13

DIJOUS, 17 DE MARÇ (2)

Panteixa, feblement de primer, amb força després, com si cavalqués damunt d’un pura sang, camí de l’èxtasi, d’un horitzó infinit de plaer, cada cop més proper. I el seu sexe segrega tota mena de sucs apegalosos, lleugerament amargants, com si volgués empresonar aquest penis dur i generós hores i hores. I el besa. I li diu que l’estima, i li prega que continuï, que no s’aturi mai, entre balboteigs inconnexos, entre murmuris dolços i aguts. I ell continua el seu moviment, la seva dansa viril, suós també, estranyament cansat.

Ella està asseguda damunt d’ell i pot sentir tota la força d’aquest ganivet que se li clava a l’entrecuix, que l’atenalla rítmicament, amb un moviment endins i enfora, dens i seguit. I es diu que està bé, que es troba al paradís, així, llargament posseïda, fortament empresonada. Tanca els ulls, tiba tot el seu teixit nerviós per sentir aquest plaer que l’embolcalla. I se sent només una gran, una immensa vagina, fonda, estranyament badada a l’amor, com una cova fosca i humida. I aquesta idea l’excita, l’obliga a destil·lar de nou el seu licor marí, a obrir-se més i més a aquest ésser estrany, a aquest paràsit que l’omple com la bestiola que cerca, zigzaguejant, el fons del cau.

Ara ell l’obliga a regirar-se, a posar-se de genolls, d’esquena a ell. I li clava de nou el seu tros de carn. Ella llança un udol de plaer, seguit d’una profusió de gemecs, apressats, rítmics, constants. Ara se sent una gossa llargament posseïda per un semental. Aquesta idea, de cop, l’excita del tot. I penetra en una cascada panteixant, accelerada, que l’enfonsa en el buit total, en l’abisme, com si es deixés endur per un xuclador. I udola de nou, amb més força. I s’atura, i alena, lentament, pausadament, exhaurida, mentre ell continua encara el seu bellugueig rítmic. I de cop, ell també es deixa anar, i cau damunt d’ella esgotat.

Segueixen uns instants, tot just uns segons imperceptibles, d’absolut silenci. Ella sent el cor d’ell damunt la seva espatlla, rítmic, accelerat, com un rellotge embogit. I nota els seus músculs, que es contrauen, que s’abandonen. I escolta el balboteig de la seva boca exhausta. I percep que el seu sexe s’encongeix, que toca retreta, però que tampoc no té pressa per marxar.

I es diu que està bé, que se sent millor que mai, que ha alliberat massa tensió acumulada, massa desig reprimit. I per un moment dubta, es pregunta qui és realment en Toni, què vol, d’on ha sortit. I tot seguit s’imposa de no pensar, de deixar-se dur, encara. I frueix, en silenci, del seu esgotament, de l’harmonia retrobada.

I de sobte, nota que una cama li fa mal, tot just un lleuger pessigolleig desagradable. I es regira imperceptiblement. I els dos cossos se separen, sense dir-se res, sense besar-se. Ella jeu a una banda del llit, tombada de bocaterrosa, panteixant encara. I ell s’asseu contra el capçal, a l’altre extrem. Passen els segons, els minuts fins i tot, inventariats maquinalment pel rellotge de pèndol del menjador, que actua com a notari llunyà.

Només una llarga estona després, ella es dreça, cerca a les palpentes, sense obrir els ulls, el paquet de cigarrets i l’encenedor a la tauleta de nit. I en pren un i l’encén, no pas amb la passió dels moments de treball, quan cerca una concentració superior, alguna cosa amb què alliberar la tensió acumulada, sinó amb tranquil·litat, sense cap pressa, d’esma. I l’esguarda, deixat anar contra el capçal, amb els ulls closos, suós, esperrucat. I es diu que li cau bé, que li agrada.

