11

DIJOUS, 17 DE MARÇ (1)

Intenta arrencar, però el cotxe es nega a obeir. Gira altra vegada la clau de contacte. La pressiona amb violència, i la màquina es desfà en un estossec ronc, de vell fumador. Colpeja el volant amb violència. Està furiosa, i no sap per què. La solitud la puny més que mai, aquesta nit sense estrelles a Barcelona. S’atura, ho torna a intentar amb una força renovellada. Un altre fracàs.

Es deixa anar al respatller del seient. Descansa un moment, tot mirant d’asserenar-se. El carrer és tranquil, silenciós. Tot just una parella es busca en un racó, lluny de la llum dels fanals. Ella se’ls esguarda un moment, sense alegria. Potser ara voldria ser en el lloc de la noia que només pot intuir, deixar-se acaronar i besar apassionadament.

Sacseja el cap. I retorna a la feina. Gira de nou la clau de contacte i el cotxe, després d’articular un munt de gemecs, pren vida, comença a panteixar amb violència. Posa la primera i gairebé colpeja el cotxe de davant. Està massa nerviosa, es diu. Potser més valdria deixar el cotxe, cercar un taxi. Però no ho fa. Ben al contrari, posa la marxa enrere. Fracassa en el joc d’accelerador i embragament i el cotxe es clava matusserament, amb un estossec definitiu.

I torna a dir-se que més val deixar-ho. Però alguna cosa la manté asseguda, amb les mans clavades al volant. Esguarda pregonament el carrer, com qui tem de ser observada. Panteixa, alleujada. Tot continua igual de fosc i de tranquil. La parella roman al mateix racó, insensible als seus problemes. Més val així, es diu. Sempre ha tingut una por profunda, innata, al ridícul. Realment, no hauria aguantat un espectacle semblant al pati de l’institut, curull de nois burletes. Però aquesta nit tot és diferent. I ha de reconèixer que se sent nerviosa, angoixada, com si necessités alguna cosa per sobreviure.

Estàs pitofa, es diu. Però ella sap prou bé que no és cert. Mai no l’ha temptada excessivament l’alcohol. I aquesta nit, a ca la Laura, gairebé no l’ha tastat. No, aquell parell de copes no li poden haver pujat al cap d’aquesta manera. És alguna altra cosa, més íntima, més profunda, la que la corseca, la que li impedeix, un cop i un altre, coordinar moviments.

Es diu que necessita marxar cap a casa, descansar plàcidament al sofà, tot escoltant música, Vivaldi potser. O ajeure’s al llit amb la intenció de rematar el vell Proust que tant estima i odia alhora, tot esperant que se li tanquin els ulls abans, que s’enfonsi en un son pregon, reparador.

Lentament s’asserena. I es veu amb cor d’intentar-ho de nou, de travessar la ciutat enmig d’un trànsit minso, gairebé inexistent, tallat només per la llei dels semàfors, sempre capriciosa.

Ha de prendre alè, repetir-se un parell de cops que pot intentar-ho, que, ben mirat, no ha de ser gens difícil per a una conductora amb onze anys d’experiència. I sí, ho assaja, ho aconsegueix. El motor engega a la primera. I el cotxe surt del cau on estava entaforat entre espetecs de rodes i motor.

S’atura al primer semàfor i respira, alleujada. Comprova que condueix en sentit contrari a casa, que el cotxe no es dirigeix vers la falda de Collserola, sinó vers la mar, vers els barris de carrers estrets i lluminària estrident. Tant li fa, es diu. Ben mirat, potser no té tantes ganes d’encauar-se a casa com pensava ara fa un moment. Potser prefereix ensumar un aire enrarit, fet de fum i de fortor d’homes.

