Pernambuco

Vinga, sí, digueu que li vaig prendre la vida. Digueu que no vaig saber estimar, que jo era una esclava pobra, que no llegia llibres i que no podia entendre res. Digueu que no li vaig donar cap goig; digueu que li vaig robar el millor. Vosaltres que sempre parleu, au, alceu-vos, i negueu que vaig ser la seva ombra, la seva orella, el seu afecte últim. Negueu que vaig ser el seu abric en les nits fredes, la brisa més fresca en les jornades del tròpic. Alceu-vos, aneu on vulgueu, parleu tant com us plagui, vosaltres que només sabeu parlar. Escampeu ofenses per la terra de Pernambuco, a les ciutats i a les plantacions, que la vostra llengua escupi verí pel Brasil sencer, si cal. Digueu, proclameu, anuncieu, crideu que jo, Rosa Fortaleza, vaig acabar amb aquella vida lluminosa. Jo no us penso escoltar. Tant me fa el que digueu, em sentiu? Perquè jo ho tinc ben clar. Perquè jo porto la boca mullada, i per sempre marcada, amb el seu bes ardent.

—Una mort petita —em va dir abans de partir— no farà caure aquesta casa, la casa del nostre amor.

Amb les seves últimes paraules jo ja en tinc prou, no em cal negar res ni em cal demostrar res. La casa encara hi és, la casa del nostre amor, i sempre la duré amb mi. Diuen que me’n vaig desfer, d’ell, que vaig obrar com els cucs i les serps i els gossos carronyaires. Doncs entesos, ho vaig fer, si així ho voleu entendre, jo ho vaig fer. A mi el cuc, a mi la serp, a mi el gos fastigós. En aquest país dels esperits, de bruixes i macumba, seré l’orixà negre. Seré una altra mà divina, o infernal, en una terra generosa i abundant. Jo faré que els indis matin els blancs, i que els negres matin tothom; ordenaré als micos juparà que propaguin les plantes, que facin brotar el sucre i més tard el cafè; portaré tants mals, disfressats de bonança, que tots m’invocareu i em tindreu por. Seré la vostra malvada, i mouré tants canvis, que quan obriu els ulls, ja no sabreu on sou. Això faré, si així ho voleu, en aquest frondós jardí americà.

La veritat serà per a mi, només per a mi. Jo sabré que Rosa Fortaleza es deia així perquè va desembarcar al port de Fortaleza, i no pas perquè era la més robusta o poderosa —que no ho era. Jo recordaré, jo i no un altre, que la van arrencar de les costes de l’Àfrica, que li van canviar el pare i la mare per cadenes gruixudes i la van deportar a l’altra banda de les aigües. Jo reconeixeré aquella nena espantada que va arribar al Brasil, que va passar d’un capatàs a l’altre i d’un home al següent. Jo suaré els records de les canyes de sucre, que vaig carregar a milers, i suaré la memòria dels blancs que em van posseir a dotzenes. Jo seré qui vulgueu que sigui, tant és, però recordaré com ningú el dia que el món va mudar de dalt a baix, el dia que el meu Fèlix va aparèixer a les arenes de la platja d’Olinda.

A primer cop d’ull vaig veure que no era cap home corrent. D’això potser no se’n parlarà mai, però va ser així. Vaig entendre que havia trobat el primer home bo, o l’únic home bo, i que ell havia de ser el meu amo. Un amo atent, un amo de lletra; un home que no semblava home, de tan bondadós com era. De seguida el vaig comprendre i el vaig voler, quan se’m va acostar caminant per les arenes d’Olinda. Portava el cansament al rostre, i era un amo blanc; em podia haver clavat un cop de peu allà mateix. Ell carregava tot un món a l’esquena, i jo no era ningú. Però se’m va adreçar amb deferència.

—Disculpeu, senyora —va dir—; coneixeu algun hostal on pugui passar la nit?

Senyora? M’havia tractat de senyora… Que no ho veia, que era negra i esclava, que collia sucre, que creia en els sants prohibits, en Xangó i Iemanjà i Exú? Que potser no parlava sola, la meva pell, tot anunciant que dotzenes d’homes havien abusat de mi? Que no ho sabia, ell, que jo era Rosa Fortaleza? Doncs diria que sí, sí que ho sabia, però no li importava. Ell anava vestit amb rampoines, amb robes grises que un dia havien estat elegants, i em mirava amb ulls grans i nobles. Vull dir nobles de debò, sense rancúnia ni desig. Em mirava a la cara, m’ensenyava el trau aquell de la cella i les galtes brutes de tant navegar, i tanmateix era amable i delicat. I jo em vaig imaginar que algun dia em portaria en braços, i que als seus braços seria Rosa la princesa, Rosa l’afortunada, Rosa el tresor; un tresor tan preciós com aquella planta de tres pams que era tot el seu equipatge. Aquella planta que ell tant estimava, i que havia vingut amb ell de terres llunyanes.

—Ho sento, jo no hi entenc, d’hostals —vaig respondre, i amb aquella resposta vaig estar a punt de perdre’l.

—És que no tinc gaire argent —va confessar, mentre es gratava els punys—. De fet, no en tinc gens ni mica.

Que ell era bufó, no es podia discutir. Es clar que d’altres dirien que no, que era estrany i prou. En diuen tantes, de coses, i tan errades… Per a mi era bufó i era graciós, amb aquelles orelles punxegudes de fetitxe sagrat, que se li disparaven cap al cel. Era gran, molt més gran que jo, però no li creixien ni la barba espessa ni els pèls al nas i a les orelles que els creixen a tots els amos. Era blanc i anava brut, com la resta, però ell era fi. Potser per això em vaig atrevir a parlar com cal, i vaig estar a l’alçada de Rosa Fortaleza, que era jo mateixa.

—Jo visc en una cabana —li vaig dir—, a prop d’aquí, dalt d’un turó. Es la casa més pobra del món, però és oberta a la bona gent.

—Seria un palau, per a mi. No ho sabeu prou.

Així va ser com aquell regal del cel va arribar a mi, per sorpresa, sense músiques solemnes. El meu Fèlix bufó. Vaig acompanyar-lo a la meva cabana perquè s’hi fes un racó, i m’ho va agrair amb un somriure. Llavors em va demanar on podia clavar la seva planta, i jo li vaig mostrar l’hortet. S’hi va passar una bona estona, a l’hort, fent forat i redreçant aquell petit arbust. Quan va acabar, el va regar, li va dedicar unes paraules, el va espolsar i va besar-li les fulles. Aleshores va seure a terra i va acceptar els meus fesols, la meva mandioca i la meva aigua. Va refusar el tabac i la cachaça, molt gentilment, el meu Fèlix diferent. Ell no era ordinari, i per això es va disposar a escoltar. I diran el que voldran, però el cert és que em va escoltar molt bé. Ningú no m’havia escoltat abans com ell, perquè ningú no s’havia molestat a escoltar Rosa Fortaleza.

Li vaig explicar que havia vingut de terres africanes, embotida en un buc amb centenars de germans negres. Jo encara era una nena, ningú no parlava la meva llengua, i em volia morir. Pensava que m’havien encadenat a l’infern, un infern que es balancejava i que marejava. No volia menjar: van haver d’obrir-me la boca amb tenalles i fer-me empassar les farinetes amb un embut. Quan vaig desembarcar al port de Fortaleza, m’havia fet gran i forta de tant jaure entre homes i pixats i excrements. Però en el fons continuava sent una nena, i em pregunto si no ho sóc encara avui. Vaig haver de fer un petó a una creu enorme i em van posar el nom que em van posar, el que porto des d’aleshores.

—Quin era, el teu nom d’abans?

—Oya, era el meu nom. Oya vol dir riu. Però ja no el faig servir, era el nom d’una altra persona en un altre país. Aquí sóc la Rosa, Rosa Fortaleza.

—Es un nom bonic, Oya. I Rosa també ho és.

Li vaig explicar que havia viscut en unes quantes finques de sucre. Treballava als enginys, als trepitjos i als camps, collint la canyamel. Abans de l’albada ens despertaven a toc de campana. A cop de fuet i de xiulet ens arrengleraven, passaven llista i ens feien pregar. Després esmorzàvem, i caminàvem fins a la feina; i vinga a treballar, fins al migdia, que menjàvem i dormíem. Llavors tornem-hi, fins a l’hora de plegar. Tota la vida me l’hauria passat d’aquella manera, si no m’haguessin trobat càlida i desitjable, i si no hagués fet olor de mar. Primer em van buscar els meus companys, després els caps de colla; tot seguit els mulats, els capatassos i els domèstics; i a la fi em van buscar els blancs, els majorals i els amos. Tots em van buscar i tots em van trobar, quin remei. Jo vaig deixar de fer la sega, i vaig passar als llocs millors: als molins, a les cuines i al servei.

—Però ara… —va observar ell—, ara sou mestressa de la vostra casa.

—Sí i no. Mireu, l’últim amo blanc es va barallar amb la dona per culpa meva. La dama portuguesa no em suportava sota el mateix sostre. Em van treure de la finca. Em van cedir una parcel·la, que és aquesta, i em vaig convertir en esclava de guany.

—De guany?

La claror ja marxava. Vaig encendre una metxa d’oli.

—Treballo quan em criden. Quan ve la temporada forta, em criden al molí, o a preparar el ranxo. De tant en tant, l’amo em visita, i d’altres també em visiten (d’amagat, perquè jo encara tinc propietari). Ningú no em manté, em guanyo la vida, i tot és més fàcil. Treballo el meu hort, destil·lo rom i cachaça, venc els meus productes a la platja, i no em puc queixar. La vida em somriu: he tingut la sort de ser desitjable i càlida, i de fer olor de mar.

