3

El sol travessava les cortines i m’encegava amb tota la seva esplendor. Era el tercer dia i finalment vaig tenir la sensació que havia recuperat les hores de son. El dia anterior havia sigut una bogeria de cites amb l’esteticista, l’estilista i l’equip de treball. Al vespre ens reuniríem amb la coreògrafa. Arribaria amb avió aquest matí i volia conèixer i saludar immediatament tot l’equip a l’estudi de ball. Amb una mica de sort, això no voldria dir que fos una dona tipus sergent dura de pelar. Sentia angoixa i emoció a parts iguals; m’inundaven els sentits mentre em preguntava si la dona seria capaç de fer-me bellugar d’una manera que no em fes semblar l’Elaine en aquell horrible episodi de Seinfeld que al pare li encantava.

Jo no sé ballar. Això sempre ha sigut un motiu de discòrdia amb el meu agent. Puc seguir una melodia, actuar, i, pel que sembla, fins i tot fer de model, però mai no he dominat l’art de la dansa. La Ginelle, en canvi, sap ballar realment bé. La feina a l’espectacle de striptease Nines precioses l’ha fet famosa, i tothom l’admira. Tot i que és menuda, ho té tot molt ben posat i se sap moure per l’escenari millor que ningú que jo conegui.

Una onada de tristesa em va embolcallar com una manta. A la Gin li hauria encantat ser aquí i conèixer una famosa coreògrafa de San Francisco. Quan sabés qui era, la posaria al corrent per veure què en sabia ella, si és que n’havia sentit a parlar mai, de la misteriosa dona per la qual l’Anton perdia el cap. Bé, pel que fa al ball, esclar.

Quan vaig engegar el mòbil va començar a sonar amb l’arribada de missatges. Els vaig examinar amb els ulls enlleganyats d’haver dormit bé. Un dels missatges era de la Maddy, que em posava al corrent dels seus estudis i em donava les gràcies per l’últim xec que li havia enviat per comprar llibres i menjar. Encara em molestava que ja no hagués de preocupar-me per pagar-li les despeses del pis. Vaig respirar fondo pensant que cada dia la deixava anar una mica més. Però mai no abandonaria completament la meva responsabilitat sobre la meva germana petita. Ho tenia massa arrelat a cada fibra del meu cos. Tanmateix, m’havia d’anar recordant a mi mateixa que ja era una dona adulta, que vivia amb el seu nòvio i que tenia molt clara la seva carrera i els seus objectius de futur. Era feliç, estava sana, vivia en un bon lloc i amb un home que semblava que satisfeia tots els seus desitjos. Valia més que continués així, perquè si no lligaria aquell malparit i li arrencaria els pèls del pit un per un amb les meves pinces.

El següent missatge em va deixar corglaçada. Ostres, la meva millor amiga em sentiria. Només hi havia una manera que ell s’hagués assabentat del meu aniversari, i era si algú l’hi havia dit.

Amb un gest exagerat, vaig trucar a la serp que havia xerrat massa.

—Ho-la —va respondre una veu endormiscada—. Mia, estàs bé? —va continuar, aquest cop una mica més alerta.

—Com t’has atrevit? —vaig cridar al telèfon, tot aguantant l’aparell com si fos un martell a punt de picar.

La Ginelle va sospirar i va remugar.

—S’havia de fer. —Va badallar.

—De debò? S’havia de fer. Aquesta és la teva resposta? Estic emprenyadíssima —li vaig etzibar xiuxiuejant. No sé ben bé perquè xiuxiuejava, perquè no hi havia ningú més a l’apartament.

La Ginelle va tornar a remugar i a badallar.

—Mia, vaig fer una tria a sorts entre els números de tios bons que vaig robar del teu mòbil. —Vaig posar els ulls en blanc i vaig serrar les dents. Molt típic d’ella, robar-me els números en comptes de demanar-me’ls—. I resulta que va tocar en Wes. No vull que estiguis sola el dia del teu aniversari. —Li va sortir la veu amb una barreja de badall i to bromista—. Hauria vingut jo, però ja saps que després de les vacances que em vaig agafar pel maig ara no puc. Per cert, quina hora és?