I el deixa anar, com si fos un vell cavall que sabés prou bé el camí. De fet, no veu res, com si un tel li cobrís els ulls, li impedís d’observar, més enllà dels llums dels semàfors, cada cop més boirosos. Ni tan sols no es pregunta el que li passa. Què en podria treure de fer-ho?, es diu. La sensació d’avui potser no és nova del tot, d’altra banda. La retorna als primers temps després de la separació d’en Joan, a aquelles nits en què una rauxa inexplicable l’empenyia lluny del llit massa gran, massa fred, lluny del pis amb massa records de l’Eixample i la feia rodolar, carrers enllà, vers la mar també, com si fos un cos inert, com si solament obeís la llei de la gravetat, camí de l’aigua bruta i pudent del port.

Per un cop, per un cop només, no es tracta de pensar, doncs, sinó d’arrossegar-se com una baldufa, de deixar-se endur per un ritme marejador i extern, angoixant i agradable alhora. I es recrimina agrament la seva mania de pensar, d’encaboriar-se, d’apamar tots els extrems, de passar-ho tot, fins i tot les sensacions més íntimes, pel trist sedàs de la lògica. I mentrestant, continua conduint, o, més pròpiament, deixant-se endur pel ritme foll de l’automòbil, que deu haver assolit els cent vint quilòmetres per hora en plena ciutat.

Es matarà, es diu, mentre travessa brunzent la Via Laietana. A dir veritat, li importa poc. No sent gens de por, ara mateix, no deixa cap escletxa per al temor, ni per a la reflexió tan sols. Al capdavall, què li pot fer tot plegat, quin lligam la uneix a la vida, més enllà del rampell d’aquesta nit, del desig de bellugar-se que ara mateix l’empeny, desassenyat i dolç.

I, en marxa encara, abaixa les finestrelles i manxa els pulmons amb l’aire apegalós, fet de salabror i benzina cremada. I se sent bé, comença a sentir-se bé.

Apressadament, sense cap advertiment, sense ni tan sols deixar pampalluguejar l’intermitent estrident, s’endinsa per un carreró estret, a tota velocitat. Comença a intuir on va, on la du la màquina brunzent. Però prefereix no adonar-se’n, no pensar encara. Fins i tot clou els ulls, i la màquina llisca tota sola pel carrer de llambordes. I comença a creure que aquesta nit no li passarà res, que potser algun sant, al qual la seva mare deu haver encès diligentment alguna espelma, la protegeix amb força.

I torna a obrir els ulls. I no pot assegurar prou bé quanta estona el cotxe ha funcionat sol, quants centenars de metres ha recorregut sense pilot, dut per la inèrcia, per la saviesa acumulada. Només creu constatar que ha travessat la Rambla, no pot saber exactament com. Potser ha enfilat el passeig, posant a prova els reflexos dels pocs vianants que a aquesta hora deuen badar pel carrer. Sí, certament és al Raval. I tot de cop el cotxe s’atura, tot sol, en una cantonada, mal aparcat, en silenci. I ella surt del vehicle, cuitadament. Camina de pressa, com si tingués una destinació segura. I, de sobte, els dubtes l’envaeixen per primer cop. Tot plegat, res de profund, d’existencial, de realment crític. Una veueta minsa li adverteix que potser no ha amagat la ràdio-cassette del cotxe, que potser no l’ha pas tancat, que tal vegada, fins i tot, no ha apagat el motor. Però no, es diu. Això és impossible, perquè porta les claus del vehicle a la butxaca. I un automòbil sense clau de contacte és com un gos sense amo: no res.

Travessa carrers fets de llums sinuoses, de rètols de neó d’estètica passada de moda, de pudor de resclosit, de carns suo-ses, magres, que s’exhibeixen en aparadors. I intueix els ulls de molts homes que la cobegen, amb rostres baballosos i mans a les butxaques. Però avui no té por, es diu de nou, sorpresa fins i tot, no té cap neguit, tot just aquesta rauxa que l’empeny, que li permet de viure.

