ESCENA I.
UNA PLAÇA DAVANT DE CASA D’OLÍVIA

(Entren FESTA i FABIÀ).

FABIÀ:

Si em tens per amic, deixam veure la seva carta.

FESTA:

Concediu-me, doncs, una altra cosa, senyor FABIÀ.

FABIÀ:

Concedit lo que vulguis.

FESTA:

Que us demani que no em demaneu que us ensenyi aquesta carta.

FABIÀ:

Això és com si jo després d’haver-te regalat el meu goig te’l demanés com pagament del meu obsequi.

Entren DUC, VIOLA i seguici del DUC.

DUC:

Serviu a madona Olívia, amics?

FESTA:

Sí, senyor; formem part dels seus objectes de luxe.

DUC:

Ah, ja et conec! Què tal te va, bon home?

FESTA:

En bona fe senyor, que més bé em va amb els enemics que amb els amics.

DUC:

Al revés; més bé amb els amics.

FESTA:

No; no, senyor; més malament amb els amics.

DUC:

Com pot ser això?

FESTA:

És així, senyor, perquè els meus amics m’alaben i alabant-me me fan tornar ase, i els meus enemics, al revés, me diuen net i clar que sóc un ase; de manera que amb els meus enemics hi guanyo en coneixement de mi mateix, i surto enganyat pels amics. Si en qüestions de lògica, com en qüestió de petons, quatre negacions valen dues afirmacions, tinc raó de dir que em va més bé amb els enemics que amb els amics.

DUC:

Ah, excel·lent!

FESTA:

Ca! Ben cert que no! Encara que tingueu el gust de comptar-vos entre els amics meus.

DUC:

Doncs, per la meva part no vull que hi surtis perdent: aquí tens aquest or.

FESTA:

Si no fos per obligar-vos a cometre una reincidència us demanaria que dobléssiu aquesta moneda.

DUC:

Me dónes un mal consell.

FESTA:

Fiqueu-vos la bondat a la butxaca, i que la sang i la carn obeeixin.

DUC:

Siga, doncs; cauré en el pecat de la reincidència. Aquí tens una altra moneda.

FESTA:

Primo, secundo, tertio; heus-aquí un bon joc. Hi ha una dita que diu que a la tercera coll a terra; el tríplex és un compas molt airós: el repic de les campanes de Sant Benet us ho recordarà, si ho necessiteu: una, dues, tres.

DUC:

No em trauràs cap més diner. Si vas i dius a madona que jo l’espero aquí i aconsegueixes que vingui, potser se desvetllarà un xic la meva generositat.

FESTA:

Bressoleu, doncs, aquesta generositat fins que jo torni. Vaig a fer lo que em dieu, senyor; però no voldria que prenguéssiu el meu afany d’arraconar, pel pecat de cobdícia. Mentrestant, deixeu fer una dormideta a la vostra generositat, que jo no trigaré gaire a despertar-la.

(Se’n va).

(Entren ANTONI i AGUTZILS).

VIOLA:

Senyor, aquest és l’home qui no fa gaire m’ha donat socors.

DUC:

Recordo bé aquesta cara; malgrat que l’ultima vegada que la vaig veure, el fum de la pólvora l’hagués deixat més negra que el rostre de Vulcà. Era el capità d’un miserable vaixell, de tant migrat aspecte i poc calatge, que feia llastima mirar-lo; més va abordar amb tant coratge amb un dels més ferms dels nostres bastiments, que el clam de la desfeta i l’enveja ben clar proclamaven, contra llurs voluntats, la gloria de son valor. Què passa?

PRIMER AGUTZIL:

Orsino, aquest és aquell Antoni que a Candia va fer-nos presa del Fènix amb tota sa carrega i el mateix que va comandar l’abordatge contra el Tigre, on hi va perdre la cama el nebot vostre. L’havem fet pres en el mateix instant en que es trobava al fort d’una baralla amb uns cavallers.

VIOLA:

M’ha emparat i ha tret l’espasa per defensar-me, senyor, però després m’ha dit no sé quines estranyes paraules que més semblaven follia que altra cosa.

