Negreria

Ell era un foraster, i havia de saludar com saluden els forasters. «Bon dia», m’havia de dir, «venia de la mort, però t’he trobat i torno a ser viu». Però no ho va fer, no, perquè ell no sabia res de res. I perquè el pobre jeia estabornit als peus de l’acàcia foradada. Per això no em va saludar com cal, perquè dormia la son del cansament, allà sota l’arbre antic. I estic segur que l’hauria trobat despert i tampoc no ho hauria fet bé, perquè ja es veia que no en tenia ni idea, de les coses principals.

Vaig arrossegar-lo lluny de l’acàcia, perquè tothom sap com és de perillosa. Ell no ho sabia, que l’acàcia era així, perquè ell coneixia ben poques rondalles del món. Jo sí que ho sabia. Per tant, el vaig estirar pels peus i el vaig deixar més avall. Com se li havia acudit arrecerar-se a l’arbre foradat? No es podia entendre, aquella imprudència. Aquell arbre és el que serveix al serpent, al monstre devorador i immortal, per enfilar-se cap als estels. Fins i tot el nen més petit entén que, quan el serpent surt del riu cada nit, es fica dins de l’arbre i puja amunt, amunt, per anar a cruspir-se els estels del firmament. No és un bon arbre, doncs, aquella acàcia perillosa. Més val no acostar-s’hi. O sigui que vaig treure l’estranger d’allà i vaig pensar que em portaria molta feina, aquell home tan insensat.

Li vaig fer el senyal de la pau, que és un gest, aquest sí, que tothom comprèn. Vaig llançar el bastó als seus peus, vaig besar-li la mà i vaig veure com obria els ulls. Quins ulls, caram, quins ulls més grans que tenia, i com li havien fugit els colors! Crec que el serpent havia xuclat aquells ulls, i només hi havia deixat el blau despullat del cel, com passa amb el gran llac, que no té altre color que el del cel. Doncs això: jo li vaig oferir un manyoc d’herba arrencada, que és el que s’ha de fer sempre, i ell no va dir res, només em va mirar amb els seus ulls d’ocell. Així que li vaig allargar el pa de banana, i la carabassa plena de llet. Llavors sí, llavors es va revifar, es va redreçar una mica i em va dir no sé què. I va menjar amb molta gana, per fer-me veure que no era cap esperit maligne, d’aquells que no mengen ni beuen ni dormen mai.

—Això és casa teva —li vaig dir ben clar.

Amb les meves paraules, li ho deia ben clar. Que no em feia cap por, i que no em semblava cap ànima malvada. Aquestes coses es diuen així. Però ell va continuar menjant, com si res. Per això vaig tornar a parlar, perquè jo temia que no m’acabava d’entendre. Jo sabia prou, li vaig explicar, que ell era un flamenc solitari, disfressat de persona. Qualsevol podia endevinar que havia caigut del cel i que l’havien disfressat d’home. La gent del llibre l’havien tingut al seu país, i l’havien disfressat d’home del llibre, allò era una veritat de les grosses. Duia una túnica blanca, però no se la podia treure: si se la treia, se li veia massa la pell rosada i les cames dèbils, i potser alguna ploma de flamenc, que és el que era. Així que portava una creu al coll, com si fos un més dels que creuen en el llibre. Però no era com els altres homes del llibre, que són hienes: ell era inofensiu. Ell era el fill del vent, un flamenc solitari.

La gent del llibre està feta d’una altra pasta, això és un fet. Una vegada el meu pare va anar a aquell lloc, allà on viuen la gent del llibre. Va anar a aquell lloc des d’aquí, la nostra terra de Cafa, i allà el van prendre i el van lligar. El van lligar i el van portar a la cabana de les cagarades, la cabana on va estar lligat i tancat, on omplia el terra de cagarades i també de pixats. Van tenir-lo molt de temps, allà engabiat. Per sort, ell és una guineu, i es va escapar de la gent del llibre, que són hienes. Quan aquella gent, les hienes, se’l van voler menjar, ell va dir que d’acord, però amb una condició. Els va dir que volia veure si era cert que podien empassar-se una gran bola de greix i betum, i ells, les hienes, van dir que sí. Llavors ho van fer i el meu pare, la guineu, els va llançar una torxa ardent a la boca. La gent del llibre es van encendre, un a un, i van cremar fins a la mort. Aleshores el meu pare va tornar amb la nostra gent, i encara avui viu feliç a la terra de Cafa, entre rius, valls i muntanyes. Per sort, es va salvar de la casa de les cagarades.

Són males ànimes, la gent del llibre. Es creuen molt llestos. Fa molt temps, quan nosaltres érem guineus de debò, ells eren hienes de debò. Nosaltres guardàvem dos llibres, en un cobert que vigilàvem nit i dia, i gràcies als llibres sabíem què passaria l’endemà. Un vespre, els sentinelles es van adormir, i les hienes van entrar, es van emportar els llibres i van marxar. Com que els dos llibres pesaven molt, se’n van deixar un pel camí, i aquest se’l va menjar una de les nostres vaques. Ara, quan volem endevinar el futur, hem d’obrir una vaca i llegir-li les entranyes, perquè de llibre ja no en tenim cap. I a les hienes, que ara són gent, no els cal escorxar cap vaca, perquè ells tenen el llibre que es van endur. Per això es creuen molt llestos, i porten creus al coll, com si les creus els convertissin en bones persones.

Ara les hienes encara ens roben, se’ns emporten i ens maten, però és clar, no ens poden prendre el llibre, perquè ja no el tenim. Ara el tenen ells, per això s’anomenen la gent del llibre. Ara s’enduen la nostra gent i també la planta de la llum, que els fa tornar bojos. No la saben usar ni menjar ni coure bé, no distingeixen les millors de les pitjors, no tenen ni una llei per servir-se’n, i tot i així les cullen a cabassos. Per fortuna, quan n’agafen massa, les muntanyes ens ajuden, perquè les muntanyes també són esperits de la nostra terra de Cafa. I és així que, quan la gent del llibre passen el congost, carregats de plantes de la llum, les muntanyes amigues els atrapen i els parteixen en trossos, els mosseguen i els esclafen. És per això que mai no buiden el país de plantes, i sempre en tenim en abundància.

—Tu no t’amoïnis —vaig assegurar al foraster—; de seguida he vist que no eres com ells, que tu no eres un d’ells.

No podia ser un home del llibre, encara que portés la creu i la vestimenta blanca, perquè estava clar que no era cap hiena, sinó un flamenc solitari. Que com ho sabia? Bé, és que tal vegada podia ser un home del llibre, si obria tant els ulls? No, no podia ser-ho. Que podia ser una hiena, amb aquella pell tan descolorida? No, no podia ser-ho. Ell era blanc com la llet, o més aviat tirant a rosadet, i no pas negre com la nostra argila. Ell venia de lluny; de tan lluny, que havia vingut volant pel cel; i encara duia el color del cel als ulls, és clar. Ell era el fill del vent, i jo li vaig explicar la seva història, per si començava a recordar les coses principals.

—Tu ets el fill del vent —vaig anunciar, i vaig bufar molt fort quan li pronunciava les paraules, perquè així ell podia entendre el que li deia, encara que no entengués les meves paraules. Ell va fer una cara estranya.

El fill del vent, vaig bufar; el fill del vent. Vaig acompanyar el que li deia amb gestos, de manera que res no se li podia escapar. Li vaig dir que, temps enrere, ell era un petit flamenc solitari, que estava jugant a peu dret quan va passar el vent i el va fer caure. Es va estimbar de cap contra una pedra, i allò explicava el trenc que duia a la cella, record d’aquella caiguda. Llavors el vent, que era el seu pare, va tornar a passar, i el va empènyer cap al cel. Ell va volar i va viatjar de cova en cova, on dormia i només sortia per menjar cucs.

Però un bon dia se’n va cansar, de tant menjar cucs, i de les empentes de son pare: llavors es va disfressar de persona. Però li quedava el blau dels ulls i aquelles orelles fines, llargues i punxegudes, que abans eren les ales que desplegava per volar. La seva història era aquella, no pas cap altra, i la portava escrita al cos.

—Com et dius? —vaig demanar-li—. Allà d’on véns, com et diuen? Fill del vent… —vaig insistir—, com ho dius, tu, això? A mi em diuen Tonjo: Tonjo, em diuen. I a tu?

—Feli Dafo —va sospirar, o alguna cosa així.

—D’acord.

Poc importa el seu nom, perquè ell era qui era, i no recordava gairebé res. Ell era un foraster, un estranger de debò, com no n’havia vist mai al meu país. I els estrangers, ja se sap, no tenen ni sexe, ni edat, ni parentiu, ni clan. Com podia tenir un nom, un nom amb cara i ulls? Un nom com tinc jo, que tothom coneix, que quan és cridat per algú també crida tota una vida? Jo sóc Tonjo, i amb això ja està tot dit: sóc un pastor de la terra de Cafa, que passejo el meu ramat de cabres. La meva família és coneguda, i pertany a la nació dels Gamo, dels que abans eren guineus. Jo he vist dotze estacions de pluges, una cada any, i això vol dir que aviat tindré els meus tatuatges. Em faran incisions a les galtes, em pintaran el cos: ja no aniré nu de cap a peus, perquè em dibuixaran un morro al nas, i el meu penis portarà una funda de pell. Jo passaré el meu ritual d’iniciació, esdevindré un home, formaré un casal i alçaré una llança. Però a ell… A ell de què li servia un nom, si no podia recordar ni qui era?

