Pròleg

Passats tretze dies del mes d’agost de l’any del naixement de Nostre Senyor Jesús Crist de mil i set-cents i quaranta-set, vàrem albirar la costa de la capitania de Pernambuco. Poc m’afigurava, aquell dia, que arrencava una de les històries més fenomenals que mai no ha escoltat cap orella humana. S’esqueia el primer any de regnat de S. M. Ferran VI, sobirà de les Espanyes i de les índies. La mar era calma, però el cel anunciava maltempsada, de manera que el capità va resoldre iniciar el cabotatge, i va disposar que jo davallés a terra amb la més gran urgència. La fragata havia de continuar el seu llarg periple fins al Río de la Plata, però érem encara en possessions portugueses, de dubtosa afinitat: no era qüestió d’allargar la maniobra de desembarcament. Fou així que, passada l’hora del migdia, una xalupa em va deixar a mi, un servidor de vostès, de nom Antoni de Gilabert, a les platges de la pròspera vila d’Olinda.

Em complau ressenyar els fets, de fortuna diversa, que m’havien portat a aquelles latituds. Jo era nat a Barcelona, el mateix any de la dissortada submissió, per la força de les armes, de la nació catalana. El meu pare havia mort en la defensa de les antigues llibertats, poc després de venir jo al món. I és clar, un servidor de vostès, per natura i per providència, s’havia inclinat per la gens gloriosa i mundana pràctica dels negocis. De jove m’havia establert a la venturosa illa de Cuba, i ja m’hi havia quedat a viure. Des d’aquell privilegiat santuari havia conduït una empresa de marcada orientació plantadora, dedicada al sucre i el tabac. Entrat en l’edat de la primera maduresa, que com és sabut desperta en els homes la inquietud de les últimes grans oportunitats, vaig prendre la determinació de salpar del port de l’Havana i viatjar cap a terres més meridionals.

És legítim interrogar sobre els motius que m’empenyien cap a altres paratges, lluny de la meva Cuba d’adopció. Podria assegurar que em movia el lucre de l’empresa, però segurament cauria en l’engany pitjor, que és el que cometem en pròpia persona. De fet, pocs anys abans havia començat una pertinaç recerca del producte de moda, el conreu que s’estenia amb fúria pels camps de les Amèriques, i que es coneixia sota el nom de cafè. La planta movia fortunes, precipitava enveges i armava conspiracions, perquè el seu consum al Vell Món s’havia disparat més enllà del deliri. Alguns profetitzaven que el seu mercadeig, ben aviat, passaria per davant dels interessos i esforços que nodrien el fabulós tràfic negrer. Jo en dubtava prou, de tals especulacions desmesurades, però sentia una afició particular, quasi espiritual, per trasplantar les fragàncies cafeteres a la perla de les Antilles. Aquella llavor tan singular havia arrelat a moltes colònies americanes, però no pas, encara no, a les hisendes cubanes.

Podrà dir-se, amb sòlides raons, que no calia perdre’s a les platges de Pernambuco per fer-se amb un brot de tan preuat vegetal. Però és palès que jo, Antoni de Gilabert, fill de màrtir vençut, també conservava al cos alguna herència del somniador inefable. Havia passat mitja vida ocupat en l’erecció d’un modest patrimoni, i un cop assolit el meu anhel de solidesa material, la flama de l’ideal incert començava a cremar-me les entranyes. Deu ser cert allò que diuen, que ens passem mitja vida fent el nostre futur, i l’altra mitja treballant per desfer-lo. Fos com fos, havia pres el ferm propòsit d’introduir el cafè a l’illa de Cuba. No pas un brot qualsevol, manllevat a les plantacions que es prodigaven a les Antilles o a la Batàvia holandesa, sinó el millor esqueix, el més sublim, el que engendrés el gra més fi i la infusió més saborosa.