Em vaig enretirar els cabells, aquelles tres-centes trenes que em queien avall. El vaig mirar sense rubor, els ulls lluents, a llum d’espelma, armada d’aquell esguard que feia embogir tots els homes. Jo sabia que el meu coll lluïa amb una suor prima i delicada, sabia que la foscor de la meva pell era llisa i brillant. Sabia que cap mascle, blanc o negre o barrejat, no podia resistir-se al meu gest. Però ell em va mirar amb afecte, no pas amb gana ferotge. Li van pujar els colors —quina gràcia, es va posar vermell…—; llavors va somriure i va continuar la conversa.

—No teniu cap home, ara?

—Sóc del meu amo, és clar —vaig encongir les espatlles—; és llei de vida. Però ja no tinc manso, ara ja no. En vaig tenir un, que es deia Zé Borinot. Un mosso que no feia una passa sense que li caigués una dona als braços. Capturava els ulls de totes les noies, que adoraven els seus aires de negre dolentot, la seva manera de contar històries i de jurar que ell ho havia vist tot amb els seus propis ulls.

—Pobra senyora: no us sentíeu gelosa?

Li vaig demanar que no em tractés com una dama. Jo era la Rosa, jo no era l’esposa de l’amo. A mi tothom em tractava de tu, ningú no em feia reverències. Va abaixar el cap, va insinuar una protesta, però va prometre que ho intentaria. El meu Fèlix estrany. Jo li vaig donar les gràcies, i li vaig dir que només les dames podien sentir-se geloses. No pas jo.

—Zé Borinot em va enamorar —vaig confessar—, a mi i a totes les altres. Les dones passaven per la seva vida com els núvols del cel. Algunes provaven d’embruixar-lo, li ficaven plomes de gallina als calçons, li penjaven farofa amb oli en una bosseta, li muntaven escenes; però jo no. No era pas una dama, jo. I, a més, Zé tocava el llaüt com només sabia fer-ho ell. Somrient, tocava les cordes. Plorava, si calia. Em va ensenyar a fer l’amor i em va ensenyar a cantar. Per això ara sóc aquella que canta a la nit, Rosa Fortaleza, la que fa olor de mar.

—Què se’n va fer, del Borinot?

—No se sap. Un dia ja no hi va ser —em vaig encongir d’espatlles—, com sol passar amb els homes. Un dia hi són, i un altre ja no hi són. Diuen que va caure del cavall quan apagava un foc, a la plantació; i diuen que es va cremar, i que si no hagués mort encara hi seria, perquè Zé Borinot havia de viure eternament. Això és el que diuen. Jo penso que encara és viu, que un dia tornarà per tocar el seu llaüt i enamorar-nos a totes.

—Potser en trobareu un altre, no se sap mai…

—Potser sí.

El vaig mirar amb força, els llavis badats i generosos, fent-li arribar el meu alè. Cap home no ha pogut fugir, de la meva mirada i dels meus llavis oberts. Jo sé que tots volen entrar a la meva boca i perdre’s allà dins. Però el meu Fèlix era fet d’una altra pasta. Es va estirar i em va demanar que li cantés alguna cançó. El meu Fèlix fatigat, el que carregava un món a l’esquena i volia reposar. Aquella nit, i la següent, i encara moltes més, vaig cantar-li. El vaig acollir, el vaig animar amb cançons: les cures, pensava, ja les faria quan arribés l’hora. Les hi faria jo, Rosa Fortaleza, la que havia estat un petit riu a l’Àfrica. Jo, la dona que cantava a la nit i que feia olor de mar. Ja poden dir el que vulguin, que jo li vaig cantar. I tant que ho vaig fer, allà, a la cabana del turó. I ja poden estendre veus i parlar fins a la mort. Fins que rebentin, poden parlar.

Va estar-se uns quants dies amb mi. Li vaig fer les cures, les cures per al cansament. Vaig preparar-li te de malva, i se’l va beure mentre jo invocava sant Nicodem, que en realitat era el déu Obatalà, al qual vaig pregar que li conjurés el cansament. Després vaig anar a la platja i vaig dibuixar signes màgics a la sorra: quan venia una onada, aquell signe s’esborrava i jo en traçava un altre, i després un altre, i encara un altre. Així vaig cridar tots els orixàs poderosos, amb noms de sants catòlics, perquè derrotessin els fantasmes del seu passat. Tot allò vaig fer, i encara més: vaig enterrar a la meva porta, davant de la cabana del turó, un sac amb farina de mandioca, oli de dende, dues monedes de real i un petit urubú escapçat. I vaig veure que es refeia, el meu Fèlix cansat. Però no n’hi havia prou.

Vaig cantar, cada nit. Cançons de naufragis, de pescadors absents i de la mar grossa. Càntics a la Mare de Déu del Carme, càntics a la deessa Iemanjà, que és la mateixa cosa: la senyora de les aigües i de les onades. Ell s’incorporava, em somreia i m’agraïa totes les cançons que li retornaven les forces. «Rosa Fortaleza», em deia ell, «a tu et van posar un bon nom». I anava a l’hort, regava la planta i li parlava. Una nit em vaig estirar al seu costat i li vaig acaronar la cara. Ell va deixar fer, va tancar els ulls i es va endormiscar. Una altra nit vam dormir plegats, agafats de les mans. I així li vaig aplicar la medicina de l’abraçada i el remei de les carícies. No vam fer l’amor, perquè al meu Fèlix no li calia.

Un bon dia, el vaig avisar que l’amo em vindria a veure. Jo no hi podia fer res, havia d’oferir el meu cos al propietari, eren les lleis de la terra. Ell va fer que sí, va dir que es trobava fort, i que aprofitaria per marxar a la ciutat. Vaig tenir por que es fongués per sempre, com s’havia fos Zé Borinot i com es fonia la gent a Pernambuco. Però Fèlix em va assegurar que tornaria: m’ho va haver de repetir moltes vegades, perquè jo no el volia creure. I em va pregar que cuidés la seva planta. Aleshores sí, aleshores el vaig creure. Va començar a ploure, cada cop amb més ràbia. Ell va girar cua, i el vaig veure que davallava el turó. Vaig veure que es feia petit i que les cortinades d’aigua s’empassaven la seva figura.

Aquell vespre va venir l’amo blanc, el de la barba i els pèls al nas i a les orelles. Ell que sempre tenia urgència a marxar, ell que solia anar per feina i després corria cap a la dona i cap a l’enginy, doncs aquell vespre, ell semblava que no tenia cap pressa. Al final se’n va anar, gràcies a Déu, i jo em vaig posar a cantar ben fort des del turó. Volia que la meva veu arribés allà baix, allà on cremaven les torxes enceses de la ciutat d’Olinda. Pensava que potser el meu Fèlix m’escoltaria, que allargaria les seves orelles punxegudes i em recordaria. Vaig cantar aquella nit, i moltes més nits, i ell potser em sentia, però no tornava cap a mi. Llavors jo arronsava les espatlles i deia «bé, la nostra terra és així, un dia hi són i després ja no hi són, els homes sempre marxen, com el Borinot i com tots els homes».

Vaig compondre una nova cançó. Com s’entenia que els homes tinguessin ales? I com s’entenia que les dones quedessin enganxades? El fang de Pernambuco, cantava jo, només atrapava les dones. Mel viscosa, era la terra. Mel viscosa, als nostres peus. S’enganxava i ens atrapava de per vida. El fang de Pernambuco, cantava jo. Mel viscosa, aquella terra. Com s’entenien tants coronels, capitans i doctors? Homes sense títols a la butxaca, homes que manaven. Tots tenien ales i volaven. També els esclaus, homes que obeïen, ells també fugien i volaven. Les dones no, cantava jo. El fang de Pernambuco. Mel viscosa per a dones.

La cançó nova em va fer companyia, però jo vaig descobrir que volia el meu Fèlix; i ell, si és que em sentia, no tornava. Van passar encara més dies i més nits. Vaig pensar que no se’n recordava, que ell també havia volat. I em deia que era igual, que jo era Rosa Fortaleza, la que cantava de nit, i que no vindria d’un home. Però no era igual, perquè el meu Fèlix no era un home corrent. Tenia por, sí, jo tenia por. Temia que s’hagués perdut; temia que l’haguessin mort, temia que l’hagués atrapat el Castrabrancos, un llop que rondava la contrada. El llop era l’esperit d’un amo antic, que no volia nens mestissos, i que castrava tots els blancs que s’acostaven a una esclava. També em feia por la serp Surucucú, els orixàs malignes i el dimoni, que campaven al seu aire pels boscos encantats.

Vaig anar a veure el vell Jabavu. Deien que l’ancià coneixia tots els misteris, perquè era un sant dels bons, dels que encara tenien un peu a l’Àfrica. Vivia en una cova, tothom el saludava, els rics s’aturaven a la seva porta i els blancs l’escoltaven amb respecte. Jabavu em va dir que no havia de patir, que ell tenia el dimoni presoner en una ampolla. També em va jurar que la serp Surucucú i el llop Castrabrancos no assaltarien el meu Fèlix, perquè era un home diferent. I em va recomanar que acudís al seu camp sagrat, la nit de lluna plena, i que entrés en la macumba.

Així ho vaig fer. Vaig barrejar-me en el ritual, a ritme de timbals, sonalls i carabasses buides. Em vaig deixar posseir per la música, una música més antiga que la raça. El vell Jabavu es va transformar en déu dels trons, sant Jeroni per als blancs, Xangó per als negres. I va entrar dansant al mig de la rotllana. Va pronunciar els mots d’inici: «eduro demin, lonan o ié!», va dir. «Feu lloc, que dansarem», volia dir, i tots els joves el vam entendre, nosaltres que havíem oblidat la parla dels avis. Llavors va saludar, oké, oké, i tots vam respondre, oké, oké! I ja no recordo res més, però diuen que vaig entrar en trànsit, que la deessa Iemanjà i jo vam ser una sola cosa, que em vaig quedar amb els pits a l’aire. Diuen que vam ballar tota la nit, els peus nus, els cossos suats, i que la terra va tremolar. Que el vell Jabavu, o sigui Xangó, em va posseir amb el seu bastó lluminós. I que jo vaig acabar a terra, clavant cops de peu, presa d’espasmes, traient escuma per la boca i pel sexe.