Somriu mentre assaboreix el cigarret. I es deixa abandonar als pensaments. No pas certament a les reflexions serioses, professionals, ben travades, sinó tan sols a les idees fugisseres, voladisses, aèries, en un estat de quasi-lucidesa ben agradable. I es confessa que ella és heterosexual del tot, que sempre li han agradat els homes, que per a ella no hi ha altra relació tan satisfactòria com l’acoblament de dos cossos tan semblants i tan diferents a la vegada, fets per enfrontar-se i per coincidir, contradictoris i complementaris alhora.

I no pot deixar de fer comparacions, sempre odioses, és clar. Amb en Joan tot era diferent. Exceptuats els primers mesos, que, potser, també ha mitificat després, fer l’amor va ser sempre una rutina, un acte reiteratiu, exempt d’imaginació. No pensa pas en els darrers fracassos, òbviament, que la memòria, gairebé sempre selectiva, malda per oblidar. Però sí en les sessions ensopides de diumenge al matí o de dissabte al vespre, en aquelles relacions breus i apressades, a les quals es lliurava des de la consciència que calia complir una obligació, més o menys plaent, en aquells besos mil cops repetits, en aquelles posicions llargament sabudes, que no expressaven ja cap mena de sentiment, que no incitaven cap desig, que pròpiament només constataven una mediocritat asfixiant, embrutidora.

I tot de cop se l’esguarda de nou. Ell la mira també fixament, potser de fa estona.

—Que penses en les mussaranyes, Carmeta?

Però ella nega amb el cap. Tot de cop, aquest diminutiu l’ha retornada a la infantesa.

—Carme, sisplau. —I somriu—. Pensava en el meu marit. Bé, en el meu ex, perquè estem separats, saps?

Ell calla, potser esperant algun aclariment. Però ella es retreu, encara, com si li costés de badar boca, d’articular una filera de mots més o menys connectats, com si el llenguatge de les paraules fos encara, entre ells, a anys llum de la parla fresca i espontània dels cossos.

—No sap pas quina joia s’ha deixat perdre —fa ell, a la fi.

I ella somriu davant d’aquesta plasenteria. I ell riu també, contagiat, mostrant a bastament les seves dues dents d’or.

—Noia, vals un imperi. De debò.

Ella se li apropa, contenta, i el torna a besar, no pas amb la passió d’adés, però sí amb un plaer silent, harmoniós. I amb una mà li acarona el front, el rostre, li eixuga la suor, calenta encara. I pensa que no li sabria gens de greu de beure-se-la, de lleparia amb la seva llengua àvida.

—Ets casat? —pregunta a la fi, amb timidesa.

Ell sacseja el cap. I l’esguarda de fit a fit, amb un pèl d’insolència.

—Ho he estat, però d’això ja fa anys. Sóc massa difícil de suportar. No sé ser fidel a ningú, ni tan sols a mi mateix. I ronco de nits, i tinc moltes manies. I d’altra banda, ja sóc un saldo, no ho veus?

Però ella observa altra vegada el seu cos cepat, ben construït, plaent encara.

—No és veritat, Toni, i tu ho saps.

—No em coneixes, encara… —fa ell, enigmàtic.

Però ella riu, s’alça del llit, es posa una bata.

—Què fas? —pregunta ell, sorprès.

—Vaig a preparar cafè. No has pas esmorzat encara.

I mentre travessa el corredor, encara el sent, lluny:

—El que jo deia: una joia.

I ella somriu. I es diu que se sent feliç i, potser, estimada.

Mentre llença el marro humit i negrós de la cafetera, sent com ell s’apropa, descalç i nu, a la cuina. Encara té temps d’enllaçar-la entre els seus braços mentre ella s’afanya a moldre més cafè.

—Hauré de marxar aviat, rateta.

—I doncs? —fa ella, sobtada.

—Tinc feina, saps?