Les meves enquestes em van aconsellar, al cap d’un temps, fixar-me en les terres frondoses de les Guaianes i del Brasil. I també vaig sentir esmentar el nom de Fèlix Dufoy, un misteriós personatge que ningú no podia jurar si realment havia existit. Ja tenia dues inspiracions, doncs; una de geogràfica i una altra de biogràfica, i no en necessitava gaires més per engegar el meu periple. Pel que feia a la regió, ho tenia ben fàcil, només havia d’embarcar-me i posar peu en els prometedors destins que, demarcats pels tròpics, començaven a fabricar el millor cafè. Pel que feia al personatge en litigi, però, la cosa es complicava, atès que era més difícil destriar la veritat de la falsedat, en el cas del tal Dufoy, que en qualsevol hagiografia de beat miraculós. Entre experts cafeters, aquella figura era feta a cops de rumor: que si era anglès, que si francès; que si havia corregut mig món, que si era un xarlatà; que si havia produït cafè, que si no; que si la seva beguda era un elixir dels déus, que si aigua bruta; que si era una ficció, que si una persona de carn i ossos… Era com una criatura fantàstica, de les que tan aviat tenen dos caps com una cua de peix, a tenor dels deliris i les quimeres de cadascú.

En recalar a la Martinica, vaig confrontar per primer cop la llegenda amb la realitat. Va ser en un encontre amb un capità normand, el primer home que havia pogut plantar cafè al Carib francès. Allà, la fantasia va començar a ser vençuda per la veracitat. El capità em va assegurar que Fèlix Dufoy no era cap mite, era un personatge de carn i ossos. Ell no l’havia conegut mai en persona, però n’havia patit els ardits. Va dir que anys enrere, a la ciutat de París, el tal Fèlix li havia furtat una planta excel·lent, de la millor espècie, i se l’havia emportat qui sap on. Ell, el normand, s’havia hagut de conformar amb uns brots de tercera classe: malgrat tot, els havia clavat a la terra generosa de la Martinica, i a partir d’allà havia alterat les glòries agrícoles de la França. No calia estudiar gaire el seu posat ofès, el seu tarannà tibat, per comprovar que el capità normand estava fortament ressentit contra un home més hàbil que ell.

Vaig perseverar en les meves inquisicions, de tal manera que aviat vaig saber que, d’existir realment aquell cèlebre Dufoy, devia haver encaminat les seves passes cap a la capitania de Pernambuco. I va ser així com vaig pujar a una fragata de Sa Majestat catòlica, vaig solcar les aigües de mig orb i, aquell tretze d’agost, sis mesos després d’haver salpat de l’Havana, em vaig trobar a les envistes de la pròspera vila d’Olinda. Tot just desembarcat, vaig buscar hostal a la plaça, i vaig preguntar a tota ànima vivent sobre el rastre del curiós Dufoy. Tot d’una em vaig adonar que, a mesura que m’aproximava al meu objecte, la confusió no s’aclaria, ans al contrari. El desconcert s’engrandia.

Algunes veus detestaven la vaporosa memòria del prohom. Que si el senyor Fèlix havia seduït esclaves a tort i a dret, que si era un partidari foll de l’abolició, que si no coneixia ni moral ni confessió. Tenia uns ulls de boig, verds i enormes, i orelles de dimoni, acabades en punxa; a la cella hi exhibia una cicatriu, una innegable marca de dolenteria. Altres en guardaven una memòria més misericordiosa: que si el senyor Fèlix era un gentil home cordial i afable, culte i refinat, que si era un bon pagador… En algunes coses, però, coincidien, les enraonies: aquell home destacat havia bullit un beuratge diví, com mai no s’havia conegut al món; i havia mort a mans de la seva esclava, una Rosa Fortaleza de reputació ínfima, que havia viscut a costa d’ell un grapat d’anys. Apuntaven que els darrers temps, abans de ser despatxat a millor vida, havia ocupat una petita finca, camí del nord, en una absoluta reclusió. Fins que un bon dia havia desaparegut, i la seva pèrfida meuca havia fugit de la mà de la justícia, sense deixar ni rastre.

