9

DIMARTS, 15 DE MARÇ

Li ho ha espetegat aquest matí un ex-alumne mocós que ha passat per l’institut a recollir el títol de batxiller. Fa quart d’Informàtica i es mou amb les ínfules d’una generació de triomfadors, de joves que tornen de tot i que s’han ben convençut de l’interès objectiu de les desigualtats socials, del Sistema amb majúscules. «Aneu contracorrent», ha dit tot simplement, amb un somriure mig dibuixat, com qui es feia perdonar. I segurament té raó, és clar. Encara hi pensa, al seminari, mentre corregeix exàmens mediocres, entre cigarret i cigarret, en una estona lliure del seu horari. No deu anar lluny d’osques, es repeteix, tot i que no gaire convençuda. Es diu que viu en una època d’èxits rutilants, de diners amassats amb poc esforç i amb moltes presses. Els banquers acaparen les pàgines de les revistes del cor, els joves empresaris monopolitzen els titulars de les planes d’economia dels diaris. Fer diners, a qualsevol preu, és la consigna de moda. Una mena de darwinisme social s’imposa arreu, amb la lògica esclatant d’una fal·làcia ben orquestrada. Els rics són rics perquè són intel·ligents i macos. I els pobres no tenen altre remei que ser-ho, perquè són beneits, barroers, poc instruïts i a sobre lletjos i més aviat bruts. I quan el món es divideix en dos estrats, en dos submons que s’esguarden només de lluny, que pròpiament s’ignoren, més val estar amb els grossos que no pas amb els petits, és clar.

Sacseja el cap. No es pot concentrar, ara. Aquest comentari la mortifica. Però, es diu, ¿què se n’ha fet, doncs, d’un segle i mig de lluita obrera, de tradició cultural d’esquerres? ¿on queda, fins i tot, la moral cristiana mil·lenària, amb les seves crides a la caritat, a l’amor al proïsme? Deuen jeure, mig oblidades, en algun bagul de mals endreços. Són un actiu de massa poc valor, més aviat un destorb, una rèmora que el progrés ineludible esclafa.

Es diu que, fa uns anys, parlar del Tercer Món era evocar una força puixant, orgullosa, activa. Avui, és clar, l’adjectiu tercermundista s’aplica tot just als pèssims serveis, a la RENFE en les seves hores baixes, als funcionaris més dropos i inoperants. Fa uns anys, també, el concepte classe obrera venia acompanyat d’una aurèola de progrés, d’avanç social, de lluita contra la injustícia. Avui dia, curiosament, els banquers actuen en nom de la llibertat, com els capellans o els tecnòcrates.

I tanmateix, pensa, les aigües han de tornar algun dia al seu jaç. Tard o d’hora, els obrers es cansaran de mirar embadalits les festes de societat dels aristòcrates, que les revistes del cor pregonen a tot color. Algú haurà d’imposar seny, es diu. I ara, aquest paper ha tocat als ensenyants, però també a altres sectors, als treballadors de la banca, per exemple, als obrers de la construcció…

Potser, ben mirat, aquest xicot ha dit la major plasenteria possible. Anar contracorrent, ¿és que algun cop ha fet alguna altra cosa? ¿És que la història no avança justament a cops i pedrades dels qui van contracorrent? ¿Podia esperar algun altre comentari millor de la lluita que han endegat? ¿Calia imaginar-se’n un altre efecte, d’entrada, que no fos el somriure displicent que anuncien aquests mots?

Lentament, s’asserena. És com si aquestes reflexions fossin tot just l’exteriorització d’uns pensaments que l’angoixaven de feia mesos. En l’enfrontament de dos mons, ella ha triat, com sembla que ho han fet la majoria d’ensenyants. Potser, ben mirat, quan fa vaga no demana només diners; potser exigeix una altra lògica en el repartiment de la riquesa; potser treballa, de manera senzilla, silenciosa, però molesta també, per què no?, per un món més acceptable, menys injust.

