Aràbia feliç

Els cims d’Aràbia sabran escoltar, el cel sabrà escoltar i tu, estimat xeic, sabràs escoltar. Sereu la meva esperança i el meu respir, l’alè d’una veu castigada. Perquè verament ho crec, home sant, que tot comença amb Ell que tot ho dóna, i que tot acaba amb Ell que tot ho pren. Et prego, xeic Abdul, tu que ets el mestre i el germà, et prego que escoltis, i proclamis que tots serem salvats del foc i de la flama monstruosa. Verament et dic que la fera és al desert i que el mal brama per les valls. Et demano que escoltis i perdonis, que em perdonis a mi. Perquè jo sóc Mustafà al Baqar, fill de la tribu dels Benibalul, de la confederació dels Baquil, un trist mercader.

Verament et confesso que avui és un dia funest, perquè avui he rebut la nota que esperava, escrita amb mà trista i trèmula. M’ha arribat amb la caravana de la costa, i les seves paraules eren les que em mereixia. «Aquesta llàgrima vessada per culpa teva», deia la missiva, «no s’ha perdut. L’hauràs d’anar a trobar, amic, en l’arena del desert». Això era tot i, essent ben poc, era molt. He entès de seguida el que volia dir, i he sabut el que havia de fer. No tinc altre remei que acudir a tu, bon xeic, i demanar l’ingrés al teu monestir. La meva vida no té un altre camí que el de la puresa, la contemplació i la llum. Ja ho vam parlar, fa un temps, en aquella primera visita, quan tu em vas demanar raons més fortes.

—Què hi vols trobar, a la confraria? —vas preguntar.

—Vull oblidar el dolor del món —van ser les meves paraules—. Vull sentir que res no hi ha fora de mi mateix, que Déu i jo som una sola cosa.

Vas reposar la mà a la meva esquena.

—Doncs vés a trobar el mal. Quan l’hagis vist, quan t’hagi sortit de dins, quan l’hagis tret del tot, torna i seràs a casa.

Em vas oferir un pergamí amb la màxima sufí. La cal·ligrafia era bella; dibuixava grans corbes i formes que componien el signe del lleó. Era el símbol del principi actiu, creador i director de totes les coses. Alhora, era la marca del teu ensenyament, la que el deixeble rep del mestre, la que expressa el deute pels coneixements i les vivències espirituals. Resseguint el cos, el llom, els ulls i el gest ferotge del lleó, es podia llegir el vers del gran fundador: «Res no hi ha llevat de Déu, i la meva ànima és emanació d’Ell». Em vaig endur el pergamí i vaig viatjar amb ell, fins que el mal se’m va aparèixer.

El mal va esclatar en la follia d’una nit, i no va afectar més que dues persones. Ben poca cosa, dirien alguns. Jo podria haver enterrat la maldat per seguir el meu camí, com haurien fet tants altres mortals. Però sabia que la dolenteria havia vingut de mi, immensa, antiga, fruit de tota una vida. De sobte, em vaig sentir esgotat: el cos em molestava, la veu em sortia falsa, els arbres i la terra s’havien tornat estranys. Com si el temps ja no fos jove, i no engendrés minyons; com si el temps s’hagués cansat, i només engendrés vells. Volia renegar de la creació. Volia que morís el meu passat. Volia alçar els ulls al cel i cridar en aquell jorn que el sol s’apagués en l’horitzó perdut, aquell jorn que tot s’enfonsés per no alçar-se més, aquell jorn volia demanar a Déu per què m’havia dat la vida. Per què me l’havia dat, si Ell pretenia fer-me-la malbé?

Després vaig emmudir, setanta dies i setanta nits. Fins avui, que he rebut aquesta nota que et deia, la nota que esperava. Ara me’n vaig a collir la llàgrima vessada, per culpa meva, en l’arena del desert. I tot seguit, si m’ho permets, vinc cap a tu i cap a la pau del teu monestir. Cap a l’únic lloc on encara puc tenir vida, perquè és l’únic lloc on puc parlar amb Déu. Espero que tu, els cims i els cels d’Aràbia sabreu escoltar. Verament t’ho dic, benvolgut xeic, tu i la muntanya i la volta celestial sou l’última orella que tinc.

Tot va començar, fa cosa d’un any, al port de Moca. Jo encara no et coneixia, venerable xeic, i tu no tenies notícia de mi. El destí ens faria confluir, un poc més tard, i espero que ens torni a ajuntar ben aviat. Però en aquella hora jo era encara un marxant corrent, sense guia ni claror: amant dels viatges i de l’or, amb un punt d’afició a la mística i una pila de vicis. Com et deia, doncs, jo em trobava al port mundial del cafè, a la llarga cala on hi dansen els pals de mil falutxos, barcasses i zambuques. Hi havia naus d’arreu: sobretot egípcies, a les ordres del Gran Turc, però també de Gida, de Muscat, de Calicut i d’Ormuz. La platja era un formiguer, poblat de mariners i negociants amarats de suor, infants avalotats i bestiar adormit. Sota un sol de justícia, milers de quintars de gra esperaven a ser embarcats i desprenien una flaire torrada que acoloria els pulmons. Les embarcacions vomitaven gent, fusells, mosquets i fardells de drap. Em vaig acostar a un balandre que desembarcava esclaus.

Allà el vaig veure de seguida. Cridava l’atenció en la cordada de captius sudanesos. Era més baix que els altres i exhibia una pell de blancor insolent —tot i la brutícia que el vestia, com vesteix qualsevol viatger que no ha tocat terra en uns quants dies. Duia una túnica ampla, tinyosa des del coll fins als turmells, i no se l’havia tret malgrat els reguerots de suor que la solcaven. Es gratava els punys amb els dits, amb certa reserva, però mirava amb uns ulls grans i verds com la mar de Socotra. Tenia les orelles vidrioses, a punt de rompre’s: i ho compensava amb els secrets d’una cicatriu, que li migpartia la cella i que devia amagar vivències robustes.

Jo necessitava un ajudant ben cepat per conduir els ases muntanya amunt, i no se m’escapava que a aquella criatura li faltava fusta de traginer. Alguna simpatia estranya em portava cap a ell, tot i saber que la seva fortalesa, camuflada rere la seva mirada, no era corporal. A més, ell no tenia nom. Vull dir que m’hi vaig acostar i li vaig preguntar qui era, d’on venia i quin ofici coneixia, però no vaig cobrar resposta. O més ben dit, vaig sentir la seva veu aflautada, però no vaig comprendre res. Em va semblar que s’expressava en turc i altres parles franques i, si és que posseïa rudiments d’àrab, no se’n va servir. El capatàs, negre com l’encens, coronat amb un barret ample, se’m va atansar.

—Què vols, mercader?

—Quant en demanes, per aquest jove? —vaig fer.

—Tres mil càbirs, senyor. Sap llegir i escriure, ha residit a la cort del Gran Turc, té habilitats musicals i…

—No vull cap virtuós, amic —el vaig interrompre—. Em cal un simple criat.

—Què em donaries, doncs?

—A tot estirar, això…, mil càbirs —vaig aventurar.

—Mil càbirs? Quin abús! Amb això no cobreixes ni…!

Podríem haver regatejat tot el matí, en aquella platja. Aquell negre amb barret de palla no tenia cap pressa. Però la discussió es va estroncar en sec quan els nens van començar a córrer en totes direccions, xisclant com hienes; tot d’una, els burros es van alçar bramadors, i els marxants van afanyar-se a recollir el gènere. L’alarma provenia, vaig entendre, d’unes galeres omanites que despuntaven a l’horitzó de la mar. Pirates, altre cop. El capatàs va treure la daga corbada de la faixa, va tallar la corda i va empènyer el personatge sense nom cap a mi. Vaig llençar quatre monedes a la sorra, vaig estirar l’esclau, vaig rescatar els meus dos ases d’entre la gentada enfollida i vaig córrer a resguard.

Ja érem darrere les primeres cabanes, sacsejats per cops de colze i coces de burro, quan vam sentir les canonades. Els projectils xiulaven tot fregant i rebentant els pals de les embarcacions, i queien amb un retruny sord a les arenes de la platja. Un parell de bombes es van estimbar contra els murs d’adob de ran de costa, i van provocar una nova marea de gent cap a dins. El meu ajudant no va alçar ni una cella. Va tustar el llom de les bèsties i, enmig de l’estrèpit, les va aviar. De camí, vam veure els soldats de la guarnició, un grapat de fusellers esparracats, que davallaven cap a mar. Jo em tapava les orelles i, de tant en tant, protegia la càrrega dels animals amb les mans esteses. Una bola de pedra es va estavellar contra el balcó ornamentat d’una casa noble, llançant estelles i pedra de corall en totes direccions. Ja ens esmunyíem a la gran mesquita quan vam sentir les bombardes i els mosquets dels defensors que replicaven l’atac.

—No tornaré mai més a Moca —em vaig prometre a mi mateix.

Havia fet el jurament una dotzena de vegades. Detestava aquell port sufocant, barreja de races i sentors. Allà no hi regnaven ni els imams ni les sagrades escriptures, sinó el benefici: allà no hi havia codi d’honor, ni aires purs, ni pactes entre clans. Allà les amistats eren de betum negre, com els rostres dels llauradors i d’aquelles meuques que rondaven, sense vel, pel mercat. Allà l’autèntica pluja era la dels mosquits, no hi havia més rius que els de formigues blanques, i les melodies nocturnes eren les de gossos i gats que remenaven la brossa. I si de sobte descarregava aigua, al cap de no res sortia el sol i assecava els bassals en grans pans de sal, que irritaven la pell només de mirar-los. La meitat dels pobladors eren presos de febrades, i l’altra meitat es componia de nens que gemegaven i pidolaven a ramats. Moca era una maleïda rostidora de cafè.

Però hi havia lucre, i aquell era l’ídol. Jo no tenia més remei que acostar-m’hi, en temporada, si volia viure del mercadeig. Davallava amb les bèsties carregades de gra torrat, acudia a la subhasta, i amb el guany comprava teles, municions i sucre bengalí. Aparellava els ases i feia mitja volta, tan aviat com podia, amb l’esperança de no tornar a la platja infecta fins a l’any següent. Eren afers arriscats, els meus: les costes eren plenes de lladres i corsaris, i els camins plagats de bandolers. A més, creia fermament que jo, Mustafà al Baqar, no havia nascut per a la usura i l’enriquiment. Sempre havia presumit que tenia un gran do natural, una inclinació per la lírica i la contemplació, que la vida no m’havia afavorit.

—Hanna, l’Hebrea —va dir ell, en un àrab net i preciós.

El vaig repassar. Tenia el cabell curt, arran de crani com tots els esclaus, i una cara ampla i suau. Seia amb l’esquena contra un dels burros, com si ho hagués fet tota la vida, allà dins d’aquella mesquita atapeïda de refugiats. Aviat, les detonacions van sonar cada vegada més lluny, i la gent es va sentir tan arrecerada que van començar a riure i a conversar en veu alta. Li vaig fer un encadenat de preguntes en la parla del profeta. Només vaig rebre silenci i buidor: aquell nom de dona devia ser l’únic que sabia pronunciar en el nostre idioma. Després de burxar molt vaig aconseguir que repetís un i altre cop, com si jo fos dur d’orella, el nom de Moca —amb l’accent dels turcs o dels cristians forasters. El vaig deixar per inútil.

Qui era aquell home jove? L’únic que sabia jo era que l’havien desembarcat com a captiu, i que buscava el rastre d’una jueva a la ciutat més bruta d’Aràbia. No li vaig explicar que els jueus havien estat expulsats de Moca uns mesos enrere, perquè no m’hauria entès pas. I és que tampoc no li havia de rendir comptes a un estrany. Jo, Mustafà, el Traginer, fill dels Benibalul, era el seu amo, i ell era el meu esclau. No pagava la pena fer cap mostra d’amistat. Però m’intrigava la seva figura, ho confesso: m’havia sorprès des del primer moment. Era un antic oficial de la porta sublim, que escapava de les represàlies del soldà? Era un noble cristià, camuflat de criat? O era un desgraciat, rebotit pels quatre racons del món? El seu aplom no tenia res de bàrbar o de cafre. Sota els seus parracs hi amagava un posat distingit. Més valia observar-lo de prop i anar-hi amb compte: ni els otomans ni els cristians eren ben rebuts al meu país, perquè tots hi havien vingut a saquejar. També eren rapinyaires els omanites i, de fet, tots els forasters. Més que veure el gra de cafè com un regal del cel, el veien com un botí. I si no atacaven més era perquè no podien.