DUC:

Ah gran pirata!; lladre marí! Quin temerari atreviment t’ha fet caure a les mans dels que amb ta terrible escomesa ten vas fer tos enemics irreconciliables?

ANTONI:

Orsino, noble Duc, permeteu que us digui que no admeto els noms que em doneu; el capità Antoni no ha estat mai ni lladre ni pirata, encara que hi hagi justificats motius, ho reconec, pera tenir-lo per l’enemic d’Orsino. Una màgica voluntat m’ha portat aquí; aquest jove que està al costat vostre, ingrat entre’ls ingrats, jo l’he arrencat de la gola rabiosa i escumejant de la mar. Surava, ja perdut com una desferra, per damunt de l’ona brava, quan jo li vaig donar la vida, i amb la vida mon afecte, sens reserva i sens límits, entregant-li tota la meva ànima. Per sola i vera amistat m’he exposat per ell als perills d’aquesta ciutat enemiga; he tret l’espasa pera defensar-lo quan l’escometien; m’han agafat, i aleshores la por li ha inspirat un covard recurs per no compartir les meves desgracies; m’ha negat vergonyosament i en un moment s’ha tornat per mi com un estranger que hagués passat vint anys sense veure’m, i fins m’ha negat els diners que encara no feia mitja hora li havia donat.

VIOLA:

Com és possible això?

DUC:

I quant va arribar aquí?

ANTONI:

Ahir, senyor. Hem viscut tres mesos plegats sense deixar-nos ni nit ni dia.

(Entren OLÍVIA i el seu seguici).

DUC:

Veig que ve la comtessa: ara el cel camina per la terra. Tu, bon home, tes paraules són follia, car ja fa tres mesos que aquest donzell està al meu servei. Emperò després parlarem d’això amb més calma. Serveu-lo allunyat de nosaltres.

OLÍVIA:

Què és lo que desitja vostra senyoria y que no pot obtenir? En què pot servir-vos Olívia?

(A VIOLA).

Cesari, no compliu vostra promesa?

VIOLA:

Senyora!

DUC:

Graciosa Olívia…

OLÍVIA:

Què responeu, Cesari?

(Al DUC).

Altesa…

VIOLA:

Ma senyoria, el Duc vol parlar: el meu deure m’imposa silenci.

OLÍVIA:

Si lo que vostra senyoria me té de dir és la seva cançó de sempre, us asseguro que és per mi tant ingrata i enutjosa com el lladrar d’un ca després d’una dolça musica.

DUC:

Sempre cruel!

OLÍVIA:

Sempre constant, senyor.

DUC:

En què? En la perversitat. Dona implacable, en qual ingrat altar, jamai propici, la meva ànima ha clamat els vots fervents d’una adoració infinita, què més puc fer?

OLÍVIA:

Lo que vostra senyoria vulgui i sigui digne d’ell.

DUC:

Perquè, si tingués cor per fer-ho, no hauria d’immolar, com el bergant d’Egipte, a qui és mon amor, al exhalar jo l’ultim sospir? Oh salvatge gelosia que mil voltes fins a lo sublim t’aixeques! Més, escolteu això: ja que responeu amb desdenys a mes ofrenes, i se segur qui és el que em desbanca en vostre afecte, viviu essent lo que sou, tirà de cor de marbre; més jo arrencaré de vostres ulls on regna, per vergonya meva, aquest donzell que ameu i a qui jo també, ho juro, estimo amb tot el cor. Vine, patge, vine amb mi; ja és madurada la crueltat de mos intents; sacrificaré aquest estimat anyell pera venjar-me d’aquesta coloma amb entranyes de corb.

(Va per anar-se’n).

VIOLA:

(Seguint-lo).

I jo afrontaré de bon grat, amb alegria, mil morts que vinguin si elles us han de tornar la calma.

OLÍVIA:

On vas, Cesari?

VIOLA:

Vaig amb qui estimo més que a mos ulls, més que a ma vida, més, molt més de lo que jo mai pugui estimar a cap dona! Divines potestats, si dic mentida castigueu amb ma existència aquest ultratge a mon amor!