En aquelles dates, es va escaure un contenciós que em va assistir en la meva tasca. Resulta que un contingent de negres, uns fugitius que s’havien resguardat al rerepaís, al campament rebel de Palmares, van negociar amb les autoritats el seu retorn a la civilització. Un bon dia van comparèixer a les portes de la vila d’Olinda, en nombre de tres-cents i escaig, i es van lliurar a la llei. Els sotmesos van organitzar un avalot, sota el pretext que la capitania els havia promès l’emancipació; però les tropes els van encerclar i els van reduir a foc i espasa. Després van arribar els majorals, procedents de les plantacions veïnes, els van marcar amb ferros roents, i se’ls van emportar a collir canya de sucre. Aquells fets i la meva història no s’haurien encreuat si no m’hagués topat, al cap de poc, amb un d’aquells esclaus infeliços.

L’home carregava sacs a la platja. Era jove i fort, anava mig despullat i lluïa la marca del ferro a l’espatlla. M’hi vaig atansar i li vaig oferir un glop d’aiguardent —mètode reconegut i infal·lible per deslligar les llengües més nuades. Li vaig demanar si venia de la zona insurrecta. Ell em va respondre que venia de la república lliure de Palmares, i que en mal dia havia marxat d’allà. Jo no tenia cap obligació immediata, així que vaig desplegar la meva naturalesa, curiosa de mena, amb una bateria de preguntes amables. Quan ell es va sentir prou afalagat, li vaig demanar allò que més m’interessava: si havia sentit parlar d’una esclava renegada, una tal Rosa Fortaleza, que havia mort el seu amo.

El camàlic em va mirar amb aquells ulls d’esclau, que no saps mai els secrets que amaguen. Va afirmar que no només n’havia sentit parlar, sinó que l’havia conegut. Era una dona meravellosa, va dir, ferma i valenta, que encara vivia a Palmares. Tenia una caseta allà, on s’hi estava amb una anciana amiga seva. I desconeixia si havia mort el patró o no, va afegir: però si ho havia fet, segur que el bordegàs s’ho havia buscat. La Rosa, va dir, no era una dona qualsevol. Sabia cantar com els àngels, i caminava amb el cap dret, molt ben posat entre les espatlles. Maleït el dia, va cloure, que havia abandonat la companyia de gent tan ferma com la Rosa Fortaleza.

Em vaig quedar tan capficat, per les paraules d’aquell bastaix, que no vaig encertar a donar-li una petita almoina. L’home només en va treure una esbroncada del capatàs i un cop de canya als ronyons. Em vaig quedar ben aturat, és cert, i quan el cap em va tornar a rutllar la colla de mossos ja no hi era. Però els dies següents vaig aprofundir en la meva recerca, i vaig abordar tots els captius retornats que em vaig trobar. Les seves informacions eren coincidents, i aviat se’m va formar la idea més pelegrina que se li podia formar a una ment decent. Vaig decidir que m’internaria en la selva, fins a la comunitat de Palmares, i parlaria amb l’antiga esclava de Fèlix Dufoy.

Vaig fer els preparatius, doncs, i vaig arrencar cap al país on la llei, la lletra i el decòrum quedaven esborrats del mapa. No voldria allargar-me tot narrant les penalitats que vaig passar: el cas és que, unes quantes setmanes més tard, ja era a la frontera última del progrés i la cultura. I mentre descansava en una clariana, uns negres colossals em van assaltar amb els seus matxets i em van obligar a seguir-los. Van robar-me tot el que portava, em van punxar amb les seves ganivetes de dos pams i van estar a punt de fer-me a bocins. Per fortuna, se’m va ocórrer esmentar-los el nom de Rosa Fortaleza, i aleshores van pensar que més valia dur-me al campament, on algun salvatge una mica menys analfabet podria sentir les meves explicacions.

En suma, diré que aviat em vaig trobar a la cabana de la pròfuga en qüestió, on vaig verificar que es tractava d’una dona imponent, de gran bellesa i d’una olor salada que embriagava els sentits. També era prou dotada, pel que fa a les intuïcions, i diria que de seguida va entendre que jo no pretenia enganyar-la. Em va escoltar amb atenció mentre li detallava els motius del meu viatge, fins i tot va somriure en un parell d’ocasions, i va elogiar el meu coratge. Però, quan li vaig demanar si conservava el cafè del seu amo, es va incomodar. Jo li vaig prometre que pagaria el que fos, el que ella em reclamés, per aquella llavor única. Els bàrbars que m’havien assaltat tenien tot el meu or, vaig admetre, però estava disposat a baixar fins a Olinda i tornar amb més diners, si calia. Allò no seria un obstacle.