El foc i els trons es van dissipar, i la gent va anar sortint de la mesquita. Vaig espavilar els ases i els vaig conduir cap als ravals de la vila. Ja fosquejava, així que ens vam internar al campament de la meva gent, la confederació Baquil, i vam trobar-hi un tendal per passar-hi la nit. Uns parents meus, cosins llunyans, van avenir-se a compartir el seu pa i la seva llet de camèlia. Em van oferir un raig de vi, i d’entrada jo m’hi vaig negar. Però vaig prendre la precaució de fer fora el foraster, que va anar a fer companyia a les bèsties. Li vaig indicar que s’ajagués a terra, amb els ases i els llangardaixos. Llavors vaig estudiar el campament, que s’estenia enllà fins a fondre’s en les tenebres. Vaig veure els corralets de canya, plens de camells i d’esclaus etíops despullats. Em van arribar ràfegues de pols, prenyades de mosquits, barrejades en la flaire de les pipes d’opi: les bafarades d’excrements pujaven de les rases obertes, i els crits distants de les hienes s’aplegaven a les lamentacions, més properes, dels malalts enfebrats. Tot era pudor, palla i matolls d’espines. Quin fàstic de món, vaig pensar, i quina gent més allunyada del cel. Em vaig ficar a la tenda i vaig acceptar la bóta de vi.

Jo, Mustafà, de la tribu dels Benibalul, no sóc cap borratxo. Respecto les normes del llibre sagrat i condemno, jo també, la beguda prohibida. Però la immundícia de Moca m’hi arrossegava. Bé, allà m’hi arrossegava la brutor i a altres indrets eren altres coses, però allà era la immundícia. Vaig jeure i vaig empassar un bon glop, i un altre i un altre. Recordo que els meus parents m’informaven dels seus negocis: aquell venedor que els havia volgut estafar, l’altre que els havia enganyat amb les mesures i els pesos, la prostituta que els havia seduït. S’hi van passar una bona estona, recitant misèries. Vaig beure encara més. Juraria que em van dir —sí, jo diria que va ser aleshores— que uns bucs francesos s’acostaven pel nord, i que aviat fondejarien a Moca. Venien disposats a subornar les autoritats, a contractar agents entre els estrangers, i a apropiar-se de totes les partides de cafè. Potser va ser llavors que em vaig alçar i vaig prendre el fuet, no ho tinc gaire clar. Potser sí.

El cas és que a l’endemà, en llevar-me, em van fer saber que jo havia descarregat una dotzena de cops a les espatlles del meu criat. L’havia apallissat, li havia clavat un seguit de puntades a la boca i l’havia lligat a una estaca. No sabria dir com ho vaig fer; però verament et dic que, amb la primera claror, me l’havia trobat en un estat llastimós. Duia la túnica estripada, plena de sang resseca, i presentava un llavi partit. Estava nuat, certament, a una estaca. Vaig tallar la corda, massa curta, que li havia ennegrit els punys. El vaig ajudar a incorporar-se, li vaig allargar una vestidura nova, i vaig deixar que es canviés mentre jo recollia el fardam. Després li vaig acaronar la closca i el vaig fer pujar a llom d’un dels ases. Ja ho sé, m’estava comportant com si ell fos el senyor i jo el vassall. Als parents se’ls escapava el riure entre les seves dents fosques, però verament t’ho dic, la vergonya més gran era la meva. Vaig tibar les regnes i em vaig afegir, el cap cot, a la primera caravana que partia. M’esperava un llarg viatge pel migjorn de les terres d’Aràbia.

A mig matí ens vam aturar a l’anomenada cruïlla del savi, allà on s’hi estén l’enorme mercat del cafè i l’encens de la muntanya. Jo ja hi havia negociat el producte a l’anada, de manera que em vaig limitar a saludar els traginers coneguts i a presentar-los la meva nova adquisició. El meu acompanyant no deia res, però remenava el gra a totes les parades, l’olorava i en flairava les varietats. Semblava prou inquiet, deien els parents i amics, per ser un simple captiu. I era ben cert: els seus gestos pausats, l’estima que dispensava als millors fruits, la delicadesa que gastava en enfonsar els dits a les piles de gra, no eren cosa d’esclau. Es va entretenir, sobretot, als llocs de venda de plantes joves. En palpava les fulles, s’acostava a les flors rosades, i mirava de prop els granets blancs i vermells. Li van oferir de mastegar un fruit verge, però ell hi va refusar.

Jo no sóc cap ruc, benvolgut xeic. Perquè has de saber que, allà on hi ha poesia, allà la sé veure jo. Sota la crosta més vil, puc endevinar-hi una ànima investida de gràcia. I la finor d’aquell jove em va commoure, fins al punt que em va inundar un fort sentiment de generositat. Vaig prendre un esqueix dels més fins, plantat en un saquet ple de sorra, i el vaig comprar sense regatejar. El vaig allargar al jove, que no es va atrevir a agafar-lo. Vaig insistir-hi i ell, a la fi, el va sostenir amb més tendresa que una mare amb el seu nou nat. Va obrir uns ulls que no es pagaven ni amb set mil quintars de gra, i va besar la planta. Llavors va pronunciar un agraïment, o això em va semblar entendre, seguit de mitja reverència. El vaig redreçar.

—Verament has de saber —li vaig confiar— que jo porto el meu propi infern i paradís.

Ell va fer que sí amb el cap.

—Del mal surt la clemència, i qui no ha estat maltractat —el vaig mirar de fit a fit—, no veu la dolcesa del perdó. Vull que em perdonis.

Es va tornar a inclinar, no sé si en signe de reconeixement, o d’absolució, o de què. El vaig detenir amb un gest, i vaig provar de demanar-li el nom, la procedència i el llinatge familiar. Em va costar treure’n l’aigua clara, però amb les estranyes paraules que vaig recaptar, vaig resoldre fer-li un segon regal. Li vaig regalar un nom.

—Per mi, et diràs al-Filis ibn Jastin.

Acabava de néixer un nom, una persona, un nou company. Havia comparegut al-Filis, fill de Jastin, vingut de terres remotes. Oh, mestre i xeic, poc m’afigurava el que acabava d’emergir, poc imaginava el que seria la meva vida des d’aquella hora! Oh Déu, que cecs que podem ser! Oh cims d’Aràbia, al-Filis s’acostava als vostres aires! Oh cant, per què no omplies les valls de joves veus? Oh cant del vespre, oh nit de cants! Oh gent de la terra assedegada, vosaltres tampoc, tampoc no ho sospitàveu, que un astre havia arribat amb noves llums!

Verament et dic, estimat xeic, que s’inauguraven temps nous. Verament puc pregonar, per Mahoma que ens rescata dels inferns, que encara no ho sabíem, ni tu ni jo ni ningú. Verament, jo hauria d’haver cantat lloances al foraster, el que venia de lluny, i servir-li cafè i meló. Però no ho vaig fer. Jo arribava a la ciutat amb el meu servent: em barrejava en el formigueig de la màgica vila de Sanà, i l’únic que se m’acudia era que m’acompanyava un esclau misteriós. Un jove pàl·lid i suau, apallissat pel seu amo, i també compensat pel seu amo amb un nom i una planta de cafè. Al-Filis entrava, forçat a ser la meva ombra, en la més anciana ciutat del món, l’elegida de Noè per als fills del seu fill, la vila més imponent de l’Aràbia feliç. Verament jo sabia un poc de tot, però no entenia el més gros. Al-Filis entrava a Sanà, la forta, i ni jo ni ningú no ho advertia gaire.

La ciutat era a punt de tancar les portes. En l’hora foscant, les olors de pinxos rostits i de pans de comí eren molt fortes; el cant dels muetzins era més ploraner, i el frec de cossos humans més apressat. Ens vam obrir pas pel firal, les dues someres, el meu criat i jo. Per a mi, era com arribar a casa: alçava la vista i veia les finestres il·luminades per la tremolor de les bugies. Els vitralls d’alabastre formaven flors i estels de colors, entre nervadures de guix, des de les primeres plantes fins a les altures dels cinquens o sisens pisos. Qui deia que els àrabs érem gent de terra plana i àrida, de sorrals errants i de tendals beduïns? A Sanà, tothom buscava el cel, i aquest anhel d’altura quasi irreverent era el que em feia sentir entre els meus. M’hi trobava a gust, sí, tan a gust que ignorava els fems que trepitjava, les escopinades verdes pertot i la fetor d’orins càlids que pujava de terra.

Quan vaig arribar a casa del meu cosí, ell ja s’havia retirat. Me’n vaig alegrar, en el fons: certament, la sang era la sang, però ja feia temps que per a mi la família i l’amistat no casaven del tot. Vaig deixar al-Filis i les bèsties a baix, prop del pou negre, on hi havia els estables. L’esclau em va indicar que passava ànsia per la seva planta de cafè. Vaig fer-li entendre que no havia d’amoïnar-se, que ja me n’ocuparia jo. Els vaig tancar amb una gran balda, doncs, vaig prendre l’esqueix i em vaig enfilar amb deler cap al pis dels convidats, dalt de tot. Des d’allà vaig passar al terrat, on vaig dipositar la planta a un lloc ben airejat. Llavors vaig parar una estora, vaig fer les oracions, vaig saludar les muntanyes veïnes, i vaig deixar que el llençol del firmament m’acompanyés tota la nit.

Em vaig llevar amb els càntics de l’albada, a temps per fer les pregàries i les ablucions. Després vaig baixar a buscar al-Filis i tots dos ens vam plantar davant l’alcova del meu cosí. Un esclau sudanès ens va convidar a passar; em vaig cenyir el turbant, vaig pentinar-me el mostatxo i vaig ajustar-me la daga corba a la faixa, ben visible. Llavors vaig entrar al divan i em vaig ajupir davant l’home principal de la família. Li vaig abraçar els genolls i tot seguit li vaig allargar la mà, que ell va prendre i va fer reposar damunt la seva cama.

—Sigues benvingut, Mustafà, que Déu et beneeixi —va saludar ell, tan inflat com sempre.

—I a tu, cosí —vaig fer, sense enretirar la mà—; que el profeta et guardi de tot mal.

El servent negre va entrar amb un fogó i una rostidora: va posar aigua al foc i després va desnuar un drap, d’on va extraure els millors grans. Es va posar a torrar el cafè, fins que va petar i va fumar un poc. Va retirar-lo i es va distraure a separar les pellofes, perquè deien que el vestiment del gra era el que feia més bon cafè. Va abocar les pellofes primer, doncs, a l’aigua que ja bullia. Tot seguit, va traslladar el gra a un morter, el va picar en bocins menuts, i també el va abocar al pot. El meu cosí va prendre’m la mà i hi va fer descansar el seu palmell al damunt.

—Com et va la vida, com et prova el camí sense companyia?

—Bé, cosí, la fe m’ajuda —sentia la suor del seu palmell—. I a tu, el Senyor t’assisteix amb la teva generosa família?

El meu cosí exhibia una barba blanca i poblada. Tenia sis fills i vint-i-set néts. Era gras com una bóta, i pedant i decaigut com un camell. Va fer portar uns dàtils amb mantega de cabra, i només quan els va tenir a tocar va alliberar la meva mà. Va pescar tres fruits de cop, els va començar a mastegar i va deixar que els sucs li regalimessin barbes avall.

—Els fills i els néts són l’alegria de la creació… —va sentenciar—, i les filles i les nétes també. Per fortuna, no estic sol.