OLÍVIA:

Ah, desafortunada de mi! Com m’ha traït!

VIOLA:

Qui us ha traït? Qui us ha ultratjat?

OLÍVIA:

No recordes qui ets potser? Tant temps fa ja? Que vinga tot seguit aquell bon sacerdot.

(Se’n va un criat).

DUC:

(A VIOLA).

Vine.

OLÍVIA:

A on, senyor?… Cesari, espòs meu, espera!

DUC:

Vostre espòs?

OLÍVIA:

Sí, mon espòs. Com pot negar-ho?

DUC:

(A VIOLA).

El seu espòs, traïdor?

VIOLA:

Jo, senyor? No.

OLÍVIA:

Ai! La baixesa de ta covardia és qui ofega ta dignitat; més no temis res, Cesari, enlaira ardit ta fortuna; tingues el valor d’esser el qui saps qui ets i seràs igual a qui tems.

(Entren el SACERDOT i el CRIAT).

Oh pare, benvingut sigueu! Jo us demano en nom de vostre sagrat ministeri, que aquí al davant de tothom digueu lo que haveu vist. Els esdeveniments ens obliguen a fer public lo que volíem tenir secret; digueu, doncs, lo que hi ha hagut entre aquest home i jo.

SACERDOT:

Un pacte inviolable d’amor etern confirmat per la mútua estreta de mans, segellat pel sant contacte de vostres llavis i fermat pel canvi d’anells; totes les cerimònies d’aquest acte han estat autoritzades pel testimoni sagrat del meu ministeri. Diu el rellotge que d’ençà que això ha passat, tant sols dues hores de camí he fet vers la tomba.

DUC:

(A VIOLA).

Ah, novell hipòcrita! Que seràs quan els anys t’hagin blanquejat la testa? Guarda’t, que si ta fellonia creix amb tu, ella t’embolcallarà en ses pròpies xarxes! Adéu; pren-la, més dirigeix tos passos cap on tu i jo no ens podem trobar mai més.

VIOLA:

Oh! Senyor, però…

OLÍVIA:

Oh! No juris, i serva un xic d’honor, per gran que siga la covardia que t’inspira.

(Entra SIR ANDREU ferit del cap).

SIR ANDREU:

Un cirurgià, per Déu! I envieu-me un altre tot seguit a sir Tobias.

OLÍVIA:

Què passa?

SIR ANDREU:

M’ha esberlat el cap i a sir Tobias també! Socorreu-me, per
Déu! Donaria quaranta lliures pera trobar-me a casa!

OLÍVIA:

Qui us ha fet això, sir Andreu?

SIR ANDREU:

Un patge del Duc, un tal Cesari. Ens crèiem que era un covard, i és un dimoni de l’infern,

DUC:

Cesari, el meu patge?

SIR ANDREU:

Ah, maleït siga! Mireu-lo.

(A VIOLA).

M’haveu badat el cap per res. Jo he fet lo que sir Tobias m’ha fet fer.

VIOLA:

Per què em dieu això? Jo no us he fet cap mal. M’haveu escomès amb l’espasa, però jo us he parlat amb cortesia i no us he fet cap mal.

SIR ANDREU:

Si un trenc al cap fa mal, us dic que me n’haveu fet; sembla que per vós no sigui res trencar el cap a la gent.

(Entra SIR TOBIAS ebri, acompanyat de FESTA).

Mireu, ara ve sir Tobias ranquejant, ja us dirà alguna cosa. Si no hagués begut tant ja us ho hauria explicat d’una altra manera.

DUC:

(A SIR TOBIAS).

I doncs, cavaller, què teniu?

SIR TOBIAS:

No és res; m’ha ferit, veus-ho-aquí.

(A FESTA).

Ase, has vist a en Dick, el cirurgià, ase?

FESTA:

Oh! Ja fa una hora que està borratxo; a les vuit del matí ja se li havia post el sol.

