6

1971

El nostre festeig va durar dos anys interminables. Ben mirat, el temps just perquè tots dos acabéssim la carrera i en Joan pogués establir-se, precàriament encara. Va ser una època febril, il·lusionada, passional, correguda a tota pressa, amb la celeritat de qui se sent jove i creu que pot vessar generosament temps i energia.

Estudiàvem, tots dos, sense gaire entusiasme, certament. El món universitari no ens seduïa, en part perquè érem prou lúcids per jutjar-lo amb unes bones dosis d’objectivitat, en part, també, perquè la Universitat començava a ser una institució desprestigiada, una simple fàbrica de títols, massa dolenta —o, aneu a saber, potser prou bona— per no embadalir ni els seus mateixos consumidors.

Fora dels períodes d’exàmens de febrer o de juny, veritablement histeritzants, dedicàvem poc temps a l’estudi. Gairebé totes les tardes quedàvem per passejar. Caminàvem hores i hores, per la Rambla, pel barri vell, de vegades per l’Eixample. En Joan era infatigable, i jo també, és clar. Sovint ens assèiem en algun racó, amb preferència per determinats punts que repetíem durant llargues temporades. Les escales del Palau Reial, a la plaça del Rei, van ser el primer d’aquests llocs. Hi vam anar sovint poc després d’haver començat a festejar, al llarg d’aquella primavera i d’aquell estiu del setanta-u. Ho fèiem cap al vespre, quan els carrers s’omplien d’una melangia ombrívola i els balcons i les finestres vessaven olors de fregits. Hi arribàvem i ens hi assèiem d’una manera natural, sense paraules, com si les llargues caminades, sovint farcides de marrades sense sentit, tinguessin un final perfectament programat.

Aleshores, la plaça era sempre plena de nens que jugaven a pilota, bo i esperant que les mares els vinguessin a buscar. A l’escala, gairebé mai no estàvem sols, tampoc. D’altres parelles s’hi anaven situant, sempre respectant les distàncies, com si una llei mai no escrita però prou coneguda ens forcés a defensar la intimitat d’altri per poder bastir la pròpia.

D’ençà que sortíem, en Joan havia esdevingut més silenciós, més natural, com si s’hagués llevat definitivament una màscara que ben poc necessitava. Recordo que ens passàvem allí, asseguts, hores i hores, fitant-nos, esguardant els nois que jugaven, fent manetes. Sovint no badàvem boca en llargues estones. I és que, certament, no calia. Ens enteníem amb altres llenguatges, menys sofisticats potser, però també més sincers que la parla: no ho sé, les mirades, els somriures, els petons…

Estàvem molt enamorats, evidentment. Era com si el munt de carícies, de detalls, de gestos d’afecte que ens havíem reprimit en aquella llarga etapa, sortissin ara de cop, alliberats, amb plena maduresa.

No és que no continuéssim sortint amb els amics o amb les amigues. La nostra vida social era, si fa no fa, la mateixa de sempre. Només que ara, en la distància del temps, m’apareix com un element secundari i gairebé oblidat, com un record esgrogueït en el qual gairebé no cal parar-hi esment. Aquelles passejades, aquelles assegudes eren molt més transcendents per a nosaltres.

Sovint no ens alçàvem fins que era fosc, quan la mainada ja havia desaparegut i les campanes del vell rellotge de la plaça tocaven les deu. Aleshores, amb una aparent inconsciència, en silenci, cercàvem els racons més foscos, els carrers més estrets i apagats. I de cop ens aturàvem, i ens besàvem llargament, com exhaurint el licor de les nostres boques. I en Joan em tocava sovint, i jo em deixava tocar, i em sentia bé, em sentia dona, per primer cop, cobejada per un home fogós i ben plantat, a qui estimava.

A mesura que ens apropàvem a casa, però, l’enardiment de-creixia, com si tots dos reprimíssim de cop el nostre desig instintiu per mor del què diran, de la llengua llarga dels veïns, dels ulls tafaners que podien espiar darrere qualsevol finestra.

I arribàvem al portal de casa. I ens hi estàvem llargues estones que, en el nostre temps subjectiu, no passaven mai de moments fugaços, xerrant, explicant-nos tot allò que no ens havíem dit al llarg de la tarda, què sé jo, els mil i un projectes més o menys forassenyats, la gent que ens havíem trobat, el que havíem pensat o imaginat a mig matí o a migdia… Mai no trobàvem el mot just per desenllaçar-nos, per separar-nos per unes hores que intuíem cruels.