Belluga el cap. Sempre acaba traient punta a qualsevol opinió. Potser, ben mirat, la seva feina no és altra que comentar, en el millor estil escolàstic, les opinions dels saberuts. Potser ensenyar és fer com el capellà del poble, interpretar les escriptures, mal sigui per capgirar-les com un mitjó, per fer-ne xixina des d’un enfocament ben diferent.

I s’escarrassa altra vegada a resseguir la lletra menuda dels seus alumnes, als quals falta, evidentment, una bona base cal·ligràfica, a copsar els lligams, no sempre reeixits, de les idees, de les frases i dels paràgrafs. I subratlla els errors, amb els seu retolador ben roig, més tranquil·la i reposada. I els puntua, entre dubtes, amb interrogants, amb fletxes que pugen i baixen, amb dècimes i centèsimes, des de l’actitud de qui no està gens segur del que fa, des de la tolerància que donen els anys. Però també des de la fermesa de qui encara creu en la seva feina.

S’atura. Compta els exàmens que ha corregit, els que li manquen encara. I alena pesadament. I es diu que corregir, ponderar, avaluar, aprovar o suspendre és la tasca més dura que li toca de fer. I mesura el temps que s’ha estat corregint i el que s’hi haurà d’estar. I, esgotada, però amb un somriure als llavis, baixa a la sala de professors a prendre un cafè amb llet. La tasca que manca ja la farà un altre moment, és clar.

—Carmeta, xata, sóc jo.

—Laura! A què dec l’honor?

—Què vols que et digui? Passava per aquí…

—Au, va, no em facis riure. Que amb les clatellades de la Telefònica, ja sé que sempre t’ho penses dos cops abans de fer una trucada. I habitualment, a la fi, optes per no telefonar, és clar. —Que poc m’estimes, Carmeta!

—Dona… Era una broma.

—I això meu, també, és clar. Què, noia? Ja veus les coses millor, avui? Se t’han obert els ulls, potser, aquest matí?

—Què vols que et digui? Si fa no fa, com sempre…

—És que l’altre dia, quan et vaig deixar, em va fer un no-sé-què l’estómac. No ho sé, et veia malament, fumuda, fatal…

—Tranquil·la, que encara no he decidit de tallar-me les venes…

—Toca fusta, noia, que això no es diu ni de broma.

—Sí, és clar. Perdona. Últimament estic un xic càustica.

—Molt malament et veig. Com que no surts de casa, com que has decidit tancar-te dins la closca…

—No serà tant! Mira, dissabte va venir a casa en Joan, a sopar.

—Què em dius ara! No sé si creure-m’ho.

—Sí, de debò.

—I què volia? A què vas deure un tan immens honor?

—Venia a dir-me que es casa. I que aviat serà pare.

—Sí? De debò?

—Aquest xicot sí que s’ho ha muntat bé. Vejam si n’aprens, Carmeta. Que d’homes, al món, n’hi ha a cabassades. I que tu no hi has vingut amb vocació de monja.

—Potser no…

—Ho dubtes?

—No, és clar.

—I doncs? Mira, bromes a part, et trucava molt seriosament per convidar-te a sopar.

—Perfecte!

—Et volia fer enviar una tarja pels criats, però avui és el seu dia lliure. I m’ha semblat que el telèfon seria suficient perquè te’n donessis per assabentada.

—Oh, i tant! I quan serà, aquest esdeveniment?

—Mira, havia pensat que demà. Com que dijous també fem vaga, podrem anar a dormir tard. Per en Mateu no pateixis, que quan li ve la son se’n va al llit i no emprenya gaire.

—Pobre home!

—No el compadeixis, que viu com un rajà!

—Si tu ho dius…

—… serà amb coneixement de causa, evidentment. Ah! Vindrà a sopar un xicot simpatiquíssim, un autèntic tros de pa. Es diu Albert i és estomatòleg. El conec de fa uns mesos, saps?, perquè ha obert la consulta prop de casa. Tots els meus fills en són clients habituals. I crec que més val convidar-lo que no pas pagar unes factures engrossides…

—Laura, que ja veig per on vas!

—Poc t’ho imagines. Ho faig per un estricte interès material.