—Has tingut una deessa al cos —em va dir el vell Jabavu a l’endemà—. Tu no has de patir, perquè has acollit Iemanjà, i perquè Xangó t’ha penetrat. Ets invencible, Rosa Fortaleza. Els orixàs t’ajudaran.

Potser sí, vaig pensar jo, però el meu Fèlix no tornava de cap de les maneres. S’havia oblidat de la seva planta i de la seva amiga invencible, o s’havia deixat empassar per la terra fangosa de Pernambuco. Ell no tornava al matí, no tornava a la tarda, no tornava al vespre. Fins que un dia, carregada de rom i de cachaça, vaig baixar a la platja d’Olinda. Demanaria per ell, vaig decidir; preguntaria a tot arreu, a les tavernes i a les esglésies, a les barques i als estables. Preguntaria als peixos morts i a les mules, si calia, i també als cocoters i als micos juparà. I seria jo, Rosa, la que feia olor de mar, seria jo que l’aniria a trobar.

Vaig seure a la platja i vaig desplegar el farcell. Abans que res, volia desfer-me dels destil·lats. No em va costar gaire, els mariners me’ls treien de les mans. Aquella terra nostra era tan calorosa, i tan poblada de penes, que els homes necessitaven portar algun esperit al cos, fos diví o fos terrenal. A tots els vaig demanar si havien vist el meu Fèlix, però ningú no en tenia notícia. No havien vist cap home d’ulls verds i grans, cap cicatriu en una cella, cap orella punxeguda. I aleshores, quan ja plegava els draps, una ombra se’m va dibuixar al davant. Vaig alçar els ulls, i el cor em va fer un salt. Ell estava dret, a contrallum. El meu Fèlix bonic, el primer i únic home bo. El tenia plantat al meu davant. Vaig fer un crit i el vaig abraçar amb totes les forces. Potser sí, que jo era invencible. Potser m’havien visitat els orixàs, i el vell Jabavu tenia raó. Havia tornat, l’home gentil, a veure’m a mi. La Rosa Fortaleza.

Vaig deseixir-me, i el vaig contemplar de prop. Tenia bon aspecte. Vestia una casaca i uns calçons escarlata. S’havia cenyit un tricorn brodat, i semblava un blanc de debò. Un hisendat, semblava, però preciós.

—He anat fins a la Guyana, allà on hi ha els anglesos —va dir—. He ajudat a fundar una colònia de puritans. M’han pagat molt bé.

—Quan heu tornat?

—Fa un parell de setmanes —i em va tallar, perquè jo era a punt de protestar—; et volia donar una sorpresa.

—Ah sí? Quina sorpresa pot ser tan important? M’heu tingut a l’espera, el cor en un puny…

—He comprat unes terres —va esbossar un somriure—. Cap gran cosa, una petita possessió al nord. I… —em va regalar uns ulls lluents, una meravella d’ulls—, també he comprat…, bé…, t’he comprat a tu.

Vaig obrir la boca, sense dir res. La vaig obrir tant, i tanta estona, que em van sortir els dimonis; tots els diables, i la serp Surucucú i el llop Castrabrancos. Van marxar tots els orixàs que duia a dins, va marxar Iemanjà i va marxar el poderós Xangó. Trons i llamps, van marxar del meu cos. Vaig caure de genolls, damunt les arenes de la platja d’Olinda, i vaig obrir les mans. Allò sí que era un déu. El meu Fèlix. Allò sí que era un amo, un amo caigut del cel. Allò era un home que no semblava un home.

Ell em va redreçar, ferm i delicat, i em va acompanyar al meu turó. Va anar a parlar amb la seva planta, que creixia ufanosa. Després es va fer un racó a la cabana, es va deixar acaronar, es va deixar besar al front i als ulls, i es va adormir. No va perdre del tot el somriure, no, ni en somnis no el va perdre. Jo vaig sortir a fora i el vaig observar dolçament, com la lluna, des de l’altra punta de la nit. Després vaig mirar els focs d’Olinda, als peus del turó, amanits de mil remors: crits, rialles, veus de borratxos, i els cecs que pidolaven almoina per caritat. Un llaüt va escampar els seus acords en la frescor del vespre, i jo vaig reconèixer aquella cadència. No era pas el Borinot, ell tocava millor, però era una de les seves balades. Vaig posar veu a la música, ho vaig fer per al meu Fèlix. Vaig cantar com mai no havia cantat per ningú.

Ens vam instal·lar en una petita finca, a dues llegües de la vila d’Olinda, camí del nord. Hi havia palmeres, prats verds, herbes silvestres, i un camforer enorme, que escampava el seu perfum als quatre vents. Crec que el meu Fèlix va triar l’indret per l’olor de càmfora, i potser per la platja, que jo necessitava, i que no era gaire lluny. Allà hi vam transportar l’arbust de cafè, i jo em vaig cuidar dels llegums, els bananers i altres plantes. Amb el nostre esforç, vam construir una caseta modesta, així com un corral per a les gallines i les cabres que ja anirien arribant. Reconec que el nostre tros no era un jardí celestial dels grossos, però era nostre, i no en volíem cap d’altre. Sense ser gran cosa, era molt.

Jo havia deixat de ser esclava. Ell m’havia comprat i, tot seguit, m’havia emancipat. Segons la llei, doncs, ja no tenia propietari. El meu Fèlix sempre m’ho retreia, quan jo li deia que ell era l’amo bufó, o que li devia cos i ànima. Ell no entenia que el paper deia una cosa, i la gent una altra de ben diferent. La gent sempre diu el que li sembla. Una negra no podia vestir com una dama, per molt que fos lliberta; no podia viatjar sola; no es podia enjoiar, ni podia anar a l’escola. Una negra podia tenir papers de dona lliure, però sempre tindria pell de captiva. Allò no ho entenia, ell. No entenia que em convenia tenir un amo, un amo bondadós com ell, per evitar molts maldecaps i ser ben vista. Tan atent i sensible com era, i en canvi allò no ho podia arribar a comprendre. Era, potser, la seva gran mancança, i no consentia que jo fos massa servil, ni li agradava que el tractés de vós. Però jo no me l’estimava menys, a causa del seu defecte. En el fons, la seva mancança, aquella resistència al món de veritat, el feia més tendre. I és clar, quan el veia tan foraster, tan obstinat a ser un estrany, encara me l’estimava més.

—Vós també teniu amo —li recordava jo.

—Vós? Qui és, aquest vós? —feia petar la llengua, donant-me per inútil—. No tens raó, Rosa, jo sóc lliure del tot, jo no tinc ni una pàtria que m’encadeni… De qui sóc esclau, jo? De tu? Del senyor cafè?

—No, no —li deia jo—, això ho heu escollit, forma part de la vostra elecció. Sou captiu d’un petit amo que porteu a dins. Us heu passat la vida a les ordres d’un nen, aquell infant que vau ser un dia i que encara us mana. Per això teniu aquesta carona, i aquests ulls que tot s’ho empassen.

—El meu passat… —sospirava ell, i tot seguit callava, amb els seus silencis de sempre, que parlaven molt però que mai no sabies de què parlaven.

Quan podia, jo mirava de tractar-lo a cos de rei. Li preparava abarà, les fulles de banana farcides amb pasta de mongeta; o xinxim de gallina amb salsa picant; o acarajé, les boletes fregides de pasta de fesols. De tot, li cuinava, perquè entengués que jo era feliç al seu servei. Ell rondinava, deia que jo no era la seva cuinera sotmesa, i després s’ho menjava de gust, ja que ho trobava suculent de debò. I si no li servia els plats més deliciosos, és a dir si no li oferia en safata el meu cos, era perquè no m’ho demanava. El meu Fèlix era estrany, no n’hi havia dos com ell al món. Era un home únic, tan únic que no semblava un home.

La gent no hauria entès mai la nostra relació, allò era tan difícil com que el sol sortís per ponent, o que la pluja caigués cap amunt. Ell era un home blanc, i havia nascut per ser amo. Jo era Rosa Fortaleza, la devoradora d’homes, la que feia olor de mar, la més càlida i desitjable de les negres. Allò era clar com l’aigua, i portes enfora jo havia de ser l’amistançada de l’amo. Però, i portes endins? Que ho entenia, jo, el que m’estava passant? Com me’n podia estar, d’empaitar el fantasma de Zé Borinot, o d’empaitar qualsevol altre borinot de paraula fàcil i cordes melòdiques? Doncs ja poden dir el que vulguin, poden negar la veritat i estendre tantes tafaneries com els sembli, perquè la veritat és la veritat.

Jo adorava el meu Fèlix perquè em respectava. Insistia a tractar-me com una senyora; m’havia regalat un sostre de debò, m’havia comprat la llibertat, i encara que jo no en pogués treure tot el profit, era el millor que mai m’havien donat. Però no tot era agraïment, admeto que ell m’agradava de valent. Ja hauria volgut tenir-lo a dins, ja, i més d’una nit m’estremia, des del ventre fins als peus, sospirant pel seu escalf. Es clar que, posada a desitjar, el que més desitjava era la seva companyia. Tenir-lo com a germà era millor que perdre’l com a amant; saber-me necessària m’omplia més que saber-me posseïda, i capturar aquella criatura encisadora, el seu temps, el seu afecte, el seu cor, era la meva autèntica fantasia.