I entra en un local nocturn, vell, decadent, passat de moda. I s’asseu a la barra, mentre una cupletista, de més anys que el mateix local, explica acudits procaços i fàcils entre xiscles barroers de l’auditori, exclusivament masculí. I mastega el fum de la sala, dens, sòlid, que potser es podria tallar amb un ganivet ben esmolat. I demana un gin-tònic, amb una veu ronca que la sorprèn a ella mateixa, que l’obliga a un gran esforç per identificar-la com a pròpia. I encén un cigarret matusserament, perquè els dits li tremolen, com si tampoc no fossin seus, com si pertanyessin tal volta a l’estomatòleg poruc que aquesta nit ha conegut, o a algú més barroer encara.

I s’empassa el brou d’un glop, com a les pel·lícules de l’oest, i es diu que és horrible, pestilent, fet de ginebra de garrafa, d’esperit de patata mal destil·lat i de gasosa esbravada. Però en demana un altre, i un altre, potser perquè es vol emborratxar, perquè vol demostrar-se a ella mateixa que també és capaç de fer-ho, que per a això no cal cap títol especial.

Pròpiament, ja no veu res. No s’esguarda l’escenari, potser perquè l’espectacle és depriment, ni tampoc la sala farcida de carn d’home en decadència, de boques que estosseguen, de budells que es remouen sorollosament, potser de gana, potser per un sopar massa dens i enfarfegador. Tot just intueix el cambrer, vell, lleig, ple d’arrugues, i els prestatges curulls d’ampolles on, sota etiquetes grandiloqüents, s’amaguen tota mena d’enganyifes.

I tanmateix, comença a sentir-se bé, serena, tranquil·la. I tot i que es diu que hauria d’alçar-se, anar amb penes i treballs vers el cotxe, aconseguir de dirigir-lo, de fer-se obeir fins a casa, no belluga ni un dit, no fa cap esforç per moure’s.

Es diu que ara sí que està ben pitofa. I es pregunta què diria sa mare si la veiés ara, què dirien els alumnes si entressin en un local tan vell i resclosit i observessin astorats que la Carme, la profa de filosofia, s’hi està tot exhaurint gots d’una beguda infecta que algú ha tingut la barra de servir-li com a gin-tònic. I tot de cop esclata a riure, amb unes riotes grosses, sorolloses, persistents. I sent la temptació d’alçar-se, d’esclafar els miralls que l’esguarden des de l’altra banda del taulell, de marxar sense pagar entre crits, entre improperis contra la direcció del local, potser cercant el desconegut, l’escena violenta que la pugui fer acabar als calabossos d’alguna comissaria rònega i humida. Però no es mou, és clar. És poruga de mena. Té un sentit de l’ordre, de l’harmonia, massa arrelat, que li impedeix fins i tot de trencar un plat quan està pitofa. «Què hi farem», es diu. I arronsa les espatlles, resignada. I demana un altre got d’aquests, com se diu, un tònic-gin, o un gin-tònic, sí, un gin-tònic, és clar.

I el cambrer comença a llançar-li llambregades angoixants, potser perquè, ben mirat, no sap pas com reaccionar, perquè, tot i que la veu ben borratxa, no li sembla pas una donota de les que freqüenten el local, una d’aquelles que ja hauria enviat al carrer amb una puntada de peu després d’haver-li ben escurat les butxaques. I el parell d’homes que estan recolzats al taulell també l’esguarden entre dubtes, tal vegada perquè estan massa serens, o perquè tenen un beure millor, perquè la borratxera no els duu a l’escàndol, sinó al silenci, a l’anonimat.

I tot de cop un d’ells se li acosta i li espetega:

—Explica’m aquest acudit tan bo, reina. Jo també vull riure.

La boca li put a alcohol, però a ella això no li importa pas, ara. Aquests gin-tònics l’han sadollada d’una fortor semblant.

—Fuig, nano, que vull estar sola.