SIR TOBIAS:

És un gallofa; fora de la pavana o els punts del minuet, lo que tinc més avorrit són els borratxos.

OLÍVIA:

Emporteu-vos-el. Qui els ha fet això?

SIR ANDREU:

Jo us cuidaré, sir Tobias; us curaré a tots dos.

SIR TOBIAS:

Cuidar-me vós, cap de ruc, totxo, talòs, cara d’enze patètic, pallús!

OLÍVIA:

Que el portin al llit i que li curin les ferides.

(Se’n van FESTA, SIR TOBIAS i SIR ANDREU).

(Entra SEBASTIÀ).

SEBASTIÀ:

(A OLÍVIA).

Molt me dol haver ferit a aquell parent vostre, senyora; emperò maldament hagués estat un germà meu m’hauria vist obligat a fer-ho en defensa de la meva persona. Ja veig que us he enutjat per l’estranyesa amb que em mireu. Però jo us en demano perdó, bella Olívia, en nom del jurament que fa poc que ens hem fet.

DUC:

(MIRANT a SEBASTIÀ i VIOLA).

Una mateixa cara, una mateixa veu, un mateix vestit i dues persones! Evident il·lusió que és i no és certa.

SEBASTIÀ:

Antoni, estimat Antoni, quant cruelment m’han martiritzat les hores en el temps que has estat lluny de mi!

ANTONI:

Sou vós, en Sebastià?

SEBASTIÀ:

Podeu dubtar-ne, Antoni?

ANTONI:

Com us haveu pogut partir així? Les dues meitats d’una poma no se semblarien tant com aquestes dues criatures. Quin és en Sebastià?

SEBASTIÀ:

(Mirant a VIOLA).

Sóc jo aquell d’allí? No he tingut cap germà ni la meva persona té el do de la ubiqüitat; sols tenia una germana, a la qual varen engolir despietadament les ones.

(A VIOLA).

Digueu-me, per caritat, quin parentiu teniu amb mi? Quina és vostre pàtria? El vostre nom? La vostra família?

VIOLA:

Sóc de Messalina. Sebastià es deia el meu pare i el mateix nom tenia un germà meu. Així vestia al davallar a la tomba liquida. Si als esperits els és possible prendre vestit i forma, vós sou un espectre que veniu a omplir-nos l’ànima de dubte.

SEBASTIÀ:

Cert, sóc un esperit; però cobert amb les grolleres formes amb que me va revestir la mare en ses entranyes. Tot s’ajusta tant a lo cert, que, si vós fóssiu dona, regaria vostra galta amb mes llàgrimes cridant: sigues per tres voltes benvinguda, negada Viola!

VIOLA:

El meu pare tenia un senyal al front.

SEBASTIÀ:

El meu també.

VIOLA:

Va morir el dia mateix que feia tretze anys que era nascuda sa filla Viola.

SEBASTIÀ:

Oh! Encara en servo el record en mon ànima! És cert, va acabar la vida el dia mateix que la meva germana feia tretze anys.

VIOLA:

Si l’únic obstacle que s’alça entre nostra mútua alegria, és aquest vestit d’home, no m’abraceu, fins que les circumstancies de lloc, de temps i de fortuna s’apleguin pera provar-vos que sóc jo, Viola. Per fer-ne la prova, veniu amb mi a casa d’un vell capità que em guarda mes robes de donzella. A ell és a qui dec la meva salvació. Després de tornada a la vida vaig entrar al servei del Duc, i des de aquell dia les hores se m’han passat entre madona Olívia i sa Altesa.

SEBASTIÀ:

(A OLÍVIA).

Per lo que acabeu d’escoltar, comprenc que us havíeu enganyat, senyora; però la naturalesa ha esmenat sàviament vostre erro, guiant-se amb vostre instint. Vós, senyora, us volíeu casar amb una verge: doncs jo us juro que vostre desig no quedarà enganyat, car haveu pres home i verge tot alhora.

DUC:

No resteu confosa; noble sang corre per ses venes. Si tot això és cert, com la reflexió ho confirma, jo també tindré ma part en aquest afortunat naufragi.