Diran que jo, la que cantava a les nits, no tenia ànima. Jo era negra, era esclava, i era dona. Jo m’empassava els homes amb l’ànsia d’una bestiola. Com a molt, diran, Rosa Fortaleza tenia l’ànima d’un ocellet, potser d’un infamo. Jo no escoltaré, ni m’amoïnaré, perquè no ho he fet mai. Quan era amb el meu amo gentil, no em preocupava. En tenia prou a veure el meu Fèlix i saber que un home com aquell existia, que jo el podia adorar sense tocar-lo amb els dits. I si jo estimava més enllà de la carn, doncs alguna cosa més que cames, i pits, i llavis carnosos, devia tenir, jo. Alguna cosa més que olor de mar, alguna cosa més que veu cantaire. No sabia res de les ànimes, jo. Com tampoc no sabia res de les estrelles, però les veia al cel, i sabia que eren la bellesa de la nit. Ja en tenia prou, amb la bellesa del que jo sentia pel meu amo bonic. El meu Fèlix bo. No em calia entendre si la meva ànima era gran, mitjana o de la mida d’un mosquit.

Pensareu que ell no es mirava les dones. Que era un home contranatura, que no admirava la rodonesa d’un pit, la morenor d’una cuixa, o l’encanteri d’uns ulls. Direu el que voldreu, i us equivocareu. El meu Fèlix estimava el món amb els cinc sentits, i tot ho estudiava amb afecte. Mostrava devoció per la seva planta de cafè, és clar, però també per l’olor d’un canyissar segat, per les ombres del capvespre i pel cant d’un grill. Era molt observador, l’amo preciós. Un dia el vaig descobrir que m’espiava. Jo repartia pinso a les gallines —ja en teníem cinc, aleshores—, i ell era davant meu, assegut, atrapat per la meva mirada fosca. Jo només escampava gra al corral, però ell es va fixar en els meus ulls. Em vaig sentir festejada.

—Voleu mirar-me de més a prop? —li vaig proposar.

—Què ho fa… —va dir ell, pensatiu—, que les dones orientals portin la dolçor als ulls, i el temperament en la parla?

—No ho sé, amo meu. I les dones americanes, que no us interessen?

—Aquí volia anar a parar, Rosa —va alçar les celles i va prémer els llavis—. Les dones americanes sou ben diferents. Vosaltres porteu la dolçor en la parla, i el temperament als ulls.

Poques dones s’haurien sentit afalagades per un comentari tan…, com ho diria? Tan general, tan de mestre tites. Algunes haurien pensat que el rodamón se les volia donar d’entès en femelles. Ell, dirien, que era tan maldestre com a seductor, de sobte volia tirar floretes marcides. Però no pas jo, jo em vaig inflar de satisfacció. Vaig trobar-lo tendre i especial. Potser maldestre, sí, però un poc infantil, el meu Fèlix bufó. El vaig mirar de cantó, a través de les trenes que em queien per la cara. Vaig tornar a les gallines i vaig notar una escalfor al cor. Quina criatura més adorable, vaig pensar. I quina vida més serena, la meva, al costat d’aquell home únic.

Un matí, però, tot va canviar. Havíem viscut més d’un any a la nostra possessió, habituats a una calma que també era molt nostra. Direu que fèiem una parella curiosa, i tal vegada tindreu raó. Però érem feliços, i no fèiem cap mal: ningú no ens molestava, i nosaltres no molestàvem ningú. Ja no esperàvem grans canvis en la nostra condició. Per això aquell matí, quan afluixaven les pluges, una petita novetat es va convertir en un fabulós presagi. Resulta que ens vam despertar a trenc d’alba i el meu Fèlix, com sempre, se’n va anar cap al seu arbust. Jo encara mandrejava al jaç quan vaig sentir el seu crit. Era vaig llevar d’un bot i el vaig veure de genolls, davant la planta, pres d’una forta tremolor.

—Ha florit, Rosa, el cafè ha florit… —se li va trencar la veu.

Va tibar una branca amb els dits, i amb l’altra mà va pescar un pètal rosat, un brot diminut de flor. Es va girar cap a mi i li vaig veure els ulls aigualits. Jo n’havia vist moltes, de flors, però mai no havia vist el meu amo tan emocionat. Vaig tocar la flor, la vaig ensumar, després el vaig tocar a ell i el vaig ensumar. Ell va empassar-se la meva olor de mar, i em va acaronar el rostre amb els dits, de dalt a baix. Ens vam mirar de prop, entelats per les llàgrimes, i vam riure. Li vaig agafar el cap amb les dues mans i me’l vaig acostar. Em vaig perdre en la seva mirada verda, enorme, i ell es va enfonsar en el temperament fosc dels meus ulls. Li vaig resseguir el trau de la cella, amb un dit, molt a poc a poc. Després les galtes llises, i també la boca fina. Vaig badar els llavis, mullats, calents, indecisos. El meu alè va ser d’ell, i el seu alè va ser meu. Li vaig fregar els llavis i els vaig unir als meus, amb força. I vaig plorar, jo, Rosa Fortaleza. Vaig plorar perquè nosaltres també havíem florit. Déu meu, havíem florit.

Va passar aquella besada tan llarga i no vam saber què fer. No vam saber gaire què dir-nos. Jo em vaig fregar els ulls i me’n vaig anar cap al corral, i després vaig cuinar, i no li treia els ulls de sobre. Ell es va abocar a la planta, la va remenar de tots costats, i tampoc no em treia els ulls de sobre. Mentre jo somniava a construir una gran estança, i parlava d’engrandir la casa del nostre amor, ell es veia sembrant les llavors i parlava d’una plantació molt especial. Enraonàvem de moltes coses per no pensar en aquell petó que ens havia trasbalsat. Sobretot ell, que es trobava ben perdut. Va dir que faria brotar un cafetar a la nostra finca, el primer cafetar del Nou Món. No pas una plantació qualsevol, com les de sucre, no pas un negoci ordinari. No volia casar l’olor del cafè amb la suor negra dels esclaus, ni amb el tacte fred de la plata. Colliria cafè per a nosaltres dos i prou, i potser per a la gent que ho mereixés. Llavors faria bullir la millor infusió, però només per a la millor gent.

Tot allò va dir, i era cert, ho pensava de debò. Però també tenia el cap a una altra banda, i d’aquella banda no en va parlar gens. Vaig arribar a creure que l’espantava jo, Rosa Fortaleza, la que havia conegut tants homes. Vaig pensar que estava gelós, quina gràcia. Li vaig dir que no era massa dona per a ell, que ni s’ho imaginés, que jo em sentia verge al seu costat. Que quan m’havia trobat en braços d’un altre, fins i tot de Zé Borinot, ja era ell qui m’abraçava. Que abans d’haver-lo conegut a ell, el meu amo preciós, jo ja el portava al cap, ja era ell el primer i l’únic home bo. Però el meu Fèlix deia que no era allò, que no patia pels homes que m’havien posseït. L’amor era de foc, va murmurar, purificava el passat i l’enaltia. No, la seva presó no estava poblada dels meus antics fantasmes: era una altra cosa ben distinta.

—Mare meva, i doncs què és?

Li vaig enretirar el plat, perquè estàvem dinant i es refugiava massa en la pasta de nyam. Ell no va alçar la vista.

—És una altra cosa, soterrada al meu passat —es va gratar els punys amb les mans—. I soterrada al meu cos.

—Doncs doneu-me el cos, amo meu. Doneu-me el vostre ahir. No dieu que l’amor neteja el passat? Doncs doneu-m’ho tot, jo ho sabré guarir.

—No pot ser —va prémer els llavis.

—Parleu-me, Fèlix meu. Parleu-me, per caritat. Jo també tinc un passat fosc, i us l’he donat tot sencer. Ara parleu-me de vós, del vostre foc, de la vostra pell. Del nen que porteu a dins. Parleu-me d’aquests llavis que m’han besat, aquests llavis que ara es tanquen i encara tremolen.

—No puc. Et parlaria del bes, i ja seria besar-te un poc.

Vaig deixar que acabés de dinar. Quin home més adorable i més desesperant, vaig pensar. Durant més d’un any l’havia tingut a la vora, havia dormit al seu costat, i havíem estat germans. L’apreciava tant que, ben mirat, hauria pogut continuar d’aquella manera fins al final dels meus dies. N’estava segura, hauria pogut, jo la Rosa, jo la que cantava a les nits. Però a partir de l’hora que ens havíem besat, i que el seu alè s’havia barrejat amb el meu alè, ja no podia. A partir d’aleshores, jo estimava el seu gest i estimava la finor de la seva pell. Era ben veritat que les paraules s’estimaven en ell. Però havíem viatjat més enllà de les paraules, i ja no podíem tornar enrere.

Li vaig prendre la mà, i el vaig estirar fins a la platja. Els pescadors ja havien plegat de la feina: havien deixat les seves jangades, les barques tosques de troncs, adormides damunt les arenes. Ens hi vam estar una bona estona allà. Ell es barallava amb les paraules, ara es deixava tocar i ara no es deixava. Jo feia olor de mar, era Rosa Fortaleza, càlida i desitjable. Ell m’ensumava amb timidesa i protestava. Com podíem fer malbé l’amor, rondinava ell, amb la suor i el fregament? Jo m’acostava al meu amo bonic, li dedicava el poder de la carícia i la medicina de l’abraçada. Ell anava i venia, volia i no volia, s’apropava i s’allunyava.

Li vaig proposar un joc. Trauríem a mar una barca, una d’aquelles jangades pesants. Ens hi ficaríem tots dos i allà, enmig de les aigües, ens faríem promeses. Jo li regalaria el millor, ell em regalaria el millor. Seuríem cada un a un extrem de la barca, no caldria ni que ens miréssim. Ell va assentir amb el cap. Ho vam fer, i quan ja ens bressolava la primera onada, vaig obrir foc.

—A vós… —vaig dubtar—, a vós, el millor cafè.

Ell va somriure.

