Soho

—Això és repugnant —vaig exclamar—. Déu meu…, això és un xarop satànic!

Va ser el meu primer i el meu darrer glop de cafè. Cremava com l’infern i deixava un rastre amargós com el pecat; era ensucrat com la luxúria i obscur com la tenebra eternal. Aquella tasseta era una caldera menuda, on espessia tota la indecència i tota la perfídia de la humanitat. Durant anys m’havia resistit a la seva fragància temptadora. Jo, Justin Dufoy, predicador reformat, la més ferma de les talaies, havia aguantat una i altra vegada davant els embats de la moda. Però aquell dia m’havia deixat arrossegar fins a Miles, un cau d’entre un miler on servien aquell beuratge. Havia transigit, ple de desfici, i m’havia encaminat a la perdició en una hora maleïda.

—Ets un cas, Justin —va engegar el meu cosí, quan es va atrevir a trencar la pesantor de l’ambient—. Tu i els teus dimonis.

—Dimonis? Certeses i fe, cosí meu. Jo només sóc un pobre servidor de l’Altíssim.

Vaig repassar l’estranyesa dels comensals. No em trobava en una assemblea de pastors, no, però sí en un aplec de gent que es tenia per decent. Hi havia el cosí Prudence al meu davant, i quatre més: un regidor de la ciutat, un sabater modest, un vell soldat republicà i el meu fill. El més perplex de tots era en Fèlix, que esguardava aquella escena, i de fet el món sencer, des del silenci dels seus setze anys —era el meu únic descendent, devot i obedient, però massa reservat. Vaig provar d’aguantar-li la mirada, advertint-lo que ell no tastaria mai de la vida aquella beguda, i que mentre existissin pares i fills sota la capa del cel, ell se n’estaria prou. Em va dedicar els seus ulls verds i enormes, alhora quiets i vius, regal de sa mare difunta. Li vaig reconèixer les marques paternes: aquelles orelles punxegudes i la cicatriu que li partia la cella —l’únic senyal que trencava la netedat del seu rostre. I també vaig observar els seus llavis fins i premuts, tan seus, com propis d’ell eren els silencis que s’hi tancaven.

—Ara em direu —va parlar l’antic milicià— que us empasseu les bajanades que corren. L’altre dia un cretí em va assegurar que, barrejat amb llet, ¡provocava la lepra!

Era un home de poca flama interior però de moltes nafres —a les mans, al front i una de grossa als llavis, que el convertia en un llimac xiulador. Era cert que se’n deien moltes, de ximpleries, sobre el cafè, i per un poeta que en cantava els beneficis, trobaves tres doctors que alertaven contra els seus perjudicis. Que si feia caure en l’insomni perpetu, que si desfermava els ardors de ventre, que si conduïa a la impotència, que si inflava excrescències i tumors… Però tots aquests atzars, espantosos com eren, no guardaven parangó amb el pitjor dels mals, el que podia trasbalsar l’ànima. Jo sospitava que, en el combat de la llum contra la foscor, la beguda era una aliada del Gran Temptador. No podia ser altrament, vist com aixecava passions i apel·lava als sentits del poble.

Per què la vaig tastar? Jo mateix m’ho preguntava mentre resseguia el rivet de la tassa, i em perdia en aquell líquid fosc, gairebé vivent, animat de petites onades. Em vaig adonar que havia caigut en la seducció de la primera Eva, festejada per la poma del coneixement. M’havien insistit que allò era font de saviesa, pou de ciència; quin mal podia fer una libació que despertava el pensament? I si portava el mal, bé, no s’espantava millor el mal si es coneixia? I aquella flaire que em pujava al cap… Si feia la provatura, afirmaven, sentiria com els meus ulls, els ulls que sempre m’havien semblat tan clars però que eren plens d’ombra, renaixien de sobte lúcids i esbatanats. La dolçor fumada m’embargava. M’acostaria més a Déu, garantien els meus companys de taula. O és que no era pas jo, de tota la vida, un lluitador de la llum? A més, necessitaven el meu dictamen, el del conductor d’ovelles. Jo sospirava, i vaig acabar per xarrupar.

El sabater em contemplava mentre es gratava les arrels d’un cabell massa poblat, que li envaïa el front i semblava a punt de fondre’s amb les celles.

—No us comprenc —va dir el pelut—. A mi el cafè em va allunyar del vici de la beguda. Penseu que no és bona, una cosa així?

—Doncs no, amic —vaig desafiar la seva expressió primitiva, de cuiro adobat—. Aneu errat. És pitjor que el vi, perquè aquí hi trobeu el pecat disfressat, el que es vesteix d’eixerit.

—Aleshores? —va xiular el soldat de llavi bífid—. Quin líquid aproveu?

—Cap. No, no em mireu així; cap ni un —li vaig engegar a aquella cara tosca—. Hem de cercar el que no es beu, el que no s’olora, el que no es tasta, perquè el que toquem és temporal, i el que no toquem és etern.

Vaig sentir uns esbufecs que em van confortar. El meu criteri havia estès el silenci, i allò era un bon senyal. Havia deixat prou clar que la dissipació no duia el nom del cafè, ni el nom de cap altre beuratge conegut; duia el nom del plaer. Només a l’hora de mostrar-se s’exhibia a través d’aquella negror, que era la manca de llum i d’evangelis. D’aquell sucre que era l’engany, d’aquella escalfor que era la de l’avern, d’aquella amargor que era la del penediment. El meu cosí va alçar la cafetera de llanterna, vaig declinar l’oferiment i es va arronsar compungit. Havia estat ell, en Prudence, qui m’havia arrossegat fins aquell cau.

—No pateixis, Prudence —vaig avançar—. Si vull trobar algun culpable, només el trobaré sota aquesta roba.

Vaig pessigar la meva capa ginebrina, més negra que la negra beguda. Jo era del tot franc quan no li descarregava les culpes dels meus propis actes. A més, ell m’havia ajudat a trobar refugi, quan escapava dels gossos del Rei Sol. M’havia acollit a Londres amb el seu pa, el seu sostre i la seva bondat. Potser no era el més rigorós dels devots, abillat a la moda, amb el collar brodat fins a les espatlles, unes grans botes de coll doblegat i un barret ample coronat per una ploma d’estruç. Potser aquell bigoti cargolat, la barbeta de boc i una cabellera un pèl massa presumida, no eren la millor carta de presentació d’un home de fe. Però ell i la seva família ens havien salvat de les urpes del monstre catòlic, ens havien embolcallat amb la seva calidesa i el seu afecte.

Em va passar pel cap una comparança terrible: no podia ser que aquell home, sota la seva aparença dolça i amable, fos com el cafè? Que el meu parent encarnés la perversió subtil, no com l’alcohol furibund i sanguini, sinó com aquella infusió de presència càlida i raonable? I que encomanés les seves corrupcions mesurades, en especial al meu fill, que l’admirava i l’escoltava? Tot just va ser una imatge fugaç, passatgera, que vaig esbandir del cap. No, no, l’únic responsable de les desviacions pròpies, i de les d’en Fèlix, era jo. Jo mateix, el predicador, el model i baluard per a tants. El feble era jo. El feble era jo. I tant que ho era, de feble.

—Vejam, Justin… —va aventurar el meu cosí—. No has pensat mai a tornar-te a casar? Et veig massa…, com t’ho diria? Massa de pedra picada. Pensa que una bona esposa sempre…

—No hi tornis, Prudence —el vaig tallar—. Saps que cap muller no prendrà el lloc que va deixar la Grace.

—És clar, és clar —va omplir la seva tassa—. No en trobaràs cap com ella. Però home, una família canvia el color de les coses. I el deure de la procreació…

—Nostre Senyor no ho ha proveït —vaig sentenciar—. Sí, Prudence, me’n vas presentar cinc, de dones íntegres, segons tu. I què vaig veure? —em vaig adreçar als altres—. Cinc luxúries, vaig veure. Cinc. La dels ulls, la de la carn, la de les paraules, la del nas i la de la boca. Vaig decidir que continuaria vidu.

—No tens remei, cosí. Només veus ruïna en les dones. Tots sabem que van ser dones les que van fer caure Adam, i Samsó, i el savi Salomó. Però també eren dones les que van concebre i consolar el Crist.

Va intervenir el sabater aspre.

—Ah, i el vostre fill, senyor meu? No heu cregut mai que una veu de femella, a casa, l’ajudaria a…?

El vaig fulminar sense paraules. Tot seguit, vaig apamar la cara d’en Fèlix, les seves orelles llargues i primes que despuntaven i els ulls que s’obrien com un oceà. El noi havia abraçat més la mare morta que no pas la viva, i l’enyorança d’aquella màrtir que gairebé no recordava li aigualia l’esguard. Amb els nusos dels dits, vaig fer un cop sec i rotund a la taula. Les tasses van vessar una mica. Em vaig mossegar el llavi.

—Prou —vaig pronunciar fluixet—. Que no se’n parli més.

El regidor va rescatar la conversa. No tenia les batalles del soldat, ni la rudesa del sabater. Els llavis prims, els pòmuls frescos, els ulls menuts, l’armaven d’una elegància propera a la falsedat. Era el més agut dels presents, amb diferència, i va fer derivar les disputes cap a l’estat del reialme. En aquell terreny, els desacords no podien ser tan forts. Tots érem de conviccions republicanes i crèiem que les corones absolutes feien de mal suportar. I tots estàvem decebuts. Havíem canviat un rei catòlic per un de protestant, d’acord, però rei al capdavall. I que si tomba i que si gira…, el fervor purità havia quedat diluït en les trifulgues entre polítics antics i joves, entre corrupcions de sempre i privilegis nous. La causa de la gent pura i lliure no havia avançat, i si bé no havia retrocedit, simplement érem allà on érem: en un país de nobles rics.