I ella calla, potser esperant que ell l’acaroni de nou, que tal vegada li expliqui alguna cosa més d’ell mateix. Però en Toni es mostra hermètic, silent. I ella tot de cop esdevé pragmàtica de nou.

—Au, va, dutxa’t mentre preparo l’esmorzar.

I li colpeja feblement una natja, prima, rígida.

Ell riu, assenteix amb el cap.

—Sí, és clar.

I gira cua, amb un pas enravenat, còmic, com si fos un torero.

I ella somriu, i es diu que, pròpiament, no sap res d’ell, a part del seu nom, a part del seu cos, que no sap qui és, de què treballa, què pensa, quin és el seu passat. I es repeteix feblement que li ho preguntarà quan torni, net i polit, de la dutxa, quan esmorzi apressadament camí d’alguna feina.

Posa la cafetera i encén la radio. Un resum de notícies informa de la vaga dels ensenyants, de la seva incidència. El locutor dóna compte de la massivitat de l’aturada, dels milions d’alumnes que avui es quedaran sense classes, dels actes previstos per a aquesta jornada. Després, es desfà en informacions confuses de guerres llunyanes, d’accidents de carretera, de crims passionals. Gira el dial, d’esma. Arreu, desenes d’emissores rivalitzen en programes banals, en música enllaunada, curosament promocionada per les multinacionals de discos. Tanca l’aparell, contrariada. El cafè ja puja. Corre a apagar el foc i prepara unes llesques de pa amb mantega. En Toni ja retorna, amb els quatre cabells humitejants, pentinats, llustrosos, amb la mateixa roba d’ahir a la nit.

—Gràcies, rateta —fa.

I es beu lentament una tassa de cafè sol, sense llet.

—Crema —fa. I esbufega còmicament.

Es posa una llesca a la boca, que tritura apressadament, amb fam.

—Deliciosa —balboteja, amb la boca plena—. ¿Quina hora és?

Ella esguarda el rellotge.

—Gairebé la una.

—Bufa! —s’exclama. I exhaureix el cafè de la tassa.

—Tot molt bo, noia. Però el millor, la companyia.

I li acarona una galta, amb murrieria.

—Vols dir que val la pena que vagis a treballar? —pregunta ella, amb una certa vergonya.

—Mai no és massa tard per a això —fa ell, tot fent-li l’ullet, amb una certa ambigüitat. I després, com llançant pilotes fora, afegeix—: I tu, que vius de renda?

Ella mou el cap, enriolada.

—Què més voldria. Estic de vaga.

Ell assenteix, com fent-se’n càrrec.

—Ensenyant, és clar. M’equivoco?

Ella nega amb el cap.

—M’agrada —fa en Toni—. Algun dia m’agradaria jubilar-me ensenyant, esdevenir un vell respectuós, convincent, amb una llarga barba blanca i un to lleugerament magistral a la veu… —i ho ha dit en un to teatral, còmic.

—T’equivoques —fa ella, segura—. Vius de tòpics.

Però ell no s’ha sentit gens contrariat.

—Sí, és clar, com tothom.

I es frega els llavis, amb un tovalló de paper.

—Bé, tot molt rebò, però ara he de marxar.

Ella l’acompanya fins al rebedor, entreobre la porta.

—Vindràs aquesta nit? —pregunta. I els seus ulls esdevenen angoixants, lleugerament imploradors.

—Potser —fa ell.

I dibuixa un somriure enigmàtic que no abandona mentre crida l’ascensor, mentre l’espera, mentre s’hi encabeix àgilment i pitja el botó de la planta baixa.