—A tu —va dir—, l’home més bo.

—A vós, amo meu, la pau.

Ho va encaixar amb els ulls oberts. La mar se li reflectia a les ninetes.

—Sí. I a tu, Rosa, la dignitat.

—A vós, la pell.

—A tu —es va redreçar en el fust—, a tu l’amor sincer.

—A vós, el meu cos —em vaig aixecar—. A vós, tota jo. A vós, les tres-centes trenes, a vós, el meu frec i la meva suor negra. A vós —em vaig recolzar al seu braç—, l’olor de mar, a vós, les cançons. A vós, el meu alè i els meus llavis oberts —li vaig besar el trau a la cella—; a vós, aquest vespre, a vós, la morenor, a vós, la negra nit que arriba.

La nit és negra, els pobres són negres, ja ho sabem. Però en aquella hora, dins la barca, a prop de la nostra platja i de la nostra casa, l’amor va ser negre i va ser ric. La llum del sol va marxar del tot i ens va deixar sols. Em vaig acostar a la seva boca i li vaig fregar els llavis. Sentia cada frec, i sentia també el que gairebé fregava però no ho feia. La punta de la meva llengua li va llepar les dents, la geniva i els llavis. Les nostres llengües van jugar. Li vaig estrènyer el pit, i els seus mugrons i els meus també van jugar a través de la roba. Vaig acompanyar el seu respirar feixuc. Vaig desfer la seva resistència, cada cop més feble. Els meus dits es van escapar sota els seus calçons, buscant la duresa de l’home.

Em vaig quedar clavada. No el vaig deixar anar, ni em vaig aixecar. El tenia atrapat entre els braços, i l’estrenyia amb força. Però no podia moure més que els dits. Vaig explorar el seu ventre, el pèl sedós entre les cames, l’arrencada de les seves cuixes ardents. Ell xuclava. No plorava, xuclava amb el nas. El vaig palpar altra vegada, a poc a poc. El cor em bategava, els dits em bategaven damunt d’ell, el cap em bategava. Déu del cel, el meu Fèlix estava mullat de plaer i de desig. El meu amo fi, el meu amo delicat. Que caiguessin les aigües de Iemanjà i els trons de Xangó. Ell no era el primer home bo, ell no era l’únic home bo. Que s’enfonsés la terra ferma, perquè ell era una dona. Ell era ella.

Déus del cel i de la terra, orixàs tots, jo era Rosa Fortaleza i ella era una dona. Em vaig incorporar, a poc a poc, amb la suor a les mans i a la cara. La vaig mirar des de l’altra punta de la barca. Potser la vaig contemplar un moment, potser una eternitat. Déus del cel, la serp Surucucú i el llop Castrabrancos. El món era embruixat, la nit era negra i el meu amo bonic era una femella.

—Com… —vaig fer—, com no he sabut veure…

—Has vist —es va encongir— el que volies veure.

Em va esguardar amb el seu verd indefens. Vaig negar amb el cap, em vaig cobrir la boca amb la mà. M’hi vaig acostar, li vaig fregar la galta amb el dit i em vaig allunyar. Em vaig apropar de nou i li vaig resseguir el coll. Ell, ella, em va suplicar amb l’expressió arronsada, em va suplicar que continués. La vaig atrapar amb els dits, primer molt suau i després amb força. Llavors li vaig treure la roba d’una volada, em vaig despullar jo, vaig unir els seus llavis als meus i les dues ens vam desfer en aquella llarga nit negra.

—Mai no havia fet l’amor amb una dona —vaig dir—, i no m’ho pensava.

—Jo tampoc m’ho pensava, jo que no ho havia fet mai amb ningú.

Estàvem abraçades al fons de la jangada. La nuvolada s’aclaria, damunt nostre apareixien les estrelles i ens saludaven amb complicitat. Resultava que l’únic home bo era una dona, vet aquí. El meu amo era una mestressa, i el meu Fèlix…, com li hauria de dir, a partir d’aleshores? Perquè el meu Fèlix bonic ja no es podia dir Fèlix, i no podia ser bonic. Bonica ho era, per descomptat, ho era tant com l’home que jo havia conegut, però no era pas bonic.

—Si ara marxessis —va murmurar—, ho entendria molt bé.

—No penso marxar —vaig mirar-li els ulls—. Ets el primer home bo que he conegut, i ara no partiré només…, només perquè siguis una dona.

Vam riure plegades, encara nervioses. La seva pell blanca va tremolar una mica contra la meva morenor.

—Què farem, doncs?

—No res, no farem. Sempre he volgut la persona que dúieu a dins, i no l’home que mostràveu per fora. Viurem juntes, no direm res a ningú, i ja ho veurem.

Es va vestir amb mandra. Va posar-se els calçons, la brusa i la casaca. Me la vaig mirar de dalt a baix: les galtes llises, aquella pal·lidesa exagerada, els ulls grans, les orelles estirades i fràgils. Com a home era suau i jove, és clar. Però com a dona, era més aviat robusta i madura. Un cop destapat el seu secret, jo descobria que era una criatura a mig camí dels dos sexes, a mig camí de les edats, a mig camí de tots els desitjós. Potser era allò, el que tant em seduïa. Buscava un home i m’havia ensopegat amb una dona —i què? La gent diria que allò era una aberració, molt bé. Doncs la gent no sabria res, i punt. Poc que em treia la son, el que parlés la gent.

—No ho sé, fa molts anys que faig d’home —va afirmar, mentre m’ajudava a enfundar-me el vestit—. M’he amagat de la meva condició, m’he protegit, i crec que ho he portat bé. Però amb tu, no ho sé. No estic segur, vull dir segura, de voler continuar. M’agradaria deixar de fingir, ara que t’he trobat.

—Ja ho veurem.

La vaig estirar. Vam clavar la barca a la sorra, vam caminar descalces per la platja i, agafades de les mans, ens vam endinsar al bosc de palmeres. Ens ajudàvem l’una a l’altra a esquivar els esbarzers i les roques més cantelludes. Quan vam tenir la casa a la vista, ella es va aturar i va respirar a ple pulmó.

—La càmfora… —va sospirar—. Amb aquesta aroma ja ho tinc tot. Crec que he arribat al final, Rosa. Ja no em cal ensumar més. Tinc el millor cafè, l’elixir del bon saber. Acabo de tastar l’amor més franc. Què més puc voler?

—Jo també sóc feliç, amo meu —vaig arronsar el front—. Bé, mestressa, vull dir.

—He… No passis ànsia, jo també trigaré a habituar-m’hi. Però el que t’estava dient —em va estrènyer la mà— és que ja no em cal ser home. Fins ara, essent una dama, no estic convençuda que hagués pogut fer el que he fet. Del vinagre de Londres vaig passar a la menta d’Istambul, luxosa i conspiradora; d’allà a la flor de l’Aràbia, mística i amanerada; al mesc confós de les terres d’Abissínia, i a la pàtria de l’èter, la Negreria dels esperits. Llavors vaig sentir la fetor de la França més bruta i cínica, i ara sóc aquí, envoltat per la càmfora dels tròpics.

—Això en fa set, set terres diferents —havia comptat amb els dits—. Teniu raó, com a dona no hauríeu pogut, no hauríeu arribat gaire lluny.

—És ben veritat, jo ho veig així. De nena, no hauria pogut fugir de França amb el meu pare. No hauria pogut ser un eunuc a l’harem dels turcs, no m’hauria enfilat a les muntanyes del Iemen, ni hauria estat un príncep dels etíops; potser m’haurien volgut igual a l’Àfrica remota, un cop allà, però a París no hauria pogut enganyar l’assassí de ma mare. I aquí, a Pernambuco…

—Els peus se us haurien enganxat al fang viscós d’aquesta terra, ja us ho dic jo. Ara no seríeu propietària, i pel que fa a mi, bé, jo crec que m’hauríeu trobat igual, perquè jo sóc invencible. M’ho va assegurar el vell Jabavu, que coneix molt bé la força dels orixàs.

—Potser sí. En qualsevol cas, sóc aquí. I ara que ho he aconseguit, ara que tinc el tresor del cafè, regat per les set fragàncies de la terra, ara que et tinc a tu, ara em veig a mi mateixa. Vols dir que no ha arribat l’hora de descansar?

—Anem a casa, Fèlix. Això… —vaig sacsejar el cap—. Com us haig de dir, ara? Quan siguem a casa, entre nosaltres, és clar.

—Em van posar Félicienne, en néixer. Però n’he tingut molts, de noms, gairebé un de diferent a cada lloc. Posats a triar, vejam… —va amidar els prats, la casa, el corral, l’arbre de càmfora i l’hort on creixia la seva planta, tot estès sota la volta estelada de la nit—. Què et semblaria, no ho sé, Felicidade?

—Em semblaria el millor dels noms —la vaig estrènyer per la cintura—. Som-hi, Felicidade, et faré un bon sopar.

Vam arribar a casa, vam menjar de gust i vam seure a fora, allà on la brisa marina ajudava a pair. Aquella nit jo no vaig parlar de mi, de Rosa Fortaleza. Tampoc no vaig cantar als quatre vents, ni vaig usar la medicina de les abraçades, ni el poder de les carícies. Aquella nit vaig escoltar la història de Fèlix, de Felicidade i de tants personatges units sota una mateixa pell. Ella va parlar com no ho havia fet mai, com no ho havia fet amb ningú. Vaig aprendre els fets de la seva vida, i diran el que voldran, però jo vaig ser la primera i l’única. Ja poden xerrar i tafanejar, ja poden cantar missa si els vaga, que jo vaig ser l’afortunada. A mi, la veritat; als altres, el rumor.