—El que no comprenc —va dir el regidor— és per què no us heu embarcat cap a la Nova Anglaterra. A un home recte com vós, sense renúncies, us hauria convingut començar de nou. I més ara que som a les portes del segle divuit: viatjar cap a una terra de promissió, en la frontera d’un món obert, allà on tot resta per fer…

—És això el que voldríeu, senyor meu? —el vaig interrogar tot agitant les mans—. Deslliurar-vos dels més estrictes, dels més molestos, per empassar millor les pròpies claudicacions? Noliejar no un, ni dos, sinó tres-cents vaixells, i despatxar-nos cap a les Amèriques?

El regidor es va retocar el mocador de seda blanca, ben nuat al coll. Aviat portaria una perruca voluminosa i un tern groc llampant, vaig sospitar, com ja estaven fent tots els patricis de certa posició. Però la seva vivor no s’acabava amb les aparences. Tenia una llengua esmolada, i no renunciava a usar-la.

—Que no us agrada la llei dels homes? —va aclarir la veu—. Doncs d’acord. Marxeu i viviu amb la llei de Déu, res a objectar. Ara, si voleu residir al món real, reverend, potser alguna concessió…

—Ja me’l conec, aquest discurs, regidor. I abrigo l’esperança que vós, i els altres… —vaig repassar els presents, tot esquivant el meu fill—, no us el cregueu. Sabeu molt bé que buscar el paradís a la terra és cosa de necis. Hem de poder afrontar el sacrifici, la torbació i el patiment, perquè només en la lluita hi trobarem el perdó. I ja que en parleu, doncs sí senyor. És clar que vull viure al món real, però amb coratge i encarat al mal.

Vaig veure que en Fèlix mirava la tassa de cafè amb ulls devoradors, i em vaig alarmar. Quan jo deia encarar el mal no volia dir estudiar-lo, o potser sí, però no ho volia per al meu fill, el meu àngel, que portava la calamitat escrita en una cella migpartida. Li desitjava la virtut, el rigor, la integritat, però sense la temptació i el sofriment. Volia tota la bondat i la pietat per a ell, i tots els perills de la terra per a mi. Per poc que pogués, aquell havia de ser el meu jardí terrenal, el paradís d’un fill celestial a canvi d’un pare torturat.

—Aquí el tenim, l’últim purità… —va intervenir el meu cosí—. Que no t’adones, home, que t’amargues l’existència? Em fas patir, Justin, mira’t al mirall. Els cabells se t’arrapen rere les orelles en punta i se t’enganxen als pòmuls. No has anat al metge perquè et tracti la cama coixa. Fas cara de no haver estat mai un nen. Només et guarneixes als funerals…, i encara. Per no dir res del menjar, dels llibres, de les dones! On són les alegries? Que no formen part de la creació?

—Em vaig quedar coix en fugir de França, Prudence. Com t’he de fer entendre que no és el meu cos, el que em preocupa? I tu saps molt bé que em mudo sovint. Per exemple, per exemple…, tot sovint… —em vaig gratar el nas—, mira, als bateigs.

—Justin, però si espantes els nens! I en Fèlix també, també l’espantes. No fotis, home.

Li vaig dedicar uns ulls esverats. Podia suportar moltes coses, i atendre les opinions més diverses. Podia escoltar els dissidents i fins i tot els papistes, si no em forçaven a creure com ells. A en Prudence, parent meu i benefactor, li podia tolerar més que a ningú. En el fons jo era un home pacient. Però el que no podia sofrir, i el meu cosí ho sabia prou, era el llenguatge brut. Ell va alçar els braços i va abaixar el cap en mostra de contrició. Després va destacar el dit i, amb els ulls tancats, va arquejar les celles. Volia reblar el clau del que pensava. Es disculpava per les formes, però no pas pel fons del que havia dit. No el vaig deixar parlar.

—Hem de protegir els menors, oi? —tots van mig assentir, tret del meu noi de setze anys—. Ho hem de fer, és la nostra obligació. Però no ho farem pas amb feblesa. L’excés d’amor i de goig ens pot fer dèbils. El nostre amor i el nostre exemple han de ser robustos com un roure.

—La joia de viure, Justin —va exclamar el cosí—, la joia de viure. Te n’has oblidat? No forma part de la creació, la joia de viure? No ens la va regalar l’Omnipotent, també? Fa no sé quants segles?

—Segons el bisbe aquell —va apuntar el tros de soca del sabater—, fa ben bé quaranta segles.

—Segons les medicions del bisbe Usher… —vaig recalcar, imposant càtedra en coneixements històrics—, la Creació data d’una nit, entre divendres i dissabte, del vint-i-tres d’octubre de l’any quatre mil quatre abans de Jesucrist. I la joia, estimat cosí, la joia la vam perdre aleshores. Ja ens serà retornada quan ens la mereixem.

—Per cert —va tornar el regidor al rescat—, parlant dels orígens: sabeu que el gran Milton va inventar-se el Paradís Perdut justament aquí, a Miles, en aquest mateix cafè?

Va dir que gairebé veia el vell Milton a la seva taula, envoltat de místics misèrrims, els flocs de cabell mòrbids i aferrats al coll. Veia el poeta dels darrers anys, agre i xuclat, la mirada ja del tot boirosa. El veia ressentit contra el món dels poderosos, però encara apassionat pel fervor dels modestos, disposat a passar-se hores amb l’organista de la parròquia veïna o un estudiant de seminari. Ell no havia conegut en persona el mestre, només l’imaginava per boca d’altres i pels seus escrits, però la seva figura cega i reservada se li apareixia al racó com si del seu pare difunt es tractés.

—Aquí al costat mateix —insistia el regidor— va ser on Milton va prendre la seva primera tassa de cafè. I va dir allò tan memorable de…, vejam, com anava? Ah, sí: «… no sento la mort, sinó més vida…, els ulls oberts, noves joies i esperances». Què us en sembla, eh, predicador? Però encara va dir més sobre el cafè: «… tan diví és el tast, que allò que fins ara tenia per dolç, trobaré amarg i insípid». Què me’n dieu?

—Que jo mai no em podré comparar al gloriós Milton. Això us dic.

—Però escolteu —va continuar el regidor—, escolteu la màgia lírica del gran home, els seus versos de marbre i d’escalfor: «Per la mar el vent ofrena, bufant des de garbí, aromes de Saba…, vinguts de les riberes perfumades, arribats de l’Aràbia feliç…, i en moltes llegües, l’oceà antic que obre un somriure!».

—L’Orient —vaig sentenciar— només m’atrau com a bressol del Crist.

—Doncs el vostre fill —va apuntar el milicià, amb una ganyota bavosa— no sembla que sospiri per un pessebre.

Vaig comprovar, desolat, el gest d’en Fèlix. Obria els ulls de bat a bat i contemplava, abans que la cara, les paraules. Les paraules que sortien dels llavis del regidor i que s’enfilaven amunt, talment uns fumerols de cafè. El vaig reprovar amb una mirada seca, i llavors el noi va abandonar d’un bot les costes mahometanes per tornar a les gelors d’Anglaterra. El meu cosí va provar de disculpar-lo.

—Als joves no els fa cap mal, somniar de tant en tant. Deixa’l, home, deixa que viatgi cap als misteris del Turc…

—Ai —va sospirar el sabater—, cap als reialmes de la planta del cafè…

—Ai sí, cap a la fragància de les dones més belles… —va afegir el soldat.

—I cap a la més fabulosa de les fortunes —va arrodonir el regidor—. Tot el gra que arriba aquí, el que després bullim a les nostres cafeteres, ve del Gran Turc. El soldà no deixa sortir ni una llavor que no estigui torrada, ni un sol brot capaç de néixer.

—Doncs tot això que ens estalviem, senyors. I ja n’hi ha prou d’entabanar el meu fill.

—Diuen que a les parts més recòndites d’Orient —va desafiar el regidor— hi creix una planta fina de cafè, una espècie que encara no ha arribat aquí i que amaga unes propietats extraordinàries. Amb el seu gra, asseguren, es pot coure l’Elixir del Bon Saber, un filtre que regala gran enteniment a qui el tasta. I no cal dir que, la persona que trobi una semblant tisana, obtindrà el seny més elevat.

Es va fer un silenci sepulcral. Les paraules d’aquell home havien despertat la torbació dels presents, com si hagués revelat l’emplaçament precís d’un tresor enterrat. A en Fèlix li van pujar tots els colors a la cara i una lluïssor perduda, de ximple enamorat, li va inundar el gest. Jo era l’únic que em mantenia impassible davant d’aquella fantasia, i no estava disposat a adorar una droga exòtica. L’únic seny era l’adoració de Nostre Senyor, i no el d’una quimera material. Érem a un pas de la blasfèmia.

—Bé, hem acabat —vaig fer.

Em vaig incorporar de la cadira, i vaig ordenar a en Fèlix que em seguís. Jo estava enutjat, sabent que era molt fàcil, massa fàcil, fer trontollar un esperit jove. Els contertulians em van mirar amb malícia, van moure els caps i van provar de fer-me seure. Quan van veure que estava decidit a marxar, s’hi van resignar: i el més beneitó de tots, el sabater, em va interpel·lar a mode de cloenda.

—Així, pastor, què dictamineu?

—Dictaminar sobre què?

Va assenyalar la seva tassa de cafè.

—Doncs dictamino que…, dictamino…, No dictamino res de res, per Déu! No sóc pas el papa, jo. O més ben dit: dictamino que tornem cap a casa. Al nostre barri frugal i decorós. Al nostre Soho.

I justament aleshores, mentre amb una mà buscava el meu bastó, va succeir un fet insòlit. Vaig cometre un acte irreflexiu, quasi per instint. El braç lliure se’m va allargar cap a la tassa, encara plena, i me la va acostar a la boca —com per apurar la beguda abans d’enllestir. No ho vaig fer pas jo, no, ho va fer el meu braç. Però l’olor em va repoblar el nas. Durant un instant, que es va fer etern, se’m van tancar les parpelles i vaig volar cap a unes llums ignotes. Llavors vaig sentir un calfred i vaig tornar al món. No vaig gosar mirar els presents, alarmat de mi mateix: a penes havia aturat el curs de la beguda a frec de llavis. Glaçat, inflat de rubor, vaig empassar salivera. Tot seguit, se’m va disparar el braç i la porcellana es va estavellar contra el mur. Uns reguerots espessos i foscos van lliscar fins a terra. Vaig girar cua, em vaig repenjar al braç del meu fill i vaig sortir d’aquell cau.