—Jo tampoc no estic sol —vaig alçar-me—. Tinc un grapat de parents, i un esclau…

—Compartiràs el meu cafè? —va interrompre ell, sense ni tan sols mirar el perfil d’al-Filis.

—Compartiré l’hospitalitat que bonament em vulguis oferir.

Per a ell, jo era l’ovella negra del clan, perquè no m’havia casat, i sobretot perquè temps enrere havia desafiat els seus plans. Jo no havia volgut esposar-me amb la seva filla: una donzella de qui, naturalment, no coneixia ni els ulls ni el somriure. Davant el meu refús, havia trobat un altre gendre, i els anys havien encalmat les aigües del litigi. Però encara em topava amb la seva mirada ressentida, que les meves paraules no feien més que encendre. Que jo comparés l’aliança que hauria pogut tancar amb la seva filla, amb la companyia d’aquell captiu desconegut que portava a la meva esquena, era una ofensa i un insult. Val a dir que res de tot allò no podia impedir, com corresponia, que jo fos acollit a casa seva.

El seu criat va afegir safrà, clau i cardamom al beuratge. El cosí en va demanar una tassa i, sense esma, la va empunyar amunt.

—En nom del Clement i el Misericordiós, d’aquell que tot ho sap.

Vaig alçar la meva xicra.

—A Déu lloem i glorifiquem.

D’acord amb la tradició, jo vaig fer el primer glop. La següent ronda la va començar ell, i després a la inversa, i així fins que ja ens havíem empassat una dotzena de tasses. Jo anava bevent sense atrevir-me a parlar, amb humilitat. I acudia a les paraules belles que combatien el desconsol del solitari. Em repetia dins el cor que vells, potentats i sacerdots sempre et declararien heretge… —si no eres un ase com ells. Jo sóc el que sóc, m’anava dient, sóc el que sóc, i no m’haig d’avergonyir de res. Jo no sóc com ells, com el meu cosí tibat, murmurava entre les dents, jo sóc especial. Però en el fons, em cremava la certesa que jo no era un bon musulmà, ni un bon àrab, ni un bon home de la terra, ni gaire res.

—Pots estar-te aquí… —el meu cosí va escombrar amb la mà els coixins i els tapissos de la sala—, tot el temps que et sigui menester.

Havia dit que m’estigués allà, i no pas que em sentís a casa. Havia dit tot el temps necessari, i no pas el temps que volgués. Aquell home era la pesta. Li vaig agrair l’oferiment, i era a punt de respondre que no pensava restar-hi gaires dies, quan ell va anunciar que marxava cap a l’aplec dels notables, al país Baquil. S’hi passaria unes quantes setmanes, va assegurar, perquè la terra estava encesa. Al voltant de Sanà hi havia tres prínceps rivals, tres nobles que s’havien proclamat dipositaris del profeta i regents de l’Aràbia feliç. Ell, doncs, havia de conferenciar amb la seva —la nostra— gent, reclutar combatents i inclinar-se per un dels tres rivals. Vaig fer veure que em sabia molt greu, llavors em vaig corregir dient que em semblava molt apropiat, i vaig acabar per mossegar-me la llengua. Però vaig respirar alleujat i vaig resoldre que em quedaria a Sanà una bona temporada.

La partida del cosí va representar, realment, una benaurança. Al casal hi van quedar dos fills del meu cosí i una pila de canalla, que feien molt de soroll però que no em recriminaven res. Jo tampoc no interferia en les seves vides, encara que per protocol tribal, jo havia passat a ser l’home principal de la família. Les dones anaven a la seva, com de costum, i me les ensopegava a les escales o prop de la cuina: però eren ombres silents, les encaputxades de sempre, poc amigues de la conversa. Tot i ser un parent, fins i tot de cert rang, jo no deixava de ser un estrany. Se sabia que jo havia renunciat a formar part d’aquell casal, i cap dama ni donzella no s’havia de descobrir davant meu. Vaig optar per fer pinya amb el criat i resoldre els meus afers, amb tota la parsimònia del món.

La pressa està renyida amb la pietat, tothom ho sap; i també està renyida amb els negocis. Com que no tenia urgència, vaig poder conduir els meus assumptes amb seny, i en un parell de setmanes vaig vendre el meu sucre bengalí i les meves teles a preus més que raonables. Les municions encara van tenir més èxit. En un país ple de bandositats i plets, hi havia autèntica set d’armament: i com que es va escaure que un dels prínceps guerrers s’havia proclamat al nord, un altre a migjorn i encara un altre a llevant, les tribus s’estaven armant fins a les dents. Era un bon moment, sí, i jo el vaig saber aprofitar. Vaig omplir un cofre de càbirs, i uns quants saquets, fins al punt que em va temptar la idea d’emprendre un viatge a la pedra sagrada de la Meca. Finalment, però, em va seduir més la possessió d’un fusell egipci i d’un corser fort i elegant. Era el que corresponia a un home de l’estirp dels Benibalul, pertanyent a l’orgullosa confederació Baquil. I totes dues coses, el foc i la muntura, em podrien salvar d’algun ensurt per les rutes del país.

Em vaig deixar créixer una barba grisa i espessa, i així vaig adquirir un aire respectable que no havia tingut mai; em vaig vestir un turbant nou, voluminós i atrevit, una daga de gemmes incrustades, una faixa de seda i un gec brodat, i em vaig calçar unes babutxes amb motius de filigrana. Només em faltava l’espasa del cap de clan, que em va semblar excessiva. El dia que em va veure al-Filis, abillat d’aquella manera, no va poder-se contenir.

—Amo —va exclamar—, que us han fet paixà?

El jove havia après la parla amb una facilitat sorprenent, i ja era capaç de mantenir una conversa ordinària. Mentiria si dic que em va sorprendre: ja ho vaig flairar, aquell primer cop que l’havia vist a la platja de Moca, quan havia endevinat que era una ànima desperta i aguda. I si algun recel em provocava al-Filis, era el temor que el criat acabés sent més llest que el senyor. Rere el seu posat reservat, hi apreciava grans inquietuds. Ho vaig comprovar ben aviat, un divendres que vam assistir a la desfilada de gala cap a la pregària. S’esqueia que un dels prínceps en disputa havia irromput a la ciutat i, abans de retornar a les seves cingleres fortificades, volia fer una ostentació de poder. Els notables de la ciutat van ser convocats, i jo em vaig presentar muntat amb les vestimentes noves, el fusell i l’esclau —que subjectava les regnes del meu cavall. De retorn, vaig voler compartir aquell moment de glòria amb el meu servent.

—Impensable —vaig exclamar tot cofoi—. Amb el meu cosí a la ciutat, jo no hauria ocupat mai un lloc tan destacat.

—Impensable, o inútil? —va fer el captiu.

El vaig examinar amb atenció. D’entrada, vaig pensar que s’havia equivocat de paraula. Potser havia volgut dir inaudit o insòlit. No m’entrava al cap que aquell subaltern pogués menysprear l’aparició social més digna de la meva vida. Però ell caminava tranquil, les regnes del cavall a la mà, i no oferia cap signe d’error.

—Inútil? Per què, inútil?

—Tant és, amo. Oblideu-ho.

—No, ara parla. Què vols dir, inútil?

Va prémer els llavis i va continuar endavant. Semblava calmós, i jo m’enutjava per moments.

—Es allò que diuen —va murmurar a la fi— que quan passa el poderós, la gent s’inclina endavant i es llufa per darrere.

—Això és un proverbi nostre, al-Filis! D’on l’has tret?

—No ho sé ben bé… —em va oferir aquells ulls que tot s’ho empassaven—, tot el que he après aquí, ho he après del meu amo.

Vaig prendre les cordes i vaig frenar el corser.

—Vols dir que sóc un ximple? Això és el que m’estàs dient?

—No, amo —va protestar amb veu aguda—. No és això. Però vós mateix m’heu ensenyat que l’orgull d’avui, diguéssim…, doncs que serà sepultat i premsat sota la pols del mercat.

—Ah.

Vam reemprendre la marxa, ell mut i jo pensatiu. No sabia si havia d’assotar l’esclau o si havia d’abraçar el company. M’intrigava i, ho reconec, m’agradava aquell personatge que era flonjo per fora i robust per dins. Però no l’acabava d’entendre. De fet, no entenia si el jove havia vingut per amargar-me l’existència o per desbrossar-me el camí dret. O per no res, vaig pensar: al capdavall, no era altra cosa que un pobre sotmès. Quan vam tornar al casal, el vaig deixar amb les feines pròpies de la seva casta i vaig enfilar-me escales amunt. Vaig arreplegar un bon munt de fulles de qat estimulant, les vaig prémer amb les mans i me les vaig entaforar entre la galta i els queixals. Em vaig repenjar a la barana del terrat, prop de la planta de cafè, i vaig matar les hores tot mastegant. Tal vegada, m’anava dient, tot era vanitat: i podia ser, per què no, podia ser que el meu orgull mal paït m’estigués conduint al ridícul. Al cap d’un temps, amb la bola ben sucosa i compacta, el cap inundat d’una visió renovada, el vaig cridar. Des del terrat, vaig ordenar-li que pugés i que em portés el meu sac de viatge. Va comparèixer de seguida.

—Coneixes la rondalla d’Abu Hassan? —li vaig preguntar.

Li vaig relatar la història d’aquell nuvi, d’un poble veí, que havia preparat amb gran cura la seva nit de noces. Al convit hi havia tota mena d’arrossos, sorbets, fruits secs, pistatxos de Pèrsia i anyell i camell rostit. Abu Hassan havia contemplat la núvia, segons el costum, amb set vestits diferents. Quan eren a punt de contraure matrimoni, envoltats dels familiars, els patricis i els jutges del poble, al nuvi se li va escapar una flatulència ben sonora. Tothom va fer-se l’orni però ell, vermell de vergonya, va fugir. I no va gosar tornar fins molt després. I vet aquí que al cap de disset anys, quan remuntava els penya-segats que porten al poble, va trobar una donzella i li va demanar què en sabia del passat de la seva gent. La noia li va dir que ben poca cosa, perquè ella era massa jove: tot just havia nascut l’any del gran pet d’Abu Hassan. L’home es va ofuscar tant, que mai més no va posar els peus a la contrada.

—Amb això vull dir, al-Filis, que el pitjor mal és el ridícul. Jo sóc Mustafà al-Baqar, dels Benibalul, de la poderosa confederació Baquil. Els meus avantpassats es remunten a la família del profeta. El meu nom és sagrat, i aquell que ofèn el meu nom es mereix que l’obrin en canal.

—Doncs feu-ho, amo meu —va exposar amb veu suau—. El meu nom no val res. Allà on vaig, em canvien el nom. El meu pare no m’acceptava tal com era, i em castigava amb els seus noms sagrats, no pas el d’ell sinó d’altres encara més elevats. No em fa res que em vegin com un rebel, un eunuc o un esclau. Diria que només sóc allò que busco.

Juraria que sota una espessa capa de docilitat, aquell criat gastava un aire impertinent. Però no em vaig alterar. Estava sedat pels efectes del qat, que encara em produïa salivera i una calma vigilant. Vaig escopir: un projectil verd i carregat es va estampar contra l’esqueix de cafè, va regalimar per les branques i es va dissoldre en la terra. El petit brot havia crescut força, envigorit pel rec constant, l’oreig i l’ombra que al-Filis li havia anat proveint. Ell es va remoure per dins, ho vaig apreciar en els seus llavis fins i premuts. I a mi el seu disgust, mal que em pesi dir-ho, m’embravia.

—Ah sí? I què busques amb tant d’afany, doncs? La planta filosofal? Un fruit enigmàtic que no voldràs tastar mai?

Va estar-se una estona en silenci, mentre es mossegava el llavi i contemplava la planta que jo havia ultratjat. Tenia la resposta a la punta de la llengua, i no es dignava a deixar-la anar. Que n’era de presumptuós, vaig pensar, però que n’era de discret —i com em capturava el seu joc, gamarús de mi. A la fi va parlar.

—Diguéssim que si existeix el bon saber, i el bon amor —va dir, gairebé va cantar— jo els voldria descobrir.

—Tu no ets un home de carn i ossos —vaig engegar.

