7

DILLUNS, 14 DE MARÇ

Acaba de sonar el despertador i ella es diu que, sortosament, ja és dilluns. I sacseja el cap, contrariada. Mai no s’hauria imaginat que podria desitjar anar a treballar amb aquesta passió. I mentre es dutxa apressadament, reconstrueix els fets, en una mena de camí zigzaguejant que la retorna de nou a dissabte a la nit, quan en Joan li va dir, ras i curt, que tindria un fill.

—Me n’alegro, Joan. Enhorabona —va fer ella, encara contagiada d’aquell esperit d’entusiasme, de generositat—. Me n’alegro, de debò.

L’eufòria encara li va durar prou temps per fer les preguntes de rigor, de quan estava la Mireia, com es trobava, si ja sabien si seria nen o nena, què preferia, quin nom li volien posar… La veritat és que ell feia cara de pare, pensa ara. I es diu que va ser ben ximple de no adonar-se’n abans, de no llegir-li prou bé el rostre quan va entrar a la cuina amb una ampolla de xampany sota el braç i la va saludar.

Encara ara, mentre es frega el cos amb el sabó, li retorna aquell esperit de generositat. Perquè, ben mirat, en Joan s’ho mereix, és clar. Ja té quaranta anys, es diu, una edat perillosa, en la qual calen estímuls per seguir lluitant. I en Joan serà un bon pare, d’això n’està segura, entenimentat, seriós, liberal. Això mateix li va dir quan, tot sacsejant la copa de conyac, ell li va confessar els seus dubtes. Ho recorda perfectament, com si fos ara, com si acabés de sortir del menjador per ficar-se en aquesta dutxa d’aigua tèbia.

—Sí, estic content, és clar. Estic molt content. Però de vegades em fibla el dubte, com un rampell. Tinc quaranta anys, Carmeta, ho saps prou bé. Quan el xicot comenci a ser gran, quan comenci a volar tot solet, jo ja seré un avi. I les coses canvien molt de pressa, avui dia. Poc sé pas si el sabré entendre, si el sabré aconsellar…

I ella va riure. Quines coses de pensar!

—I és clar que te’n sortiràs —li va dir.

I encara riu ara. Pensa que aquests problemes no els tenien, els pares d’abans. Tenir fills era un acte natural, lligat tot just a l’instint, al sexe. S’engendraven, la mare els sentia créixer al ventre, ben endins, i els paria, amb dolor, és veritat, però, en el fons, amb la mateixa aquiescència resignada i dolça amb què es fecundava la terra fèrtil, amb el mateix sentit pragmàtic i inqüestionable amb què es seguien els canvis de temps, les tempestes i les bonances.

Les coses han canviat, es diu. I la culpa la deu tenir també la pedagogia moderna, aquest remaleït desig d’entendre els nens, de deixar-los fer, de considerar-los com persones grans, de situar-los al bell mig de la creació. I riu de nou. I pensa que deu estar ben trasbalsada per fer, tot just ara, i justament ella, aquest discurs antipedagògic que en un altre moment hauria titllat de reaccionari.

I efectivament, ho està un xic, de trasbalsada. Com ho estava la nit del dissabte, quan la notícia va haver fet via, quan, més enllà de la primera reacció, instintiva, apressada, aquella novetat li va anar calant lentament els ossos i el cervell. I tot de cop es va sentir confosa, desconeguda, com si no fos ben bé tota ella, com si algun cos estrany l’hagués penetrada amb violència i necessités cridar per no ofegar-se. Ho recorda perfectament. Estaven asseguts al sofà, escoltant música, recordant anècdotes divertides, com vells amics que es retroben civilitzadament. En Joan li havia proposat de sortir junts aquella nit, de prendre alguna copa en algun local de moda. La veritat és que ell estava radiant, orgullós, d’ell, i, segurament, d’ella, també, de la seva reacció. I tot de cop es va començar a sentir malament.

—Què et passa? —va fer ell, amatent.

—Res. Un xic de mal de cap —va mentir—. De vegades em passa, saps?

I el fet és que l’encís de la nit es va trencar precipitadament. En Joan va marxar apressadament, entre excuses. I ella es va prendre un tranquil·litzant i es va asseure al sofà, amb les finestres obertes de bat a bat, prenent la fresca i la lluna pàl·lida de la ciutat.