Vaig mirar el rellotge de la tauleta de nit. Les vuit del matí a la costa Est. Amb una rialleta maliciosa, vaig respondre:

—Les cinc de la matinada per a tu. Ja t’està bé. Per fer-me parlar amb en Wes.

—Parlar amb en Wes? Mmm, jo faria moltes més coses amb ell, a part de parlar. Per cert, per què estàs tan emprenyada?

Bona observació. La Gin sempre es ficava en les meves coses i mai abans no m’havia emprenyat. Potser era perquè no estava preparada per veure en Wes tan aviat, després del desastre amb l’Aaron i els esforços que feia per superar tot el que havia passat. I això sumat al fet que m’estava enamorant d’aquell home. Merda! Aquest era el problema. Podia intentar enganyar la meva ment i lluitar contra els sentiments, però el resum final era que estava enamorada d’aquell déu del sexe de cabells rossos que estava igual de bo amb un banyador, amb un esmòquing o completament nu. Sens dubte, preferia la versió de cul nu. Em vaig humitejar els llavis recordant la nostra última trobada a Chicago. Va ser intens, carnal, i ho tindria gravat a la memòria per sempre més.

—Ei, Mia? Que se t’ha menjat la llengua el gat? Tant de bo, la veritat. Estàs de molt mal humor des que aquell polític imbècil et va fotre les seves fastigoses mans a sobre.

—Gin! Em va atacar. Tingues una mica de compassió.

Va suavitzar la veu de seguida.

—Ja ho sé, nena. Perdona’m. Però és que no vull que aquell fill de puta t’amargui la vida. No hi ha cap home capaç d’exercir aquest poder sobre tu. Recorda-ho. Això és el que em vas dir després de tota la merda que vas haver d’aguantar amb en Blaine.

Vaig remugar.

—Ja ho sé, maca. L’Anton està boníssim…

Amb el seu estil de sempre, la Ginelle em va interrompre.

—Ostres, no saps pas què donaria per estar al teu lloc ara mateix. No, al teu lloc no. A tu t’agrada fer-te la dura. Mira’m bé, observa els meus pits, acosta’t per fer-hi una ullada, ei, no, no me’ls toquis. Jo, en canvi, ja estaria de genolls davant d’aquest tros de bé de Déu amb la pell de color moca, devorant-li la virilitat com si fos un frappuccino.

Vaig fer una riallada.

—Ja m’ho penso que ho faries, putot pervertit.

—Qui, jo? —Va fer veure que estava sorpresa.

Vaig fer un gruny i em vaig deixar caure a sobre el llit.

—Però, Gin, hi ha un problema. Quan l’Anton se’m va acostar una mica, em va venir pànic. Vaig tenir un flashback d’aquella nit amb l’Aaron. —Amb el front arrugat, em vaig estirar una pell del dit i em va sagnar una mica. Aquell petit mal no era res comparat amb la preocupació que sentia, perquè estava molt més fotuda del que em pensava, després del que va passar.

—Mmm, crec que necessites una mica de temps. Que et pressiona o què? —La veu se li va endurir, va adoptar aquell to agut que anava pujant. Era un avís que estava a punt d’explotar.

—No, no, no. En absolut. Només al principi hi va haver una mica de flirteig entre nosaltres, però ara és com si m’hagués caigut un gerro d’aigua freda a sobre la libido.

—Mmm, potser el que necessites és que en Wes et vingui a veure. Ja m’entens, per fer-te recuperar la marxa.

—És possible que estiguis citant el títol d’una pel·lícula?

—Nena, no puc entendre de cap manera que no vulguis follar-te un tros de tio deliciós, ric, excepcionalment ben parit i extraordinàriament guapo. Va en contra de tot el que jo sóc.

—Tens raó… bandarra —vaig afegir, per alleugerir l’ambient.