Em va confessar els secrets de la seva infantesa. Les rareses de son pare, recte com un pal, que es passava el dia amb les escriptures i lluitant contra el més menut dels plaers. Per a la petita Félicienne no hi havia dolços ni confits, no hi havia llaços de colors, no hi havia ni jocs ni joguines. La seva mare, colrada per les feines del camp, la protegia dels excessos: un petó furtiu, una abraçada ferma, una cançó en veu baixa… Damunt d’ells penjava l’espasa dels catòlics, i la persecució de les seves creences ho ofegava tot amb presagis foscos.

Ella no se’n va adonar, però a partir de cert moment la mare va començar a estar-se estones fora de casa. Ella i Justin Dufoy, o sigui el seu pare, passaven molt de temps tancats. L’humor del pare encara es va agrejar més: recorria els porxos de banda a banda, les dents serrades, les mans a l’esquena, i maleïa els seus propis ossos. Llavors va començar a rebre, a partir de la més petita relliscada. De sobte, sense avís, queia un bolet de dalt, o una plantofada a la galta, o una esbroncada salvatge. I un dia funest, un dia que els seus pares estaven molt nerviosos, un dia que la terra semblava a punt d’encendre’s, la mare els va demanar que marxessin. Volia una mesura de llard, de seguida, no es podia esperar. I ella i Justin van marxar amb el carro —ella tremolosa i ell amb les celles juntes.

Quan van tornar, van saber que l’horror havia visitat aquella casa. La porta era oberta de bat a bat: van entrar i van veure, a terra, un gran bassal de sang. Enmig hi havia una Bíblia mig cremada i xopa. Justin va collir el llibre, es va ajupir, va mirar sota el bancal, i es va exclamar. Llavors va estirar uns cabells, els de la mare, i va treure el seu cap solitari. El va alçar i el va sostenir amb mà trèmula davant els ulls d’ella, de la nena. Ella va plorar amb els ulls esbatanats, va allargar la mà i va acaronar amb els dits la cara blavosa de sa mare. De dalt a baix, com havia fet sempre, des que era un infant de llet. Li va fer un munt de petons i va retenir aquella olor estranya, que li amarava el rostre, i que no recobraria fins molt més tard.

Van enterrar la testa i van pujar al carro. Els soldats encara rondaven per la contrada, i si volien salvar el coll havien de fugir. Però les dones i les nenes no podien fugir, ho prohibia el decret del rei de França. Son pare va dir que ja se n’ocuparien, d’aquell problema. Abans calia que ell, Justin Dufoy, es convertís en un baldat, perquè als homes inhàbils sí que se’ls permetia marxar del regne. Així que va aturar el carro en plena ruta, i va obligar la filla a passar-li per damunt.

—Els braços no em responien —va dir Felicidade—, somicava i no podia ni assotar els bous. Ell era a terra, em cridava com un endimoniat. Quan me’n vaig adonar, els bous ja havien arrencat sols, i vaig provar d’aturar-los. Però aleshores vaig sentir aquell espetec sord, de fractura, de cama que es partia en dos. Diria que encara el puc sentir avui.

—Pobra mestressa, Felicidade meva. Pobra nineta.

Va continuar. Havien baixat a la vila de la Rochelle, que era un port important. Allà havien anat al casal d’un metge conegut, un tal De Chirac. Aquell cirurgià, un suposat amic, era el que s’havia beneficiat de la mare, el que els havia promès impunitat, i era el marrà que els havia denunciat i els havia enviat els soldats. Se’n van adonar quan es van plantar a poca distància de la seva consulta: els oficials entraven i sortien de cal metge com si d’una caserna es tractés. El pare, Justin, encara era ajagut al carro, a estones delirant i a estones despert. En aixecar el cap i veure aquell traginar, li havia ordenat a ella que girés cua i anés de dret cap al moll.

Abans d’embarcar van buscar un barber, per fer les primeres cures al pare. En acabat, Justin li va allargar unes monedes a ella, i va dir-li que entrés a una botiga de roba. Que li despatxessin una muda completa per a un germà bessó, va ordenar. Ella va preguntar que quin germà bessó, però ell va insistir que fes el que li deia. Al cap de poc va tornar amb la roba, i ell va manar que es canviés. La camisa, l’armilla i els calçons li van entrar prou bé. Amb les sabates es va haver d’esforçar més, però se’n va sortir. Llavors el pare va treure la ganiveta que portava a la butxaca, la que portaven tots els pagesos, i li va tallar els cabells. Allò li va fer mal. En acabat, el pare va ficar la roba de nena en un sac, i va contemplar la seva filla amb una ganyota.

—Déu meu, quina aberració —va pronunciar—. Perdoneu-me, Senyor, no sóc digne d’entrar a casa vostra. Sóc un covard, sóc un pecador indecent.

Li va anunciar que es diria Fèlix, per un temps. Que no es despistés, la va avisar, o els matarien a tots dos. Aleshores es va procurar un pal, el pare, i amb el pal es va arrossegar com va poder fins a un vaixell anglès, que estava amarrat. Ella li va anar al darrere. La guàrdia reial se’ls va mirar, però els va deixar passar. Eren dos homes inhàbils, la llei no se’ls podia aplicar. Eren un pare baldat i el seu fill petit. Podien sortir del reialme, travessar el canal i acollir-se a l’hospitalitat de l’oncle, un home que vivia a Londres des de feia temps. Es van instal·lar a la bodega, sols, i no van bellugar ni un dit fins que no van sentir el balanceig potent de l’alta mar. Llavors el pare va prendre el sac de la roba, va fer-hi uns estrips i es va embenar la cama entre grunys de dolor. Tot seguit va llançar-li la roba de nena a la filla.

—Ja et pots canviar un altre cop —va bordar.

—No —va dir ella—, no ho faré.

—Au va, canvia’t —va repetir—. Ja som fora de perill.

—No ho penso fer.

Dins d’aquella embarcació, aquell dia, va confessar-me ella, alguna cosa s’havia trencat. En algun racó secret del cap, li havia nascut un home. Sense adonar-se del gir que estava fent, va prendre una determinació, tossuda i profunda, com són les decisions d’alguns infants. La vida té estranyes maneres de defensar-se, i aquella devia ser-ne una. Volia ser un nen, i volia créixer com a home. No volia acabar com la mare, maltractada per tothom, fins al punt del sacrifici més alt. Volia ser forta, volia ser home per trencar amb el seu ofec, i també amb el seu pare quan calgués. En aquella hora tan precoç, sense saber-ho, ja havia decidit que havia d’anar tan lluny com fos possible, a buscar allò més sublim i a escapar de la misèria d’una dona.

El pare la va estovar de valent, va agafar el vestidet i va provar de passar-li pel coll a la força. Ella es va aixecar, va prendre la roba de nena, i va marxar corrents. Va sortir a coberta i va llençar les peces per la borda. Quan va baixar de nou a la bodega, el seu pare encara mirava d’aixecar-se, amb el bastó entre les mans. La va veure i li va sortir foc pels ulls.

—Desgraciada, què has fet?

Ella s’havia gratat els punys, o creia recordar que ho havia fet.

—He llençat la roba.

—Ets un dimoni —va bramar ell—. Ets el diable en persona, infeliç! No ho pots fer, això, Déu nostre Senyor ens ho farà pagar! No pots ser un nen, les lleis de Déu no…

—Tant me fan, les lleis de Déu.

—Blasfèmia, filla, blasfèmia!

Va alçar el pal, i la nena el va esquivar. Es va enfurir, i la va pescar pel coll. Ella es va escapolir de nou.

—Pare, no, si us plau, pare, si us plau…

Ell va tornar a aixecar el pal, i aquell cop la va encertar de ple. I tant, que la va encertar. Li va descarregar un cop brutal a la cella, de manera que van caure tots dos entre sacs, cordes i barrils. Justin havia perdut el seny, havia enfollit del tot. Va redreçar-se a mitges, com va poder, i se li va tirar al damunt.

—Tu ets una dona, em sents? Ets una dona, mira com ets una dona!

Li va arrencar els calçons, li va tenallar les cames i li va deixar el sexe al descobert. Es va treure el membre, dur i tibat, i li va dir: «Això és un home, ho entens?, això és un home!». Li va separar les cuixes, amb els dits que eren urpes de ferro, i la va penetrar amb l’estaca feridora. Cridava: «Ets una dona, ets una dona pecadora, ho veus, que ets una dona!?». I li mossegava el coll, li escampava la sang de la cella pels ulls i per la cara, i a cada embat li estripava un tel de carn menuda.

No va arribar al final. De cop i volta, es va quedar rígid, les faccions se li van tibar, i va començar a plorar. Ella va aprofitar per sortir de sota, va marxar cap a un racó i es va cordar la roba. També va començar a somicar.

No es van parlar durant molt temps. Després d’allò, el pare no viuria mai més en pau. Tota la vida se sentiria brut, tota la vida seria una tortura, una confessió i una penitència d’aquella obra execrable. Quant a ella, si és que n’havia pogut dubtar, a partir d’aleshores ja no va voler fer-se enrere. Mai més no la violaria ningú. Mai més no seria vulnerable. Mai més no perdonaria el pare, i el trenc obert a la cella recordaria el seu crim. Mai més no seria feble. Deixaria de ser nena, i de ser dona, i faria camí. Fins que trobés el que perseguia, i pogués tornar a ser ella mateixa. Fins que arribés l’hora més clara, més serena, més estimada.

—Diria que l’hora ja és aquí, Rosa —tenia la mirada aigualida i es mossegava el llavi—. He tastat el que volia, i he vist que era bo.

Que jo vaig matar Fèlix Dufoy? Doncs sí, ho vaig fer. Vaig ser jo, Rosa Fortaleza, la que cantava a les nits. Ja poden callar tots, no cal que estenguin més veus, no calen els rumors, ni les enraonies, ja els ho dic jo. Vaig ser jo, negra i dona; i esclava fins a la fi, a banda del que diguin uns papers que no sé llegir. El vaig enviar a una altra vida, perquè el meu Fèlix m’ho va demanar. I perquè l’estimava. El meu amo bonic, el primer home bo, l’únic bo que havia caminat sobre la terra fangosa de Pernambuco. Me’n vaig desfer jo, Rosa la meuca, la que feia olor de mar. La càlida i desitjable, la de les tres-centes trenes.