—Laura, que no saps dir mentides. Que et cauran tots els queixals…

—Tant li fa, dona. L’estomatòleg me’ls recompondrà amb paciència per un parell o tres de sopars…

—I què tal és?

—El sopar?

—No, l’estomatòleg aquest, l’Albert, múrria.

—Ah! Veus com t’interessa? Un xicot agradabilíssim, entenimentat, i molt intel·ligent. I és clar, podrit de diners…

—Solter, casat…?

—Divorciat, xata, com tu. I de quaranta anys, si fa no fa. És la teva mitja taronja, l’autèntica, la definitiva.

—Ui, ui, ui! No corris tant, que hi ha adjectius que m’esborronen.

—Seriosament, és un bon xicot. Ja ho veuràs.

—Bé, amb aquestes referències, hauré de venir ben predisposada.

—No esperava menys de tu, nena. Mira, arregla’t bé, fes-te pentinar en una perruqueria i busca un modelet que impressioni. Ja veuràs com de seguida congenieu. Res, si això, m’ho deuràs tota la vida!

—Potser sí…

—No et veig gaire convençuda.

—I què vols que t’hi digui? M’has deixat ben parada…

—Res. Les amigues som per a les ocasions. Ah! I vine d’hora, que encara podràs veure les menudes despertes.

—A les vuit, et sembla?

—Fa. I penjo, que, com molt bé dius, després la Telefònica clava uns pals impressionants. A reveure!

—Adéu!

Les nou! Té el temps just de dutxar-se i vestir-se. S’ha passat tota la tarda en una assemblea densa i histeritzant. «És que no n’aprendrem mai», es diu. Una munió d’ensenyants, amb la sigla sindical respectiva al cervell, no han parat de demanar paraules, d’obstaculitzar-se, de criticar-se vivament, de dir-se el nom del porc, així de clar, però amb paraules sibil·lines, amb retòrica parlamentària. És ben bé que sembla que els hi vagi la vida, com si al cap del carrer hi hagués d’haver unes eleccions sindicals… I manquen gairebé quatre anys per a la propera contesa!

No sap per què, aquesta assemblea li ha recordat vivament les reunions de penenes, aquelles trobades, histèriques també, on es decidia una negociació col·lectiva i espontània amb les autoritats del ni-carn-ni-peix, de la transició llarga i massa lenta per a les seves presses. Eren altres temps, realment. Aleshores, ella era una decidida defensora del sistema assembleari. Ara no ho veu tan clar. Ha vist tantes manipulacions a les assemblees, ha copsat tantes mitges mentides, ha vist com la massa es movia pel criteri d’uns pocs espavilats, que es repartien estratègicament les intervencions, que ja tot just pot ser escèptica.

I després, hi ha un altre fet: la vocació de parlamentaris frustrats de molts ensenyants. Parlen i parlen, sovint sense dir res. Allarguen les frases, sembla que s’escoltin, trien els mots que creuen adients, dibuixen tota mena de gestos, de ganyotes, acompanyant les paraules, subratllant-les, matisant-les. Se senten asseguts en un escó, al Parc de la Ciutadella o a la Carrera de San Jerónimo, es veuen a la televisió, aparentment convençuts, però potser no del tot convincents.

Somriu, nerviosa, un xic atabalada. Té un cap com un timbal. Necessita asseure’s al sofà, deixar-se hipnotitzar per la caixa ximple i dormir, dormir llargament, hores i hores, fins demà al matí. Però no pot, és clar. Ha quedat amb la Laura i no pot fallar-li.

Pensa que tot plegat ha estat un parany, una teranyina hàbilment teixida. En Sebastià ja fa dies que es queixava de la lentitud de les assemblees, del seu to reiteratiu i histeritzant. I això que en Sebastià té el cul dur, que ell, que és de Comissions, n’ha hagut de sentir de tots colors més d’un cop. Però aquesta vegada ja n’ha tingut prou. I ha plantejat que l’institut enviï els seus delegats a l’assemblea rotativament. Tothom ho ha acceptat, òbviament. Però quan ha vingut l’hora dels voluntaris, tot eren excuses, com sempre. Que si els nens, que si una conferència, que si un compromís ineludible. I és clar, a qui li havia de tocar d’anar-hi? A la més ximple del centre, a ella, que mai no sap dir que no.