Així va córrer aquella primera primavera i els primers dies d’estiu. Però, ja a mig juliol, les coses van canviar. En Joan marxava amb la seva família a una torre que llogaven a Vallvidrera. I jo no podia aturar per més temps la meva marxa al poble, que ja havia endarrerit diverses setmanes amb un reguitzell d’excuses de mal pagador. Així doncs, ens vam haver de separar per un mes i mig.

No cal que digui amb quin estat d’ànim vaig anar al poble. Altres anys, m’hi adreçava amb il·lusió, amb un desig sincer de canviar de vida i de paisatge, de reveure els pares i els germans, les amigues… Jo, és clar, era el centre d’atenció, el nucli de l’enveja d’aquelles noies que compartien amb tot el poble els mateixos prejudicis i la mateixa admiració per la ciutat. I si he de ser sincera, aquell paper m’abellia. Dosificava les anècdotes, les explicacions, no sempre certes, mai veritables del tot, com qui es reserva un tresor per tal que sigui més cobejat. I m’explanava en els detalls, en les marrades innecessàries, en els tocs frívols que no haurien convençut ningú més llegit, però que, entre les amigues, feien veritable furor.

Aquell estiu, contràriament, vaig sortir poc. Gaudia de la vida de casa, dels mil treballs de pagès dels quals altres anys havia fugit com de la pesta. M’agradava quedar-me al mas, a la nit, parlant amb els pares o amb els germans, quan no sortien a passejar.

Tothom em preguntava si festejava, si fa no fa com altres anys. I si abans sempre tenia a punt respostes enigmàtiques, calculadament ambigües, aquell estiu ho negava vivament, amb violència. No sé per què, potser per un cert pudor, potser perquè no volia fer patir la mare, o tal volta perquè intuïa que perdria una part de la meva llibertat si ho explicava, no vaig dir res d’en Joan, aquell estiu.

Les separacions, si no són gaire llargues, si tenen un termini fixat prèviament, mai no són tan dures com els adolescents s’imaginen. Crec que aquell estiu m’ho vaig passar prou bé, al poble. Jo mateixa me n’adonava, no sense uns certs remordiments, tot passejant pels camps segats o per les eres, o banyant-me amb els germans en un toll que hi havia prop de casa. És clar que sempre quedava una estona per al record. Sovint, abans d’adormir-me, m’esguardava una fotografia que en Joan m’havia dedicat i deia coses a aquell rostre tan clenxinat i seriós. I així m’adormia.

M’imagino que la mare, que sempre ha tingut una gran intel·ligència natural, degué copsar perfectament aquells canvis d’actitud, que fins i tot en degué sospitar l’origen. Però mai no va dir res, potser perquè no n’estava prou segura, potser perquè, aleshores, ja confiava plenament en mi o perquè, amb el seu complex d’ignorància, no sabia com tractar una filla tan saberuda.

Quan l’estiu va acabar, jo vaig tornar a Barcelona, amb el desig d’en Joan intacte, o, potser, fins i tot, més madur. En Joan també semblava més gran. Aquell estiu s’havia deixat créixer una barba rinxolada i lleugerament pèl-roja que, tot i algunes clapes, era prou convincent. A mi em va semblar més maco que mai. Cal dir que en aquella època eren moda les barbes. Eren uns distintius de contestació d’allò més estesos i à la page.

Recordo que aleshores vam tenir una conversa decisiva. Ell, aquell any, acabava la carrera. A mi em mancava un altre curs, el temps just perquè ell pogués establir-se pel seu compte i començar a fer guardiola. Ens quedaven, doncs, segons vam decidir enriolats, dos anys per al matrimoni.

Aquell curs no ens vèiem cada dia. Semblava que el nostre amor hagués entrat en una fase de maduresa, en la qual no cal la presència física continuada de l’estimat per sentir-lo, per desitjar-lo, per notar-lo ben a prop. I, d’altra banda, els darrers cursos universitaris ens absorbien més i més, perquè volíem acabar les carreres amb uns currículums arregladets.

A més, en Joan havia estat nomenat responsable universitari del partit. Això, que a mi d’entrada em va espantar un xic, era per a ell un honor i una font de treball permanent. En aquell començament de curs va estar més atrafegat que mai, organitzant cèl·lules, vetllant per l’elaboració i la distribució de la propaganda, preparant tota mena de conspiracions. Recordo que aleshores em va parlar, tot il·lusionat, d’una Assemblea de Catalunya que s’havia de constituir, i que pretenia aplegar i coordinar tots els moviments de contestació al règim. Jo tenia por, certament, però d’alguna manera també m’agradava que en Joan es bellugués, que fos útil, més del que jo ho era, evidentment, a un altre nivell, a la liquidació d’aquell règim criminal, que sempre endevinàvem massa propera.