Aviat van començar a parlar. Els pescadors no, ells no pesquen veus, ells prou feina tenen a pescar les criatures de les aigües. Però un dia va aparèixer un cadàver d’un home blanc a la platja. Estava inflat i morat, tenia el nas mig devorat pels peixos i sorollets de petits crancs sota la pell. Els pescadors no van dir res, però les seves dones sí, elles que tenen els peus enganxats a la terra i s’avorreixen; i també els criats de la plantació de més amunt, sí, i els de la hisenda de més avall, aquells van murmurar que a la casa de la càmfora n’hi havia passat alguna de grossa.

L’amo ja no hi era, deien. La dona que cantava a les nits s’havia desfet d’ell, asseguraven, i l’havia llençat a mar. Van dir que jo l’havia embruixat, i que l’havia lliurat al llop Castrabrancos i als pitjors orixàs. Van dir que l’havia amansit, com feien algunes criades, que trinxaven els caps de serps de cascavell, i amb el polsim enverinaven l’amo a poc a poc. Van dir de tot, i van negar que jo l’hagués estimat mai. Les males llengües van arribar fins a Olinda, i un dia de pluja, un dia que no convidava a sortir de casa, va arribar un lacai de la Capitania. Va desmuntar del cavall i em va ordenar que sortís l’amo.

—No hi és.

—Doncs vés a buscar-lo ara mateix.

—No puc —vaig replicar.

—No siguis estúpida, negra. Vols fer el favor de…?

—No pot ser, l’amo és mort.

—Com?

—Ha passat a millor vida —vaig afirmar, sense vacil·lar—. La gent neix, viu i es mor. L’amo Fèlix és mort.

L’home es va quedar plantat sota la pluja. L’aigua li queia per les ales del barret, i li regalimava per la barba. Es va gratar els pèls. Estava pensant què havia de fer: si m’havia de lligar i portar a ciutat, si m’havia d’empènyer dins de casa i violar-me, o si havia de marxar a informar les autoritats.

Estava dubtant entre les tres coses, ho puc dir perquè jo conec aquella mena d’home. A la fi, va fer el que realment sabia fer. Va pujar al cavall i va desaparèixer al galop. Jo vaig entrar a casa a corre-cuita.

—Felicidade! —vaig cridar—. Ah, sou aquí. Recolliu les coses, de seguida. Hem de marxar.

—Tan ràpid? Sí que ha durat poc.

Després de matar en Fèlix, o sigui després de canviar-li el nom, de comprar-li roba de dona, d’enterrar-lo com a home i de fer-lo renéixer com a dona, havia resolt que allà no ens hi podíem quedar. Jo amagava Felicidade de dia, i només la treia a les nits. Les poques visites que rebíem les atenia jo, i sempre evitava parlar del meu amo. Però sabia que aquella situació despertaria sospites, i vaig anar disposant la partida. Quatre pertinences, una gallina, i la planta, naturalment: ho tenia tot llest. Vaig decidir que aniríem a Palmarès, un dels pocs indrets lliures del país, ho tenia molt clar. És clar que quan Felicidade em va pregar d’aprofitar fins al darrer moment, ho vaig entendre molt bé. Ens havia costat molt, de trobar aquell tros de paradís, tan verd, tan impregnat de càmfora i d’amor. A ella li dolia, haver de marxar. I a mi també.

El respir s’havia acabat, però. Vam prendre el que vam poder i ens vam endinsar en la mata espessa, tot apressant les ombres del vespre. Ens vam internar al país, vam evitar les viles i els camins, vam travessar els grans canyissars, i al cap de dues setmanes ja érem a la regió de Palmarès. Què hi buscàvem, allà? Doncs el mateix que tots els que s’hi havien aplegat, procedents dels quatre extrems del Brasil. Allà hi havia el que anomenàvem un quilombo, és a dir una comuna de fugitius. Poblada d’indis i de blancs renegats, però sobretot d’esclaus escàpols.

Tots els negres havíem sentit històries de llibertat, a la porta dels nostres barracons. Els que ens en recordàvem, cantàvem la llibertat dels boscos d’Àfrica; i els que no se’n recordaven, s’ho inventaven. Tots havíem cantat somnis de retorn a un món just, però molt pocs ho havíem provat. Només els perseguits, els que escapaven de la llei escrita i de la llei parlada, aquells sí. Quan vaig ser a tocar del quilombo, doncs, vaig recordar les històries dels vespres de lluna, cantades a la porta del barracó. Aquell era l’únic lloc on deixaria de ser esclava, de debò, i l’únic indret on Felicidade podria ser una dona, un home, un ocellet solitari o el que volgués.

Vam passar un riu, i a l’altra banda ja ens vam ensopegar amb una partida de negres armats. Ens van encanonar amb els fusells, diria que amb poca convicció, i van demanar-nos on anàvem. Ja es veia que no preteníem enderrocar aquella república de llibertats, així que van creure el que els dèiem i ens van acompanyar fins a la casa del capitost. Un tal Zumbi, ens van dir; era molt valent, portava la força de Xangó dins el cos, i comandava el quilombo sencer. Ell decidiria, van dir, si ens podíem quedar amb ells. Vam entrar a la casa, que era feta de canya però prou àmplia, i que tenia les parets cobertes de pells de serp. Va comparèixer un home corpulent i rialler, que ens va mostrar unes dents blanquíssimes i se’ns va presentar com el gran Zumbi de Palmarès.

—Zumbi? —vaig exclamar—. Tu ets en Zé Borinot!

Ell va tenir certa dificultat a reconèixer la meva persona. Això em va disgustar un poc i va fer riure Felicidade per sota el nas. Però llavors hi va caure, el gran Zumbi, i tot van ser fortes abraçades i elogis. Ens va convidar a instal·lar-nos al seu palau —sí, va dir palau—, a compartir les seves menges i a escoltar el seu llaüt als vespres. No havia canviat pas tant, era el mateix animal embaucador de sempre. Li vaig agrair l’oferiment, però li vaig dir que no, que preferíem construir la nostra casa i viure en un lloc més modest. Va respondre que d’acord, que ens podíem fer un forat allà on ens convingués. Que no ens oblidéssim d’ell, però, va afegir; que hi anéssim alguna nit, jo i la senyora blanca, a cantar sota els estels.

Va ser d’aquella manera tan senzilla, i alhora tan inesperada, que ens vam instal·lar al lloc més lliure de la terra. Vam dreçar una barraca, vam plantar l’arbust del cafè, i ens vam acomodar a una existència tranquil·la. De tant en tant, ens arribaven veus sobre els atacs dels soldats, que eren sempre refusats pels nostres escamots. El coratge dels homes negres era impressionant, i el de Zumbi en particular era llegendari: tothom estava d’acord que les bales enemigues, quan el veien, feien mitja volta. Fos com fos, en aquella vall de Palmarès s’hi vivia ben tranquil. No era cap llogaret; potser entre uns i altres, blancs i negres, mulats i indis cafuzos, podíem comptar-hi uns quants milers de persones. Però teníem bons guerrers, vivíem dels horts i del bestiar, muntàvem una macumba quan ens semblava, i ens governàvem nosaltres mateixos.

La planta va continuar donant fruit, i Felicidade va preparar uns beuratges exquisits, que aclarien el cap i que tothom volia tastar. Es feia gran, els cabells se li aclarien, però havia guanyat serenor i fermesa. No va voler vendre mai ni una llavor de cafè: bullia la tisana ella mateixa, per a nosaltres dues, i sovint convidava els veïns. Fins i tot un dia va fer venir el gran Zumbi en persona, que va tastar l’elixir, la va felicitar sincerament, i ens va entretenir amb el llaüt. El cabdill negre va provar de portar-me al seu llit altre cop; no podia ser que una deessa com jo, va dir, no fes feliç algun home. Felicidade se’l va mirar amb gelosia, quina gràcia, i jo vaig donar carabasses al gran Zumbi. Perquè, tot i ser el més destacat dels guerrers, encara arrossegava una cara de borinot considerable, i jo no tenia cap intenció d’embolicar-me amb algú que sempre era a punt d’alçar el vol.

Van passar els anys, van caure moltes pluges i vam arribar a creure que allò havia de durar per sempre. Però no hi ha fortuna eterna, i l’adversitat va començar a treure el nas. Els mals presagis van arrencar amb una traïció. Bé, no sé com els llibres recolliran aquells fets, però per a nosaltres va ser un acte deslleial. Una colla de gent jove, nois que havien nascut a Palmarès, i que devien pensar que el món de fora era una meravella, van tancar una entesa amb les autoritats d’Olinda. Es van intercanviar missatgers, van acordar la llibertat a canvi d’abandonar el quilombo i, un bon dia, van marxar. Després vam saber que els havien apresat, els havien marcat al foc, i els havien venut a un plantador. Es van acabar les desercions, però l’abandó va estendre el dubte i el desànim entre molta gent.

Al cap de poc, Felicidade es va posar malalta. No sabria dir si tenia un mal o un altre: se sentia feble, li pujaven unes febrades molt fortes i havia de guardar repòs. Jo li aplicava la medicina de l’abraçada i el remei de la carícia, li oferia infusions de malva o acudia a alguna macumba, que allà al quilombo eren lliures i obertes. No semblava que res li fes gaire efecte, més enllà del seu cafè preciós, que la reviscolava durant una estona. Les set aromes del món l’omplien de vigor: olorava la tassa, xarrupava sense pressa, i deixava que la verdor dels ulls recuperés la brillantor d’abans. Aleshores s’asseia al llit i em mirava amb tendresa.