Intenta consolar-se. Ben mirat, ha pogut recordar altres temps més combatius. I d’altra banda, es diu, ara ja ha complert, ella. Quan a la propera reunió a l’institut vulgui passar el testimoni, sap que ho podrà fer sense remordiments ni angoixes. Ja veurem qui serà l’altre enganyat, es diu, amb un somriure als llavis.

Està cansada. Tot i que no hauria de fer-ho, s’asseu un moment al sofà. I fins i tot, per un instant, està temptada de trucar a la Laura, de desfer-se en excuses, de dir-li que aquesta nit no podrà pas anar-hi. S’atura, però. Sap prou bé que és inútil: la seva amiga té uns dots envejables de convicció. Tant si vol com si no, acabarà arrossegant-la a casa seva, amb la mateixa capacitat de comandament d’un hàbil capatàs. I potser, ben mirat, és el millor que li pot passar. S’ha de confessar, amb vergonya, que la perspectiva de conèixer aquest estomatòleg, l’Albert, l’abelleix, encara que sigui lleument. Serà tan agradable com li ha dit la Laura? Creu recordar que no li ha dit pas precisament que fos gaire ben plantat. I això que la seva amiga és una mestra de la publicitat.

S’alça de cop. I prepara el bany febrilment. «Desvetlla’t, Car-meta», es diu. L’aigua ja és al punt, tot just tèbia, com a ella li agrada. Es fica a la banyera i la sorprèn un doll d’aigua. La carn se li endureix, es tiba. I després de la primera impressió, una sensació de tranquil·litat, de pau, l’amara. Es deixa acaronar per l’aigua, se sent bé, molt bé.

Es frega tot el cos amb el sabó líquid. I pensa de nou en la Laura, en el seu marit, en les nenes, en el seu fillol, en Marc, que encara estarà despert, quan arribi. I en les més menudes, que ja deuen dormir un son plàcid. Quan tanca l’aigua i s’eixuga amb la tovallola amb força, torna a imaginar-se l’estomatòleg, aquest xicot tan agradable que li vol presentar la Laura. La veritat és que mai no ha tingut gaire capacitat d’anticipació. Li costa preveure les situacions, fer-se una imatge exacta, a l’avançada, de les persones. Ben mirat, potser és millor així, es diu. La gent que es fa massa il·lusions d’antuvi, després acostuma a quedar un xic frustrada davant la realitat.

Però, per si de cas, en un gest no absent de coqueteria, es pinta lleument els ulls, es maquilla les galtes, es passa la barra dels llavis. Tot just un lleuger toc de color. Mai no li ha agradat d’anar massa pintada. De fet, fa força temps que no utilitzava tots aquests estris. Però, què caram, una nit és una nit, es diu com justificant-se.

I s’esguarda al mirall, tota nua encara. Observa alguns solcs al rostre, al front, a les galtes. No hauria de somriure tant, o haurà d’acabar fent-se l’estètica, com una actriu de cinema qualsevol. El seu cos és magre, ossut, potser un xic massa escanyolit i tot. Mai no ha tingut problemes de pes, la qual cosa no deixa de ser una tranquil·litat. Pensa que no es suportaria si fos massa grassa, una vaca, com algunes companyes d’institut. I s’observa de nou, com si no tingués pressa, com si, per un cop, hagués oblidat l’obsessió del rellotge. Ja se sap, amb la Laura tot és diferent, hi ha prou confiança, es diu.

I tot de sobte, es dóna una palmellada en una natja i es belluga cuitadament, com si el cop l’hagués sobtada, com si pro-vingués d’una mà diferent, anònima. Obre l’armari. Ja té ben decidit què es posarà. Una faldilla fosca, que li arriba fins al genoll, i una brusa blanca, impol·luta. Un darrer esguard de comprovació. «Estàs per parar un tren», es diu, mig convençuda. I: «no necessites àvia, és clar», afegeix.