Els pensaments li revenen mentre s’eixuga amb força amb la tovallola. No és que la notícia li sabés greu per en Joan, és clar. El xicot s’ho mereixia, s’ho mereix, es diu de nou. Però de ben endins li pujava una sensació estranya, incòmoda. Gelosia, potser? Enveja? Sí, pensa, segurament un xic de tot plegat. O potser, més planament, un sentiment de frustració, de derrota. Recorda que va córrer apressadament al lavabo i que es va es--guardar al mirall, com ara mateix ho fa, mentre es posa unes cremes. I tot de cop es va sentir vella, coberta d’arrugues, que mai no havia observat amb deteniment, que mai no havia considerat importants. «Sí —s’havia dit—, ja no ets la noia jove que somniava a bastir una família, a pujar una nissaga, més o menys com tothom». Perquè, es repetia, si en Joan n’ha fet quaranta, ella travessa sense deturar-se la ratlla dels trenta-vuit als trenta-nou.

I de cop es va adonar novament de la diferència abismal entre els sexes. Un home pot ser pare als quaranta anys, i als cinquanta, i als seixanta, si convé, si encara té esma. En Joan encara podia bastir una família nombrosa, si això li abellia, si la Mireia li ho proposava. Però ella… Ella és una dona. I per a les dones, el temps corre, indeturable, fred, com un botxí que aplica diligentment una condemna.

I de sobte es va sentir enfonsada de debò, al capdavall del pou. Es deia i es repetia, amb un cert masoquisme sens dubte, ara se n’adona mentre es pentina apressadament per anar a la feina, que possiblement restaria eixorca, sense fills, sense fruit, com aquella tia maniàtica del poble que gairebé no havia conegut, que pràcticament havia oblidat.

Va necessitar una força de voluntat enorme per refer-se, per asserenar-se. Es va haver de convèncer de nou que la vida val la pena de viure-la, que es justifica per ella mateixa, pels seus triomfs i pels seus fracassos, sense la necessitat de la procreació, de dur al món noves vides en les quals posem follament totes les nostres esperances i que ben aviat ens permeten copsar que l’error és una característica essencial del llinatge humà, que els qui hem concebut en duen gravat l’estigma, ni més ni menys com nosaltres mateixos, com qualsevol.

I lentament, anguniosament, va aconseguir de ficar-se al llit i d’adormir-se, entre panteixos. I l’endemà… Tot el diumenge va estar abaltida, cansada, com si la nit anterior hagués sostingut una lluita enorme. Gairebé no va tenir esma de fer res. Va esmorzar i va dinar mecànicament, sense gana, per pura imposició racional. I quan es va tancar a l’estudi per preparar unes classes va ser incapaç d’obrir un llibre, de concentrar-se mínimament. No pensava tampoc, com si li fes mandra de furgar novament en el munt de reflexions de la nit anterior. I va ser aleshores que, tot de cop, va sentir un desig impresentable que fos dilluns, que el despertador sonés i que ella comencés a bellugar-se amb alguna cosa per fer, amb una exigència urgent, externa a ella i, per tant, indeclinable.

Ara riu mentre es col·loca curosament unes calces netes. Realment, devia estar molt malament per tenir aquells desitjós amb els quals avui mateix s’ha llevat. De vegades, havia sentit a dir als companys, fins i tot a alguns alumnes, que odiaven les tardes de diumenge, que aquelles estones de lleure forçat els deprimien enormement. Però ella sempre se n’havia rigut, ella que sempre tenia alguna cosa per fer, que gairebé mai no s’avorria, capficada a llegir, a escoltar música, a preparar classes més o menys originals, o distreta davant la televisió quan se sentia sobtadament cansada.

I tanmateix, tot plegat ha de voler dir alguna cosa, pensa mentre regira l’armari tot cercant algun vestit que li agradi, que la faci sentir bé, que li imprimeixi seguretat per al dia. Potser sí que necessita un nen, un fill. Potser sí que ha de cercar una parella, ara que encara pot, que encara té esma. I pren una brusa clara, de tacte suau, i uns vells texans arraconats i se’ls emprova, prop del mirall de l’armari, amb deteniment, amb una certa coqueteria. Ben mirat, potser has de fer un cop de cap, Carmeta, es diu de nou. I es somriu i nota que el seu reflex, ben endins de l’espill, li retorna el somriure, amargant, un xic mecànic.

Però ara no és el millor moment per a cabòries. Sacseja el cap amb violència, cerca apressadament uns fulls a l’estudi, i després les claus de casa i les del cotxe. Les fica a la bossa i travessa cuitadament la porta de casa.

—D’aquí a cinc minuts recullo. I sense més dilacions.