Ben mirat, aquell dia es va trencar alguna cosa més que una simple tassa de cafè.

És més difícil fer ingressar un vividor al Regne del Cel, certament, que no pas esmunyir un camell pel forat d’una agulla. L’home que somnia en el plaer s’està treballant, amb perseverància, la seva perdició. El que té ànsia per la carn, l’orgullós, el que aplega riqueses, el que menja sense mesura i el que beu —sí, també el bevedor de cafè— se’n van de cap al pecat. I només hi ha un esperit més brut que el del pecador, un de sol encara més indecent que el que comet una acció impura: el de l’instigador. Per això a l’endemà em vaig despertar amb gran inquietud, i encara em vaig esverar més quan vaig descobrir que en Fèlix no era al seu llit ni enlloc. Allò era un acte inèdit i, per descomptat, preocupant. Vaig córrer al llit del meu cosí Prudence. Ell es va fregar els ulls i em va confiar les seves sospites.

—Déu del cel —vaig gemegar—; n’estàs segur, del que dius?

—M’hi jugaria el coll, Justin —es va refregar les lleganyes—. Ahir em va demanar per tots els cafès de la ciutat, els dels jueus i els dels italians, els dels puritans i els dels ateus. Volia saber-ho tot, però mai no m’hauria imaginat que…

—Valga’m Déu —vaig sospirar—, és culpa meva. Les meves relliscades són autèntiques esllavissades per a ell.

En Prudence no em va permetre que carregués, tot sol, el penediment. També se’n sentia, d’instigador. Va confessar que li havia parlat més d’una vegada sobre aquella tisana sorprenent, al noi, i que en alguna ocasió li havia permès olorar-la. Diantre de cosí, vaig pensar, no podia estar tranquil ni amb els de casa. Però no era l’hora dels retrets: sota la meva mirada severa, es va vestir en un tres i no res. Tot seguit, li vaig dictar el pla: ell cobriria la banda de ponent, riu amunt, i jo aniria cap a mar. Ens esforçaríem a regirar Londres de dalt a baix, i trobaríem el noi. A punta d’alba, doncs, ens vam arribar a la creu de Charing i, amb un gruny somnolent, ens vam separar.

Allà començava el meu pelegrinatge, la meva davallada als abismes de la gran ciutat. Em vaig afegir a la caravana de carros que grinyolaven, plens d’hortalissa i de fruita, cap a Covent Garden. Els crits encara eren somorts, com esmorteïts pel fred matiner, i els pagesos es prenien la vida amb resignació. Amb el meu bastó inseparable vaig arribar a plaça. Allà vaig demanar pels establiments del barri. Vaig fer el recorregut, però la majoria eren tancats. Només un, conegut pel nom de Will’s, acollia una bona clientela. Era el lloc preferit dels literats i la gent del teatre, que ja des de primera hora hi anaven a escalfar la llengua.

Era una fira de vanitats. D’entrada, l’encarregat no em volia deixar passar: aquell local era una autèntica universitat, va exclamar, i si m’hi volia afiliar havia de fer dringar unes monedes al taulell. Jo no portava res, així que li vaig relatar les meves angoixes, i en comprovar la seva manca de compassió, el vaig intimidar amb tot el pes del meu ministeri. Ell no va distraure gens el seu paper de gos sentinella i em va barrar el pas. Al cap d’una estona, el petit aldarull va fer arribar riotes i clams des de dins. Els clients reclamaven la presència del predicador turmentat, o sigui jo.

Una caterva d’estudiants sorneguers, els birrets a les mans, em va guiar fins a la vora del foc. Quan vaig poder esbandir el fum de les pipes, vaig discernir dues perruques exuberants inclinades damunt la taula. Em van presentar una de les perruques, pertanyent a un poeta llorejat —un home que no es dignava a treure el nas d’un petit tendal de seda verd. Estava aspirant el baf d’algun producte aromàtic. L’altra perruca ocultava un addicte al rapè, i quan es va redreçar vaig endevinar els ulls congestionats i el nas carronyer d’un home de mitjana edat. Se’m va introduir com a publicista. Es va compondre els rínxols postissos, i un núvol de farina va entapissar la taula.

—No feu aquesta cara, pastor —va dir entre xuclades de nas—, tothom cultiva les seves aspiracions. Jo practico aquestes, i el col·lega —va assenyalar la perruca veïna— fa les seves inhalacions matinals de cafè. Per prescripció facultativa, contra la migranya.

—Busco el meu fill.

—Així… —va xuclar de nou—, heu perdut una ovella? La més preuada del vostre ramat? I creieu que aquesta pastura —va escombrar l’indret amb la mà— li podria resultar edificant?

Els batxillers li van riure la broma, però ell va fer-los callar. Jo vaig amidar l’espectacle abans de parlar.

—De cap manera, senyor meu. Qui té moltes paraules sol menysprear la Paraula.

—Amén —va fer el publicista—. Mireu, reverend, aquí no hem vist la vostra criatura.

L’home ja donava la facècia per acabada, havent esgotat el divertiment. Va fer un gest amb els dits, i els estudiants em van convidar a marxar. En aquell instant, però, l’altra perruca es va aixecar. El poeta llorejat va exhibir el seu rostre ullerós, emporcat pel maquillatge que s’escorria galtes avall. Els vapors del bol de cafè, el bol que havia amagat sota el drap de seda, li amaraven la cara.

—Us noto un deix francès, pastor —va parpellejar—. Que sou hugonot?

—Sóc un creient dels evangelis, milord. I fa deu anys que visc a Londres. Què hi fa d’on vinc?

—Hi fa, hi fa —es va eixugar els llagrimalls amb la seda verda—. Cal conèixer les músiques del món, que són moltes. I els gustos del món, que són quatre: salat, dolç, àcid i amargant. També cal aprendre els set colors del cel.

—Amb el color de la santedat vaig servit.

—… però sobretot —va continuar com si res—; per entendre la creació, hem de conèixer les olors, perquè les olors són com les terres d’origen, que ens indiquen la veritable naturalesa de les criatures.

—A mi només em val l’emanació de Déu.

—La creació divina —va sentenciar ell— és molt més generosa del que penseu. Se’ns presenta amb el vinagre, la menta, la flor…, vejam, què més? Bé, sí, el mesc, l’èter, la fetor i… Són sis, oi? Ah, i la càmfora. Són les set aromes del món. Set fragàncies primordials.

—L’Altíssim el podem respirar des de casa, no calen tantes essències.

—No, senyor meu —va alçar el dit—. Les nostres cases i els nostres temples, la ciutat de Londres tota sencera, només desprenen la part del vinagre. Hem d’aprendre les set fragàncies, si volem aprendre a viure.

—Per això —vaig replicar— us tanqueu sota un drap a respirar cafè.

—Just, predicador. El cafè cura el mal de cap, perquè conté les set aromes, les que l’han regat als set racons del món. Jo no he vist pas el vostre fill, bon home —va tancar els ulls—, però podeu comptar que si el veiés, li diria això mateix.

Vaig girar cua. Aquella cofurna de lletraferits no tenia res més a oferir-me. Les murmuracions d’adulació i les rialles dels col·legials se les podien quedar totes a dins. Vaig tornar al carrer, perquè jo tenia una missió a la terra. Jo era un hugonot, sí, jo era un refugiat protestant que havia fugit de Sa Catòlica Majestat francesa, poc després que l’astre coronat decidís revocar l’edicte de la tolerància. Jo era un empestat, i no en volia saber res de les olors que feien els homes distints i les terres remotes. Només apreciava dues aromes, jo: la de l’Altíssim i la de Satan.

El firal humà de Londres era ben tèrbol, però era millor que el de la meva comarca natal. A França hi governava la presumpció, tot es bescanviava, des de títols i honors fins a terres, noms i febleses: els béns més preuats prenien forma de puta, de dona, de marit, d’infant, d’esclau, d’argent o de sang. La sola cosa que no es tolerava era la fe pura, la del creient digne i decorós, la del fidel que es negava a passar per la franquícia de Roma. Parlar a Déu i escoltar-lo en directe, sense sotmetre’s a oficiants hipòcrites, era prohibit.

Des que havia arribat al Soho, hi havia trobat un recer de comprensió. Els meus sermons eren apreciats i les meves tribulacions passades eren venerades. Fora del barri hugonot, una mica pertot, la ciutat em regalava jardins de repòs i de companyonia. Fins i tot al caos general, quan vagarejava pels carrers de frivolitat i de cobdícia que tot mercat agrega, i el de Londres no n’era cap excepció, jo no era pas l’heretge o el criminal. Potser aquella ciutat desprenia els aires del vinagre, potser sí, però no es podia comparar amb els fems irrespirables de França.

Un dels millors consols de viure en una ciutat lliure era pujar els teus com més et plagués. En Fèlix podia ser al meu costat, i allò que eren extravagàncies per a la resta, per a ell eren seguretats. Si jo me l’estimava amb severitat, era perquè jo era així, i si no fos així, jo no seria jo mateix, sinó que seria un altre. I en les hores extremes, quan el pecat em rosegava, quan jo patia els meus dimonis i les meves abominacions, ell era amb mi.

Fins que es va amotinar. Capturat per la fantasia de l’elixir del bon saber, o vés a imaginar quines fragàncies, va sortir sense avisar, i em va forçar a rastrejar-lo per la barreja de Londres. Aquell matí, el fil preciós i invisible que ens unia, el que jo veia fort com un cable, es va trencar. De menut, ell sempre havia estat submís. Amb la seva finor de galtes, la seva blancor gràcil i una menudesa que el feia aparentar menys edat de la que tenia, era un regal del cel. Se’n guardava prou, de disgustar-me. Vestia de negre, deia les seves oracions, menjava amb frugalitat i no tenia colla al carrer. Els seus actes sempre eren gentils i temorosos de Déu. Fins que… Però era de debò el Senyor, el que ell més temia? No podia ser que tingués por de mi, dels meus accessos i dels meus actes passats?