I aleshores sona el telèfon, metàl·lic, reiteratiu. Corre a despenjar-lo, un xic esporuguida. La Laura, pensa. I, quan estén el paraigua per aguantar el xàfec, una veu, d’entrada desconeguda, la sorprèn:

—Carme?

—Sí? —fa, un xic sobtada.

—Que molesto, potser?

—No, és clar. Però, qui ets?

—Sóc en Cinto, de l’institut.

En Cinto Frankenstein, és clar, es diu tot fent-se una ràpida composició de lloc. Havia d’haver-lo conegut abans, pensa. Aquesta veu rovellada, lleugerament metàl·lica, és, certament, inconfusible.

—Sí, és clar. Tu diràs…

En Cinto s’ha quedat tallat ara, a l’altra banda de l’aparell.

—Bé… és que… —balboteja. I s’atura, vacil·lant. Deu haver de prendre alè a l’altra banda del fil, per fer tot de cop, matusserament—: Perdona que et molesti, però havia pensat de convidar-te a sopar, aquesta nit. A ma mare no li fa res de quedar-se sola. I com que demà no treballem ni tu ni jo, pot ser un bon moment, oi?

Ho ha dit apressadament, com una lliçó apresa de cor, recitada per un estudiant diligent. I ara és ella qui ha quedat ben glaçada.

—Bé… Mira… —I es talla. No és que en Cinto li caigui especialment bé, però li sap greu de dir-li que no. Però és clar, la Laura l’espera, i els nens, i l’estomatòleg famós. I de cop pren embranzida i fa, entre excuses—: Mira, em sap greu, Cinto, però aquesta nit tinc un sopar. He quedat amb una amiga, saps?, i ara mateix m’està esperant. M’agafes aquí de miracle.

Ell ara pren un to comprensiu, lleugerament angoixant:

—No et preocupis, dona. Un altre dia serà, no?

—Oh, i tant! —fa ella, segura. I tot de cop es diu que en Cinto, tot i les seves manies, és un bon xicot—. I seré jo qui et convidi, a casa, és clar.

—Bé… Doncs… A reveure.

—Fins aviat.

I penja. Un regust agrejant li omple la boca. Li sap greu, és clar. Però ja no sap què pensar. Tants dies, tantes nits sense parella per sortir, sense projectes. I tot de cop, en una mateixa nit, li surten dos plans. ¿És que tothom s’ha tornat boig?, es pregunta febrilment. ¿O és que, finalment, ha trobat el bon camí?

Però no té temps per perdre. Són dos quarts de deu i la Laura ja fa hores que l’espera. Es deixondeix de cop. Recull el sarró i comprova que hi ha les claus de casa. I es prepara per marxar.

Abans de sortir, però, encara vacil·la un moment. Potser hauria de trucar a la Laura, dir-li que tot just surt ara. Però a la fi s’hi repensa. Més val deixar-ho córrer. Agafarà el cotxe i s’hi plantarà en deu minuts. I si li ha de recriminar la falta de puntualitat, més val que ho pugi fer un sol cop i prou.

La Laura la rep amb un somriure murri:

—Ara entenc per què has fet salat —li espetega com a salutació—. Ha valgut la pena. Fas patxoca, de debò.

—Vols dir? —pregunta ella, nerviosa, com qui ha de passar una prova.

—Noia, si no m’anessin tant els homes, aquesta nit encara me n’aniria al llit amb tu.

Ella riu. La Laura, amb les seves idees de bomber, pensa. I que bé li va el paper de Celestina! Potser hauria de muntar una agència matrimonial. Segur que li donaria més que l’institut.

—No passis ànsia, que l’Apol·lo encara no ha arribat.

—L’Albert, voldràs dir.

—Ai, sí! No sé per què, sempre m’equivoco.

La Laura és una mentidera trapella i deliciosa, es diu. Té una simpatia múrria, còmplice, que es fa estimar. I d’altra banda, comunica il·lusió. Sap que aquesta nit xalarà, amb la seva amiga, si més no.