Li van pujar els colors a la cara, i va clavar la mirada a terra.

—És clar, un home. De carn i ossos. Guarnit de pèls i armes i honor. Si us plau, amo… —es va plànyer—, és que vós sou així? O sou fet d’una altra pasta, la dels poetes, la dels que admiren la creació, la dels que guarden una ànima desperta? Potser no sabeu que al món hi ha plantes belles, homes de seny, dones atentes…?

—Dones? Les nostres dones són dignes, no són odalisques otomanes. Saben que no estan fetes per despertar la luxúria i la bogeria dels homes. Una dona no està feta per exhibir-la al carrer o als terrats.

Vaig bufar més d’una vegada i vaig escopir a terra. Llavors li vaig dir que obrís el meu sac de viatge i que m’allargués la bóta de vi.

—Vi? Es de debò el que voleu ara? —va arrugar el front.

—No em desobeeixis. Més vi… —vaig citar el poeta—, i menys paraules!

Em va allargar el saquet, mansament. Vaig beure a galet. Li vaig ordenar que em contés la seva història, des de la més tendra infantesa fins al moment de trobar-me. Va arrencar, primer amb timidesa i després amb aires naturals. Les persecucions contra la seva secta cristiana; els horrors de la França i l’austeritat de Londres; el deslliurament personal, amb la mort del pare turmentat; el periple fins a Istambul, l’ingrés al palau del soldà, les conxorxes que l’havien implicat… Tot es condensava en una existència curta, agitada, banyada per les aromes del món, i marcada per la virginitat i per la recerca del cafè més sublim —que encara no havia tastat. Si era cert el que narrava, i no veia per què no ho havia de ser, el personatge era de gran talla. Així i tot, alguna cosa em mancava. No encertava a entendre, a entendre de debò, les raons dels seus sacrificis i de les seves quimeres. Vaig omplir-me la gola amb un raig de vi. Era ranci i el gust s’aferrava.

—Se m’escapa algun misteri, al-Filis. Jo també corro darrere la puresa i la divinitat, però ho faig perquè veig la meva ombra plena de brutor. Què t’hi empeny, a tu? On és la teva falta?

—No ho sé. Falta? Podem dir que va ser engendrada —va mirar la seva estimada planta— a la França de la meva infantesa. Ho podem dir així. No és ben bé una falta, com la maldat, l’avarícia, la fornicació, la beguda…

—Calla, desgraciat —l’escalfor del vi m’omplia el pit—. Ja ho saps, el que deia Ornar Kayyam? L’Alcorà és un llibre que es pot llegir només a glops, deia. El gran místic ho deia així.

—Jo no sóc ningú per renyar-vos —va fer—. Kayyam també deia que el qui castiga, sigui mortal o sigui Déu, és tan dolent com el qui comet el mal.

Em vaig quedar glaçat. La suor em regalimava barba avall i coll avall, el cor em cremava i la mà em tremolava.

—I què en saps tu, del gran Kayyam?

—Res, amo, res —va acotar el cap—. A Istambul tothom el recita. Això és el que en sé.

—Vull saber qui ets —vaig alçar la veu—. Ho vull saber realment. I aquesta tal Hanna, l’Hebrea? Qui era aquesta?

Li van pujar els colors. Ell es gratava els punys i jo mastegava i mastegava.

—Era una bona amiga, l’amiga que em va orientar fins aquí, fins a la terra de l’elixir. Esperava trobar la seva família a Moca, però…

—No trobaràs cap maleït elixir en tot Aràbia —vaig escopir, barreja de verd i roig, i vaig fer una rebufada—. Bé, potser sí. Potser sí, potser els monjos dervixos…

—On? —va reclamar.

—Deixa-ho córrer —em vaig omplir la boca de vi—. Enlloc. No t’hi portaré pas. Si no fos que…

—Què? Digueu, si no fos què?

Vaig empassar salivera.

—Tu creus que…, tu penses…?

Jo mastegava, empassava i suava. Em trobava al davant del meu esclau. Aquella criatura era de la meva propietat, i no me’n sortia. No reunia el valor per fer-li una simple pregunta. En realitat, no sabia ben bé quina pregunta volia fer-li, no ho sabia amb certesa.

—Si penso què? —em va ajudar ell.

—Tu i jo —em vaig ennuegar, i vaig beure per aclarir la veu—. Amo i criat, senyor i servent.

—Sí? —va alçar les celles.

—Si tots dos, o sigui…, si podríem tenir-nos, diguéssim, en règim d’amistat?

Al-Filis va deixar passar un silenci llarg, massa llarg, que no era un silenci de sotmès. Les orelles més esmolades que mai, el patiment antic de la cicatriu ben viu, l’enteniment d’aquells ulls insaciables: tot era en guàrdia. No entenc per què dimonis buscava l’elixir de la lucidesa, quan n’anava sobrat, de llums. I jo m’enfonsava en el meu rubor, avergonyit, forçat a empassar-me les paraules i la salivera.

—Amics…, no ho sé —va murmurar—, diria que els amics, els hem de reconèixer tot caminant.

No em va plaure aquella resposta. Per algun motiu ocult, em va desagradar en el més pregon de l’ànima. Jo l’havia buscat, i ell m’havia allargat la mà de la manera més dolça però no, ho admeto, no em va complaure gens. Li vaig dir que marxés avall, a fer companyia a les bèsties. Em vaig quedar sol, ajagut al meu terrat, amb els núvols que s’enfosquien damunt meu. Vaig apurar el vi fins a la darrera gota, em vaig incorporar amb dificultat, i vaig baixar a buscar-lo. A la quadra hi havia el cavall i els ases, però ell no hi era. Vaig tornar amunt, ebri, pujant esglaons amb esforç, guardant un equilibri difícil i espiant a totes les cambres. Vaig veure la seva esquena a l’entrada de la cuina, i em va semblar que mirava cap dins, cap als fogons.

—Què estàs…? Recony, Déu, pels meus avantpassats!

El cafre no mirava cap estri de cuina, no. No estudiava pas les menges del país. Estava repassant, amb ulls grossos com taronges, les dones de la casa. Les havia sorprès sense vel, enfeinades i arromangades. Elles eren d’esquena i no l’havien vist, però ell s’havia quedat plantat, badant les cabelleres lliures, les nuques despullades, el perfil de les orelles… Mai no hauria imaginat tanta desvergonya, i menys en un forà, un sotmès, un home que era de la meva propietat. El vaig enxampar pel coll de la túnica i el vaig arrossegar escales avall. El vaig dur fora de la casa i el vaig estovar de valent.

—Què hi feies, allà dins? —li vaig clavar una bufetada—. Qui t’has pensat…? Què pretens, eh? —li vaig marcar l’altra galta—. Espiant les dones, porc, desgraciat…, i d’aquella manera!

Ell deixava fer. El vaig empènyer contra la paret. El cap li va picar contra el guix: es va sentir un soroll sord. Vaig clavar-li puntades de peu als turmells fins que va perdre l’equilibri i va caure de quatre grapes. Aquell infeliç era tan odiós que ni tan sols es queixava. Li vaig descarregar coces al ventre, unes quantes, i va quedar estès a terra. Va alçar el braç, com per demanar una treva, i el seu gest em va treure de polleguera. Vaig collir una pedra i li vaig rebentar el nas. Les forces el van abandonar, i el vaig veure allà al carrer, arrebossat de pols i de sang, obert de braços i cames. Era una figura lamentable, aquell tros de ximple, aquell efeminat vingut de qui sap on. Vaig clavar-li una puntada forta entre les cames, després una altra i, cada cop més fluix, unes quantes més.

Va sortir canalla de la casa i de pertot, poblant el carrer de crits i corredisses. Petites coces van caure de totes bandes sobre el cos d’al-Filis. Un dels marrecs, juraria que un dels meus nebots, va botar de peus a la panxa del dissortat. Em vaig enretirar, vaig observar l’escena com si no tingués a veure amb mi i vaig sacsejar el cap. Llavors em vaig avançar, vaig escampar els nens i vaig estirar l’esclau inanimat cap dins. El vaig deixar caure entre les bèsties i el vaig encadenar a la paret. Després vaig pujar relliscant als esglaons i rebotint als murs, fins al meu jaç.

Aquell vespre no hi va haver pregàries ni contemplació dels astres. Vaig anar a jaure amb el cap ple d’ombres que voltaven, i crec que em vaig adormir de seguida. Recordo l’endemà, quan em vaig alçar sobresaltat. Tots els tambors de la ciutat redoblaven, els canons tronaven, i semblava que ho fessin a l’interior del meu cap. Vaig pensar que hi havia una ofensiva de les tribus contra la ciutat, però quan vaig sentir el muetzí hi vaig atinar. Ja érem a ramadà, i en un quart començava el primer jorn de dejuni. Vaig esquitxar-me la cara, vaig baixar a buscar olives i pa, i vaig córrer cap a l’estable. Havia de menjar alguna cosa abans de l’albada, i havia de compartir-ho amb al-Filis.

Encara era fosc. Entre la fortor dels fems i dels ases em va semblar flairar-lo. La seva respiració era segura, regular: devia fer temps que estava despert. Vaig provar de cridar-lo, però no vaig poder, perquè tenia la veu negada. Va ser ell, amb timbre cansat però segur, el que va parlar primer.

—Deslliga’m i compartiré les teves menges.

—Al-Filis, amic —li vaig desfer el cadenat—, jo no sé pas el que…

—Com ho dieu allò? Som ninots —va pronunciar sorrut—. Ninots, i una joguina del destí. Mengem, amo, abans que mori la nit.

La nit. Sort de la nit, vaig pensar. Gràcies a Déu que la fosca encobria la meva vergonya. Oh nit, oh benaurades ombres, que no em deixàveu veure el fruit dels meus actes! Nit de cants, oh cant de la foscúria, que amagaves la lletjor i deies la bellesa, oh cant, que ensenyaves que del vinagre mai no sortiria mel d’abella! Oh nit, tu sabies que la tarongina no creixeria a l’atzavara de punxes! Ai, gent de les ales grans, per què em costava tant volar? Gent del profeta, per què m’allunyava jo del cel? Oh nit, oh cant del vespre, tu coneixies el vent que era mesquí. Per què no m’ho deies, a mi, Mustafà al Baqar, dels Benibalul, dels Baquil? Nit de cants, oh nit d’Aràbia, tu pots ser fosca; però mai no has permès, nit de nits, que els cims siguin esclafats arran de terra. Es que ho havies de permetre en mi, oh cant del vespre, justament en mi?

Escolta’m ara, xeic del monestir elevat. Verament et parlo, mestre meu. Tu que invoques la muntanya, tu que clames a les altures del país: verament et crido, xeic Abdul. Tu saps que la serra mai no tremola de por, sinó que trontolla de fúria. I tu recordes com, aquell capvespre fresc, vaig arribar tremolant a la teva contrada. I no era pas de fúria, perquè jo no sóc com la serra. El ramadà havia passat, la ciutat i la plana havien passat, deu mesos havien passat des que havia descobert al-Filis entre la brutícia de Moca. Si evoques aquella tarda, sabràs que arribava cansat, acompanyat del meu esclau i les meves bèsties. Veníem de ponent i ens acostàvem a la puresa de llevant, més alta a cada jornada, més àrab a cada jornada, més blanca a cada jornada. Escalàvem per l’escletxa que talla l’espadat, i ens enfilàvem a la roca d’on penja el teu convent, impossible, inexpugnable. Verament et dic, estimat xeic, que quan vas obrir aquella porta menuda, em vas obrir el cor a l’esperança.

—Salutacions —et vaig dir, fent una inclinació.

—Salutacions meves, viatgers —vas respondre, els ulls ben oberts i la mà al pit.

—Salutacions meves, mestre, i que la pau sigui amb tu.

—Salutacions meves —vas continuar—, que la pau sigui amb vosaltres, i també la gràcia de Déu.

—Salutacions meves, que la pau sigui amb tu, i també la gràcia de Déu i… —vaig esbufegar—, i la seva benedicció.