Estimar-me sí, és clar, m’estimava amb bogeria, perquè jo era el seu pare. O potser més aviat m’adorava, amb aquell toc de respecte que gasten els fills virtuosos. Tal com s’admira el sol, que és font de vida i sense el qual no podem ser. Diantre, qui era realment el meu fill, aquella criatura bondadosa i dòcil? Estalviava tant en paraules, era tan lacònic, que no ho podia saber del cert. Tota la vida havia custodiat aquell petit brot, i no coneixia el fons de la seva ànima. Què faria en Fèlix quan entrés en la seva primavera? Em faria pagar les meves faltes, que eren poques però terribles?

I quan jo ja no hi fos? Se n’oblidaria, dels ensenyaments paterns?

Més endavant, al carrer Cannon, el rètol d’un negre amb turbant indicava l’entrada d’un nou establiment. Em va cridar l’atenció l’enrenou que hi estava muntant un grup de matrones respectables, totes amb la seva còfia i el seu davantal. Les dames no solien tenir accés als cafès, i encara menys les que vestien d’aquella manera. M’hi vaig atansar, i abans que pogués obrir conversa ja m’havien allargat una gaseta. Era una petició per a la interdicció del cafè. La vaig llegir amb interès i amb certa simpatia. Uns quants anys abans, de fet abans que jo arribés a Londres, una denúncia similar havia forçat la prohibició de la beguda, però el rei l’havia hagut de cancel·lar per les pressions dels addictes, que eren homes i cridaven més fort.

Les raons d’aquelles dones eren dignes de consideració. Asseguraven que la poció repugnant, essència de sabates velles i de fems cremats, gastava la força viril dels seus homes. El xarop sec i ardorós tornava els esposos, insistien, tan àrids com les arenes d’Aràbia, d’on venia el gra maleït. I rubricaven que, de perseverar en aquell costum funest, els descendents dels seus robustos avantpassats acabarien com una raça de miserables macacos i pigmeus, escardalencs i ennegrits. Vaig doblegar els fulls i vaig obrir-me pas entre les senyores.

A dins vaig ensopegar amb un avalot comparable, però de signe contrari. Allà em van fer a mans un imprès on els homes de la nació sortien en defensa de la beguda. Hi glossaven les virtuts medicinals de la planta, les alegries que havia regalat als homes de l’orient i la protecció que oferia contra licors més vils. Arremetien contra les dones que, privades d’aquell tast, morien d’enveja i preferien tenir els marits tancats a casa. I, sobretot, es despatxaven a gust contra els cervesers i vinaters, que al seu entendre promovien l’escàndol.

Mai, deia el pamflet, mai no s’havia vist aliança tan contranatura com la que associava les dones decents amb els pitjors borratxos del regne. Em vaig desar els fulls a la butxaca, amb els altres. Era cert que fer negoci amb els borratxos no tenia res de caritatiu, però bé, vaig dir-me, ja hi pensaria quan en tingués ocasió. Vaig adreçar-me a la colla que m’havia donat el pamflet.

—No haureu vist pas per aquí —vaig demanar-los— un vailet jove, d’aquesta alçada —cinc dits per sota meu—; ulls grans, orelles com les meves, com…, com de follet?

—Entesos —em va respondre un d’ells, gras com una bóta—: es tracta del vostre fill, oi?

—Sí. Setze anys.

Van esclafir a riure, tot repetint la xifra que els havia dit. Allò ja era un home, va exclamar el panxut; un altre, amb aparença de voltor escardalenc, em va aconsellar que tornés a casa; i encara un tercer, tou com la mantega, em va picar l’ullet. Tot seguit, va insinuar que l’infantó devia ser en una cova més calenta que qualsevol cafè. La hilaritat va ser general.

—No m’enteneu —vaig intervenir—… ; ell és bondadós, en Fèlix és pur i casolà, és vulnerable…, és, és…, és diferent. Ara li ha agafat per seguir el rastre d’això que beveu, i temo per ell.

—Ara que hi caic —va fer el rapinyaire—: era un xicot jove, més aviat finet? Un que es captenia, que es movia com si sempre l’estiguessin observant?

—Sí, just! —vaig exclamar—. Ple de capteniment!

—Doncs ho sento però no —l’home va apuntar un somriure carronyer—. No hem vist cap marieta, per aquí.

Allò em va fer mal. Admeto que aquella calúmnia em va ferir en el més profund del record. Hauria d’haver pres el brètol aquell pel coll, el seu coll rugós i estret, i haver-li donat unes bones lliçons de mascle. Però em vaig quedar quiet. D’acord, les meves creences m’aconsellaven paciència i enteresa davant la injúria, però no va ser per principis que em vaig quedar glaçat. No va ser cap prova de contenció. El que em va passar va ser com una estocada, un cop i un dolor molt forts, i una immobilitat de cap a peus que no tenia remei. Al cap d’una estona, quan ningú no reia al meu voltant, quan m’havien abandonat tots perquè jo ja no feia ni gràcia, aleshores vaig començar a emergir del sopor. I caminant en agonia, molt a poc a poc, la cama ben adormida, vaig assolir la porta i em vaig capbussar en la frescor de l’hivern.

Jo ja ho sabia, ja, que en Fèlix no era de pasta viril, ho sabia i sabia altres coses. Ara bé, des que havíem arribat a Londres, tots dos, jo havia provat d’esculpir-li una figura a cops de martell, de dreçar-lo i envigorir-lo a la meva manera. Des de la pregària continuada i la rectitud li havia mostrat els camins durs de la condició mortal. Encara recordo aquella confessió pública, quan ell comptava a penes vuit anys, que ens havia exposat a tots davant el Totpoderós i davant els nostres feligresos.

En aquella ocasió, el motiu va ser una criaturada, que jo hauria pogut ignorar sense fixar-m’hi. Però tenia clar que les conductes s’havien d’afaiçonar des de la primera infantesa. Doncs bé, resulta que en Fèlix s’havia cruspit les galetes d’una caixa de reserva: una dotzena de bescuits que guardava per a hores de carestia. La guerra amb el francès amenaçava fam, i no era qüestió de liquidar existències així com així. Quan vaig adonar-me de la malifeta, vaig dir-li que la infracció era greu, perquè havia combinat el robatori amb la golafreria i la desobediència. Li vaig ordenar que confessés la seva falta davant la congregació, i ell va acotar el cap.

El dia assenyalat, jo vaig fer un sermó impecable sobre els àngels caiguts. El meu anglès havia millorat molt, i sentia la necessitat d’impressionar els parroquians.

—… Va sorgir una bretxa enorme damunt l’abisme desolat —vaig tronar—, i els àngels van llançar-s’hi des del marge del Cel. L’eterna còlera cremava sobre ells mentre queien en el buit insondable… —vaig callar per observar-los a tots—, i van caure pels segles dels segles, amén.

Llavors vaig gaudir una estona de la quietud i el recolliment, fins a trencar el glaç amb un apunt particular. Tal com havien pecat els primers soldats del Senyor, vaig dir, tots nosaltres cometíem els nostres petits excessos. Ningú no era lliure de culpa. Ni el mateix fill del pastor, model de virtut i lleialtat, no, ni el meu fill estimat, carn de la meva carn, no n’era cap excepció. Vaig convidar en Fèlix a alçar-se. El nen es va posar dret, entre la gent, al meu davant. Estava vermell com un tomàquet. Allà enmig, semblava encara més vidriós i fràgil i encongit del que era. Amagava la mirada i es gratava els punys amb els dits, mentre tothom l’esguardava amb llàstima. Alguns m’espiaven i em pregaven amb el gest que enllestís aviat. Jo tenia el cor en un puny, però em mantenia ferm. Vaig demanar-li que redrecés el cap i que es redimís davant l’Altíssim.

—Jo… —els llavis li tremolaven—, jo, Pare, he robat. I…, i… —es va quedar clavat—, i, i jo, Pare…, jo…

Ell, el front de nou acotat, xuclava pel nas. Estava sol, ben dret, entre la gentada i el silenci. Jo era a punt de cedir, i els congregats també. Em vaig sobreposar, perquè calia portar l’eradicació del mal, i la revelació de la culpa secreta, fins a la puresa final. Vaig ajuntar les mans i vaig parlar-li a ulls clucs.

—Sigues ver, fill, sigues… —em va sortir un esgarip, i em vaig aclarir la veu—. Sigues ver, no amaguis res…, ensenya al món el pitjor de tu!

El menut es va convulsionar. Després, ben lentament, va aixecar la vista. Asseguraria que el seu rostre es va transfigurar, perquè de sobte ja no portava el pànic als ulls. Tampoc no expressava la joia de la confessió, ni de la veritat alliberada. No; més aviat expressava condescendència, i l’adreçava a mi. Com si, essent ell el gran i jo l’infant, consentís el meu dictat. O potser només m’ho vaig imaginar, no ho sabria dir: el cas és que va pronunciar la confessió amb gran desimboltura. Vaig observar aquell estrany aplom, mentre jo provava d’empassar el tap que m’ennuegava. I només al final, quan vaig veure les ales del pesar que marxaven pels finestrals, quan ell es va avançar i em va abraçar, aleshores sí que ens vam desfer en plors, ell i jo i tothom.

A partir d’aquella expiació, en vindrien d’altres, públiques i privades, sempre severes i formatives, sempre arran de minúcies, sempre amb aquell gir especial, en què el noi es vestia d’una maduresa precoç. Ara feia vetlla, ara es purificava amb abstinències, ara feia dejuni: de fet, complia el que jo li instruïa, i m’obsequiava amb obediència filial. Cara enfora, el meu fill i jo érem motiu d’admiració, érem un model a seguir. De portes endins, érem una parella difícil, marcada per un passat tortuós i inconfessable, molt unida i alhora molt separada. Ningú, tret de mi, no li veia la compassió a la cara; ningú no sabia el que havia viscut abans de desembarcar a Anglaterra, i ningú no veia com havia de suportar les abominacions i les visions que em mortificaven a mi.