Travessen el rebedor i penetren al menjador. És una habitació lluminosa i ben parada. La Laura té força gust, es diu, tot i que per a les coses de casa sempre ha estat un desastre. Només entrar, en Marc corre a saludar-la, i també la Júlia, la germana gran. Tenen onze i tretze anys, respectivament. Ella és bonica i molt intel·ligent, però el noi ha heretat la simpatia de la mare, pensa. Tots dos són uns xicots tranquils, agradables, entenimentats. La Laura ha tingut molta sort, es diu, o potser és que ha sabut exercir bé de mare.

—Avui no us porto res, xicots. No he tingut temps ni d’anar a comprar un llibre.

—No hi fa res, padrina —fa el noi—. D’això ja se n’encarrega la mare, i massa sovint.

—Aquest xicot no hi ha manera que llegeixi —es queixa l’amiga—. En canvi, la Júlia s’empassa col·leccions senceres. Algun dia li agafarà un empatx.

Ella riu.

—Així m’agrada —fa, acaronant la noia—. I tu, vejam si no ets tan dropo i t’acostumes a llegir.

—És que hi ha cada pal de llibre… —fa, esbufegant.

—Bé, nois —talla la mare—, ara aneu cap al llit, que aquest és un sopar de dos rombes.

Els nois protesten un xic, però obeeixen disciplinadament. Abans, però, fan un petó a la mare i a la Carme.

—Que grans que s’han fet! —fa, quan ja no la poden sentir.

—Sí, la raça creix. El xicot aviat em passarà a mi.

—… I ben educats.

—Noia, només faltaria, amb la mare professora…

—No vol dir res, això, ja ho saps prou bé. Conec cada mestra que té uns fills més mal cuats… I les petites? ¿Ja dormen?

—Sí, noia. Són com rellotges. Si un dia se’ls para la corda, després costa Déu i ajut de posar-les a l’hora de nou.

—Sí, és clar… Volia venir abans, però…

—No cal que t’excusis —la talla l’amiga, amb un somriure còmplice—. Ja veus que no arribes pas l’última…

—I en Mateu?

—Tot just s’està dutxant. Acaba d’arribar de la feina, el molt dropo. I això que sabia que teníem convidats.

—Pobre! Deu haver de fer una quantitat d’hores extraordinàries, amb tantes criatures per mantenir!

—No me’n parlis. Quan va arribar la primera, la Júlia, va retallar les hores extraordinàries. Volia estar-se a casa, gaudir de la paternitat. Es passava el dia netejant bolquers, fent ximpleries a la nena… Però amb el segon, en Marc, el pressupost ja no arribava. Va haver de demanar més feina. I amb la tercera i la quarta, tu diràs, l’horari laboral se li va disparar.

Ho explica amb gràcia, amb un lleuger to burleta, com si tot plegat no anés amb ella, com si parlés d’un personatge llunyà. Sap comunicar senzillesa, tranquil·litat. La Carme se sent com a casa seva.

—Caram, Carmeta, quant de temps sense veure’t!

És la veu d’en Mateu, que entra al menjador, enfundat en una tovallola de bany. Du el cabell humit, brillant, bru.

Ella s’alça i s’abracen amicalment. Nota de ben a prop la frescor de la seva pell.

—Què fas, encara així? —el renya la Laura—. L’Albert està a punt d’arribar.

—Un moment, dona, que ja acabo.

I marxa lentament vers l’habitació, amb un lleu posat còmic. En Mateu és encara un home ben plantat. Cepat, bru, amb uns ulls verds, marins, i un mostatxo negre i serrat. No li estranya que la Laura se n’enamorés tan de pressa, que se li mantingui fidel.

—Bé, doncs només falta el nostre brillant estomatòleg.

—Noia, en fas tanta propaganda, que ja n’estic tota encuriosida.

—Ah, múrria, no m’estranya, no.

Just aleshores sona el timbre de la porta. És un so sec, impersonal, lleugerament estrident.

—Ja és aquí, ja és aquí! —fa l’amiga, saltant teatralment.

—Ximpleta! —mormola ella.

Però la Laura ja s’ha asserenat i camina apressadament vers la porta.