(A VIOLA).

No has dit sempre que no estimaries a cap dona com a mi?

VIOLA:

I tot lo que he dit ho juro ara i aquest jurament la meva ànima el servarà tant fidelment, com fidelment l’esfera lluminosa serva la claror que distingeix el dia de la nit.

DUC:

Dóna’m la mà i portam on jo puga veure’t amb tos vestits de donzella.

VIOLA:

Els té el capità que m’ha portat a aquestes platges, mes se troba empresonat, no sé per quina causa, només sé que és per consell d’en Malvolí, el majordom de madona.

OLÍVIA:

Ell l’afranquirà… Que vagin a cercar a en Malvolí. Mes, ai! Ara recordo que ha esdevingut boig, pobre home!

(Entren FESTA amb una carta i FABIÀ).

La meva follia m’havia fet oblidar de la seva.

(A FESTA).

Com està, boig?

FESTA:

La veritat, madona, té’l dimoni tant lluny com qualsevulla home li pugui tenir en el seu cas. Us ha escrit una carta que jo us havia d’haver donat aquest matí, però com que les epístoles d’un boig no són pas l’evangeli, poc hi fa que no arribin a qui van dirigides.

OLÍVIA:

Obre-la i llegeix-la.

FESTA:

Quedareu ben divertits sentint a en Festa interpretant al boig.

(Llegint amb to molt afectat).

«Per Déu, senyora…»

OLÍVIA:

Què és això? Que ets boig?

FESTA:

No, madona, però llegeixo bogeries; si vostre senyoria vol que llegeixi com cal, és precís que hi cerqui l’entonació.

OLÍVIA:

Vaja, llegeix com és degut.

FESTA:

Ja ho faig; però per llegir degudament haig de llegir-ho així. Atenció, princesa; escolteu.

OLÍVIA:

(A FABIÀ).

Llegiu-la vós, Fabià.

FABIÀ:

(Llegint).

«Per Déu, senyora, que cometeu un tort amb mi i tothom ho sabrà. Encara que m’hagueu tancat en les tenebres i hagueu donat a l’ebri del vostre oncle el més absolut poder sobre meu, no per això tinc l’enteniment menys sencer que vostra senyoria. Tinc la carta vostra en la que em senyaleu quin ha d’esser el meu comportament i us juro que no me n’he apartat en lo més mínim; amb aquesta carta és amb lo que espero justificar-me completament i confondre-us com us mereixeu. Penseu de mi lo que us sembli. Poso per un moment la deferència de banda i parlo per lo que em dicta el ressentiment. —El furiosament maltractat, Malvolí.»

OLÍVIA:

Ell ha escrit això?

FESTA:

Sí, madona.

DUC:

Això no sembla pas d’un boig.

OLÍVIA:

Aneu, Fabià, que el treguin d’allà on és i feu-lo venir.

(Se’n va FABIÀ).

(Al DUC)

Senyor, després de considerar tot lo que ha passat, preneu-me per germana amb la mateixa voluntat amb que em volíeu per esposa. I, si altra cosa no disposeu, celebrarem en un mateix dia aquesta doble unió.

DUC:

Accepto de tot cor l’oferiment.

(A VIOLA).

El Duc us dóna comiat; més en pagament dels serveis que li haveu fet, serveis tant allunyats del vostra sexe com indignes de la vostre tendre i delicada educació, i ja que per tant temps l’haveu tingut per amo, aquí teniu la seva mà! D’avui en endavant sereu la mestressa del vostre amo.

OLÍVIA:

I una germana meva… Voldreu ser-ho?

(Entra FABIÀ amb MALVOLÍ).

DUC:

És aquest el boig?

OLÍVIA:

Sí, senyoria, ell mateix. Com us trobeu, Malvolí?

MALVOLÍ:

Senyora, m’haveu ultratjat, cruelment ultratjat.

OLÍVIA:

Jo, Malvolí? No!