—Salutacions meves, que la pau sigui amb vosaltres, i la gràcia de Déu, i la seva benedicció, i la seva protecció.

Et vaig observar amb impaciència. Una túnica blanca et cobria el cos, des del coll fins als turmells. Tenies la cara neta, despullada de pèls. No tenies ni cabell, ni bigoti, ni celles, i per això semblaves un nadó vell. Pronunciaves els formulismes, sense cap pressa, i em miraves com si fos el primer home que acudia a la teva porta; com si la ronya de la meva barba, el meu gec estripat, la meva faixa plena de pols, haguessin davallat de la lluna. També estudiaves al-Filis, aquella criatura llunàtica de debò, amb el nas embenat i les galtes tan fines com les teves, les galtes d’un monjo dervix. Sostenia un cossi amb la seva planta de cafè, i qualsevol que el veiés entendria que caldria passar per sobre el seu cadàver abans de furtar aquell arbust. Va ser ell qui va trencar el glaç, quan va pronunciar la màxima.

—Pensem amb el cor —va recitar.

Vas apuntar un somriure i, a la fi, vas convidar-nos amb la mà cap a dins. Cap al teu santuari sufí.

Els teus seguidors es van fer càrrec de les bèsties, ens van portar llet, olives i pa, i ens van acompanyar fins al dormitori comunal. Allà no hi havia ni senyors ni criats, ni amos ni esclaus, tots érem iguals als ulls de Déu, i havíem de menjar, conviure i dormir barrejats. Al-Filis va anar a deixar en bon lloc la seva planta, que encara era menuda: va desar els cofres i els fardells, i després va venir al meu costat. Em va agrair que l’hagués portat fins allà, on se sentia més proper del que perseguia. Jo li vaig dir que no tenia importància, que hi pensava anar igualment. Però tant ell com jo sabíem que no era cert. Havíem marxat de Sanà en tornar el meu cosí: i era veritat que jo tenia intenció d’arribar-me a les terres de l’encens. Ara bé, la marrada que havíem fet per arribar-nos al monestir, allò no era obligat. Ho havia decidit per compensar al-Filis, per mostrar-li el meu afecte i fer-me perdonar. De passada, m’afigurava, jo també en trauria calma i benaurança. Tant de bo, pensava jo. Aquella primera nit al monestir vaig dormir com una soca.

De matinada, ens vam unir als precs de la comunitat. Els cants eren greus i cadenciosos, i omplien la buidor del dejú. Després vam participar en l’àpat matinal i vam sortir a prendre l’aire. El monestir era en realitat una talaia, i estava ancorat en una roca que penjava en el buit. Si miraves amunt, només hi havia la volta celestial: si miraves avall, la cinglera queia en picat cap a les valls i els pobles estrets de la contrada. La boira era a punt de desfer-se en l’aspra muntanya, i anava descobrint una visió que no havia volgut canviar des de feia segles. La muntanya Nasmurada, el cim més sagrat d’Aràbia, s’anava destapant davant nostre. I més avall, allà on l’autoritat dels murs cedia a les terrasses conreades, la terra es tornava més femenina i prenia l’aspecte d’unes faldilles dolces, fèrtils i enfarinades. Allò era el jardí del cafè, la terra de les flors blanques. Només els cecs hi podien ignorar el traç d’Aquell que tot ho dibuixa. Vaig animar el meu esclau a baixar i olorar de prop les deveses.

La cara d’al-Filis era el viu retrat de la felicitat. Es va entendrir quan va veure la guarderia d’arbres joves, a tocar del convent, en petits horts custodiats per alzines —que els protegien d’un sol excessiu. S’hi va passar una bona estona, acaronant-ne les fulles menudes i olorant-ne les cries a ulls clucs, i va concloure amb un somriure que el seu esqueix ambulant era idèntic a aquells. Vam continuar avall, salvant abismes i fregant els precipicis, baixant les escales en roca viva, fins que vam arribar als vessants cultivats. Un cafetar volia terra humida i fonda, li vaig aclarir, així com un poc de frescor, un bon sol, aigua constant i aire de muntanya; però tot amb mesura. Era un cultiu delicat, vaig fer-li notar, que fins als dos anys necessitava pares i mares, com els infants. Després el podies deixar més lliure, tot i que li havies d’espantar les vaques, els cucs i els elefants.

—Elefants? —va estranyar-se.

—Bé, aquí dalt no n’ha vingut mai cap —li vaig fer l’ullet—, però si vingués t’asseguro que sortirien tots els monjos i els pagesos, armats de bastons, i el farien tornar a casa.

Vam riure de gust.

Els pobladors deien que la millor planta era la que s’assemblava a una persona. Per això calmaven la set de l’arbust amb canals i recs; el resguardaven dels vents que embogien; l’allunyaven de les glaçades, les sequeres i els aiguats; i el podaven a l’alçada d’un cos, encara que podia arribar als tres cossos. Plantaven els individus junts, però no gaire, que es barallaven; quan germinaven i exhibien aquella flor clara, no els tocaven, que es molestaven; i només al cap de nou mesos, després de les pluges, els sacsejaven amb gran delicadesa. Llavors queien els grans madurs, que s’assecaven estesos pertot, es pelaven i es desaven en sacs de palma i fibra d’àloe. Una planta tractada com tractaríem un bon amic podia complir, sense problemes, els quaranta anys. Sobretot si hi conversaves.

—Parlar? —va saltar ell—. Els pagesos parlen amb els cafetars?

—Oh i tant! Alguns els reciten poemes i els conten rondalles, fins i tot.

—Hmmm…, m’agrada la idea. Per què no ho feu, amo? —va estudiar el cafetar—. Davant d’aquest mateix. Aquest sembla un arbust atent.

—Naturalment —em vaig girar cap a l’exemplar, un pèl corbat i esponerós—. Vejam, doncs… Coneixes la història del captaire crèdul? Doncs escolta ara, planta meva, perquè vet aquí que hi havia, a la serena ciutat de Bagdad…

En acabat, al-Filis va assenyalar l’arbust.

—No n’estic segur, però diria que l’heu complagut. Mireu com agita les fulles.

—Es que aquest creu en l’amistat —vaig acaronar el tronc—. Segur que viurà molts anys.

Al-Filis em dispensava els cinc sentits. Diria que, per una vegada, es deixava posseir del tot per la meva Aràbia i per mi mateix. Escoltava, mirava, es llepava els llavis i tocava les flors. I olorava, sobretot: amb el nas embenat ensumava les branques florides, ensumava la terra i ensumava la brisa. Estava de bon humor. Va tornar a ensumar amb una ganyota exagerada.

—Veig que també cal nodrir-los de fems —va fer—; com als millors amics.

Vam tornar amunt tot rient, contents de ser on érem i de remuntar els penya-segats sense suor ni ofec. En arribar al convent, no vaig haver d’ordenar res: el criat va anar tot sol a donar el farratge al bestiar. L’aire escampava olor de llenya cremada, i jo estava tan satisfet que em vaig permetre un glop de vi —bé, un parell de glops. Tot seguit et vaig anar a trobar, xeic Abdul, per agrair la teva hospitalitat. Eres davant del finestral, impertorbable, la vista clavada al cel. Un ropatge tosc et cobria el cos, però no pas els braços, que mostraves despullats i prims. Em vaig plantar al teu costat i vaig saludar-te amb una inclinació. No et vas bellugar. Vaig pronunciar paraules de cortesia, i no vas dir res. Vaig demanar permís per retirar-me, i tampoc no vas obrir boca. Quan ja marxava, vaig sentir la teva veu ronca i reposada.

—És del tot cert, fill dels Benibalul —vas dir— que hi ha monjos xisclaires, com hi ha faquirs que es travessen el cos amb sagetes i busquen Déu en el dolor. I també hi ha dervixos ebris, que escapen del món amb la beguda.

—Xeic, us ben asseguro que…

—El teu alè parla per tu, Mustafà. No passis ànsia —vas alçar un dit—, no m’ha estat encomanat jutjar-te. El gran asceta Omar Kayyam, i tants d’altres, trobaven l’èxtasi en el vi. Però no pas en aquesta casa. Si et vols quedar, hauràs d’abraçar una vida frugal.

—No em feu partir, xeic, encara no.

—Doncs ja saps el que et correspon. I per començar —et vas tombar i vas desafiar-me els ulls—, podríeu assistir a la vetlla d’avui, tu i el teu acompanyant.

—Amb la congregació? —em vaig gratar la barba—. Nosaltres som forasters, no en sabem, de fer vetlla.

—Les nostres meditacions són obertes a tothom, no cal ser un gran dansaire ni un bon rapsode. Hi haurà mercaders com tu, i fins i tot algun esclau. Això sí, haureu d’estar desperts des de l’ocàs fins a l’albada.

—I com s’aconsegueix, això?

—Amb el millor cafè, naturalment.

Et vaig dedicar una reverència i vaig córrer cap a al-Filis. Era a fora, amb el seu arbret, que havia col·locat a l’hort dels religiosos. Li estava parlant amb afecte, i jo m’afigurava que li preguntava si d’ell, d’aquell arbust, n’obtindria l’elixir del Bon Saber. Va sentir les meves passes i es va tombar. Els dervixos rodaires ens convidaven a una cerimònia, li vaig anunciar. Va arrugar el front. Hauríem de passar la nit en blanc, vaig afegir, i tastaríem el seu poderós beuratge. Es va mossegar el llavi.

—No ho tinc clar, encara no —va murmurar—, no sé si ha arribat l’hora.

Era un cas com un cabàs. Allò no era ni un criat ni un company, allò era un maldecap.

—Fes el que et sembli —li vaig aguantar l’expressió compungida—. No, no et penso apallissar, no pateixis. Però no vull cap desaire envers el xeic.

Abans de la posta de sol, ens vam presentar tots dos al pati central. Els devots s’estaven acabant de vestir i ens van deixar la indumentària, que ens vam posar a sobre la roba mentre ens n’explicaven el significat. Faldilla, brusa i armilla blanques com la mortalla —l’única vestimenta digna per presentar-se davant el creador—; barrets de pell, cilíndrics i alts, a la manera de les columnes fúnebres dels cementiris; i una capa de llana bruna, gruixuda i pesada, com la terra que un dia haurà de cobrir la nostra fossa. Et vam besar a la galta, xeic Abdul, un a un, i vam seure a terra en un gran cercle, que deixava una clariana al mig. Ja era fosca nit, així que vas fer callar tothom.

—Aquell que dorm mitja vida —vas proclamar— només viu l’altra mitja.

—Beneït sigui aquell que no dormirà —va replicar la concurrència.

Van portar una cassola de fang vermell, símbol de la vida i de la sang, i tu mateix vas omplir les tasses amb un cullerot. Els fidels vam anar passant el cafè cap a la dreta, a pas gairebé rítmic, mentre repetíem la professió de fe, «no hi ha altre déu que Déu, el Senyor, el clar i veritable». Monjos i gent corrent, des del mendicant fins al mandatari, ens sentíem agermanats en la màgia de la recitació, en l’escalfor de les tasses i en els fumerols fragants que s’escampaven cap als estels. Vam beure tots a cop d’oració, llevat d’al-Filis, que es limitava a olorar com un conill. En acabat, van sonar els flabiols, els llaüts i els timbals. La canya i la fusta ploraven per tornar a la terra, a la seva unió amb la creació divina. Els presents vam entonar les oracions i el nom de l’Altíssim, una vegada i una altra, i encara moltes més. Oh Déu, oh Déu, oh Déu…: els planys greus ressonaven al pati, s’alçaven cap al firmament i davallaven pels abismes, tot besant les roques i les valls de la nostra Aràbia feliç. Fins al pic més alt de la nostra Nasmurada eterna, van arribar els planys.