El nom de Feli Dafo era tan inútil, o tan útil, com qualsevol altre nom. Per això vaig decidir que usaria aquelles dues paraules, i em vaig ocupar de fer-li-ho saber. Ell no va mostrar-se content, però tampoc descontent. Em va mirar una estona, i després es va estirar, tal com algun dia ens estirarem tots per morir. Allò em va fer pensar que li havia de dir una altra cosa principal, que era la següent: quan ell es morís, li passaria com a tothom, que el seu vent es barrejaria amb l’aire, i es formarien núvols en el cel. Les dones es gratarien les galtes fins a fer-se sang, i els homes s’arrencarien els cabells; el ficarien en un forat, amb els fruits de la planta de la llum, i el plegarien tal com es pleguen els nens abans de sortir al món. Però no s’hi havia d’amoïnar, perquè els seus amics abandonarien l’indret on havia mort, i refarien les cases ben lluny. Ell estaria tranquil, i després de la remor del vent i dels núvols, si l’aire era prou quiet, el seu estel cauria des de la volta del cel.

Tot allò l’hi vaig comunicar, pensant que li refrescaria la memòria. I no me’n vaig sortir, perquè ell no sabia res, fins i tot havia oblidat la capacitat de parlar i d’escoltar. Vaig fer una rebufada, perquè vaig imaginar que hi hauria de posar molta paciència, amb aquell home. Potser els ancians m’hi ajudarien, vaig pensar. Sí, el portaria fins al poble, més endavant, quan, a més de la parla i l’oïda, el fill del vent recuperés l’aptitud de caminar. Per això vaig saber que tindria una bona feinada, amb aquell flamenc solitari. Perquè li hauria de tornar a ensenyar tot el que cal saber, i perquè el poble era encara lluny d’aquell lloc, allà on hi havia l’acàcia foradada. Per tant, em vaig encongir d’espatlles, vaig seure i vaig començar a tocar la meva fístula de pastor. La terra de Cafa es va omplir de música, les muntanyes van contestar amb veus semblants a les de l’instrument, i jo em vaig sentir més airós.

Així, mentre els meus dits ballaven per les llengüetes de metall, mentre m’escalfava al darrer sol i esperava el retorn de la lluna, vaig llançar històries al vent. Perquè les històries, això està clar, vénen i van amb el vent. De fet, són com el vent, volen lluny com el vent, i és així que les sentim. També les senten així les meves cabres, que no es perden mai als prats elevats de la terra.

Aleshores va arribar la fosca, òrfena de lluna, i jo vaig deixar de tocar. Em vaig disposar a escoltar, perquè esperava que algú cridés el meu nom. Tonjo, Tonjo, esperava sentir, i tot seguit un relat, que volaria i es ficaria dins de les meves orelles. Allò sí que em podria ajudar amb el foraster, que no sabia saludar com cal, que no sabia ni parlar ni escoltar, que no sabia caminar ni sabia res de res. Potser més endavant, vaig pensar, quan el vent ja m’hauria portat les rondalles, tot seria més fàcil. Segur que sí. Ja veuràs com sí, va dir el vent, que era el pare de l’estranger i el pare de les històries. Ja ho veuràs, Tonjo bonic. Segur que sí.

Era ben cert que ell no sabia res, no parlava gens, i no recordava les coses principals. Pobret. Però també era clar, perquè jo ho vaig veure de seguida, que sabia aprendre. Per això li vaig parlar, i quan va estar prou fort, el vaig agafar de la mà. Llavors, de la mateixa manera que condueixo les cabres, el vaig acompanyar fins al poble. De lluna nova a lluna nova, una pila de dies, vam caminar. Ens hi vam passar tota una lluna, fins que no vam deixar les valls i vam arribar al poble dels Gamo, la meva gent, la gent que eren guineus. Jo li vaig ensenyar molt, a Feli Dafo, l’Estranger. Vaig ser jo, Tonjo el Pastor, que el vaig instruir.

Li vaig repetir el nom de cada muntanya, perquè se n’han de saber els noms, com s’han de saber els noms dels amics. Li vaig mostrar els rierols i els estanys, i també el gran llac, que és molt gran perquè els elefants i els lleons i els rinoceronts i els cocodrils volen molta aigua. Per això és gran, li vaig dir. Després vam saludar els boscos, els vam saludar com cal, no fos cas que es molestessin, tan espessos i misteriosos com són els boscos. I també vam parlar amb les palmeres, una per una. Les palmeres són solitàries, com el foraster, i era bo que el coneguessin i que parlessin amb ell per sentir-se millor.

Un dia, Feli Dafo es va animar a parlar. Primer repetia el que jo li explicava, com un lloro. Però aviat, ell que no era cap lloro, sinó un flamenc, va deixar d’imitar-me. La primera expressió que va aprendre, i la que més li va agradar, era la que descobria el seu autèntic esperit.

—Vols que t’expliqui l’origen del món? —li vaig preguntar.

—No ho sé —va dir ell.

—Vols saber d’on vénen els homes, i les bèsties de la creació? —vaig insistir.

—No ho sé —va repetir.

—Però te’n recordes —vaig alçar el bastó al cel— de com van néixer els estels, i el sol, i els homes?

—No ho sé.

No ho sé, deia, i torna-hi, i torna-hi. És que encara no sabia res, pobret. Així que vaig fer un esforç, i li vaig explicar la història de la nena que va crear els estels. No feia pas tant, vaig aclarir, quan els homes ja ens havíem convertit en homes, una nena es va empipar amb la seva mare. Com que ja li havia vingut la primera sang, a la noieta, la seva mare li va prohibir que collís els fruits de la planta de la llum. Però quan la seva mare no la vigilava, va prendre un grapat de grans i els va llançar al cel. Els va ordenar que fossin estels, i així va ser. Per això ara, quan marxa el sol, els astres surten a lluir: i permeten que els homes passegin de nit, perquè els astres il·luminen la terra. Si no fos pels estels, els homes no podrien sortir i tornar a casa de nit. Però gràcies a la nena desobedient, ara sí que ho poden fer. I l’espinada de la nit, un broll d’estels que encara marquen el punt des d’on la nena els va llançar enlaire, doncs aquesta espinada els acompanya. Tot gràcies a la donzella que començava a ser dona, la nena que estrenava el poder de la creació, però que estava empipada. Gràcies a això, tenim estels.

—Avui ja no prohibim res a les noies amb la sang —vaig assegurar—. Ja no fem com feien abans. Perquè no volem que el cel s’ompli d’estels, i que deixem de tenir les nostres nits. Ho entens?

—No ho sé.

També li vaig fer veure, un altre dia, com havia nascut el sol. Ell es va llevar abans que jo, i quan em vaig despertar, el vaig veure embadocat amb l’albada. El vaig veure allà assegut, damunt una roca, sense altra afició que badar davant del sol ixent. Em vaig veure obligat a alliçonar-lo, doncs, encantat com el vaig veure.

—D’allò en diem el sol —vaig fer.

—No ho sé —va dir un altre cop.

—Ja t’ho dic jo: el sol. El sol —em vaig fregar els ulls—. Vols saber què feia abans, el sol?

—No ho sé. Potser sí —aquell era el segon gir que més li agradava: potser sí.

—Doncs mira —vaig assenyalar el gran disc vermell—. No fa pas gaire, quan els homes ja eren homes, el sol sempre dormia. Només donava llum ran de terra, al voltant del nostre poble, i la terra de Cafa era plena d’ombres. Però una vella se’n va cansar, de tanta foscor: i saps què va fer, la vella?

—Potser sí —va dir-me a la cara.

—No, no crec que ho sàpigues. Doncs la dona va demanar als nens que prenguessin el sol, i el llancessin ben amunt. Ells van obeir, sense moure soroll, no fos que el sol es despertés. Els nens van llançar el sol, i li van donar ordres ben clares. Li van cridar que havia de rodar per sempre més, i que cada dia havia d’arribar al cim del cel. Que els havia d’escalfar, perquè mai més tinguessin fred, i que havia d’escampar llum per tot el món. Així, van dir els nens, s’hi veurien millor, i la planta de la llum podria menjar tanta claror com li calgués. I el sol no va tenir altre remei que fer allò que li demanaven els nens.

Quant a la lluna, vaig afegir, ja ho sabria més endavant.

Jo no era prou gran per educar-lo sobre la lluna, que era molt important i que regia per sobre de la vida i la mort. D’aquella part ja se n’ocuparien els ancians, vaig dir: jo encara no havia passat el ritual d’iniciació, i no podia comentar-li coses d’aquelles. L’únic que podia deixar-li clar era que la lluna sempre hi era, encara que minvés i s’amagués alguna nit. El que succeïa era que nosaltres no la vèiem, quan dormíem. Però sempre apareixia: la prova era que la rosada, quan despertàvem, cobria totes les fulles i les criatures de la matinada. Perquè la rosada, vaig sentenciar, eren els pixats de la lluna. Allò sí que ho sabia tothom; i tothom, gran o petit, ho podia explicar.

Encara un altre dia, mentre baixàvem una muntanya rabiüda, i la trepitjàvem, l’estranger es va aturar. Jo li vaig pregar que no s’aturés allà, justament on el vessant tenia més mal geni. Però ell s’havia quedat clavat, i no es volia bellugar. Havia trobat una planta de la llum, allargava la mà i era a punt de tocar-la.

—No, Feli Dafo! —vaig exclamar—. No la toquis ara, que encara no ha madurat. Au, fuig, treu els dits d’aquí. Ai, t’han ben esguerrat, els homes del llibre… Aquelles hienes passen com una tempesta, i tot ho arrenquen. Deixa-la estar, fes-me cas.

Ell em va fer cas. I em va preguntar com es deia l’arbust, però ho va fer amb la seva expressió preferida.

—No ho sé? —va fer, indicant amb el dit.