—Albert! I bona hora!

Des del sofà, sent com es creuen un parell de petons. I després, unes passes que avancen vers el menjador. A la fi, travessen la porta, enllaçats amicalment. La Laura fa les presentacions:

—Albert: aquesta és la Carme, la noia més ferma de la contrada. Carmeta: aquest és l’Albert, l’estomatòleg més ben plantat del país.

Ella s’ha alçat. Encaixen. El fita dissimuladament, amb una certa vergonya. Deu tenir la seva edat, si fa no fa, es diu. Però la cabellera, curta, ben tallada, comença a clarejar. És més aviat gras i pesant, poc atlètic. Realment, no és gaire ben plantat. Però el seu rostre menut té alguna cosa especial, potser els ulls foscos, immensos, o el nas, lleugerament aquilí.

—La Laura m’ha parlat molt de tu —fa ell, nerviosament. Es mou sense gràcia, com un ós polar.

—Ui! La Laura sempre parla massa —diu.

—No et creguis, no. Tot just el que li convé… —respon ell, tot esguardant-la.

Sembla un xicot més aviat tímid. Gairebé no ha gosat miraria, quan li parlava.

—M’han dit que esteu de vaga… —fa, com per iniciar una conversa.

—Sí, però avui està prohibit de parlar-ne —el talla la Laura—. Però, va, asseieu-vos, que portaré el sopar. Vaig a buscar aquell dropo.

I tot adreçant-se a la cambra, crida:

—Mateu! Que és per avui!

—Sí, ja vinc, ja.

I l’home entra al menjador, cordant-se encara el cinyell.

—Home, Albert!

I es repeteixen les salutacions.

—Què ens ha preparat, avui, la teva dona?

—Poc ho sé. Acabo d’arribar.

—Quina vida, eh?

—Això vosaltres, els dentistes, que teniu les butxaques ben plenes.

—Au va, no et queixis, que a vosaltres us faig un bon descompte.

—Només faltaria. Som família nombrosa, gairebé clientela fixa.

S’asseuen a taula. I la Laura ja serveix una sopa fumejant. Sempre ha estat bona cuinera, la Laura, es diu ella.

Comencen a sopar. Durant uns segons s’imposa el silenci, tot just tallat per algun lleuger xarrup. La sopa crema, però passa bé, amoroseix el paladar i es posa bé a l’estómac.

—Hi havia gana, veig —fa la Laura.

Tots somriuen.

—És deliciosa, de debò —fa l’Albert.

—Sort que m’ho dius. Perquè aquest enze, ja ho veus —fa tot esguardant en Mateu—: omple el pap i no bada boca.

—És molt bona, sí —protesta ell.

I s’alça. Posa música.

—Ja ho veieu: el meu marit no es pot estar mai quiet. Sempre ha de fer alguna cosa. Quan hi ha visites no deixa descansar ni un moment el tocadiscs. —I adreçant-se a ell—: Com a mínim, posa alguna cosa suau.

Ell sembla distret, cercant un disc concret.

—És clar, dona.

En breus segons, la música ocupa, onduladament, tota la sala. És Paul Simón.

—M’agrada —fa ella.

—No mata, no —concedeix tot just la Laura, displicent.

El sopar s’allargassa, entre converses intranscendents. Després vénen el cafè, les copes, el tabac.

L’Albert parla poc, tot just els comentaris imprescindibles: «passa’m el pa», «vols més vi?», «aquesta carn és deliciosa». Menja molt, ella es diu que no deu tenir pas la panxa plena precisament d’aire. I belluga les mans amb barroeria, costa d’imaginar-se’l en el seu ofici mentre pren el pa i el llesca, mentre estreny sense gràcia la forquilla i el ganivet.

Pensa que no s’ha equivocat pas, d’entrada. Ha de ser un tímid total. Educat, entenimentat, segurament molt intel·ligent, si més no per les referències que en té, però introvertit, també. Deu caldre un bon tirabuixó per arrencar-li uns mots, més enllà dels comentaris més convencionals. I tanmateix, no li cau malament del tot. Alguna cosa, al seu rostre, manifesta un esparpillament fora de mida. I el seu nas, punxegut, finament retallat, pot ser el senyal d’un caràcter fort, decidit, tot i els seus gestos polits.