Una dotzena de dervixos van sortir a la pista. Van prendre posicions, van torçar el cap amb humilitat, van estendre un braç cap al cel i un altre vers la terra. A poc a poc, van començar a voltar. Els acords i els udols, d’entrada molt pausats, es van animar: i els giradors van agafar empenta. Les capes voleiaven, les faldilles també, en perfecta harmonia. Aviat no vèiem persones, sinó que vèiem un conjunt de baldufes idèntiques, ballant com ho farien els astres. Era un trànsit cap a la ingravidesa, i si els dansaires haguessin emprès el vol allà mateix, ningú no se n’hauria estranyat. Dormir? Com podia dormir el que formava part de Déu, el que deixava de ser mundà, el que havia vençut el pas del temps?

Ja ho saps, estimat xeic, tu coneixes de sobres la cerimònia. Els rodadors tornaven a seure, més cafè i uns altres balladors. Tot seguit uns altres, més vells o més joves, més delicats o més enèrgics, més grassos o prims. Tothom girava, i el meu criat i jo no en vam ser excepció. Tu ens vas veure, o potser no, perquè allà els homes es confonien entre ells, es confonien amb les ombres de la nit i es confonien amb la creació. Què t’haig d’explicar? Bé, et puc dir el que ja saps: que quan va despuntar el sol, una quietud beneïda ho recobria tot. Et vas alçar i vas donar la benvinguda al nou dia: a Déu el ponent i el llevant, vas pronunciar, a Déu els nostres cors. Vas abraçar l’aire i vas tancar els ulls.

—Despertem, ja és de dia. Obrim els braços. L’estimat és al nostre cor.

I vaig plorar. Les mans esteses, la capa als quatre vents, vaig ser pres d’una esgarrifança i d’una commoció que mai no havia sentit. De la meva misèria acabaves de bastir-ne un palau. El creador m’havia fet de fang, i no sabia per què m’havia fet: però per una nit, el fang s’havia unit a la terra i l’oratge. Jo, Mustafà al Baqar, dels Benibalul, del país dels Baquil, havia pogut entrar al casal de l’Altíssim. Ho havia fet gràcies a tu, i així t’ho vaig confessar. Et vaig suplicar de restar amb tu una temporada, i m’ho vas concedir. Llavors vaig anar cap a al-Filis, els braços oberts i els ulls encara aigualits.

—Sóc a casa, sóc a casa —li vaig dir—. Tot és joia, he nascut de nou. Al-Filis, tu no sents una vida que reneix, dins teu?

—No ho sabria dir, amo —tenia els ulls inflats de son—; jo ja vaig tornar a néixer fa molts anys, a la França de la meva infantesa. I a cada platja que trepitjo, sóc una persona nova.

—Al-Filis, benvolgut…, que no has tocat el cel amb els dits?

—El cel —em va sostenir l’esguard, sense malícia—. Sí, és clar. El cel. Mon pare també el volia, el cel…

—El mateix?

—No, aquell no perdonava, el vostre sí. Aquell tronava, maleïa i condemnava. Aquest vostre canta i fa cantar.

—I doncs? Ja ho tens, amic —m’hi vaig acostar, l’hauria besat allà mateix—. Que no encalçaves la saviesa? Que no volies la plenitud? No era això, el que cercaves?

—Ai, amo meu… —va prendre distàncies—, em temo que no sóc prou assenyat per viure sense dubtar.

Es va fer un silenci, i em vaig encongir d’espatlles.

—Senyor, senyor —vaig sospirar—, quin adorable ximplet. Bé, dubta tant com vulguis, no te n’estiguis. Encara no entenc com algú va imaginar que et vendria a bon preu. En tens ben poc, d’esclau.

—És que jo no sóc un esclau —va afirmar, amb un aplom sorprenent.

—Com dius?

—Vós sou el primer i únic home que m’ha comprat. Jo vaig pagar el meu passatge. El que va passar és que el capatàs em va encadenar a mitja travessa, i em va convertir en captiu. Però no pas en esclau.

Em vaig gratar la barba. Allò ho mudava tot. O no canviava res. M’ho havia de rumiar.

—És curiós —vaig fer—. Bé, sigui com sigui ens quedarem aquí unes quantes setmanes.

—Entesos. Com dirien els turcs, escolto i obeeixo.

La temporada que vam estar amb tu, estimat xeic, va ser feliç. Vam assistir a un parell de cerimònies més, meravelloses com la primera. De vegades em descobria a mi mateix giravoltant pels camins, a un pas dels precipicis. Verament t’ho dic, jo volava pels camins, solcava per damunt les escales de roca, m’enlairava al pati del santuari… Era un espectre venturós, i no em calia ni qat ni vi ni cap droga. Només tu i el teu cafè. Vaig entendre, gràcies a la teva infinita bondat, que el vi era cosa de dones, embriagador, seductor i lluny del seny; i que el cafè era la tisana dels homes, forta i sòbria. Però…, i al-Filis? Doncs ja ho vas veure, va complir les seves obligacions i no ens va donar cap disgust. No tenia fusta de místic, la seva passió arrencava d’un altre lloc. Sota la seva cara d’àngel, sota aquella finor que podia arribar a ser de marbre, hi covaven unes inquietuds immenses i un punt incrèdules. Va aprofitar per aprendre a llegir i reproduir les nostres escriptures. Va continuar regant i conversant amb la seva planta. I et va interpel·lar tant com va voler. Juraria que li consenties, o fins i tot t’abellia, el seu atreviment.

—Així, dieu que el propagador del cafè va ser un àrab? —feia ell.

—Sí —responies—. Un savi de Moca que va viure fa segles. Com que s’adormia en les pregàries nocturnes, va demanar l’ajut del profeta. Aquest se li va aparèixer en somnis, i li va confiar el secret del cafè. El savi va tastar el beuratge, i va proclamar que era la beguda dels amics de Déu. Es va convertir en el més desvetllat i pietós dels homes, i en l’inspirador dels dervixos.

—Però vejam —burxava ell—, no va ser el gran Fundador, el primer dels ascetes?

—No pas dels d’Aràbia —a tu, xeic, se t’escapava un somriure—. Per Déu, foraster, preguntes més que un recaptador de tributs!

—És que no ho veig clar —insistia el criat—. A veure. Alguns escrits ben doctes asseguren que les confraries sufís ja existien, molt abans de l’arribada del cafè. I que el gra va venir cap aquí des d’Abissínia.

—Fos com fos —vas continuar, amb una paciència colossal—, el cas és que el Misericordiós ens en va fer ofrena, i avui els nostres monestirs deuen la seva sort a la fortor d’aquesta planta sagrada.

—Juraria —hi tornava ell, incansable— que el secret de la planta no és la seva fortor. Com més em miro els cafetars, i el món en general, jo diria que la clau es troba en el cos i en l’aroma.

—Doncs que l’Altíssim t’ajudi, fill, a trobar el teu cos i les teves aromes.

Entre oracions, passejades i converses, un bon dia va arribar l’hora de la partença. Jo havia d’anar cap a llevant a adquirir encens, si no volia quedar-me amb les mans buides. Va ser aleshores que et vaig venir a demanar l’ingrés a la germandat. Faria els darrers negocis i tornaria al teu monestir, a oblidar el dolor del món i a dissoldre’m en la contemplació de Déu. No em vas respondre ni sí ni no. Em vas posar la mà a l’esquena i em vas indicar que havia de trobar i expulsar tot el mal que encara duia a dins. I em vas regalar un preciós pergamí amb la màxima sufí. Vaig baixar al pati, on el meu servent lligava els cofres a l’esquena dels ases. Li vaig explicar la meva conversa amb tu, i vaig demanar-li si ell també voldria ingressar en la confraria.

—Jo, amo? Jo sóc un simple servent —va dir mentre nuava els paquets—. Jo compleixo el que m’ordenen.

—No t’estic ordenant res —li vaig enretirar les mans de les cordes—; t’ho estic proposant. Què hi dius?

—No sabria què dir. O potser diria que la felicitat no és una estació final, sinó una manera de viatjar. Això és el que diria.

—Doncs viatjarem. Et portaré fins a la millor llavor, fins a l’elixir que empaites, i et demanaré altre cop de venir aquí. T’ho demanaré fins que tu mateix ho vulguis.

Va tornar als seus ases i als seus embalums. Jo encara no havia entès, estimat xeic, el que m’empenyia cap a al-Filis. No admetia que el volia amb mi, i que quan jo volia una cosa, la volia per sempre. No havia entès el meu amic, criat i company. No sabia encara que ell era ben divers de mi, i que volia el que jo no li podia donar. I que allò que li donava, sobretot quan era per sempre, ell no ho volia pas. Oh nit de cants, nit de vetlla i nit de dansa! Havia après amb tu, vespre de vespres, a estimar el cel. Però no sabia encara, oh cant d’Aràbia, no sabia com reconèixer les emocions i les alegries d’un mortal. Muntanya Nasmurada, no t’amaguis als núvols! Oh xeic de la veritat nocturna, xeic de l’atalaia elevada, més que mai reclamo el teu consol!

Verament hauríem de fruir, perquè tots podem morir demà —si és que hi ha un demà. Verament et dic, xeic admirat, que hauríem de treure el xai rostit per a l’amic, quan l’amic és encara entre nosaltres. Verament confesso, dic i proclamo que hauríem de viure en l’alegria: perquè Déu, quan va engendrar el món, no va demanar el nostre parer, va demanar la nostra joia. I verament em planyo jo, Mustafà al Baqar, verament em planyo per no haver viscut el temps que el destí m’ha ofert. Verament et dic, bon xeic Abdul, que quan vam partir del teu convent la fatalitat estava escrita. Vam davallar fins al desert, i des d’allà vaig voler una presó per al meu al-Filis. Li hauria d’haver obsequiat grans ales, i no pas un cadenat. Si volia un amic, si no volia l’esclau, verament anava errat.

Tu coneixes, estimat xeic, els erms, les dunes i el rocam que envolten l’antiga vila de Saba. M’hi vaig encaminar amb dos ases, el cavall, un fusell, els cofres i el meu criat. Els vaig arrossegar al buit, d’on no es pot escapar ni el vent. Els vaig dur fins on moren els cims i només hi ha la planura interminable, on l’únic que pot fer l’assedegat és avançar, dia i nit, fins a trobar l’oasi. Vaig racionar l’aigua i el pa: també vaig provar que al-Filis abandonés la seva planta, però no me’n vaig sortir. L’home no se’n volia desfer, i era capaç de suportar una dura abstinència per mantenir amb vida aquell brot. Vam arribar a les envistes de Saba una tarda calorosa, vestits de pols i cansament. Un poble mig enderrocat, una dotzena de gossos escanyolits i quatre runes velles ens van donar la benvinguda. Ens vam aturar per abastar tanta tristor.

—Així és com es dissipa la glòria d’aquest món —vaig pontificar.

—I tant… —va murmurar al-Filis, aferrat a la seva planta, mentre s’empassava aquella desolació—. O sigui que la mítica Saba…?

—Es això. No gaire més que una rondalla de les que es canten.

—I com pot ser? —es va passar la mà pel front.

Li vaig explicar que l’Alcorà, a la sura trenta-i-quatre, relatava com la primera terra de Saba era bella i feliç. El Senyor hi havia dibuixat rutes d’encens, camins de caravanes i un gran torrent —la llera que encara passava, ara seca del tot, vora nostre. Els antics van edificar-hi una ciutat, van tancar les aigües amb un dic monumental, i van fer que el desert fos el rebost d’Aràbia. Els reis i les reines hi van bastir un imperi. Però els sabeus van ser presos de la idolatria i la cobdícia. Déu va rebentar el dic, un aiguat va negar els palaus i els mercats, i els jardins van esdevenir erms. El poder de Saba va ser esclafat, deia el llibre sagrat. Només van quedar drets alguns pilars del vell temple, com a testimoni de la ira divina.

Al-Filis va deixar la planta a terra. Es va esmunyir entre dues columnes i, malgrat el cansament, no va resistir la temptació d’enfilar-se amb l’esquena contra la pedra. Me’l vaig mirar. La imatge era bellíssima, perquè el seu perfil es retallava en el fulgor del sol caient, i al seu voltant l’arena s’amorosia de daurats i d’ombres rosades. Era una d’aquelles visions que et fan dir «no vull que res mori, no vull que res mudi». Però les coses van mudar, i ben de seguida.