—Mira, he de ser fidel a les coses que sóc.

Vaig posar els ulls en blanc i vaig sospirar.

—Molt bé. Però me’n deus una. —Vaig haver de fer un esforç per semblar dura i inflexible, sobretot tractant-se de la meva millor amiga, però crec que me’n vaig sortir prou bé.

—Així, em perdones per ficar el nas en les teves coses? —va dir, amb un fil de veu neguitós.

Vaig mirar el sostre i vaig deixar que els remolins de les motllures de guix em calmessin l’estat d’ànim.

—Sí, de moment. Però no ho tornis a fer més. I ho dic de debò, Gin!

—Paraula de scout! —es va afanyar a dir.

—Però si no has sigut mai scout! —la vaig renyar, però se’m va escapar el riure.

—És igual, m’ha semblat que quedava molt bé —va dir, amb una rialleta per sota el nas.

—Mira, deixa-ho córrer. Torna-te’n a dormir, malparida! —Vaig somriure, i malgrat que ella no em podia veure, estic segura que va saber que l’havia perdonat pel meu to de veu.

—A les seves ordres, capità figa! T’estimo, bandarra.

—Jo t’estimo més, cara de cony.

Vam penjar i vaig tornar a llegir el missatge d’en Wes. Seria aquí abans de dues setmanes. El meu aniversari era el 14 de juliol. El dia de la presa de la Bastilla.

Vaig pensar que era millor parlar amb ell i solucionar el tema.

M’agradava? Només m’agradava? M’encantava. Però estimava en Wes? De debò? No ho sabia. Potser. Probablement. Possiblement. Però evidentment no era una cosa sobre la qual pogués reflexionar mentre estava amb un altre client. Un client que, segons les paraules encertades de la Gin, era un bé de Déu amb la pell de color moca. I també un jugador. Però que no ho era, jo? Havia estat amb en Wes, l’Alec, en Tai, i ara era a l’apartament d’un altre home ric pensant amb luxúria com estava de bo.

A la velocitat de la llum, vaig obrir el navegador i vaig clicar la paraula «jugador». Els diccionaris en línia em van oferir això:

No era precisament el tipus de definició de jugador que jo buscava. Just a sota d’aquestes definicions, hi havia un enllaç cap a una altra pàgina web anomenada Metropolitan Dictionary. Vaig clicar l’enllaç.

Mmm, el terme «jugador» només servia per descriure els homes? Una part de mi, la que tenia la targeta de «Quedes-lliure-de-la-presó», tenia ganes de canviar aquella carta del Monopoly per dos-cents dòlars i comprar tot un carrer. Malauradament, la meva consciència culpable no em permetia pensar tan bé de mi mateixa. Aquest rosec persistent em va fer visitar la pàgina Intellectipedia. Mai no m’havia decebut.

La primera definició ho deia tot ben clar, i explicava exactament el que em temia.

Això era tot el que necessitava veure. Confirmat. Mia Saunders, maca, ets una jugadora.

Després de passar-me una quantitat exagerada de temps escaldant-me la pell fins a obtenir un to rosat bonic i hipersensible, vaig anar cap a l’ascensor. El missatge que m’havia enviat la Heather deia que em vestís de manera informal i em reunís amb l’Anton al terrat de l’edifici. No tenia ni idea de per què havia de ser al terrat, però estava a la seva disposició i per tant vaig seguir les instruccions sense replicar. Feia una hora que havia enviat el missatge a en Wes, i encara no m’havia contestat. Tampoc no sabia què volia que em digués. Pressionaria per obrir-se un camí cap al meu cor? Una part de mi ho desitjava tan intensament que amb prou feines podia respirar. L’altra part, en canvi, preferia continuar tal com estàvem ara, de moment. Sense expectatives, sense drets sobre l’altre, només amics. Amb dret a alguna cosa més.

Amics amb dret a alguna cosa més.