I tanmateix, passejàvem força, però ara els nostres racons havien canviat. Ens agradava el port, la Barceloneta, el moll de les golondrinas, en les escales del qual ens assèiem llargament, com abans ho havíem fet a la plaça del Rei. Només que el lloc, més ombrívol, més solitari i fred, ens impel·lia a apropar-nos, a acariciar-nos, a deixar parlar més lliurement els nostres cossos, durant les llargues estades.

L’hivern era fred i en Joan es va acostumar a pujar a casa. Sovint estàvem sols, perquè les companyes sortien gairebé sempre a les tardes. Però he de dir, per més ximple que ara soni, que mai no vam aprofitar aquella solitud per fer l’amor. Eren altres temps, certament. Crec que un seguit de barreres, de convencions socials, que verbalment havíem trencat, romanien intactes ben endins de la nostra pell, condicionaven absolutament les nostres pautes de comportament. Hi havia quelcom de massa arrelat, d’atàvic, que ens paralitzava.

És clar que ara ric, en pensar-hi. Però aleshores les coses eren diferents. També penso que potser altre cop en aquest terreny es va evidenciar la timidesa d’en Joan. Per a ell havia de ser molt més tallant i difícil mormolar-me a cau d’orella un «i si anem al llit, noia?» que no pas declarar-se’m, com la primavera anterior. Només que, en aquest cas, jo no podia ni volia de cap de les maneres dir la primera paraula, encetar un camí que aleshores em semblava perillós i irreversible.

Crec que a casa actuàvem fins i tot amb menys naturalitat que no pas al carrer, envoltats de gent. Era com si volguéssim evitar una proximitat excessiva, que intuíem problemàtica. Escoltàvem música, en un petit tocadiscs que m’havia comprat, llegíem i parlàvem, parlàvem molt, de nosaltres, dels nostres sentiments, dels nostres projectes. I ens fitàvem, embadalits, en la penombra, quan la llum solar que penetrava pels finestrals començava a esllanguir-se. En fi, tot molt bucòlic i pur, molt d’adolescents.

I va arribar un dia que en Joan va dir que allò no podia continuar així, que m’havia de presentar als seus pares i que volia conèixer els meus. Pura formalitat, s’entén, perquè en aquella època la família començava a ser ja una institució menor per a nosaltres. Jo d’entrada m’hi negava, potser per vergonya. Em sabia de poble i em costava fer aquell primer pas, no ho sé, entrar en una casa de botiguers de l’Eixample sabent que tots els ulls es fixarien en mi, que, directament o indirectament, em sotmetrien a una anàlisi amatent, escrupolosa, potser a un interrogatori més o menys polit, però de tercer grau. Però ell va insistir-hi molt, i la veritat és que no m’estranya. Els meus pares, prou lluny, no podien ni imaginar-se la nostra relació. Però els seus, i els germans, contínuament l’acorralaven amb tota mena de brometes sobre els sopars, als quals sempre feia salat, i sobre les sortides nocturnes, que en realitat eren per reunions del partit, però que ells devien imaginar-se molt més plaents. En fi, que no vaig poder negar-m’hi gaire temps.

Recordo que era pels voltants de la Setmana Santa. Jo vaig anar a la perruqueria i, tot i que anava més aviat justa de diners, em vaig comprar un model tot nou, perquè volia fer bona impressió. Vaig entrar a casa seva, un pis de l’Eixample, gran però modestament agençat, un diumenge al migdia. Cal dir que els pares i els germans van estar molt atents amb mi, en aquella ocasió. No vaig parlar gaire —la veritat és que estava nerviosa i temia d’embarbussar-me—, i vaig menjar poc, tot i que els plats eren deliciosos, potser perquè recordava les velles lliçons d’urbanitat que deien, si fa no fa, que una senyoreta com cal sempre s’ha de fer la desmenjada. Crec que els vaig caure bé, especialment al pare, que també era d’origen rural. La mare potser va arrufar un xic més el nas, però aquesta és una actitud prou legítima entre les lloques quan veuen que una gallina espavilada els vol prendre un pollet. El fet és que, des d’aleshores, hi retornava un cop al mes, aproximadament.