—Això és la planta de la llum, amic. La planta de la llum, la que té l’ànima més poderosa. La que conté més joia, i també la que té més mal humor. Has d’anar-hi molt amb compte.

Es va quedar una bona estona, allà, embadocat. Els grapats de fruits, de cireretes mig blanques i mig rosades, li cridaven molt l’atenció, potser perquè ell també era entre blanc i rosat. Ell i la planta es miraven l’un a l’altra, sorpresos i contents d’haver-se trobat. Després, el foraster es va posar a parlar amb la planta, que era tan alta com ell. Li explicava coses que jo no podia comprendre, en la seva llengua dels ocells, i estic segur que la planta tampoc no el comprenia, perquè no es va moure gens. Llavors Feli Dafo es va inclinar endavant, i jo vaig barrar-li el pas amb el bastó. Ell em va fer entendre que tranquil, que no la pensava tocar pas: només la volia olorar. Per això es va distreure una altra estona, allà, ensumant l’aroma que sortia de les fulles. Aleshores va dir una paraula que no s’entenia.

—Èter —va pronunciar, més o menys, i jo no el vaig entendre.

—D’acord, foraster —vaig fer jo—. Però ara hem de marxar, o la muntanya s’indignarà de veritat.

Vam davallar fins al rierol. Allà van beure les cabres, i vam beure nosaltres. Em vaig eixugar els llavis i li vaig dir amb tota gravetat que, amb la planta de la llum, no s’hi jugava. Mira els homes del llibre, li vaig posar com a exemple: se l’emporten quan volen, se la prenen com més els convé, i mira com s’han tornat. Lladres i assassins, s’han tornat. La planta té molt mal humor, vaig recalcar. Molt. O mira les cabres, sí, mira-les, vaig dir. Són criatures buides per dins, no tenen ànima, i és per això que nosaltres, els Gamo de la terra de Cafa, ens les mengem. A qualsevol hora, de dia o de nit, les cabres s’empassen totes les herbes que troben al camí. Quan s’ensopeguen amb la planta de la llum, també l’engoleixen, fulles i fruits i branques i tot, i aleshores salten i ballen fins que cauen rendides.

—I saps per què les cabres no tenen ànima? —li vaig demanar.

—No ho sé.

—Doncs perquè un bon dia, la planta de la llum se’n va afartar, d’elles. Va advertir a les cabres que no se la cruspissin de qualsevol manera. Però elles no se la van escoltar, i van ser castigades. Ara són buides per dins, són les bèsties més ignorants del món, i nosaltres ens les mengem.

—Potser sí.

—No, foraster —em vaig mostrar ferm—; res de potser sí. Ja t’asseguro jo que les cabres van ser castigades, i que encara ho paguen avui.

La planta de la llum, no calia ser savi per veure-ho, era un ésser molt especial. A la nit xerrava amb els estels, que eren descendents de la seva mateixa família. Fiu fiu, deien els estels, fiu fiu… I fus fus, responien els fruits de la planta. Fus fus, deien. Abans de collir els grans, fins i tot quan ja eren ben madurs, havíem de consultar els estels, per escoltar el seu parer. I, de tots els estels, n’hi havia un que ens ajudava més que els altres. Era el cor de l’albada. Va ser el darrer gra de la planta que la nena va llançar amunt, i per això, perquè era el més madur i el més gran i el més lluent, el cor de l’albada era sempre el darrer dels estels a marxar. I també era el que feia més llum.

El cor de l’albada encara enyorava la terra de Cafa, i també la planta de la llum, que era la seva mare: les recordava molt bé. Per això era el més trist dels astres. Caminava pel cel, perquè hi pertanyia, i la seva mare s’aferrava a la terra perquè hi pertanyia. Però es trobaven a faltar. Això explicava que la planta de la llum no deixés dormir aquells que la prenien. D’aquella manera, els que la prenien no podien dormir, i contemplaven el cor de l’albada, i els altres estels, tota la nit.

O sigui que quan havíem de tastar els fruits de la llum, era molt important que abans escoltéssim els estels. Era molt i molt important. El cor de l’albada, sobretot. Ell ens diria: «Busqueu aquí o allà, i aneu a trobar la meva mare. Ja és l’hora», diria, «aneu-hi, la reconeixereu perquè és com jo».

Va ser així, a poc a poc, que Feli Dafo va anar recuperant les coses principals. I un matí, quan ja érem a prop del poblat, es va produir un fet assenyalat. Bevíem llet de cabra amb les nostres carabasses, vull dir amb la meva i amb la que li havia buidat a ell perquè pogués beure llet. Érem asseguts davant d’un estany i aleshores, de sobte, va comparèixer un estol de flamencs. Van cobrir les aigües blaves amb un mar rosat, amb una capa de color tan pur que mai no podré oblidar. Jo vaig fer una exclamació i de seguida me’l vaig mirar. Vaig fixar-me en l’estranger per veure què feia i què deia. Però ell no va fer gaire res, va continuar bevent i no va parlar amb els seus germans. Aleshores vaig demanar-li si no tenia res a dir-los, als seus germans.

—No, Tonjo, per què hauria de fer-ho?

L’home ja parlava molt bé, havia après una pila de coses. El que encara no havia après era d’on venia, i qui era ell de debò. El seu esperit, vaig pensar, tenia molt més de solitari que no pas de flamenc.

—Són ocells com tu, amic. Tu abans eres un d’ells.

—Un d’ells? Un animal? No ho sé —i em va regalar uns ulls color del cel.

Ai, mare. Com li costava d’entendre les coses més bàsiques. Li havia de fer comprendre que totes les persones eren animals, temps enrere. Els homes del llibre, al principi, eren hienes; jo i tots els Gamo, érem guineus, i ell era un flamenc. De fet, els dies primers, la terra no havia tingut ni un sol home, perquè tot eren animals i plantes i muntanyes i rius. Abans de l’avi del meu avi, i de l’avi de l’avi del meu avi, i encara abans, tots ocupaven el seu lloc natural en la creació. I no existien els homes, ni tampoc la mort. Fins que algunes bèsties van començar a fer el ximple. Unes per vanitat, unes altres per enveja, van voler acumular tresors, com les hienes, o van voler alterar els astres, com les guineus. Volien entrar al país de les ganes. Era palès que els animals no hi podien entrar, en aquell país. Per això es van convertir en persones, i avui se’n planyen prou, de la mudança. Només les criatures que es van captenir van continuar sent animals, amb una ànima ben definida i una missió en el món.

—Tu —li vaig apuntar amb paciència— eres un flamenc. Potser no ho sabies, però ho eres, i dels més solitaris. Et vas vestir d’home quan et vas atipar de les empentes del teu pare, el vent. Volies trobar persones diferents, i buscar la planta de la llum. Era la teva manera d’entrar al país de les ganes. Per això estàs condemnat a portar aquesta disfressa d’home tan pesada.

—Jo visc al país de les ganes? —va preguntar.

—I tant! —vaig respondre—. Els ocells, els teus germans, no tenen ganes de res. Ells fan el que pertoca i prou. Tu tens ganes, i les busques.

—Tu de què tens ganes, Tonjo?

—Mira —vaig estendre la mà cap a l’estany—. En el temps de les races primeres, plovia. Plovia per a nosaltres, la pluja queia quan teníem set. Per això somniàvem en l’aigua, i tot seguit la pluja ens feia cas. I bevíem.

—Potser sí —va arronsar les celles—. Però, què vols dir amb això?

—Ara que som persones, reclamem la pluja per vici, perquè en tenim ganes. Llavors arriben els aiguats, massa i tot, i la gent ja no s’amoïna pels altres. La gent ja no busca menjar per als altres. Quan ha plogut a bots i barrals, i hem menjat més del que cal, ens barallem i no recordem quan érem animals. No recordem ni quan érem prims, uns dies enrere. Per això no sempre és bo demanar pluja per als homes.

—També tens ganes de dones —va dir Feli Dafo, gratant-se els punys.

—Sí, és clar —vaig afirmar amb orgull—. Jo aviat seré un home madur, un iniciat.

Ell havia sentit, algunes nits, com jo em tocava el penis, i com me’l fregava fins que la meva llavor sortia disparada. I jo sabia que ell tampoc no ho entenia, allò. Perquè era un flamenc solitari, i perquè era un estranger. Els estrangers, pel que es veu, no acaben de ser ni grans ni petits, ni rics ni pobres, ni homes ni dones. Són persones, és clar, però no tenen les mateixes ganes que nosaltres: tampoc no saben ni la meitat del que sabem nosaltres. I ell encara menys. Era el fill del vent, i per això havia après del seu pare que no podia volar baix, allà on es cullen les ganes petites i es toquen els cossos de la gent. Ell havia rebut moltes empentes de son pare, i corria tant que no s’aturava a pensar en la carn. Jo sabia molt bé que em convertiria en un home dret i fet, aviat, i que havia d’estar preparat quan arribés l’hora.

—Ara, Feli Dafo, et contaré la rondalla del primerenc. A nosaltres, des que som molt menuts, les mares ens expliquen aquest conte. És hora que tu el sentis.

El primerenc, vaig dir, era un gegant que vivia en un forat. Era encara feréstec, i fort com set bous. De fet, ell no ho sabia, però feia poc que havia deixat de ser un bou per ser home. Des del seu forat, llançava rocs i matava la gent, els infants també. Després els collia i se’ls menjava. Un bon dia, els ancians van prometre un ramat de vaques a la persona que acabés amb el primerenc. Una dona va presentar-se, i va assegurar que ella ho faria: sense garrots, ni llances, ni punyals. Els ancians van dir que d’acord, que no hi perdien res. Aleshores la dona va entrar al forat, i va temptar el gegant: si la deixava restar al seu cau, aquella nit li oferia tota la carn que volgués.