Aquesta tarda, finalment, ha pogut concentrar-se, treballar. Ha acabat el seu, definitivament, amic Marcel Proust sense cap temptació d’aclucar els ulls, d’abandonar-se a una migdiada reparadora. I després, com dotada d’una nova energia, s’ha encabit a l’estudi, s’ha assegut i ha passat unes llargues hores corregint exàmens. L’esforç no l’ha esgotada pas, com si tot plegat fos més senzill del que s’imaginava, com si aquell munt de papers tinguessin ben sovint una certa lògica, una coherència acceptable i, en alguns casos, fins i tot brillant. I de sobte s’ha dit que potser no és prou justa puntuant, que avaluar un examen és, en el fons, com dialogar a distància amb l’alumne, que el seu paper no és precisament el d’un jutge fred, serè, imparcial, posat que aquesta figura existís, sinó el d’un receptor de carn i ossos, subjectiu sempre, que es deixa endur per mil estats d’ànim, per eufòries i depressions, per més que vulgui fer passar sempre la seva observació pel gèlid sedàs de la lògica.

I després, encara ha tingut temps de preparar classes, de fer mil esmenes als apunts de l’any passat, de buscar un parell de textos per comentar i passar-los a màquina en un clixé.

El rellotge de caixa del menjador ha tocat les deu amb la seva habitual veu metàl·lica, i ella ha quedat sorpresa de la velocitat vertiginosa del temps, de la seva fredor maquinal. I s’ha dit que potser tocava de parar, de tombar-se al sofà, d’escoltar música tal volta. I, en alçar-se de la cadira, ha sentit una fiblada en un cantó, aguda, estremidora. I s’ha dit, tot de cop, que el seu cos estava baldat, exhaust, potser per l’esforç d’aquesta matinada, d’aquest migdia.

Ha avançat vers el menjador, d’esma, i s’ha tombat al sofà, sense posar cap placa al tocadiscs, sense ni tan sols encendre la televisió. I ha aclucat els ulls i s’ha desfet en pensaments. Ara mateix es convenç que no té gana, o, més pròpiament, que no pensa sopar, si ha de fer-ho tota sola. La nevera és plena, certament. Però, què caram, menjar és, al capdavall, un acte social i ella, aquesta nit, no necessita pas fer-ho si no és acompanyada.

Esguarda de nou el rellotge. Només han passat cinc minuts. Ara el temps avança lentament, entre panteixos, com una locomotora vella i esgotada. I es diu, per primer cop, que en Toni no vindrà pas, aquesta nit, que, ben mirat, potser no tornarà mai més.

I es pregunta, angoixada, què en sap, d’ell, què pot lligar-lo a ella, més enllà d’una nit de sexe, d’una aventura circumstancial, i certament agraïda. I es llança a dissenyar tota mena de figures suposades, de retrats robot d’ell. I el veu com un executiu agressiu i, alternativament, com un fracassat, com un marginat pobre i dissortat. I en dibuixa una tirallonga de passats, complexos, tortuosos, inconsistents.

I tot de cop s’atura, sacseja el cap, es diu que s’equivoca, que l’erra sempre, que té massa poques pistes per bastir-se una imatge convincent d’ell, que, ben mirat, a hores d’ara, no en sap pas res de concret. I per primera vegada, potser, es pregunta secretament si l’estima, si el necessita, si sent per ell alguna cosa més duradora que el sexe, que el simple plaer.

Però prefereix no respondre, encara. Alguna cosa la burxa de ben endins, potser el seny après en llargues hores, l’obsessió per raonar-ho tot. I ha de confessar-se que en les darreres vint-i-quatre hores ha actuat ben arrauxadament, que s’ha deixat endur només per les sensacions primeres, pel desig animal. I s’adona fredament que, de tota manera, no n’està gens penedida.

I comença a pensar que tant li fa que en Toni torni o no, que potser ja no el necessita per sobreviure, per tirar endavant, com la darrera nit. I algun ressort molt interior li recrimina que és tot just una gata calenta, una femella en zel, que, al capdavall, també ella, tan assenyada, necessita deixar-se endur pel desig, alguna nit. Arronsa les espatlles, tranquil·la, però.