Tot això evocava jo quan m’endinsava a la City, empès per un riu d’ànimes fosques i atapeïdes. Estava ben tip de la meva davallada als inferns, però m’havia fet el ferm propòsit de salvar el meu fill, i no podia retrocedir. A l’alçada del Banc d’Anglaterra, el formiguer s’espessia: escales amunt i escales avall corrien companyies de mossos, corredors, criats, vividors i financers, tot engolint els captaires aïllats que seien als graons. El niu d’usura era prou bigarrat, i tan aviat s’hi bellugaven les perruques i els mocadors de mussolina com els colls tinyosos i les espatlles carregades de paquets.

Em vaig internar pel carreró que abocava a Cornhill, l’avinguda més freqüentada de Londres. De totes les valls de l’avern, aquella era la pitjor i la més ombrívola, poblada com estava per l’avarícia. Queien quatre gotes, i les senyores i els venedors ambulants s’arranaven als murs. En plena avinguda, els homes apressaven el pas amb una mà al tricorni, tombaven cap a qualsevol banda amb girs sobtats i esquivaven les carrosses i les cadiretes sedan —sempre més enutjoses sota la pluja. L’avarícia, vaig pensar, sol ser amiga de les presses. Em vaig ajustar la capa i, talment un pelegrí que s’endinsa en el barranc més fosc de l’extermini, vaig remuntar el carrer.

Només el bon cristià podia sortir il·lès d’aquell barranc, en aparença tan ple de vida però desert d’esperit. Perquè és un indret on els cecs de cor arrosseguen altres cecs de cor, i és tan ple d’urgències, tan ple de desitjós materials, que costa trobar-hi els camins estrets, poblats d’entrebancs, que et permeten sortir-ne. Ni l’espasa de foc dels valents et pot obrir bretxa, quan un negoci porta a un altre, i la riquesa et tempta amb un vernís de prestigi social. Gràcies a Déu, a mi em protegia la meva missió salvadora. Vaig entrar al cafè de Lloyd’s amb la meva cuirassa de creient i de pare.

Vaig baixar al celler i, repenjat a una paret, vaig provar de discernir el que passava en aquell sotamón de fum i crits. Els clients s’hi estaven de peu, i de tant en tant sol·licitaven tasses fumejants dels cambrers que s’esmunyien, la safata ben amunt, en l’aglomeració. Entre la massa hi podies endevinar tauletes governades per un o dos escrivans. Els clients proferien crits, tot escalant licitacions, i els secretaris anaven anotant a la llum d’una espelma. La competició era viva fins que l’espelma s’extingia. Aleshores l’escrivà adjudicava i feia una rúbrica al paper. El més sorprenent era que no veies enlloc ni una peça d’argent, ni una unça d’or, ni un bitllet de banc.

Ignoro quin era el secret d’aquella màgia. Potser liquidaven els comptes a la sortida, o només els anotaven i prou.

No ho sé. El cas era que mercadejaven sense tocar res, ni el diner ni el producte, i allò era el més pervers de tot plegat. Pel que vaig entendre, aquells brètols comerciaven amb el risc, o sigui amb les desgràcies dels altres. Participaven en operacions d’assegurança: si un buc arribava a bon port, o si una càrrega entrava al mercat, guanyaven. I si el buc naufragava, doncs perdien. O a la inversa, depèn. El batibull de Lloyd’s podia semblar respectable, si pensaves que la moneda, la cara palpable i visible del lucre, havia estat expulsada. Però era pitjor, molt pitjor, justament perquè el pecat no es podia tocar, i perquè el pecador no arribava ni a ensumar el producte traficat. Una breu indagació em va portar a una taula on s’havia apagat l’espelma: hi enllestien uns títols d’assegurança per a la Companyia de les índies Orientals.

—Prou bé, prou bé —va fer l’escrivent, tot endreçant la feina—. S’ha col·locat prou bé.

—Què heu col·locat?

—Una partida de gra aràbic —l’oficial va alçar els ulls i em va repassar de dalt a baix a través del seu monocle—; un carregament de Moca, reverend, previst per a finals d’any. Però digueu, què se us hi ha perdut per aquí?

L’home es va fer portar una tassa. La va tocar amb els dits i la va deixar en repòs. Tenia una expressió calmosa però malèvola: llavis prims, closca pelada, celles altes i descregudes. Jo li vaig descriure en Fèlix, la seva semblança i la seva fal·lera transitòria. Ell va prémer els llavis i va tornar als seus papers, però no va defugir el tema. Sí que havia vist un xicot com el meu, va admetre. Sí, fins i tot s’havien dit quatre mots. Vaig obrir els ulls i vaig prendre un tamboret.

—Us ha dit on pensava anar? —em vaig repenjar a la taula—. Hi heu parlat, de debò? Es trobava bé? De què heu parlat?

—De no pas gaire. Una conversa estranya. M’ha demanat si m’imaginava un món regit pel cafè.

—Com dieu…?

—Li he dit que sí, naturalment —el secretari es va mig incorporar, es va ajustar el monocle i va exhibir una discreta lluïssor—. Us ho imagineu, oi? S’hauria acabat la nostra societat de borratxos. Exèrcits d’operaris sobris i matiners, desperts i feiners, amb ganes de produir, de benefici i de sous més alts per poder comprar més cafè. Milers de persones com jo, assegudes a una taula plena de papers, treballant tot el dia. Un paradís…, o una autèntica revolució, en tot cas.

—Un malson —vaig replicar.

L’home em va apamar, va desar el monocle i es va refugiar altre cop en els seus fulls.

—Un malson? No us entenc.

—Treballar, per què? —em vaig embrancar—. No pas per a major glòria del Senyor, no. Treballar amb un zel errat, per viure còmodes, dissoluts i mundans. Per sepultar la fe, la veritat i la justícia. Recordeu el poble d’Israel? Jahvé el va castigar, quan es va prostrar davant l’ídol material, davant el vedell d’or que…

—Aquí comprem gairebé de tot, bon home, però no pas sermons —va aprofitar per fer unes anotacions amb la ploma—. Vejam: voleu el vostre fill o no? Doncs aneu al passatge de la Borsa. Hi ha més cafès allà que en tot Londres.

—És on ha anat el noi? Ho sabeu del cert? Anar allà seria enfonsar-me al marasme.

Va esbufegar, i em va despatxar amb els dits.

—Us podeu enfonsar on més us plagui, benvolgut pastor. On més us plagui.

Vaig sortir altra vegada a Cornhill. El marasme en qüestió era una mica més avall, a l’altra banda de l’avinguda. Vaig agrair el plugim a les galtes, tan fi que tonificava. La gana em girava l’estómac. Del genoll al peu, la cama dolenta era com una barra de ferro, freda i feixuga. La cuixa em bategava amb un dolor impertinent. Vaig haver d’aturar-me un parell de cops, malgrat les empentes i els cops de colze. Un noi es va ensopegar amb el bastó, em va trabucar i vaig caure de quatre grapes. Em vaig redreçar com vaig poder, sense l’ajuda de ningú, i vaig espolsar-me el fang de les mans i dels calçons. A l’entrada del passatge de la Borsa vaig prendre aire, em vaig mossegar el llavi i vaig capbussar-me en l’aiguabarreig humà.

El passatge era, en realitat, l’accés a un laberint de carrerons, placetes i atzucacs. A dins, s’hi havien encaixonat botiguetes de canvistes, licoreries, barberies i tavernes. Allà hi havia nascut el primer cafè de la ciutat, i en pocs anys aquella idea funesta havia proliferat fins a omplir la meitat dels establiments. Com que el dia s’escolava, em vaig haver d’esforçar a distingir els rètols que penjaven per damunt d’aquells vials ombrívols. Aquí hi havia una sirena i una testa de turc, més enllà una cafetera, una fragata i una odalisca, i en un cul-de-sac dos mariners muntats en grifons. Jo no feia altra cosa que badar, sense decidir-me a entrar en cap local.

De sobte, vaig rebre un cop. El cel em va caure al damunt, el crani se’m va esquerdar i em vaig ensorrar. La tenebra es va ensenyorir del buit.

El primer que vaig veure, entre vapors, van ser les barbes del Crist. Tot seguit, uns dimonis ficats a dins del cap em van començar a picar amb les seves maces. La cara del Fill de Déu es va anar fonent fins a confondre’s amb la del meu cosí Prudence: melena, barba i bigoti, tot plegat encara desdibuixat. El tenia suspès a sobre, a punt d’ensumar-me l’alè. Al voltant de la seva cabellera, rodava una aura de murmuris i de siluetes fosques. Jo era estès a terra, i els malignes no paraven de martellejar-me el cervell.

—Prudence… —em vaig ensalivar els llavis—, aquests espectres. M’estan marejant.

—El que et mareja és l’aiguardent.

—El què? —vaig mirar d’incorporar-me, però estava clavat al paviment.

—T’han assaltat, Justin. Volien robar-te, i com que no han trobat ni un penic, t’han inflat de destil·lats. Ho solen fer com a escarni de puritans. Has vomitat i portes un trau a la closca.

—S’ha fet tard —veia bocins foscos de cel—. El noi! On és el noi?

—Deixa’l estar, primer ens ocuparem de tu.

Em va enforquillar per sota les aixelles i em va tibar amunt. Va haver de fer-ho un parell de cops fins que em va redreçar. Jo no era cap colós, però era un pes mort. Em va penjar a la seva espatlla i es va obrir pas entre la gentada. A l’alçada d’una cafeteria es va aturar i en va estudiar l’interior. M’hi vaig resistir, vaig fer que no amb el cap i ell va haver d’arrossegar-me.

—Justin, hem d’entrar-hi. Això és ple de cirurgians i apotecaris.

—Que surtin ells.

