèsia.

—Indonèsia? Estaven filmant a Indonèsia? —vaig preguntar, confosa.

—No, estaven filmant en una zona remota al nord de Sri Lanka. La part nord de l’illa no havia patit cap atemptat terrorista des del 2009, i l’exèrcit té una sòlida presència al país, però no tan al nord. Aquella part es considera una zona perillosa.

—I per què cony filmaven en una zona perillosa?

En Warren va remugar.

—Reina, l’equip de producció va trobar un parell de llocs extraordinaris per filmar una escena, i el teu nòvio volia aconseguir l’escenari perfecte.

Hòstia puta, Wes. Havia volgut dur el seu nou paper de director fins a l’extrem.

—Estúpid —vaig rondinar entre dents.

—Bé, sigui com sigui, l’equip que tenen retingut inclou en Weston i la Gina DeLuca, la protagonista de la pel·lícula.

—Gina DeLuca —vaig mussitar, i tan sols pronunciar el nom ja se’m van crispar els nervis.

—Els tenen a ells dos i a quatre homes més. Però no pinta gens bé. Mia, maca, t’he de dir una cosa. —La veu se li va tornar més greu. Va adoptar aquell to que indicava que havia d’escoltar atentament i que el que sentiria faria tremolar el terra sota els meus peus.

Em vaig empassar la por i vaig esperar que continués. La mà d’en Max era càlida i m’enviava suport i amor. L’hi vaig estrènyer molt fort, però ell no va moure ni un múscul.

—Van enviar un vídeo a l’exèrcit i ens l’han passat a nosaltres.

—Què hi surt, al vídeo, Warren? —Vaig notar uns calfreds de por per l’esquena i em vaig redreçar. Tenia un nus tan tens a l’estómac que no podia fer res més que aguantar-me l’alè.

—Al vídeo, el teu nòvio està parlant. De genolls, cara a cara amb un altre membre de l’equip. El van obligar a dir el que ells volien. —Va callar i vaig sentir que feia uns quants sospirs entretallats.

Les llàgrimes em van començar a rodolar galtes avall, com si el meu cos sabés abans que la ment que la situació havia passat de ser terrible a ser devastadora. En Max va intentar eixugar-me les llàgrimes, però vaig brandar el cap.

En Warren es va aclarir la gola i va continuar estoicament.

—Bé, doncs va dir que volia mostrar a tots els occidentals què els passaria si embrutaven aquell país amb fastigoses polítiques liberals i repugnants creences religioses. Reina, mentre en Wes parlava, un home amb la cara tapada va treure un matxet i va tallar el cap a un dels membres del seu equip.

Se’m va escapar un sanglot dels pulmons.

—Déu meu, no. No, Déu meu, sisplau, no! —vaig cridar.

En Max va agafar el telèfon, va posar l’altaveu i el va deixar a sobre la tauleta per poder sentir el que deia en Warren.

—Què ha dit? —va grunyir en Max, amb l’instint de protecció més fort que mai.

—Que van tallar el cap d’un membre de l’equip davant d’en Wes! —vaig cridar, amb les llàgrimes que em sortien a borbolls.

L’expressió d’en Max es va endurir de cop i va prémer els llavis amb força fins que es van convertir en una línia fina.

—Calma’t, Mia. T’has de calmar, maca. Què més, senyor Shipley? Sóc en Maxwell Cunningham, el germà de la Mia. Pot parlar lliurement.

En Warren va tossir i després ens va explicar que els terroristes havien anat amb barca amb els sis ostatges cap a Indonèsia, un país molt més gran on era més fàcil amagar-se. El nostre exèrcit tenia una idea força clara d’on estaven retinguts, i després d’haver vist el vídeo havien començat a anar a cada ubicació on suposaven que podien estar amagats els terroristes. Hi havia cinc possibilitats. S’estaven reunint els equips de les forces especials, i quan tinguessin clara la ubicació on estaven retinguts els ostatges, una missió es dirigiria cap allà per garantir la seva seguretat. Va dir que podien passar dies abans no sabéssim el resultat final.

Quan va penjar, em vaig quedar allà asseguda completament atordida. El meu tranquil surfista cineasta, l’home dels meus somnis, havia vist com un company de feina, i segurament també un amic, era assassinat davant dels seus propis ulls. Com coi s’ho fa una persona per superar una cosa així? Costés el que costés, jo seria al seu costat per ajudar-lo. Si sobrevivia, si Déu volia, li curaria totes les ferides, mentals i físiques. L’ajudaria a superar-ho tot amb les meves paraules, el meu cos, i estimant-lo més del que mai ningú no l’havia estimat.

—T’estimo, Wes —vaig dir, en veu alta. L’hi vaig dir a ell i per a ell. Encara que en Wes no fos allà, potser, només potser, aquelles paraules volarien per l’aire com un xiuxiueig fins a un lloc remot d’Indonèsia, i ell potser les sentiria… sobre la seva pell, a dins del seu cor, en el fons de la seva ànima.