Ho ha hagut de dir, un xic contrariada. Fa ja un parell de minuts que ha sonat la sirena de l’esbarjo, però dos alumnes, un noi i una noia, continuen parats davant els fulls, gargotejant amb violència mots i més mots damunt el paper. La veritat és que ella no ho entén. L’examen era força fàcil, un comentari de text perfectament previsible. I d’altra banda, era prou breu. Només exigia encertar l’autor i explicar-ne sumàriament les característiques principals. Pren de damunt la taula un exemplar en blanc de la prova i el rellegeix apressadament. Tirat, es diu. Tot just quinze línies i, d’altra banda, ben representatives. S’esguarda els xicots amb un cert retret. Ells continuen escrivint, amb el cap cot i tot el cos en tensió, com si els manqués per dir el més important. Fita de nou el rellotge. Li agrada la puntualitat, però en tots els sentits. Mira sempre de començar la prova en punt, de preveure-la perquè pugui ser realitzada en el temps just, fins i tot pels alumnes més lents. En general, és escrupolosa a l’entrada de classe i a la sortida. No suporta els professors que s’allargassen innecessàriament, que s’estenen deu minuts més enllà del seu horari i deixen els xicots rendits per a la classe següent.

L’alumna para d’escriure de cop. Rellegeix apressadament un parell de línies, com repensant-se-les, i ordena els fulls. Després, s’alça lentament i lliura el treball.

—Ja era hora, Dolors —diu ella—. No sé què hauràs escrit amb tant de paper.

I compta els fulls.

—Marededéu! Cinc folis! Gairebé la Bíblia en vers!

La noia somriu, nerviosa, i marxa.

—Dos minuts, Enric.

El noi ni tan sols ha alçat el cap. Assenteix lleument, mentre continua escrivint. Ella recorre l’aula en silenci i esguarda un moment per una finestra. El pati és ple de ganàpies que, en petits grups, xerren i esmorzen.

Ara el noi s’alça i li lliura l’examen.

—Era fàcil —comenta—. Llepat.

Ella somriu. L’Enric és un dels seus millors alumnes. Un xic lent, de vegades, però té unes intuïcions francament bones. I escriu molt bé, una de les qualitats que més admira.

—Això ja t’ho diré jo, quan llegeixi l’examen —fa ella, amb una duresa aparent, tot just retallada per un lleu somriure.

No li agrada ensabonar els alumnes, tractar-los amb una camaraderia excessiva. Sovint sent a dir a alguns companys que són amics dels seus alumnes. Ella no s’ho creu pas, ni gens ni mica. Un professor sempre és un professor, no pot evitar-ho. L’amiguisme exagerat sempre serà fals, postís, des del moment que té el poder de posar les notes, es diu. Cal preocupar-se pels xicots, plantejar-los temes interessants, profitosos. Però és fals intentar trencar barreres o, més exactament, actuar com si no existissin, com si els uns no fossin adolescents i els altres gent feta i dreta.

Si un tema l’ha preocupada sempre és el de la manipulació, que en alguns períodes ha estat fins i tot una obsessió per a ella. Es diu que és massa fàcil entabanar els xicots, fer-los anar pel camí d’un mateix. Però això, que pot ser ben rendible a curt termini, a la llarga és sempre nefast, criminal, en el millor dels casos fal·laç i il·lusori. No, aquesta no és la seva manera de fer. No pretén crear xicots marxistes, o liberals, o demòcrata-cristians. Cal que ells, tots sols, esbossin un camí, el seu.

Somriu mentre endreça els papers a la cartera. I es diu que en el fons potser continua sent una il·lusa, que manipular, poc o molt, ho deuen fer tots els professors, fins i tot quan expliquen el binomi de Newton. El que importa, potser, és que les manipulacions es contrarestin mútuament, s’equilibrin, s’anul·lin, potser.

Necessita esmorzar. Els exàmens l’esgoten més que no pas les classes, com si la passivitat la cansés molt més que no pas l’acció. Es dirigeix d’esma a la sala de professors. Tot just obrir la porta, recorda, però, que avui hi havia convocada una assemblea. La vaga, és clar, es diu. Gairebé l’havia oblidada, aquest cap de setmana, capficada com estava en les seves petites misèries.

L’ambient a la sala de professors és tens. L ’ayatolesman Rafsanjani és a mig discurs, lleument silenciat per xiulets i murmuris reprovadors. Un personatge curiós, es diu. I se l’esguarda, iracund, amb el rostre en tensió, la barba eriçada.