—Carn? En quin sentit? —va fer el foraster.

—Espera, home… —vaig fer jo.

Doncs bé, vaig continuar, aquella mateixa nit, la dona va jeure, i es va obrir de cames. Li va ensenyar la figa al primerenc, i el ximple li va demanar què era allò. La dona li va dir que era per menjar. El gegant, que mai no s’havia fixat en res igual, va preguntar si era bo. «Bo? Oh, ho és tant…», va respondre la dona, «que mai no ho podràs oblidar». Però quan el tros de bèstia era a punt de mossegar la figa, la dona li va dir que no, que allò es menjava amb l’altra llengua, la que tenien els homes entre les cames. Per això el colós va entrar amb el penis ben dret, dins la dona, i la va tastar tres cops seguits. Després es va quedar del tot adormit, i va ser quan la dona va cridar la gent perquè matessin el gegant. Aquesta era la història del primerenc, que m’explicaven de menut.

Feli Dafo s’havia quedat glaçat, immòbil. Poc li faltava per posar-se dret, damunt una sola cama, i fer l’estaquirot, com fan tots els flamencs. A més, tenia la cara vermella com un pebrot, i allò em va fer molta gràcia. Mai no havia vist una cara que s’encenia. Les brases del foc sí, però mai una cara de persona.

—La teva mare, t’explicava això? —va preguntar l’estranger.

—Sí, això i moltes altres històries. Em deia que havia d’estar preparat, que no em podia passar com al primerenc, perquè les dones m’enganyarien. Havia d’aprendre a ser home i, ja que vivia al país de les ganes, havia de conèixer totes les meves ganes.

—I no teniu lleis per als nens? No us amaguen res?

—Oh, i tant —vaig reconèixer—. Sobre la mort, sobre la lluna, sobre les mentides, sobre el robatori, sobre la desobediència als majors… I sobre la planta de la llum, que és molt especial. Hi ha moltes prohibicions. Però no sobre la vida o les coses principals, ni sobre el país de les ganes, perquè és on ens ha tocat viure.

Feli Dafo estava molt torbat, se li veia a les galtes. Vaig decidir que no parlaria més, i que esperaria a arribar al poble. Esperaria a presentar-lo als meus pares, i als ancians, que sabrien tractar-lo millor que jo. Havia après moltes coses, el foraster, i jo me’n podia sentir ben orgullós. Però no el podia educar en tot, perquè jo, Tonjo, el Pastor, només havia viscut dotze grans pluges. Així que el que jo no sabia, ja ho sabria el meu pare; i el que no sabia mon pare, ho sabria el meu avi; i el que no sabia el meu avi, ho sabria… Sempre havia estat així, els vells eren els més savis. A més, jo havia estat prop d’un cicle de lluna amb Feli Dafo, i ja començava a sentir la necessitat del poble. El poble és el grup, i tothom necessita el seu grup. Perquè, vejam, com pot fer foc una sola branca? Com pot rentar bé una sola gota? Com pot fer música un sol dit?

Jo ja havia parlat prou. Per això, quan va arribar l’ocàs, vaig treure la meva fístula i vaig enviar veus al cel. Els estels em van parlar a cavall del vent: fiu fiu, fiu fiu… I jo vaig escampar les meves notes, simples i netes, per la terra de Cafa. Toonjo, Toonjo, deien les notes. Que bé. A l’endemà seria al poble, tots m’abraçarien, i es meravellarien del que jo havia fet amb Feli Dafo. Em picarien l’espatlla i em dirien: «Tonjo, bonic, estem orgullosos de tu». Jo inflaria el pit i em sentiria el més afortunat del món. Jo, Tonjo, el Pastor, seria Tonjo, el Venturós. O això és el que deia el vent, que recollia la veu dels estels. Fiu fiu, fiu fiu… Toonjo, Toonjo.

Va ser una autèntica sensació, la meva arribada al poble. Tots m’abraçaven i es miraven el foraster. Jo deia que portava un flamenc solitari, i llavors li besaven la mà, li tiraven les llances als peus i li oferien manyocs d’herba arrencada. Ell prenia l’herba, perquè ja havia après a saludar, i també somreia. Allò feia ell, gràcies a les meves ensenyances. Quan vam arribar a la cabana dels meus pares, Feli Dafo portava tantes herbes seques entre els braços que no donava l’abast, i li vaig dir que deixés aquella pila d’herbes a terra. La meva mare va xisclar i em va estrènyer; el meu pare no va xisclar, però també em va estrènyer, i els meus germans i les meves germanes també ho van fer.

—Ets un noi ben llest, Tonjo —va proclamar el meu pare.

—Sóc fill de guineu —vaig respondre, el cap cot i un somriure als llavis.

—Has estat més d’una lluna a fora, amb les cabres —va continuar ell—; i tornes a punt de ser un home. I has portat un amic.

—Es diu Feli Dafo —em vaig inflar—: és el fill del vent.

Vam deixar enrere la cabana i ens vam endinsar al poblat. Tot van ser exclamacions i copets a la meva esquena. Tothom va voler tocar la pell rosada del foraster. Tothom es barallava per palpar-li el nas llarg, que havia estat un bec, i les orelles primes, que havien estat ales. Ningú no li va tocar el trenc a la cella, perquè tothom sabia que les ferides antigues no es toquen. Però miraven i assentien, admirats. Era ben bé un flamenc solitari, deien. I era el fill del vent, ho era de debò, allò era una veritat de les grosses.

Feli Dafo estava content, se li veia a la cara. S’ajupia davant els nens, s’inclinava davant les dones i somreia davant els homes. També mirava arreu, s’ho empassava tot amb el cel que hi havia dins els seus ulls. Va estudiar els homes, i es va fixar en les incisions de les galtes, aquelles tres ratlles tan virils i fermes: i va mirar de prop les pintures a la cara, que convertien els nassos en morros de guineu. Més de lluny, espiava les pells que recobrien el penis dels homes, aquelles cues tan precioses que jo portaré aviat. No va tocar ningú, només va observar. I va mirar les dones, també, i es va adonar que no anaven despullades, perquè portaven braçalets als braços i als peus, i arracades i collars. Suposo que per això, perquè no anaven despullades, es va encendre com una brasa: i tothom el va mirar i va riure molt. «S’ha tornat vermell!», deien, «el blanc s’ha tornat vermell!».

Ell no es va treure aquella roba tinyosa i aquella creu que li havien donat els homes del llibre. Sempre anava disfressat. Però ningú no es va alarmar, llevat dels infants més petits, perquè tothom sabia que ell era inofensiu, i si no es treia els draps, pobret, era per no mostrar la pell rosada i les cames dèbils, i potser alguna ploma de flamenc, que és el que era. Amb la túnica posada, doncs, va acompanyar-nos fins a la clariana, on els ancians i els homes casats ja l’esperaven. I allà va succeir una cosa impensable, una cosa que jo mai no em podria haver imaginat. Les dones i la canalla es van retirar, com marcava la llei, i jo em vaig acomiadar de Feli Dafo abans de fer mitja volta. Però, justament aleshores, quan jo ja marxava, vaig sentir una veu que era un tro.

—Tu et quedaràs, Tonjo.

Era el meu avi, el mestre medicinaire i el vell amb més poders d’entre els Gamo. Que el meu avi s’adrecés a mi no era tan estrany, ho feia sovint. Tampoc no era estrany que parlés amb aquella veu tan poderosa, perquè era la seva veu. El que era fabulós era que jo pogués assistir al consell, quan no tenia ni l’edat ni la condició. Allò era increïble. L’orgull se m’inflava tant que em sortia per les orelles i em feia tremolar les mans. El meu avi va tronar que jo aviat passaria el ritual d’home, i que feien una excepció amb mi perquè jo havia portat el fill del vent. Jo l’havia instruït i el coneixia millor que ningú, de manera que jo havia de ser al consell. I el meu avi va tronar que ja podia seure. El pare em va haver d’agafar i fer-me seure, perquè m’havia quedat dret enmig de la rotllana. Al meu costat van fer seure el foraster. Vull dir Feli Dafo, el fill del vent.

—Bon dia, foraster —va tronar el meu avi.

—Bon dia —va respondre Feli Dafo—. Era mort, però quan us he vist he tornat a néixer.

Tot el consell es va meravellar de la correcció del nouvingut. Van moure el cap en silenci i es van tocar les pells del penis, que era la manera de fer veure que la resposta els produïa plaer. El foraster va arrugar el front en veure allò, perquè, és clar, ell no era un home format com els meus majors. Aleshores el meu avi va demanar d’on venia i què hi feia, entre el poble Gamo. El fill del vent va explicar que venia de molt lluny, i que havia arribat a la terra de Cafa per trobar-hi la veritat. El consell en ple va assentir i es va tocar les pells, perquè aquella era una bona cosa. Tothom sabia que la terra de les guineus era el lloc adequat per trobar-hi la veritat. Allà hi havia el país de les ganes, però també el país de la veritat. I quan Feli Dafo va afegir que volia saber-ho tot sobre la planta de la llum, bo i respectant les nostres lleis, els ancians i els caps de família encara es van gratar més fort. Van assentir una llarga estona, i després el meu avi va parlar.

—Sabem que tu no ets un home del llibre —va afirmar—, encara que en vesteixis la roba i en portis la creu. La teva pell és blanca, no pas negra, i tens la cara fina, no pas plena de pèls que et creixen. A més, es veu de seguida que el teu esperit és bo.

—No ho sé. A casa meva, també hi ha llibres —va dir el foraster, i va causar molta estranyesa.