Quina relació volia realment amb en Wes? El meu Wes? Merda. I quan es va convertir en el meu Wes? Suposo que en algun moment entre que vaig admetre que m’estava enamorant d’ell i que vaig adonar-me que casa meva era a Califòrnia. No, no només Califòrnia. La seva casa de Malibu. Era allà on em sentia jo mateixa. Allà podia ser la Mia.

Amb un esbufec, vaig prémer el botó de l’ascensor tan fort que el dit em va fer mal. El vaig apartar i vaig mirar com passaven els números. Per què me n’havia adonat ara, després d’enfrontar-me a una experiència fatal, llepar-me les ferides a Boston amb la Rachel i en Mace, venir aquí, trobar un tio bo disposat a mostrar-me com m’apreciava, o com a mínim com li agradava el meu cos, i després de tot el que havia fet fins ara? Que potser sempre havia estat destinada a arribar a aquest punt? Un punt en què sentia que les meves emocions i temors bullien com lava sota la superfície de la terra, formant un volcà que podia esclatar en qualsevol moment?

L’ascensor va sonar i em va abocar a un món molt estrany. Plantes, arbres i l’aire humit sobre la pell que em dificultava la respiració. La humitat era tan espessa que es podia tallar com si fos mantega.

—Ostres… —Em vaig empassar la saliva per intentar treure’m la sensació de ser un peix fora de l’aigua.

—Lucita! Sóc aquí —vaig sentir que cridava l’Anton, tot i que al principi només vaig poder veure una cosa blanca borrosa que es movia d’una planta a una altra. M’hi vaig fixar bé i vaig comprovar que duia una camisa blanca, uns pantalons de lli i unes nàutiques també blanques brutes de terra a les puntes, que li marcaven els dits dels peus. Quan m’hi vaig acostar, em vaig trobar amb un barret d’estil asiàtic que sobresortia darrere d’un arbust.

Em vaig aturar i em vaig quedar mirant l’Anton mentre treia males herbes, retorçant la tija i estirant amb força per fer seguir tota l’arrel.

—Què estàs fent?

—Cuido el jardí. Per allà trobaràs uns guants. En saps, de jardineria? —va preguntar, amb un deix d’esperança a la veu.

Vaig brandar el cap.

—Em temo que no. Se’m moren gairebé totes les plantes.

Es va redreçar, amb la camisa de lli enganxada al cos. Vaig notar un pessigolleig d’excitació al ventre, però es va tallar de cop quan se’m va acostar prou a prop per poder-me tocar. Mirar però no tocar. Interessant.

—Doncs suposo que ho haurem d’arreglar, oi?

Vaig arronsar les espatlles i em vaig posar els guants.

—No he cuidat mai un jardí. A Las Vegas tenim el que s’anomena «jardí del desert»: roques en comptes de gespa, cactus en comptes d’arbustos, i iuques en comptes de flors. No cal fer gaire res perquè això visqui.

—Ah, però la satisfacció la proporciona el fet de cuidar i atendre algú diferent de tu mateix.

Una manera encantadora de veure-ho.

—Mira, veus aquesta planta? —Vaig seguir la direcció dels seus dits i vaig veure uns brots verds que no s’assemblaven als altres—. Aquesta planta acabarà omplint aquesta jardinera de papaies. —Vaig arrufar el nas, no gaire segura de què era una papaia. Ell va somriure—. És un arbust, però floreix. Veus això? —Va alçar una tija que tenia una flor diferent de cap altra que hagués vist mai. Era d’un color albergínia fosc al centre, amb tres pètals llargs d’un to groc verdós clar. Era única—. Si no faig res, les males herbes ho envairan tot i destrossaran la bellesa que creix a dins. Com si fossin una mena de pensaments negatius.

Pensaments negatius.

—Què vols dir?

Va somriure, amb els ulls d’un to verd brillant.