—Collons, és que no us entenc! ¿Com cony voleu continuar aquesta vaga reaccionària? Sí, mecagoendéu, això és impresentable. El govern socialista està aplicant l’única política possible. I és clar, xoca amb els interessos de tots els col·lectius privilegiats. Els metges, els notaris… I ara, fotre, nosaltres, els professors. Si és que som una colla de dropos, que només estem perjudicant els alumnes de famílies obreres, els que van a l’escola pública, sí, me cago en cony,…

Desconnecta, com ha fet la majoria. I es diu que, per ser un professor, el seu to no deixa de ser lleugerament procaç. S’esguarda una companya, que li adreça un gest de complicitat. L ’ayatolesman, ja se sap. Un personatge controvertit. Militant del PSOE, amb carnet, militant de l’Església catòlica, amb alguns anys de seminari i tot. Solidari amb l’Àfrica del Sud, amb les foques de l’Àrtic, amb totes les causes perdudes, a condició que estiguin almenys a sis mil quilòmetres de distància. I reverenciador del Poder amb majúscules, del poder proper, del que dóna les garrotades, amb una passió de convers recent que deu fer empal·lidir més d’un militant socialista.

—Prou! —ha cridat algú. I ella es deixondeix. És en Sebastià, el militant oficial de Comissions de l’institut. Bon xicot, es diu. Servicial, treballador, no gens tibat, però un xic passional, amb l’excitació de qui sempre té les coses massa clares.

—Ja t’hem sentit prou. Però aquesta és una assemblea de professors en vaga. I tu has estat fent classe, aquests dies. Sincerament, no hi pintes res, aquí.

Té raó, es diu. Tres o quatre professors han treballat, durant la vaga. Un substitut, que no té el contracte gens clar, i que fins i tot se n’ha excusat, i alguns companys estranys que, en general, no es fan gaire amb ningú. L’ayatolesman és l’únic militant actiu de l’esquirolatge.

Però el Rafsanjani ja travessa la sala de professors i tanca la porta d’un cop, amb violència. I ja hi ha qui recondueix l’assemblea per camins menys costeruts.

Marededéu, es diu, si els alumnes ens veiessin, aquí, barallant-nos com col·legials! Si és que no se’ns pot deixar sols… Algú informa de les darreres assemblees de zona. Si fa no fa, el que ja tothom sabia. La vaga es consolida arreu. Però el ministeri es nega a obrir negociacions. El Maravall, que algú proposa d’engegar mar avall, ni tan sols es digna a rebre els representants dels ensenyants. En el seu lloc, el sots-gran visir treu pilotes fora entre amenaces de garrotades i oferiments d’hipotètiques pastanagues.

Ella es diu de nou que la cosa va per llarg, que el ministre no donarà pas el braç a tòrcer. És curiós, pensa. Quan els estudiants van fer vaga, l’any passat, el ministre els va obrir ben aviat les portes del seu palau, els trespols de moqueta perquè els trepitgessin, les butaques folgades perquè hi encabissin els seus culs bellugadissos, tota la pedreria i els guarniments perquè hi passegessin els seus ulls esbatanats. Però ara és diferent. Els ensenyants no deixen de ser els seus subordinats directes, mentre que els alumnes són els consumidors, els usuaris.

I no és que senti cap tipus d’enveja envers els estudiants. La seva va ser una vaga justa, es diu, un xic desorientada, certament, però correcta. Ella mateixa els va encoratjar a lluitar, els va ajudar, a l’institut, en petits detalls, els va haver de defensar davant d’alguns professors més autoritaris. Del que es queixa, en tot cas, és de la diferència de tractes.

Algú parla de la vaga indefinida. Aquest sol nom ja l’espanta. No, ella no és partidària d’arribar fins a aquest punt. A la fi, però, s’imposa la moderació. Vaga dimecres i dijous. I assemblea valorativa divendres. El so de la sirena que anuncia la fi de l’esbarjo liquida de cop la reunió. I ella s’adona, de sobte, que no ha pogut esmorzar. I l’esperen tres classes més. Paciència i resignació, es diu, mentre recull els patracols.

—Vas cap al barri? —és la veu d’en Cinto, un professor de matemàtiques.

Ella se l’esguarda. És baixet i prim. El cap, desproporcionadament gros i quadrat, és coronat per una cabellera eriçada. Té un front ample, esclarit. Però els ulls són petits, blaus, bellugadissos. I els llavis, molsuts.

—Sí, és clar —fa ella, un xic distreta.

—Em duràs, oi? Tinc el cotxe al taller…

—I tant!

Cinto Frankenstein, com li diuen els alumnes, la segueix en silenci, amb l’esguard dispers.

Ella penetra al cotxe i, des de dins, obre la porta de l’acompanyant.

—No és que sigui un Rolls… —es justifica.

—Ni jo en Rockefeller… —respon ell.