—Has passat una hora a terra, i no han sortit. Els hem d’anar a buscar. Tinc diners, no t’amoïnis.

—On és el meu bastó? Prudence, l’he perdut, he perdut el meu bastó…

—El tinc jo. Tu deixa fer.

Em va estirar, tant sí com no, cap dins. Va fer buidar dues cadires, me’n va acostar una amb el peu i m’hi va desplomar. Em va plantar el bastó entre les cuixes. Aleshores va demanar dues tasses ben calentes, i va reclamar a crits un facultatiu. Fins que no va alçar el saquet de monedes i el va agitar ben enlaire, no es va acostar un barber desdentat i infestat de grans. El medicastre va palpar-me la closca, en va prémer una regió concreta i em va fer saltar de la cadira. El meu cosí m’anava relatant la seva peripècia: tots els caus que havia visitat, l’absència de notícies i la travessa de la ciutat per trobar-me. Per fortuna, va dir, s’havia ensopegat amb mi. Però d’en Fèlix, res de res.

—Deu voltar prop d’aquí —vaig dir, i entre basques vaig mirar de confiar-li les escasses pistes que havia obtingut.

El curandero em va alçar les parpelles i va aprofitar per regar-me d’un baf punyent de cervesa agra.

—Una trompa i una banya —va exhalar—. Res més. Típic.

L’home va recomanar un bol de cafè ben carregat, va cobrar i va marxar. En Prudence es va empassar el beuratge, primer el seu i després el meu. Jo em vaig empassar una gerra sencera d’aigua i vaig matar la gana amb pa de mantega. Mentre mastegava, passejava la vista per l’ambient. Les visions encara se’m deformaven, es donaven com una mitja de llana, però en podia discernir l’estampa general. L’indret era estret, i contingut per un seguit de vitrines atrotinades, on s’hi exhibien tota mena de pocions medicinals. Uns petits anuncis indicaven si es tractava d’una panacea per al cabell, un remei contra la tos, un tònic per als constipats o un dentífric. Al mur central hi havia una llar amb una marmita de cafè bullent, on els cambrers remenaven i pouaven el brou, amb més devoció que si atenguessin les calderes de l’avern. Les taules eren plenes de clients que fumaven en pipes estirades de terrissa, que discutien, escrivien, bevien, jugaven i escopien. Aviat vaig convèncer el meu cosí que teníem coses més urgents que passar l’estona a la caverna aquella.

Vam sortir i vam inspeccionar la resta de l’aiguamoll humà amb l’ànsia al cos. Jo em repenjava al braç d’en Prudence i usava el bastó, talment l’espasa d’un arcàngel, per avançar. Tot preguntant, vam anar a parar a un contramestre ebri, que ens va fer un comentari encoratjador: l’home tenia en ment un vailet que, per l’aspecte, podia ser el meu fill. El llop de mar li havia referit, al suposat Fèlix, que s’havia passat el dia descarregant un bergantí d’orient, un buc farcit de gra de cafè. El mariner ens va fer ensumar la seva camisa, i potser sí, potser encara desprenia l’olor de la llavor torrada, tot i que la suor dels seus greixos confonia qualsevol apreciació. Vam deixar enrere el marasme i vam trencar cap als molls del Tàmesi. Si el mariner ens havia orientat bé, el vaixell en qüestió devia ser a prop de la Duana. Quan vam arribar al Monument, aquella columna altíssima que evocava l’incendi de trenta anys enrere, vaig seure al pedestal. Encara em rodava el cap i em mancava l’alè.

—On m’he equivocat, Prudence? —vaig preguntar mentre recuperava l’aire.

—Enlloc, Justin. Però l’has volgut encertar massa. Un pare ha d’entendre que el seu fill vulgui campar al seu aire.

—Només he volgut —vaig acotar el cap— que fos una ànima ben desvetllada.

—Sí, és clar —em va tustar l’espatlla—; per això no t’has d’amoïnar, el teu noi va prou desvetllat. I el cafè no deixa de ser una beguda per combatre la son.

—¡És una droga, home! Que no ho veus? Com pots ser tan cec? L’únic que desperta el pecador és la contemplació de Déu, no pas l’engany dels sentits. L’assumpte és el plaer, ;vet aquí! —vaig estrènyer els punys—. O encara diria més, la satisfacció. Una cosa és perseguir el benestar, ensumar-lo, apreciar-lo, tocar-lo amb la punta dels dits, si vols. I una altra de ben diferent és instal·lar-s’hi, com si volguéssim el paradís a la terra. No ens han fet pas per això, no senyor. De cap manera.

En Prudence va moure el cap.

—Vols dir que hem de viure per al sacrifici?

—Nooo! No has entès res! Viure amb el sacrifici, no pas per al sacrifici —el vaig interpel·lar amb el bastó—. Que em comprens? La pietat vol patiment, el necessita, i no vol ni sentir parlar de satisfaccions. El plaer mata l’ànima. Entens el que et dic?

—Déu n’hi do, cosí. Les devies passar ben magres, a França.

—Deixa’t estar de França, no cal anar gaire lluny. Mira, quan feia poc temps que era a Londres, em vaig enfilar aquí dalt —vaig assenyalar el Monument—, fins ben amunt, fins al mirador que hi ha sota l’urna flamejant. Hi anava amb el meu fill, i pots comptar que, amb la cama així, l’ascensió em va suposar un turment. Aquells graons en espiral, que no s’acabaven mai…

—Ja m’ho penso, ja —va esbossar una ganyota de burla, un punt enutjosa.

—Doncs, saps què et dic? Va pagar la pena. Sí, sí, Justin. Vaig contemplar la ciutat, i se’m va obrir davant els ulls un principi universal. Quan vaig veure el bosc de cases i carrers, aquell termiter infestat de persones, les fumarades que començaven a Kensington i s’encadenaven fins a les drassanes de l’East End, les cúpules i els campanars i les xemeneies, el brogit de repics i lladrucs i xiulets i rodes de carro, ho vaig entendre. Aquesta ciutat de licors i perfums, aquesta ciutat de fems i llenya cremada, aquesta ciutat s’esbravava com el vinagre. Era la Ciutat de la Perdició.

—Justin —va mostrar tanta severitat com li cabia a la cara—, no oblidis que és la meva ciutat, i que aquí hi vas trobar acollida.

—Vas ser tu que em vas acollir, cosí —vaig precisar—, tu i els teus. Però no pas Londres. Tingues present que ens trobem a la vila més gran del món. I doncs com, digues, com no s’hi ha de perdre algú, en un oceà tan immens i remogut?

El cosí es va mossegar el llavi, em va fer el senyal de prosseguir, i em va ajudar a alçar-me. Vam davallar cap al Tàmesi, tot esquivant la darrera riuada de gent que, a corre-cuita, emergia del pont. El pont de Londres se m’apareixia des del primer dia com un drac panxut, a punt d’esfondrar-se, carregat amb aquelles cases altes i atapeïdes que li vessaven de punta a punta, i farcit de gent i bèsties que transitaven pel seu ventre. Vaig assenyalar la gentada escopida pel gegant.

El meu cosí em va passar el braç per l’esquena, i jo em vaig encongir en la seva aferrada.

—Au, no t’hi capfiquis. Potser és l’hora de permetre’t certes flaqueses humanes —va dir—. No pots ser perfecte; ni tu ni ningú.

—No ho sóc gens, de perfecte, i en Fèlix ho sap molt bé.

Vaig explicar-li com, durant anys, els matins de diumenge, abans del servei religiós, obria el meu cor a en Fèlix. Com li relatava els meus errors, i molt especialment aquell gran disbarat que vaig cometre en la fugida de França. Li detallava, fil per randa, cada seqüència del jorn funest. Li demanava, li implorava, que furgués en la meva ferida, i que burxés en les minúcies de la meva falta. Quan el noi tenia a penes deu anys, coneixia millor que jo tots els fets que es van encadenar en l’infortuni. Ell, i només ell, podia mirar Justin Dufoy com el que realment era: el pitjor dels pecadors. I mai no en tenia prou, jo, perquè sempre volia que em cargolés més, que m’interrogués més a fons, que engrandís l’escala del suplici.

I, en acabat, cada diumenge igual, quan jo pressentia que la meva llosa de culpa es dissipava, quan l’expiació arribava a terme i començava a respirar, aleshores ens mudàvem i anàvem cap al temple. Entràvem tots dos, ell seia al banc del davant i m’esguardava amb aquells ulls d’adult petit. Jo ja havia expulsat el maligne. M’acostava al faristol, feia les lectures del dia, conduïa les pregàries i llavors, només llavors, em veia capaç d’encarar-me amb la parròquia.

—És que la congregació, Prudence —vaig admetre—, la nostra comunitat del Soho, no coneix el seu pastor. A mi m’espanta la seva adulació, els seus ulls aquosos que veuen un ídol prop de l’altar…, jo un ídol, jo, el qui més avorreix els ídols! Però sí, hi veuen el sant i el màrtir, el qui ha perdut mitja família i una cama a mans dels papistes. Em veuen així, a mi, el gran impostor.

—Ja, ves per on. Au va, que estem buscant el teu fill —em va empènyer dolçament—. Vols dir que són tan greus, les ombres del teu passat?

—Sí —vaig deixar una estona morta—. Sí que ho són. Només la confessió, la de cada matí, cada matí del dia del Senyor, en companyia d’en Fèlix, em dóna ales per vèncer el remordiment. Havent-me alliberat, puc afrontar la meva pròpia vergonya, i fer el sermó.

—Ja tens raó, ;quins sermons! Recordo el de diumenge passat…

—«Jo, que us porto la comunió… —vaig recitar de memòria—, i la paraula de la Més Alta Omnisciència: jo, que quan camino esguerrat dieu que deixo un rastre de llum; jo, que he reposat la mà del baptisme sobre el cap dels vostres fills; jo, que he alenat precs de comiat als vostres difunts; jo, el pastor que adoreu i reverencieu, jo sóc una falsedat i una pol·lució». Un intent de confessió, Prudence.