—Au va, no siguis mala nena, que jo sóc ben educat. Mira, m’has caigut bé. Què vols? Et convido.

Ella riu de nou, amb una riallada cridanera, histèrica, segurament contagiosa, perquè ell la imita tot seguit. Ella, finalment, aconsegueix d’asserenar-se.

—Un gin-tònic —fa, amb un somriure encara.

—Un gin-tònic per a la senyoreta i una copa de conyac per a mi —pregona, grandiloqüent—. Que sigui doble —afegeix encara.

El cambrer se’ls esguarda, però no bada boca. Es limita a complir els encàrrecs, lentament, diligentment.

—Que t’has perdut? —fa ell.

I ella riu de nou, ves per on, ella tan seriosa, avui li ha entrat la riota tanoca, aquelles grans riallades que en altres ocasions tant li molesten, quan provenen d’altres boques.

I de cop calla. I aquesta vegada no s’empassa el got d’un glop, potser perquè se’n sent saturada, perquè el seu organisme li ha dit que fa estona que en té prou. Es limita a bellugar-lo, de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta, lentament, inconscientment.

—Jo em dic Toni —fa ell, i li ofereix una mà tremolosa—. I tu?

—Carme, Carmeta per als amics.

Encaixen les mans matusserament. I tornen a riure. I ella el fita, no pas amb la vergonya amb què fa unes hores s’esguardava l’estomatòleg. No, certament, ara l’escruta amb deteniment, com qui observa un animal i n’apama la força, la potència.

—Véns molt sovint per aquí? —pregunta ella, descaradament.

Ara és ell qui riu, amb força.

—Molt original, reina —fa, tot just.

I s’esguarden de nou, com si no caiguessin paraules, com si la mateixa lluïssor dels seus ulls evidenciés un desig no gens ocult. I ella es diu que, ben mirat, és un bon exemplar de mascle. De mitja edat, potser com ella, manté encara un cos atlètic, tot i que els anys han anat dibuixant una lleugera prominència a la panxa. El rostre, contràriament, solcat d’arrugues, és envellit i fins i tot un xic repugnant. Té tot just quatre cabells a la closca, que pentina cap enrere, com per amagar una calvície evident. I quan riu mostra un parell de queixals llustrosos, d’or de divuit quirats. I, d’altra banda, pel posat, pel vestit, no sembla pas un xava de barri qualsevol. Hi ha alguna cosa amb classe en la seva manera de fer. Sí, ben mirat, no ha de ser pas un mal mascle.

Però ell deu haver pensat alguna cosa semblant perquè els ulls li espurnegen mentre diu:

—Marxem. Aquí fa massa pudor de carn podrida.

I ella assenteix feblement, és clar. I s’alcen, tot enllaçant-se.

La llum del sol penetra per les escletxes de la persiana, dura, insensible al seu cansament, a la seva son. Lentament, aconsegueix de badar un ull, i després l’altre. Les velles coses conegudes de casa, l’armari de portes de persiana, la tauleta curulla de llibres, el retrat de James Dean en actitud lànguida, la saluden de nou. Sí, és a casa. I es frega els ulls, i es pregunta pel malson que l’ha corsecada tota la nit, que l’ha feta trotar i suar, que l’ha omplerta de neguit i de desig.

Palpa el llit, d’esma, i de cop es sorprèn, gairebé s’espanta. Aquell home és ajaçat al seu costat. Dorm fondament, amb un son pesant, sadollat d’alcohol. S’asseu contra el capçal i se l’esguarda, amb basarda primer, amb una curiositat creixent després. I es diu que fa de bon veure, ajagut al llit, nu, suós, amb el seu panteix rítmic. Intenta recapacitar, reconstruir els fets. Però no pot, encara. El cap li roda pesadament, com després d’una nit en blanc. Deu ser l’alcohol, és clar. Perquè creu recordar, boirosament, que ahir va prendre, pel cap baix, una dotzena de gintònics, i després una ampolla de xampany sencera, dolça i bombollejant, a casa.