—Ja ho sé —va intervenir el meu pare—. Tu deus ser un islama. Els islama no visiten mai la terra de Cafa —va anunciar a tort i a dret—, perquè viuen molt enllà. Però jo he viatjat ben lluny, jo he estat a la cabana de les cagarades, i sé que existeixen. I sé que els islama també tenen un llibre, perquè se’l van copiar de les hienes.

Feli Dafo va aclarir que ell no, que ell no pertanyia ni als uns ni als altres. Ell havia nascut molt més lluny, encara, on no hi havia ni la gent del llibre ni els islama. Els coneixia a tots dos, havent passat per les seves contrades, i era voltant per allà que havia sentit a parlar de la terra de Cafa i de la planta de la llum. Havia travessat mig món, per conèixer els Gamo. Havia passat llacs que no s’acabaven mai; havia pujat muntanyes que grataven els núvols; havia travessat rius furiosos, s’havia enfilat a barques de troncs i carabasses, i havia vist pobles amb més gent que un ramat de búfals. S’havia escapat de tribus amb fletxes enverinades, havia estat a punt de perdre la vida molts cops, l’havien fet esclau i conseller de reis, i moltes coses més.

—El foraster ha après a relatar històries precioses —va dir el meu avi—. Això vol dir que tu, Tonjo, l’has educat molt bé, perquè no hi ha estrangers que parlin tan bé i que contin coses tan ben contades. Ara digues tu, Tonjo estimat, què li has ensenyat, i què has fet amb ell tots aquests dies.

Sort que no em vaig haver de posar dret, perquè em tremolaven les cames. Sort que el meu pare era al meu costat, i em va acaronar el clatell. Sort que jo era Tonjo, el Pastor, un del nois més eixerits del poble, i el meu esperit de guineu em va ajudar. Sort que vaig arrencar a parlar i, si primer em faltava l’alè, després vaig poder respirar. Sort que tothom em va escoltar, molt atentament, i ningú no es va riure de mi. Sort de tot plegat, perquè gràcies a tot plegat vaig parlar. I vaig relatar, fil per randa, els meus dies i les meves nits en companyia de Feli Dafo. Els vaig dir que ell era un flamenc solitari, pobret, que tot just començava a recordar els seus orígens. Era el fill del vent, allò estava clar, i necessitava la nostra ajuda. El consell va assentir com un sol home. Però no es van tocar les pells del penis, aquell cop no. Estaven tots capficats a pensar com podien ajudar Feli Dafo.

—On és la teva esposa, fill del vent? —va interrogar el meu avi—. I els teus germans, o germanes? I els teus fills?

L’estranger anava fent que no amb el cap. Deia que no, que ell no tenia ni dona ni fills ni germans. Alguns homes van riure, perquè allò era impensable: no tenir família de cap mena era impossible, mai no s’esdevenia tal cosa, ni tan sols amb els forasters. Però el meu avi els va tallar en sec.

—No fa cap gràcia, homes del poble —es va palpar la panxa, en signe de tristesa i d’infortuni—. Aquest fill del vent és de debò un flamenc solitari. Ben solitari, diria jo.

—Potser sí —va intervenir Feli Dafo—, però és així. I els meus pares ja no hi són.

—Que no hi són, dius? —el meu avi es va tocar la panxa, afligit—. No pot ser, els pares i les mares no marxen així com així, si de cas es transformen. Vejam, Feli Dafo: el teu pare no t’estimava?

—Sí, crec que sí, a la seva manera —va confessar—. Crec que m’estimava molt. El que passa és que no volia que fos qui sóc, i quan va morir…

—Aaaah, vet aquí —va interrompre el meu avi—. El vent va voler trencar la corda del seu fill. És clar, va voler trencar-li la corda —va mirar els confrares, i tots van fer un cop de cap solemne—. I quan va bufar, el fill del vent va caure a terra. Aquell lloc, tan lluny de la veritat, ja no era el seu lloc. Per això va arrencar a volar, i aquí el tenim.

—Bé, no us ho sabria dir, potser sí. Però us asseguro que no vaig marxar de casa fins que el meu pare ja era enterrat.

—Enterrat no vol dir mort, foraster! —va exclamar l’avi—. El vent encara hi és, segurament dins teu. O potser corre entre els estels i les teves orelles. Bé, tant és. Ara digues: la teva mare, també va voler trencar la corda? Què se’n va fer, de la teva mare?

—Doncs la mare… —es va gratar els punys—, la van matar. Van ser els soldats. Van tallar-li el coll, i van deixar el seu cap, que feia una olor estranya.

—Oooooh! —va cridar el meu avi, i també tots els altres—; i aleshores, què va passar?

—Aleshores vam buscar el seu cos, però no hi era. Els soldats s’havien endut el seu cos.

Tots els consellers es van palpar i es van refregar la panxa, presos d’un gran dolor. La pena es va estendre entre els homes i els murmuris també. Aleshores, el meu avi, que era el mestre medicinaire i el savi amb més poders d’entre els Gamo, va demanar silenci. Va dir que allò era molt greu, i que calia fer-hi alguna cosa. Va continuar demanant detalls a Feli Dafo: com era la seva mare, si l’estimava, si ell era molt menut quan la van escapçar, i quina olor feia. Quan el fill del vent va dir que sa mare feia la mateixa olor que la planta de la llum, un altre gran murmuri es va estendre entre els consellers. I quan va explicar que la seva mare els havia demanat, a ell i al seu pare, que marxessin abans de la seva mort, encara més. Però el que va alterar més els homes va ser un record terrible de Feli Dafo, una cosa que no m’havia confessat a mi. Ni a mi, m’havia dit allò, i mira que havíem passat molts dies junts. Va dir que li venia una memòria al cap, un record que fins llavors no havia tingut. La seva mare sortia a estones, quan ell era molt petit, i aquelles absències molestaven molt a son pare.

—Això és molt important, Feli Dafo —va sentenciar l’avi—. Molt important, amic. Quan una dona no hi és, i el marit se’n plany, vol dir que els mals esperits ronden la família. La teva mare era un hipopòtam, està clar: era grossa i forta, i et protegia a tu, però de tant en tant desapareixia sota l’aigua. Era un hipopòtam.

—No ho sabria dir —va murmurar el fill del vent—. Potser no té tanta importància…

—Feli Dafo —va alertar el meu avi—: has vingut a trobar la veritat, i nosaltres t’ajudarem. Però no te n’has d’escapar. Mira, foraster, jo et diré el que has de fer. Primer, has de recordar-ho tot. Després, has de ser qui ets, tu mateix, el flamenc solitari. I a la fi hauràs de recuperar els teus pares. Hauràs de saber què va passar amb el cos de ta mare, ho hauràs de fer. Només així veuràs la seva ànima d’hipopòtam. I només així podràs parlar altre cop amb el vent, amb el teu pare.

—Què us sembla que he de fer, doncs?

—D’entrada, a les nits, hauràs de mirar la lluna.

Tots els ulls es van girar cap al meu avi: després cap a mi, i després cap al meu avi de nou. Tots els ulls li demanaven què pensava explicar, allà i en aquella hora, davant d’un noi que no havia estat iniciat als misteris d’home. No pretenia pas parlar de la lluna i de la mort, davant de mi, Tonjo, el Nen? Perquè parlar dels secrets del món davant d’un foraster ja era estrany, però davant d’un nen…! La llei del poble Gamo era molt clara, pel que feia a les coses principals, i els enigmes de la lluna no es parlaven amb els que no havien passat el ritual. Quina una en portava de cap, l’avi? I jo també estava molt agitat, perquè no em sentia preparat per escoltar les històries prohibides. No, encara no; jo no portava les pells al penis, no m’havien tallat les galtes ni m’havien pintat la cara. Sentia por, volia arrencar a córrer, i només el respecte degut als ancians em mantenia al meu lloc, amb el cul enganxat a terra. El meu avi va fer tronar la seva veu.

—Hi ha massa esperits captius —va assegurar—; hem de resoldre aquest afer. I no podem fer res sense el petit Tonjo, quan ell és qui coneix millor el foraster, és qui li té més confiança i qui més li ha ensenyat. El necessitem.

—Però Tonjo no ha estat iniciat, i la tradició diu que… —va protestar mon pare, i un seguit de murmuris van donar-li suport.

—Hi estic d’acord. Conec molt bé la tradició —va sentenciar el meu avi—; però tenim alguns precedents. Vine aquí.

Va cridar el meu pare amb la mà, i va conferenciar amb ell i amb els notables. S’hi van estar un temps, allà, a l’altra banda de la rotllana. Una bona estona per agitar les mans i parlamentar. Quan van acabar de discutir, el meu pare va sortir disparat cap al poble. No em va ni saludar, el meu pare. Va tornar al cap de poc amb un sac. I d’aquell sac en va treure una màscara i una cua de guineu. Em va lligar la màscara a la cara i em va enfundar el penis. Llavors el meu avi va parlar.

—Quan jo era molt petit —va anunciar—, el medicinaire em va necessitar en un consell com aquest. Fa molts anys, d’això, però segur que els més vells ho recordeu —els ancians van assentir—. Em van convertir en home durant una estona, i en acabat em van treure la màscara i les pells i vaig tornar a ser un nen. Gràcies a un encanteri, van assegurar que si jo parlava amb dones o nens, vull dir si jo explicava el que havia vist o sentit, se’m faria un nus a la llengua i em quedaria mut. Avui farem això amb Tonjo. L’hem disfressat, i ara l’embruixarem.