Ella va negar amb el cap, una i altra vegada. Res del seu amo bonic —va usar aquells mots— no li pertanyia. Quan es va afartar de la meva insistència, la dona es va aixecar i va anar al fons de la cabana, on una senyora blanca descansava en un llit. Podeu pensar què hi feia, aquella vella, allà a la cova dels fugitius: però heu de saber que a caus com aquell hi van a parar els residus de la societat, siguin del color que siguin. I ella no va ser l’única persona de pell clara que vaig veure a Palmares. Bé, tant és. La tal Fortaleza es va acostar a l’anciana, i la va acaronar. Li va passar les mans pels cabells i li va fer un petó al front. Com si la reconfortés en una malaltia, o com si la calmés en una avançada demència senil. Si l’evidència de les pells no m’ho hagués tret del cap, hauria jurat que es tractava de mare i filla. Finalment, la vella va murmurar alguna cosa, que no vaig sentir, i la tal Rosa va tornar cap a mi.

Em va quedar clar que la negra no tenia pressa per fer-me fora, i que no em volia cap mal, però també vaig comprovar que no desitjava fer cap mena de tracte. Tot apuntava que la meva aventura s’acabaria allà, en una trista cabana d’un campament d’esclaus sediciosos. Em va aclaparar la serenitat extrema del fracàs, aquell sentiment pla i definitiu que ens envaeix quan ens adonem que ja no podem fer més del que hem fet, i quan al capdavall hem fet molt més del que recomana la mesura. Despullat de tot recel, per tant, i sense altra esperança que la de tornar a casa sa i estalvi, vaig elegir el camí de la més pura tafaneria. Li vaig demanar un extrem que no guardava cap relació amb la planta del cafè, però que m’havia intrigat des que havia sentit a parlar d’ella i de Fèlix Dufoy.

—És cert allò que diuen, que vas matar el teu amo?

—La gent diu moltes coses —va replicar ella.

—Es cert o no?

—Sí, el vaig enviar a millor vida.

M’ho va dir amb una tranquil·litat insòlita. Només les criatures més feréstegues, vaig reflexionar, són capaces d’expressar veritats tan crues d’una manera tan senzilla.

—Ah… —vaig fer—. I per què?

—Perquè m’ho va demanar ell.

Allò va ser tot, de la tal Rosa Fortaleza no en vaig obtenir res més. La dona va emmudir i jo em vaig quedar amb un pam de nas. A l’endemà, quan emprenia el llarg camí de retorn a la ciutat, pensava que no en trauria mai més res, ni d’ella ni de cap altre testimoni, ni de Palmares ni de Pernambuco ni del Brasil sencer. Ni un miserable gra de cafè, no en trauria. De ben poc em serviria una confessió de culpa, per boca d’una fugitiva negra, quan jo mai a la vida no havia festejat la vocació judicial. Res més lluny del meu ànim que travessar mig món per determinar les causes d’un delicte comú. D’acord, entesos, una negra havia liquidat una espècie de fantasma. Molt bé, o molt malament, però jo havia fracassat en l’objecte del meu llarg viatge, que era la recerca del gra més captivador de la terra.

Vaig davallar cap als palmerars de la costa, convençut que un servidor, Antoni de Gilabert, s’havia estavellat contra un mur massís. Les bèsties salvatges, les males herbes que entorpien el meu descens, i sobretot la pena que carregava al damunt, em van impedir cultivar l’esperança que la divina providència ens reserva en tota mena d’estretor. Reconec que vaig defallir, pobre de mi, i que vaig estar a punt de convertir aquella visita en un simple episodi estèril, en una anècdota extravagant de la meva vida. Perquè vaig oblidar que a tota hora, en qualsevol racó del món, els camins del Senyor són presents i se’ns obren al davant. Per inescrutables que ens semblin.