Necessita alguna cosa forta per desvetllar-se del tot, per esqueixar amb un ganivet esmolat aquesta bromota que li enterboleix el cervell. I lentament, d’esma, s’alça, avança vers la cuina, gairebé a les palpentes, i prepara un cafè, dens, espès, gairebé sòlid. La cafetera ja panteixa pesadament, entre aromes de dolor, quan ella pren una tassa de l’armari.

Se serveix un cafè. La beguda, bullent, li remou l’esòfag, l’estómac i els budells. Necessita anar al lavabo, vomitar potser. S’hi adreça, lentament primer, a grans gambades després, com si no pogués evitar la sensació d’angúnia, de fàstic, que li puja de ben avall. Davant la tassa, es recargola, es desfà, entre una vomitera densa, pesada i fosca. Aconsegueix d’aturar-la i panteixa pesadament. Sua tota ella, se sent amarada d’un líquid espès, llefiscós. I, més tranquil·la, s’asseu al sanitari i defeca.

Necessita dutxar-se, expulsar del seu cos la fortor de suor i de semen, aquesta sentor d’home tan penetrant que fa temps que no flairava. Prepara l’aigua, gairebé bullent, com si necessités desinfectar-se. I es deixa ruixar pels seus raigs, que li envermelleixen la pell, el rostre. Sí, comença a sentir-se bé, a coordinar, gairebé se sent capaç de sil·labejar una ària en veu alta.

I tot de cop, mentre atura el doll d’aigua i s’eixuga febrosa-ment amb la tovallola, descobreix que està nua, que no ha portat roba per posar-se, que haurà de retornar a l’habitació, regirar l’armari, vestir-se, posar-se altra vegada a tret dels ulls d’aquest home estrany. I de sobte, un sentiment instintiu de vergonya, de pudor, l’envaeix. Avança de puntetes vers la cambra, amb por de desvetllar-lo. Obre l’armari, pren la primera bata que troba i es cobreix apressadament. Només aleshores, més calmada, l’observa novament. Dorm profundament, no cal espantar-se. S’asseu al llit i intenta reconstruir tot el que s’ha esdevingut aquesta nit, la tirallonga de fets que han ficat aquest home al seu llit. I no és capaç encara de fer-ho, o potser no gosa ni tan sols intentar-ho.

I s’alça, potser perquè no se sent a gust a la cambra envaïda, potser perquè necessita silenci per relaxar-se, i els esbufecs entretallats d’aquest home nu la neguitegen, l’angoixen. I marxa vers el menjador, d’esma, com una somnàmbula. Però abans s’atura a la cuina i es torna a omplir la tassa de cafè.

Ara està asseguda al sofà, amb les finestres del menjador obertes de bat a bat. Un ventijol fresquet, encisador, l’acarona. Pensa que potser valdria la pena de posar música, de deixar-se embolicar per un doll de sons harmònics, ben travats. Però hi renuncia, potser perquè sent encara unes fiblades al cervell, agudes i doloroses, com descàrregues d’alta tensió. I tot de cop, renuncia a explicar-se, a justificar-se, a passar pel sedàs de l’enteniment uns fets aparentment tan estranys, tan inhabituals en ella.

I ara, per primer cop, se sent capaç de refer la pel·lícula, d’evocar les seqüències, de reviure els esdeveniments des de la fredor de l’observador llunyà, que reconstrueix però no jutja, de capir el que ha passat sense necessitat d’etiquetar-ho, de qualificar-ho com a «bo» o com a «dolent».