Ella somriu. Més enllà de la seva aparença primera, en Cinto és un xicot agradable. Viu pràcticament a dues cantonades de casa seva, però gairebé mai no coincideixen en els horaris de classe. És una llàstima, perquè podria estalviar benzina, pensa.

—Què, com han anat les classes? —pregunta, per encetar una conversa, com podria haver parlat del temps. Realment, es diu, no tenen cap mena de familiaritat, més enllà de la de ser companys de feina.

Ell la fita. Gesticula exageradament, com un italià de pel·lícula, ho pot observar de cua d’ull mentre continua concentrada en la circulació densa i pesant del centre de l’Hospitalet.

—I què vols que t’hi digui? Aquests xicots no saben res, no entenen res, no estudien gens… No faran res de bo.

Ella riu.

—Els de matemàtiques sempre tan ossos —fa, burleta—. Quan gargotegeu aquestes demostracions tan estranyes a la pissarra, crec que els alumnes us veuen flotar per les galàxies, entre binomis incomprensibles i operacions logarítmiques críptiques. Haureu d’acabar posant un traductor simultani a classe.

Ara és ell qui esclata en una rialla. I té una forma ben característica de riure, franca i gruixuda. Ella pensa de seguida en en Quico, aquell alumne de tercer que estrafà a la perfecció tots els professors, ella inclosa. Demà li haurà de demanar que imiti en Cinto. Però ell ja li torna la pilota:

—Ha! Ha! Ha! Doncs els de filosofia, em penso que feu unes fugides d’estudi cabalístiques i descontextualitzades que, francament, no us segueixen ni els millors alumnes.

Potser té raó, pensa ella. Ben mirat, avui té uns exàmens per corregir, podrà comprovar-ho perfectament. Han arribat a la plaça d’Espanya. El cotxe enfila la Gran Via, enmig d’una circulació densa però fluida.

—… I dimecres, vaga —fa ara ell, tot canviant de tema.

—I dijous també —afegeix ella—. No està malament, oi?

—No. El pitjor seran els descomptes. Ep! I les corredisses finals. Perquè haurem d’acabar explicant tot el programa, si més no als de COU.

—Sí, és clar —fa ella distreta. La veritat és que li costa enfilar una conversa mentre condueix per la ciutat. Habitualment, no té aquests problemes. Quan va sola, posa la ràdio i es deixa endur pel seu monòleg més o menys histeritzant.

S’han aturat en un semàfor al passeig de Gràcia. De cop, no sap per què, pensa en la Laura, la seva amiga. Li haurà de trucar, es diu. O no. Potser esperarà uns dies, vejam si li telefona ella. No vol molestar.

—Ep, noia! Que t’has adormit? —fa ell.

El semàfor és verd i un munt de cotxes han emprès un concert de clàxons adreçat exclusivament a les seves oïdes.

—Ho sento —fa. I posa la primera.

—La veritat és que a mi no m’hauria importat que ens quedéssim una estona parats —comenta ell, irònic—. Però els de darrere deuen tenir pressa…

Ella somriu. Què hi farem, es diu. Té raó. I ara adreça una pregunta més directa:

—Vius sol? Perquè tu ets solter, oi?

—No i si, respectivament.

Ella l’esguarda, sobtada. Ja tenen raó els alumnes, es diu: aquests de matemàtiques són ben bojos.

—Vull dir que no visc sol, però sí que sóc solter. Visc amb la mare, saps? El pare ja va morir fa temps i ella és cada cop més gran…

—Vaja! —fa ella.

—Tu ets casada? —contraataca ara ell.

—Divorciada, més exactament.

—Caram! —fa ell. I calla.

Són ja prop de casa. Els carrers estrets de Gràcia ho anuncien perfectament.

—Doncs, mira —comenta ara ell, que sembla haver estat donant voltes al tema—, algun dia podríem quedar, per sopar, o per anar al cinema. Què et sembla la idea?

—Potser sí —assenteix. Però ho ha fet sense gaire il·lusió.

Ell, tanmateix, no sembla haver copsat aquest lleuger to de desencís.

—Perfecte. Doncs ja quedarem. Perquè sembla un pecat que uns veïns tan veïns, i sense compromisos, només ens vegem a la feina, i encara, quan coincidim, que no és gaire sovint…

El cotxe s’atura en un carrer estret. D’altres vehicles, que el segueixen, inicien un nou recital de vent i percussió.

—Parada i fonda —comenta ella.

—Llàstima! Ara que hi estava tan bé, en aquest cotxe…

Però organitza els patracols i surt apressadament.

—Bé, doncs ja quedarem.

—Adéu.