I tanmateix, els remordiments la fiblen de nou. I es diu que potser és una frívola, una inconscient, que, al capdavall, potser tindran raó aquelles veus masclistes, que ella ha pogut sentir sovint, fins i tot a la sala de professors, que diuen que una dona en té prou amb un penis ben dotat, que totes les depressions es curen amb el mateix xarop, aplicat en la dosi convincent.

Se sent insegura, vacil·lant. En vint-i-quatre hores, es diu, se li ha desmuntat més d’una certesa, com s’esfondra un castell de cartes aparentment ben bastit. Però, ara com ara, prefereix no pensar-hi encara, oblidar, deixar-se endur. Es diu que potser un xic de lectura li anirà bé. I s’adreça a la biblioteca, i cerca entre els llibres no llegits encara i en pren un de ben senzill, una novel·la policíaca, que, n’està segura, la mantindrà en l’enjòlit fins a altes hores de la matinada.

Intenta capbussar-se en la lectura, però no ho aconsegueix. L’autor ha bastit una introducció massa llarga, lleugerament pretenciosa, inhabitualment estàtica en aquest gènere. I, d’altra banda, hi ha massa personatges, presentats tots de cop, sense permetre al lector d’assimilar-los amb facilitat. O potser, més planament, és que no es troba d’humor per endinsar-se de cap i de nou en la lectura.

Deixa el llibre damunt la taula i retorna a les seves incerteses, de les quals la desvetlla tot de cop el so monòton, lleugerament metàl·lic, de l’intèrfon. És en Toni, es diu. I s’adreça a la cuina i pitja el botó d’entrada al portal sense ni tan sols preguntar qui és, de tan segura que n’està.

I en el silenci de la nit, sent perfectament l’ascensor que davalla els replans, i després els remunta, brunzent, com un animal asmàtic. I obre la porta de casa abans que es badin les portes de l’aparell, abans que en surti en Toni, tentinejant, borratxo com una sopa. Put a alcohol quan la besa, quan riu, quan li mormola «hola, xata». I tot seguit avança, d’esma, vers la cambra que ja coneix i s’ajeu, pla, llarg i rodó, al llit. I als cinc minuts ja ronca, sense haver articulat un mot, una justificació, una excusa.

I ella tot de cop s’esvera. I pensa de marxar, d’esmunyir-se i, alternativament, d’escridassar-lo, de foragitar-lo de casa amb una puntada de peu, de cridar a la policia, potser. Però no es mou, no gosa fer res, paralitzada per l’inesperat, per un sobtat pànic glacial.

I a la fi s’asserena, s’ajeu al sofà del menjador i s’adorm entre pensaments funestos, entre un resignat «de fora vingueren que de casa et tragueren» i un espantat «¿quin monstre m’he ficat al pis?».

Són quarts de sis. En Toni s’ha desvetllat, com la nit anterior, i li ha demanat de fer l’amor. Ella ha intentat de negar-s’hi, és clar, però a la fi ha cedit, acovardida, però potser també cobejosa. Ara fuma un cigarret, recolzada al capçal del llit, exhaurida. I es diu que no pot esperar més, que ha d’aconseguir trencar el glaç que la paralitza, parlar clar, obligar aquest home que s’expliqui.

I a la fi només mormola:

—On has anat aquesta nit?

—No me’n recordo pas —fa ell, mig burleta.

Però el rostre d’ella s’emmurria, i ell respon a la fi:

—A un d’aquests clubs, tu ja m’entens. No tenia gaires diners, només per a un parell o tres de conyacs dobles. Quan els he acabats he vingut, és clar.

Ella calla, mentre ell intenta aclucar els ulls. El silenci esdevé tens, tibant. A la fi, fa:

—Seriosament i sense subterfugis: de què treballes?

Ell es regira al llit, contrariat.

—No et sembla que en podem parlar demà?