El meu avi va pronunciar l’encanteri, i tothom es va mostrar molt satisfet. Aquella era una bona solució, van dir amb els ulls. Sí, allò era una bona pensada. I jo, darrere la meva màscara, lluitava contra el pànic i contra la suor. I pensava que l’últim que faria en el món seria parlar d’aquella reunió amb dones o nens. Jo no volia que se’m fes un nus a la llengua, és clar. Jo volia conservar la meva llengua de sempre.

—Hauràs de mirar la lluna —l’avi va reprendre la conversa amb Feli Dafo—. La lluna, que guarda els grans secrets.

—Quins secrets? —va preguntar el fill del vent.

El meu avi va repassar amb la mirada tots els consellers, i un a un li van donar el seu consentiment. Podia continuar, doncs.

—Mira, foraster, la lluna és la vida, perquè no mor mai. Sempre se’n va però sempre retorna per créixer, i fins i tot les nits que pensem que ha mort, resulta que no ha mort. Sempre és viva, la lluna.

Vaig mirar Feli Dafo de cua d’ull: semblava calmós, ell que sabia tan poques coses. Jo no, jo sabia que coneixeria les grans veritats, i estava trasbalsat. Alterat, estava, més que si allà mateix m’haguessin d’obrir en canal. Com un xai indefens. Llavors l’avi va abaixar la veu, i va revelar que els homes del passat havien demanat una cosa a la lluna. Era quan la gent ja no eren animals, perquè havien conegut el país de les ganes: ja no eren ni guineus, ni hienes, ni flamencs, eren persones. En aquell temps tan llunyà, els homes van pregar a la lluna que els enviés la mort. Hi havia massa gent a la terra, massa vells, sobretot, que no es morien mai, i els aliments no donaven per a tothom. Per això a tot arreu hi havia desavinences. La terra era plena a vessar, ja no es respectava la vellesa, i aquell món era un turment. Així que van anar a parlar amb la lluna, que creava la vida.

La lluna no va voler fer tal cosa. Com puc destruir allò que jo mateixa he creat?, va dir. Així que la gent va acudir a la planta de la llum, per demanar el mateix favor: que els enviés la mort. La planta va dir que sí, que entesos, però és clar, la vida i la mort encara no entraven en el seu poder. Durant set dies i set nits, es va barallar amb la lluna per regnar sobre les criatures vivents. A la fi, la planta de la llum es va quedar els cossos, i la lluna es va quedar les ànimes. La columna que unia cossos i ànimes va caure, i va provocar bona part de les valls i dels barrancs que avui existeixen. Després, els cossos es van començar a morir, en morir-se es van anar podrint, i així van nodrir la planta de la llum amb tota la força i la saviesa dels cossos morts. L’únic cos que no es va voler morir va ser el del serpent, que reneix cada any. A canvi, el serpent s’arrossega per terra i no té ànima, i és per aquest motiu que és la pitjor criatura de totes, la que s’enfila per l’acàcia foradada.

—És per això —va preguntar Felí Dafo— que dieu que la planta de la llum té propietats? Perquè transmet la sapiència dels difunts?

—Oh, molt més encara, foraster —va afirmar el meu avi—; molt més que això! Tonjo et va explicar la història de la nena que va llançar els estels? Sí?

Pels forats de la màscara vaig veure l’avi que m’espiava, i que em feia l’ullet. Li vaig agrair molt que em fes l’ullet, perquè jo estava suant de valent. O de covard, estava suant, més de covard que de valent. I si no ho havia contat bé, pensava, i si la meva rondalla no era ben ajustada a la veritat? Però el meu avi em va calmar, i va continuar.

—La nena va espargir els fruits de la planta, i va crear els estels. Els llums de la nit, doncs, són fills de la planta. Per això, quan la planta s’adona que un cos ha mort, ordena un estel que caigui. Això és el que fan els estels: just quan cau el nostre cor, també cau l’estel.

Feli Dafo em va picar amb el colze, i jo em vaig esverar.

—Quan me’n vagi, Tonjo, mira bé els estels —em va dir—; així sabràs si he mort.

Em vaig quedar molt parat, i rere els forats de la màscara, els meus ulls es van posar tristos. Però els consellers no es van posar tristos, no: ells van castigar amb l’esguard aquell estranger, que interrompia el més sagrat dels misteris amb els seus comentaris. L’avi va sospirar i va reprendre el fil.

L’avi va relatar que després d’aquells grans esdeveniments, la lluna va decidir que conservaria les ànimes eternes. Si la planta de la llum es menjava els cossos, i feia caure els estels per anunciar-ho a tothom, ella s’emportaria els esperits. És així que, en morir, el nostre alè bufa i se’n va del nostre cos. Se’n va, i forma els núvols amb els cabells dels que han mort. L’aire aixeca la pols i s’enduu la nostra petja, la que hem deixat caminant d’un lloc a l’altre. Els núvols són cabells de pluja, que viatgen pel cel sense rumb fins que la lluna pren la nostra ànima i ens dóna repòs. I aleshores el nostre esperit descansa a la lluna, en un de tants forats, forats que són la casa d’aquells que han bufat el darrer alè.

—Per això voleu que miri la lluna —va intervenir Feli Dafo—. Per saber si els meus pares ja hi reposen. Potser sí, potser teniu raó. Us prometo que miraré la lluna amb molta atenció.

—Fes-ho, fill del vent —va dir l’avi—, ho has de fer.

Tothom va callar, tothom va estar tranquil. Feli Dafo havia entès el que havia de fer. Tothom es va tocar les pells del penis, perquè tothom estava content. Però no gaire, no del tot, perquè calia fer altres coses. Els grans maldecaps que havien arribat amb l’estranger no es resoldrien només mirant la lluna. Tothom es va alçar i es va dispersar en silenci. El meu pare i el meu avi em van retirar la disfressa d’home, i em van portar a un racó. Van dir-me que farien un ritual de divinació, que obririen les entranyes a una vaca i hi llegirien el futur. Però fins i tot abans de fer allò, van dir ells, caldria curar el foraster infortunat. Ja es veia, que l’hauríem de curar, fins i tot abans d’obrir la panxa de la vaca. Una cura de les bones, caldria, va dir el meu avi.

—Tonjo —em va manar l’avi—, ens hauràs d’ajudar.

—Jo? Què puc fer, jo?

—A tu et té confiança —va dir el meu avi.

—No sospitarà de tu —va dir el pare.

—Ho hauràs de fer d’amagat, sense que se n’adoni —em va confiar l’avi—. Ho prepararem tot nosaltres, però tu l’hauràs d’enganyar. Tu ets molt important, Tonjo bonic.

Aquella nit no vaig dormir. Tampoc no vaig tocar la fístula, ni vaig escoltar les veus del vent. Aquella nit vaig tremolar i vaig ofegar els temors. Perquè jo, Tonjo el Pastor, del poble Gamo, de la terra de Cafa, havia escoltat les veritables històries de la lluna i de la mort. I perquè coneixia els poders de la planta de la llum. I també perquè tenia una missió molt destacada. Pobre de mi, Tonjo, el de les dotze pluges. I pobre fill del vent, que no entenia on s’havia ficat. Tots dos havíem vingut al món per fer un camí difícil. Ai, Feli Dafo, amic, a veure si la lluna et somreia. Ai, Tonjo, Tonjo. Que fàcil era conduir cabres i escoltar històries, com abans, quan eres tan lluny del món dels homes.

Van passar unes quantes llunes. Feli Dafo dedicava uns moments a la lluna, cada vespre, abans d’anar a dormir. Se la mirava amb aquells ulls vinguts del cel, estirava les orelles per si sentia alguna veu, i estudiava els forats de la gent morta. No podia veure res, deia, res especial que no fos la lluna i els seus forats. Allò deia, però tot i així mirava, tal com ens havia promès, per si hi descobria la casa del seu pare i de la seva mare. Una nit, i una altra, i encara moltes més. Ell mirava i no veia res.

També preguntava per la planta de la llum. Volia saber on es trobava, on la collíem nosaltres, i si en fèiem un brou amb aigua, o si en mastegàvem els fruits, o què. Jo li deia, i el meu pare li deia, i el meu avi li deia, que ja arribaria l’hora de la planta. Mentrestant, hi havia moltes coses per aprendre a la terra de Cafa. Jo li vaig ensenyar la gent, la de la meva família i la de les altres famílies. Ell va conèixer tothom i, al cap d’uns quants dies, podia cridar la gent pel nom. Fins i tot els infants de llet, coneixia: els prenia en braços i compartia les seves rialles. També els cantava cançons forasteres quan ploraven —vull dir quan ploraven els infants de llet, és clar. Les seves cançons eren estranyes, perquè les cantava amb les dents i la llengua, no pas amb la gola, que és com s’han de cantar. Però els nens l’escoltaven.

Després vam sortir a les contrades per saludar els arbres, les rieres, els turons i el rocam. Vam parlar amb les abelles, els llangardaixos, les gaseles i els ocells, que eren cosins del flamenc solitari. Cada criatura tenia el seu nom, la seva història i la seva manera de ser, i calia saludar-los sempre. Hi havia éssers grans i petits, i també alguns que eren coneguts com a nens, altres com a femelles i altres com a mascles. No pas com ell, que no era ni gran ni menut, ni home ni dona, perquè no era conegut. Ell era un foraster.