—Sí, sí, no ens entretinguem. Ja gairebé hi som.

—Em va semblar que ho deia ben clar, però res. Res de res. Aquella bona gent no m’inculpava, ans al contrari: m’adorava doblement. Vaig estar a punt d’explicar tota la veritat, em vaig aclarir la veu i tenia els mots atrapats a la gola. No ho vaig fer, i ells em van santificar. A mi, l’impostor! A mi, que asseguro estimar la veritat i odiar la decepció! A mi, el predicador que es detesta ell mateix. A mi, el fals.

—Per què no et vas destapar davant d’ells?

—Perquè diumenge passat, justament diumenge, en Fèlix no va voler-me assistir. Jo em vaig veure tan feble, quan es va negar a revisar les meves nafres… Vaig témer que alguna cosa s’havia trencat entre nosaltres. I ja ho veus, avui som aquí…

Érem al Tàmesi, tocant a l’edifici de la duana. El sol s’havia colgat riu amunt, i la vesprada escatimava penombres. Els perfils negres de les barcasses lliscaven en les aigües estígies, i en la vessant de la riba s’endevinava el tràfic dels estibadors que grunyien amb els seus sacs a les espatlles. Al seu darrere, els arbres dels vaixells oscil·laven contra el fons lluent del riu. Vam demanar on era el bergantí vingut del Caire i d’Istambul, i cap allà ens vam encaminar. El meu cosí em va encertar les inquietuds.

—No s’ha embarcat, Justin —em va ajudar a lliscar pendent avall—. No ho crec. Tampoc no crec que hagi tastat una sola tassa de cafè.

—Pobre d’ell.

—Ja no és un nen —em va agafar la mà abans que m’ensopegués—. Estimar un nen és fàcil, però amb un adult és més complicat. No n’hi ha prou a estimar, cal comprendre.

Vaig esgrimir el bastó i el vaig agitar.

—Comprendre? Si l’enxampo, em sentirà… —vaig relliscar de nou, i aquest cop vaig caure de cul—. Uf, no puc més —vaig renunciar al braç del meu cosí—. Per Déu Nostre Senyor, Prudence, ja no puc més. Tant me fa tot plegat. L’únic que vull és tenir aquesta criatura al meu costat. El cel, l’infern, el pecat, les coses d’ahir… Ara vull en Fèlix.

Ell va estrènyer la mirada, com si la perdés en el buit. Després em va contemplar amb un somriure que s’eixamplava sota el bigoti.

—Doncs no pateixis més. Allà tens la teva criatura.

Em vaig esforçar a destriar les siluetes de l’entorn. El meu cosí em va orientar cap a un munt de barrils, en un espigó: i encimbellada dalt de la pila, de cara al riu, hi havia una figura simple, gràcil i delicada que destacava en aquell món de rudesa. Hi vaig clavar la vista. Vaig tirar pendent avall i em vaig entrebancar. Vaig aixecar-me, sense deixar d’estudiar aquell perfil enlluernat que vigilava la dàrsena. Vaig tornar a caure i vaig perdre el bastó. Sí, podia ser, podia ser ell. Em vaig oblidar del bastó, em vaig oblidar de la cama i del meu cos rebregat. Apreciava la blancor de les galtes, aquelles orelles a imatge meva… Era ell, era en Fèlix, per Déu que ho era. Jo ja no era el predicador, ni el castigador, ni el penitent. El tenia allà, a tocar, el meu fill. I jo era l’àngel del cel, disposat a tombar el príncep de les tenebres.

Què diantre, jo era el seu pare. El pare ocell, que obria els braços i volava cap a ell. El pare mico, que s’enfilava als barrils, no sé ni com; el pare gos que queia de morros, i el pare cuc, el més baix i servil, que s’arrossegava fins a abraçar-se als seus peus. El meu Fèlix. Que no me’l prengués mai ningú, ni el Pare Sant Totpoderós. Que no me’l toquessin.

Sí, el tornava a tenir. El meu Fèlix: com m’inflava per dins quan ho pronunciava. Al llarg del dia, havia suportat la Fira de Vanitats, havia transitat per les Valls de l’Ombra de la Mort; m’havia endinsat al Marasme del Vici i havia vençut la Ciutat de la Perdició. Ell era amb mi, el tenia ben subjectat, i entràvem tots dos al nostre petit Soho de rectes hugonots i puritans. En aquella hora, estava feliç, perquè havia rescatat la meva criatura d’un món de perills. El meu Fèlix.

Però en el fons de la meva persona, jo sospitava que les proves pitjors ja no em vindrien de fora. El meu pitjor dimoni era al meu casal, al racó més profund del meu cor, i es manifestava en la fragància de l’aventura i dels somnis que rondaven el meu descendent. Jo entrava amb en Fèlix als carrers endreçats i mòdics del Soho, i de cua d’ull espiava la seva ànsia. El tenia ben aferrat pel coll i el notava inquiet, com si es volgués deseixir. Li endevinava el desànim de veure altre cop els vestits foscos, les dones encaputxades i una desfilada d’humilitats devotes. A ell, vaig sospirar, aquell veïnat devia semblar-li trist. Jo somreia per la batalla guanyada i em sentia exultant, però al mateix temps suava per la guerra pendent.

—Enlloc no et trobaràs com aquí, Fèlix. Que no veus una llum? —El vaig estrènyer—. No la veus, al damunt de cada cap?

—No ho sé… No sabria dir, pare —es va remoure incòmode—, si hi veig el mateix que vós.

—Doncs hi és, i també és al teu davant —vaig dibuixar-la en l’ambient—. No la deixis escapar, vés-hi corrent, persegueix-la i espera-la. Crida sempre, vida eterna, vida eterna!, i no atenguis l’escarni.

Va enfocar-me amb compassió. I amb bondat, potser no una bondat divina, però ben real. Vaig continuar.

—Fuig de l’atracció mundana, Fèlix —el vaig sacsejar fluixet—. Anem cap a un reialme infinit, sense plor, sense pena i sense dol. Ens donaran corones de glòria i vestidures blanques com el sol. Coneixerem ancians amb cabelleres d’or i verges amb arpes dolces, ens trobarem…

—Em temo que no us entenc, pare —va arronsar les faccions, altrament tan fines i rodones—; diria que no entenc i no veig la vostra albada dels justos.

—Jo tampoc no l’entenc, però la veig. Perquè hi crec.

Li vaig passar la mà pels cabells, i ell va transigir. Què havia fet amb ell? L’havia consentit? No, no ho creia pas: pocs progenitors marcaven com jo els seus fills amb el ferro de la rectitud. L’havia estimat massa? Potser sí, perquè tal com havia adorat la seva perfecció d’infant, també em commovia la seva imperfecció d’home emergent. La curiositat dels seus ulls inquiets, que empassaven massa; la seva fe menuda, tan trencadissa com el seu cos blanc i gentil; la seva inclinació per la novetat, que entrava per aquelles orelles tan dretes i que l’empenyia al perill… Sí, jo el venerava sense reserves, cegament, i acabava volent-lo més per les seves carències que per les seves virtuts. I em descobria irreverent, a un pas del sacrilegi, més apassionat per una criatura del món que pel Creador Suprem.

—A tu el que et mata és l’orgull —em va sorprendre el cosí, que caminava al nostre costat—. Tu voldries presumir d’un fill impecable. I això seria massa presumir, no ho creus, follet?

Va alçar les celles al nebot, que va aguantar la broma.

—No és cert, no —em vaig adreçar a en Prudence, però en realitat parlava per al noi—. L’orgull és debilitat i és follia. L’orgull aïlla i denigra, i obté com a força tot el contrari del que ambiciona: l’oblit i la humiliació.

—I bé, no és això el que busques?

—T’equivoques. —Vam trencar pel nostre carrer—. A mi em perd l’amor i el dolor. Desespero de veure la carn de la meva carn que es queda enrere, que no comparteix la llum, que té por de perdre el món terrenal, que no estarà a punt per ascendir al Reialme.

—Ai, Déu! —va exclamar—. I tot per una miserable tassa de cafè…

—Us juro que jo no… —va intervenir en Fèlix, però el vaig tallar.

—No juris, fill. No juris —i vam enfilar el camí de retorn.

Vam arribar a casa, a aquella porta discreta del carrer Greek que temps enrere s’havia convertit en el nostre domicili. En Prudence es va quedar a baix i nosaltres vam pujar a les golfes: els llits, les creus i la taula despullada, amb la Bíblia socarrada, eren allà per evocar-me la pau d’abans. Volia tornar als primers dies anglesos, quan aquell espai era la meva cel·la sagrada i en Fèlix el meu consol. Als dies en què ell era un infant, el meu, i compartia el meu martiri interior.

No volia altra cosa que viure amb placidesa els meus malsons. De nou. Ell va seure al seu llit, jo vaig seure al meu, i ens vam mirar, com dient-nos que allò ja no tornaria a ser. S’havien acabat les flagel·lacions, les revisions en comú, la participació de la culpa: només mirar-nos, sabíem que ell tindria la seva gàbia i jo la meva. Ja no valdria el retorn a les hores funestes de França, a les hores on tot va començar i tot va mudar en les nostres vides.

Què era el que més em mortificava, d’aquells episodis passats? La revocació de l’edicte de tolerància? Home, allà s’havia desbocat l’infortuni, s’havia acabat la comprensió envers els protestants francesos i el decret havia arrossegat en cadena un cúmul de maldats. Però no es podia odiar una llei, com no se la podia estimar, ni inculpar, ni perdonar, ni res. Tampoc no em rosegava per dins l’efígie del Rei Sol, tot i ser ell l’astre productor i el responsable últim de tanta vilesa. Ni tan sols avorria les seves tropes, els artillers i els dragons que havien saquejat les nostres cases. A tots ells, la tristor de l’ahir, no pas l’agonia del viure.