Però ella respon, segura:

—Demà, és a dir, avui, m’he de llevar d’aquí a una hora i mitja. Ja tindràs temps de roncar, mentre sigui a l’institut.

Ell, aparentment, ni l’ha escoltada. Continua ajaçat, d’esquena a ella. Però a la fi sacseja el cap, es desvetlla.

—Noia, pensava que tu eres diferent. Però si et molesto, me’n vaig, i santes pasqües.

No esbossa, tanmateix, cap gest per marxar. I ella somriu, aparentment vençuda.

—No és el que et penses. M’agrades, t’ho dic sincerament. Però vull saber alguna cosa de tu, qui ets, de què vas, i m’adono que només et conec al llit, on, per cert, ets inesgotable.

—Ah, gràcies! —fa ell sobtat. I l’esguarda fixament, amb una certa murrieria—. Em semblava que amb això n’hi havia ben bé prou.

Ella el fita també i nega amb el cap, més segura, tranquil·la.

—No està malament per començar, és clar —concedeix—. Però, tot sol, és insuficient per continuar.

—Ja! —fa ell, mig convençut—. Em dic Toni Fernàndez, sóc periodista i divorciat per vocació.

Ella somriu.

—Està bé. No em sona, el teu nom, i això que jo llegeixo força diaris. On treballes?

Ell es regira, irat.

—Què és això? Un interrogatori?

Però respon, balbotejant:

—Sóc periodista independent. No m’agraden els lligams, saps? De cap mena. Havia treballat al «Tele/eXpres», de jove. Però ara prefereixo investigar determinats temes, fer articles a la meva manera i vendre’ls al millor postor. M’he especialitzat en safareig, saps? És el que millor paguen, el que a la gent li agrada de llegir, al capdavall.

—SI, és clar —fa ella, sense gaire convicció.

Però ell continua:

—La política cada cop m’ensopeix més. I, en això, pel que sembla, faig com el gran públic. A la gent li agrada més sentir parlar de trames ocultes, de màfies policials, de tràfic de blanques, de corrupteles on pugui veure implicades persones importants, peixos grossos, ja m’entens…

Però ella no se l’acaba de creure, és clar.

—De debò ets periodista? —fa, com cercant una certesa.

—Oh, i tant! —fa ell. I la fita, escrutador.

I en veure-la poc convençuda, s’alça, regira una butxaca de l’americana i li atansa uns retalls de revistes.

—Mira, algunes de les últimes coses que he publicat.

Ella llegeix curosament els titulars: La màfia dels nens captaires, per Toni Fernàndez, Proxenetisme i mariconeig a la Rambla, per T. F., La jet vola en cavall,… No vol continuar, és clar. De fet, només esguarda apressadament les lletres menudes, les fotos llampants.

—De debò t’interessen aquests temes? —pregunta, sobtada.

Ell arronsa les espatlles.

—Els paguen bé, saps? Són justament el que la gent vol llegir.

I ella es diu que té a casa seva, al seu llit, un monstre sense escrúpols que només cerca els diners. I tanmateix, no aconsegueix que li caigui del tot malament.

—I què sents, ara mateix, per mi? —balboteja, insegura. I tot seguit s’avergonyeix de la pregunta, se sent una bleda, una figa tova total.

Però ell la torna a mirar, com si no hagués entès prou bé la qüestió.

—Bé, sóc aquí, aquesta nit, no?

I ella assenteix, és clar. I es diu que necessita temps per pensar, que potser demà ho farà, mentre vagi a la feina, o mentre en torni, que ara no té cap sentit d’allargar aquesta conversa estúpida, que ella ha d’anar estirant amb un tirabuixó, que, potser, ben mirat, val més dormir aquesta horeta que li manca fins al moment habitual de llevar-se. I apaga el llum, contrariada, insegura, perplexa, mentre ell ja s’ha posat novament d’esquena i assoleix un son profund. «Demà ja hi pensaré», es repeteix encara, febrosament.