I es situa novament en aquell antre fastigós, en aquell tuguri curull de fum, de desig i de fàstic. I recorda el rostre d’ell, solcat d’arrugues, carregat d’alcohol, cobejós, potser, de comprensió, d’afecte. I recorda la passejada, llarga, zigzaguejant, vers el cotxe, com qui cerca amb un esforç sobrehumà un objecte inabastable, perdut entre la flora i la fauna de la jungla de la ciutat. I després, evoca l’esforç per engegar-lo, perdonar-li un alè, entre suors i riotes. Perquè tot seguit, tot ha estat més fàcil. El vehicle l’ha duta fins a casa —els hi ha dut, de fet—, amb l’atenció polida d’un amic que no fa preguntes, que no articula queixes ni laments reprovadors, que simplement ha decidit d’ajudar. I a continuació, creu recordar els esforços per aparcar-lo, per trobar la clau del portal, per fer-la girar apressadament, entre riotes encara. Després han vingut les protestes davant els crits, i els gestos exagerats demanant silenci, com si una veu interior, massa pregona, pogués, fins i tot en aquell estat, exigir-li de respectar el son dels veïns, i, amb ell, la bona reputació d’ella mateixa.

I s’ha fet el silenci. I l’ascensor els ha dut fins al replà amb una actitud servicial però massa mecànica. I han entrat al pis. I ell l’ha regirat, amb una curiositat polida, lleugerament distant, mentre ella destapava una ampolla de xampany, massa calent, que ha tret d’un armari. I l’han engolida sencera, asseguts al fred trespol de rajoles, entre rialles i comentaris equívocs, entre protestes de virilitat i de feminitat respectives. I ell s’ha despullat, tot dient que tenia calor, i ella l’ha esguardat encuriosida, desitjosa, com una gata en zel.

I han anat al llit, és clar. I no han fet res, òbviament, potser perquè ell estava massa pitof per a concentrar-se, perquè el seu aparell era tot just una pelleringa rebregada, un tros de carn tan aparent com informe, una esponja sadollada d’alcohol. I al cap d’uns segons, imperceptiblement, ell ja roncava, i potser ella també.

Però, un parell d’hores més tard, o potser tres, no pot precisar-ho amb exactitud, ell l’ha desvetllada amb fúria. El seu sexe havia esdevingut una soca vella, un cos de carn, dur, desitjós. I han fet l’amor, amb violència, amb passió, com si els hi anés la vida, com si necessitessin descarregar de sang i de semen els seus cossos. Ha estat ferotge, certament, però també bonic. Els mugrons encara se li endureixen, la vagina encara es lubrica mentre ho recorda, amb un desig renovellat.

I després s’han adormit de nou, lassos, esgotats, feliços. I una sensació de relaxació, de tranquil·litat, d’abandonament total l’ha envaïda dolçament entre somnis. Quin semental!, es diu encara. I tot de cop sent un desig foll de tornar a la cambra, d’esprémer-lo, de buidar-li la virilitat sencera.

Però no es mou, encara. Ben mirat, és prou bo de recordar-ho, d’enfonsar-se en els detalls d’aquells moments carregats de tensió i de plaer.

Esguarda el rellotge i s’ha de reprimir per no amollar un crit. Les dotze! I els companys de l’institut estan reunits des de fa una hora, esperen, de segur, la informació que els ha de dur de l’assemblea. S’alça. Pensa vestir-se, marxar apressadament. Però s’atura. I es diu que ja no té cap sentit de córrer, de marxar.

I cuitadament pren el telèfon i marca el número de l’institut. Uns instants d’espera, densos, i després la veu d’en Mariano, el conserge, que pregunta qui és.

—Sóc la Carme —fa—. Voldria parlar amb algun professor de l’assemblea.

Ho ha dit amb una veu desconeguda, irreal, lleugerament rogallosa. I mentre intenta concentrar-se en el que haurà d’explicar, en les excuses que haurà de balbotejar, en el recompte mecànic del número de centres en vaga i del resultat de les votacions, no pot deixar de pensar en en Toni, que l’espera al llit, en el seu cos ben format, cobejant de desig, que potser la tornarà a penetrar entre gemecs de plaer.