La tristor de l’ahir. Els sabres del rei Lluís havien esquarterat la Grace, sí: quan nosaltres érem fora, amb la impunitat més abjecta. Jo no havia trobat mai el seu cos escapçat, només havia vist a la cuina els bassals de sang encara calenta. I havia trigat a descobrir el seu cap preciós, amagat sota el bancal. Havia collit sense respirar aquell cap benaurat, i l’havia mostrat a la carn de la meva carn, perquè recordés per sempre més la beatitud tensa del martiri. La criatura, de set anys encara inalterats, havia premsat els llavis i havia tastat les pròpies llàgrimes. Després havia allargat la mà i havia acaronat amb els dits la cara blavosa de sa mare. De dalt a baix, com havia fet sempre, des que era un infant de llet.

—Mira la teva mare —em tremolava la mà—. Que ella t’inspiri i et doni força.

Li va omplir la cara de petons, fins que jo el vaig aturar. Se li van obrir uns ulls com unes taronges, aquells ulls que no havia tancat mai més, i aleshores sí, entre sanglots, va inspirar. Per Déu que va inspirar, com si li anés la vida.

Ai, el pesar de l’ahir. La França catòlica i assassina retornava, una nit i una altra. Qui em podia deslliurar d’aquells records? Jo havia enterrat la testa de la Grace a l’hort i havia recollit la nostra sagrada Bíblia, mig socarrada i ensangonada. Des d’aquell moment l’horror m’acompanyava arreu, i a partir d’aquell dia les meves nits mai no van ser de repòs. Però haig de dir que els sants suplicis i les morts beneïdes, que devasten els sentiments, també poden purificar l’ànima, com la crucifixió i l’exemple del Crist. No, no, fins i tot allò no era el pitjor; perquè era el pesar de l’ahir, i el pesar em podia arribar a dispensar consol en la pietat extrema.

També m’abatia recordar la meva amistat amb un jove cirurgià catòlic, Monsieur De Chirac, en qui jo havia trobat empara. Algun cop havia visitat el seu casal de La Rochelle, li havia confiat les nostres malalties, havia cregut en el seu consell i en la seva erudició, i a la fi havia hagut de suportar la seva traïdoria. Ell havia usat elegància i aparença per enganyar-me: sota el seu mostatxo cargolat i en el fons de les seves pupil·les negres, havia ordit la pitjor deslleialtat. Havia acabat per denunciar la nostra família, i mitja congregació, a les autoritats. Sense tacar-se les mans, havia mort la Grace; havia penjat d’un castanyer el pastor ancià; havia incendiat dues dotzenes de granges i havia enviat amics i veïns a podrir-se a la presó o a trencar-se a la roda; havia preparat el camí de les forques i a nosaltres, a nosaltres dos, ens havia empès a l’exili. Sense embrutar-se mai, usant tothora la delació i la perfídia. Ai, la tristor de l’ahir.

Tot i així, altra vegada, la figura del cirurgià De Chirac no era la pitjor de les memòries. Jo només havia caigut en el seu parany, i no per vanitat o lascívia o avarícia, sinó per simple innocència. La cama espatllada sí que em dolia, perquè va ser producte d’una decisió meva, un primer error que anunciava el desencert major. I és que el genoll no me’l van trinxar els soldats, no, no va ser pas una represàlia dels papistes. Resulta que les ordenances prohibien sota pena de mort que cap femella abandonés el regne. El monarca estava obsedit amb la procreació i la població: així que tampoc no permetien que marxés cap adult heretge, cap home fet i de cos hàbil. Jo, acorralat com estava, empaitat per totes bandes en una terra encesa, vaig pensar que no tenia cap més sortida: m’havia de convertir en home inhàbil. Era un estratagema per fugir, vergonyant, però no en tenia d’altra, i no volia fer companyia als màrtirs. Vaig ser un covard, ho reconec, i en el meu oprobi vaig complicar-hi una personeta de set anys.

—Puja en aquell carro —li vaig ordenar— i assota els bous fins que arrenquin.

—No puc, pare meu —va protestar—, no puc fer això.

Vaig jeure a terra, amb una sola cama emplaçada entre les rodes. Vaig tancar els ulls i vaig cridar a ple pulmó.

—Fes el que et dic!

Va somicar.

—Fes-ho —vaig murmurar amb força— o t’enviaré al foc de l’infern.

Ho va fer. Sense deixar de somicar.

Després vam baixar a La Rochelle, en aquell mateix carro, la seva figura menuda al davant, sanglotant i amb les regnes a les mans, i jo xisclant com una gallina al darrere. Ens vam atansar a casa del doctor De Chirac, perquè em tractés la cama, i va ser justament aleshores que vam descobrir la dolenteria d’aquell home. Vam veure les quadrilles d’oficials i sergents del rei que transitaven, lliurement, pel seu casal. No vam voler entrar a la consulta i ens les vam compondre com vam poder, amb els oficis d’un sangoner qualsevol. Al vespre ja érem a la bodega d’un navili, i salpàvem cap a Flandes per desembarcar, un parell de setmanes més tard, a Southampton. Llavors va arribar en Prudence. A partir d’aquell punt, aleshores sí, ens vam acollir als bons oficis del meu cosí. I allà va arrencar l’agonia del viure.

Perquè abans jo ja havia comès la més gran abominació, una acció molt més execrable que la fugida, l’abandó dels difunts estimats o la fractura d’una cama. Va ser encara a França, a la dàrsena estreta de La Rochelle, on vaig optar per contravenir les lleis de Déu. Allà em vaig condemnar i em vaig convertir, per un sol acte que no goso relatar en paraules, en una bèstia molt pitjor que el Rei Sol o les seves tropes o el cirurgià De Chirac. A la fi vam salvar la pell, sí, però des d’aquell disbarat ja res no tornaria a ser igual. Cap dels monstres nascuts en les meves últimes hores franceses no em torturaria com aquell. Ni la testa mutilada de la muller, ni el carro que m’esclafava la cama, ni els meus companys enforcats, cremats i triturats. La fal·lera d’escapar em va portar a una nova resolució fatal, meva i només meva. Ai, l’agonia del viure. Mai no podria temperar aquella decisió, ni corregir-la, ni invertir-la com jo hauria desitjat. Allà la culpa em va robar la vida, i el penediment me la va fer interminable. La vida.

No, no puc relatar el que vaig fer. El meu obrar el coneix el meu fill, el conec jo, i Nostre Senyor. Ningú més no ho sap, ni ho sabrà mai. Una cicatriu que parteix la cella d’en Fèlix n’és l’únic testimoni mut. Vaig passar a ser més indigne que la púrria fornicadora, i pitjor que la dona de Lot quan mirava enrere. Jo em vaig convertir en estàtua de sal allà mateix, quan vaig fundar la meva Sodoma, al port de La Rochelle. Des d’aquella hora, cada dia de l’any mirava enrere, veia la cella rompuda d’en Fèlix i em costava aguantar-li els ulls. No ho podia evitar, se m’apareixia el cop de bastó que jo, miserable, li havia descarregat en plena cara. I em veia a mi mateix fet de sal, rígid i d’una pasta maleïda. Cada matí de la setmana, i cada jorn del Senyor, em llevava i implorava al cel que em deslliurés, que desfermés el cataclisme final d’Armaggedon. Cridava per la finestra oberta, als cels grisos de Londres i a les teulades de la ciutat perduda.

—Déu, no seria ara un bon moment? —bramava—. No podries, avui mateix, fer tronar i llampegar i petar fins a rebentar la creació?

Sí, aquell era el meu suplici privat. Què era la desorientació del meu fill, una ànima jove, comparada amb aquell crim inconfessable? Ben poca cosa, no cal dir-ho. Però els perills del meu fill tenien molt a veure amb la meva pròpia monstruositat. Si jo tenia una missió en el món, més enllà del propi sacrifici, era impedir que en Fèlix caigués en el mateix abisme que jo. Totes les precaucions eren poques. Allà a les golfes de la caseta del Soho, ell assegut al seu llit i jo al meu, ho veia encara així. No podia permetre la seva perdició, l’havia de custodiar. Jo li havia ensenyat que el plaer matava l’ànima, i confiava que ho hagués entès.

—L’has tastat? —vaig decidir-me a preguntar.

Ell es va enrajolar i no va dir res.

—Ho has fet o no?

—Digueu-me una cosa, pare —li va tremolar la veu—. Per què els pecats són de fet i també de pensament?

No era el primer cop que havia de respondre un interrogant com aquell.

—Perquè el foc etern és tant per als impurs d’obra com per als de pensament.

—Aleshores n’hi ha prou si només he festejat les aromes del cafè, sóc igual d’impur.

—No n’hi ha prou, fill. M’ho has de confessar tot.

Va acotar el cap, i ja no vaig veure els ulls verds de sa mare, ni la meva cella partida. Sabia que premia els seus llavis fins, seus i només seus.

—Bé —va assentir, molt lentament—. Potser teniu raó. En aquest cas, diré que jo… Jo, pare meu, jo…

Hauria donat el poc que tenia per escoltar el final de la frase. Hauria regalat les vestidures, la Bíblia, les sabates velles, els llits i les taules de la cambra. Ho hauria donat tot: el remordiment, les culpes del passat, la pau del Soho, la meva congregació de feligresos i els meus sermons. El perfum de santedat que m’envoltava i les conviccions que em protegien. Però no va acabar la frase, i vaig saber que no ho faria mai. El noi es guardava les quimeres. Havia tastat el cafè? Potser no, però segur que li rondava l’aventura, l’elixir del saber i les set aromes del món. De què volia fugir, el meu fill? De Déu? De mi? No ho podria dir, perquè jo sabia moltes coses d’en Fèlix, però no en sabia prou.

—On vols anar a parar, fill?

—No ho sé, pare. O potser sí… —va obrir aquella immensitat d’ulls—: voldria anar ben lluny. Tan lluny com fos possible. Voldria saber-ho tot.

Una quietud prenyada es va elevar entre nosaltres. Jo entenia, i aquest era el mal, que aquella quietud, aquell silenci tibant, continuaria regnant entre tots dos. A penes em quedava el trist consol de pregar. Vull dir de pregar, en vida, que no m’abandonés.