MALVOLÍ:

Sí, vós mateixa, senyora. Passeu els ulls per aquesta carta; us ho prego. No negareu que sigui lletra vostra; escriviu amb altre estil i amb altres trets si podeu!, o bé negueu-me de que aquest siga vostre segell. No hi podeu respondre ni un mot a tot això! Confesseu-ho, doncs, i, pel vostre honor, expliqueu-me perquè m’haveu donat tant clares proves d’afecte i de distinció, dient-me que somrigués en presencia vostra, i me posés lliga-cames creuades amb mitges grogues i tractés amb supèrbia al vostre oncle sir Tobias, i a tothom del servei? I després quan jo he obeït ple de justa esperança, per què haveu permès que m’empresonessin, tancant-me en una cambra tenebrosa, i que m’enviessin sacerdots, convertint-me en la riota de tothom? Expliqueu-me, per què?

OLÍVIA:

Ai, Malvolí! Això no és pas lletra meva, si bé reconec que hi té gran semblança; sens dubte és de la Maria. I ara recordo que és ella qui m’ha dit que havies perdut el seny i aleshores t’has presentat rient i amb els posats que en la carta t’aconsellaven. Asserena’t, jo t’ho prego; has estat el protagonista d’una burla cruel, però jo et juro que quan sabrem els motius i els autors, tu mateix seràs jutge i part en ta pròpia causa.

FABIÀ:

Bona comtessa, vulgueu-me escoltar, i no permeteu que, ni baralles ni ressentiments, vinguin a enterbolir l’alegria d’aquest moment feliç que tant admirats ens ha deixat a tots. Amb aquesta esperança, us confessaré que jo mateix, junt amb sir Tobias, som els que havem jugat aquesta passada a en Malvolí, per venjança de les ofenses que ens havia fet amb son tracte superbiós i descortès. La Maria és qui, a instancies de sir Tobias, ha escrit la carta, i ell, en pagament d’aquest favor, l’ha presa per esposa. Pesant imparcialment els torts d’ambdues bandes, poc costarà el reconèixer que, per punyent que hagi estat la burla, més motius ha donat per fer esclatar la rialla que per covar la venjança.

OLÍVIA:

(A MALVOLÍ).

Pobre Malvolí, com s’han rigut de tu!

FESTA:

(Encarant-se amb MALVOLÍ).

És clar, «hi ha qui naix amb grandesa, altres que assoleixen les grandeses i altres a qui la grandesa se’ls imposa malgrat llur voluntat». En aquesta farsa jo hi representava un tal mossèn Topaci, senyor; però tant se val. «Per Déu, Festa, jo no sóc boig». Però no us recordeu d’això també? «No comprenc com vostra senyoria es pugui complaure amb la conversa d’aquest miserable coquí». I així és com rodant el temps la revenja ve tota sola.

MALVOLÍ:

Jo em venjaré de tota aquesta colla.

(Se’n va).

OLÍVIA:

L’han befat cruelment.

DUC:

Atureu-lo i mireu d’aplacar-lo. Encara no ens ha dit res del capità. Quan això s’hagi aclarit i sigui arribada l’hora feliç, un llaç solemne unirà nostres ànimes. Mentrestant, dolça germana, no ens mourem d’aquí. Vine, Cesari, car aquest serà ton nom mentre siguis home, més quan vesteixis les robes que et pertoquen, aleshores seràs l’esposa d’Orsino i la regina dels seus pensaments.

(Se’n van tots).

FESTA:

(Cantant).

Quan encar jo era petit,
Vinga vent i pluja, oidà!
Prò tot m’era divertit;
Pensava sempre plourà.
I quan ja vaig ser fadrí
Vinga vent i pluja, oidà!
Tanqueu la porta al coquí;
Pensaven sempre plourà
Més ai!, al pendre muller
Vinga vent i pluja, oidà
Tot va anar com Déu volgué
Pensava sempre plourà?
I heus aquí que cada nit
Vinga vent i pluja, oidà!
Embriac me’n anava al llit,
Pensava sempre plourà
Fa molts anys que el món és nat
Vinga vent i pluja, oidà
La comèdia s’ha acabat
Pensem que us agradarà.

(Se’n va).

FI