Un vespre, quan els focs del poble eren encesos, vam pujar a mirar la lluna. Jo enviava la meva música al món i aleshores, de sobte, vaig sentir veus empeses pel vent. Fiu fiu, deien les veus, que venien dels estels. Vaig parar l’orella i vaig sentir més coses. Fus fus, vaig sentir molt fluixet, i després més fort. Fus fus, era el soroll, fus fus. La planta! La planta de la llum estava parlant amb els seus afiliats, els estels! Vaig preguntar a Feli Dafo si sentia aquella conversa, i ell va dir que no. No en sabia, ell, d’escoltar les veus de la nit. Encara no en sabia, pobre. Li vaig dir que s’hi esforcés, que les veus eren molt clares, que les havia de sentir per força. El cor de l’albada, el més lluent de tots, parlava ben fort, i cridava la seva mare, la planta de la llum. Qualsevol podia sentir-lo. Però no, ell no. Així que vaig escoltar jo tot sol, i quan les paraules es van acabar, vaig arrencar a córrer cap al poble. Al fill del vent el vaig deixar enrere, i vaig anar a trobar el meu pare.

Ell ho havia sentit, va dir el meu pare. I el meu avi, el medicinaire més savi dels Gamo, ell també ho havia sentit tot. Aquella era la nit, em van dir: me’n podia anar a jaure, que ells s’ocuparien de tot, i a l’endemà ja em cridarien. Jo vaig obeir, és a dir, vaig anar a la meva cabana, i allà em vaig reunir amb Feli Dafo. Em vaig estirar al meu jaç, i vaig provar de dormir. Vaig obeir els meus majors, però no vaig dormir gaire, perquè allò de dormir no m’ho havien manat. Encara que m’ho haguessin manat, no estic segur que hagués dormit gaire, perquè aquella era la nit que ens portaria al dia indicat.

Al matí ens vam llevar i ja estava tot disposat. La meva mare reia per sota el nas, totes les dones i els nens reien per sota el nas, perquè sabien que els tocava fer comèdia, però no sabien per què. Els homes no, els ancians i els més joves no reien pas. Ells sabien que calia enganyar Feli Dafo amb un motiu sagrat, ells sí que en coneixien el motiu. Vaig agafar la mà del meu amic i li vaig anar exposant el que m’havien manat. Aquell dia s’esqueia la festa dels gustos, li vaig dir. Jo sabia que no existia aquella festa, que tal cosa no s’havia fet mai, però l’havia de convèncer. Des que som homes, li vaig anunciar, festegem que som al país de les ganes, i la manera de festejar-ho és amb les ganes de tastar gustos diferents. Ell m’havia d’acompanyar i havia de fer tot el que jo li digués.

—Com pot ser —va dir ell— que mai no m’hagis parlat d’aquesta festa?

—No en parlem mai, d’això, entre els Gamo —vaig respondre, i em vaig palpar la panxa, perquè deia una mentida, i les mentides són de mal pair.

—Ah. Doncs som-hi —va arronsar les espatlles—. Anem a olorar, i ja veurem què tasto, de tot el que teniu.

—No, fill del vent —vaig advertir—. Ho has de tastar tot. El costum és aquest.

Jo em vaig tocar la panxa altre cop, però ell no es va adonar del meu dolor.

—Bé, no ho sé, Tonjo. Ja ho veurem. Miraré de no cometre cap descortesia amb vosaltres.

Quan vam arribar a la rotllana, el poble ja hi era en pes. Les dones s’aguantaven el riure, els nens reien obertament i els homes seien a terra, ben solemnes. El meu avi es va inventar una història que jo no havia sentit mai, però que era molt bella. Totes les rondalles que explicava el meu avi eren sempre molt boniques. La novetat era que les seves paraules sempre eren veritat, i aquell dia no ho eren pas.

—El sol tenia gust de calor —va recitar l’avi—, les flors tenien gust de perfum, i els arbres tenien gust de fusta. Fa molt temps d’això, abans que existís el país de les ganes.

Aleshores van néixer els homes, va dir, quan van sentir les ganes i van deixar de ser animals. També va venir la mort, que abans no existia. I una matinada fresca, amb gust de mel, va arribar un bona cuinera que tenia gust de cuina. Va ser ella qui va començar a repartir olors a tort i a dret. A poc a poc, les olors van conquerir els gustos, i va passar que els gustos i les olors es van començar a casar. El sol va fer olor de calor, les flors olor de perfum, els arbres olor de fusta. Així va ser el país de les ganes, després que hi anessin les olors. Per això, avui totes les coses tenen gust i tenen olor. Si no ho creieu, va proclamar, tasteu i oloreu.

Els homes es van tocar el penis amb ganes; les dones van riure; els nens van saltar com vedells joves, i el fill del vent va somriure. Ell que no sabia res va somriure. Ell era el centre de la broma, però no li havíem dit res, i per tant no sabia res. Tot ho havíem inventat per ensarronar-lo, i va ser per aquesta raó que jo no vaig riure ni vaig saltar, ni tampoc no vaig tocar-me el penis. Jo em vaig fregar la panxa amb les mans. Pobre Feli Dafo, em sabia greu enganyar-lo.

Van treure els fruits de la terra: arrels plenes de sucs, melons nans i gerds silvestres. Vam agrair als fruits que volguessin ser part de nosaltres. Tots vam menjar. El nostre convidat va ensumar i va menjar. Després vam sortir a collir bestioles menudes, i al cap d’una estona vam tornar amb uns quants cabassos carregats de formigues blanques, cucs, grills i cargols. També els vam agrair que volguessin entrar a formar part de nosaltres; vam menjar i Feli Dafo va ensumar i va menjar. Amb ganyotes estranyes, però va menjar. A la tarda, els homes van anar a caçar, i van tornar amb llebres i un antílop jove: els vam donar gràcies per voler entrar dins nostre, i ens els vam empassar. El foraster va ensumar, va menjar i va pair tota aquella caça. Llavors, cap al tard, les dones van portar els beuratges.

La llet va passar de mà en mà, i ningú no se’n va sorprendre. Però amb la mel fermentada vam tenir més problemes. Vull dir que el flamenc solitari la va refusar, perquè deia que allò li alterava el seny. Els homes van arrugar el front, i és que els homes sabien com era d’important que l’estranger prengués aquella mel esperitada. Van animar Feli Dafo a prendre-la, i ell va dir que no i que no. No hi va haver res a fer. La tisana de bulbs morats sí que la va acceptar, perquè la va trobar dolça i amable: no li semblava perillosa, a ell. Ai, si ho hagués sabut tot… Ai, que poc que havia après, el foraster, tot i haver après molt! La tisana, molt més que la mel fermentada, molt més que qualsevol esperit, mudava els ànims i estabornia els sentits. Els homes van respirar, ells que ho coneixien molt bé: sabien que el nas, els dits i la llengua es tornaven cecs. Amb la tisana de bulbs, el país de les ganes desapareixia, es perdia el tast, i això ho sabia fins i tot el més petit dels nens. Però també sabíem tots que la tisana era molt curta, o sigui molt passatgera. Era arribada l’hora, no podíem badar.

—Com estàs? —vaig demanar-li.

—No t’ho sabria dir… —em va somriure—. Molt de gust, sí, però diria que m’heu donat massa cosa. Tantes menges, tants tastos, ja no noto ni les olors.

—La festa dels gustos és així —vaig dir, i no em vaig tocar la panxa perquè no volia que se’m veiés la pena—. Tant de gust acaba espantant les ganes. Es tracta d’això.

Havia pronunciat les paraules que m’havia dit el meu avi. Aquelles paraules ben exactes, vaig dir. Feli Dafo va mostrar-s’hi molt d’acord. Va fer un silenci i va gratar-se els punys.

—M’ho temia, Tonjo. Crec que sempre he temut això mateix.

—No t’amoïnis —vaig fer amb un fil de veu—, ja s’acaba. Ara prenem el darrer brou, i s’ha acabat la festa.

Li vam fer arribar el bol de l’últim beuratge. El bol havia passat de mà en mà, tots els homes havien fet veure que en bevien. Només l’havien xarrupat una mica, perquè semblés que en prenien, però gairebé no n’havien pres. L’estranger va ensumar i no va fer cap ganyota, ell que ja no podia olorar. Va mirar el contingut, aquella aigua rosada com la seva pell, i no va sospitar res, ell que no sabia que la llet i els sucs de maduixa n’havien canviat el color. Va alçar el tassó i va glopejar un poc: després va tornar a alçar-lo i va empassar encara més. Tots el miràvem i l’empenyíem a beure, a beure’s el bol i a escurar-lo fins al final. Ell ho va fer, fins que se’l va acabar tot, i llavors ens va mirar.

—Què us passa?

—No res —va intervenir el meu avi—. Es fa fosc, i la festa s’ha acabat. Ha estat un honor compartir-la amb tu.

L’avi va deixar anar quatre fórmules de comiat, i allò es va acabar. La gent va alçar-se i tothom va tornar cap a la seva cabana. Jo vaig acompanyar Feli Dafo cap a la nostra roca preferida, allà on escoltàvem la lluna i els vents. Els estels començaven a despertar, però aquell vespre jo no hi conversava, ni amb cap dels astres. Estava molt cansat, el vespre aquell. Només sentia els udols de les bèsties, el cric-cric dels grills, i el meu respirar feixuc. M’anava dient Tonjo, què has fet, Tonjo, has mentit al teu amic. I em responia a mi mateix, Tonjo, has fet el que t’han manat, i ho has fet a fi de bé, Tonjo bonic. Has entrat al món dels homes fets, Tonjo, has conegut els secrets de la lluna i has mentit, però ho has fet obeint l’avi i el pare. Això deia jo, però encara així la panxa em feia rau-rau i no podia aguantar els ulls de Feli Dafo, que eren com aigües del color del cel. Ell sí que em va mirar, i de sobte em va mirar molt. Li estava marxant l’efecte de la tisana de bulbs morats. Els gustos li retornaven. Va fer salivera i va fer petar la llengua. Llavors va arrufar el nas.

—Crec que sento l’èter. El món eteri —va dir.

—Com dius? —vaig preguntar, confós.