Amb la meva família va ser força diferent. Vaig començar a preparar-los amb una llarga carta, a començament de juny. I m’ho vaig fer venir bé perquè convidessin en Joan a venir una setmana al poble, a l’estiu. En Joan de seguida va caure la mar de bé a ma mare. Era, aproximadament, el retrat robot de l’home que s’havia imaginat per a mi d’ençà que havia començat a estudiar a l’institut: un xicot jove, esparpillat, polit, educat i ben plantat. El pare va fer mala cara des que va saber que en Joan anava per a advocat. Amb ell veia acomplir-se, d’entrada, tots els mals que havia augurat des del moment que em vaig posar a estudiar. Tenir un advocat a la família era com tenir l’enemic a casa, el clàssic embolicatroques disposat a entabanar la gent sense instrucció, el voltor amatent a llançar-se damunt la carnassa dels plets i els conflictes domèstics per enriquir-se’n. Però en Joan, que havia llegit tota la propaganda agrària del partit, aviat se’l va fer seu amb els discursos contra les multinacionals i els intermediaris i la vindicació del dret a la supervivència de les petites explotacions agràries familiars. A més, jugava al dòmino amb una saviesa molt poc habitual a ciutat, i aviat es va fer mereixedor de ser presentat als amics, al cafè del poble. Junts van fer una parella invicta a totes les taules de marbre del bar, un motiu més que suficient perquè no volgués perdre’s aquella joia que li venia al damunt com a gendre.

Possiblement caricaturitzo, és clar. També hi va haver les sorpreses amargues, les enrabiades, els comentaris baixet, quan ningú no els podia sentir. Però, fet i fet, en Joan i jo vam passar els exàmens respectius amb prou bona nota, fins i tot amb un xic més d’encert del que mostràvem en les proves reals, a la facultat.

Recordo aquella setmana que en Joan va ser al poble amb una especial complaença. Jo era en el meu medi, mentre que en Joan es movia en un terreny desconegut, però amb una gran voluntat d’aprendre, de fer-se’l seu. Crec que li vaig ensenyar tots els racons d’aquell poblet, l’escola, l’església, les fonts, les nostres finques… Fins i tot, ell va ajudar un xic a casa, i va conèixer de prop les feines de la sega, que aleshores començaven a mecanitzar-se, i àdhuc va arribar un dia a munyir tot sol una vaca, amb bastant de traça, per venir de ciutat. D’altra banda, els pares ens deixaven prou llibertat per vagarejar pels camps i pel poble. Crec, mal m’està de dir-ho, que començaven a confiar en mi, que, en el fons, se sentien orgullosos d’aquella filla instruïda.

Però aviat va caldre tornar a ciutat, a passar aquell darrer curs de soltera que se’m va fer inacabable. Lentament, amb temps, començàvem a parar un pis de lloguer a l’Eixample. En Joan es va instal·lar pel seu compte, amb un parell de companys. El seu bufet, especialitzat d’entrada en qüestions laborals, aviat va tenir tota la feina que podien fer. Cal dir que aquells darrers anys del franquisme eren conflictius, que arreu la classe obrera despertava d’un abaltiment massa llarg.

Jo, per la meva banda, exhauria el darrer curs de carrera sense gaires ganes —aleshores ja avorria totalment la Universitat—, amb la mirada més posada en el piset que lentament anàvem parant que no pas en els gruixuts volums que em tocava aprendre de cor per saltar els darrers obstacles que em permetrien de tenir un títol, de poder treballar en un institut, com sempre havia somniat.

Va ser un any dramàtic, certament. Gairebé no ens podíem veure, de tan enfeinat com estava ell, i, quan ho fèiem, sempre era per fer gestions, per comprar mobles, per triar la nevera o el televisor, que aleshores ens semblava imprescindible, o per fer números del que ens mancava, de com ens ho faríem per pagar els terminis del menjador, o les factures del paleta que havia fet un parell d’obres al pis. Tot i que no em sobrava gaire temps, vaig posar-me a fer classes particulars a alumnes de primària endarrerits. La feina era dura, sobretot perquè m’obligava a encarar-me amb matèries que feia temps que tenia mig oblidades, però també era gratificant, perquè em permetia d’estalviar unes pessetes, perquè, d’alguna manera, m’ajudava a sentir-me útil, a constatar que allò que anàvem parant era també legítimament meu.

D’altra banda, en Joan i jo vam pintar tota la casa, amb més entusiasme que no pas encert, tanmateix. I jo personalment vaig triar el paper pintat, que aleshores era moda, de l’habitació, les cortines, els llums, els pòsters i els quadres —tot just reproduccions, és clar, d’obres de pintors moderns.

En fi, que jo que no he estat mai grassa em vaig aprimar vuit o deu quilos. Més que no pas a les oposicions! I tanmateix, l’entusiasme de la joventut em permetia de seguir, de tirar endavant, il·lusionada i tot.

La nostra boda va ser ben senzilla i no gens convencional. Ens vam casar el juny de 1973, quan feia tot just quinze dies que havia passat el darrer examen de la carrera.