—Seu aquí, lucita. —Vaig fer el que em deia i vaig plantar el cul a la vora d’una petita jardinera de flors—. Els pensaments negatius els tenim plantats al cap com una llavor, i quan creixen ens envaeixen tota la ment i afecten la nostra capacitat per veure la veritat i la bellesa amb claredat. No ens deixen veure l’honestedat que hi ha darrere d’una persona o d’una situació. Al final, aquests pensaments prenen el control, i llavors perds la satisfacció de tenir aquella persona en la teva vida. Igual que una mala herba. Creixerà i envairà tota la jardinera fins que destrueixi tota la bellesa, i l’únic que quedarà serà allò que no volies. La mala herba o, en aquest cas, el pensament negatiu.

—Em sorprens. —Vaig posar-li una mà al braç i l’hi vaig estrènyer. Quan em va posar una mà al genoll, em vaig quedar glaçada de cop. La por i la repulsió em van pujar des del punt on em tocava per la cama, pel cos, fins que una opressió se’m va clavar al pit. Sense adonar-me’n, em vaig aguantar la respiració. Els seus ulls verds van buscar els meus, els va tancar, va parpellejar lentament i em va treure la mà del genoll. Em va fer la sensació que podia tornar a respirar. Vaig girar el cap, em vaig posar les mans als genolls i vaig respirar fondo unes quantes vegades intentant que no se n’adonés. No va funcionar. Ell ho va notar, però per educació no va dir res.

Quan vaig recuperar l’aplom, finalment va respondre el meu comentari. Va moure les celles amunt i avall i es va humitejar aquells llavis molsuts i petoners.

—Sorprenc la majoria de gent. —I aquí hi havia un deix sarcàstic.

—O sigui que cuidar les plantes és el teu hobby?

Va assentir.

—Sí. M’encanta veure com creixen les coses boniques. I m’encanta menjar-me tot el que cultivo. —Vaig notar un cert orgull en el seu to. Aquest hobby semblava que realment li encantava, al Latin Lova, i d’alguna manera el feia més real, una mica més terrenal.

La paraula «menjar» em va ressonar dins del cap. Em va fer pensar en la manera com havia menjat l’altra nit i en com va reaccionar quan li vaig dir que jo no havia menjat res.

—T’agrada molt menjar? —vaig preguntar, jugant amb la fulla d’un arbust del qual no sabia el nom. Tot era molt exòtic i nou per als meus ulls poc entrenats.

L’Anton es va aixecar i es va acostar lentament cap a un altre arbust.

—El menjar és una necessitat. A ningú no n’hi hauria de faltar.

—Sembla que hagis passat gana i sàpigues de què parles.

La mandíbula se li va tensar i els llavis se li van aprimar. Bingo!

—Em diràs per què et quedes tan parada quan et toco, encara que sigui de manera amistosa? Tot i que ja m’agradaria tocar-te d’altres maneres. Si tu volguessis, esclar. —Els ulls li brillaven amb intensitat, demostrant-me que, de fet, ell em desitjava de la mateixa manera que jo el desitjava a ell, però allò no estava destinat a fer-se realitat.

Passejant entre les flors i els arbustos, vaig ignorar la seva pregunta i el comentari que deixava clar que em trobava atractiva.

—Què és això? —Vaig assenyalar un arbust que tenia unes boletes peludes de color groc i unes fulles semblants a les d’una falguera.

—Un aromer. Floreix tot l’any, però no el toq… —va dir, just quan jo agafava una boleta groga i em punxava amb una de les espines.

—Ai! —Vaig apartar el dit i vaig agitar la mà. Ell me la va agafar i es va ficar el dit que m’havia punxat a la boca. Van passar tres coses al mateix moment.

Una, se’m va encendre un foc al ventre, que em va provocar un intens desig luxuriós i una necessitat tan intensa que se’m va mullar de cop l’entrecuix.

Dues, aquella sensació de por, de rosec i d’angoixa em va envair tot el cos, i em va deixar literalment immòbil.

Tres, la visió se’m va tornar negra. I quan vaig obrir els ulls, tornava a ser allà. Contra aquella maleïda paret.