—Tonjo… —va sospirar, i després va emmudir. Estava tan ocupat, ell, descobrint el món, que no va dir res més.

—Ho sento, amic meu —em vaig eixugar la primera llàgrima—. M’han assegurat que era necessari.

Però ell no estava trist, ni empipat, ni ressentit. Tenia els ulls enormes, les orelles ben parades, i tot ell estava obert de bat a bat. Fins i tot el trenc de la cella se li havia badat, diria jo. No hi havia cap dubte: la planta de la llum el tenia capturat. Els seus ulls eren fogueres, però fogueres d’esperit, blaves i verdes. Ni una bèstia ni un enemic no se li acostaria pas, amb aquelles fogueres clares.

Va vetllar tota aquella nit, amb la llum a dins. Jo em devia adormir, perquè l’endemà em vaig desvetllar, arraulit al seu costat, quan el sol ja volia despuntar. Jo no sé si el que vaig veure ho vaig contemplar en somnis o despert: no ho sé del cert, però tal com ho recordo, suposo que devia estar ben despert. Tot el que es va esdevenir ho recordo net i perfecte, de manera que quan em ve al cap diria que encara puc tocar el meu amic. Recordo molt i molt bé quan es va alçar, allà enfilat a la roca, i es va desvestir. Sí, sí, ho tinc ben present. Es va despullar del tot, va deixar caure la túnica als peus i jo vaig veure aquella persona com no l’havia vist mai.

Va encarar-se a la lluna, va fixar-se en els forats de la lluna; i va comptar els estels, els que queien i els que no queien del cel. Sense disfresses, em mostrava qui era de debò, i recuperava la seva ànima. Al seu entorn, els boscos dansaven, les palmeres agitaven els cabells i les muntanyes reien amb veu ronca i plena. La planta de la llum cantava, els estels xiulaven i el sol s’alçava somrient. Tota la terra era una festa, perquè Feli Dafo despertava.

Ja recordava qui era en realitat. Ho descobria sense pressa, meravellat dels fets del seu passat. Aleshores el coll se li va allargar, li van créixer les plomes, i les orelles se li van convertir en ales. Ja no tenia cap vestimenta, era el flamenc solitari que era. I va emprendre el vol, des de la nostra roca, fins a cavalcar el vent. Va fer unes quantes voltes al cel de la nit, les ales esteses, solemne. Tornava a ser el fill del vent, i no hi havia vol més lliure que el seu. En lloc de caminar volava, empès pels aires de son pare, i quan batia les ales pronunciava el seu propi nom. Fill del vent, deien les ales, fill del vent. Fill del vent, i s’enlairava: fill del vent, i davallava veloç. Fill del veeent, Feli Dafo, fffill del wwent.

Feli Dafo ja sabia qui era, i ja podia tornar al país del seu passat. Ja no era un pobre vagabund que jeia per terra, i que no sabia res de res. Era una altra cosa.

Se sentien d’aquella manera, les mares? Quan un fill o una filla les abandonava, i partia cap a terres desconegudes, era aquella recança, aquell mal, el que notaven als budells? Jo era a punt d’acomiadar Feli Dafo, i ningú que ens hagués vist no ens hauria comparat amb una mare i un fill. Perquè era més gran que jo, molt més; tenia la pell rosada dels flamencs, i jo la pell fosca de la terra de Cafa; era fill del vent, i jo no era pas el seu pare, el vent. Però qui li havia ensenyat les coses principals de la vida? Jo, el petit Tonjo. Jo l’havia educat. Qui l’havia acompanyat, protegit, qui l’havia portat davant els Gamo, davant els ancians i els notables, davant els secrets i les veritats? Ho havia fet jo, Tonjo, el Pastor. Qui l’havia recollit quan era una criatura indefensa, oblidada per les hienes, i l’havia portat a la seguretat de les guineus? Jo, Tonjo, jo l’havia conduït.

Era per aquells motius que em va correspondre a mi fer-li els obsequis de partença. Jo tenia les boles dins d’un cistell, als meus peus, llestes per regalar-les-hi. Abans, però, jo havia d’acceptar el seu tribut. Així ho vaig fer, quan vaig rebre de les seves mans l’herba arrencada. No em va recriminar res, no va dir que jo l’havia confós: en cap moment no va recordar que havia tastat la planta de la llum contra la seva voluntat. Només em va allargar el manyoc d’herbes i va parlar.

—Estava mort —va anunciar—, i en trobar-te vaig tornar a néixer.

Les seves paraules m’omplien el pit de formigues. Quin orgull, renoi, quina gran tasca la meva! Davant de tot el poble, em va dir allò, i tothom em va mirar en silenci, amb una admiració grossa i pesada que no se l’emportava ni el vent. Quina joia més ampla i llarga… La pena de veure’l marxar encara hi era, més avall, cap a la panxa. Però el goig de sentir-me al centre de la meva gent, aquell reconeixement del meu amic Feli Dafo, arraconava la tristor. De moment, si més no. Tenia l’herba seca a les mans i jo, Tonjo, era el vailet més important del país. Fins i tot abans d’iniciar-me com a home, jo ja era tot un personatge. No era el més savi, és clar, ni ho podia ser: el meu avi era el més savi. Va ser ell que es va avançar i va donar els darrers consells.

—Ara no tens tantes ganes, fill del vent —va dir—; i una criatura viva, sense ganes, és molt més viva.

—Jo pensava que si combatia les ganes —va respondre Feli Dafo—, sempre les mantindria vives. I que si sucumbia a les ganes, perdria la meva missió, i la vida ja no tindria sentit.

—Doncs ja ho veus, foraster —va recalcar l’avi, a poc a poc—. Has recuperat part de la teva vida. De quan eres flamenc, vull dir. Perquè els animals no han entrat al país de les ganes, i per això troben sentit en la creació. No pas en les ganes, sinó en les necessitats. Els animals són molt vius, fill del vent. Ells necessiten néixer, necessiten créixer, i necessiten morir. Els homes, des que som tal cosa, ens disfressem, i busquem necessitats allà on no hi són. Felicitats, doncs, perquè has progressat. Però no has acabat. Ho saps, oi, que no has acabat?

—No, venerable avi. Em falta l’ahir. Però crec que el trobaré, n’estic prou segur.

Ja ho semblava, ple de seguretat. Havia recobrat la serenor dels animals, més savis i afortunats que els homes. La cara li havia canviat, era més afinada; i aquells ulls que tot s’ho empassaven, començaven a triar entre les coses principals i la resta. Era capaç de volar, jo ho havia vist amb els meus propis ulls. I des d’allà dalt, a tocar dels núvols i dels estels, el món se li havia estès al davant tal com era. Quina sort, vaig pensar. Quina bona sort, ja podia buscar el seu passat sense por. Podia anar tan lluny com volgués, i replegar-se tan endins com li calgués, perquè sabria fer-ho. Que bé.

Em vaig ajupir i vaig collir el cistell. A dins hi havia les boles que li pertoquen a tot viatjant, i calia fer-n’hi ofrena. Cada pilota, de la mida d’un puny, contenia un fruit de la planta de la llum. Havíem protegit les llavors, encara fresques, amb tota la seva polpa i el seu tel argentat, dins d’uns embolcalls gruixuts de llard. Per sobre, havíem recobert les boles amb una capa premsada d’excrements de cabra. Allò aguantaria gelors i tempestes, i arribaria en bona condició fins on calgués, fins més enllà de la ratlla de l’horitzó, si calia. Era un bon present, que no tothom es mereixia. Però Feli Dafo sí que s’ho mereixia.

Vaig veure com girava cua i marxava. El seu caminar era gràcil: portava la túnica ronyosa de sempre, però caminava millor, en braços del vent. Adéu, fill del vent, vaig pensar. Sé que en algun lloc de la Terra, em vaig dir a mi mateix, tu hi seràs. Part de tu es queda en mi, i part de mi se’n va amb tu. Quina pena, i quina joia, Feli Dafo. I si algun dia veig caure el teu estel, jo et recordaré. Perquè això és el que fan els estels; just quan cau el nostre cos, també cau l’estel, que sent com s’ensorra el nostre cor. Els estels saben el moment que morim, i avisen els amics. Per això jo sabré quan reposes en pau, flamenc solitari, per això no seré un pobre desgraciat. La teva mort no em serà mai estranya, ja no seràs mai més un foraster per mi. Quan et busqui, alçaré els ulls a la lluna i sempre t’hi veuré, en un dels forats de l’astre que no mor mai.

Serà aleshores quan parlarà la meva música. Tonjo, Tooonjo, faran les llengüetes de la fístula. Fiu fiu, faran els estels, fffiu fffiu. Fus fus, bufarà la planta de la llum, cap amunt, ben amunt, perquè la sentin des del cel. Criocric, faran els grills. Fusss fusss, la planta, i Toonjo Tonjo les meves veus, que ressonaran a les muntanyes. Fill del vent, diran els aires, i es desfaran els núvols, que són els cabells de les ànimes difuntes. Fffill del vwent, cantarà el món sencer, Feli Dafo, fill del vent… La teva història volarà amb el vent, que és un pare molt potent, i es ficarà a les orelles de tothom. La terra serà un cor de veus i de músiques, que tots els nens escoltaran. No seràs mai absent, flamenc, mentre hi hagi un Tonjo a la terra de Cafa.

I tu envia les teves paraules, eh? Digue’m: Tonjo, encara hi sóc, digue’m: Tonjo, sóc a prop, digue’m: Tonjo bonic, tu no estàs sol. I jo et prometo, fill del vent, que ja no seràs un flamenc solitari. Jo t’escoltaré sens falta, i seràs un flamenc preciós. Que bé, Feli Dafo. Que bé. Que bé que ploro per tu.