La Laura despara la taula apressadament i porta una baralla.

Ni tan sols ha preguntat si volien jugar, potser perquè sap que a en Mateu no li agraden gaire els jocs de taula.

—Carme, posa’t allà —ordena—. Avui les dones els despullarem, a aquests dos passerells.

Ella obeeix, contenta. Li agrada de jugar a cartes, tot i que fa temps que no practica. D’alguna manera, això la retorna als seus temps inicials de carrera, quan encara no coneixia en Joan. Sap perfectament que, en el joc, la Laura i en Mateu fan molt mala parella. Ella és apassionada, cridanera, i no té pèls a la llengua per recriminar els errors al company d’equip. I ell juga d’esma, potser perquè el joc l’ensopeix sobiranament.

La partida s’allargassa entre fum i alcohol. A poc a poc, el menjador sembla una autèntica timba professional. I l’Albert es va destapant com un jugador fi, calculador. A cada carta que llança, ella es convenç més i més que li ha ben descobert el joc. El resultat és previsible. Els homes guanyen, tot i la mandra mental d’en Mateu, que, entre carta i carta, badalla ostensiblement, sense cap mena de pudor, potser perquè, ben mirat, se sent en família i sap que els amics no desertaran entre excuses. I la Laura es va encenent, amb prou feines pot aguantar el mal humor que la va vencent, que li enrogeix les galtes i els ulls.

Ella s’ho esguarda entre rialles. Ves per on, el tímid integral li ha sortit jugador fi. Què més deu saber fer? ¿Quines secretes habilitats deu guardar amagades rere el seu posat poruc?

La partida s’acaba i ningú no té esma per demanar la revenja. Ella potser l’exigiria, però sap perfectament que la seva companya, a hores d’ara, està massa atabalada per concentrar-se en un nou joc. Així doncs, s’alça, entre excuses, amb un sincer fair-play. I l’Albert la segueix, és clar.

Són quarts d’una quan travessen el portal de casa. Ella està massa desvetllada per anar a dormir. Però sap que en Mateu i la Laura s’han de quedar amb els nens. I, francament, no té prou confiança per proposar a l’estomatòleg d’anar a ballar, o a prendre una penúltima copa. Que diferent seria si aquest xicot abandonés el seu posat poruc, es diu. Però això no s’esdevindrà, és clar, si més no aquesta nit.

Ja són al carrer. Un ventijol fresquet, agradable, li acarona el rostre, la deixondeix del tot.

—He portat cotxe —fa, mig vergonyosa—. Si vols, et puc dur a casa.

—T’ho agraeixo, però visc aquí mateix. Un passeget m’anirà bé.

—Com vulguis… —fa.

I s’atura uns segons, com esperant que ell digui alguna cosa, que li proposi de fer qualsevol bogeria, mentre aparentment no sigui desassenyada del tot.

Però no s’esdevé res, com d’altra banda era previsible. L’Albert tot just encaixa la seva mà d’una manera estrictament amical.

—Així doncs, fins aviat —fa, poruc encara, sense fitar-la obertament—. Perquè espero que ens tornarem a veure algun dia, a casa de la Laura.

—Sí —fa ella, fredament.

I es desenllacen. I ella l’esguarda de nou, i fa com si anés a dir alguna cosa. Però finalment no bada boca, sacseja el cap i s’acomiada amb un somriure lleu, que no vol dir res.

Ara avança pel carrer, trista, silenciosa, estranyament cansada, i s’abandona a tota mena de reflexions reprovadores. «Ni tan sols m’ha demanat el telèfon, el molt talòs», es diu. I s’ha de confessar que aquesta nit hauria fet qualsevol bestiesa, que, fins i tot, s’hauria deixat posseir per aquest estomatòleg barroer, per poc que ell hi hagués posat algun interès, per poc que li hagués dit «anem a prendre alguna copa», o, tot simplement, «vine».