—Em faig vella, Rosa. Potser hauries de trobar algú altre. No et faltarien pretendents…

—Fa temps —la vaig tallar— que no crec en els vostres cabells blancs. El vostre cap potser s’ha aclarit, mestressa, però el meu cor continua ben roig.

—Però dona —va sospirar—, tu podries aspirar a més, encara ets jove, i molt bonica.

—Ser feliç no és fer tot el que desitges, mestressa bufona. Ser feliç és desitjar allò que estàs fent.

Em va observar les tres-centes trenes, que em queien com una cortina davant dels ulls. Li agradava el temperament fosc del meu esguard, ja m’ho havia dit més d’un cop.

—A més, reina meva —vaig afegir—, per ser del tot feliç, algú ho ha de saber. I aquest algú sou vós.

Una tarda, va aparèixer un mercader blanc, un tal Antoni, encaparrat a comprar llavors de cafè. Havia viatjat molt, venia de l’illa de Cuba o de les Espanyes, no ho sé, i se n’havia vist de totes per arribar al quilombo. L’havien pres per un espia, i va faltar poc perquè els nostres mossos no l’esquarteressin a cop de matxet. A mi em va semblar bona persona, tan tossut i somniador, una mica com el Fèlix que jo havia conegut anys enrere. Però la mestressa, clavada al llit amb un atac de febre, no en va voler saber res. El seu cafè no sortiria del quilombo, com un desertor qualsevol. I menys encara per quatre monedes d’or. Malgrat que aquells diners del foraster, n’estava segura, haurien servit per posar Felicidade en mans del millor metge del país i guarir la seva afecció. Res, no hi vaig poder fer res. El tal Antoni va marxar amb la cua entre cames.

Tot just havia marxat, com qui diu, que van començar a arribar males noves. Tres regiments de bandeirantes havien irromput a les nostres valls, i sembraven el terror pertot. Amb els seus fusells, les seves barbes, els seus nassos i les seves orelles plenes de pèls, exterminaven tot allò que se’ls plantava al davant. Eren una colla de salvatges, molt més bruts i cridaners que els soldats d’uniforme, i molt més perillosos. Els nostres guerrers van sortir, liderats pel gran Zumbi, i van combatre amb les armes, amb els matxets i amb les ungles. Molts d’ells no van tornar mai, i uns altres van aparèixer amb els ulls vermells i derrotats. Havien salvat la vida, però havien perdut els dits o les orelles, sota l’espasa enemiga, i quan arribaven queien rendits en braços de les mares, les esposes i les amants.

Mentre vam tenir el gran Zumbi amb nosaltres, encara hi va haver esperança. Però en una segona sortida, la lluita va ser aferrissada: vam sentir els espetecs molt a prop, i el vent va portar fins a casa la fortor de la pólvora. De sobte, hi va haver una escampada general. Els nens xisclaven amb les gallines als braços, les dones carregaven farcells i miraven cap al cel, els ancians no sabien on anar. I els guerrers, els pocs que havien sobreviscut, ploraven. Aquells homes que eren estàtues, aquells valents, aquells fills de la poderosa mare Àfrica, ploraven sense consol. Cridaven que havien perdut el nord, el seu estel lluent, la força i la bravura. Perquè el gran Zumbi ja no hi era. Uns deien que l’havien vist caure, rebentat per les bales; altres deien que no, que havia volat amunt, per convertir-se en estrella eterna; altres deien que, simplement, havia desaparegut. Però tots lamentaven la seva pèrdua, que era també la fi d’un somni.

Vaig entrar a la cabana, decidida a carregar amb la pobra mestressa i fugir d’aquell malson. Vaig lligar quatre coses dins un sac i em vaig agenollar al costat del llit. Felicidade no es movia, tenia els ulls boirosos i els clavava al sostre de canya. A fora se sentien els brams dels bandeirantes, potser a l’entrada del quilombo. Li vaig dir que marxàvem, i li vaig demanar què havia de fer amb la planta. Va empassar i va trigar una estona a respondre.

—Res. Vull que la plantis a la meva sepultura…, si pots.

—Per l’amor de Déu, mestressa —vaig ajuntar les mans, pregant ran del seu cos—, ja són aquí. Se’ns cruspiran vives.

—Fuig, Rosa…, t’espera tota una vida.

Vaig sentir uns trons, sis o set cases més avall. La vaig agafar pel tronc. Vaig vèncer la seva resistència, que era poca, i me la vaig carregar a l’esquena. Els braços li penjaven davant meu. Vaig sortir a fora. A poca distància, unes flames s’alçaven enlaire, i podia sentir el crepitar del foc. Estaven cremant la nostra llibertat. Vaig fer unes passes fins a l’hort, i em vaig fixar en la planta. No sabia què fer: veia l’arbust, i veia els braços blancs que penjaven sense força, fregant la meva cintura. Els crits es van allunyar un poc, o m’ho va semblar. Vaig deixar la mestressa a terra, acompanyant-li el clatell amb la mà. Llavors em vaig ajupir davant la planta, i vaig enfonsar les ungles prop de les arrels. Vaig començar a treure sorra, però estava ben premsada; vaig esgarrapar, vaig clavar les ungles a la soca, em vaig fer sang a les mans. Un gos va córrer cap a mi, bordant, va saltar i em va mossegar el braç. Em vaig aixecar, me’l vaig treure del damunt com vaig poder, i el vaig engegar a coces. Els crits se sentien a la cabana de més avall.

Em vaig arraulir al costat d’ella. No podia, vaig somicar, no podia salvar-les a les dues, ella i la planta. No era prou bona, no en sabia prou. Llavors la mestressa bonica em va estirar cap a ella, amb les forces que li restaven, i em va obligar a mirar-la. La verdor dels seus ulls s’apagava, i la dolçor de la veu també. Però encara va poder parlar.

—Una mort petita… —va dir—, la meva.

—No mestressa, ni parlar-ne de marxar, de cap manera, Felicidade preciosa meva, no em deixeu, no em deixeu, no marxeu…

Va aixecar uns dits, per fer-me callar.

—Petita mort, Rosa…, i no farà caure aquesta casa… La casa del nostre amor.

Se’m va fer un nus al pit, i per un instant vaig pensar que havia de jaure amb ella, allà vora la nostra casa. Però vaig sentir un calfred, i em vaig començar a moure. No era jo Rosa Fortaleza? No era pas la que feia olor de mar, la deessa invencible? Que potser no havia estat investida per Xangó? Vaig carregar altre cop la mestressa, i vaig caminar cap a la selva, sense la planta, però amb Felicidade a les espatlles. Quan ja deixava enrere les últimes cases, una forta empenta i un tro em van fer caure de quatre grapes. Encara la portava al damunt, allà a terra, i vaig aguantar amb els braços per no acabar bocaterrosa. Llavors vaig notar un broll espès i calent que em regalimava per la panxa.

Em vaig girar, amb molta cura, vetllant pel cos d’ella. Quan la vaig tenir ajaguda, me’n vaig adonar. Mostrava un esvoranc al ventre, i per allà se li buidava el cos sencer. Una bala l’havia travessat, i m’havia estalviat a mi l’impacte. Vaig aixecar la vista, i vaig veure un bordegàs que s’acostava, el fusell encara fumejant. Vaig fer un petó a Felicidade, diria que el més veloç i més intens que mai ha fet ningú, i vaig arrencar a córrer. Vaig córrer cap a la mata espessa de Pernambuco, vaig córrer com una endimoniada. Vaig córrer cap al record i cap al no-res, cap a la negra nit dels amors perduts.

I ara digueu que li vaig prendre la vida. Digueu-ho, si no sabeu fer res més que parlar. Digueu que no vaig saber estimar, que jo era una esclava pobra, que no llegia llibres i que no podia entendre res. Digueu que no li vaig donar cap goig; digueu que li vaig robar el millor. Vosaltres que sempre parleu, au, alceu-vos, i negueu que vaig ser la seva ombra, la seva orella, el seu últim afecte. Digueu que no la vaig dur a les portes del cel, que no li vaig oferir la darrera aroma, que no vaig veure i acaronar amb ella el seu gran somni. Negueu que vaig ser el seu abric en les nits fredes, la brisa més fresca en les jornades del tròpic.

Tot aquell que vulgui parlar, que ho faci. Tot aquell que em vulgui ofendre, endavant, jo sóc la Rosa, la que cantava a les nits, la que va venir al món per ser insultada. Tot aquell que pensi malament, que no se n’estigui, que escampi la maldat i que la barregi amb la càmfora preciosa dels arbres. Tot aquell que no vulgui creure en el poder de la saviesa, que no hi cregui, i tot aquell que es begui el cafè sense profit, que se’l begui d’un glop mesquí. Tot aquell que negui l’amor, que el negui, i que no busqui les set aromes del món.

Tot aquell que pensi que la vida és cruel, que s’ho pensi. Perquè el cafè és una delícia, estimar és un regal, i la vida, la vida…, tot aquell que pensi que la vida no val res, que sàpiga que s’enganya, que la vida és una meravella.

I ara mireu, beneits. Aneu on vulgueu, parleu tant com us plagui, vosaltres que només sabeu parlar. Escampeu ofenses per la terra de Pernambuco, a les ciutats i a les plantacions, que la vostra llengua escupi verí pel Brasil sencer. Sou uns poca-soltes. Digueu, proclameu, anuncieu, xiscleu com corbs que jo, Rosa Fortaleza, vaig acabar amb aquella vida lluminosa. Jo no us penso escoltar. Tant me fa el que digueu, em sentiu? Perquè jo ho tinc ben clar. Perquè jo porto la boca mullada, em sentiu? Encara la porto mullada. I per sempre marcada, la boca, ho veieu? Per sempre, babaus, per sempre marcada amb aquell bes tan bell.