De sobte, vaig sentir uns espetecs a la meva esquena i em vaig girar.

—Qui són? —va cridar el servent.

—No ho sé, però no fan cap bona fila.

Abans que poguéssim arribar a les nostres muntures, una dotzena de beduïns es van precipitar a sobre nostre amb els seus camells. El meu acompanyant va córrer a abraçar el seu esqueix estimat, i jo vaig plantar-me a tocar dels cofres. Els nòmades eren, tal com em temia, gent de les dunes, sense llei ni vergonya. Els vaig anunciar que érem persones de pau, i que no volíem pas destorbar la seva contrada. Els vaig recordar a crits els codis d’Aràbia. Però eren homes de poca paraula i d’honor buit. Ens van prendre les bèsties, les armes i les arques. Fins i tot n’hi va haver un que es va acostar dalt del camell a al-Filis. Quan va veure que el jove s’aferrava a la planta va desembeinar la simitarra. La sang era a punt de brollar damunt l’arena, ho vaig veure ben clar, i aleshores vaig fer un gest que ni jo mateix m’explico.

Amb un parell de gambades, em vaig situar entre l’assaltant i la víctima. Vaig obrir els braços de bat a bat, deixant el meu pit al descobert. Si volia ferir el meu amic, si volia prendre-li l’arbret, hauria de trepitjar abans el meu cadàver. El bandit no s’ho esperava, diria jo, perquè es va quedar clavat. La punxa de l’arma li tremolava i em fregava les barbes. No era una estampa de gran bellesa, però crec que aquell moment jo també l’hauria volgut aturar, crec que sí, amb tota la força i la tibantor que contenia. Jo protegia el meu amic amb el cos: jo li demostrava amb fets allò que amb paraules no li havia pogut expressar. Jo el salvava i em redimia dels meus mals. A la fi, la veu del capitost va tronar entre les runes, i la imatge es va desfer. Teníem més valor vius que morts, va dir la veu, i aquella espasa va tornar a la seva funda. Aleshores una part de l’escamot es va endur el botí, i els restants ens van lligar amb una corda i ens van arrossegar pel desert.

Va començar una navegació penosa, per una mar de sorra i plena de dies llargs: dies de set, de sal, de sol, de deliri i de crostes a la pell. Els homes que ens havien capturat eren de boca petita i de braços llargs. No hi havia raons que els estovessin la clemència, i la mà se’ls escapava cap al fuet tot sovint. Però entre al-Filis i jo va brotar una conjunció molt especial. Compartíem atencions cap a la planta, com si es tractés d’un fill comú. Estalviàvem la nostra aigua, desafiàvem les burles dels bandolers i fèiem de la supervivència d’aquell brot una missió sagrada. «En sortirà el més noble dels elixirs, ja ho veuràs», confiava jo al meu company. Ell s’anava emmagrint, igual que jo, i malgrat tot l’espurna de la vida era més lluent que mai. En la penúria ens apropàvem, no hi havia dubte. Tots dos érem presos, la nostra condició ens unia, i descobríem —bé, ho descobria jo— que la misèria pot amagar grans riqueses.

Una nit jèiem sota la més formosa de les flassades que mai s’han fet, la capa del cel estelat. Estàvem esgotats i el mareig de la set era la nostra droga. Vaig confessar al meu company que encara duia la bóta de vi, lligada amb corretges sota l’aixella.

—Podríem compartir-la —vaig proposar.

—No, amo —encara usava la deferència de l’esclau, tot i que ho feia amb dolçor—. No sé si és el que més ens convé.

Vaig forçar un somriure.

—Saps? Jo també vaig perdre la mare de molt jove —li vaig dir—; i mai no he deixat d’enyorar les seves abraçades. Tendres i fermes, les seves abraçades. Eren més bones que una pregària, al-Filis. Allunyaven tots els perills. Tu no trobes a faltar…?

—No us ho sabria dir, no sé si la recordo ben bé a ella… —va fer una pausa—, o només la darrera imatge d’ella.

—Era forta?

—Vaig sentir a dir que sí, que hauria lliurat el seu cos, el seu cos robust i ple de fortalesa, per un fill. De fet, d’alguna manera és el que va acabar fent. Mon pare deia que era pietosa, però tal com ho deia…, bé, potser era més mare que devota. La religió era cosa del pare, crec.

—I tu… —vaig tibar la corda que ens unia, i el frec em va ferir el puny encetat—. Tu faries un sacrifici semblant? T’imagines lliurar el teu cos per algú?

—Em costa d’imaginar, amo —es va regirar—. No sóc senyor de la meva pell, m’hi sento estrany, no l’entenc ni jo mateix. Com voleu que m’afiguri un glavi que m’obre les entranyes? —va llepar-se els llavis ressecs i, com si parlés amb els estels, va afegir—: les festes de la carn no són per a mi. Jo encara sóc verge.

Ai, venerat xeic. Al-Filis no hauria d’haver pronunciat aquells mots. Em van remoure les cremors de dins i, en la canícula del desert, em van disparar un calfred des dels dits del peu fins al clatell. Verament us ho dic, aquelles paraules seves em van trasbalsar més que tots els malfactors d’Aràbia, que tots els robatoris i penalitats. Fins a l’hora aquella, jo havia vist una ànima bessona, un esperit sensible i delicat. Les seves faccions em commovien, de la mateixa manera que em commouen els vostres càntics o que em commou la fabulosa muntanya Nasmurada. Però a partir d’aleshores, el pitjor home que portem a dins, el que en mala hora s’oblida de la seva santa mare, se’m va despertar. Jo li mirava les mans, i les volia agafar; li veia el coll, i el volia acaronar; li endevinava les cames i els turmells, i els volia mossegar; i aquella pell estranya, aquella pell llisa que no era del tot seva, jo la volia per a mi. Volia ser el primer, volia estrenar-lo. Volia encetar aquella flor caiguda de les altures.

Sense la vigilància dels beduïns rudes i malcarats, no estic segur si hauria respost a les normes de la decència. Potser hauria pogut respectar la quietud del vespre, potser no. El cas és que no vaig poder dormir, perquè desitjava que l’alè pausat d’al-Filis m’entrés a cau d’orella, i que els seus braços, en lloc de ser estesos a la sorra, descansessin al meu pit. A l’endemà em vaig alçar adolorit, amb el cap premsat, i vaig recitar les oracions. Quan vam reemprendre la marxa en silenci, jo estava extenuat. Però ho em matava l’aire tòrrid, no, ni els focs de la gola, ni l’ardor a la cara: em matava el pensament que el viatge s’acabaria, i que algun dia aquella primor de cos ja no seria amb mi.

Encara vam viure unes quantes jornades de travessa, cada cop més dures, i les meves inclinacions contràries a natura se’m van assentar al cos. L’ànsia d’aquella nit no es va esvair, més aviat se’m va repartir pels ossos i va esdevenir companya de viatge, a la qual em vaig conformar com em vaig habituar a l’escorta dels bandits i dels seus camells. Només una tarda, per un instant, quan vam arribar a la cresta d’una roca, i a l’altra banda se’ns va obrir la vall del Hadramut, vaig ser capaç d’arraconar els temors. Un riu de verdor es perdia en la distància, i aquella terra, la terra dels dàtils i de l’encens, em va retornar per una estona la calma. Aquella riera, vaig pensar, era un poc com jo, Mustafà al Baqar: transcorria per comarques àrides, alimentava la vida i, en acabat, es fonia altre cop enmig de l’erm. Sense abocar a cap mar, sense destí, sense orientació.

Ens van portar fins a la vila de Xibam, que jo havia visitat una colla de vegades i que sempre m’havia elevat els ànims. Aquella ciutat de muralles, edificada en un petit quadrat de terra, cenyia una massa botida de cases altíssimes, de set o vuit pisos. Era com un manyoc d’espàrrecs que, de trencar-se en algun punt, s’hauria escampat per terra. Altra vegada, allò era l’Aràbia feliç, el miracle del desert. El poble que volia esgarrapar el cel, i que creixia en bona avinença per respirar els vents més purs. Al-Filis va contemplar la visió granítica, amb la seva enormitat d’ulls: no va abaixar la vista fins que vam endinsar-nos al laberint de carrerons, atapeïts i ombrívols, que serpentejaven als peus dels gratacels de fang. Vam arribar a una porta estreta, els nòmades la van obrir i ens van empènyer cap dins. Llavors ens van clavar una puntada de peu, vam rodolar escales avall i vam anar a parar a un celler fosc. Vam sentir el forrellat de la porta que es tancava amb estrèpit.

Els segrestadors degueren anar a buscar l’enllaç que jo els havia indicat, un cosí meu que venia dagues al mercat. S’ho devien prendre amb paciència, o devien negociar el rescat a consciència, perquè van començar a passar les hores i ningú no venia a buscar-nos. Al soterrani hi feia una calor infernal, érem a les fosques i jo no m’atrevia ni a parlar amb el meu company. Mentre ell s’esforçava a trobar, i després a recompondre la seva planta, jo vaig ficar la mà sota la túnica i vaig deslligar la bóta de vi. Ho hem de celebrar, vaig dir, malgrat que no hi havia gran cosa a festejar, o encara no. Vaig alçar la bóta, la vaig estrènyer amb els dits i vaig notar el líquid que em rajava entre les dents. Sí, xeic, ho reconec, vaig tornar a caure en la beguda. I no sé del cert si en sentia gaire fretura: més aviat diria que, perdut, sense saber com havia d’obrar, allò era l’únic que tenia a mà. Amb el meu al-Filis allà a la vora, necessitava tenir les mans i la boca ocupades. La panxa se’m va encendre com l’olla que bull.

—Amo, voleu dir que el vi…? —va insinuar ell.

Vaig deixar la cantimplora a terra. Jo no tenia veu, i vaig haver d’acudir a la veu del poeta. Entre les ombres, no era ben bé jo el que parlava. Parlava algú amb més força i coratge.

—Sortiré d’aquest món i del teu amor —vaig pronunciar—, sempre viu al meu pit, i ningú no en veurà el fragor. Entre la tristor i jo mateix, jo t’he estimat, i mai no et deixaré, mentre hi hagi eternitat.

—Us trobeu bé? —va demanar al-Filis.

—És el bard qui parla, amic, no pas jo —em vaig eixugar el front—. I l’altre…, saps què deia, l’altre? —vaig esbufegar—. Deia… T’estimo amb un amor que cap ciència no sabria dir, i la més gran ciència —vaig empassar— diu que entrar en aquest amor, és renunciar a entendre’l. Renunciar a entendre’l, diu. Renunciar.

Vaig beure a galet.

—El vi us està pujant al cap —va alertar ell—. No sé si…

—Calla. El profeta ho va deixar escrit —vaig aixecar el dit tremolós—: el borratxo és aquell que no pot distingir entre cel i terra, o entre home i dona. Creus que em passa això, a mi? Creus que he perdut el seny?

No va respondre, i me’l vaig imaginar en la fosca. Els ulls esbatanats, verds com la mar de Socotra. Les orelles a punt de trencar-se i les vivències amagades rere la cicatriu. Es devia gratar els punys sense pausa. Finalment, va parlar.

—Vull marxar, amo. Em vull endur el meu arbust i tornar a casa, o endinsar-me per la banda d’Àfrica, a les parts d’Abissínia.

—Molt bé —vaig fer un sanglot—. Jo t’hi acompanyaré. Viatjarem junts.

—No pot ser, em temo que no pot ser. No, amo meu, hauria d’anar-hi tot sol.

—Ha! Tot sol! —vaig cridar—. Tu, l’esclau? Tu, que em deus el nom i em deus la vida? Et creus que ja en tens prou, creus que ja ho has vist tot, oi? Doncs no, al-Filis —em vaig acostar a ell i li vaig engrapar una màniga—, tu no has vist res. Res!

—Per l’amor de… —va provar de deseixir-se.

Li vaig sacsejar la túnica amb les dues mans.

—El que has sentit i has vist no és res, em sents? No res. Ni elixir, ni saviesa, ni amor! Ni una punyetera gota de cafè, no has tastat. I si no has tastat, no has vist. Tu…, tu…, maleït siguis…

Ai, xeic. Ai, cims d’Aràbia. Ai, Déu meu. Em vaig abraonar al seu damunt, el vaig tombar a terra i vaig seure al seu ventre. Els punys se’m disparaven, el colpejava al cap i als braços, li girava la cara amb la mà. Oh nit. Li vaig atrapar el coll amb els dits i vaig començar a estrènyer, cada cop més fort. Ell s’arquejava sota meu. Oh nit de cants. De sobte, els dits em van cedir, i ell es va empassar tot l’aire que va poder. Oh gent de les ales grans…, jo em vaig acostar a la seva cara, molt a poc a poc, i després al seu alè i després al seu respirar feixuc. Ai, muntanya Nasmurada. Ell estava tibat. Vaig estampar els meus llavis contra els d’ell, i el vaig empresonar sota el meu cos. Ell es resistia, però no, no del tot, diria que s’hi trobava, vull dir un poc més del compte. Ai, llibre sagrat, li vaig estripar la túnica. Més del compte, vull dir. Oh gent del profeta, la meva mà… La meva mà el va grapejar, va violentar la seva pell, es va internar en la seva pell més privada. Ai, flor assaltada. Vaig avançar la vergonya del meu membre, la més gran i inflada de les vergonyes. Ai, xeic venerat.

Llavors vaig fer un esgarip. Vaig botar enrere i vaig caure assegut contra la paret del celler. La salivera em queia sense control per les barbes, la mandíbula em tremolava i el cap tot sol, oh xeic Abdul, em rodava a banda i banda.

—No, no, no… No pot ser.

Era culpa d’al-Filis. Tot era culpa d’aquella criatura. M’havia atrapat, m’havia embaucat, m’havia perdut, m’havia portat a la beguda. Era allò i només allò, el meu desastre. Oh, cant de la nit, s’hi trobava més del compte. Jo havia perdut el seny, havia perdut la frontera entre cel i terra, entre home i dona. Maleïda fortuna, maleït intrús cristià, maleïda carn. Però no, oh Déu el Clement i el Compassiu, no era ell, era jo. Maleït jo, maleït Mustafà al Baqar, miserable mercader, abusador i borratxo. Però no, el mal era la planta aquella. Oh gent de l’encens i dels dàtils i del cafè, aquell arbret que havia fet venir al-Filis, aquell tros de vegetal que omplia el país de forasters, aquell ídol de follia i enveja. Vaig remenar per terra i vaig trobar, a les palpentes, l’esqueix odiós. El vaig aixecar ben amunt i el vaig estavellar a terra. Vaig saltar-hi al damunt, em vaig posar de quatre grapes i el vaig esclafar, desmembrar, esmicolar, el vaig rebentar del tot. Oh trista nit, nit de Moca i de Sanà i de Saba i de Xibam, nit del Iemen de l’Aràbia. Ell alenava i udolava a terra. Oh xeic bondadós, savi de l’atalaia més ferma i elevada. Oh pena.

Oh cant del vespre, tot es va esdevenir en una nit. La follia va esclatar en una nit, i no va afectar més que dues persones. Oh gent de la terra assedegada, ben poca cosa, diríeu, una sola nit i dues persones. Però la dolenteria havia vingut de mi, immensa, antiga. Oh vent, oh ocell missatger, digues que no: ni que l’ahir tornés a l’avui, ni que el sol despuntés a ponent, digues que això no hauria d’haver passat. Ni que el món es desfés en flames, ni que els núvols fessin ploure dards. Digues ara que el cos no m’hauria de molestar, que la veu no m’hauria de sortir falsa, que els arbres i la terra no se m’haurien de tornar estranys. Que el temps hauria de ser sempre jove, i engendrar minyons; que el temps no s’hauria de cansar mai. Digues que jo no hauria de renegar de la creació. Oh nit, digues i canta i proclama als vents que no, que jo no hauria de demanar a Déu per què m’ha dat la vida. Fes-ho, fes-ho tot d’una, ara que no puc deixar de preguntar a Déu per què. Per què, per què em va donar la vida, si en una nit me l’havia d’espatllar? Per què, estimat xeic?

Verament comprenc, mestre i germà, que tot arriba a la seva fi. Les criatures del món finiran, i abans els homes finiran, i encara abans els somnis dels homes finiran. Verament ho entenc, jo he trobat el meu final. Jo era com l’oasi de Xibam, sense rumb, sense abocar a cap mar, verament sense destí. Avui ja no és així, i les meves aigües ja s’han desfet en l’arena del desert. Avui que he rebut la nota del meu al-Filis, delicat i silent i absent.

Però tornem a la presó d’aquell dia, on va néixer el meu final. Tornem a aquella nit en què el diable se’m va aparèixer, a aquella hora en què el diable era jo. Tornem a les ombres de la cel·la, a la devastació i el silenci que em separaven del meu amic, allà mateix, a tocar. Tornem al moment i al lloc on tot es va acabar, i on jo no me’n sabia avenir. Tots dos sèiem en la fosca, i la planta esmicolada ja feia una estona que jeia escampada entre els dos.

—Què vols dir, que te’n vas? Què vols dir?

Ell xuclava pel nas. No plorava; xuclava.

—Què vols dir? —vaig insistir—. No pots marxar, no ho veus? Faré el que tu vulguis, aniré on tu diguis, em posaré de genolls davant teu… Seré… —vaig mossegar-me el llavi—, seré…, seré el teu esclau.

Jo sabia prou bé que el mal no té camí de tornada. També sabia que el vici és un error en la recerca de la felicitat. I molt més, sabia. Que jo no mereixia el perdó, i que el perdó, si arribava, era més per a l’enemic que per a l’amic. Que no em consolava el perdó, perquè qui és perdonat també és abandonat. Sabia que era millor la rancúnia, l’odi, el fàstic, la mania, el que fos, mentre no fos el perdó aquell que es concedeix i que s’extingeix per sempre més. Tot això sabia, i altres coses. Però el forrellat, que no entenia de culpes ni dilemes, va sonar amb estrèpit. Va penetrar un feix de llum, i a cavall de la claror va davallar el meu cosí, el venedor de dagues. Anava acompanyat d’uns amics i d’un somriure ben ample. Quan em va veure, va mudar el gest.

—Mustafà, per les barbes del profeta! —em va collir de terra—. Què t’han fet? T’han escopit de l’infern?

—Més o menys, cosí. Més o menys.

Ens va incorporar a tots dos, i ens va guiar fins a casa seva. Allà ens vam banyar, per separat, i ens vam vestir amb roba nova. Després ens vam ensopegar amb un tiberi impressionant, preparat per la dona del meu cosí. No vam tocar ni les viandes, ni les figues, ni pràcticament res. Les nostres panxes eren encara massa primes, i els nostres ànims no cal dir-ho. El cosí va provar de donar conversa.

—Què vols fer, Mustafà? Pots estar-te aquí tant com vulguis, et puc deixar alguns estalvis, el que tu diguis.

—Gràcies, fill dels Benibalul. Però dependrà també del que faci el meu company.

Vaig mirar al-Filis de cua d’ull. Estava xuclat fins als ossos, però encara portava un àngel a la cara. Va clavar l’esguard a terra. Va trigar a respondre, i quan ho va fer no em va mirar.

—Suposo…, que cadascú haurà de fer el seu camí —va prémer els llavis—. I el meu camí, si Déu vol, em portarà a Abissínia.

—Ah, Abissínia! —va exclamar el cosí—. Abissínia… És ben cert, si fem cas dels antics, que hi havia un temps quan les aigües del mar Roig es van obrir —realment, l’home tenia ganes de conversa—. I diuen que hi havia un gran gual de sorra, i els d’una banda i l’altra érem germans. Però avui, allò és un regne prohibit, i ple de discòrdies…

—No tindries pas —el vaig interrompre— un estrip de pergamí? I una ploma?

—Sí, és clar —va dir, confós, i es va aixecar.

Em vaig treure, xeic Abdul, l’escrit sufí que m’havíeu donat al vostre monestir. S’hi veia el signe del lleó, i les corbes de la cal·ligrafia que expressaven la màxima del Fundador: «res no hi ha llevat de Déu, i la meva ànima és emanació d’Ell». El vaig deixar a la meva falda. Notava que al-Filis ho guaitava, però jo no l’encarava. Després, quan el meu cosí va arribar amb el bocí de pergamí, vaig prendre la ploma i vaig dibuixar-hi una frase. Diria que mai no havia escrit un vers amb tanta tristor.

«Aquesta llàgrima vessada per culpa teva» —vaig fer traços febles— «no s’ha perdut. L’hauràs d’anar a trobar, amic, en l’arena del desert».

En acabat, vaig lliurar els dos escrits a al-Filis, la màxima sufí i el pergamí nou. Ell em va oferir els seus últims ulls, la seva ofrena final de verd marí. Li vaig pregar que s’endugués els versos i que, quan arribés a mar, llegís amb atenció les dues missives. Si decidia tornar enrere, vaig dir amb un sospir, volia que m’anunciés el seu retorn amb les paraules del Fundador. Jo l’esperaria amb el cor obert. I si trobava algun fust omanita, si s’hi embarcava i partia, si resolia marxar cap al jardí del cafè, cap a la terra primera de Negreria, li demanava que m’enviés el segon escrit. El de la llàgrima, el meu. Jo ho rebria i entendria prou el que havia de fer. L’únic que li demanava, potser el darrer que li suplicava, era que em fes arribar un dels dos escrits. Només allò. Ell va assentir, a poc a poc, i es va desar els pergamins. Després va pujar a dormir i ja no el vaig veure més, perquè no es va esperar a l’albada. Es va fer fonedís en la tenebra, i quan em vaig llevar, no vaig poder fer altra cosa que emmudir. Setanta dies i setanta nits, vaig emmudir.

Avui sé que no tornarà, perquè justament avui he rebut el segon dels versos. Oh xeic, ara tinc a les mans aquesta nota que et deia, la nota que esperava. I me’n vaig a collir la llàgrima vessada, per culpa meva, en l’arena del desert. Després, si m’ho permet la vida i m’ho permets tu, vindré cap a la pau del teu monestir. Espero que tu, els cims i els cels d’Aràbia sabreu escoltar. Verament t’ho dic, tu i la muntanya i la volta celestial sou l’última orella que tinc. Oh cant del vespre, és ben sabut que tot arriba a la seva fi, i que les criatures del món finiran. Oh nit de cants.

Però tu, ocell alat, no esperis la teva fi. Vés a batre els vents, i no aterris fins al cim de Nasmurada, el més bell dels indrets regats per Déu. Parla a la muntanya, no siguis tímid, parla-li certeses d’amic. Digues que el meu cor ja no estima la vida, que la força de l’ahir m’ha abandonat. Escampa les vergonyes de la gent, la gent que no sap el que ha perdut. Crida ben fort, que et sentin des de la vila de Sanà fins a les arenes de Moca, des de les runes de Saba fins a les palmes de Xibam. Després canta mil lloances a l’Altíssim, al profeta i al xeic estimat. Digues que m’esperin, que vaig cap a ells, que ja m’he tret el mal de les entranyes. I, en acabat, amb el refilar més dolç, xiula ben suau. Confia la veritat, ocell de les ales grans, allà a les altures. Digues que ni Déu, ni el Llibre, ni el més venerat dels xeics, no em tornaran el viure.

Del vinagre no en sortirà la mel; del card no en brotarà la tarongina; la platja no besarà mai el cim; i jo, Mustafà al Baqar, fill dels Benibalul, del país dels Baquil, jo, un trist mercader, no seré mai un sant. Ni que fregui el cel amb les mans, no ho seré mai, perquè jo sempre enyoraré el meu amic gentil. Oh nit, oh cant, oh cel, oh res de res i oh vergonya.

Déu, qui m’ajudarà? Qui escoltarà els meus secrets d’home esguerrat? On descansaré? Oh, cims de l’Aràbia feliç, on podré trobar un cor tan jove? On ets, al-Filis, on ets?